Premi Exhaurim-lo! 2011: Primavera, estiu, ectètera, de Marta Rojals

Quin hauria estat el llibre guanyador del Premi Exhaurim-lo! 2011 si l’entusiasme de l’Artista Abans Conegut com Subal Quinina no m’hagués encomanat les ganes de llegar Primavera, estiu, etcètera? No ho sé, però sé que és el títol que millor s’ajusta a les bases improvisades l’any passat. I sobretot sé que aquest llibre m’ha donat moltes alegries, llegint-lo i recomanant-lo, i el premi és la millor mostra de gratitud que se m’acut per tornar-li una mica d’aquesta alegria a l’autora. De manera que, benvolguda Marta Rojals, moltes gràcies!

Pel que fa a la deliberació del jurat unipersonal, he vacil·lat en el punt b de les bases: “Es tindrà en compte que, per raons òbvies, el tiratge no sigui gaire alt”, perquè el llibre compta amb edició digital, com altres candidats, fet que el converteix en tècnicament inexhaurible. Potser per a la propera edició em plantejo eliminar o modificar el punt b, si és que tot plegat es manté. De moment, com que la demanda de llibres digitals és molt escassa, la vacil·lació ha estat fortament contrarestada pel punt c.

serà indispensable que hagi estat recomanat a la llibreria i que hagi estat la causa d’almenys dos agraïments per part de lectors omnívors.

el nombre d’agraïments de lectors omnívors supera amb escreix els dos que s’hi exigeixen, i de fet ha estat en aquest punt que s’ha produït el rampell intuïtiu imprescindible emetre el veredicte. 

Proclamo per tant, amb la solemnitat que correspon al premi literari més petit de Catalunya, que el llibre guanyador del Premi Exhaurim-lo! 2011 és la novel·la Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals i faig una crida local però universal a comprar-lo massivament abans i durant la diada de Sant Jordi amb el propòsit d’exhaurir-ne l’edició. 

Aprofito l’ocasió per recordar-vos que encara som a temps d’exhaurir, també, el guanyador de l’any passat: Males companyies, de Marc Cerdó.

Breu antologia de Sant Jordi

Vint-i-quatre apunts sobre Sant Jordi en sis anys em fan témer la repetició. Per això he preferit fer una breu antologia dels temes que més han sovintejat per aquestes dates. L’única novetat d’enguany és que el Dia del llibre cau enmig de l’èxode de Setmana Santa, la qual cosa fa preveure que triomfaran els títols de tema religiós.

2005: «Prendre el te»

Dels llibres que esmentava abans d’ahir, se n’han venut més aviat poquets; l’únic que no ha trobat comprador ha estat el Diari 1918 de J.V. Foix en l’edició de l’Institut d’Estudis Catalans. Encara que això no és ben bé cert del tot: és el que, finalment, he triat per regalar-me. Les felicitacions, una mica iròniques, dels companys han vingut pel fet que s’han venut tres exemplars del Tirant d’Albert Hauf en un sol dia

2006: «L’allotjament»:

Tot i que Sant Jordi, precisament, no sol provocar gaire virtuosisme argumental: falta poc més d’un mes i, com sempre, els comissaris de l’excel·lència encara no han començat a alliçonar-nos amb les seves homilies sobre la degradació de la diada i sobre que meravellós seria si tothom llegís les coses que ells llegeixen, que són les coses que realment revelen el ver camí vers la vera salvació lectora.

2006: «Sant Jordi: instruccions d’ús»:

Havia pensat escriure un manifest contra la banalització del comerç floral durant la diada de Sant Jordi. M’hi hauria indignat per la monstruosa reducció de la rica diversitat de les roses a una sola varietat, amb centenars de milers de ciutadans carregant la mateixa tija, el mateix color i la mateixa absència d’aroma. Després m’hauria queixat de la política floral que fomenta la proliferació d’hivernacles on la voracitat comercial anihila la diversitat i la subtilesa. Hauria finalitzat amb un cant als temps pretèrits en què encara era possible olorar una rosa i trobar al carrer alguna de les varietats més selectes. No ho faré. Al cap i al fi, una rosa és una rosa és una rosa, que és com dir que una rosa qualsevol és qualsevol rosa i cadascú pot comprar la rosa que vulgui i la rosa és tan sols el pretext per parlar d’altres coses.

2007: «Descans»:

A la revista Quimera, una entrevista de Juan Villoro a Enrique Vila-Matas per anunciar la imminent publicació de Vila-Matas portátil; a la distribuïdora encara no en saben res i a l’editorial no responen al telèfon. Reclamar les comandes endarrerides, no fos cas que s’haguessin perdut en els llimbs digitals. Confirmar els col·laboradors que treballaran a la parada i organitzar els horaris.

2007: «Sant Jordi 2030»:

La xlocvel·la de Miquel de Palol El pis del set grafòmans es troba en un procés de reescriptura molt important, segons ens ha fet saber l’autor fa 15 minuts a través d’un comunicat al Gremi de Llibreters. Per 3 € puc afegir a la coberta del llibre que vol regalar un protocol d’accessibilitat per navegar a través de la nova versió, quan estigui disponible. Malauradament, com és lògic, la versió impresa no es podrà modificar. Tingui en compte, a més a més, que la reescriptura inclourà els extres habituals, com escoltar alhora els comentaris de l’autor i del programador durant la lectura o una selecció dels apuntítols descartats a l’edició final.

2008: «Sant Jordi amb piles»:

I és que no em puc estar de fullejar algun títol llaminer quan els col·loco. Que atenc un client i estic condemnat a dedicar una simple llambregada al llibre que acabo d’abandonar a la pila o a la lleixa. Que falten uns minuts per plegar i pateixo l’impuls d’arreplegar un altre llibre que s’afegeix als llibres que per pura golafreria m’he separat. Que després d’un últim escrutini, algun passa a la bossa i cap a casa. Que a casa augmenta perillosament la pila de llibres pendents de llegir o —ai, las!— de fullejar i d’ajornar-ne la lectura per més endavant.

2009: «Elogi del lector»

Als lectors que, arran d’una consulta, ens han permès descobrir un llibre, una editorial, un escriptor...

als lectors que, després de llegir la llibreria, ens han donat l’enhorabona per una secció, per una selecció bibliogràfica, pel llibre que no trobaven enlloc...

als lectors que s’han entusiasmat amb una recomanació, que descobreixen el títol que hem encarregat pensant en ells, que han trobat un llibre secret, que ens han explicat un bon llibre...

2010: «Què més, què més, què més»

Sant Jordi, sempre igual: comandes, reposicions, reclamacions, llibres, nervis, llibres, impaciència, llibres. Però sempre diferent: El cobrador de Rubem Fonseca, que té, com a mínim, després d’una primera lectura, tres contes brutals, o La ciutat de les finestres, el nou llibre de Pau Planas, que llegiré per culpa de La nau, i tastets, molts tastets de llibres nous i de reedicions —com La vuelta al día en ochenta mundos i Último round de Julio Cortázar en l’excel·lent edició publicada per RM Editores, sense menystenir les edicions clàssiques de Siglo XXI que han mantingut aquests dos títols als prestatges de les llibreries durant dècades— fins que Maletes perdudes de Jordi Puntí ho atura tot.

I ara, a llegir una estoneta.

