Errrata

L’edició crítica i facsimilar de Dios deseado y deseante (Animal de fondo) de Juan Ramón Jiménez, a cura de Rocío Bejarano i Joaquín Llansó, és un magnífic exemple del rigor que cal aplicar a l’estudi de les variants textuals en l’obra laberíntica de Juan Ramón Jiménez. Un primer examen superficial de les més de mil pàgines de volum és suficient per adonar-se de la dificultat que representa tenir en compte les diferents versions d’un mateix poema i alhora les diferents ordenacions de l’obra en curs. Si bé és possible llegir Animal de fondo en l’edició de 1949, sense aparell aparat crític, un recorregut per les diferents reescriptures que assajava Juan Ramón Jiménez es converteix en una autèntica aventura poètica.

El prefaci està encapçalat per tres cites de JRJ, de les quals la primera sembla una advertència adreçada especialment a la crítica textual i la segona un gest indulgent envers les errates:

Malditos los que, en lo futuro, hagan de mi obra unos libros feos, sucios o recargados, superficialmente lujosos; los que no respeten mi orden y mi selección, los que los alteren en una coma voluntaria.

(Ideolojía, I, 1713)

¡Bendito el llamado defecto, que no lo es, y que nos salva de la odiosa perfección! […] Y he pensado muchas veces que me gustaría que toda mi obra fuese como un defecto de un andaluz.

(Carta a Amado Alonso, Washington, marzo de 1946)

És prou coneguda l’aversió per les errates de Juan Ramón Jiménez. I no hauria volgut estar a prop d’ell si n'hagués vist una com aquesta:

No llegim lletra a lletra, sinó que copsem de cop fragments de frase i anem saltant de l’un a l’altre, focalitzant una part de cada fragment i deduint l’entorn pel context tot avançant en la lectura. Per això, la major part de les errates passen desapercebudes, perquè no llegim efectivament cadascuna de les lletres sinó que creiem percebre les que hi haurien de ser. La correcció de textos és un art minuciós que demana una atenció extraordinària a les lletres. I resulta difícil, a més a més, determinar en quin moment del procés d’edició d’aquest llibre es pot haver produït aquesta badada.

Una errata al bell mig d’un paràgraf interminable sembla menys rellevant que una errata a la sobrecoberta o a la portada, però tots dos tipus d’errata en general són insuficients per invalidar una edició determinada, si es tracta —com ara— de casos aïllats. Les errates a les parts més visibles d’un llibre, però, semblen tenir un cert valor per la raresa amb què es produeixen. Un altre exemple recent:

I fins i tot n’hi ha de més subtils:

Falsaris i crítics

Amb Falsarios y críticos: Creatividad e impostura en la tradición occidental, d’Anthony Grafton, m’he tornat a endinsar en el sempre fascinant món de les disputes erudites. L’autor examina la història de la impostura intel·lectual per mirar de comprendre les motivacions i tècniques dels falsaris. Vol demostrar com els avenços en la crítica textual estan directament relacionats amb el perfeccionament de les falsificacions.

Al fin y a la postre, la falsificación es una especie de delito. Examinemos, pues, los tres elementos que deben esclarecerse en la investigación de cualquier delito, humano o literario: los motivos, los medios y las circunstancias. Cuando menos, servirà para demostrar que la impostura ha servido a demasiados fines para que ninguna teoría enlace en un único nudo explicativo.

Anthony Grafton analitza una reduïda però significativa selecció de casos, amb tot d'històries sobre escriptors grecs i llatins que volien satisfer la demanda d’autors consagrats amb imitacions, erudits jueus d’Alexandria que volien demostrar que la traducció al grec de la Bíblia era superior a l’original hebreu, jueus de Palestina que volien demostrar que els seus textos sagrats eren anteriors a la filosofia grega, sectes cristianes que inventaven evangelis i cartes dels apòstols per defensar la seva preeminència sobre les altres sectes, egipcis hel·lenitzats que aspiraven a establir la major antiguitat i rellevància d’Egipte sobre el llegat grec, historiadors del Renaixement que manipulaven testimonis antics i falsificaven inscripcions al servei dels interessos polítics dels seus mecenes, troballes fortuïtes que beneficiaven l’afortunat impostor que les havia editat, cruels revenges contra erudits rivals, bromes acadèmiques, etc.

