Rei Brossa

El meu Joan Brossa és una nit de reis de fa deu anys.

Posseït

«Posseït» és un dels poemes més coneguts de Gabriel Ferrater:

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos

trobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t’has estimat per mi

fins al revolt: saciada de tu,

ara t’excites, te me’n vas darrera

d’un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

A La poesia de Gabriel Ferrater, Xavier Macià i Núria Perpinyà enumeren algunes fites del tema de l’amor més enllà de la mort i situen «Posseït» en la línia d’un Quevedo —“polvo serán, mas polvo enamorado”—, en què l’amor transcendeix la caducitat de la carn, amb López-Picó —“Faran els verms de ma carn llur pastura, / i no et podran esborrar dels meus ossos”— i Carles Riba —“la mort faria de la bella carn pastura / sense que en tremolés la imatge dins mon pit”— com a precedents nostrats. Però la imatge dels cucs en un “sopar fred” —francament desagradable—, diria que no és gaire adequada per celebrar aquest tòpic literari. Sempre m’ha semblat, més aviat, un atac sarcàstic contra una tradició que Gabriel Ferrater coneixia però que li resultava insuficient per expressar els matisos contemporanis de la cosa amorosa, una broma privada a la manera de Ne me quitte pas de Jacques Brel. Un atac, però, que contribueix paradoxalment a la supervivència del tema.

El “sóc més lluny que estimar-te” inicial no implica necessàriament la prolongació de l’amor més enllà de la mort, potser al·ludeix a un sentiment que està un pas més enllà de l’amor quan l’amor ha patit la fractura de la traïció: l’odi?, la ridiculesa?, la impotència? El negre sarcasme dels cucs podria ser també un retret a la mateixa veu poètica, que constata com perdura la dolorosa dependència de l’estimada i cerca flagel·lar-se per prendre distància, per escrutar-se i mirar d’objectivar la situació. Però el poema continua amb retrets adreçats a l’estimada que es clouen amb un últim vers formidable, en què l’anècdota del poema sobtadament es concentra en la pura imatge de la desesperació.

Xavier Macià i Núria Perpinyà havien assenyalat també un precedent il·lustre, «Una carronya» de Baudelaire; en traducció de Xavier Benguerel:

Llavors, oh ma bellesa!, digues a la vermina

que se’t beurà a besos goluts

que he conservat la forma i l’essència divina

dels meus amors més corromputs.

Unes estrofes abans, el poeta havia preguntat a l’estimada si recordava una carronya putrefacta que van veure tot passejant i, després de descriure-la amb detall, no s’està de plantejar que, més enllà de la mort, el poeta haurà conservat la forma i l’essència de l’estimada per a gaudi de les futures generacions. Una manera elegant de reclamar els favors amorosos. Potser l’últim vers de «Posseït» és una reelaboració d’aquest tema antic —que podríem anomenar “xantatge poètic”—, amb l’additiu de la desesperació: un últim avís inútil, una crida condemnada al fracàs o un consol fet només de paraules que sonen bé. Exactament com a una carta comercial.

L'amor més enllà de la mort reinterpretat per Morrissey

[La discussió més enllà del blog a El cau d'en Bau: «Sobre "Posseït"»]

Carrers de frontera

A propòsit del títol, Carrers de frontera, Arnau Pons escriu:

Calia domesticar en tot cas aquell estrany oxímoron. Nosaltres, en canvi, volíem defugir una lògica esperable. Preteníem apuntar, ja amb el títol, a l’espai habitable i transitable que pot constituir-se en una frontera que no és geogràfica sinó cultural —una frontera que, en comptes de separar, hauria de servir per al trànsit d’obres i de llibres, per al tràfic d’idees, per a les fugides i retrobaments de tota mena.

