Els llibres

El títol m’havia d’encuriosir per força. Encara que això de guiar-se pel títol sol conduir al desengany, el nom de la col·lecció semblava una garantia: Jardins de Samarcanda. I vaig obrir una pàgina a l’atzar. Vaig començar, doncs, Els llibres de Manuel António Pina per la pàgina 34, amb el poema “Gare du Sud”, que comença així en la traducció de Gabriel de la S.T. Sampol:

Tot quant tenim pertany a uns altres

que desconeixem, i d’altres encara,

i en tenim por com si ho perdéssim

i quedàs una ombra, la nostra ombra.

Som lluny de casa i aquesta ombra

és l’únic estatge a què ens podem acollir.

Sovint sembla que llegim en un llibre nou les coses que altres han escrit abans, que s’arriba a una mena d’impossibilitat d’afegir res. Però aquí el poeta recorda els llibres que ha llegit i fa d’aquesta impossibilitat aparent el tema dels seus versos. El poema esdevé el lloc del combat o del diàleg amb la tradició, on el poeta pren consciència dels propis límits.

Després de recórrer Els llibres amunt avall i d’haver-hi trobat poemes d’una bellesa exacta, ha arribat l’hora de llegir-lo del començament al final. Quan un poeta dóna veu precisa a algunes intuïcions del lector, sorgeix el desconcert de perdre alguna cosa que semblava pròpia i l’alleujament de trobar-li les paraules.

Així comença “Quin dia? Quin esguard?”:

Vaig arribar massa tard

i ja se n’havia anat tothom,

hi quedaven papers vells, vides mortes,

identitat, brutedat, eternitat.

Es varen menjar el meu cos i

es begueren la meva sang; i seguidament la meva biblioteca;

i varen escriure la meva Obra Completa;

he romàs, desposseït, jo.

Art i vida

Dimecres volia escriure alguna cosa sobre Una súplica para Eros de Siri Hustvedt, però em semblava necessari citar un fragment de Todo cuanto amé, una novel·la excepcional. De manera que vaig dedicar una estona a fullejar-la. No recordava les paraules exactes de la cita, de manera que anava passant les pàgines a la recerca d’una situació en què fos possible que es trobessin les que volia transcriure. Fins que em vaig submergir, fascinat de nou, en les pàgines finals i em vaig oblidar que volia escriure un apunt. Al final va aparèixer el fragment, massa tard per escriure res.

Em vaig adonar que Todo cuanto amé havia estat, fins a Una súplica para Eros, l’únic llibre que havia llegit de Siri Hustvedt. Normalment, quan un autor irromp en el meu mapa de preferències, continuo llegint-lo amb el desig de retrobar-me amb el plaer del descobriment. En aquest cas, suposo que em va semblar una novel·la tan extraordinària que em va dissuadir de llegir res més de l’autora, perquè probablement seria inferior. Es tracta de la mena d’intuïcions que revelen com són d’absurdes i es desfan quan hi penso una mica, ni que sigui alguns anys després.

El protagonista de Todo cuanto amé, Leo Hertzberg, és un crític d’art admirador i amic de l’artista Bill Wechsler. Crec que no m’equivoco gaire si afirmo que el tema de la novel·la té a veure amb la possibilitat d’aplicar a la vida les mateixes eines d’interpretació que permeten comprendre l’art. Quan el crític s’interessa de debò per l’obra artística i es resisteix a seguir la xerrameca de moda, evidentment. Un dels encerts de la novel·la és el calaix on Leo Hertzberg guarda alguns objectes que li recorden fets importants de la seva relació amb les persones que estima i que mostra la cura amb què el protagonista s’hi interessa. El calaix apareix en diversos moments de la novel·la; n’he triat un, cap al final:

Hoy en día, cuando saco todas mis cosas, rara vez separo las cartas de Violet a Bill de la pequeña foto que conservo de los dos, pero siempre mantengo la navaja de Matthew y el trocito de cartón alejados del resto de mis reliquias. Aquellos Donuts devorados en secreto y el presente robado se hallan demasiado impregnados de Mark y de mis propios temores. Son temores que se remontan más allá del asesinato de Rafael Hernández, y cuando practico mi juego de objetos móviles a menudo me siento tentado de desplazar las fotografías de mi tía, mi tío, mis abuelos y las dos gemelas hasta las proximidades de la navaja y del cartón. En esos momentos es como si el juego flirteara con el terror, y me siento tan próximo al borde del abismo que siento como si cayera, como si hubiera arrojado desde la azotea de un edificio.

El protagonista observa aquests objectes que evoquen persones i situacions. Un canvi de posició de qualsevol d’aquests objectes altera la interpretació del conjunt, perquè impulsa la necessitat de trobar una narració versemblant que inclogui la nova disposició. Però qualsevol interpretació no és vàlida. La dificultat del joc prové del qüestionament de les idees preconcebudes que introdueix cada canvi; i així, si es juga amb cura, pot revelar aspectes impensats del passat i del present. La comprensió esdevé, doncs, més complexa. I té a veure, necessàriament, amb l’amor.

I bé, ara que he trobat la cita exacta, suposo que ja puc escriure alguna cosa sobre Una súplica para Eros.

Tanquen Saló de lectura

Marina Espasa no ha après a fer de presentadora de televisió. Es veia d’una hora lluny que seria molt difícil convertir-la en un robot televisiu com n’hi ha a milers. I el temps ho ha confirmat. Si bé ara ja es veu més desimbolta, la confiança que finalment ha adquirit no ha estat suficient per esborrar la manera com subratlla amb el cap les respostes dels convidats, o la manca absoluta d’estil per passar d’una pregunta a una altra. I jo me n’alegro. Perquè la televisió imposa un ritme homogeni que sembla l’únic possible i acceptable. Les cadenes de televisió s’han convertit en contenidors i els programes s’han d’encabir com sigui en els espais que els destinen. Els debats, els informatius, les pel·lícules, tot s’hi ha d’adaptar, de manera que el ritme de la televisió, calcat d’una cadena a una altra, pública o privada, dissol els continguts. Per això m’agrada que Marina Espasa no hagi après a fer de presentadora, perquè arrabassa el temps televisiu a la pròpia televisió i instaura els seu propi temps, que és el temps d’una lectora.

Saló de lectura ha sabut mantenir fins ara aquest oasi: un programa sobre llibres fet pels lectors. I això vol dir, sobretot, que hi ha un respecte i una sensibilitat inusuals. Les discussions sobre la idoneïtat o no de Marina Espasa han estat sempre molt animades: reconec que força gent no comparteix la meva opinió. Hi ha més consens a l’hora de criticar alguns col·laboradors habituals del programa. En qualsevol cas, l’excusa que ha donat BTV em sembla pobre des del punt de vista del lector, perquè el lectors sabem que les “fòrmules que funcionen” als llibres duren dècades, de vegades segles; el lector de llibres sap que cinc anys no són prou temps per “esgotar una fòrmula”. Els directius de BTV, amb el seu ritme televisiu usurpant el lloc del cor, creuen, lògicament, el contrari.

Al correu electrònic on anuncien la determinació de BTV de tancar el programa, l’equip de Saló de lectura inclou alguns dels convidats que han passat pel programa. Em sembla que copiar-lo és un bon homenatge:

Montserrat Abelló, César Aira, Víctor Alba, Pep Albanell, Vicenç Altaió, Martin Amis, Jaime de Armiñán, Guillermo Arriaga, Bernardo Atxaga, Luis Eduardo Aute, Félix de Azúa, John Banville, Maria Barbal, Juan Antonio Bardem, Lluís-Anton Baulenas, Pilarín Bayés, Jaime Bayly, Frédéric Beigbeder, Sergi Belbel, Josep M. Benet i Jornet, Valeria Bergalli, Joan-Daniel Bezsonoff, Albert Boadella, M. del Mar Bonet, Juan Bonilla, Lolita Bosch, Josep Mª Bricall, Moisès Broggi, Alfredo Bryce Echenique, Jorge Bucay, Paco Candel, Joaquim Carbó, Maite Carranza, Francisco Casavella, Enric Casasses, Josep M. Castellet, David Castillo, Javier Cercas, Cesc, Eduardo Chamorro, Victoria Cirlot, Victoria Combalia, Narcís Comadira, Jordi Cornudella, Jordi Costa, Marianne Costa, Perfecto Cuadrado, Amadeu Cuito, Jorge Edwards, Francesc Escribano, Anton Maria Espadaler, Josep Maria Espinàs, Lucía Etxebarría, Cristina Fernández Cubas, Francisco Ferrer Lerín, Jaume Figueras, Bartomeu Fiol, Josep Mª Fonalleras, Xavier Folch, Feliu Formosa, Antonio Gala, Ian Gibson, Alicia Giménez Bartlett, Pere Gimferrer, Daniel Giralt-Miracle, Francisco González Ledesma, Juan Goytisolo, Almudena Grandes, Pedro Juan Gutiérrez, Enrique de Hériz, Jorge Herralde, Mercè Ibarz, Boris Izaguirre, Lluis Izquierdo, Mª de la Pau Janer, Julià de Jòdar, Alejandro Jodorowsky, Jordi Labanda, Jesús Lizano, Joan-Lluís Lluís, António Lobo Antunes, Maitena, Alberto Manguel, Joan Margarit, Lynn Margulis, Antoni Marí, JavierMarías, Eduard Márquez, José Martí Gómez, Ignacio Martínez de Pisón, Lulú Martorell, Ana María Matute, Max, Eduardo Mendoza, Biel Mesquida, Juan José Millás, Joan Francesc Mira, Asha Miró, Ana M. Moix, Terenci Moix, Llàtzer Moix, Joaquim Molas, Empar Moliner, Jesús Moncada, Imma Monsó, Rosa Montero, Quim Monzó, Enrique Murillo, Sami Naïr, Nazario, Amélie Nothomb, Dolors Oller, Antonio Orejudo, Josep Palau i Fabre, Miquel de Palol, Sergi Pàmies, Juan-Luis Panero, Alan Pauls, Perejaume, Cristina Peri Rossi, Sergio Pitol, Álvaro Pombo, Baltasar Porcel, Pere Portabella, Josep M. Pou, Miguel Poveda, Paul Preston, Valentí Puig, Eduard Punset, Jordi Puntí, Raimon, Rosa Regàs, André Ricard, Francisco Rico, Carme Riera, Ignasi Riera, Martí de Riquer, Santiago Roncagliolo, Xavier Rubert de Ventós, Carlos Ruiz Zafón, Toni Sala, Robert Saladrigas, Jaime Salinas, Mercedes Salisachs, América Sánchez, Fernando Sánchez Dragó, Albert Sánchez Piñol, Carles Santos, Jordi Sarsanedas, Francesc Serés, Màrius Serra, Sebastià Serrano, Isabel-Clara Simó, Jaume Sisa, Toni Soler, Anna Soler Pont, Ramon Solsona, Sebastià Sorribas, Gonzalo Suárez, Jaume Subirana, Juan Tamariz, Emili Teixidor, Josep Termes, Lluís-Maria Todó, Javier Tomeo, Suso de Toro, Ferran Torrent, Maruja Torres, Andrés Trapiello, Mathew Tree, Soti Triandafilou, Joan Triadú, Georges Tyras, Jaume Vallcorba, Xavier Valls, Àngela Vallvey, M. Vázquez Montalbán, Enrique Vila-Matas, José Luis de Vilallonga, Juan Villoro, Jorge Volpi, Jorge Wagensberg, Mauricio Wiesenthal, Manel Zabala, AdamZagajevski i Pedro Zarraluki.