El cas és que els falsificadors més perspicaços tenien en compte els mètodes crítics més rigorosos perquè aspiraven a superar l’escrutini del seus col·lgues, de manera que la crítica aprofitava les falsificacions per perfeccionar-se, en una relació de dependència que Anthony Grafton sosté al llarg de tot el llibre i que il·lustra de manera eloqüent al capítol «Tradición e innovación en la crítica», on parla de tres reputats erudits de tres èpoques diferents: Porfiri al segle III d.C., Isaac Casaubon al segle XVII i Richard Reitzenstein al segle XX. Tots tres van destacar pel l'excel·lència a l’hora de denunciar falsificacions, però tots tres van aplicar el seu virtuosisme crític sobretot a favor de les seves conviccions i

Los tres estudiosos compartían otra característica esencial, quizás más significativa que sus diferencias: todo ellos mostraron una capacidad discriminativa muy inferior al ocuparse de textos que coincidían con sus premisas y sus deseos.

Una actitud força estesa en la crítica de tots els temps: intolerància envers les tendències rivals i condescendència amb els escriptors i crítics afins davant d’uns mateixos trets. Una bona mostra d’això és la crítica que Darío Villanueva va dedicar a l’excel·lent llibre d’Anthony Grafton, publicada a El Cultural l’any 2001. Comença, de fet amb un error: el llibre no és una “conferència especial”, sinó assaig escrit arran d’una conferència. Continua amb una pràctica crítica habitual: en comptes d’analitzar el llibre, Darío Villanueva explica com hauria de ser el llibre que l’autor hauria haver escrit, la qual cosa implica una típica reivindicació nacionalista:

Adolece, sin embargo, este autor del mismo vicio que hemos denunciado ya en otros críticos y eruditos anglosajones: un desconocimiento olímpico de literaturas que, como las hispánicas, no merecen en modo alguno ser obviadas. Resulta asombroso que el único autor español que le interesa sea Melchor Cano en cuanto crítico de Giovanni Nanni, el gran mixtificador de la Roma antigua.

Evidentment, el mateix llibre escrit per algun erudit de Salamanca, i no per un erudit d'una escola historiogràfica rival, seria una meravella de rigor i llavors no s’hauria limitat a llegir-lo per sobre i a examinar inquisitorialment l’índex onomàstic.

Casualment esmenta Giovanni Nanni —Annio de Viterbo—, conegut falsari que va treballar al servei de Castella, entre altres mecenes, i que a De primis temporibus et quatuor ac viginti regibus Hispaniae et eius antiquitate inventa una història de l’Espanya primitiva i unida amb vint-i-quatre reis que arriben fins al diluvi universal. Una pràctica, d’altra banda, habitual quan es tractava de fonamentar documentalment la legitimitat política o legal d'algun bàndol en molts conflictes. En català, és conegut el Libre dels feyts d’armes de Catalunya, que Joan Gaspar Roig i Jalpí va escriure a finals del segle XVII i que va atribuir a un medieval Mossèn Bernat Boades, per utilitzar-lo més tard com a autoritat documental d'altres obres seves.

Una lliçó difícil

Quan algú copiava un manuscrit, solia enfrontar-se a paraules que no tenien una lectura unívoca: tot depenia de com s’interpretés un conjunt de traços i de la competència lingüística del copista. No és, però, un repte antic: la digitalització de llibres a Google Book Search, per exemple, pateix el mateix problema. Així, si cerquem “ubi sunt”¹ donarà com a resultat tots els llibres digitalitzats que contenen aquesta expressió, però si teclegem “ubi snnt” obtindrem centenars de resultats que poden provenir d’errates originals, de transcripcions errònies o massa primmirades o... del mateix procés d’escanejar un document. És evident que “ubi snnt” és un error i qualsevol editor l’esmenaria. De vegades, però, no és tan evident.

Teclejo a Google “parts mascles” i trobo a una antologia de l'espai lletra un vers de «Jus lo front port vostra bella semblança», el meravellós poema de Jordi de Sant Jordi, tal com el va editar Martí de Riquer als anys cinquanta: “L'amor que us hai en totes les parts mascles”. Ara no disposo de cap transcripció diplomàtica del manuscrit que li va servir de base, però segurament devia trobar-se una cosa com “les part mascle”. Martí de Riquer va optar llavors per la lliçó fàcil, però un xic barroera perquè no feia sentit amb el conjunt del poema. Anys després, però, va tornar a editar les poesies de Jordi de Sant Jordi i va optar per la lliçó difícil: “L’amor que us hay en totes les part[s] m’ascla”, tal com la llegim al repertori de poesia medieval Rialc.

