Memòria

Una al·lusió en un llibre d’Ernst Robert Curtius va encendre la curiositat de Roger Chartier envers un clergue oblidat del segle XII, Baudri de Bourgueil, poeta en llatí emulador dels clàssics. El resultat és el primer capítol d’Inscribir y borrar, un llibre que aplega diverses investigacions sobre els marges de l’escriptura al llarg de la història. Baudri de Bourgueil li permet examinar l’ús d’un objecte humil, les tauletes de cera, a través dels seus poemes, on explica com traça paraules amb l’estil o punxó d’escriure sobre la cera verda de les seves vuit tauletes relligades amb cordes. Perquè la singularitat de l’obra de Baudri és la freqüència amb que tracta de l’acte mateix d’escriure, des de la quantitat d’hexàmetres que pot compondre en una de les pàgines de cera a la mandra del copista que ha de traslladar els poemes al pergamí; fins i tot dialoga amb les eines i es lamenta quan s’han malmès:

No sé qué individuo o qué objeto rompió las correas que os unen, mas creo que fue la vejez la que os causó tal perjuicio. Curaré con ternura esta enfermedad que os aflige, reemplazaré la correa a mis costas. En cuanto a la cera, es antigua, ennegrecida de carbonilla, y esa cera antigua desfigura vuestra belleza. Por eso vuestra complacencia para con el escritor resulta disminuida, cuando oponéis resistencia al estilo como si os resultara odioso. Así pues, preparo la cera verde para reemplazar la negra, para que seáis más complacientes y amables con el escriba.

Els savis com Roger Chartier són capaços de triar un aspecte minúscul de la vida quotidiana de fa segles i desplegar-lo, assajar interpretacions i descobrir maneres d’entendre qüestions fonamentals. Així, Inscribir i borrar explora diverses formes d’escriure amb el propòsit de mostrar algunes estratègies per preservar la memòria. Una preocupació que mereix molta atenció:

El temor a la pérdida obsesionó a las sociedades europeas de la primera modernidad entre los siglos XVI y XVIII. Para dominar su inquietud, fijaron mediante la escritura las huellas del pasado, el recuerdo de los muertos o la gloria de los vivos, y todos los textos que no debían desaparecer.

Els arxius o les biblioteques, però també és inevitable, per exemple, pensar en les llibretes o agendes on anotem encara, gairebé mil anys després Baudri de Bourgueil, coses que cal no oblidar, des de reunions de treball al llibre que recomana un amic. La por de perdre els records; anotar i saber que amb una llambregada podem recuperar un bocí d’experiència. Mirar enrere i aprendre les diferències entre el passat medieval i el present en una cosa tan simple com anotar una paraula. Roger Chartier continua amb el Quixot i els librillos de memoria, unes llibretes amb els fulls recoberts d’un betum on també calia escriure amb un estil, i la visita a una impremta de Barcelona. També la relació entre text i teixit amb Carlo Goldoni com a pretext, la Carta sobre el comerç de llibres de Diderot i el canvi d’actitud del lector respecte a la novel·la amb les observacions que el mateix Diderot fa de la recepció de l’obra de Samuel Richardson. I no són reveladors únicament els canvis en els objectes destinats a guardar la memòria, sinó també les fantasies com les que, al segle XVII, Cyrano de Bergerac —l’escriptor— descriu a L'Autre monde, ou, Les états et empires de la Lune sobre uns llibres que

no tienen nada de familiar: no están compuestos ni de cuadernos ni de hojas, no están escritos con las letras del alfabeto, caben por completo en cajas minúsculas que tienen el tamaño de un diamante o de una perla grande. Gracias a resortes semejantes a los de un reloj, estos libros milagrosos son libros sonoros, hechos para el oído y no para el ojo. Tras hber dado cuerda a su mecanismo y colocado la aguja en el capítulo deseado, los “lectores" del Otro Mundo pueden escuchar sus libros parlantes.

