Un nus

Una senyora gran, prima, lenta, em distreu d’un documental a l’exposició Literatures de l’exili, al CCCB. Per l’edat que aparenta és molt probable que tingui records de l’època dels camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, Adge... No la segueixo, no vull envair el seu recolliment ni que sigui furtivament; miro més documentals fins que ja no la veig i continuo l’itinerari. La distribució dels objectes, papers, pel·lícules i obres d’art és molt encertada: abundant però sense aclaparar. Des del començament, des dels testimonis de la desfeta i de l’èxode, noto un nus a la gola que no es desfarà fins molta estona després d’anar-me’n. El record és el lloc, com diria un amic. Un dels comissaris, Francesc Abad, és el responsable d’una altra exposició molt colpidora: El camp de la bota, que s’ha pogut veure en diversos pobles i ciutats. Un vincle entre ambdues exposicions és el rebuig de construir una gran epopeia de la derrota i acostar-se, en canvi, a les històries individuals: posar noms i cognoms als darrers refugis, als camps de concentració, a les ciutats de França i d’Amèrica que finalment els van acollir. Les filmacions de Joaquim Jordà recullen els records dels qui des del segle XXI encara poden oferir un testimoni del pas dels exiliats. Un pagès parla de tot el que la gent abandonava: bestiar, roba, mobles, automòbils... i malalts que morien a pocs quilòmetres de la frontera.

Julià Guillamon: “La corbata de Pere Vives. Agustí Bartra va conservar al llarg de tot l’exili la corbata que el seu amic Pere Vives li va donar en el moment de sortir del camp de concentració d’Adge. Vives va morir a Mauthausen d’una injecció de Benzina al cor l’any 1942, quan Bartra ja vivia a Mèxic”.

Em sorprenc mirant una pantalla on es mostren portades de llibres. Són algunes de les editorials que els exiliats van fundar o impulsar: Ediciones Era, Quetzal, Fondo de Cultura Económica, Siglo XXI... Pere Quart recita les Corrandes d’exili al Price del poetes. A la sortida, més llibres. No podia ser d’una altra manera.

Llegeixo el catàleg escrit per Julià Guillamon i celebro que no sigui un simple apèndix de l’exposició. Tot i que l’autor explica una part de la feina de recerca de dades, el llibre descriu la trobada amb testimonis de l’exili. Enric Cluselles, l’últim supervivent dels intel·lectuals que van viure uns mesos a Roissy-en-Brie, junt a Anna Murià, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra o Carles Riba, entre altres. Teresa Rovira, filla d’Antoni Rovira i Virgili. Núria Folch, vídua de Joan Sales. Roger Bartra, fill d'Agustí Bartra i Anna Murià. Onze capítols, titulats amb noms propis: com es van adaptar al nou país, les estratègies per mantenir unes mínimes estructures culturals en català, com seguien l’evolució de la Segona Guerra Mundial, què feien per viure, quan i per què decidien tornar —si és que tornaven—, les xarxes de persones i entitats que els donaven suport en els inicis, les desavinences, detalls reveladors de la vida quotidiana, etc. Com a bon lector, Julià Guillamon reconeix un indret que apareix en alguna novel·la oblidada que fa molt de temps que no es troba a les llibreries, identifica un personatge a partir de la descripció fortuïta d’un conegut de la família, vincula situacions de la ficció amb fets viscuts. Molts llibres que encara no he llegit i que ara se m’han fet necessaris, que llegiré amb les veus del catàleg i de l’exposició.

I havia guardat un manyoc de claus: les claus de Barcelona, de la caseta de Castelldefels, de la Institució de les Lletres Catalanes. Aquelles claus que a l’abril de 1941 Francesc Trabal encara duia a la butxaca.

Julià Guillamon: Literatures de l'exili, pàg. 22.

Bel contento

Si teniu previst d’anar a París, abrigueu-vos: fa molt de fred. La setmana passada vaig cremar els darrers dies de vacances de l’any amb el millor regal que m’han fet mai: quatre dies a París i les entrades per escoltar Andreas Scholl al Théâtre du Châtelet. Envejo els qui saben parlar de música, sobretot ara que no tinc les paraules per descriure el concert. Com un adolescent, en acabat vaig demanar a Andreas Scholl que em signés el programa i que ens deixés fer alguna fotografia.