Gràcies, Vilaweb!

Una periodista llegeix a L'efecte Jauss o a La Segona Perifèria, o a Con Valor o a Tirant al Cap a Una temporada en el infierno, o aquí mateix, o en algun lloc que no sé, una notícia que li sembla escandalosa. També li sembla estrany que en quatre dies laborables no s’hagi corregit l’ara ja coneguda secció de blocs recomanats del Saló del Llibre de Barcelona. La periodista de Vilaweb Lletres fa bé la seva feina i es posa en contacte amb els organitzadors del Saló del llibre de Barcelona per demanar-los la seva versió dels fets. Els organitzadors s’adonen en aquell precís instant que hi havia uns correus electrònics de diumenge, de dilluns, de dimarts, de dimecres i de dijous, escrits per persones que potser havien llegit els blocs que s’hi referien, o no, on els internautes es queixaven de la notícia escandalosa. És llavors, i només llavors, que les coses comencen a solucionar-se. Montse, periodista de Vilaweb Lletres, redacta el seu article, el publica a Vilaweb i unes hores més tard es corregeix, ni que sigui a corre-cuita, el nyap. Si Vilaweb no fos un dels pocs mitjans de comunicació que mostren atenció a la blogosfera, continuaríem exactament igual.

Sobre el Saló del llibre de Barcelona, rescato això que vaig escriure l'any passat:

Espero que el Saló s’animi aquest cap de setmana. Crec que és necessari comptar amb un bon aparador de la indústria editorial catalana. Però el lloc és car i no totes les editorials poden llogar-hi un espai. Sort que hi ha els stands d’entitats que acullen editorials petites que d’una altra manera no hi serien. Són aquestes editorials les que m’interessen. Els llibreters ja tenim tota la informació que les grans editorials exhibeixen al Saló. Em vaig dedicar, per tant, a la informació més precària: a anotar títols d’editorials de les Illes, del País Valencià o de l’Asociación de Editoriales Universitarias Españolas, entre d’altres, que m’havien passat desapercebuts.

De la ignorància

Avui s’ha inaugurat el Saló del llibre de Barcelona. Diumenge em vaig dedicar a visitar el web de l’esdeveniment per decidir quin dia em resultaria més interessant assistir-hi. Però una mica de vanitat em va induir a visitar la pàgina on han penjat els blocs recomanats que, si apareixen al web del Saló del llibre de Barcelona, he de suposar que són els blocs recomanats pel Saló del llibre de Barcelona. La curiositat per comprovar si s’hi esmentava aquest bloc, o no, es va esvair quan vaig comprovar que només hi havia un bloc en català. Càndidament, perquè em costa molt pensar malament de ningú, vaig perdre el temps enviant un correu electrònic als responsables de tan singular oblit.

Dilluns a les nou del vespre ningú no m’havia contestat. La pàgina de blocs recomanats continuava igual. Vaig llegir una queixa justa a can Jauss. I vaig tornar a escriure un mail; en aquesta ocasió adreçat al Gremi de Llibreters i al Gremi d’editors, i amb còpia als amnèsics que ha fet el web del Saló del llibre de Barcelona. Només m’ha contestat una persona del Gremi de Llibreters, amb aquesta frase: «prenem nota de la vostra observació i compartim la protesta».

Els ignorants que han seleccionat els blocs recomanats no desconeixen que existeix la llengua catalana. No crec que desconeguin, tampoc, que hi ha blocs escrits en aquesta llengua que mereixen aparèixer a la pàgina del blocs recomanats del Saló del llibre de —repeteixo— Barcelona: només cal que visitin els blogrolls d’alguns dels blocs que sí han recomanat, entre el quals n’hi ha que els visito habitualment. Si la hipòtesi inicial era que els autors del web del Saló del llibre són una colla de mandrosos, incapaços de fer bé la seva feina, ara ja només em queda pensar que són una colla d’ignorants, perquè només un ignorant pot cometre la irresponsabilitat de recomanar i ometre ostentosament.

M’hauria agradat molt parlar de l’estona que he dedicat a passejar avui pel Saló del llibre de Barcelona, com ja vaig fer l’any passat. Però no.

[Afegit dijous 23:

El web del Saló del llibre ha estat creat per 40Gurus Communication Thinktank, amb estudis a Barcelona i Madrid. El seu bloc apareix entre els recomanats. La qual cosa no significa necessàriament que la selecció de blocs recomanats hagi estat dissenyada també per ells. Tampoc no contesten.]

Atenció

Els incunables seguien les pautes de composició dels manuscrits. L’expansió de la galàxia Gutenberg no va significar immediatament un canvi en la disposició del text publicat, de manera que aprofités els avantatges de l’avenç tecnològic. Si bé el llibre imprès va ser rebutjat per una selecta minoria, que s’estimava més els costosos i exclusius exemplars il·luminats a mà, la raó d’aquesta semblança és que en els inicis de la impremta era molt difícil imaginar totes les possibilitats que seria capaç d’estimular l’invent. Una cosa que ara sembla tan senzilla com citar la pàgina exacta d’un llibre, amb la certesa que algú que consulti un exemplar de la mateixa edició la trobarà sense dificultat, va trigar temps a ser habitual. Actualment, succeeix una cosa semblant amb les noves tecnologies aplicades a l’escriptura i la lectura, amb la diferència que les novetats tecnològiques sí han aportat formes de publicació de textos que han estat aprofitades ràpidament i, també, que la reflexió sobre el futur de les formes de difusió dels textos omple quantitats inabastables de pàgines de paper i virtuals. Però aquestes diferències amb el passat, certament determinants, no amaguen el fet que hores d’ara tampoc és possible imaginar exactament quina mena de relació entre els lectors i la paraula escrita s’establirà d’aquí a unes dècades.

Actualment, els blocs participen en la difusió d’una manera de llegir no lineal, en què el lector decideix l’itinerari a partir d’una sèrie d’estímuls en forma d’enllaç. L’atenció en la lectura es veu interrompuda, o animada, contínuament, de manera que l’itinerari esdevé també imprevisible, malgrat que se segueixin uns mateixos hàbits cada dia. El llibre de paper, en canvi, implica una manera de llegir més concentrada, que permet abordar obres de centenars de pàgines, sense la invitació a saltar d’un lloc a l’altre fins que es perd de vista el lloc partida. Un exemple d’això seria la publicació en paper d’obres virtuals. Al número 36, de juny de 2006, de la revista Caràcters apareix una crítica de L'aeroplà del Raval on Gonçal López-Pampló escriu sobre les coses perden els apunts de Tina Vallès quan es traslladen al paper: enllaços, fotografies, comentaris... Un seguit d’elements imprescindibles a l’hora de definir els blocs, d’acord. No esmenta, però, quina cosa guanya L'aeroplà del Raval en paper: atenció.

Dia de l'escriptor empresonat

Diu David Figueres:

El passat dia 7 d'octubre moria assassinada la periodista russa Anna Politkóvskaia. La seva decidida lluita per mostrar la realitat de la guerra de Txetxènia a través dels seus llibres i articles, la portaren moltes vegades, a ser objecte de nombroses amenaces de mort. El seu determini de no abandonar el seu país malgrat el perill evident, acabà finalment de la manera més tràgica.

Avui, entre les onze del matí i dos quarts d’una, al Palau de la Virreina, a Barcelona, se celebrarà un homenatge a l’Anna Politkóvskaia. L’acte, organitzat pel Pen Club català, consistirà en la lectura d’una selecció dels seus escrits. A les set de la tarda hi haurà , a més a més, un homenatge al Col·legi de periodistes de Catalunya.

Que també parli ella:

Una guerra sucia: una reportera rusa en Chechenia; RBA: Barcelona, 2003.
La deshonra rusa; RBA: Barcelona, 2004
La Rusia de Putin; Debate: Madrid, 2005

Doulorouse Russie: Journal d’une femme en colère; Buchet Chastel: Paris, 2006.

Pam de nas

La llibreria Pam de nas és al número 30 de la rue des Grands Agustins, molt a prop de Maison de la Catalogne, a París. Obre només de dues a set de la tarda, de dimarts a dissabte. La tercera vegada que hi anem, finalment la trobem oberta i hi entrem acompanyats d’una mica del fred del carrer. No plou. Jean-François Coche ens demana que tanquem la porta i continua una conversa per telèfon en català, sobre títols i preus. Mentrestant, observem la llibreria, petita i plena a vessar de llibres nous i vells, una meravella per als qui ens agrada tafanejar sense un propòsit determinat. Quan penja el telèfon ens diu alguna cosa en francès que no entenem i li demano si ens pot parlar en català; llavors somriu i ens assenyala on són els llibres de literatura catalana i les traduccions al francès. Destaca el vermell d’alguns títols de l’editorial Tinta Blava, entre els quals La rue des Camélias de Mercè Rodoreda, que també està exposat a l’aparador del carrer. Afirma que es tradueixen molts títols al francès, però es queixa que de vegades es fan, total o parcialment, a partir de l’espanyol, encara que hi posi traduit du catalan. M’esmenta un parell de casos on el traductor ha calcat mot a mot alguna expressió que només és possible en espanyol i que, lògicament, no es troba a l’original.