Suposo que els traductors deuen enfrontar-se a problemes semblants a l’hora d’interpretar un text. L’aparició gairebé simultània de dues edicions illenques dels Cants Òrfics de Dino Campana a finals del 2007 m’hi va fer pensar. L’interès pel llibre em ve del fet que Arnau Pons és traductor i deixeble de Jean Bollack i, per tant, em refio molt del seu criteri a l’hora de triar un poeta i de la seva competència com a traductor. Es pot dir, per tant, que jo no podia ser imparcial a l’hora de triar una versió o una altra dels Cants Òrfics. Però caldria afegir el silenci inicial amb què va ser acollida l’edició de Lleonard Muntaner; tan sols perquè l’altra traducció, la de Susanna Rafart a l’editorial Moll, va sortir unes setmanes abans. I afegiré, encara, que les comparacions crítiques entre ambdues traduccions han estat favorables —amb les matisacions calgui— en tots els casos a la versió d’Arnau Pons.

I m’hi ha fet pensar ara, que n’he reprès la lectura, la nota 7, a la pàgina 41 de l’edició de Lleonard Muntaner, a propòsit de l’expressió “strane teorie di regine”:

L’italià diu «strane teorie» («estranyes teories»), en l’accepció de «sèrie», «seguici», «enfilall» o «processó». Tot i que d’entrada podria presentar una certa ambigüitat, s’ha de dir que en els textos literaris de l’època romàntica i posterior el mot «teoria» pot tenir sovint aquest sentit. Vegeu infra el vers que diu «han travessat en llarga processó (teoria)» del poema “Imatges del viatge i de la muntanya” (p.88) o també la carta de Leonetta Cecchi: «l’enfilall» (p.18). La quarta accepció del mot «teoria» en el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana és ben bé aquesta.

De manera que la tradueix com “estranyes processons de reines”. Susanna Rafart la tradueix, però, amb un vaporós “estranyes meditacions de reines”. Arnau Pons opta per la lliçó difícil i Susanna Rafart per la lliçó fàcil. La crítica textual ens adverteix que no sempre les lliçons difícils són les millors, però en aquest cas és evident que és Arnau Pons qui té raó, com es demostra al context:

agitada per gràcies infantils que renaixien amb l’esperança, mentre treia d’un joc de cartes llargues i greixoses estranyes processons de reines llangoroses, reis, sotes, armes i cavallers.

Fragment que Susanna Rafart tradueix així:

neguitosa pels seus rampells infantils que renaixien amb l’esperança d’extreure, d’un feix de papers inacabables i greixosos, estranyes meditacions de reines lànguides, fets d’armes i cavallers.

quan l’original diu, amb les negretes que m’he permès afegir:

agitata da grazie infantili che rinascevano colla speranza traendo essa da un mazzo di carte lunghe e untuose strane teorie di regine languenti re fanti armi e cavalieri.

[Addenda:

Cercava debades la font de l'exemple de Google Book Search i m'he trobat, en canvi, amb un assaig de Costanzo di Girolamo a propòsit del vers de «Jus lo front port vostra bella semblança» al qual al·ludeixo, també, més amunt: «Mascle. Una nota agli estramps di Jordi de Sant Jordi». ]

¹Anthony Grafton utilitza el mateix exemple però amb la paraula qualitas a l'article «Future Reading: Digitization and its discontents» publicat en espanyol al número 5 de la revista Trama & texturas amb el títol «La lectura futura».

... fins als quixots! Segona part

És probable que el Quixot d'Enrique Suárez Figaredo -Editorial Carena, 23 €- s’hagi fet amb una bona dosi d’entusiasme i bona fe, que el curador cregui honestament que contribueix a retre un homenatge sincer a la memòria de Cervantes. Hi ha altres edicions, en canvi, que són clarament oportunistes: Don Quijote en Barcelona, d’editorial Península, són els cinc capítols que transcorren a la ciutat; que el curador sigui José María Micó no justica els 13 € que costa. Aquesta setmana passada han arribat Los cuentos del Quijote, de Siruela, amb una presentació d’Andrés Trapiello: 16 € per una selecció de contes que ja són al Quixot. No tinc res en contra de les antologies si estan ben fetes, com ara Escenas Cervantinas que Rosa Navarro Durán ha publicat a Alianza, però trobo obscenes les que fomenten la confusió.

