Dijous encara reclamava algunes comandes pendents, ja sense gaire esperança que els llibres arribessin a la llibreria. Llibres que, en qualsevol cas, vindran tard però es mantindran a la taula de novetats força temps després de Sant Jordi. I de la taula, als prestatges. Sense presses. Però dissabte, el grau de saturació llibresca començava a ser perillós. Sort que aquests dies he trobat refugi en la música. Potser influït per les profecies que anuncien la imminent mort del llibre analògic, l’inconscient m’ha menat a gaudir de música al voltant de la mort de Crist. És molt reconfortant, al final de la Passió segons Sant Joan de Bach, escoltar com el drama de la mort es resol amb una cançó de bressol, el cor «Ruht wohl».
Una dolcesa que contrasta, per exemple, amb la desesperació de Maria Maddalena a l’ària «Vorrei dirti il mio dolore» de La Passione di Gesù Cristo Signor Nostro d’Antonio Caldara, amb la veu bellíssima Patricia Petibon. O a Canta la Maddalena, un recital de compositors del segle XVII interpretat per Maria Cristina Kiehr. Una atmosfera musical que em predisposava a submergir-me en No on, l’últim llibre d’un poeta que segueixo fidelment: Víctor Sunyol. Un rèquiem laic que s’inspira en la litúrgia catòlica —només cal escoltar la creació de Xavier Maristany al cedé que l’acompanya. Uns poemes que es clouen amb una cita d’Agustí d’Hipona: “Parlar de la mort de l’altre és parlar de la pròpia mort»:
Ara.
Ara reposa.
Reposa en l’absència que tota en tu s’empara.
Reposa en nosaltres, ara que et som,
perquè així reposem en el teu repòs:la pau se saber que ens ets.
Després del deliri d’El misteri de l’amor, de Joan Miquel Oliver, que m’ha meravellat, la poesia de Víctor Sunyol, poderosa. El curs de les lectures sovint és imprevisible. Més que triar-les, de vegades sembla que em triïn. Aquest matí tornava a Oli en un llum i tenia la sensació que el pas de la imaginació efervescent de Joan Miquel Oliver a la profunditat essencial de Víctor Sunyol m’havia intensificat la percepció de la novel·la d’Ignasi Revés, que no hi té gaire a veure. M’hi he endinsat i n’he gaudit com no m’esperava, després que les primeres pàgines ja m’havien convidat a la represa.