Jean-François Coche, que ha rebut enguany la Creu de Sant Jordi, coneix molt bé la literatura catalana, encara que no segueixi les picabaralles entre capelletes; se sorprèn, per exemple, que existeixi una secta anticarneriana. És un plaer escoltar les seves apreciacions sobre els llibres que, a l’atzar, trobo als prestatges: elogia Miquel Bauçà i Blai Bonet, explica breument la història de la traducció al francès de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, deplora les traduccions que s’han fet de J.V. Foix, parla d’alguna escriptora que té la sort de comptar amb un traductor amic, de com Quim Monzó i Sergi Pàmies són molt apreciats pels crítics francesos, de l’editorial Anacharsis i el Tirant lo Blanc o la desafortunada portada del Jacob Xalabín, de les caixes de llibres que encara no ha tingut temps d’obrir... Així, entre anècdotes i opinions, la conversa esdevé cordial i ens permetem la confiança de parlar d’autors menystinguts o sobrevalorats, segons el nostre gust.

La llibreria compta també amb un espai atapeït de literatura occitana. Es lamenta de la poca difusió que té a Catalunya, on una persona culta podria llegir directament l’original. Li hauria pogut esmentar la rara excepció de Verd Paradís, de Max Roqueta, però me’n recordaré hores més tard, a l'avió, de tornada cap a casa. Aprofito, en canvi, l’avinentesa per demanar-li si hi ha algun distribuïdor especialitzat en llibres occitans; malgrat que em diu que no, puja les estretes escales de cargol que menen al segon pis, que imagino ple també de llibres apilats en un desordre fascinant, baixa amb una carpeta i m’anota una adreça a la targeta de la llibreria. També s'ofereix ell mateix per localitzar títols difícils, cosa que li agraeixo.

Al mig de la llibreria hi ha una taula amb llibres destacats. No és pròpiament una taula de novetats, perquè hi ha força títols de fons. M’atrau una antologia de la literatura trobadoresca en dos volums. Jean-François Coche, que coneix bé les característiques de l’edició, destaca els encerts —com ara que s’hi incloguin completes les novel·les en vers Flamenca i Jaufré— i els desencerts, com l’ortografia —que no permet la lectura adequada en veu alta. Li demano que em recomani alguna antologia d’autors contemporanis i m’ofereix l’Antologia de la nòva escritura occitana, que compro i on estampa el segell de la llibreria.

Nacionalisme banal

El suplement Babelia d’avui està dedicat a les «Ideas que mueven el mundo» i m’ha decebut molt no haver trobat entre els conceptes clau que s’hi assenyalen —fonamentalisme, islamisme, multiculturalisme, neocon, etc.— la paraula nacionalisme. L’únic terme que s’hi relaciona és «imperio», però per afirmar que es tracta d’una mena de superació de vell concepte d’estat-nació. Michael Billig demostra a Nacionalisme banal que això no és així.

El nacionalisme implica de manera inevitable una barreja d’allò particular i d’allò universal: si s’ha d’imaginar la «nostra» nació en tota la seua particularitat, ha d’imaginar-se com una nació entre d’altres. La consciència de la identitat nacional normalment assumeix un context internacional, el qual, alhora, cal imaginar, de cap a cap, tant com la comunitat nacional: o almenys la imaginació s’ha de fossilitzar i esdevenir un hàbit mental. Per tant, els estrangers no són només «altres» que simbolitzen l’anvers de «nosaltres»: «ells» també són com nosaltres, part del codi imaginari universal del sentiment nacional.

Si hi ha una ideologia d’abast internacional que determina l’organització del món és, doncs, el nacionalisme. Michael Billig dóna una dada irrefutable: la mateixa paraula «internacional» apareix a finals del segle XVIII, en el mateix moment que comencen a constituir-se els estats-nació. L’autor de Nacionalisme banal defensa, però, un abast més ampli que l’habitual d’aquest concepte. No és la cosa irracional i gairebé tribal que s’aplica únicament als qui aspiren a construir una altra nació més, a modificar el mapa de nacions admès i reconegut internacionalment, sinó també la ideologia que sosté l’ordre simbòlic que identifica i justifica l’existència de les nacions que ja formen part de l’ONU. Què és, per tant, el nacionalisme banal? Manllevo la definició de Contrastant:

El terme nacionalisme banal, encunyat per Michael Billig, serveix per referir-se al discurs nacionalista implícit i que, per tant, no es veu. Dit altrament: és un discurs que es percep com a normal, com a natural i que, per tant, no es mostra com a nacionalista.

Precisament, el concepte de nacionalisme banal ha estat difós en català sobretot pel col·lectiu Contrastant. A través del seu web es dediquen a detectar i analitzar algunes dades significatives que mostren l’immens esforç que dediquen els estats-nació consolidats i reconeguts a mantenir el conjunt de ficcions que convenç diàriament els ciutadans que és d’allò més bonic reconèixer-s’hi com a membres. Si la Generalitat ha dedicat una quantitat ridícula i polèmica a la promoció de les seleccions nacionals catalanes, l’enorme inversió econòmica i ideològica que dediquen Espanya, França o els Estats Units a les seves seleccions nacionals passa gairebé desapercebuda. ¿Quina és la utilitat de les seleccions nacionals? Cap, tret de celebrar i reivindicar el fet que un determinat grup de persones pertany a una determinada nació. Res a veure amb l’imperi de la raó ni amb la lucidesa crítica. Només cal recordar quina mena d’informació es donava a les emissores espanyoles de televisió sobre el mundial de futbol. No crec equivocar-me gaire si afirmo que un quart del temps es dedicava al partit de la selecció espanyola —quan jugava— un quart a la resta de partits de la jornada i la meitat del temps a la eufòria o decepció que havia provocat el desenllaç de l’únic partit important de debò, amb un desplegament caríssim d’unitats mòbils que es desplaçaven a polígons esportius i bars on tot de gent assenyada, raonable i noblement borratxa desplegava una subtil coreografia de gestos encapçalada per un complex i definitiu argument: «a por ellos, oé». Un esdeveniment esportiu on l’esport no importava gens.

Con afirma Michael Billig, un dels mecanismes que permet la difusió del nacionalisme banal és el sentit comú, concepte que s’utilitza sobretot per tancar una discussió en el punt on hauria de començar; un «això és així i prou» dit a temps evita la funesta mania de pensar. Ja he dit en altres ocasions que el sentit comú és útil per viure sense haver de pensar sempre cada cosa, però l’abús en fa un instrument de coacció de la llibertat individual molt efectiu. Només cal observar qui reivindica més assíduament el sentit comú. Michael Billig dedica tot un capítol, per exemple, a analitzar els diferents estudis que han volgut diferenciar entre patriotisme i nacionalisme; estudis que han fracassat a l’hora de fonamentar aquesta distinció però que han estat rebuts i aplaudits pels defensors del sentit comú. Recordem els intents de fonamentar Espanya en la lleialtat a un patriotisme constitucional, com si Espanya no fos el resultat, entre altres coses, de la violència. Com afirma Benedict Anderson a Comunitats imaginades, l’ordre simbòlic de les nacions és el resultat de la memòria i de l’oblit administrats des del poder. La nació no és tan sols una abstracció que serveix per justificar la violència legítima sobre les dissidències, sinó també un mitjà per utilitzar la violència simbòlica, per determinar què és pensable i què no respecte als propis fonaments de la nació.

Apunts anteriors més o menys relacionats amb tot això:

Veu pròpia

Ideologia i sentit comú

És normal

La bella mort

L'atzar de la lluita

Argentina

Tots volíem escriure com Jorge Luis Borges. La Literatura era dues assignatures amb les lectures obligatòries, sovint tan avorrides, però Borges era una altra cosa: publicàvem revistes fotocopiades plenes de relats amb llibres impossibles, savis immemorials, nits unànimes o laberints paradoxals. No sé com va començar exactament aquella devoció. Quan matàvem el temps menjant pipes al parc o després jugar a bàsquet o durant una partida d’escacs trobàvem el moment de discutir sobre el final d’un conte, sosteníem posicions irreconciliables, i tornàvem a llegir Borges amb una passió juvenil que enyoro.

Argentina era llavors unes frases escrites per Jorge Luis Borges. Pampa i biblioteques. I després va venir Julio Cortázar. I així s’eixamplava un territori fet de paraules; fins ara, que s’ha convertit en una pàtria literària de la mà de César Aira, Damián Tabarovsky, Roberto Arlt, Ricardo Piglia, Rodrigo Fresán, Adolfo Bioy Casares, Antonio di Benedetto, Juan Gelman, Osvaldo Lamborghini... El número 227 del suplement Cultura/s de dimecres passat em va recordar els orígens de la meva Argentina. Amb l’accent de Nora Catelli, Ana Basualdo, Marietta Gargatagli o Perla Zusman, argentines que viuen a Catalunya. Però ara voldria destacar l’article de Jorge Carrión, on parla breument de sis editorials molt ben triades: Eloísa Cartonera, Adriana Hidalgo Editora, Beatriz Viterbo Editora, Interzona, Libros del Zorzal i El Cuenco de Plata.

[2 de novembre de 2006: acabo de descobrir el bloc de Jorge Carrión on reprodueix l'article publicat a Cultura/s, "Guía mínima de la edición independiente argentina". ]

Tres anagrames

Per arribar a ser un bon editor calen moltes coses: llegir amb lucidesa, tenir una àmplia xarxa de relacions amb tota la gamma possible de complicitats, conèixer prou idiomes com per detectar les tendències internacionals, etc. Però sobretot cal ser un gran seductor. Por orden alfabético és, doncs, poc recomanable per a les persones fàcilment influenciables, com jo mateix. El llibre és un recull miscel·lani de conferències, homenatges o articles de premsa escrits amb propòsits molt diversos on Jorge Herralde explica la seva relació professional, i sovint afectiva, amb autors de la casa o col·legues del camp de l’edició. Després de devorar el llibre, irregular però sempre interessant, em va assaltar un gran sentiment de culpa per ho haver-me llegit absolutament tots els llibres publicats per l’editorial Anagrama, prova definitiva que Jorge Herralde m’havia fet caure en el parany seductor, bastit amb afirmacions com —a propòsit dels llibres de Raymond Carver— «son leídos y reeditados puntualmente». Perquè, quin és l’objectiu d’un editor independent sinó que els llibres siguin llegits i reeditats? Aquesta expressió, escrita en diverses ocasions amb diverses variants, és l’exhibició de l’orgull d’un editor que sap ha esdevingut un model imitat arreu.