A butxacades: nogensmenys quatre línies

Si algú em demanés mai com resumiria l’activitat del meu blog, respondria que el motiu que recorre cadascun dels apunts és l’admiració que sento per alguns escriptors. Com que no tinc prou coneixements per exercir la crítica literària, normalment em limito a destacar un o dos aspectes amb els quals aspiro a compartir perquè m’ha agradat un llibre concret. Al número d’abril de la revista Qué leer hi ha un article de Vicente Luis Mora titulat «La sencillez en literatura» que em facilita explicar d’on surt aquesta admiració. La bona literatura:

Debe ser (creo acertar ahora en la comparación) como la audición de música clásica, en especial la de Vivaldi. Su música es muy popular y celebrada, sin que el oyente se piense capaz de componer jamás algo parecido a lo que escucha. Pero claro, cualquier persona que vea el tono general, bastante mayoritario, de “sencillez” que asola nuestra actual producción literaria (y buena parte de la extranjera importada), lo primero que piensa es que él, lector, también podría hacerla; y, como es verdad, pues lo intenta, con un horrible resultado: personas que sólo han leído a Coelho, a emborronadores de novela histórica, a memorialistas de posguerra o a poetas normalizados, se lanzan sin talento ni ambición literaria a perpetrar una carrera.

 Abans, al mateix article, hi ha una precisió molt oportuna:

Pero sólo la buena [literatura], además de normal ha dejado de ser sencilla. La obra debe ser compleja, lo que no quiere decir complicada, ni difícil, ni incomprensible, ni hermética.

Malgrat la meva incapacitat per al ditirambe, diria que els darrers apunts que he publicat són un assetjament a la complexitat de l’aparent senzillesa de d’algunes lectures recents. Són apunts que, per motius diferents cadascun, aspiren a mostrar la meva admiració cap als autors. I avui voldria afegir un altre títol que també m’ha meravellat: A butxacades, de Joan Todó. 

Després dels poemes de Los fòssils (al ras), el seu primer llibre de narrativa m’havia de cridar l’atenció —encara que la majoria de contes ja havien estat publicats a la revista Paper de vidre. Com sol passar amb molts primers llibres, vaig començar la lectura amb una certa condescendència. Per exemple, a «Les cartes» li vaig “perdonar” el ‘tantost’ de la pàgina 23 i sobretot el ‘nogensmenys’ de la pàgina 25. Em resultava del tot inversemblant que un oficial de l’exèrcit pogués escriure d’una manera tan noucentista. Però arriba el final del conte i l’estil de les cartes resta plenament justificat: la versemblança emana dedins del conte. 

Raül Garrigasait ha sintetitzat molt bé l’aspecte que més m’interessa del llibre, al seu excel·lent blog La casa en obres:

A butxacades també és un llibre sobre la representació i els problemes que implica. Des de l’aprenent de pintor que, després de copiar unes quantes il·lustracions, es queda paralitzat la primera vegada que intenta reproduir la naturalesa, fins al client de bar que diu «que no, que no m’ho invento, que ho sé de bona font, però hosticana, què et penses, que el gravaven en vídeo? T’ho explico com ho sé, i prou», els contes recorren els dilemes de la mimesi tot sent un exemple memorable de mimesi.

Només afegiria que el principal problema que implica la representació està lligat a la intel·ligibilitat: fins a quin punt la paraula pot ser entesa i compartida: «Aula» i transmissió del coneixement, «Divendres» i «Les cartes» i la comunicació d’un fet transcendental, «Anacolut» i la plasmació de tota una vida, «Via administrativa» i la demostració de la identitat, etc.

Els contes són petites peces d’orfebreria on el domini del tema i de l’estil són fruit d’una dosificació molt acurada de la informació. «Les cartes» n’és un molt bon exemple. El meu conte favorit, però, crec que és un fracàs per culpa de les quatre últimes línies. Un fracàs esplèndid.  «Anacolut» tracta —com dic més amunt— de la dificultat del dir, d’organitzar el discurs de manera que resulti intel·ligible i pugui ser compartit. L’estratègia que ha triat Joan Todó és d’una gran subtilitat; sembla que en qualsevol moment es pugui esquerdar, però la força l’estil el manté incòlume. Si no fos per les quatre darreres línies, que semblen un acudit de mal gust més propi de programes de televisió que no esmentaré. Però potser a causa d’aquest presumpte error final, «Anacolut» revela l’ús extraordinari d’una tècnica experimental al servei d’un text sobre la fragilitat de l’ésser humà, de la seva memòria, de la fugacitat de la seva existència. 

La intenció inicial a l’hora d’escriure sobre A butxacades era fotografiar les dues últimes pàgines d’«Anacolut» i retocar-les per esborrar les últimes línies, així el conte esdevindria definitivament perfecte, segons el meu parer. L’admiració, però, m'ha impedit de cometre un acte d’intrusisme pervers.    

La trampa, d'Emmanuel Bove

Amb La trampa ho tinc més fàcil. A la pàgina 126, Yolande fa una descripció exacta del seu marit, Joseph Bridet, el protagonista:

—Te voy a decir una cosa y espero que no te lo tomes a mal. Eres absolutamente grotesco. Eres de esa gente que imagina que en cualquier momento los van a detener. No han hecho nada pero van por las calles pegados a las paredes. Quieren hacerse los interesantes. Nadie los conoce, nadie se preocupa por ellos, pero siguen escondiéndose y poniendo caras raras. Que un hombre inteligente como tú haya ido a caer en eso es una desgracia… ¿Y sabes lo más divertido? Pues que al final acaban por detenerlos de verdad.

Estem a la França de Vichy. Joseph Bridet vol fugir a Anglaterra per fer costat als gaullistes contra l’ocupació nazi, però té una tendència malaltissa a complicar-se la vida. Té diners o almenys té prou diners per viure en hotels i no haver-se de preocupar per les necessitats bàsiques. I podria trobar moltes alternatives per aconseguir el seu objectiu, però 

és absolutament grotesc: la part més elaborada i eficaç de la novel·la és la narració del recargolat itinerari dels pensaments de Joseph Bridet. La manera com formalitza les situacions en què es troba van del seny al deliri i Emmanuel Bove és capaç de mostrar la complexitat de la ximpleria de manera magistral. 

no ha fet res però va pels carrers arrapat a les parets: com que vol utilitzar la influència d’antics amics ben situats a la jerarquia col·laboracionista de Vichy, ha de fer creïble la seva adhesió al règim, malgrat el seu notori gaullisme. La sospita que tothom està al cas de la impostura li fa témer constantment que algú l’acabarà delatant.

vol fer-se l’interessant: la ximpleria i la intel·ligència ben barrejades produeixen els moments més reeixits de la novel·la. En la tensió entre l’una i l’altra, Joseph Bridet és incapaç de controlar les seves paraules. De la mateixa manera que el seu pensament es descontrola fins al deliri, quan parla amb algú diu coses inconvenients de les quals immediatament es penedeix i que l’obliguen a esforçar-se en la mentida per tal de mantenir la versemblança de la seva imprudència. 

ningú no el coneix, ningú es preocupa per ell, però continua amagant-se i posant cares rares: al final, però, tot s'embolica i molts el coneixeran i llavors sí que hi haurà raons objectives per amagar-se. 

que un home intel·ligent hagi caigut en això és una desgràcia: a poc a poc, entre les imprudències que comet i la seva tossuderia a l’hora de mantenir una estratègia tan complicada per fugir, es teixeix una trampa subtil de la qual li resultarà impossible escapar. 

Els protagonistes de La trampa i Mis amigos s’assemblen molt. Emmanuel Bove és un mestre a l’hora de construir personatges ximples i intel·ligents, de narrar-los amb ironia i crueltat i tendresa alhora; adults immadurs que han donat tantes pàgines memorables a la literatura del segle XX. El contrapunt de Joseph Bridet és la seva dona, Yolande, experta en realitat, en tocar les tecles adequades per desfer els embolics on es fica el su marit i en oferir alternatives raonables a la seva tossuderia. Al voltant de tots dos, la França ocupada pels nazis i la França col·laboracionista, un escenari de lleialtats i traïcions on cadascú mira de treure profit. I al fons, la solitud d’un individu contra el poder.

