divendres, d’abril 16, 2010

Què més, què més, què més

. divendres, d’abril 16, 2010

Sant Jordi, sempre igual: comandes, reposicions, reclamacions, llibres, nervis, llibres, impaciència, llibres. Però sempre diferent: El cobrador de Rubem Fonseca, que té, com a mínim, després d’una primera lectura, tres contes brutals, o La ciutat de les finestres, el nou llibre de Pau Planas, que llegiré per culpa de La nau, i tastets, molts tastets de llibres nous i de reedicions —com La vuelta al día en ochenta mundos i Último round de Julio Cortázar en l’excel·lent edició publicada per RM Editores, sense menystenir les edicions clàssiques de Siglo XXI que han mantingut aquests dos títols als prestatges de les llibreries durant dècades— fins que Maletes perdudes de Jordi Puntí ho atura tot.

Què més. I mentrestant el Premi Exhaurim-lo! 2010 convoca complicitats a través de la xarxa, a pleret, com correspon al premi literari més petit de Catalunya: la generositat de Sani Girona, Marcel, Salvador Macip, Mr. Rude, Toni Ibàñez, Biel Mesquida a la blogosfera —sisplau: esmeneu-me si em deixo algú—, de la Llibreria l’Illa, de L'Aranya Llibreria i alguns lectors a Facebook i Twitter, l’alegria de llegir comentaris d'internautes que els agrada la idea...

Què més, què més. La certesa que enguany no trobaré el pretext per escriure l’apunt sobre Sant Jordi, potser perquè ja n’he escrit un bon grapat, o potser perquè abans preferiria trobar la manera de parlar d’El cobrador de Rubem Fonseca, de La aventura ausente de Gabriel Bertotti, de La librería de Penélope Fitzerald, de No hi ha terceres persones d’Empar Moliner, de la pertorbadora bellesa d’Hermosa, el capità i les nines russes, del decebedor Metamorfosis de la lectura de Román Gubern, de l’amè Bibliotecas llenas de fantasmas de Jacques Bonnet, de l’interessant Nadie acabarà con los libros d'Umberto Eco i Jean-Claude Carrière, dels Cuentos completos de Fogwill, de la increïble Dublinesca d’Enrique Vila-Matas, de la delicada i subtil i japonesa El cel és blau, la terra blanca de Hiromi Kawakami.

Què més, què més, què més. Que no voldria escriure gaire estona més, que ara mateix continuaré llegint Maletes perdudes, que després m’espera La ciutat de les finestres i després voldria tornar a Cortázar i després, o abans, llegir Copi, Pola Oloixarac, César Aira. I ara hi caic, que fa molt de temps que no escric res sobre César Aira.

18 comentaris:

Allau ha dit...

Sant Jordi, pels lectors habituals és una passejada més "sur l'herbe". Pels llibreters m'imagino que ha de ser un beneit infern. Jo encara no parlaré de "Males companyies", perquè penso regalar-la al meu xicot (malgrat la crítica de Toni Ibàñez) i ha de ser una sorpresa (em penso que ell no et llegeix).

De les maletes d'en Puntí ens en parlaràs? M'intriguen.

el llibreter ha dit...

Sant Jordi és l'infern i el paradís, alhora. La veritat és que gaudeixo moltíssim la diada, malgrat l'esforç que exigeix. Pel que fa a la crítica de Toni Ibàñez, no és la primera vegada que divergim sobre un llibre, i m'agrada que ho digui, tot plegat seria avorridíssim si tothom estigués d'acord en matèria literària, per això enllaço els dos apunts que ha dedicat al llibre. Crec que hi ha un error de perspectiva en la seva lectura, però això ja ho he explicat al seu blog. En qualsevol cas, desitjo que al teu xicot li agradi el llibre.

De les maletes d'en Puntí, en parlaré si se m'acut algun pretext. De moment, només volia deixar constància que em tenen atrapat. I ara, amb permís, continuaré llegint-les.

Salutacions cordials.

Allau ha dit...

Bé, si estàs atrapat a una maleta, és un bon senyal :)

El llegidor pecador ha dit...