Pierre Bourdieu, Roberto Calasso, Ricardo Piglia, Sergio Pitol o Enrique Vila-Matas, entre autors que mereixen un capítol en aquest nou lliurament de les seves memòries fragmentàries com a editor, són part del deute de gratitud que he anat adquirint amb Anagrama. Però després de llegir Por orden alfabético, per guarir el sentiment de culpabilitat que m’havia encomanat el llibre, vaig decidir imposar-me una quarantena, una mena de prova de resistència, per comprovar quant de temps seria capaç de resistir sense llegir ni un sol un llibre editat per Jorge Herralde. I la resposta és que, quan ja m’havia oblidat d’aquesta decisió, fa tres setmanes llegia Los mejores cuentos, de Sergio Pitol, on em vaig retrobar amb alguns contes que ja coneixia i vaig descobrir d’altres que em van convidar a perseverar en la lectura d’aquest autor. A la col·lecció Compactos d’Anagrama trobareu El vals de Mefisto, un llibre breu que per només 4,80 euros és una introducció excel·lent a la literatura de Sergio Pitol.

Però el gran descobriment és una mica més recent: Educar a los topos de Guillermo Fadanelli. Si jo fos crític literari hauria de ser capaç d’explicar quina mena de subtilesa en l’ús de la llengua, o en el virtuosisme del desplaçament de la infantesa al dia que enterren la mare del protagonista i narrador, o en l’habilitat en la selecció dels episodis que decideix explicar i dels detalls que en destaca, o en la precisió a l’hora de distingir la crueltat pura dels nens de la crueltat negra dels adults, m’ha causat una impressió tan profunda. El narrador explica el seu pas per una acadèmia militar al Mèxic dels anys setanta, una institució tronada dirigida per uns militars d’opereta. I des de la literatura, a través d’una mena de veritat que només es pot construir des de la ficció, Guillermo Fadanelli ha escrit una novel·la complexa que és un relat d’iniciació, una reflexió sobre la construcció de la memòria, una evidència de la buidor dels mecanismes que perpetuen la transmissió del poder, una tristesa i un desconsol pel temps passat i perdut, un riure inesperat que immediatament es congela als llavis.

Descord

La relació entre dues paraules tan ambigües com literatura i pensament em sol provocar tanta curiositat com desconfiança. Tot i que pot suscitar reflexions ben engrescadores, sovint serveix de pretext per a etèries elucubracions que no menen enlloc, tret del badall. Els responsables del número 3 de la revista Descord ha sabut evitar el perill de les boires conceptuals, i sota el títol Una literatura sense pensament? ens ofereixen un dossier que compta amb col·laboradors molt lúcids, en el sentit que cadascú deixa ben clar l’abast del termes que utilitza. Precisar quin aspecte de la relació entre literatura i pensament es vol abordar és, doncs, una estratègia reveladora, perquè demostra que qui escriu realment té alguna cosa interessant a dir.

Francesco Ardolino es refereix a l’absència d’un pensament crític a l’interior de la literatura catalana. Amb un to potser un pèl apocalíptic afirma:

A Microlàndia, la pregunta ontològica «què és la literatura» ha estat substituïda per la fòrmula «per què serveix la literatura» que no és metodològica , sinó, directament utilitarista. Així, doncs, mentre el llibre català ha esdevingut un fetitxe que no entra en diàleg amb els altres textos, els periodistes culturals exalten la darrera novel·la de l’autor d’èxit amb una estratègia de destrucció cultural: l’elogi ditiràmbic i l’excés apologètic formen el model perfecte per anorrear el valor del llibre davant de qualsevol lector.

L’article de Joan-Elies Adell està encapçalat pel diagnòstic exacte d’una de les estratègies de destrucció cultural que, tot seguint el fil de Francesco Ardolino, provoquen una major distorsió en la recepció de les obres literàries:

A Catalunya predomina la visió social de la literatura. La majoria de preguntes s’adrecen a descobrir qui llegeix, què i per què, i no es pregunta pel valor del text. No tenim un pensament literari i es nota una certa sensació de crisi.

Em fa pensar, sobretot, en les obres que alguns crítics han elogiat per la manera com representen el país, sense dedicar ni un mot a la cosa estètica. Per això em sembla molt oportuna l’entrevista a Ramon Pla i Arxé, de la qual extrec un parell cites:

La literatura realment valuosa també pot ser fascinant i entretinguda però posa en el centre del discurs l’expressió d’una experiència humana amb valor universal.

El pensament —el pensament filosòfic, al qual fa referència la pregunta— en literatura, és un material útil, no imprescindible, en la construcció del sentit. En el pensament teòric de la literatura, però, és un material imprescindible, indefugible, essencial.

Jordi Julià, amb una especulació massa general potser, s’encarrega d’escriure sobre la relació entre la poesia i la filosofia. Entre d’altres coses, afirma:

La poesia actual, caracteritzada per una profunda meditació reflexiva sobre l’individu i sobre els signes que el formulen, no pot girar l’esquena a l’especulació filosòfica per tal de portar a terme un discurs efectiu sobre la condició humana.

I és cert. Ara que estic llegint Visión de paralaje, tinc la necessitat d’escriure alexandrins. Bromes a banda, l’entrevista a Víctor Sunyol és un exemple encertat de reflexió sobre la pròpia poesia:

Per la meva part, és evident que la poesia és un mitjà de coneixement i d’indagació, tot i que no sé si és el seu objectiu primer, com tampoc no sé si la poesia té un objectiu principal.

Per no allargar-me massa, esmentaré que entre els col·laboradors hi ha, a més a més, Jaume Cabré, Carles Cortés, Antoni Marí, Margarida Ponsatí, Helena Badell i Simona Skrabec. La revista costa només tres euros i, si algú no la troba, pot escriure a l’adreça de correu electrònic.

Bibliodiversitat

Els usos del passat, d’Enzo Traverso, m’ha recordat un article d’Antoni Furió que va aparèixer al número 22 de la revista L’Espill. Com a editor de les Publicacions de la Universitat de València, parlava a la revista que dirigeix dels prejudicis i malentesos al voltant de les editorials universitàries

[...] llibres generalment poc acurats, poc atractius, de disseny infame, mal editats i pitjor distribuïts. Llibres que es publiquen per la voluntat d’un rector o d’un vicerector, d’un degà o d’un director de departament, o perquè l’autor no ha aconseguit publicar-lo en una editorial privada de renom. Llibres en tot cas, dubtosos, sospitosos, des del punt de vista de la qualitat i l’interès, perquè presumiblement no han superat el test de la seua publicació per una editorial privada.

Cal reconèixer que les PUV han fet un gran esforç per oferir un bon catàleg, i que moltes editorials universitàries també segueixen aquest camí de renovació. Com bé diu Antoni Furió, la distribució és un dels problemes que cal resoldre, i en aquest sentit és significatiu el recent canvi de distribuïdor de les Publicacions de la Universitat de Barcelona.

L’exemple que Antoni Furió vol emular és el de les University Presses del món anglosaxó, amb una llarga tradició que reuneix alhora edició de qualitat i reconeixement públic. Un propòsit molt lloable que, com dic, ha menat les PUV a oferir un bon grapat de títols molt bons. Oblida, però, que es tracta de bibliosistemes molt diferents. Si bé el camí de la concentració editorial ara ja s’assembla força, l’element de distinció és el preu únic del llibre. Sense preu únic, la bibliodiversitat s’empobreix, sobretot perquè el nombre de llibreries disminueix i moltes editorials independents no poden competir amb els descomptes que els grans grups atorguen als hipermercats de l'oci. En aquest context, només les editorials que reben el suport d’alguna institució forta —una universitat o una fundació— s’arrisquen a editar títols que demanen molt de temps per recuperar la inversió. Un bibliosistema amb preu únic del llibre afavoreix l’existència d’editorials independents que publiquen el mateix tipus de llibres que editen les University Presses a altres països. Això vol dir que l’esforç d’editorials com les Publicacions de la Universitat de València per fer-se un lloc a les llibreries ha de ser més gran. Fins i tot la concentració editorial a can 62 és vista com una oportunitat de creixement de les editorials independents.

Els usos del passat

M’ha semblat que Els usos del passat d’Enzo Traverso és un llibre molt oportú. Parteix del fet que la paraula “memòria” aplicada a la història, i escrita sovint fins i tot com a sinònim, té un ús molt recent. Em va sorprendre llegir que la confluència d’aquests dos termes en expressions com “memòria històrica” comença a ser habitual sobretot a partir dels anys seixanta del segle passat. Els orígens, però, serien anteriors, cap al final de la Primera Guerra Mundial, en què milions de persones es van trobar que la identitat col·lectiva heretada dels avantpassats ja no servia per explicar el món. Una crisi, per tant, de les vies de transmissió del coneixement. La memòria evoca subjectivitat i permet un desplegament sentimental dels fets que contradiu la història com a disciplina que aspira a representar algun grau d’objectivitat. La crisi, doncs, també tindria a veure amb les diferents revisions de la tradició historiogràfica, i es resol actualment amb la institució de la memòria com a religió civil:

El passat es transforma en memòria col·lectiva després d’haver estat triat i garbellat i reinterpretat segons les sensibilitats culturals, els qüestionaments ètics i les convivències polítiques del present. És així com pren cos el «turisme de la memòria», amb la transformació dels indrets històrics en museus i llocs de visites organitzades, amanits amb estructures d’acollida adients (com ara hotels, restaurants, botigues de records, etc.) i promocionats entre el públic mitjançant estratègies comercials ben orientades.

Aquesta confusió entre memòria i història, en què els historiadors són cridats sovint a legitimar els rituals commemoratius amb les seves aportacions, sol significar un obstacle per a la comprensió de la història i per a la seva autonomia com a disciplina: no es tracta de negar la memòria sinó de fer explícites les eines de l’historiador per marcar la distància entre ambdues formes de mirar el passat. L’extermini jueu, per la seva centralitat en la història contemporània, ha estat apropiat de maneres tant diverses i amb objectius tan contradictoris que elevant-lo a religió civil perd la seva singularitat. Esdevé una mena de terme constant de comparació per parlar d’altres coses. Enzo Traverso analitza també com s’han narrat altres fets històrics, entre els quals trobem la dictadura argentina, el colonialisme italià a Etiòpia o el genocidi que van partir els armenis l’any 1915:

A Turquia, per exemple, la memòria i la història del genocidi dels armenis no s’han pogut mai elaborar i escriure en l’espai públic. L’una i l’altra s’han construït lluny, en la diàspora i en l’exili americà, amb totes les conseqüències que això comporta. D’una banda, la memòria s’ha aixecat no tan sols contra l’oblit, sinó sobretot contra un règim polític que amaga i nega el crim en el present. D’una altra, l’escriptura de la història hi ha estat entrebancada, cas l’ocultació passa pel tancament dels arxius i la multiplicació dels obstacles a la recerca.

