dissabte, de maig 21, 2005

Llistes d'èxits

. dissabte, de maig 21, 2005

S’acosta una dona amb tres fulls plens d’anotacions i subratllats en diversos colors i em demana si li’n puc encarregar alguns títols. Faig un cop d’ull i em trobo que és una bibliografia molt especialitzada: sobre certes formes de polifonia vocal luterana, això vol dir que alguns són, és clar, en alemany i, a més a més, del segle XIX. Li dic que em deixi els fulls per poder fer una cerca més acurada. L’endemà torna i li dic que potser, amb sort, li arribarien tres o quatre títols de la vintena que havia assenyalat. Davant la incredulitat, comencen les explicacions: he cercat les reedicions més recents, quan n’hi havia, i la majoria ja no estan disponibles; he investigat si hi ha traduccions i si alguna obra està inclosa dins d'algun volum d’obres completes o en d'alguna antologia. És a dir: que he dedicat força temps a esbrinar la disponibilitat dels títols i el resultat ha estat ben minso. La resposta d’ella em deixa aclaparat: — Vaja, els hauré de consultar a la biblioteca.

Potser m’hauria de plantejar la possibilitar de guanyar uns calés extra fent xerrades sobre quina cosa són les bibliografies. N’hi ha de diversos tipus i utilitats. Les més habituals són les que lliuren els professors en relació a una assignatura i poden anar des d’una selecció mínima de títols —els que cal demostrar que s’han llegit per aprovar— a fulls i fulls de referències bibliogràfiques de tota mena. El professor pot ser dels qui estan al dia pel que fa a les publicacions més recents o dels qui s’han aturat al moment en què van guanyar les oposicions; també pot ser dels qui creuen cegament en el progrés, i així només dóna títols nous, o dels qui creuen, per exemple, que a les humanitats no hi ha progrés i barreja obres recents amb altres descatalogades algunes dècades enrera. En qualsevol cas, són pocs els professors que s’aturen a esbrinar la disponibilitat dels llibres que recomanen. No desvetllaré aquí tota la casuística de les bibliografies, ni les conseqüències pràctiques de se’n deriven, amb l’esperança de rebre bones ofertes per explicar-la davant de grans audiències; però sí diré que cal una certa habilitat per detectar-ne les conseqüències comercials.

L’època de major reproducció de les bibliografies és a finals de setembre i començaments d’octubre, quan coincideixen les lectures obligatòries de l’ensenyament secundari i les llistes universitàries. S’acosta, per exemple, un adolescent amb un paperet amb una desena de títols; li dic els que tenim, li assenyalo els que podem encarregar i li demano si l’institut és molt a la vora. Si la resposta és que sí, encarrego uns quants exemplars de cadascun dels títols perquè al cap d’una estoneta arribarà un altre estudiant amb la mateixa llista i li diré que alguns sí, però que els altres els esperem per la pròxima setmana, que li puc reservar algun dels que ja estan demanats i així anem fent. Les bibliografies universitàries són un afer més complicat perquè són molt diverses, com escric més amunt, i perquè els estudiants solen desconèixer els instruments de cerca bibliogràfica o el significat de paraules misterioses com descatalogat o exhaurit —de vegades són misterioses de debò: el significat és diferent segons quina distribuïdora o editorial et proporcioni la informació—, de manera que no disposen d’uns coneixements que els ajudarien a organitzar millor les lectures del curs. Arriba l’estudiant universitari, lliura la llista, investigo quins estan disponibles, li meravella que molts llibres estiguin descatalogats, li dono les explicacions pertinents i d’aquesta manera elaboro el discurset que recitaré de cor quan vingui algú amb la mateixa llista; l’altre estudiant pensarà que sóc molt bon llibreter perquè a partir d’una llambregada li donaré un munt d’informació, i que fóra bo que algú parlés amb el Gremi de Llibreters per organitzar alguna xerradeta sobre l’assumpte de les bibliografies.

5 comentaris:

Niqmad ha dit...

Doncs no seria mala idea, això de la xerrada sobre bibliografies, molts estudiants no entenen que la majoria de títols que et dónen els professors són obres de consulta, no de lectura obligatòria. i tampoc saben on trobar-los. Però hi ha molts tipus d'estudiants universitaris... Jo sempre he fet servir les biblioteques -de fet hi he treballat becat-. Només em compro els llibres de les bibliografies que realment m'interessen per a mi.

Anònim ha dit...

chapeau, llibreter!!!!
m. josep

Un que passava ha dit...

I en algunes biblioteques universitàries les bibliografies que hi ha als dossiers electrònics de les assignatures estan enllaçats a l'entrada corresponent del catàleg (feina que fan els bibliotecaris, evidentment), i les bibliografies revisades (pels bibliotecaris, també), per veure si hi ha edicions més modernes de les obres que recomanen els professors. I tot i això, moltes vegades hem de sentir la pregunta: i tot això, ho puc trobar en alguna llibreria?

Ferran

El llibreter ha dit...

He obert el correu convençut que m'haurien plogut les ofertes i res: el meu compte corrent continuarà tan esquifit com sempre. Malgrat tot, les situacions que descric més amunt fan que em senti posseïdor d'una mena de coneixement esotèric. Potser és millor que dediqui a escriure novel·les: El pèndol del llibreter, L’ombra del llibreter, El club llibreter, Llibreters i dimonis —també és possible Àngels i llibreters. El llibreter assassí de Barcelona ja la va escriure Ramon Miquel i Planas; i és una pena, perquè amb aquest títol es podria fer una peli sèrie b estupenda:

— Bon dia, voldria aquest llibre. A tot arreu m’han dit que fa uns 25 anys que està descatalogat, voldria saber si us en queda algun exemplar o si me’l podeu encarregar —Aquí trec la serra mecànica i comença l’espectacle.

Anònim ha dit...

No cal esperar 25 anys perquè llibres de demostrada qualitat es descataloguin, tant sol han de ser etiquetats amb la nota -no massa comerçials-. Crec que va ser la última premi Nobel, sense anar més lluny, que la majoria dels seus llibres estaven descatalogats.