diumenge, d’abril 24, 2005

Prendre el te

. diumenge, d’abril 24, 2005

De nit, amb la llibreria tancada, arriben les caixes plenes de llibres que no s’han venut. Amb el cansament que arrosseguem ens fa la impressió que el nombre de caixes és gairebé el mateix que sortia de bon matí cap a la parada que havíem muntat al carrer. L’ordinador, amb dades incontestables, ens demostra que aquesta percepció és errònia. És immensa la quantitat de llibres que hem de bellugar amunt i avall per oferir títols que no sabem si sortiran o no; la importància de Sant Jordi és tan gran que el risc d’equivocar-nos ens obliga a demanar molt de tot. I al llarg de la jornada ens adonem que tenim poc d’això i massa d’allò altre o que un títol anunciat als suplements i a les revistes no ens ha arribat encara. Cal afegir, a més a més, que els llibres que seleccionem per a la parada estan limitats per l’espai d’exhibició i triem, a priori, un bon grapat dels que semblen més comercials. Per exemple, l’autor més venut a la llibreria –si sumem les traduccions al català i a l’espanyol- ha estat Sándor Márai amb La dona justa; a la parada, en canvi, ocupa un lloc més discret, desplaçat per Javier Cercas, Empar Moliner i el Mortadelo de la Mancha.

De camí cap a casa queden sobretot les satisfaccions. S’han venut dotze exemplars de Sobre la lectura, i ja van setanta-dos al llarg d’aquest any, una fita certament espectacular. Dels llibres que esmentava abans d’ahir, se n’han venut més aviat poquets; l’únic que no ha trobat comprador ha estat el Diari 1918 de J.V. Foix en l’edició de l’Institut d’Estudis Catalans. Encara que això no és ben bé cert del tot: és el que, finalment, he triat per regalar-me. Les felicitacions, una mica iròniques, dels companys han vingut pel fet que s’han venut tres exemplars del Tirant d’Albert Hauf en un sol dia, ja que es tracta d’una aposta personal; i aquí he d’agrair al programa El Favorit l’edició dedicada a Joanot Martorell que han emès aquesta mateixa setmana, a Màrius Serra l’entrevista que va fer a Albert Hauf a Alexandria –i que malauradament no vaig poder veure- i a l’Avui la portada i l’entrevista que el suplement cultural va dedicar al filòleg fa algunes setmanes. Espero que això serveixi perquè algú en faci una edició menys luxosa.

Pel que fa al Meu Llibre de Sant Jordi, la sorpresa ha estat un exemplar sense desbarbar de Poética y realidad en el cancionero peninsular de la Edad Media d’Eugenio Asensio i, per postres, El diccionario del diablo d’Ambrose Bierce que acaba d’editar Galaxia Gutenberg.

Entre les anècdotes, una de ben simpàtica: una senyora que demana algun llibre de Jordi Coca. Li mostro Cara d’Àngel perquè és el darrer i com que li comento que és un autor que m’agrada molt, pregunta quin és el llibre que m’ha agradat més entre els més recents. S’endú Lena. Suposo que li venia de gust prendre un te.

6 comentaris:

Manel Ollé ha dit...

Set idees per un Sant Jordi més literari:

1. Arribar a un acord de sentit comú entre escriptors, editors, llibreters, institucions i mitjans per potenciar diades alternatives per fer sortir i parlar de novetats: la lectura d'estiu, l'inici de curs, el nadal... Ja hi ha qui ho fa i li va prou bé...

2. Potenciar la Fira del llibre de BCN i la setmana del llibre en català

3. Contraprogramar: Al marge del ritus comercial de la signatura, muntar el Festival de poesia just per Sant Jordi (¿el de BCN? ¿el de Sant Cugat?

4.Contraprogramar: fer que TV3 (i BTV etc.) munti aquell dia una programació literària, especial, no a remolc de les Rambles i dels best-sellers i dels "premis" de torn...

5. Contraprogramar: contrarrestar des de les institucions el pes mediàtic desl escriptors espanyols portant cada any un escriptor internacional de primera línia i de prestigi perquè faci un acte literari.

6. Contraprogramar: Fer una estrena teatral anual al TNC d'obra d'autor del país i convertir-ho en l'acte social institucional

7. Convertir el Ranking de vendes del dia després en un ventall de mencions compartimentades per "tipus, llengües i formats", sense caure en la trampa de fer competir Joan Lluís Lluís amb Aznar o amb Ismael Prados o Cercas amb Buenafuente o Moliner. Distinguir entre més venut en ficció en català, més venut en ficció en castellà, més venut en no ficció en castellà, més venut en no ficció en català....

*e* ha dit...

ja veus, la gent té en compte el teu criteri. merci per la part que em toca.

El llibreter ha dit...

Resposta a Manel Ollé

1. Imaginem la reunió amb un únic punt per debatre: sentit comú i literatura. Poden passar dues coses: que en resulti un document tan buit i ple de bones intencions com el concepte ‘sentit comú’ o que la reunió duri uns minuts perquè ningú no s’hi posi d’acord en res. Això del “sentit comú”, sincerament, jo no sé què és. Una cosa sí la tinc clara: que no es pot parlar d’escriptors, editors, llibreters, institucions i mitjans sense tenir molt clar que dins de cadascun d’aquests camps hi ha interessos de tota mena. ¿Són la mateixa cosa un gran hipermercat de l’oci i una llibreria de poble establerta per un camioner lletraferit que abandona les carreteres per submergir-se en rius de tinta negra? Et garanteixo que no comparteixen el mateix concepte de “sentit comú”, de la mateixa manera que no el comparteixen l’editorial Planeta i Edicions de 1984. Per tant, canviaria l’enunciat i parlaria, per exemple, de reunir escriptors, editors, llibreters i mitjans amb capitals socials i simbòlics semblants per defensar uns determinats interessos. Em sembla més factible i positiu que navegar entre generalitats.