El llibre fa un recorregut per les diferents maneres d’abordar aquesta relació entre memòria i història, una qüestió força complexa que té a veure amb la relació entre veritat i ficció en la narració històrica. Els usos del passat, sobretot, dóna elements per llegir de manera crítica notícies com la recent llei francesa que castiga la negació del genocidi armeni. Una publicació, com dic al començament, molt oportuna que contribueix a mantenir l’alta qualitat de la col·lecció Assaig de les Publicacions de la Universitat de València.

Mapes íntims

Amo as librarías da miña cidade: així comença O meu mapa íntimo de librarías, un bell apunt de Manuel Bragado sobre les llibreries de Vigo, eixamplat i matisat als comentaris. Txetxu Barandiarán li segueix la petjada i proposa el seu propi mapa íntim de Bilbao. Hi ha, també, el precedent de Xulio Ricardo Trigo amb Llibreries on perdre's. Coincideixo amb Txetxu que la primera llibreria que recordo era també papereria i era on comprava els llibres i el material de l’escola. Encara continua oberta i ha ampliat les instal·lacions. Llavors, quan encara era un nen, no podia saber que n’hi havia de més grans: a l’edat en què tot es nou, no podia concebre res més cobejable que aquells llibres ordenats per col·leccions. Créixer significava obtenir permís per allunyar les fronteres i explorar nous carrers. Així vaig descobrir altres llibreries, també petites i també sorprenents. Algunes ja no existeixen. Amb quinze anys ja podia pujar al tren i organitzar amb els amics expedicions per descobrir immensos territoris nous plens de discos i llibres.

Però més que un mapa íntim, voldria afegir un punt de vista diferent amb una tria de la meva col·lecció de llibreries. Només fa quatre anys que la vaig començar i en dec haver acumular més de vint. Malauradament, el desordre de la meva biblioteca m’impedeix donar ara un llistat complet, així que n’oferiré una petita selecció.

Triar una sola llibreria de París és molt difícil. Les dues vegades que he visitat la ciutat m’he detingut moltes vegades en petites llibreries extraordinàries, com la Galerie de la Sorbonne, a l'1 de la Place Paul Painlevé, on vaig comprar Edgar Poe: fragments des marginalia trauits et commentés par Paul Valéry. Una de les llibreries de referència és La Hune, al 170 de Boulevard Saint-germain, on vaig triar Le Seuil / Le Sable de Edmond Jabès. Molt a prop, al 174, hi ha L’écume des pages, el llibre on van estampar el segell és Main d’oeuvre 1913-1949, de Pierre Reverdy.

Roma també és una ciutat que compta amb llibreries molt interessants. Vaig deixar per més endavant la Herder; em vaig quedar tan impressionat que no sabia quin llibre triar per incloure-la a la meva col·lecció. A l’Antica libreria Croce, Corso Vittorio Emmanuele 156/158, vaig comprar una edició bilingüe llatí-italià de la Vita di Petrarca de Giovanni Boccaccio. I a la Libreria Feltrinelli del Largo Torre Argentina 6 vaig optar per Le interviste impossibili de Giorgio Manganelli, on el narrador s’entrevista a l’infern amb Dickens, Tutankhamon, Casanova, Nostradamus o Gaudí, entre d’altres.

A Florència em va agradar molt la Libreria Martelli —o Marzocco—, a la Via Martelli 22, laberíntica i amb un fons excepcional. Vaig triar Per curiosità: Una specie di autobiografia de Cesare Segre, filòleg admirable.

A Londres hi ha poques llibreries interessants. També vaig deixar una gran llibreria per més endavant, la Foyles. A la London Review Bookshop, al 14 de Bury Place, no vaig comprar un llibre sinó un cedé: T.S. Eliot Reading The Waste Land, Four Quartets and Other Poems.

Porto és Lello & Irmau; Sophia de Mello Breyner Andresen: Navegações, Eugénio de Andrade: Os lugares do lume. Però també la Livraria Latina, a Santa Catarina 2; Miguel Torga: Orfeu rebelde.

Lisboa és més recent, així que em limitaré a recordar la Livraria Letra Livre, Calçada do Combro 139; T.S. Eliot: A Terra sem vida i el número 9 de Di Versos, Revista semestral de Poesia e tradução.

El llibre, en aquest casos, és un fetitxe. L’objectiu no és la lectura sinó capturar d’alguna manera el bon record que m’han deixat algunes de les llibreries que he visitat.

Amb el lector de fons, segona part

A l’esporàdica incertesa de confirmar si un llibre hi és o no, i en quina secció pot estar ubicat, es pot afegir una situació molt més temible: que estigui descol·locat. L’ordre alfabètic és fràgil i un excés de confiança del llibreter o la mala punteria del client poden ocasionar la invisibilitat d’un títol que potser es troba tan sols a dos pams del lloc que li correspon. Deixo de banda la mala fe de la hipotètica visita d’un sabotejador. La gran quantitat de processos que realitzem al llarg de la jornada són una font inesgotable de petits errors que s’acumulen dia rera dia. Pel que fa a la part informàtica de la feina: entrada i devolució de llibres, comandes i consultes bibliogràfiques —que arriben per correu electrònic, fax, telèfon o lliurades a mà—, reserves, diferents formes de facturació —des de l’humil tiquet a la factura d’una institució—, etc. Teclejar té, lògicament, conseqüències físiques: col·locar els llibres a les taules de novetat o als prestatges, localitzar títols, retirar les novetats que cal tornar al proveïdor i decidir si deixem un exemplar als prestatges, tornar a lloc els llibres que ja han estat consultats, anar del magatzem a la llibreria i fer el camí invers un munt de vegades, i més etc. Amb tota aquesta activitat no és estrany que sigui impossible atènyer un ordre ideal en la disposició dels llibres. Si bé la quantitat d’errors és insignificant respecte al nombre total de llibres que hi ha a la llibreria, els llibreters hi ensopeguem cada dia. Ni l’endemà de l’inventari no escapem d’aquesta fatalitat. Per això en unes poques ocasions és difícil esbrinar on és realment un llibre, si és que efectivament el tenim, malgrat que les dades de l’ordinador semblin inapel·lables.

Les consultes dels clients, doncs, ens permeten adonar-nos dels errors. Els seus comentaris ens ajuden a corregir la ubicació dels llibres que no es troben a la secció que els pertoca —tant si és una negligència nostra com si com si és una mostra de l’olfacte comercial de l’editor—, ens permeten detectar els títols que formen part d’una bibliografia compartida per molts estudiants i fer previsions sobre la demanda que podrien tenir, ens recorden quins títols cal recuperar —perquè un dia la comanda es va perdre en els llimbs digitals, per exemple. Ens ajuden, en definitiva, a mantenir viu el fons.

Perquè fons d’una llibreria no és estàtic. Als llibres que es troben als prestatges, cal afegir-hi els que estan de camí perquè s’han venut fa poc. Cal tenir en compte, també, les novetats que s’hi incorporen i els títols que ja no tornem a demanar. La construcció d’un fons de llibreria depèn del criteri dels llibreters —que inclou el gust personal per autors, temes o editorials, encara que això representi una part petita del total— i, sobretot, de la demanda dels lectors. És sempre una selecció, limitada per l’espai, del gran nombre de títols disponibles; elaborada lentament amb la intenció d’aconseguir un cert equilibri entre els que cal oferir si es vol mantenir la bibliodiversitat, malgrat que alguns pateixin d’una rotació descoratjadora, i els que gaudeixen d’unes vendes constants. Malauradament, en la immensa majoria dels casos, només podem tenir un exemplar de cada títol. Hi ha excepcions, és clar, i hi ha també els estudiants amb la bibliografia del curs. No em refereixo, evidentment, a la curiosa distinció entre el llibre de text i les lectures obligatòries o recomanades —quin llibre de lectura no és de text?—, perquè el llibre de text forma part d’un univers paral·lel amb les seves pròpies lleis físiques.

Fins aquí, la col·laboració al Cultura/s de La Vanguardia sobre la feina a la llibreria. Guardo a la llibreta una selecció dels apunts que he escrit sobre aquest tema.

Han afegit a la col·laboració una breu selecció de blocs de llibreters "d'arreu del món", és aquesta:

Món de llibres

Baïbars

Laie CCCB

The Bookstore Tourism Blog

Cécilialit

Librairie Caractères

Libreros

Cody's Books

I aquesta és la descripció de la Firma invitada:

El Llibreter és el pseudònim de la persona que manté el bloc del mateix nom (llibreter.blogspot.com). L'any 2005 va guanyar el premi Lletra, convocat per la Fundació Prudenci Bertrana i la Universitat Oberta de Catalunya. Als més de 160 apunts que ha publicat fins ara escriu sobre la feina de la llibreria, els esdeveniments al voltant del món del llibre i de les seves lectures. Nega rotundament que practiqui la crítica literària, activitat que li mereix un profund respecte.

Amb el lector de fons, primera part

Avui toca espiar els lectors de diaris. Potser hi ha sort i enxampo algú que llegeixi el suplement Cultura/s de La Vanguardia, en el precís instant que s’aturi a la pàgina on surt una col·laboració meva titulada “Amb el lector de fons”, amb el benentès que cal registrar-se per accedir-hi. En qualsevol cas, com l’article és més extens que els apunts que acostumo a escriure, el publicaré al bloc en dos lliuraments.

Firma invitada La ubicació dels llibres, les consultes dels clients, les bibliografies... Un testimoni de primera mà ens endinsa en un món que sovint ens és tan familiar com desconegut: Els tràfecs quotidians de les llibreries.