Vam passejar pels barris que més ens agraden, especialment el Marais, el Quartier Latin, el Beaubourg. Estic convençut que fer de flâneurs, caminar sense un propòsit concret, és la millor manera de conèixer una ciutat, o de fer-nos la il·lusió turística que hem penetrat una miqueta en l’essència de París: descobrir la llibreria de L’Âge de l’Homme o de Robert Laffont, les pastisseries, una mica de tristesa per la llibreria de l’editorial Honoré Champion, que es trasllada i es ven la seu a la riba del Sena, la Pizzeria Kosher de la Rue des Rosiers, le Beaujolais nouveau est arrivé, entrar a Notre Dame quan un orgue amenaçador acompanya la missa cantada —Quoniam tu solus Sanctus, tu solus Dominus, tu solus Altissimus—, recórrer la Rue Vaneau com a homenatge a Doctor Pasavento, el barroquisme de la il·luminació nadalenca de les galeries La Fayette...

Al Pompidou, Big Bang; Destrucció i creació dins l’art del segle XX, en què reordenen la col·lecció per temes, amb un efecte sorprenent per sol fet de jugar a col·locar una obra al costat d’una altra per posar en evidència una relació que de vegades és molt prima. Un màquina de generar sentit per als amadors de l’hermenèutica. També, l’exposició sobre el Dada, aclaparadora, laberíntica, amb un excés de dades que demana més d’una visita. Un meravellós imprevist: l’exposició que celebra els quaranta anys d’editor de Christian Bourgois.

I és clar, afegir llibreries a la meva col·lecció. No gaires, perquè així tinc un pretext més per tornar-hi. A L’écume des pages, La Hune, Shakespeare & Co. o la Galerie de la Sorbonne, entre d’altres, he afegit:

—La Librairie Hispano Américaine, un establiment petit que té sobretot llibres espanyols; una mica decebut, perquè esperava trobar-me més llibres americans —Juan Gelman, Mario Bellatin, Osvaldo Lamborghini...—, al final van caure dos títols de César Aira.
—La llibreria de José Corti, una meravella, just al davant dels jardins de Luxemburg. Tot el fons de l’editorial a l’abast: traduccions al francès d’Ausiàs March, Juan Ramón Jiménez, José Ángel Valente o Roberto Juarroz —que m’han dit que té mols lectors a França. Vaig comprar un volum d’entrevistes a Julien Gracq.
—Les mots a la bouche, una llibreria gai magnífica que vam trobar de casualitat. A la primera planta, literatura i ciències humanes amb una molt bona selecció de queer studies. Al soterrani, els inevitables llibres de fotografia eròtica i les pel·lícules, amb títols molt interessants. Malauradament, no estaven subtitulats. Vaig comprar Adieu Fombonne d’Emmanuel Bove.

La haine sí estava subtitulada. Coses dels autodidactes: veure pel·lícules en francès subtitulades en francès, i amb més motiu quan els protagonistes parlen en argot. Agraeixo als francesos la paciència amb què fan servir una ortografia que té com a criteri fonamental l’etimologia. A ells els obliga a escriure un munt de lletres que no pronuncien, a mi em permet llegir precàriament el francès.

I sí, aquesta vegada sí que vam pujar a la Torre Eiffel.

Ideologia i sentit comú

Crec que no m’equivoco gaire si afirmo que la paraula ideologia pateix de mala reputació. Per a explicar-me, potser és millor que recorri a Terry Eagleton:

Algunos de los hombres de la calle más vociferantes son los sociólogos norteamericanos. En el período de posguerra, la creencia de que una ideología era una manera esquemática e inflexible de ver el mundo, frente a una sabiduría más modesta, fragmentaria y pragmática, se elevó desde la categoría de muestra de la sabiduría popular hasta la de teoría sociológica elaborada.

Aquesta maniobra s’ha estès a les espanyes i ha alimentat, sobretot, els ideòlegs conservadors, que acostumen a rebutjar les ideologies amb commovedores i senzilles apel·lacions al sentit comú. Desconfio quan escolto que algú reclama més sentit comú. Encara no he trobat dues persones que coincideixin a aplicar això del sentit comú de la mateixa manera.