Els moments feliços de la vida no hi són

Ahir no trobava Corazones y rostros, d’Emmanuel Bove, i tot regirant la meva biblioteca em vaig tornar a distreure amb altres llibres i he deixat passar fins ara mateix l’oportunitat d’escriure l’apunt sobre els dos títols d’aquest autor que m’han deixat amb ganes de llegir-ne més encara. 

Bécon-les-Bruyères és un llibret escrit per encàrrec d’una revista. Li demanaven la narració d’un viatge i a Emmanuel Bove, un mestre a l’hora d’escriure sobre coses aparentment insignificants, no se li va acudir res millor —per sort— que convertir un llogarret grisós de la rodalia de París en el personatge de la seva contribució. Diria que és un bon observador, minuciós i atent al detall i tot plegat, si no fos que les espurnes que treu de les coses més simples són tan enlluernadores que senyoregen l’estil. I malgrat que Emmanuel Bove hi va viure a l’any 1926, al carrer Madiraa, hi ha coses que no canvien; sobre el carrer Tintoret, per exemple:

A mesura que t’allunyes, les habitacions per llogar anunciades a les fleques continuen situades a tres minuts de l’estació.

Malgrat la irrellevància del lloc, Emmanuel Bove juga entre la irona i la tendresa i resulta impossible no sentir afecte pels seus habitants. Bécon-les-Bruyères sembla el lloc més avorrit del món, i potser per això és la fusta ideal perquè l’autor esculpeixi una petita obra mestra:

En la calma del matí, és impossible imaginar-se cap dona que encara estigui al llit amb l’amant, cap col·leccionista comptant els segells, cap mestressa de casa preparant una recepció, cap enamorada arreglant-se, cap pobre rebent una carta que li anunciï la fortuna. Els moments feliços de la vida no hi són. Els joves són als instituts de’Asnières o de París. No hi ha ningú que esperi una cita des de fa dies. No han d’alliberar cap soldat. No hi ha ningú que hagi rebut un nomenament per un càrrec superior ni que somiï en un llarg viatge. És una enfangada.

No hi ha literatura a Bécon-les-Bruyères. O no n’hi havia, fins que Emmanuel Bove la va narrar en forma d'escreix. I jo m’he tornat a distreure entre les pàgines. Demà, potser, escriuré sobre La trampa.

En Denton Welch està el plaer

Una faixa amb cinc línies en lletra petita, amb una cita de César Aira on elogia l’autor, m’havia de cridar l’atenció. Em cal agrair que l'editor es decidís per una opció tan estranya; com em va suggerir un amic, una solució més convencional, l’última frase ben grossa —“El enigma de su vida está a la altura de su genio creador”—, hauria estat suficient.

En la juventud está el placer narra les vacances d’un noi de 15 anys, Orvil Pym, a un hotel poc abans de la II Guerra Mundial. Durant aquest estiu no passa res d’extraordinari, tret de la imaginació del noi, que el narrador converteix en una delícia pertorbadora: exhuberant i delicada, amb les notes justes d'angoixa i sordidesa. Les aventures solitàries del protagonista semblen banals: una escapada amb bicicleta, remar i perdre el temps espiant uns nois pobres, explorar una església, comprar uns bibelots... pretextos perquè emergeixin les seves obsessions i les seves pors: la relació amb els seus germans, la figura del pare, l’internat, la mort de la mare, el cos, la sensualitat, la sexualitat, la vergonya, la mort, la disciplina i tantes altres coses que cal afrontar en el pas de la infantesa a la joventut, en el procés de socialització que l’obliga a prendre decisions i a adquirir responsabilitats. Un procés que es converteix en una amenaça constant, un soroll de fons obscur.

La narració de la imaginació, l’atenció al detall i l’originalitat a l’hora d’interpretar les percepcions d’Orvil enmig de l’ociositat estival són tan subtils com fascinants. Si hi ha un element que condensa el virtuosisme literari de Denton Welch probablement el trobaríem en els somieigs involuntaris que el protagonista intenta rebutjar però que li produeixen un plaer inconfessable. D’alguna manera, condensarien la fricció entre el desig i la realitat: l’enveja de la llibertat que aparentment gaudeixen els nois com ell però que no estan sotmesos a les normes de la seva classe social i el desig de fugir i de viure una vida solitària, sense la por constant d’equivocar-se. Aquests somieigs revelen una crueltat refinada contra ell mateix i contra tot.

Mientras tuvo antes sus ojos a Sir Robert repantigado en la butaca, lo imaginó de repente con la bragueta del pantalón desabrochada y un penacho de su camisa color canario asomando como la cresta de una cacatúa. Lo vio con unos desgarrones en los fondillos de los pantalones por los que se podía ver, no una carne humana normal y corriente, sino la terrorífica carne azul de un mandril. Orvil vio a Sir Robert con la cabeza metida en una bacinilla que no podía quitarse de encima. Los faldones de la camisa oscilaban alrededor de sus desnudas piernas grises y unos encantadores ratoncillos blancos con los ojos rosados correteaban por su piel y le hacían cosquillas. Sir Robert gritaba como una niña y encogía las piernas, pero los ratones no le dejaban en paz y no podía hacer nada porque tenía la cabeza aprisionada en el orinal.

Orvil trató de entrar en razón, procuró borrar las imágenes diciéndose una y otra vez que no tenía por qué imaginar algo que no quería imaginar. Inmediatamente se formó una nueva imagen de Sir Robert: en esta ocasión se agachaba para recoger un ejemplar de The Tatler y al hacerlo se le escaba una ventosidad. Para Orvil, el sonido imaginario fu tan estrepitoso como una salva real de culebrina.

Con todas sus fuerzas, Orvil intentó hablar y parecer libre de toda preocupación, pero las terribles imágenes de desastres sociales seguían arremolinándose a su alrededor como agua de crecida.

Sir Robert és un aristòcrata en decadència. La seva filla Constance ha d'assumir les feines que pertocarien a un servei domèstic que no té. La visita a aquesta família, que només pot llogar un apartament vell d'esquena al mar per passar les vacances, resumeix desig i por a la llibertat del protagonista.

Momssen

El meu problema amb les novel·les ‘de gènere’ és que la versemblança sovint depèn de la seva adaptació a les regles, fins i tot quan les transgredeixen, perquè la transgressió les explicita igualment. No parlo de ‘qualitat’, paraula que cada cop em resulta més conflictiva, sinó de les qüestions que més m’interessen en la literatura: la representació de la consciència i la relació entre individu i poder, entre d’altres. En el moment que entren en joc les regles de gènere, aquests temes s’hi supediten encara que tinguin un paper rellevant. 

Vaig començar a llegir Momssen amb aquests prejudicis al cap: la sàtira és, precisament, una opció que acostumo a rebutjar perquè depèn massa de l’efectisme i sovint es redueix a un enfilall d’episodis grotescos salpebrats amb crítica de costums o sermons laics. Per sort, aviat es van esbandir els prejudicis. Malgrat que hi ha un cert efectisme inevitable, em va agradar molt la manera com Jaume Puig ha aconseguit que m’interessi per la vida d’un sociòpata amoral. A la pàgina 42 ja sabia que llegiria tota la novel·la: del primer capítol —«Sóc Momssen», que presenta de manera eficaç la mentalitat del protagonista, la seva lògica— al cinquè —«Escriptor» que revela la seva autèntica ‘vocació’—, la narració transcorre amb una llibertat veloç, decidint el seu propi rumb, capaç d’accelerar amb tòpics com el de les màfies russes que operen a la costa catalana o de girar cap a una original manera de parodiar l’angoixa de les influències. 