2. Estic d’acord. I aprofito l’avinentesa per parlar de les distribuïdores, expertes en amagar novetats que no els interessa comercialitzar perquè no són rendibles –és adir: ocupen espai i la rotació és baixa-: em vaig esgarrifar quan vaig veure dissabte que Barcino ha tret una edició crítica de les poesies de Jordi de Sant Jordi i que la distribuïdora no ens n’havia dit res. Sí: els llibreters som humans, no arribem a tot i m’avergonyeix admetre aquesta negligència justament durant la diada de Sant Jordi. A la setmana del llibre en Català vaig apuntar 12 títols que les distribuïdores no ens havien mostrat. ¿Les convidem també a la reunió?

3. No hi tinc res en contra, tret de la previsible inflació d’actes que a mi, personalment en perjudica: no podré assistir-hi a cap.

4. De vegades la manca d’estil em dissol la ironia. Dos programes de televisió, un d’ells en hora de màxima audiència, i una portada en un suplement literari han servit per vendre la immensa quantitat de tres exemplars del Tirant lo Blanch en l’edició d’Albert Hauf durant la diada de Sant Jordi. Et garanteixo que estaven en un lloc destacat i amb l’adhesiu de llibre recomanat. No vull pensar què hauria passat sense aquest suport mediàtic: aquesta edició s’ha de comprar en ferm i, per tant, no tenim dret de devolució i costa noranta-nou euros. Suposo que ara entendràs què vull dir amb allò de l’aposta personal.


5. Institucions? Depèn.

6. Això de les institucions ha sortit ja tres vegades. Personalment, m’agrada més l’activitat de l’Espai Brossa, per exemple.

7. Totalment d’acord, res a afegir-hi.

Si volem canviar les coses, ni que sigui una miqueta de res, cal defugir les grans paraules buides com “sentit comú” o cultura. Parlem clar: la meva feina m’apassiona, estic d’acord que cal fer alguna cosa, però sóc plenament conscient que el meu poder de convicció és molt baix. Si m’ho permets, continuaré amb el Tirant –juro que no és cap obsessió-: el mateix dia que la llibreria Tirant lo Blanch anuncia al seu web que surt a la venda el Tirant, truco i demano deu exemplars. Quan arriben, me n'emporto un a casa per examinar-lo i per gaudir-lo: és una edició excepcional -em reservo aquí les meves discrepàncies respecte a l’organització de l’aparell de notes-. Després dels problemes de censura institucional que havia patit el filòleg valencià per veure publicat el seu Tirant em vaig deixar arrossegar per l’entusiasme. I de l’entusiasme al desencís: després de la campanya de Nadal s’havien venut només tres exemplars, un dels quals era el meu. Si tenim en compte que no hi ha possibilitat de tornar els que no s’havien venut, imagina’t quina era la meva situació. Evidentment no esmentaré les institucions a les quals vam mostrar l’edició i que no van comprar cap exemplar.

Repeteixo: alguns escriptors, algunes editorials, alguns llibreters, alguns mitjans i algunes institucions podem fer alguna cosa. Hi ha una pancarta penjada en una església que veig gairebé cada dia, hi posa: Entre tots podem fer molt. No hi estic gens d’acord, perquè estic convençut que entre tots no farem res.

Per últim, que consti que això ho escric des de l’afinitat. Un sí, què bé, fàcil fa menys servei que una matisació raonada.

Salutacions ben cordials i gràcies per obligar-me a escriure això.

Resposta a *e*: moltes gràcies.

Carles ha dit...

Apunto només un detallet: el Tirant d'Hauf val 99 euros, si no m'equivoco. Mentrestant, al mercat hi ha edicions, no pas de batalla sinó sembla que prou decents, del Quixot per 9 euros. ¿Quin Tirant pot comprar en català un lector "normal" a un preu "normal"?

Teresa Amat ha dit...

De les 12 del migdia del 23 a les 12 del migdia del 24, l'Associació de botiguers del centre de Martorell va fer una lectura ininterrompduda del Tirant en què van participar més 70 lectors. Es podia seguir per la ràdio i també per una web (que potser ja no va). L'edició era la de 3 i 4, que em sembla que val 29 €.

El llibreter ha dit...

Ara mateix no hi ha disponible cap edició anotada i íntegra del Tirant a un preu assequible. La de Martí de Riquer a Ariel no té notes i el pròleg és de 1990, molt vell; per exemple, dedica tan sols dos paràgrafs a la qüestió de les fonts literàries –o, com diu Martí de Riquer encara, plagis-, un assumpte que des de llavors ha pres un relleu molt important per comprendre la composició i el sentit de l’obra. La de 3i4 –que em sembla molt adequada per a una lectura pública- és una traducció al català d’ara i les notes de tipus lèxic no són necessàries; ara bé: no és la que jo em compraria. Hi ha, per acabar, bones edicions parcials, a càrrec de bons coneixedors de l’obra, que estan orientades a l’ensenyament mitjà. I, a banda de l’edició d’Albert Hauf, no hi ha res més que no estigui descatalogat. Una edició com la de la RAE és impensable en el cas del Tirant, per les subvencions que caldria pidolar i pel nombre potencial de lectors.

Sembla ser que Barcino prepara una altra edició crítica del Tirant –fruit, com és habitual, d’una tesi doctoral- per a la col·lecció Els Nostres Clàssics, però no sé ni quants volums tindrà ni quan sortirà: poden passar anys.