Lateral ha publicat l’ara ja famós
manifest. Si tenim en compte l’alta qualitat de la revista, aquesta decisió em sembla pobre: no afegeix gaires elements nous de debat. Mihály Dés no comparteix un punt: la futura creació del PRR, Partit per al Restabliment de la Realitat. Jordi Ibáñez, a l’entrevista que li fa Anna M. Gil: “¿Un manifiesto? No, no, socorro. Qué barbaridad. Verá, yo no me identifico con nada parecido a un intelectual (...) Y sobre eso de cambiar las cosas, bueno, habría que comenzar por decirse honestamente de qué cosas estamos hablando, por qué se las quiere cambiar y qué cosas se desea que vengan después.” Hauria estat interessant saber, per exemple, quina política social, econòmica, educativa, etc. proposen els intel·lectuals per restablir la realitat real. Sobretot, tinc curiositat per saber si aconseguirien posar-se d’acord també en aquests assumptes. Francisco García Prieto,
economista cosmopolita, semblava molt content amb la iniciativa.
L’última frase del manifest encara em provoca angoixa: “Cridem, doncs, els ciutadans de Catalunya a reclamar l’existència d’un partit polític que contribueixi al restabliment de la realitat.” La realitat real necessita restauració? He llegit
La vida Canina de
Carles Bellver, un llibre molt bo amb un grapat de contes excepcionals, i com que el primer conte es titula precisament “Deteriorament general de la realitat” no deixo de pensar en el restabliment de la realitat deteriorada. Tinc por de viure en un món simbòlic homogeni gens tangible. Espero instruccions del PRR per restaurar la realitat dels dits que teclegen, dels llibres que m’envolten, de la finestra que em mostra una porció de la realitat exterior. Els protagonistes del relat s’adonen del deteriorament general de la realitat. Jo, fins que no he llegit el manifest, ni me n’havia adonat: vivia amb una percepció errònia de les coses, confiava en una mínima i suportable immediatesa de la realitat real. Per culpa del PRR he estat a punt de creure que calen mediadors competents perquè el restabliment de la realitat sigui possible i l’angoixa desaparegui. Gràcies a la magnífica anàlisi argumental de
fum i estalzí deixo estar l’assumpte i torno a parlar de llibres.
El
Simposi Internacional dedicat a Roberto Bolaño que van organitzar la revista Lateral, la Universitat Pompeu Fabra i la
Casa Amèrica a Catalunya ja està editat. Malauradament, Rodrigo Fresán i Ignacio Echavarría han declinat incloure-hi les seves contribucions. Em va emocionar la projecció d’un fragment del pregó Blanes. El text del pregó està inclòs a
Entre paréntesis. Hi podem llegir:
Y el recuerdo simultáneo de Sebastián, Waldo y de Narcís, los tres ahora casados, los tres convertidos en padres de familia, algo que da un poco de miedo porque significa que los años han pasado, porque significa que todos, pero sobre todo yo, estamos dejando atrás nuestra juventud, me trae a la cabeza, otra vez, la palabra tolerancia, que para mí es la palabra que define Cataluña, pero por encima de todo es la palabra que para mí define Blanes, un pueblo o una ciudad pequeña con problemas, con defectos, pero tolerante, es decir, viva y civilizada, porque sin tolerancia no hay civilización, sin tolerancia hay ciudades-represivas, ciudades-robots, ciudades que se parecerán a la naranja mecánica de nuestro llorado Kubrick y de nuestro llorado Burgess, pero que no serán en modo alguno ciudades en que podamos vivir. Y eso es lo que Cataluña me ha enseñado y lo que Blanes me ha enseñado, entre otras muchas cosas que he aprendido aquí, la más importante de las cuales es cuidar a mi hijo, que es blanense y catalán de nacimiento y no de adopción, como yo: una tolerancia que a veces puede confundirse con timidez pero que sabe ser enfática cuando es necesario.
L’escriptor català d’origen xilè ha escrit en aquest país el bo i millor d’una obra que perdurarà. Si calgués representar a Frankfurt els escriptors catalans que escriuen en espanyol, jo portaria els llibres de Roberto Bolaño.