D’edicions del Quixot, n’hi ha de tota mena, moltes amb alguna característica que certament justifica l’esforç d’editar-les. S’ha parlat molt de la llibreta d’estalvis de Francisco Rico a propòsit de la millor edició, la de Galaxia Gutenberg –de fet, una revisió més o menys superficial de la que havia publicat a Crítica abans de partir peres amb l’editorial i interrompre la tan celebrada, amb tota justícia, col·lecció de clàssics espanyols-, i de l’edició de la Real Academia Española publicada per Alfaguara, de llarga trajectòria en la difusió dels clàssics. No s’ha parlat gens, que jo sàpiga, de la salut financera de Martí de Riquer: moltes edicions commemoratives –i realment incòmodes de llegir per la mida desmesurada del llibre- prenen la seva darrera edició del Quixot per emmarcar els dibuixos de Mingote, Dalí o Antonio Saura, entre d’altres. No pretenc entrar en disputes sobre això: que Francisco Rico i Martí de Riquer guanyin calés amb el centenari em sembla molt bé, la veritat.

Són bones edicions, també, les de Cátedra, Alianza, S.M. i Castalia. Segur que me’n deixo alguna que val la pena. Una que no recomanaré mai és la que signen Alberto Blecua –sí, el mateix que té un excel·lent manual de crítica textual publicat per Castalia- i Andrés Pozo publicada per Espasa. Aquesta edició commemorativa, que es limita a reproduir la de la col·lecció Austral però amb tapa dura, costa només 6,95 €: 10 pàgines de pròleg, una breu biografia de Cervantes i cap nota al text. Un preu excessiu per tan poca cosa, perquè una obra literària de fa quatre-cents anys no es pot editar sense notes –perdoni’m l’atreviment, senyor Vallcorba, però és així.

[Esmenat el dia 30 de març. On deia el Quixot d'Endesa s'ha posat la referència correcta.]

... fins als quixots!

El quart centenari del Quixot s’està convertint en una festa de l’edició. Les grans companyies reserven una part del pressupost per celebrar com cal l’agermanament entre finances i literatura. Endesa ha patrocinat una nova edició del Quixot: un elegant estoig negre de cartró que acull els dos volums, de lletra grossa, amb una quantitat immensa de notes de tota mena i dues pàgines de pròleg perquè el lector no perdi el temps amb els criteris d’edició i pugui passar directament a gaudir de l’immortal Cervantes. El curador de l’edició es diu Enrique Suárez Figaredo i a propòsit d’ell llegim a la solapa:

“Su afición al quijote empezó hace unos cinco años, cuando comprobó que el texto del ejemplar que leía en casa discrepaba ocasionalmente del que lo acompañaba en sus viajes. Hombre inquieto, se interesó por el asunto, y empezó a acumular documentación, a consultar ediciones, antiguas y modernas, a contactar con quijotistas del mundo, a leer toda la producción cervantina y a otros autores del Siglo de Oro y, finalmente, a compulsar los ejemplares originales de las primeras ediciones del libro.”

La redacció del paràgraf és lluminosa: “su afición al Quijote” va començar no per la qualitat literària de l’obra sinó perquè va detectar discrepàncies entre dues edicions i perquè és un “hombre inquieto”. A més a més, el text ens regala una alta dosi d’intriga: sabem que el curador va començar a fer una pila de coses fa cinc anys, però ens deixa amb l’ai al cor: les haurà acabat? Hi ha indicis subtils que responen en part la pregunta: tenim l'edició del Quixot; la casa de la crítica textual és gran i acull generosament tothom qui vulgui “conseguir un texto con el que Cervantes habría estado conforme”. Als noms d’Aldo Manuzio, Karl Lachmann, Joseph Bédier, Cesare Segre, Francisco Rico, Martí de Riquer i Jaume Coll, entre altres ecdòtiques eminències, caldrà afegir el nom Enrique Suárez Figaredo. Si en temps pretèrits l’home ideal conreava les armes i les lletres, el segle XXI assisteix a una millor simbiosi: la de l’alt executiu amb el filòleg. Sí, perquè la proesa rau en compaginar la filologia amb la Sotsdirecció del Control d’Aprovisionaments d’Endesa, almenys durant cinc anys que han permès, entre altres coses, la publicació d’un llibre en què desvetlla la vera identitat d’Avellaneda (Cervantes, Figueroa y el crimen de Avellaneda) i una edició provisional del Guzmán de Alfarache apòcrif, pendent tan sols de tenir a l’abast l’editio princeps.

Convido els filòlegs a que deixin de pidolar almoines per investigar entre el polsim dels paperots pretèrits i sol·licitin que els permetin ocupar càrrecs importants de les grans empreses, amb el sou corresponent; un intercanvi just per compaginar –ja tocava!- diners i lletres. Sort tenim que Endesa ens il·lumina.