La treva

Ho comentava amb un Gran Mestre Llibreter, i tots dos estàvem d’acord: aquests darrers mesos arriben moltes novetats interessants. Sembla com si les editorials s’haguessin volgut espavilar i, al costat dels inevitables productes efímers de sempre, dediquessin una major atenció als llibres que romandran als prestatges, tant si es venen gaire com si no. Alguns anys enrere, aquest fenomen m’hauria provocat molta angoixa, perquè és impossible tastar-ho tot. Ara ja sé que al llarg de la meva vida no llegiré sinó una part insignificant dels llibres que m’agradaria poder llegir. Així doncs, trio alguns títols, els examino per veure si em fan el pes, fins que decideixo. De la major part dels llibres, al capdavall, queda ben poca cosa: el record d’algunes idees, uns personatges, fragments d’arguments, la promesa sovint incomplida de rellegir-lo un altre cop, relacions amb altres llibres —d’on deriven genealogies íntimes de lletra— i sobretot una sensació de satisfacció, de gratitud, d’alegria o de decepció que sí perdura.

Roger Chartier, a Kosmopolis 05, explicava la revolució de la lectura al segle XVIII. Els historiadors francesos tenen molta habilitat per adaptar els talls cronològics mundials a la història particular de França. Així, l’Edat Mitjana, tu sais, s’acabaria en realitat al segle XVIII —amb la Revolució Francesa, evidentment—, i tan important com l’aparició de la impremta és la generalització de la lectura extensiva —també al settecento—, contra la pràctica més habitual fins llavors de la lectura intensiva. Pensem que Isidor de Sevilla va escriure les Etimologies a partir d’una biblioteca personal d’unes poques desenes de títols, o que si volia consultar una obra havia de viatjar dies i dies fins a la biblioteca on guardaven algun dels manuscrits. Un llibre era llavors un luxe, es llegia i es rellegia i, gairebé sense adonar-se'n, els lectors-oïdors aprenien de cor llargs fragments de text. La lectura extensiva i la intensiva, de fet, conviuen; depèn del lector decidir quin autor, llibre, poema o capítol desa a cada categoria. Suplements culturals, revistes literàries, blocs o programes de ràdio i de televisió influeixen tant com cadascú vulgui ser influït. A mi, sovint em convenç més l’opinió oportuna d’un company, un amic o un client que altres opinions tan documentades i lúcides com llunyanes.

Durant les darreres setmanes he llegit llibres de poesia que m’han agradat molt, i per raons molt diverses: Jardí amb cangurs de Melcion Mateu, El lago de los botes d’Edgardo Dobry, Pragari de Mireia Vidal-Conte, El cigne cec de Josep Maria Sala-Valldaura i Odiseo confinado de Leónidas Lamborghini. M’ha entusiasmat El somriure de l’atzar, on Feliu Formosa es concentra a esbrinar el orígens de la creació artística, des dels grans noms de la literatura com Thomas Mann o Kafka fins al treball quotidià de l’actor que prepara el seu personatge. M’ha fet mal tot el cos pel riure que m’ha provocat César Aira amb Cómo me reí, després de gaudir amb Diario de la hepatitis i La princesa Primavera durant lànguides hores que vaig arrabassar indolent a la son. Ajorno la lectura de Gog de Giovanni Papini, Bienvenidos al desierto de lo real d’Slavoj Žižek, En la llama de Juan Eduardo Cirlot, La República mundial de las letras de Pascale Casanova, la relectura de Profanaciones de Giorgio Agamben, i d’altres, entre novetats i llibres pendents des de fa molt de temps. La raó és una obra que espero des del setembre, que ha endarrerit la seva aparició fins ara i que després de les primeres pàgines m’ha convençut de la conveniència d’aturar uns dies el riu de lectures i seure amb el propòsit de fer-ne una lectura lenta i atenta: Els detalls del món, de Biel Mesquida.