No parlis de mi quan me'n vagi

No parlis de mi quan me’n vagi m’ha sorprès, i molt, per la llibertat amb què la narradora tria, dubta i organitza el preludi d’un sopar, com un fantasma impertinent que es manifesta amb opinions i digressions i que intervé fins i tot amb delicadesa en el relat, que ella anomena crònica. Els personatges apareixen amb un polsim costumista que el pas de les pàgines s’encarrega d’espolsar perquè perdin caricatura i guanyin indeterminació.

Dels codis i precaucions de la clandestinitat, entre la repressió del franquisme moribund i la llibertat fabricada en la intimitat de les cèl·lules polítiques, a la ciutat de postal, Valentina Morera, fotògrafa, és l’únic personatge que ha viscut sempre a Barcelona, al mateix pis, a la mateixa illa de les conspiracions. Conviu amb dos espectres: la senyora Cogito i Fluxus, fantasma d’un amic mort. Convoca un sopar. La novel·la és l’avantsala del sopar: l'autora, Mercè Ibarz, escriu com la narradora explica com els convidats es preparen per anar-hi, com recreen el passat des del present i així Rat —polític corrupte que abans havia estat un guardià de l’ortodòxia revolucionària—, Isi —ara funcionària d’alt rang— i Nela —estudiant, etarra, exiliada i ara malalta— fan balanç dels darrers trenta anys, quan cadascú va abandonar l’illa i va seguir el seu rumb. Nil, un dibuixant d’èxit, és l’altre convidat, l’únic que no va conviure amb ells durant l’època secreta, una mena de notari gràfic de la crònica escrita.

La narradora és conscient de la situació de privilegi que li atorga la seva funció i és per això que aviat abandona la perspectiva de vol d’ocell que li dóna una visió de conjunt per descendir i seguir els personatges amb els dubtes i les especulacions d’una perspectiva més limitada i, per això, més difícil. Hi ha un correlat estilístic en aquest maniobra esplèndida d’aproximació: al costat de la presència discontínua d’un estil elevat on ressona la veu dels escriptors admirats trenta anys enrere, la veu de la narradora no desdenya els modismes vulgars de la parla barcelonina. La maniobra d’aproximació als personatges és un procés sense forma predefinida, una mutació constant, una conseqüència imprevista de la identificació amb els personatges, de la capacitat d’assumir unes veus diferents, fins al punt que la narradora inicial esdevé, finalment, personatge.

És tan sols una opinió

Uns dels conceptes que gràcies al marxisme ha fet més fortuna és el d’alienació. És molt útil per explicar com és que les masses, davant l’evidència d’unes idees tan exactes sobre el món com el comunisme científic, se’n fan l’orni i van a la seva. L’única manera que tindria l’avantguarda política de fer entendre la irrefutabilitat del seu programa polític seria mitjançant una crisi que evidenciés les contradiccions internes del sistema: llavors cauria el vel que impedeix que les masses accedeixin a la veritat. El problema era, i és, esbrinar si caldria provocar la crisi o si el sistema mateix acabaria abocant-s’hi.

El concepte d’alienació, però, ha rebut diversos noms per mirar de dissimular-ne la procedència. Crosta, per exemple, és un dels més recents; televisió, best-seller, mitjans de comunicació, etc. són altres eufemismes en determinats contextos del mateix terme. Però l’ús és exactament el mateix: desconfiar de les masses que resten indiferents a la immediata i exacta aprehensió de les coses d’algú. No es tracta tant de discrepar d’una actitud més o més general, o d’un determinat mitjà de comunicació, o d’un llibre; és, més aviat, sentir-se molest per l'escandalosa desinformació dels altres. I més que molest, irritat perquè els altres no tenen intenció de canviar de parer. I de vegades, fins i tot, semblen contents en la seva presumpta ignorància.

Per això molts opinadors, professionals o no, afirmen que en realitat no opinen i es queixen constantment de l’oceànica indiferència que les masses senten per les coses que, segons ells, són importants de debò, fruit de l’observació infalible i no de la conjectura més o menys fonamentada. Com bé diu Mercè Ibarz a «Opinio? Només tinc nervis...» —un excel·lent article de l’últim número de Paper de vidre— l’opinió està del tot mal vista. Perquè, de fet, només opinen els altres i una manera prou estesa d’intentar desmuntar un argument és afirmar que es tracta tan sols d’una opinió; aquests opinadors tenen fil directe amb la realitat real i el gran malentès amb les masses els aboca al menyspreu sistemàtic dels qui llegeixen un determinat llibre, veuen un determinat programa de televisió —o simplement veuen la televisió—, voten el partit que causa tots els mals del món, etc.