El cas és que els ideòlegs del sentit comú presumeixen d’una immediata aprehensió de la realitat real, al contrari que les pobres víctimes de les ideologies. L’única objecció és que per realitzar aquesta operació han d’esquematitzar l’abast de la ideologia que es vulgui criticar i reduir-la a una caricatura inoperant. És el cas dels nonacionalistes, que presumeixen d’un coneixement no mediat de la realitat real i s’omplen la boca de sentit comú, però redueixen les diverses formes de nacionalisme a la versió més ridícula possible. Una manera molt còmoda de reflexionar i de tenir sempre raó.

Llegia el magnífic llibre Ideología de Terry Eagleton i pensava en un llibre que he deixat a mitges: Lenguas en guerra. Irene Lozano se situa en la banda dels nonacionalistes i presenta com a natural, lògica, senzilla i de sentit comú la seva anàlisi de la situació de les llengües a Espanya. Per fer-ho utilitza una de les argumentacions més banals: el record dels orígens. Hi havia una vegada una època daurada —un capítol es titula “La edad de la inocencia en España”— en què les llengües convivien de manera harmoniosa a la península. Després, els nacionalismes van pervertir-ho tot; però tranquils: aquí tenim els nonacionalistes per mostrar l’evidència i tornar a l’època diàfana de la convivència. És un argumentació vella però eficaç, com ho demostra que valgui per als nacionalistes essencialistes —l’esplendor medieval o l’imperi ultramarí que cal emular amb les eines de la modernitat—, per a la Real Academia Española —l’espanyol clàssic ha estat corromput pels periodistes però si compreu els nostres diccionaris restablirem l’antiga perfecció de l’idioma—, per als testimonis de Jehovà —els antics cristians anaven tots al cel, l’església catòlica i altres sectes rivals tot ho corrompen i encara sort que nosaltres garantim el poblament del Paradís—, per al sabó de Marsella, per als iogurts, etc.

Una evidència és que les llengües serveixen per comunicar-se. Les llengües mai no es barallen. ¿Qui no estaria d’acord amb unes afirmacions tan diàfanes? L’autora hi està d’acord, però titula el llibre Lenguas en guerra. Cal tenir en compte sempre quin individu afirma això i des de quina posició. Les llengües, com a entitats abstractes que fem servir per entendre’ns, no són mai bel·ligerants. Les persones sí que ho són.

Una mostra de la noideologia nonacionalista:

Entre el personal altamente cualificado, los empleados y técnicos medios, empresarios, comerciantes, artesanos y propietarios agrarios, el 46 por 100 declara que el catalán es su lengua propia, frente al 40 por 100 que lo dice del castellano y el 12 por 100 que considera a los dos por igual. Sin embargo entre los obreros cualificados y no cualificados, los capataces, contramaestres y trabajadores agrarios o del sector servicios, la proporción de los que consideran su lengua el catalán desciende hasta el 26 por 100, mientras que los hablantes natos de castellano llegan a sumar el 66 por 100. Los niveles de bilingüismo descienden también hasta el 6 por 100 en los sectores laborales más bajos. No se puede decir que ser hablante de castellano impida acceder a los puestos de mayor prestigio social, pero tampoco esa lengua garantiza a nadie una buena posición social. Por el contrario la escasez de hablantes natos del catalán en los sectores inferiores de la escala social sí parece indicar que la lengua vernácula es una garantía de ascenso social. Eso y no otra cosa es el privilegio lingüístico: la mayor seguridad de promoción de quienes dominan la lengua local.