Uns carrers diversos, acollidors, on trobem contribucions magnífiques al voltant de les relacions entre les cultures alemanya i catalana, al costat d’altres més discretes, com la meva. Qualsevol dels dos volums es pot obrir a l’atzar i es pot recórrer amunt i avall, en un passeig que, sens dubte, convidarà a anar-hi més enllà. Potser algú s’aturarà un moment a les pàgines 286 i 287 del segon volum i llegirà aquest fragment d'«Un lector alemany i un llibreter català»:

Una altra pregunta del llibreter podria ser quin seria el nom més adequat per a una secció que aplegués els autors que escriuen en alemany. Un breu article d’Ilrich Greiner publicat al número 38, de gener de 2007, de la revista Caràcters sobre el concepte «literatura alemanya» potser li ha fet pensar en una qüestió més pràctica: «literatura alemanya»? «literatura germànica»? «literatura traduïda de l’alemany»? Un dels poetes més llegits és Paul Celan, que comparteix amb Kafka, Peter Handke, Soma Morgenstern i d’altres, el fet de provenir de la perifèria lingüística. El paral·lelisme amb la llengua catalana és inevitable, més modesta pel que fa al nombre de parlants però amb prevencions similars a l’hora de classificar els autors. Un moment delicat d’aquesta probable conversa fictícia, perquè suscitaria la curiositat de l’alemany respecte a les traduccions al català, llengua minoritària i minoritzada.

Onanisme hermenèutic

Al cèlebre i unànime relat «El Aleph», de Jorge Luis Borges, apareix Carlos Argentino Danieri, posseïdor d’un secret i d’un poema, «La Tierra»:

He visto, como el griego, las urbes de los hombres,

Los trabajos, los días de varia luz, el hambre;

No corrijo los hechos, no falseo los nombres,

Pero el voyage que narro, es... autour de ma chambre.

Que el mateix autor no s'està de comentar, perquè no passin desapercebuts els subtils ingredients d'una obra tan complexa:

Estrofa a todas luces interesante —dictaminó—. El primer verso granjea el aplauso del catedrático, del académico, del helenista, cuando no de los eruditos a la violeta, sector considerable de la opinión; el segundo pasa de Homero a Hesíodo (todo un implícito homenaje, en el frontis del flamante edificio, al padre de la poesía didáctica), no sin remozar un procedimiento cuyo abolengo está en la Escritura, la enumeración, congerie o conglobación; el tercero —¿barroquismo, decadentismo, culto depurado y fanático de la forma?— consta de dos hemistiquios gemelos; el cuarto, francamente bilingüe, me asegura el apoyo incondicional de todo espíritu sensible a los desenfados envites de la facecia. Nada diré de la rima rara ni de la ilustración que me permite ¡sin pedantismo! acumular en cuatro versos tres alusiones eruditas que abarcan treinta siglos de apretada literatura: la primera a la Odisea, la segunda a los Trabajos y días, la tercera a la bagatela inmortal que nos depararan los ocios de la pluma del saboyano... Comprendo una vez más que el arte moderno exige el bálsamo de la risa, el scherzo. ¡Decididamente, tiene la palabra Goldoni!

A Vacío perfecto, Stanislaw Lem aplega la descripció, recepció y crítica de llibres inexistents, entre els quals Gigamesh, de Patrick Hannahan, qui pretén, ni més ni menys, que superar l’Ulisses de Joyce. Hannahan potser no arribarà a saber mai, però, que supera amb escreix la peculiar autoexègesi a posteriori de Carlos Argentino Danieri: “para ser exactos: Gigamesh consta de 395 páginas, y la introducción, de 847”. Una mostra del mètode hermenèutic de Patrick Hannahan:

Prosiguiendo la lectura de la introducción, nos enteramos de que Gigamesh se puede interpretar como «A GIGAntic MESS», la terrible confusión y desgracia de la situación del protagonista, condenado a muerte. La palabra se compone también de «gig», una embarcación pequeña (Maesch ahogaba a sus víctimas en un gig cegado con cemento); GIGle —la risa diabólica— es una referencia (Nº.1) a la frase musical del descenso a los infiernos según «Klage Dr. Faustii» (volveremos a hablar de ello) [ … ] Pero hay más cosas: en su juventud, Maesch ha sido un «gigoló» (GIG-olo); «Ame», en germánico antiguo «Amme», significa nodriza; MESH significa red, por ejemplo aquella en la cual Marte atrapó a su divina esposa con el amante, y puede refererirse, por tanto a «lazo», «trampa», SOGA (de ahorcar), y además, a un sistema de ruedas dentadas (por ejemplo «syncroMESH»: cambio de velocidades sincronizado).