Desconfien, al cap i al fi, de la capacitat de cadascú de triar les pròpies eines d’interpretació del món. Desconfien sobretot d’internet, on les masses poden dir la seva lliurement. És difícil, però, desempallegar-se de la crosta alienacionista; te la trobes pertot, tothom la fa servir; les masses en van plenes.

L'escreix

A partir de demà no vol dir l’endemà mateix. Escriure sobre Febre de carrer de Mercè Ibarz demanava una mica més de temps, distreure’m amb altres coses a veure si amb una mica de distància se m’acudia la manera d’explicar perquè m’ha impressionat tant aquest llibre. I la veritat és que ara ja sé que em resultarà impossible. Intentaré, doncs, apuntar alguns detalls que facin justícia al plaer.

A “Dinar a la Boqueria”, la primera narració, apareix un gravat de Picasso, un objecte amb un valor intrínsec pel sol fet de pertànyer a l’Obra d’un artista preuat. A més a més, però, el gravat és un element central en una història que té a veure amb l’exili d’escriptors catalans després de la Guerra Civil. Hi ha, doncs, un escreix que no depèn únicament del valor de canvi de l’objecte picassià com a obra d’art, sinó d’un relat fet de memòria i, doncs, de paraules. Encara hi ha un secret, diguem-ne familiar, que atorga a qui el coneix una apreciació única de la singularitat del gravat. El Picasso com a obra d’art rep un escreix de valor, un valor fràgil perquè toca directament la vida dels protagonistes i això fa que sigui difícilment transmissible.

Un altre tret significatiu d’aquest primer relat és l’ús de la repetició d’alguns mots amb valor narratiu: violència i gana, transmissió i por. La repetició no obeeix tan sols al desig d’intensificar una situació —una funció poètica, si m’és permesa la simplificació—, sinó que la repetició d’algunes paraules en un context diferent fa avançar l’argument, perquè constata que s’ha produït un canvi: ja no poden significar la mateixa cosa que poques línies abans. A Cinc nits de febrer, per exemple, Eduard Márquez utilitza aquest recurs de manera més àmplia i amb un resultat certament magistral.

De vegades els fets es confabulen per donar lloc a coincidències excepcionals, l’atzar s’imposa inexorable sense pertorbar la versemblança. A “Dinar a la Boqueria” o “Kilimanjaro”, l’atzar es concreta en un objecte: el gravat de Picasso o un colom de pedreria respectivament. Hi ha narracions, però, on l’atzar és convocat de forma deliberada; quan hi ha la decisió de reunir alguns personatges en un curt viatge en cotxe —“Una modesta proposició”— o en un sopar —“Una decisió més”—, amb trajectòries diverses o paral·leles, pel gust o la necessitat d’aplegar les històries de cadascuna. El resultat, gràcies a la l’habilitat en la presentació dels protagonistes —virtuosisme en la indagació psicològica— , és un escreix: no una suma sinó un a més a més en forma de possibilitat que eixampla els límits en què es movien, fins llavors, els personatges.

I podria continuar amb l’enumeració de detalls. El coneixement de l’ofici que mostra Mercè Ibarz és el pas previ d’una elaboració estètica que va més enllà de la sola aplicació d’algunes tècniques narratives: una mena saviesa anomenada literatura. Com al gravat de Picasso, hi ha un escreix que depèn de la manera única com l’autora escriu, amb una diversitat de temes, motius, personatges i situacions que em fan difícil exposar una síntesi justa. Com és natural, durant la lectura de Febre de carrer, tot això ho percebia de manera intuïtiva, de cop, no em dedicava a analitzar res. Ha estat després, quan m’he demanat com és que m’ha agradat tant el llibre, que he mirat de destriar-ne alguna cosa.

Sovint no sé ben bé per què llegeixo un llibre i no un altre. Toca plegar, no tinc lectura per tornar a casa, miro les taules de novetats i n’agafo un. No havia llegit res de Mercè Ibarz fins ara. L’atzar m’ha regalat una autèntica sorpresa.