Un llibertat molt ben elaborada, perquè els dos ingredients principals d’aquesta sàtira —sarcasme i caricatura— conviden a l’excés i trobo que l’autor ha sabut definir molt bé els límits del seu estil. Ara que els escriptors tenen a l’abast un repertori infinit de tècniques, les restriccions que s’imposen són tan importants per entendre la seva obra com les eines que trien. La contenció a l’hora d’escriure la veu del protagonista, renunciant a engreixar-la amb un efectisme gratuït, és el principal garant de la versemblança de Momssen, que així depèn més de les regles que estableix des de dins la pròpia novel·la que de l’adequació servil a les lleis de la sàtira. 

La paròdia d’un tipus determinat de vocació literària és brutal. 

Per escriure, havia d’evitar llegir. La lectura em contaminaria inevitablement. Les obres escrites eren les restes dels difunts. Allà quedaven, en mans d’aquell exèrcit anomenat bibliotecaris, i disposades per sempre més a infectar qualsevol home amb poc esperit. Calia experimentar. Havia de viure intensament abans de deixar anar res sobre paper. Ja sé que la imaginació i la tècnica poden suplir l’experiència, justament per això havia d’experimentar al màxim. 

Em calia iniciar-me en la maçoneria. Stendhal hi va ser iniciat i almenys un dels protagonistes de la novel·la havia de ser maçó. Primer vaig pensar que llegint alguns llibres en tindria prou, però de seguida em vaig adonar que no entenia res de res.

Momssen és el típic aspirant a escriptor seduït per la imatge ideal de l’escriptor, amb la innovació que es pren el dret a publicar —més que l’escriptura en si— com si fos una mena d’herència de família que cal reclamar i que, per tant, cal demostrar públicament. Que una primera novel·la converteixi aquest motiu en tema principal confirma que l’autor se la pren molt seriosament. Potser per això resulta tan divertida.

El futur de les llibreries segons el Tarot

El número 14 de la revista Trama&Texturas, titulat Jaque o gambito: Librerías y entorno digital, comença amb l’article del llibreter i editor Ricardo Nudelman «Cuando todos los libros sean electrónicos», les primeres paraules del qual són:

Yo no sé si existirà un tema en el mundo editorial actual que se haya debatido y escrito más que del incierto futuro del libro impreso por la irrupción del libro electrónico.

Un primer tast d’alguns dels articles de la revista m’ha confirmat que es tracta d’un número imprescindible. Els punts de vista són molt diversos i, independentment de les afinitats i divergències que puguin suscitar, val la pena per prendre el pols de la situació actual. 

Però deixaré per més endavant el comentari sobre les idees que més em criden l’atenció. Aquest vespre, quan tornava a casa, m’he adonat que malgrat la diversitat d’opinions sobre el futur de les llibreries manca un punt de vista: l’esotèric. La voluntat de servei públic que notòriament ha caracteritzat sempre aquest bloc m’ha persuadit que calia omplir aquest buit i he recuperat un joc del Tarot de Marsella que en alguna ocasió havia fet servir per assajar la crítica literària. 

He interrogat el Tarot en rigorós directe a través de Twitter, amb l’etiqueta #bibliotarot i he penjat una interpretació més, diguem-ne, elaborada a Facebook, que ha gaudit d'una molt estimable incomprensió. Com que no tinc un mètode per interpretar les cartes i tampoc no tenia temps d’estudiar una disciplina tan antiga com difícil, he decidit sol·licitar l'auxili de la inspiració i demanar als arcans que m'expliquin una història. El Tarot és un instrument tradicional i és per això que no he pensat en cap acrobàcia narrativa postmoderna sinó més aviat en una cosa més convencional, com plantejament-nus-desenllaç.

La primera tirada amb els arcans majors ha donat aquest resultat:

No narraré la meva desolació perquè no han aparegut ni El penjat, ni La mort ni La roda de la fortuna, els arcans que solen sortir a totes les pel·lícules i que m'haurien facilitat força la interpretació de tot plegat. M'hauré d'acontentar amb això: 

1. Le mat o el foll és el passat o el plantejament de la història. Am l'auxili de la Wikipedia interpretaré que les llibreries se sostenen però que sovint sobreviuen o prosperen amb una certa improvisació, amb la capacitat de solucionar els problemes gràcies a la garantia d’un model tan fràgil com es vulgui però que admet un cert marge d’error i esmena. L'arcà, per tant, no em dóna males vibracions i potser al·ludeix a la dualitat negoci / servei cultural que revela la vocació de la majoria de llibreters, sense la qual no s'explica el risc constant d'un comerç amb uns resultats sempre tan ajustats. El foll, a més a més, és l'única carta sense número, la qual cosa podria llegir-se com una garantia de permanència més enllà dels canvis de rumb que depari el futur.

2. Le jugement o El judici és el present o el nus de la història. L'arcà representa el judici final, que decideix el destí transcendental de les ànimes. Entenc que el Tarot m'està dient, a mi personalment, que cal fer bé els deures per aprovar tan temible examen. M'ha cridat l'atenció la trompeta, l'avís d’ultratomba que podria representar la molt pròxima apertura d'Amazon. No cal dir que Amazon és una empresa molt eficaç que ens obligarà a millorar molt els nostres serveis. Un altre tret és que l'arcà porta el número XX: una referència al segle passat? una advertència per pensar el present en clau de futur i deixar d'enyorar temps pretèrits?

3. La tempérance o La temprança m'ha desconcertat. La posició de la dona que aboca aigua d'una gerra a l'altra evoca equilibri i entenc que les forces sobrenaturals m'estan dient que el desenllaç o el futur de la història és un nou model on les llibreries que superin el Judici Final trobaran un lloc segur. El seu número és el catorze: dues vegades el meu número favorit. No dec anar gaire errat.

Els arcans menors han matisat la història que ens explicaven els arcans majors, segons el sistema que he improvisat per llegir els designis del Tarot i que, si tot va bé, patentaré ben aviat.

1. El cinc de bastons sobre El foll: el cinc sembla al·ludir a una mena d'equilibri que costa de mantenir, com si El foll fos el cinquè element que es manté dempeus per l'acció de quatre forces iguals i la més petita variació d'una sola força el pogués fer trontollar o, fins i tot, fer caure.

2. El cavall d'ors sobre El judici implica diners i combat, de manera que convindrà concloure que no tothom arribarà a la salvació eterna, i que el camí no estarà exempt de batalles perdudes encara que es guanyi la guerra.

3. El cinc de copes sobre La temprança, si la inspiració esotèrica no m'ha abandonat justament ara, pot voler dir que l'excés de triomfalisme després d'haver superat les dures proves que ens augurava El judici pot menar a un altre equilibri fràgil, que deu ser l'estat natural dels llibreters, o del món del llibre en general.

De tot plegat es conclou que, efectivament, el Tarot és un frau. No calia tirar les cartes per arribar a aquestes conclusions.

Art, sexe i drogues o L'alquímia del mercat d'alquímies

Alexander Kahn s’admira de l’estil elegant i precís de la garantia d’unes sabates, transcriu la dosificació de la diozapina o reprodueix diverses vegades, amb una certa delectança, la fitxa artística de Ciutat amb talaies de Paul Klee: ploma de canya amb tinta xinesa negra sobre paper Ingres, 45,5 x 30,0 cm, 1929. Si cal que la poesia tingui tant de sentit com una carta comercial, el protagonista de L’alquímia del mercat d’alquímies mostra com la prosa pot arribar a tenir la precisió d’un prospecte. I no em sembla una dada superficial: el gust per la prosa funcional del protagonista impregna el seu estil com a narrador i obre les portes a un joc que m’ha semblat magistral. Maurici Pla aconsegueix d’aquesta manera que l’aparent ingenuïtat d’Alexander Kahn, qui no s’està d’indicar constantment que sembla saber menys que els altres personatges, esdevingui el motor de l’acció.