Amb el lector de fons

EL LLIBRETER

Fa força estona que es mira els llibres amb cara de no trobar el que busca. És fàcil distingir el lector que tafaneja sense un propòsit determinat del que té un objectiu precís i escorcolla amb insistència els mateixos prestatges, i s’atura per comprovar un altre cop que es troba davant de la secció adequada, i reprèn l’escorcoll, i encomana a qui l’observi un neguit i un cert desconsol. Així, torna a repassar els lloms fins que sembla com si pronunciés la condemna: no hi és. Com no m’agrada interrompre les recerques dels clients, m’hi acosto i faig veure que busco i trobo qualsevol llibre. La proximitat genera confiança i és llavors que es decideix a demanar-me el títol que presumptament no hi és. Després de consultar l’ordinador constato que en aquesta ocasió sí el tenim, però a una altra secció. La confusió ha estat provocada per la pràctica d’algunes editorials d’incloure títols d’assaig en col·leccions de narrativa, amb l’esperança que d’aquesta manera es venguin més. L’havia vist, efectivament, a la secció de narrativa d’una altra llibreria i ha cregut que totes les llibreries segueixen els mateixos criteris a l’hora de classificar els llibres. Li explico breument que les dues ubicacions són igualment justificables, que l’organització de les seccions a cada llibreria depèn de molts factors, com l’espai de què es disposi o l’orientació que es decideixi seguir. A banda de les estratègies comercials d’algunes editorials, la hibridació o el poliedrisme gaudeixen de tan bona salut a la narrativa i a l’assaig que de vegades no sabem on col·locar un títol. Però la relació entre postmodernitat i classificació de continguts és un qüestió massa complexa per establir un diàleg un dissabte a la tarda, amb la llibreria força concorreguda, de manera que renuncio a proposar-lo.

Hi ha hagut sort, doncs: buscava un títol entre els centenars de milers de títols vius que sumen els catàlegs de les editorials i el teníem. Lògicament, no sempre és així. Aquests dies no és estrany atendre estudiants que arrosseguen llistes de llibres de llibreria en llibreria. De les bibliografies especialitzades de la universitat a les lectures obligatòries de l’ensenyament secundari, la diversitat de consultes esdevé un examen constant de la memòria, l’experiència i l’habilitat dels llibreters: edicions descatalogades que compten amb edicions alternatives en altres col·leccions o editorials, llibres que estan en curs de reimpressió, editorials de difícil accés, calcular els temps d’arribada aproximat, etc. A banda de la consulta de diverses fonts d’informació, entre les quals pot ser cabdal la base de dades de la pròpia llibreria, en ocasions cal desxifrar la resposta ambigua, gairebé oracular, d’alguns proveïdors.

És habitual que els professors no es molestin a assenyalar quins títols es troben ja únicament a les biblioteques. Una selecta minoria no ha descobert encara que la indústria editorial ha continuat funcionant després que ells obtinguessin la plaça. És per això que molts estudiants se sorprenen quan descobreixen que bona part de la bibliografia no es pot comprar. És clar que hem de suposar que els estudiants s’adrecin als llibreters, la millor manera perquè una indagació ràpida —comprovar a l’ordinador què tenim i què no— no es converteixi en un passatemps sense gaires resultats. Però hi ha qui s’estima més prescindir de la nostra atenció, com si fóssim un jutges que avaluéssim la pertinència de les consultes quan, de fet, una consulta pot revelar els dubtes que nosaltres mateixos podem tenir sobre la relació entre l’ordre virtual i la realitat tangible; és a dir: entre les dades que apareixen a l’ordinador i a la memòria i la desconfiança envers la percepció immediata de les coses.

[Modificat l'endemà, amb l'enllaç corresponent al web del diari i l'encapçalament com a Firma invitada.]

Frankfurt 2006

Després de llegir el discurs de Biel Mesquida em deixo arrossegar per l’optimisme que ha impregnat la major part de les cròniques escrites des de Frankfurt 2006. Reconec que els darrers esdeveniments m’havien fet caure en un saludable menfotisme, però la repetició d’alguna frase òbvia —com ara que és literatura catalana la que s’escriu en català— m’ha desvetllat l’interès per la cita de 2007. Que Emilio Manzano, per exemple, no perdi el sentit crític enmig del triomfalisme o la distinció entre literatura catalana i indústria editorial, em semblen esperançadors.

La millor dada, però, és el convenciment que l’edició decisiva de la Fira del Llibre de Frankfurt, si es vol aprofitar l’esdeveniment, és precisament la de 2006. Més enllà de les exposicions, taules rodones, logotips i lemes, al final compten els llibres editats; el millor aparador de la literatura catalana seran les vitrines amb els títols traduïts que han estat contractats enguany. Si aquesta percepció finalment no esdevé un miratge entusiasta, serà perquè les institucions hauran fet bé les dues feines que els pertoca: muntar l’inevitable aparador propagandístic i, sobretot, oferir els mitjans perquè les editorials puguin establir contactes amb editors de tot el món.

Joan Carles Girbés, que sembla que enguany no ha anat a Frankfurt, es queixa de la prepotència mesetària d’una banda i de del poc ressò que l’esdeveniment ha tingut a la premsa valenciana. Si tenim en compte que la cita de 2007 també hauria de servir per obtenir un reconeixement més alt de la literatura catalana a l’interior del país, i no solament a l’estranger, aquesta queixa resumeix els dos perills que cal saber superar: el nacionalcosmopolitisme i la indiferència. Tant de bo que el lema, una mica descafeïnat si voleu, serveixi per evitar que la ignorància perpetri paràgrafs com aquest, publicat al suplement de llibres de Página 12:

Las autoridades de la Feria del Libro de Frankfurt, considerada la más importante del mundo, acordaron en estos días que la Argentina sea el país invitado para la edición del 2010. Cada año, el país invitado tiene la oportunidad de hacer circular sus ediciones en el epicentro del mercado europeo, a la búsqueda de traducciones y contratos. Los invitados para el 2007 y el 2008 son India y España.

La veu

Giorgio Agamben recorda a "Idea de la cesura", dins Idea de la prosa, un poema de Guillem d’Aquitània:

Farai un vers de dreit nien,

non er de mi ni d'autra gen,
non er d'amor ni de joven,
ni de ren au,
qu'enans fo trobatz en durmen

sus un chivau.

Segons Agamben, la intenció del trobador és eludir l’assumpte del poema com a pretext per elaborar una cançó on el tema és la pròpia veu, amb “la palabra como pronunciación sonora” com a centre. Podria haver-me lliurat a profundes reflexions sobre el sentit d’aquesta afirmació, però algun mecanisme secret de la memòria em va impulsar a ajornar el filòsof italià per fullejar Poesía de trovadores, Trouvères y Minnesinger, una antologia preparada per Carlos Alvar. Al vell volum em vaig retrobar amb Jaufré Rudel, Marcabrú, Bernat de Ventadorn, Arnaut Daniel o Raimbaut de Vaqueiras, amb qui em vaig aturar perquè

Altas undas que venez suz la mar

que fay lo vent çay e lay demenar
de mun amic sabez novas comtar,
qui lay passet? No lo vei retornar!
Et oy Deu, d'amor!

Ad hora.m dona joi et ad hora dolor!

em va impulsar a canviar de direcció cap a la Antoloxia (lírica e prosa) que correspon al segon volum de Literatura galega medieval de Xosé Ramón Pena. Feia tant de temps que no llegia cantigas de amigo que em va sorprendre quants versos recordava encara de Pero Meogo, Joam Servando, Martim Codax, Joam Zorro, Airas Nunez, o de l’enigmàtic poema de Nuno Fernandez Torneol que acaba amb aquestes dues estrofes:

Vos lhi tolhestes os ramos en que siian
e lhi secastes as fontes en que bevian,
leda m’and’eu.

Vos lhi tolhestes os ramos en que pousavan
e lhi secastes as fontes u se banhavan,
leda m’and’eu.

Canción de Mujer, Cantiga de Amigo de Vicente Beltrán, La lírica en la Edad Media de Peter Dronke, Poesía Árabe y poesía europea de Ramón Menéndez Pidal... com si tornés de l’exili a una petita pàtria medieval que vaig abandonar un dia sense saber per què. L’endemà, amb Idea de la prosa de nou, disposat a reprendre la lectura allà on Agamben esmentava Guillem d’Aquitània, encara vaig recordar un altre títol, suggerit per "Farai un vers de dreit nien": La letra y la voz de Paul Zumthor. I...

Romano Montroni, il bravo libraio

Carlo Feltrinelli afirma que existeixen moltes maneres de ser llibreter, i que Romano Montroni, a Vendere l’anima: Il mestiere del libraio, explica la seva entre l’assaig, el manual i una narració biogràfica emmascarada. I afegeix, més endavant:

Stare in libreria, quindi, è un po’ come stare su un campo di battaglia. Forse per questo Montroni è da sempre abituato a circolare tra banchi e scaffali a libraria chiusa, di prima mattina, acompagnato solo dalla musica classica in filodiffusione, una specie di Enrico V prima della battaglia.

Efectivament, Vendere l’anima és un manual per aprendre l’ofici on l’autor es complau a elevar a rang de norma els detalls adquirits amb l’experiència. El capítol 2, “Organizzazione del lavoro in libreria” acaba amb el punt 2.5: “La polvere”, on treure la pols és un pretext per recórrer la llibreria:

Si spolvera al mattino, durante la prima mezz’ora di apertura, dall’alto verso il basso, seguendo il senso orario. Spolverando, il libraio si trova a scoprire e memorizzare dove sono collocati i libri, li conosce fisicamente: è quindi un’operazione necessaria, non solo per il riordino del punto di vendita (piccolo, medio o grande que sia), ma anche per conoscere meglio i volumi presente nel proprio settore, formarsi una visione d’insieme e capire dove e come è necessario operare per rifornire, rendere, rigenerare o riposizionare.

Hi ha dies que arribo a la llibreria força estona abans d’obrir. Acompanyat solament per la música que he triat prèviament a casa, obro els ordinadors, miro l’agenda, faig un primer cop d’ull al correu electrònic, organitzo les comandes i, finalment, volto per la llibreria; vigilo que els llibres estiguin còmodes als prestatges i sobre les taules. Un recorregut “tra banchi e scaffali” que fem de manera diferent però amb un mateix gust pels detalls, o com diu el mateix Romano Montroni:

La qualità è il risultato di tante piccole azioni comportamentali in una struttura di vendita; può derivare da un sorriso o dalla capacità più specifica di riuscire a trovare un libro, di fornire un servizio. È una cultura delle piccole cose che non può essere trasmessa per iscritto, ma che richiede — semplicemente — di affrontare con umiltà tutto quello che sucede ogni giorno in una libreria; è il fruto di un insieme di elementi ben equilibrati fra loro.