En resum:

Habiendo comentado de este modo en su exégesis 2912 términos sumerios, babilónicos, caldeos, griegos, cirílicos, hotentotes, bantúes, surcurílicos, sefarditas, apaches (los apaches, como se sabe, suelen gritar «Igh» o «Hugh»), junto con sus antecedentes sáncritos y referencias al Slang del hampa, Hannahan nos quiere convencer, e insiste en ello, de que todo aquello no era un amasijo fortuito, sino una rosa semántica de los vientos, un instrumento de precisión, una brújula multidimensional y un plano de la obra y su cartografía, una pre-presentación de todas la conexiones que la novela realiza polifónicamente.

Passejar

Llegeixo lentament Mis dos mundos de Sergio Chejfec. Prescindeixo del punt de lectura i quan tanco el llibre jugo a no mirar el número de la pàgina que abandono, cosa que no sempre aconsegueixo; encara que, si perdo, potser no el recordi i pugui tornar al llibre més o menys on el vaig deixar, i d’aquesta manera transitaré de nou per indrets i recons que abans m’havien passat gairebé desapercebuts. Al protagonista, un escriptor argentí convidat a un congrés de literatura al sud de Brasil, li agrada passejar pels parcs de les ciutats que visita, els escruta a la recerca de signes que l’ajudin a comprendre la manera de viure dels habitants. Però mirar un mapa, localitzar el parc, caminar fins a trobar-lo, endinsar-s’hi, llegir els signes d’un recorregut que comença planificat i acaba a l’atzar, el menen recórrer la seva pròpia vida, a escrutar-la també, i el llibre és anar i venir del parc als records, d’observar la gent i les coses a observar-se ell mateix, fins al punt que en un paràgraf magnífic, el protagonista ocupa el lloc del vell amb qui comparteix un banc i es mira amb l’estranyesa d’un desconegut.

Sergio Chejfec no esmenta la ciutat de Mis dos mundos. Si en sabés el nom, segurament m’hauria dedicat a visitar-la des de Google Maps i hauria localitzat el parc, sense ànim de contrastar dades, per simple curiositat. Amb La Piel en La Boca, de Jordi Carrión sí he buscat carrers, encara que ja sabia que em serviria de ben poca cosa: és una crònica sobre una estada al barri de La Boca, a Buenos Aires, i la vida de les persones, una tradició de migracions successives que l’han fet créixer i degradar-se, està tan imbricada als llocs —els conventillos, les drassanes, la bombonera...— que observar-los a vista d’ocell deixa, més aviat, un cert regust d’insatisfacció que només s’alleuja si torno al llibre.

Al cafè de la joventut perduda de Patrick Modiano els carrers em són més familiars, però en blanc i negre, perquè els colors no s’adiuen amb la tristesa d’aquesta lectura lleugera i la paleta de grisos evoca amb exactitud un París que albergava llibreries i cafès on ara s’han instal·lat botigues de roba. Una tristesa confortable, però, amb el punt just de misteri per penetrar en les vides d’uns personatges que ara se senten expulsats d’una ciutat perduda. La mateixa ciutat que evoca Raúl Escari a Dos relatos porteños, amb l’habitual portada espantosa de l’editorial Mansalva, una façana que no m’ha dissuadit d’entrar-hi, persuadit per les paraules que Enrique Vila-Matas li dedica a Y Pasavento ya no estaba, un llibre que forma part d’una excursió d’estiu. Raúl Escari evoca París, però també Buenos Aires, i donar les adreces exactes o aproximades d’una ciutat o l’altra és una manera de situar la seva topografia afectiva, per on passegen Copi, la mare, Marguerite Duras, les tietes, Enrique Vila-Matas, el germà, Roland Barthes, Severo Sarduy, etc.