Nooo! el llibre de la Pola no! Vós també?

M'ha semblat, ja em perdonareu la cruesa, la palla mental més llarga que he llegit mai.

Quin barroquisme exaltat! escriptura d'horror vacui, paroxisme elevat a la màxima potència!

Sobretot pareu compte amb els recargola-ments, les pedanteries petulants i les petulàncies pedants,... però bé, segurament la culpa és meva per entrar-hi desarmat, sense el bagatge intel·lectual necessari, enlluernat per la carona d'àngel de l'autora -els fotògrafs es barallaven per anar a fer-li la sessió.

Ara, això sí,la segona part (pàgs. 171-191) juntament amb títol, coberta i editora són fantàstiques.

"¿No crees que sería hora de recuperar la fábula en la narrativa española contemporánea, en lugar de tanta semiología y tanta hostia?"
(Exhumación - també d'Alpha Decay)

Anònim ha dit...

Doncs ara que esmenta el geni de Flores he de dir-li que CÓMO ME HICE MONJA és bestialment bo, molt bo!!!

Ja he fet la meva col.laboració particular al premi i he comprat dos exemplars de MALES COMPANYIES.

Amb MALETES PERDUDES no hi he acabat de connectar, i això que el Jordi Puntí contista m'agradava força. És com si m'haguès faltat algun ingredient per acabar de trobar-me a gust amb la seva lectura, coses que passen...

Ja tinc el Sant Jordi decidit: j Daniel Bezznofh (ara no sé si l'he escrit bé) i Kawakami.

Se'n sap res del proper Michon? (va dir que era Club Editor qui ens obsequiaria amb el proper Michon, no?)

Quimet

Mireia ha dit...

MALETES PERDUDES el tinc pendent!
A veure si trobes una excusa per fer-nos ganes de llegir-lo...

Toni Ros ha dit...

En primer lloc, val a dir que jo no sóc un crític literari, sinó un simple lector hipersubjectiu. Millor dir, sóc un pèssim crític literari. No escric a sou de cap diari ni de cap suplement ni de cap revista ni de cap editorial ni de cap agent... El meu criteri no té cap mena d'importància ni tan sols per a mi. Per tant, no em feu gaire cas. He comès una imprudència imperdonable. La primera obra publicada d'un autor ha de merèixer sempre la benevolència. Marc Cerdó (al qual no conec de res) no s'ha de desanimar, al contrari. Com a exercici de propedèutica, Males Companyies està bé. Jo la valoro com uns prolegòmens d'allò que Marc algun dia serà capaç de fer.

el llibreter ha dit...

Ara que m’acosto al final de Maletes perdudes, Allau, pateixo una certa tristesa perquè el llibre se m’acaba. I això no passa gaire sovint.

Em sap greu, Llegidor, coses de l’argentinodependència crònica. Si em cau de les mans, ja t’avisaré. Per cert, m’alegra molt que hagis decidit reprendre l’activitat del teu blog.

Gràcies Quimet, per contribuir a la difusió del Premi Exhaurim-lo! César Aira és gran, molt gran. Amb el Jordi Puntí em passa just a l’inrevés: els conte, bé, però Maletes perdudes —que en realitat és un munt de contes perfectament relligats en forma de novel·la— ha aconseguit que els personatges em resultin molt i molt propers, que m’impliqui en les seves històries. El títol d’aquest apunt és, de fet, un homenatge al llibre.

M’ho poso com a deures, doncs, Mireia.

Com bé saps, la blogosfera ha permès la irrupció dels lectors en el món del llibre, Toni: no som crítics professionals i parlem de llibres amb llibertat, sense restriccions formals ni pressions de cap mena. Podem publicar un assaig recargolat o un comentari senzill a partir d’un parell de detalls que ens han cridat l’atenció. Compartim idees, impressions, emocions i les discutim. Em sembla molt engrescador que els internautes puguin accedir a opinions divergents i dir-hi la seva.

Salutacions cordials.

G. Solaç ha dit...

Quin mes!

Una abraçada.
Salut.