L’admiració per la garantia de la sabateria Castelli reflecteix l’admiració que sent per l’ofici del mateix Castelli i per la seva posició a la ciutat de K. Al llarg de la novel·la, però, la imatge inquietant de Castelli es modificarà per l’experiència d’Alexander i per l’opinió d’altres personatges; un conjunt de dades que Alexander, per la seva posició com a director del museu d’art contemporani més important del país, no podia ignorar.

Art
L’ampliació del museu i les maniobres financeres per adquirir els immobles necessaris per dur-la a terme impliquen l’adquisició de Ciutat amb talaies de Paul Klee, una operació que serviria per compensar l’Helena, la dona del protagonista, per la pèrdua de la seva pastisseria. El fil argumental de la novel·la és la investigació al voltant de les diferents falsificacions de l’obra i dóna el tema, apuntat pel títol, que gira al voltant de la transmutació del plom en or; és a dir, de les circumstàncies que permeten que les reencarnacions d'una obra, les quals tothom sap —i calla— que són una falsificació, ocupin el lloc i el valor de l’original, a més a més de les circumstàncies que converteixen l’original —un tros de paper dibuixat— en una peça valuosa.

Sexe
En aquest context, les transaccions sexuals esdevenen una eina fonamental per aconseguir capital i influències. Entre l’ambient naïf que evoca les Mil i una nits al mercat de la Plaça de l’Encís o al soterrani que sembla una al·lucinació de Borges on Kalim emmagatzema milers de falsificacions o al llit d’un ric i influent col·leccionista d’art, la cotització del cos permet conèixer les autèntiques relacions de poder a la ciutat de K.

Drogues
El tràfic de diozapina, un medicament legal a la resta del país però il·legal a K., revela una altre dels ingredients bàsics de l’alquímia que investeix de valor a les coses: l’arbitrarietat. Quan el poder respecta les seves pròpies lleis, unes lleis que són acceptades com a naturals i necessàries, esdevé transparent. L’única manera de mostrar-se és amb algun gest arbitrari que demostri que les lleis són una simple convenció per sostenir-lo. La prohibició de la diozapina la converteix directament en panacea alquímica i assenyala directament a l’autèntic alquimista, la persona que és capaç de penetrar en els mecanismes del poder i alterar-los per aconseguir que el plom esdevingui or, no tan sols als mercats legals i als clandestins, sinó també en l'imaginari social.

Art, sexe i drogues serien, doncs, els tres reactius que transmuten el valor de les coses i les posa en moviment. La manera com Maurici Pla els combina a través de la mirada equívoca i aparentment ingènua d’Alexander Kahn, amb les dosis justes de caricatura i d’al·lucinació perquè textura de la novel·la uneixi amb saviesa ironia i faula, m’ha semblat excepcional.

el poeta segons e.e. cummings

X


XXII



cap home,si els homes són déus;però si els déus han de

ser homes,l’únic home de vegades és aquest

el més corrent,ja que cada angoixa és la seva pena;

i,ja que la seva alegria és més que alegria,el més insòlit)



un dimoni,si els dimonis diuen la veritat;si els àngels s’inflamen



amb la seva pròpia llum totalment generosa,

un àngel;o(ja que els diversos mons ell rebutjarà

abans d’enganyar el fat incommensurable)

covard,pallasso,traïdor,idiota,somiador,bèstia—



això va ser un poeta i ho serà i ho és



—el qui desentranyarà les profunditats de l’horror per sostenir

l’arquitectura d’un raig de sol amb la seva vida:

i per esculpir les immortals jungles del desesper

per aguantar el batec del cor d’una muntanya sobre la mà

e.e. cummings: (a)poemes antologia poètica

traducció, selecció i edició d'alfred sargatal

El Gall Editor, Pollença, 2007

La decisió de Brandes

La decisió de Brandes em va decebre perquè hi vaig trobar un cert preciosisme que em semblava innecessari. Potser la nosa de l’estil em va impedir copsar l’abast del tema, i el final de la novel·la va confirmar la decepció. No em semblava, però, un mal llibre: no m’havia caigut de les mans, seguia la trama amb interès, però estava ben lluny de la força de Cinc nits de febrer. I potser el problema, en el fons, era aquest: que hauria volgut llegir un altre Cinc nits de febrer, en comptes de La decisió de Brandes. Però els bons escriptors, i Eduard Márquez n’és un, no s’acontenten amb la repetició de les fites assolides i miren més enllà.

Les Converses amb Hannah Arendt em van donar la clau per comprendre l’abast de La decisió de Brandes. El protagonista dedica un gran esforç a realitzar un gest de rebel·lió contra els nazis que pot semblar insignificant en el context de l’ocupació de París durant la Segona Guerra Mundial, però que demostra que aquests gestos, tan petits com es vulgui, són possibles. Temps després d’haver-la llegit, la novel·la d’Eduard Márquez continuava fent camí entre altres llibres malgrat la decepció, fins que vaig comprendre que el final no tenia res a veure amb un preciosisme estèril sinó que proposava una tesi molt ambiciosa que té a veure amb la possibilitat de l’acció política individual en contextos d’opressió. Una tesi tan torbadora que si bé Cinc nits de febrer i Els silenci dels arbres havien estat traduïdes a l’alemany, amb una molt bona acceptació de lectors i crítica, La decisió de Brandes, en canvi, no; potser perquè d’alguna manera tocava una ferida encara oberta i qui sap si els editors consideraven que un escriptor estranger no tenia dret a furgar-hi.


L’últim dia abans de demà, una novel·la extraordinària, m’ha donat la clau per dissipar la percepció que tenia d’aquell preciosisme sobrer. I no tan sols perquè Eduard Márquez hagi optat per una eficaç contenció estilística, que es resol en una profunditat poètica al servei de la narració, sinó perquè també m’ha obligat a repensar la funció de l’art en la seva obra. El personatge de Francesca, inspirat en la fotògrafa Francesca Woodman, està íntimament relacionat amb altres personatges d’Eduard Márquez que també practiquen alguna disciplina artística. He trigat força pàgines a comprendre que la relació entre aquests personatges i l’art sempre és íntima, corporal, com si el violí, el pinzell o la càmera fossin un òrgan més del cos i, per tant, igualment fràgils. A L’últim dia abans de demà, l’art esdevé una cosa quotidiana: despulla la vulnerabilitat de Francesca, però també inspira per jugar amb un nen o ajuda a pensar situacions complicades. És a dir, que l’art no aspira tan sols a representar el món, sinó que en forma part i hi intervé.

Gràcies a lectures posteriors he descobert que La decisió de Brandes és més gran que quan vaig girar-ne l’últim full per primera vegada. Els bons llibres perduren en la memòria i irrompen entre altres lectures per reivindicar una nova mirada que mostri la seva riquesa. L’estil i el tema s'han fusionat definitivament en una narració sòlida, encara que això hagi passat anys després.

Hipòtesi

A Biel Mesquida

Potser l’assumpte més apassionant de la literatura contemporània sigui la representació de la consciència: les estratègies narratives que es van experimentar durant el modernisme —amb la poesia com a avantguarda i amb novel·les com l’Ulisses de Joyce com a fites ineludibles— han evolucionat al mateix ritme que es modificaven els models que, des de la ciència, aspiraven a emular el funcionament del cervell. Som un cos fràgil que pensa. El qüestionament de la linealitat narrativa i la descomposició de la percepció temporal i espacial dels personatges són també un correlat dels molts assetjaments a la idea de consciència practicat des de diverses disciplines científiques, i no tan sols una exigència de la cosa postmoderna.