Pols digital

El número 27 de la revista Pasajes conté un dossier molt interessant titulat Internet, libros y cultura digital, que inclou un article excel·lent de Robert Darnton: «Las bibliotecas en la era digital», disponible també en anglès i en pdf: «The Library in the New Age». L’erudit dedica algunes pàgines a demostrar que alguns dels defectes que se solen atribuir a internet ja proliferaven alguns segles enrere. A propòsit de les notícies falses i inexactituds que es difonen per la blogosfera, parteix del treball de Will Slauter, un alumne seu, titulat significativament «Recycling the News in the Eighteen-Century Blogosphere», que estudia la propagació a Europa d’errors i informacions manipulades durant la Guerra de la Independència nord-americana. Com bé diu Robert Darnton:

Creo que las noticias han sido siempre un artefacto y nunca correspondieron del todo a lo que realmente sucedió. Hoy en día vemos la primera página de un periódico como un espejo de los acontecimientos acaecidos el día anterior, cuando en realidad fue compuesta a última hora por los maquetadores, que diseñan la página según convenciones arbitrarias: la historia principal en la columna de la derecha; las que no lo son tanto a la izquierda; las más ligeras dentro o en la parte inferior; los reportajes más llamativos introducidos con unos titulares especiales.

El desenvolupament tecnològic afavoreix, per tant, la propagació d’errors i encerts a una major velocitat i correspon als internautes desenvolupar les eines d’interpretació que creguin convenients per navegar per la Xarxa; la literacitat crítica és un objecte d’estudi en plena expansió.

Aquesta similitud entre pràctiques informatives del passat i del present serveix a Robert Darnton per abordar el nucli de la seva argumentació: que l’enlluernament per les noves tecnologies empobreixi el fons de les biblioteques. A propòsit de Google Book Search, sense menystenir la seva importància com a eina de difusió del llibre, assenyala algunes incerteses:

4. El declive de muchas compañías es rápido en el cambiante entorno de la tecnología electrónica. Google puede desaparecer o ser eclipsada por una tecnología inclusom mayor que podría hacer de su base de datos algo tan anticuado e inaccesible como nuestros viejos disquettes y el CD-ROM. Las empresas electrónicas van y vienen, las bibliotecas de investigación duran siglos. Mejor fortalecerlas que declararlas obsoletas, porque la obsolescencia es consustancial a los medios electrónicos.
5. Google incurrirá en errores. A pesar de su preocupación por la calidad y su control, faltarán libros, se saltarán páginas, habrá imágenes borrosas y muchas veces no podrá reproducir los textos a la perfección. Hubo un tiempo en el que creíamos que el microfilm solucionaría el problema de la preservación de los textos. Ahora sabemos más.

Entre la infinitat d’activitats de la darrera edició de Kosmopolis hi havia Kosmòtica, amb exposicions i conferències sobre l’ús de la tecnologia en l’escriptura i la difusió de la literatura. Una vitrina protegia de la pols els reproductors de llibres electrònics, perquè res no escapa a l’amenaça de la pols; ni abans ni ara.

Cos fràgil

Torno a Cuerpo transparente, de Max Blecher, i el llibre, fràgil, s'obre de nou pel poema «París»

¿Te acuerdas de cuando llegaste? La locomotora te zumbaba en la cabeza París París

Un poema iniciàtic sota el domini del viatge i del sexe. Arriba jove, de nit, romanès de poble àvid de mite urbà. En contrast amb altres poemes, de delicada factura surrealista, aquest em sembla més subtilment oníric i més dolorosament carnal. I sé que és important evocar el poeta al sanatori, vençut per una tuberculosi òssia que el manté immobilitzat, presoner d’una cotilla de guix, pocs anys després del viatge a París. Però no sé de quina manera és important. Un record fugaç de poetes i sanatoris del segle passat em retorna a les pàgines de Cuerpo transparente, breu, fràgil

Tu envoltura
como un pájaro en el nido del corazón
en ríos de sangre te bañas
y vuelas por la punta de mis dedos

Un embolcall que és alhora un ocell embolcallat amb un niu; ni a dins ni a fora, sinó als dos llocs alhora, de la mateixa manera que el tu és el poeta que es dialoga, que, immòbil, pren distància i es mira. Una paradoxa que potser indica de quina manera és important evocar el poeta malalt, un cos fràgil que escriu.