SU ha dit...

Llibreter,

Encara llegeixo el llibre d'en Puntí però no tinc cap pressa. Anoto i anoto mentre llegeixo, ço que vol dir que m'està agradant, i molt!

Quan puguis ens acabes de dir alguna cosa sobre "Maletes perdudes", eh!

Que sigui lleu i que tothom l'encerti a l'hora de regalar el llibre de Sant Jordi, ok?

Petons,

SU

el llibreter ha dit...

Quimet: perdona, gairebé me n’oblido: el Michon surt a finals de setembre. Caldrà esperar, doncs!

Un mes esplèndid! G. Solaç: la millor festa del món!

Amb mi, cada any l’encerten, SU, i mira que és difícil regalar llibres a un llibreter! Jo també espero el teu comentari sobre Maletes perdudes, un llibre que està gaudint, i molt, del boca-orella.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

per cert, llibreter...quants llibres s'han de regalar a sant jordi a la persona que t'agrada? un? dos? més?
estic fet un embolic...

Eulàlia ha dit...

Doncs, jo regalaré "Maletes perdudes". I el que regalaré encara no ho tinc clar. I "Males companyies", resulta que me'l van regalar !!!

el llibreter ha dit...

Benvolgut anònim, no voldria semblar antipàtic, però diria que no sóc la persona més indicada per respondre aquesta pregunta; si no ho saps tu, difícilment podria saber-ho algú altre.

Desitjo que gaudeixis molt de Males companyies, i que quan la persona afortunada hagi llegit Maletes perdudes, te'l deixi per llegir-lo tu també. Era una tàctica que feia servir quan encara no treballava a la llibreria: regalava llibres que m'agradaven perquè me'ls deixessin i després parlar-ne.

Salutacions cordials.

David ha dit...

Malgrat tot el que té de negoci, això de Sant Jordi continua sent un gran invent. Salutacions i no t'estressis!

Tonyinaire ha dit...

Serà veritat això que he sentit que la festa de Sant Jordi se la va inventar un llibreter valencià de l’època de la dictadura de Primo de Rivera...? O sigui que ni festa de la cultura, ni festa catalana. Sempre m’ho ha semblat que els llibreters no teniu gaire respecte per la cultura (al peixeter que fa bona caixa, no li parlis de l’esgotament dels caladors) i menys encara per la llengua de Catalunya (en quin idioma feu la majoria de les vendes, eh?).

Tant de bo us plogui demà, mercaders de m.! I aprofito l’avinentesa per animar la gent a descarregar-se d’Internet tot el que vulgui llegir...

Tonyinator ha dit...

Quin fart de riure! Tonyinaire de m., ara no sé si cal insultar els valencians, els llibreters o totes les coses del temps de Primo de Rivera, o els llibreters valencians, o els valencians del temps de Primo de Rivera, o tot ben barrejadet. Noi, imagino la cara de ràbia que faràs demà i em pixo de riure.

Apa, aprèn a llegir: "Existeix una certa filmografia internacional basada en el catalanisme polític. Com tantes coses vinculades amb el catalanisme, aquesta filmografia és bàsicament secreta, però a la vegada es troba a la vista de qui tingui ulls per mirar. Ja és força conegut el cas de la hilarant La vida de Brian dels Monthy Python, que aparentment és una comèdia esbojarrada que escarneix la vida de Jesucrist, però que en el fons és un retrat de costums dels catalanistes, tan perfectament representats en els activistes del Front Popular de Judea i els del Front Judaic Popular: tots odiaven els romans, però abans que cap altra cosa, s'odiaven entre ells amb un acarnissament irreconciliable. No em diguin que la sinopsi no els és coneguda.", Sebastià Alzamora, a l'Avui.

http://paper.avui.cat/article/opinio/189421/langel/exterminador.html

Tonyinator II ha dit...

Senyor tonyinaire: si no li agrada que la gent compri llibres en castellà, per què enllaça una web en la llengua que tant li desagrada? Que potser no n'ha trobat cap del seu gust en català? Serà que és vostè un ignorant de m.?