Primavera, estiu, etcètera

Quan recomanava Primavera, estiu, etcètera a un company el seu primer comentari, després d’haver obert el llibre i d’haver deixat anar ràpidament les pàgines que pressionava amb el polze esquerre, va ser: té molts diàlegs, oi? Més que no et penses, li vaig respondre. I és que el tret més destacable de l’estil és precisament la capacitat de recollir tots els matisos de l’oralitat. Un exemple:

El Tomeu ja veu que anem entrant al seu territori
—Sí, és un sofà d’aquets que s’atxeque això, veu? I astires les cames, veus?
—És fantàstic, això.
—Oh, tu que ets arquitecta ja ho deus sapiguer.
Aquesta és l’altra. Tot comença de la manera més innocent: «tu que ets arquitecta...», i a partir d’aquí ja hi pots anar posant els complements més rocambolescos: ja em diràs si són maneres, una finestra que no tanque bé; si puges a l’angorfa notaràs l’escalfor del tubu de l’astufa; veuràs que anquet anxufe no hi ha corrent. I aleshores sempre és el mateix: No, és que jo faig equipaments, rehabilitacions, peritatges. I llavors és quan et demanen per parets mestres, bigues travesseres i esquerdes al sostre amanides amb les últimes notícies sobre explosions de gas, ensorraments de túnels del Carmel i Sagrades Famílies. Un dia n’hauria d’escriure una antologia, però no pas avui, perquè amb el matrimoni Petit i un tallat fumejant entre les mans, els temes van rodant i no me’n vull perdre cap. A més amés, la meua immersió lingüística ja està donant resultats i gaudeixo de sentir com la llengua em va sola, costa avall: Vei que hau canviat tots los mobles i tot, estan molt bé.

Diàlegs directes i indirectes que aconsegueixen caracteritzar els personatges amb eficàcia, paràgrafs salpebrats amb breus monòlegs o interpel·lacions al lector, i un ús dels registres dialectals molt pertinent des del punt de vista narratiu perquè mostra la relació entre l'Èlia i els llocs on ha viscut: la gran ciutat i el poble on va néixer.

Èlia, la narradora protagonista, domina l’estil i domina el tema: una dona de trenta-sis anys que torna puntualment al poble per Tots Sants, amb la diferència que ara hi torna sola, sense el seu home. Sense cobertura per al telèfon mòbil ni connexió a internet, agusa la percepció de les coses; les trobades i situacions més o menys previsibles en un poble petit durant uns dies de vacances s’eixamplen i evoquen constantment el passat i expliquen el present. En l’anar i tornar del present al passat, Primavera, estiu, etcètera és un bildungsroman —si feia temps que no emprava aquesta paraula que fa tanta patxoca—, una novel·la de crisi personal i històrica —la protagonista és arquitecte i pateix l’esfondrament de la bombolla de la totxana—, una novel·la costumista...

La primera part, «Tardor», és enlluernadora. La segona part, «Hivern», també, però tenia la sensació que em trobava davant l’ímpetu d’una escriptora amb una primera novel·la on vol explicar-ho tot, potser massa. Hi havia capítols que em semblaven sobrers, com si es vantés de dominar l’estil i de dominar el tema: el capítol on la tieta explica de manera prolixa els mecanismes de la xafarderia al poble tot evocant una escapada de l’Èlia adolescent amb en Bernat, o el capítol on l’Èlia acompanya el pare al tros i descriu una jornada collint olives. Fins i tot vaig pensar que una mica més de contenció hauria millorat l’estructura de la novel·la. Error greu: l’estructura d’una novel·la només queda clara quan s’arriba a l'última pàgina. I el final de Primavera, estiu, etcètera és magistral perquè esfondra les expectatives. Els capítols que semblaven sobrers esdevenen del tot pertinents, la percepció de tota la novel·la es capgira. La narradora que semblava dominar el tema descobreix que desconeix, fins al punt que perd la capacitat de dir: el capítol «Milions de quilòmetres» és el contrapunt exacte de totes les pàgines precedents.

Al final, un avió s’enlaira i, quan vola sobre les terres de l’Ebre, l’Èlia evoca amb nostàlgia el poble, quan tot semblava transparent.

Quinze minuts

M’agrada recollir i plegar la roba estesa, potser perquè això defineix els dissabtes tant com la música de cambra que em reservo als matins. Avui Haydn, que em distreu quan intento escriure alguna cosa sobre Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals i el cap se me’n va cap una altra novel·la extraordinària, L'últim dia abans de demà d’Eduard Márquez, mentre contemplo les tres novel·les que llegeixo aquests dies: En la juventud está el placer, de Denton Welch, perquè du una faixa amb un elogi de César Aira, L’alquímia del mercat d’alquímies de Maurici Pla, perquè recordo amb gratitud l’esplèndid assaig Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel i Los sinsabores del verdadero policía de Roberto Bolaño, perquè Roberto Bolaño sempre és Roberto Bolaño. La collita dels darrers dies espera el seu torn: Nueva York de Pier Paolo Pasolini, Enciclopedia B-S de José Emilio Burucúa, La filosofía judía, una guía para la vida de Hilary Putnam, Novotsky de Helder Farrés i, potser, Ahora, escribo, de Lolita Bosch, que em fa pensar en unes paraules de Manel Ollé publicades a l’últim número de L’Avenç, a propòsit de T.S. Eliot:

Així, per exemple, no té cap inconvenient a dedicar unes quantes pàgines a preguntar-se perquè l’irrita tant la poesia de Shelley, en comptes de ventilar-la directament amb un exabrupte, una jeremiada o una ganyota de menyspreu. Normalment al gremi les coses van d’una altra manera: molts en tindríem prou amb ignorar-lo del tot i, en tot cas, declararíem la guerra als qui el llegeixen i l’estudien.

Dissabte toca ser civilitzat: escoltar Haydn, plegar la roba neta, reflexionar seriosament si cal esforçar-se a esbrinar perquè una obra que m’agradaria que m’agradés no m’agrada, i dedicar quinze minuts a escriure.

Els infinits

Resulta difícil llegir una crítica d’Els infinits que no al·ludeixi a la força de l’estil. Gairebé totes la celebren, però he trobat també alguna objecció, com la de Milo J. Krmpotic quan es refereix a les “exquisitas pero un tanto indigestas descripciones sensuales”. Un llibre més de dues-centes pàgines fet únicament de descripcions sensuals pot resultar indigest, certament, però l’encert de John Banville, la meravella d’Els infinits, consisteix en la modulació l’estil entre els ressons homèrics i la frase trivial. Un encert que es projecta més enllà, sobretot en la trama i en la focalització dels personatges, de l’abstracció dels infinits universos paral·lels a les inquietuds més banals de la família Godley.

El narrador és un déu, Hermes, capaç d’ajustar els engranatges de l’univers perquè l’aparició de l’alba s’endarrereixi una hora sense que els sofisticats aparells dels astrònoms registrin cap anomalia. Una proesa que té més de mèrit en un segle XX que dos mils anys enrere, fins i tot en l’univers paral·lel al nostre on es desenvolupa l’acció. Malgrat el seus poder i sapiència, els humans li són un enigma, una creació divina que ha evolucionat de manera imprevista i que costa d’entendre, més enllà d’algunes certeses:

El secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar les coses com veritablement són és allò que els permet de viure, ja que una ullada momentània, sense obstacles, de la totalitat de sofriment del món els anihilaria a l’instant, com una alenada del gas més letal. Nosaltres tenim estómacs més forts, pulmons més resistents, ho veiem tot en el seu horror en cada moment, i no quedem espaordits; aquesta és la diferència: això és el que ens fa divins.