Pacte d'estil

A l’Aeroplà del Raval, La Segona Perifèria, El ribot o Vilaweb ja han escrit sobre el nou número de Paper de vidre, un monogràfic dedicat a “La ciutat en trànsit”. Precisament, ara fa un any que vaig col·laborar a la revista digital amb “Un suplement de simulacre”, on afirmava això dels suplements culturals:

Els diaris amb la seu a Madrid, i que també ofereixen una edició catalana, no esmenten mai la traducció al català, quan n’hi ha, dels llibres publicats en espanyol. D’acord que sovint no es distribueixen alhora i que l’assumpte es complica força amb la diversitat d’edicions de molts clàssics. D’acord també que anotar les traduccions al basc o al gallec, o decidir la ubicació i la denominació de les edicions publicades al País Valencià, pot emprenyar els dissenyadors i tipògrafs. No hem d’oblidar, però, que en el cas de Babelia, suplement d’El País, són desenes de milers els lectors que també llegeixen en català.

Tot i que la informació bibliogràfica que apareix als suplements culturals no era el símptoma principal del simulacre homogeni, cal dir que les coses han canviat una mica en aquest aspecte puntual. Malauradament, no conservo els exemplars dels darrers lliuraments i no puc datar a partir de quin moment s’ha rectificat la pràctica de no esmentar altres traduccions diferents de l’espanyola. La darrera edició de Babelia permet, però, observar un comportament força curiós. Aquest dissabte, 23 de setembre, hi apareixia una crítica d’Un home sense pàtria de Kurt Vonnegut signada per Rodrigo Fresán, on s’ofereixen les dades de les traduccions a l’espanyol i al català. A "Una célula muy especial" també s'esmenta «“la novela interrumpida Timequake”, sí en versión catalana de 2003» sense precisar, però, que es tracta de Salt en el temps, publicada per Angle editorial.

A la pàgina 10 hi ha una crítica de La piel y la princesa, de Sebastià Alzamora, on s’esmenta en dues ocasions que l’autor és mallorquí però on no apareix enlloc la paraula «català». Pot semblar una fotesa, però si tenim en compte que respecte a l’edició de Columna d’Un home sense pàtria es dóna la informació que es tracta d’una «traducción al catalán de Joan Solé», el fet que a La piel y la princesa només aparegui «traducción de Eduard Gonzalo» indicaria que el llibre d’estil de Babelia encara no recull les instruccions per donar les dades bibliogràfiques de manera homogènia. Que això és així ho confirma el fet que també a la pàgina 10 apareix la crítica d’Herba d’enamorar de Teresa Moure, on solament s’esmenta la traducció espanyola de Lumen, sense donar les dades de les edicions gallega i catalana, encara que sí apareix el nom la llengua en què va ser escrita quan s’indica que la novel·la ha merescut el «Premio de la Crítica en gallego».

Amb aquestes dades és impossible esbrinar si el canvi respon a la voluntat de tractar amb el mateix respecte totes les editorials, independentment de la llengua en què publiquin els llibres. La manca d’un criteri clar a l’hora d’oferir les dades bibliogràfiques indicaria que encara no s’ha recollit aquesta iniciativa al llibre d’estil de Babelia. Una altra possibilitat és que es tracti d’una cosa excepcional, una condició imposada pel grup editorial que pacta amb Babelia l’aparició d’una crítica determinada.

La intriga de la forma

El començament d’El mar, de John Banville, em semblava antiquat. Malgrat això, em submergia en la lectura i em deixava arrossegar per les escenes, que sovint semblaven una pintura, amb l’atenció que Max Morden, el narrador, dedica a la composició dels personatges dins d’un paisatge, als colors i a la llum de cel o dels petits detalls. Una casa d’estiueig durant la infantesa anomenada els Cedres, l’hospital que acull els darrers dies de la seva dona, els Cedres de la vellesa, on un Max decrèpit torna després que ella ha mort. No és estranya aquesta atenció a la composició i al color, perquè el narrador és crític d’art i és versemblant que se li encomani l’estil de la seva feina a l’hora de parlar de la seva vida. Em semblava estranya, però, la precisió amb què recrea els llocs del passat.

A la primera part de la novel·la, hi ha uns pocs dubtes en forma de pregunta o de disjunció. Són avisos que indiquen que cal desconfiar de la riquesa descriptiva. Aquesta forma de narrar aparentment antiquada sembla, doncs, obeir a algun propòsit deliberat per part de John Banville. Ja ho sé que no m’he de refiar mai de cap narrador, i encara menys en aquest cas, després d’haver llegit Imposturas. La pregunta que acompanyava la lectura d’El mar des de les primeres pàgines era, doncs, per què ha triat explicar-se així? A les seves aventures amb els membres de la família Grace, a la malaltia i la mort de la seva dona, al retorn al paisatge de la seva infantesa, a la relació amb la seva filla, a totes les trames i ramificacions hi havia també una altra incògnita tant o més interessant que l’entrellat: per què organitza la narració d’aquesta manera i no d’una altra? per què tria aquest estil i no un altre? Com m’ha passat darrerament amb Sorres blanques o La decisió de Brandes, trobava una mena d’intriga de la forma. A l’hora d’intentar esbrinar el perquè del com no em podia treure del cap una altra gran novel·la: Expiació d’Ian McEwan, que també s’inspira deliberadament en les novel·les del segle XIX i també, com El mar, amb un narrador que indaga amb l’escriptura un esdeveniment fonamental de la infantesa que el marcarà per sempre. Però més que comprendre l’esdeveniment, Max Morden sembla voler lluitar-hi, i perd.

La segona part de la novel·la és més abundant en indicis que permeten veure a través del text i confirmar la impostura del narrador. No és fins a la pàgina 166 —de l’edició de Bromera—, després d’un inesperat esgarip, que evoca la infantesa amb la mare i les habitacions llogades i les dificultats que van patir per sobreviure. Han calgut 166 pàgines per acumular el valor d’enfrontar-se a l’autèntic nucli de la seva vida: la por de ser pobre. Com si el preciosisme de la primera part s’esquerdés davant la impossibilitat de Max Morden de mantenir la ficció amb la qual volia embellir i justificar la seva vida. De la mateixa manera que el narrador dóna indicis que avancen i, per tant, atenuen la sorpresa final, al llarg de la segona part desvela les eines amb les quals ha bastit el miratge antiquat de la primera part. En aquest punt em semblava reconèixer una certa afinitat amb Ian McEwan a Dissabte i David Lodge a Pensamientos secretos, que ja vaig relacionar a La xafarderia i la novel·la. La consciència com a narració feta de proves, errors i esmenes fins que sembla que esdevé coherent i ofereix una mica de consol. Si la forma no delata una ferida incurable.

La lectura és el lloc

Hi ha llibres que es llegeixen molt ràpidament. ¿Qué es un texto? n’és un. El primer capítol, "¿Qué es un libro?", de Roger Chartier, és també el primer capítol d’ Inscribir y borrar, citat en francès perquè el volum aplega una selecció d’assaigs escrits abans de l’aparició de la traducció espanyola. Però el capítol que volia destacar és el segon, "De lo material en el texto", de Fernando Bouza, inclòs a més a més al número monogràfic titulat La lectura de la revista Sileno. Fernando Bouza cita un paràgraf de Henry David Thoreau:

Pasé mi velada sentado, leyendo a la luz del fuego las hojas de periódico en que algún grupo había envuelto su almuerzo; los índices de precios en Nueva York y Boston, los anuncios y los singulares editoriales que algunos habían consentido en publicar sin saber las circunstancias tan crítica en que habían de ser leídos. Todo esto pude leerlo allí desde una perspectiva muy ventajosa, y me pareció que los anuncios, o aquello que se denomina la sección de negocios del periódico, eran con diferencia su mejor parte, la más útil, natural y respetable.

No solament les condicions materials de l’escrit influeixen en la lectura de Thoreau, sinó sobretot el lloc, que li enlaira la imaginació fins a fer una declaració sorprenent. Fernando Bouza també cita John Keats: davant la perspectiva de fer un viatge al camp, el poeta dedica el primer pensament a decidir quin llibre seria el més adequat per llegir entre els brucs, i tria una edició en lletra gòtica de Chaucer.

A El silenci dels arbres, la penúltima novel·la d’Eduard Márquez, Sophie Kesner, violinista, assaja diversos llocs fins que troba els més adequat per interpretar una determinada partitura. Així ho explica Andreas Hymer, luthier:

Un cop llest el violí, la Sophie va abocar-se en el seu projecte amb una tenacitat febril. Durant mesos, va anar d’un lloc a l’altre. Després de triar cada peça, l’estudiava meticulosament i escollia l’espai on tocar-la. Va visitar coves, pous, pedreres, mines, cims, soterranis, ponts, túnels, sitges, cràters, cingles, fàbriques, aiguamolls, illots, prats... Sola, només amb la companyia del violí, va trobar el que havia estat esperant tant de temps sense saber-ho i va reconciliar-se amb la música.

Acostumat a llegir a casa o al transport públic o a veure lectors als parcs, l’assaig de Fernando Bouza se m’ha entrellaçat amb el record d’El silenci dels arbres per suggerir-me una altra possibilitat: visitar coves, pous, pedreres, mines, etc. per trobar el lloc ideal on llegir un llibre. No em refereixo, per exemple, a vagar pels Pirineus llegint el Canigó de Verdaguer, cosa del tot previsible, sinó a elaborar una fantasia que permeti gaudir del Canigó d’una manera més intensa en un lloc tan precís com insospitat. Una fàbrica abandonada? Una aula durant l’hora d’esbarjo amb la remor dels nens al pati? Una platja a l’octubre? En certa manera, interpretar d'una altra manera el tòpic que afirma que llegir és viatjar.