No sembla interessar a Irene Lozano saber que la immensa majoria d’hablantes natos de l’espanyol provenim de l’emigració i que, en la competència per l’ascens social, les nostres famílies van començar amb un capital econòmic, social, simbòlic, etc. generalment menor que els hablantes natos del català. Una mica de complexitat espatllaria la transparència de la seva argumentació. No interessa a l’autora admetre que el domini de la llengua local gairebé sempre implica el domini de la llengua alocal, nolocal o inlocal i denota una major capacitat d’adaptació, característica que totes les proves d'aptitud avaluen positivament. No interessa a l’autora fer un cop d’ull a les demandes de feina: de vegades es demana l’anglès, de vegades es demana el català, però la llengua que no es demana gairebé mai, perquè no cal, perquè és imprescindible, és l’espanyol. Irene Lozano no deu voler saber que si hi ha discriminació perquè l'accent no és prou genuí, sol ser en relació a les parles transatlàntiques de l'espanyol. Se sorprendria l’autora de l’eficàcia de la seva argumentació si substituïm hablantes natos del català per persones que usen corbata i hablantes natos de l’espanyol per persones que no usen corbata. El resultat seria el privilegi corbatístic: la mayor seguridad de promoción de quienes dominan el nudo de la corbata.

Encara no entenc com és que els nonacionalistes no han aprofitat el debat sobre l’estatut per exigir la supressió del terme nació de la constitució espanyola. Quina decepció!

Celebracions

El cedulari general: una calaixera amb més d’un milió de fitxes. Les llibretes on registrava les excursions. Amidament de Joan Coromines: a l’entrada de la instal·lació de Perejaume hi ha les preguntes i respostes que el filòleg va anotar a propòsit de dues viles, per aclarir l’ús més genuí del topònims, i l’entrada corresponent a l’Onomasticon Cataloniae. Paraula i territori. El catàleg, una petita meravella, reprodueix el “sonograma del so conjunt que fan totes les entrades del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana” i el “sonograma del so conjunt del topònims de les 1.332 excursions que Joan Coromines va dur a terme del 1923 al 1979”. Podreu escoltar els dos sonogrames a La Pedrera. També hi ha la cartografia digital de l’onatge marí. Perejaume l’encerta: Joan Coromines és la desmesura.

Des de Paper de vidre m’informen d'una exposició a la Fundació Palau i Fabre, a Caldetes:

Per cert, el dia 30 de novembre, a dos quarts de nou del vespre, la gent de Paper de vidre presenta al Bar Horiginal el núm. 34 de la revista i, a més a més, s’hi projectaran 4 curtmetratges de l'Isaki Lacuesta i hi haurà un petit recital d'El Chico Con La Espina En El Costado.


La revista Quimera celebra els primers vint-i-cinc anys amb un número de luxe. Crítics i escriptors defineixen conceptes literaris. Com a mostra de l’encert de l’Alfabeto de los géneros, alguns dels col·laboradors: Enrique Vila-Matas l’autoficció, Jordi Gràcia el diari, Anna Caballé les memòries, Darío Villanueva la novel·la, Luís Mateo Díez la novel·la curta, Pere Ballart la poesia, Javier Cercas els relats reals, Juan Antonio Masoliver Ródenas la ressenya o Jordi Doce la traducció, entre altres.

Saló

Dimecres plovia. Potser per això no hi havia gaires adults al Saló del Llibre de Barcelona. Pocs obstacles, per tant, perquè el xivarri del nens s’expandís lliurement a través de la immensitat del palau núm.1 de la Fira de Barcelona. Tothom semblava avorrit a les casetes, tret de l’estona que passaven els escolars i arreplegaven fulletons que després els pares llançaran a les escombraries davant la indiferència dels fills recol·lectors, entretinguts potser amb la lectura d’un llibre.

Espero que el Saló s’animi aquest cap de setmana. Crec que és necessari comptar amb un bon aparador de la indústria editorial catalana. Però el lloc és car i no totes les editorials poden llogar-hi un espai. Sort que hi ha els stands d’entitats que acullen editorials petites que d’una altra manera no hi serien. Són aquestes editorials les que m’interessen. Els llibreters ja tenim tota la informació que les grans editorials exhibeixen al Saló. Em vaig dedicar, per tant, a la informació més precària: a anotar títols d’editorials de les Illes, del País Valencià o de l’Asociación de Editoriales Universitarias Españolas, entre d’altres, que m’havien passat desapercebuts.

La distribució és un tema recurrent a les converses amb les persones que miren de mantenir editorials petites i mitjanes. Seria interessant que les distribuïdores també participessin al Saló; d’aquesta manera, les editorials descontentes podrien conèixer millor quines opcions estan més a prop de la seva línia editorial i les distribuïdores haurien de tenir més cura del servei. N’hi ha que ja treballen molt bé, evidentment.

També hi havia llibreries, però hi assisteixen sota l’aixopluc d’algunes editorials i només tenen els llibres d’aquestes editorials. Una limitació i un contrasentit, doncs, perquè llibreries excel·lents ofereixen al Saló un fons limitat que no té res a veure amb la diversitat, amb l’esforç quotidià que les distingeix dels hipermercats de l’oci.

Vaig dinar amb un futur gran editor que em va il·lustrar amb algunes tafaneries de l’ofici. És un plaer xerrar de llibres amb gent que s’hi dedica. Com un llibreter de Buenos Aires —ciutat amb una elevada densitat de Grans Mestres Llibreters— que té cura d’una paradeta especialment llaminera: editorials argentines i mexicanes. Us animo a descobrir-la.

Per a un llibreter, doncs, el Saló té poca utilitat. Vaig passar una bona estona gràcies a les converses imprevistes que van sorgir. Per als lectors, en canvi, sí pot representar l’oportunitat de trobar editorials i llibres que a la llibreria no destaquen tant o que no acostumem a tenir perquè, simplement, no podem tenir-ho tot. El fet més rellevant és que hi ha molts llibres de fons a la venda. Això m’agrada.

I poc abans d'anar-me'n, la gran sorpresa: El somriure de l’atzar, el segon volum dels dietaris de Feliu Formosa que publica Perifèric Edicions i que arribarà a les llibreries a partir de dilluns. M’alegra molt veure que a la contraportada hi ha això:

L’home descentrat pel desig, una angoixa que ens toca molt a prop. Un gran llibre.
(El Llibreter, bloc)

No sé si és la primera vegada que citen un bloc d’aquesta manera, en un llibre tan important al costat de crítics de debò. Per a mi és un honor, Xulio.

Imitació del joc

Fa uns dies que fullejo un llibre que Nick Hornby va publicar l’any passat: The Polysyllabic Spree. Recull els articles que va escriure per a la revista Believer en els quals parla de llibres, amb l’inconvenient que no conec gairebé cap dels llibres que comenta. M’agrada, però, la manera com parla de la lectura, amb una mena antiintel·lectualisme que sempre he trobat molt anglosaxó; com un aficionat als rallies parlaria de cotxes o un seguidor de l’Arsenal compararia les alineacions de dues temporades. M'agrada que llegeixi de tot, des dels cims de la poesia als mètodes tan inútils com definitius per deixar de fumar. M’agrada, també, que defensi la compra de llibres que segurament no llegirà mai: els llibreters hauríem de convidar-lo a un cicle de conferències abans no acabi l’Any del Llibre i la Lectura.

Cada article comença amb la llista, a l’esquerra, dels llibres comprats i, a la dreta, dels llibres llegits. L'impuls incontrolat de comprar un llibre, llegir llibres d'amics escriptors, observar com una dona llegeix un llibre seu, emprenyar-se amb una novel·lista perquè fa servir una frase impròpia de l'argot futbolístic, mesos que llegeix molt i compra poc, o a l'inrevés... Com que la inspiració em fuig, aprofitaré la idea per copiar-la descaradament. Començaré amb els llibres llegits al mes d’octubre.

Ja he escrit sobre Pandora al Congo. Només afegiré que és un llibre que em facilita molt la feina. La novel·la d’Albert Sánchez Piñol pertany al grup de llibres que poden agradar gairebé a tothom, des del lector ocasional que només pretén passar una estona agradable al lector que vol llegir literatura literària. Una mina.

Tenia pendent des de l’agost la lectura de La mirada de l’àngel de Drago Jančar, un volum de contes una mica irregular que recull alguns relats excepcionals. Manel Ollé ens va deixar als comentaris de l’apunt sobre L’atzar de lluita una crítica, inèdita aleshores, d’aquest llibre i de L’estirp de la solitud, amb Simona Škrabec com a traductora i autora respectivament. El número de novembre de L’Avenç recull aquesta crítica que Manel Ollé ha ampliat per escriure també sobre L’atzar de lluita, cosa que m’alegra, com m’alegra també que ahir el recomanés Vicenç Villatoro al programa De llibres, ni que fos amb un comentari tan breu com desafortunat.

Jo, un altre d’Imre Kertész em va servir de pretext per parlar de l’autor aquí. Un deute pendent de feia molt, perquè he esmentat Kertész en diverses ocasions i fins llavors no li havia dedicat un apunt. El bloc és jove, però, i vull creure que tindré ocasió encara de parlar de molts llibres i autors des de l’objectivitat i el rigor universals que em caracteritzen.

És difícil parlar de llibres com Home lent de Coetzee, en què el joc metaliterari està trenat de manera tan subtil com apassionant. M’ha agradat molt, encara que alguna errata m’ha volgut enterbolir la lectura. Elizabeth Costello apareix decidida a intervenir en la vida del protagonista, amb una manera de tenir cura del malalt molt emprenyadora. Un veritable corcó. Sembla decidida a mostrar-li un ampli ventall de possibilitats perquè el protagonista prengui decisions i passi alguna cosa. Element fonamental en una novel·la, això de l’acció; perquè si no passa res no hi ha novel·la. Elizabeth Costello, però, no és gens fiable: comet la mateixa mena de prejudicis que els altres personatges i s’equivoca tant o més que ells a l’hora d’interpretar la realitat de la ficció.

Eutanasia della critica de Mario Lavagetto és un llibret que ajuda a pensar la situació dels estudis literaris a Catalunya. L’autor escriu sobre la salut de la crítica literària a Itàlia i, és clar, una tradició crítica tan espectacular com la italiana fa que els retrets que l’autor llança contra els diversos corrents em facin sentir una mica d’enveja, si ho miro des d’aquí. Com m’agradaria, per exemple, que el batibull anomenat Estudis Culturals estigués ara en crisi a Catalunya, quan de fet ha passat de puntetes pel món acadèmic i cultural. Una pena, perquè molt més que una historiografia literària reverencial envers el passat, trobo que ens cal assajar formes de crítica des de la perifèria; i els Estudis Culturals ofereixen eines molt útils. Caldria, però, posar abans entre parèntesi el discurs dominant sobre quina cosa sigui la normalitat; cosa ben difícil.

Comento aquí Dissabte d’Ian McEwan. Només afegiré que trobar-me amb una altra traducció de Dolors Udina em va fer pensar en la invisibilitat dels traductors. Crec que hi ha un pacte no escrit entre lector i traductor: mantenir la ficció que llegir el traductor és en realitat llegir l’autor —perquè el text que efectivament llegim és una lectura que el traductor fa de l’obra orginal. Si la ficció es manté, si la traducció no grinyola, si el traductor passa, doncs, desapercebut, és perquè hem llegit una bona traducció. Que un traductor sigui invisible no és, doncs, un retret sinó un elogi.

Carrer Ordener, carrer Labat de Sarah Kofman és un llibre molt dur. Al París ocupat pels nazis, una nena jueva opta per trair la seva família i s’esforça per obtenir el reconeixement i l’aprovació de la dona que els ofereix refugi. La memòria del pare deportat i mort als camps de concentració és la figura al voltant de la qual giren les complexes situacions en què amor i lleialtat lliuren una batalla cruel. M’ha recordat L’analfabeta, d’Agota Kristof: l’experiència difícil que s’expressa de manera senzilla, com si l’esforç de recordar moments terribles demanés un estil planer per deixar-se escriure.

Para Roberto Bolaño de Jorge Herralde recull escrits que ja he llegit en altres llocs i no aporta gaire al coneixement del novel·lista català d’origen xilè. Potser les fotos.

Sis homes de Josep Maria Fonalleras m’ha sorprès per l’elegància del joc metaliterari. Això de la metaliteratura ja ha estat explotat de maneres molt diverses i a Sis homes es toca el vessant de la impossibilitat de traslladar una realitat de ficció a la ficció, de manera que la impossibilitat mateixa esdevé el nucli des del qual es desenvolupa la narració. L’autor ho fa amb un domini i, sobretot, amb una contenció admirables; ben lluny de l’exhibicionisme de molts metaliterats maldestres.

Finalment, Lacan d’Alain Vanier; no per Lacan mateix sinó perquè tinc la intenció de tornar a llegir alguns llibres d’Slavoj Žižek i em calia clarificar alguns conceptes com Gran Altre, subjecte suposat saber, objecte a, etc.

Si seguís el joc de Nick Hornby, ara hauria de fer el llistat de llibres comprats al mes d’octubre, però malauradament no n’he comprat cap.

Prestatges llunyans

Les llibreries solen oferir un servei de reserva de llibres que facilita la relació entre llibreters, llibres i lectors. Si algú troba que un llibre és interessant, però no està segur si el té o no porta prou calés o el disseny de les tapes no combina amb la corbata, sempre hi ha la possibilitat de reservar-lo durant uns dies. És una operació molt senzilla i les alternatives solen ser menys eficaces. Hi ha, però, qui s’estima més amagar el llibre en un altra secció de la llibreria, amb la confiança que no interessi els freqüentadors d’aquells prestatges. Exemples: col·locar un títol Quim Monzó entre les obres d’Història Contemporània, Lenguas en guerra d’Irene Lozano a la secció de Lingüística o Ciceró amb els llibres de Gastronomia. També hi ha qui l’amaga al darrere dels llibres d’una post veïna. Aquestes opcions, però, pateixen greus inconvenients. El més habitual és que el lector no recordi on l’ha deixat, amb la qual cosa es veu obligat a cercar-lo en una altra llibreria o a demanar-lo dissimuladament, amb la certesa que no el trobarem, i encarregar-lo una estona interminable després. Així tots perdem el temps.

És molt trista la vida del llibre condemnat a viure a l’exili. Si els llibres parlessin de debò, seria molt interessant el diàleg interdisciplinari que desenvoluparia amb els llibres de prestatges llunyans que l’acullen. Però els llibres no parlen. És per això que aprofitaré la meva abnegada vocació de servei públic per fer una crida solidària i demanar, si mai algú veu un llibre descol·locat, que l’agafi i que el deixi discretament sobre una taula de novetats. D’aquesta manera el localitzarem més tard o més d’hora i el tornarem al lloc correcte.

Això també afecta els llibres que ha estat expulsats injustament de l’ordre alfabètic. És més fàcil trobar una novel·la de Mercè Rodoreda entre les altres novel·les de Mercè Rodoreda que si està camuflada entre llibres de Baltasar Porcel, posem per cas. De vegades, el lector pren un llibre, l’examina, el descarta i, d’esma, el deixa on li sembla que hi era. Sempre és millor dipositar-lo ben a la vista —perquè els llibreters el tornem a lloc— que cometre un error involuntari. Bé, és cert que nosaltres també ens equivoquem i que hi ha seccions on l’ordre alfabètic és una utopia; aquests apunts tan sols volen aportar modestos elements d’entesa entre les parts per assolir una millor convivència entre lectors, llibres i llibreters.

Una cosa ben diferent és la convivència entre llibreters i autors. Generalment és bona, però hi ha casos que la deterioren. És el cas de l’autor —novel·lista, filòsof, poeta, traductor— que no està d’acord amb les convencions, que no entén que un llibre, després d’uns mesos a les taules de novetats, ha de cedir el lloc a altres llibres i viure una vida més discreta a la secció corresponent. En ocasions, aquest autor protesta contra les convencions amb una maniobra que consisteix a agafar l’exemplar dels prestatges i deixar-lo en un lloc privilegiat de la taula de novetats. Generalment, aquest autor aprofita l’avinentesa per tapar la pila d’exemplars d’un poeta, traductor o poeta-traductor rival. Això és molt lleig i pot anar contra els interessos del propi autor. Si algú demana el llibre quan el llibre està descol·locat, és molt probable que no el trobem, amb la qual cosa continuarà tapant el poeta rival però haurà perdut l’oportunitat d’exercir la seva veritable raó d’existir: que algú el compri.

La xafarderia i la novel·la

De vegades, un error pot orientar la lectura d’una novel·la en un sentit que no estava previst. A la pàgina 70 de Dissabte d’Ian McEwan llegim:

La Daisy, àrbitre de la seva educació literària, no hi estava d’acord. Quan estudiava va fer un llarg treball sobre les últimes novel·les de James i és capaç de citar de memòria un passatge de La copa daurada.

Això em va recordar un altre personatge que també és capaç de citar un passatge de Henry James: Helen Reed a Pensamientos secretos de David Lodge. Vaig creure llavors que es tractava d’una cita-homenatge, però he comprovat que Helen Reed recita un fragment de Les ales del colom i no de La copa daurada. Aquest nyap de la memòria, però, em va condicionar la lectura de Dissabte: llegia i relacionava les novel·les d’Ian McEwan i David Lodge.

A Pensamientos secretos, un investigador de la Intel·ligència Artificial manté una relació amb una professora de literatura. No m’equivoco gaire si afirmo que el tema de la novel·la té a veure amb les diverses estratègies que fa servir l’home per entendre què és això de la consciència. Des del vessant científic, amb la construcció de models que, amb el permís de la tecnologia disponible, emulin el funcionament del cervell. Des de la literatura, amb la narració com a eina per organitzar i donar sentit a la percepció d’un mateix i dels altres. A partir d’aquí, establir un paral·lelisme amb Dissabte no em semblava desencertat. El protagonista, Henry Perowne, és un prestigiós neurocirurgià que no llegeix gaire ficció. La minuciositat amb què McEwan descriu les seves cabòries mèdiques no són una exhibició gratuïta del temps que l’autor ha dedicat a documentar-se: cal que el lector percebi la complexitat i la fragilitat del cervell. La filla, Daisy, és una poetessa convençuda de la necessitat de llegir literatura. La poesia, doncs, apareix també com a disciplina que s’ocupa de la consciència, un instrument per comprendre altres models de representació del món.

Al començament de Dissabte, Henry Perowne observa com un avió incendiat vola cap a Heathrow, cosa que el mena a formular diverses hipòtesis sobre les causes i conseqüències d’aquest fet, en un dia que hi ha prevista una gran manifestació contra la participació britànica en la invasió d’Iraq. El protagonista espera que les notícies de la televisió li donin l’explicació, cosa que no s’esdevé perquè rep informació nova que complica la seva pròpia narració. L’avió incendiat és un exemple de les moltes situacions que analitza, per acceptar o rebutjar possibles causes i conseqüències d’un fet. És un xafarder que mira a través de les finestres. Observa unes infermeres i fabula sobre la seva jornada laboral. O un grup de joves que seuen en un banc i fabula què hi fan, com viuen o si prenen drogues. O uns funcionaris que dinen i fabula sobre el sentit de les seves vides. L’incident més important de la novel·la s’inicia amb la topada amb Baxter, un delinqüent que es comporta de manera estranya. Henry Perowne posa en marxa el seu virtuosisme analític i troba un diagnòstic raonable: Baxter pateix una malaltia neurodegenerativa hereditària, un petit error de l’ADN de conseqüències terribles. Amb aquesta narració satisfactòria sobre com funciona la consciència de l’altre, Heny Perowne traça diverses possibilitats sobre què pot passar després. I no l’encerta. El tema de Dissabte tindria a veure, doncs, amb necessitat de narrar com part substancial de la consciència.

Pensamientos secretos és una novel·la força entretinguda que va obligar l’autor a documentar-se sobre les diverses disciplines que intenten explicar la manera com coneixem el món. El resultat és, a més a més, un magnífic assaig que dóna títol al llibre que l’inclou: La conciencia y la novela; hi llegim Ian McEwan citat per David Logde:

Si los secuestradores hubieran sido capaces de imaginarse en los pensamientos y los sentimientos de los pasajeros secuestrados, habrían sido incapaces de seguir adelante. Imaginar cómo es el hecho de ser alguien distinto de quien uno es constituye la esencia misma de su humanidad. Es la esencia de la compasión, el principio de la moralidad.

L’assaig de David Lodge és d’octubre de 2001; molt abans, doncs, que Ian McEwan comencés a escriure Dissabte. Aquesta cita explica molt bé el desenllaç de la novel·la, publicada en anglès a començaments del 2005. La comparació entre Pensamientos secretos i Dissabte no em sembla ara, doncs, tan errònia. He trobat una relació versemblant, i l’explico.