Els déus miren la realitat cara a cara, els mortals en canvi ens hem d’acontentar amb el reflex incert d’un mirall entelat. L’enigma d’Els infinits no són, però, ni els déus ni els infinits universos paral·lels: és la realitat tal com la percebem i la representem els humans, i la curiositat d’Hermes envers això és el motor de la novel·la. L’estil i la trama se sotmeten a un procés d’estranyament esplèndid: les activitats i les coses quotidianes són explicades amb la mirada d’un déu que s’esforça per adaptar-se al punt vista dels humans i al seu llenguatge limitat. L’estranyament que recorre les pàgines de la novel·la és fruit d’aquesta tensió.

Així, una jornada en la vida dels Godley, amplificada en anys a partir dels records dels membres de la família, esdevé un relat apassionant on el sentit de l’humor conviu amb la tragèdia, la comèdia pastoral amb la reflexió transcendental. Un déu que penetra en la consciència dels personatges i es deixa endur pel corrent de la narració, fins al punt que de vegades és desconcertant perquè fa l’efecte que crea una mena d’enlloc de paraules que no és ben bé ni el narrador ni el personatge, un escreix inesperat.

Sis anys de blog

Hola,

perdona que m’adreci a tu en comptes de comentar coses de llibres, però avui és un dia especial: aquest blog fa sis anys. Durant tot aquest temps m’he sentit sempre molt ben acompanyat i és per això que vull donar-te les gràcies. Les coses han canviat molt d’ençà que vaig publicar el primer apunt, prou que ho saps, de manera que no m’hi estendré: d’un temps que érem pocs i ens ho llegíem tot a l’esclat del Facebook, del Twitter i altres eines, deunidoret. Aquest blog també ha canviat una mica, però entre la urgència inicial per explicar coses de l’ofici i una certa contenció actual, estic content d’haver mantingut un estil, tot i que no m’he aturat mai gaire a definir-lo. Vaig començar sense cap propòsit concret i així continuo; suposo que si descobrís perquè mantinc aquest blog tot plegat perdria la gràcia.

Salutacions cordials.

Els enllocs

Llegia Cada despedida seduït per la prosa aèria de frases breus i exactes de Mariana Dimópulos, i sovint em demanava: on sóc? Però el desconcert em durava unes poques paraules més enllà: aviat trobava la frase que em situava a Buenos Aires, a Madrid, a Màlaga, a Heilbronn, a Heidelberg, a Berlin o a la fi del món. La protagonista alterna constantment els records dels llocs on ha viscut i en la transició d’un fragment a l’altre de vegades em trobava en un enlloc momentani que tant podia pertànyer al record precedent com al successiu. Recentment, m’ha passat una cosa semblant amb Els infinits de John Banville, però per l’alternança del punt de vista d’un narrador tan diví com juganer.

Cada despedida ha estat una gran sorpresa. Per l’estil, com deia, i perquè la protagonista no s’acaba d’entendre del tot: manté sempre el misteri sobre el neguit que l’empeny a abandonar precipitadament els llocs on, després d’un gran esforç, ha aconseguit establir-se i construir relacions personals. Un nomadisme fatal:

Es una y otra vez lo mismo, sin pudor y sin fatiga. No importa si a la mañana o a la noche. Si en invierno o en verano. Si la casa es cómoda, si alguien viene a recibirme. Llego, y quisiera quedarme, y me voy.

I més avall:

Por aquel entonces sólo me di cuenta de que, a los fines cinematográficos, mi habitación había sido pintada de un rojo oscuro y que al poco tiempo este hecho me pareció inadmisible; la pared se me caía sobre los hombros, la ventana era demasiado rigurosa y diminuta, en su costado, cómo había ahí una ventana, me preguntaba, ¿cómo nunca nadie había podido vivir ante una ventana de ese calibre? Los días empezaban a alargarse terriblemente en casa. La cocina siempre había sido un cuartucho que ninguno limpiaba más que por encima, con trapito rancio, como a la mala conciencia. Pero de pronto, ese estante se volvía inconcebible. ¿Y el baño? ¿Y los sillones del comedor? El estante de la cocina era un grueso tajo en la pared.

Hi ha un crim i al final el lector resol l’enigma, però el misteri es manté. Em sembla que aquest és el gran encert de la novel·la. Podria pensar que la protagonista, subtil mentidera, rebutja el compromís que comporta la materialització d’un desig, però immediatament rebutjo aquesta explicació perquè tot fullejant de nou algunes pàgines em sembla una idea pobra si la comparo amb la realitat, amb les paraules.

Totes les coses que sempre havies volgut saber sobre Dovlàtov i que mai no havies gosat preguntar a Žižek

Primer em vaig posar com a condició que no escriuria sobre La maleta fins que no trobés una cita de Žižek que em semblava molt adient per il·lustrar la meva lectura dels contes. Després d’alguns escrutinis en diagonal dels seus llibres i d’algunes cerques a internet, la vaig localitzar en forma de nota a la pàgina 127 d’El acoso de las fantasías, és aquesta:

La realidad del sujeto supuesto creer en el “totalitarismo” estalinista está quizás mejor ejemplificada por el conocido incidente relativo a la Gran Enciclopedia Soviética, ocurrido en 1954, poco después de la caída de Beria. Cuando los suscriptores soviéticos recibieron el volumen de la enciclopedia que contenía las entradas de la letra B había, desde luego, un artículo de dos páginas sobre Beria, ensalzándolo como un gran héroe de la revolución soviética; tras su caída y denuncia como un traidor y un espía, todos los suscriptores recibieron una carta de la casa editorial pidiéndoles que cortaran la hoja en cuestión y la regresaran, a cambio de lo cual les sería enviada una entrada (ilustrada) referente al estrecho de Bering, de modo que, al insertarla en el volumen, éste siguiera estando completo, no quedaría ningún vacío que atestiguara la reescritura de la historia.. El misterio aquí es: ¿para quién se mantuvo esta (apariencia de) integridad, si todos los suscriptores sabían de la manipulación (puesto que debieron llevarla a cabo ellos mismos)? La única respuesta es, desde luego, para el inexistente sujeto supuesto creer.

De retruc vaig trobar una altra cita de Žižek que feia temps que havia deixat de buscar i que casualment es trobava poques pàgines més enllà de l’altra, a la 135.

Otro fenómeno extraño nos acerca más al meollo del asunto: casi todo aficionado a las videograbadoras [el llibre és de 1997!], que graba compulsivamente cientos de películas (me cuento entre ellos) está perfectamente consciente de que el efecto inmediato de tener videograbadora es que efectivamente uno ve menos películas que en los viejos tiempos de una simple televisión sin videograbadora; uno nunca tiene tiempo para ver televisión, así, en lugar de perder una preciosa tarde, uno simplemente graba la película y la almacena para verla posteriormente (para lo cual, desde luego, casi nunca hay tiempo…). Así, aunque no vea efectivamente las películas, la sola conciencia de que las películas que amo están almacenadas en mi videoteca me proporciona una profunda satisfacción y, ocasionalmente, me permite simplemente relajarme y abandonarme al exquisito arte del far’niente —com si la video, en cierta forma, las estuviera viendo por mí, en mi lugar… La videocasetera cumple aquí el papel de “gran Otro”, como el medio para el registro simbólico.

Aquest intent de formalitzar la intuïció que relacionava Žižek amb Dovlàtov em va menar per relectures i troballes, com el llibre en PDF De l’estètica a la política: Cicle de xerrades «Pensament del segle XXI», on Josep Maria Casasús fa una introducció brillant a Žižek.

Però això no és tot: calia trobar exemples en La maleta que em permetessin il·lustrar la meva intuïció. L’apunt s’ajornava més del compte i no aconseguia concentrar-me en l’objectiu; fins i tot aquest matí, que m’he llevat amb la intenció d’enllestir-lo, Dovlàtov me l’ha fet oblidar amb contes com «La camisa de popelín», extraordinari perquè és impossible llegir-lo en diagonal: els ulls comencen a navegar ràpidament per les pàgines a la caça de la cita salvadora, però un breu paràgraf aconsegueix penetrar intacte en la consciència i llavors el temps desapareix: cal tornar enrere i gaudir el conte complet.