La nota i el punyal

Feia temps que el títol m’arrossegava cap a les pàgines de Los orígenes trágicos de la erudición, d’Anthony Grafton, subtitulat Breve tratado sobre la nota al pie de página; a l’anglès original, Tragic Origins of the German Footnote, per bé que en espanyol han optat per calcar el títol de la traducció francesa: Les origines tragiques de l’érudition. L’autor constata que les notes ja no estan de moda i que a les investigacions on són imprescindibles com a fonament de l’edifici argumental s’opta per agrupar-les al final del llibre, exactament com fa ell, per tal d’oferir una narració contínua, sense interrupcions, i permetre, alhora, que els lectors que s’hi interessin puguin ampliar la informació quan vulguin. A mi, però, m’agrada que estiguin precisament a peu de pàgina perquè així puc saber d’una llambregada si m’interessen o no, abans i tot de llegir-les, i no em cal jugar amb els punts de lectura per viatjar contínuament de la pàgina a les notes. És cert que hi ha casos desmesurats, on quatre línies d’un autor van seguides d’una selva de citacions que sovint està inflada innecessàriament: una nota, per exemple, dóna la referència completa dels precedents sobre un tema molt específic —amb l’autor, el títol, de vegades també el títol de capítol, l’editorial, el lloc d’edició, l’any de publicació i les pàgines on s’esmenta el tema— i la següent nota repeteix bona part de la mateixa bibliografia, també amb totes les dades. En aquests casos és més econòmic remetre a la bibliografia; per exemple [Grafton: 1998, p.13]. Però les notes que discuteixen, refuten o, en definitiva, narren alguna part del procés d’elaboració del llibre em sembla convenient que facin honor al seu nom i es mantinguin a peu de pàgina.

La pràctica dels comentaris, glosses, notes al marge i tota mena d’afegits és molt antiga, de manera que a moltes obres clàssiques és molt difícil esbrinar quins fragments són “autèntics” i quins més o menys espuris. Anthony Grafton investiga en quin moment s’estableix l’ús modern de la nota al peu en el camp de la historiografia:

Los historiadores modernos, en cambio, tratan de distanciarse de sus propias tesis al mismo tiempo que las fundamentan. Las notas constituyen una narración secundaria que sigue la trama de la primaria pero difiere nítidamente de ella. Al documentar el pensamiento y la investigación que sustenta la narración en la cabeza de la página, demuestran que es un producto históricamente contingente, que depende de las formas de la investigación, las oportunidades y los estados en que se encontraban diversos problemas cuando el historiador inició su trabajo.

No té gaire en compte altres disciplines on la jerarquia i la disposició de les notes ha provocat també moltes discussions, com la filologia i, més específicament, la crítica textual. Anthony Grafton ens ofereix, també, mostres de les batalletes erudites que tenen el seu camp de batalla a les notes a peu de pàgina:

Sin embargo, a diferencia de otras clases de credenciales, las notas al pie brindan a veces una forma de esparcimiento... generalmente bajo la forma de puñales clavados en la espalda de los colegas del autor. Algunas puñaladas son amables. En ocasiones, el historiador se limita a citar una obra, pero en otras le antepone el tan sutil cuan mortífero “cf.” (“confróntese”; en alemán, vgl.). Esto le da a entender al especialista que la obra citada presenta un punto de vista distinto y, además, equivocado. [...] Con la astucia que los caracteriza, los ingleses realizan esta forma de asesinato con una frase adverbial: oddly overestimated [extrañamente sobreestimado]. Los alemanes prefieren el directo ganz abwegig; los franceses un frío pero no menos taxativo discutable.

La dimensió tràgica de la nota al peu de pàgina s’ha incrementat infinitament per la descomunal quantitat de publicacions de tota mena que hi ha sobre qualsevol tema. Els bibliotecaris deuen tenir un munt d’anècdotes de professors que treballen sobre l’obra definitiva d’alguna qüestió microscòpica, autors minuciosos que pateixen perquè mai no estan prou segurs d’haver examinat tota la bibliografia que hi fa referència. Perquè sovint les punyalades poden venir de l’examen de l’aparell de notes amb la punyalada victoriosa de retreure, per exemple, la inexplicable absència d’una obra de tercera fila. Els llibreters també guardem algunes anècdotes relacionades amb aquesta angoixa: el professor que et demana un llibre publicat per una fosca i remota institució cultural; el cap de publicacions de la fosca i remota institució cultural que se sorprèn que algú fora del poble o comarca estigui interessat per un títol del catàleg, els exemplars del qual acumulen pols aristocràtica als magatzems, foscos i remots, de la institució cultural; que el cap de publicacions enviï l’exemplar de franc perquè desconeix quina cosa sigui això de vendre; i les telefonades i els correus electrònics del professor que vol saber si ha arribat ja el llibre, perquè és molt urgent contrastar una dada que ofereix a peu de pàgina.

Sorres blanques

El començament de Sorres Blanques és, certament, desconcertant. Una dona ens explica la seva vida a través de la fabulació; enfila diverses històries a partir de les quals, malgrat la distància que imposa l’emmascarament, es pot compondre o restituir bona part de la seva pròpia història. Per què s’amaga darrere aquest recull de fragments? Aquesta és la pregunta que em feia com més m’endinsava en la novel·la i encara no sé si he trobat una resposta convincent.

Hi ha un fil que ve directament de Cara d’àngel, que té a veure amb construcció de la memòria i que a Sorres blanques és radicalment diferent de l’esplèndida xerrameca farcida de tòpics —a l’estil de “no he estat jo, ha estat la societat que m’ha empès cap a la sordidesa del meu comportament”— amb la qual el protagonista cercava persuadir un interlocutor a l’ombra. A la darrera novel·la de Jordi Coca, en comptes d’ordir una justificació cap enfora, la protagonista sembla cercar un cert ordre a la seva vida adreçat a ella mateixa i no solament una justificació davant d’un improbable jutge.

Hi ha un fil que ve directament de Lena. Les protagonistes d’ambdues novel·les viuen en una situació econòmica que els permet dedicar molta atenció als plecs més amagats de la consciència. Lena perquè viu a la mítica Suècia benestant de la socialdemocràcia. La protagonista de Sorres blanques perquè està casada amb un home immensament ric. Totes dues, però, tenen alguna cosa a amagar-se. Lena, amb l’obsessió per planificar les coses i que res no malmeti les previsions, intenta que la tragèdia no irrompi mai més a la seva vida. A Sorres blanques, la protagonista sembla saltar d’una història a l’altra per afrontar alguna cosa dolorosa del seu passat, alguna cosa que no es deixa dir directament però que es pot entreveure a través de la prosa senzilla i musical que escriu.

Hi ha el fil, finalment, que recorre bona part de l’obra de Jordi Coca: la relació entre l’individu i el poder. Al començament de L’emperador, per exemple, el poder és una cosa llunyana i alhora transparent, natural, indiscutible perquè és impossible concebre qualsevol dubte sobre la naturalesa del poder, el qual s’estén com una xarxa piramidal des de l’emperador fins al més humil dels camperols del país. El camí que emprèn Suen per veure l’emperador obre a poc a poc una esquerda insalvable entre la idea mítica de poder del començament i la realitat que troba al seu pas. Al final, veure o no l’emperador ja no és la cosa més important. La narradora de Sorres blanques està casada, podríem dir, amb un emperador contemporani, un home poderós que construeix ciutats i li regala cases victorianes del centre de Londres amb tota la naturalitat del món. Fins i tot ella podria ser més una adquisició que una esposa. Però la proximitat amb el poder fascina la protagonista, de la mateixa manera que podria fascinar un Tren d’Alta Velocitat a algú que es troba al mig de la via: amb la paràlisi, i amb el dubte d’un hipotètic observador sobre si serà capaç d’escapar o no a l’últim instant. Casar-se va significar acceptar els valors del seu marit. L’arrogància dels triomfadors que dicten com ha de funcionar el món es converteix en una violència simbòlica que anul·la les conviccions més intimes de la protagonista i la submergeix en una immensa buidor.

Així, em sembla que aquesta fragmentarietat narrativa obeeix a l’encreuament de diversos fils, sobretot dos: en primer lloc, un episodi del passat que la protagonista intenta al·ludir indirectament mitjançant la dispersió de diverses històries que també tenen a veure amb ella; en segon lloc, la fascinació produïda per la proximitat del poder, que la paralitza a l’hora d’anar directament al centre de la seva consciència i l’obliga a adreçar-s’hi pel llarg camí de les elisions. Tant l’un com l’altre produeixen diverses fissures a través de les quals podem intuir, però mai saber del cert, què s’amaga darrera de Sorres blanques. Una novel·la excepcional.

Mira, una altra llibreria

Cada cop planifiquem menys les vacances. Fer turisme esdevé un pretext per trasplantar a uns carrers desconeguts una de les coses que més ens agrada: passejar. La deformació professional, però, condiciona la percepció dels llocs que visito per primer cop i, així, les caminades a l’atzar tenen una parada obligatòria per tafanejar entre llibres. Recórrer la Rua Garrett i altres carrers del Chiado i la Baixa em va permetre visitar i col·leccionar algunes de les llibreries més conegudes de Lisboa. Una bona oportunitat per descobrir editorials, revistes o col·leccions de llibres o per observar la forma i la disposició de les taules de novetats a la recerca d’inspiració. La llibreria que més em va agradar està una mica allunyada del centre: la Livraria Letra Livre, a la Calçada do Combro 139; és petita i, malgrat això, compta amb un fons de llibre nou i de segona mà abundant i molt ben triat.

M’ha cridat l’atenció que gairebé totes les llibreries de Lisboa i Porto tenen una secció de dret prou gran, cosa que no recordo d’altres ciutats. Suposo que a Portugal no pateixen una inflació de títols com la que patim a les llibreries catalanes i això els permet oferir llibres de temes molt diversos. De fet, només la llibreria Poetria de Porto, entre totes les que he visitat, estava especialitza en literatura; específicament en poesia i teatre. Les altres, independentment dels metres quadrats que ocupen, mantenen un gran nombre de seccions. En qualsevol cas, aquesta apreciació no pot ser concloent perquè depèn de l'atzar turístic.

Un dels objectius del viatge era, lògicament, entrar a la Livraria Lello & Irmão de Porto, anomenada ara també Prólogo Livreiros. El bloc A cidade surpreendente ofereix un resum del llibret que explica la història de la mítica llibreria i unes fotografies molt bones. Recupero també l’enllaç a una pàgina que permet jugar amb el ratolí i contemplar la planta superior. Si us hi fixeu, sota la finestra hi ha ampliat i emmarcat un article que Enrique Vila-Matas va escriure sobre Porto i on afirma que la Livraria Lello és la més bella del món. I probablement sigui cert: no em va decebre gens. Potser l’interior modernista i la façana neogòtica semblin excessius, però l’aire religiós dóna el to d’una autèntica devoció pels llibres. Seure i prendre un cafè a tocar dels llibres vells, molts d’ells editats per la pròpia llibreria, em va fer pensar en les properes vacances i en la meva col·lecció: Buenos Aires? Nova York?