No he escrit l’apunt que volia, però ara entenc una mica millor Žižek i, sobretot, he llegit La maleta almenys dues vegades més.

Un llibre altre

El juego del otro és un llibre rar. Començaré pel final: no m’explico que el Gotham Handbook de Paul Auster i Sophie Calle no s’hagi publicat sol. I no dic que no gaudeixei de bona companyia amb Enrique Vila-Matas i Jean Echenoz o Paul Klee i Barry Gifford, o que no sigui coherent amb els altres textos, que sí que ho és, però trobo que hauria valgut la pena gaudir-lo a soles.

Al Gotham Handbook, Paul Auster imposa quatre regles a Sophie Calle per embellir la seva vida a Nova York, perquè ella sí ho va demanar: somriure constantment, parlar amb desconeguts, oferir menjar i cigarretes als captaires i rodamóns i adoptar un lloc de la ciutat. Malgrat que Sophie Calle esperava una altra mena d’instruccions, les segueix i anota cada dia el resultat de les regles que l’obliguen a modificar la seva conducta durant unes hores al dia:

BALANCE GLOBAL DE LA OPERACIÓN

125 sonrisas dadas por 72 sonrisas recibidas
22 sándwiches aceptados por 10 rechazados
8 cajetillas de tabaco aceptadas, por 0 rechazadas
154 minutos de conversación

A partir d’aquí podríem dir que el Gotham Handbook recull la incomoditat que provoca en la vida quotidiana la irrupció d’un acte d’aparent generositat gratuïta o l’apropiació inesperada de l’espai públic per algú que intenta deixar-hi la seva empremta, encara que sigui per a millorar-lo, com és el cas de la domesticació d’una cabina telefònica. I des d’aquestes consideracions prèvies podríem especular sobre la necessitat d’afirmació del perfil públic de cadascú enmig del desconcert causat per l’altre quan actua de manera imprevista.

Però tornaré al començament del llibre, al diàleg entre l’autor de «Porque ella no lo pidió» i Jean Echenoz sobre la impostura i l’apropiació en literatura, sobre —com va escriure Roberto Bolaño, que ho va escriure tot— “captar, robar, apropiarse, desviar, romper en mil pedazos la percepción del mundo y reunir esos pedazos en un orden diferente para intentar dar una imagen reconstruída de ese mundo”. Un diàleg estrany per obrir un llibre, encara que el llibre es tituli El juego del otro, perquè el lloc natural d’aquestes pàgines hauria estat un dossier sobre qualsevol dels dos autors, a un suplement cultural o a una revista literària.

Finalment, el subtil joc literari de Barry Gifford sembla reclamar també una altra mena de llibre. La invenció del diari que August Macke no va escriure durant el viatge al nord d’Àfrica on va coincidir amb Paul Klee, que sí va escriure’n un, exigeix les pàgines del catàleg d’una exposició mai feta. Imagino el diari i els esbossos de Paul Klee acarats al diari hipotètic i als esbossos d’August Macke i em resulta inevitable mirar de posar-me en el lloc d’un Barry Gifford que esdevé un August Macke possible tot llegint el Pau Klee que es va escriure a si mateix en el diari i penetrant-hi per descobrir un altre Paul Klee ocult.

El juego del otro consta aparentment de tres parts: un llibre que caldria haver editat sol, un diàleg que podria haver-se publicat en una revista literària o en un suplement cultural i una operació d’especulació dietarística que sembla el text d’un catàleg d’una exposició que malauradament mai no ha existit. La intervenció dels editors a l’hora de concebre un llibre d’aquestes característiques és la quarta part: la invenció d’un llibre que juga a ser un altre. Rar i esplèndid.

Una novel·la immensa

Homenatjar una novel·la immensa des dels 140 caràcters de Twitter, enllaçar recursos en línia, publicar fragments de la novel·la al blog o a Facebook... En un racó de la xarxa, la petita celebració del dos de gener de 1460, el dia que Joanot Martorell va començar a escriure el Tirant, ha deixat molta gratitud:

• 1entretants evocava el Furgatori del Josep Pedrals més tirantià a Amorval
• Xavier Caballé ens recordava que en la fèrtil, rica e delitosa illa d’Anglaterra habitava un cavaller valentíssim
• Gamoia ens oferia el Tirant lo Blanc col·laboratiu allotjat a Tinet i les edicions disponibles al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya
• Aniol ens obria les portes de la Biblioteca Valenciana digital
• QuetiB, Judit Vives, Oreto Doménech i Enric Blanes ens obsequiaven també amb piulades
• Nightwing80 publicava Paraules a La batcova
• La lectora reivindicava que «La lectura és ardiment»
• Neus Pinart evocava la passió a Foc d'encenalls
• Antaviana en feia una defensa a tota ultrança
• Bloc d'en Jotes ens recordava Els viatges de Tirant lo blanc de La Capella de Ministrers
• A Himajina es difon la celebració amb Día del Tirant
  
• Ferran Moreno ens bombardeja amb la seva relació amb el Tirant ;-)
  

Dia del Tirant 2011

La nova edició íntegra del Tirant lo Blanc a cura de Víctor Labrado em sembla un bon pretext per celebrar que el dia 2 de gener de 1460 el cavaller Joanot Martorell comencés a escriure una novel·la genial. En aquest cas, es tracta d’una edició sense notes i sense divisió en paràgrafs, de manera que la intervenció de Víctor Labrado consisteix a determinar i aplicar els criteris de la regularització ortogràfica, amb els testimonis més antics a la vista; una feina meritòria, sens dubte. Molts lectors prefereixen l’accés al text nu, la lectura contínua sense la interrupció constant de les notes sobre variants textuals o sobre dades culturals i literàries.

Per aquest motiu, em sembla un bon complement Joanot Martorell: Un cavaller sense fronteres, de Silvestre Vilaplana, que pren el relleu d’altres llibres publicats per l’editorial Bromera que tenen com a objectiu seduir els lectors i acostar-los al món tirantià. Silvestre Vilaplana ofereix un text accessible que dóna el to històric i cultural per accedir al Tirant lo blanc. Les il·lustracions, a més a més, envolten aquest to amb l'atmosfera adient perquè la imaginació assetgi la complexitat de la narració.

Dos títols recents que m'animen a convidar-vos a celebrar el Dia del Tirant.

El primer llibre de l'any

Si en altres ocasions he patit molts dubtes a l’hora de triar el primer llibre de l’any, enguany m’ha resultat ben fàcil. M’he decantat per celebrar la continuïtat d’iniciatives apassionants en temps de crisi, i és per això que avui em mantindré fidel a la decisió de l’any passat i començaré l’any amb Un amor d’en Swann de Marcel Proust, la segona part de Pel cantó de Swann que el traductor Josep Maria Pinto ens ha lliurat recentment gràcies a l’encert de l’editorial Viena. Després de Combray vaig estar temptat de continuar la Recherche amb qualsevol de les traduccions que hi ha disponibles a les llibreries, però la resposta dels lectors em va convèncer que valia la pena esperar una mica. Acompanyat per les sonates de Dresde de Vivaldi interpretades per Fabio Biondi i L’Europa Galante, publicaré aquest apunt, faré un tomb pel FaceBook i pel Twitter, estrenaré l'agenda de La Pléiade i comencaré a llegir

Per formar part del «petit nucli», del «grupet», del «petit clan» dels Verdurin, n’hi havia prou amb una condició, però que era indispensable: