Axel Vander, protagonista d’Imposturas de John Banville, té greus problemes d’identitat. Està inspirat en Paul de Man, segons em va apuntar oportunament un company abans de llegir-lo, i la cosa va de la disgregació del jo, de les ficcions i màscares diverses que cal construir al llarg dels dies per tal de donar sentit a la vida, ni més ni menys. L’acció transcorre a Torí i Axel Valder i Cass Cleave, una dona que pateix la síndrome de Mandelbaum – amb uns símptomes que semblen extrets d’un manual de mística- realitzen una visita frustrada a la casa on va viure Nietzsche quan el filòsof escrivia Ecce Homo. I a propòsit d’aquest llibre i de l’última època de Nietzsche, quan camina ferm cap a les portes de la bogeria, escriu Roberto Calasso a l’assaig que obre Los cuarenta y nueve escalones.
Escriu Nietzsche, citat per Calasso, a Sobre la veritat i la mentida en el sentit extramoral, molts anys abans d’Ecce Homo: “El intelecto como medio para la conservación del individuo despliega sus fuerzas principales en la simulación”. Escriu Calasso: “el conocimiento permite evitar el dolor” i més avall, referint-se a Nietzsche, escriu: “después de haber descrito la historia del conocimiento como la historia de la ocultación de la simulación, Nietzsche nos presenta otra posibilidad, una perenne alternativa al conocimiento como defensa del mundo y superación de él. Es la vía de la simulación activa, consciente, lúdica, la misma que luego él recorrería”.
Roberto Calasso ens ha visitat aquesta setmana. L’hem escoltat a CaixaFòrum parlant de K. , el llibre que acaba de sortir publicat a Anagrama junt amb el de John Banville. Calasso indaga en l’obra de Kafka, al voltant d’El Castell i El procés, i ja a les primeres pàgines ens dóna la clau que ens permetrà assistir a una lectura lúcida de l’autor de La condemna. Escriu Calasso: “El proceso y El Castillo son historias en las que se trata de concluir una diligencia: deshacerse de un procedimiento penal, confirmar un nombramiento. El punto en torno al cual gira todo es siempre la elección, el misterio de la elección, su oscuridad impenetrable”. Escoltavem atents les paraules de Calasso sobre l’escriptura de K. i dels vincles que l’uneixen a la resta de la seva obra, una teranyina d’interrelacions que li permet afirmar que té un sol nucli a partir del qual giren els llibres que ha anat escrivint, i els que ha anat publicant a Adelphi, la seva magnífica editorial.
Per animar els presents a participar en el col·loqui posterior, Manuel Asensi va demanar a Calasso quina és la seva opinió sobre la crítica literària del segle XX. Calasso va respondre que les millors aportacions crítiques les han fet els escriptors que parlen d’escriptors i que les teories, escoles o moviments de la crítica acadèmica no són importants. Estan bé, poden ajudar, però no són importants. En poques paraules, Calasso va sabotejar el cicle de conferències en què participava: 'Al voltant dels grans mestres de la crítica literària del segle XX: repensant la Weltliteratur'. La impostura, la simulació, grans temes, quantes paraules.
Per cert, a primera fila hi assistien Jaume Vallcorba i Jorge Herralde. Fem literatura fantàstica: s'hauran plantejat traduir els llibres de Calasso al català?
Escriu Nietzsche, citat per Calasso, a Sobre la veritat i la mentida en el sentit extramoral, molts anys abans d’Ecce Homo: “El intelecto como medio para la conservación del individuo despliega sus fuerzas principales en la simulación”. Escriu Calasso: “el conocimiento permite evitar el dolor” i més avall, referint-se a Nietzsche, escriu: “después de haber descrito la historia del conocimiento como la historia de la ocultación de la simulación, Nietzsche nos presenta otra posibilidad, una perenne alternativa al conocimiento como defensa del mundo y superación de él. Es la vía de la simulación activa, consciente, lúdica, la misma que luego él recorrería”.
Roberto Calasso ens ha visitat aquesta setmana. L’hem escoltat a CaixaFòrum parlant de K. , el llibre que acaba de sortir publicat a Anagrama junt amb el de John Banville. Calasso indaga en l’obra de Kafka, al voltant d’El Castell i El procés, i ja a les primeres pàgines ens dóna la clau que ens permetrà assistir a una lectura lúcida de l’autor de La condemna. Escriu Calasso: “El proceso y El Castillo son historias en las que se trata de concluir una diligencia: deshacerse de un procedimiento penal, confirmar un nombramiento. El punto en torno al cual gira todo es siempre la elección, el misterio de la elección, su oscuridad impenetrable”. Escoltavem atents les paraules de Calasso sobre l’escriptura de K. i dels vincles que l’uneixen a la resta de la seva obra, una teranyina d’interrelacions que li permet afirmar que té un sol nucli a partir del qual giren els llibres que ha anat escrivint, i els que ha anat publicant a Adelphi, la seva magnífica editorial.
Per animar els presents a participar en el col·loqui posterior, Manuel Asensi va demanar a Calasso quina és la seva opinió sobre la crítica literària del segle XX. Calasso va respondre que les millors aportacions crítiques les han fet els escriptors que parlen d’escriptors i que les teories, escoles o moviments de la crítica acadèmica no són importants. Estan bé, poden ajudar, però no són importants. En poques paraules, Calasso va sabotejar el cicle de conferències en què participava: 'Al voltant dels grans mestres de la crítica literària del segle XX: repensant la Weltliteratur'. La impostura, la simulació, grans temes, quantes paraules.
Per cert, a primera fila hi assistien Jaume Vallcorba i Jorge Herralde. Fem literatura fantàstica: s'hauran plantejat traduir els llibres de Calasso al català?
3 comentaris:
I ara, llibreter, traduir al català...
Quines coses de dir... Tu que ets del ram t'hauràs adonat de la davallada de traduccions/produccions de 62 i Proa (fallides i fallidetes), del retall de distribució de Columna/Destino (podem distribuir alcorteinglés però no a Sort) i del mimetisme de Crema aprofitant la frenada de tots i l'accelerada de l'Acantilado... Vaig molt errat?
No vas gaire errat. Oblides, però, gent que fa anys que empeny i treu coses molt bones d'assaig en català -i no tan sols en l'etern feu de la història de Catalunya- com Edicions La Campana -et recordo el llibre de Joan B. Culla o ara, molt recent, el de Michel Lacroix: El culte a l'emoció-, Pagès, Cossetània, Afers, 3i4, etc. També hi ha els germans de l'Abadia de Montserrat, que van fent en silenci.
També s'ha de dir que tenim els lectors que tenim. D'un llibre excepcional com La memòria literària de Joanot Martorell de Josep Pujol, publicat l'any 2002, se n'han venut 4 exemplars a la llibreria. I jo em compraré el cinquè.
Per sort, encara hi ha qui s'ho pren seriosament això d'editar. Malauradament, però, no sóc gaire optimista.
No, i tant que reconec la feina feta. I em trec el barret i el crani tantes vegades com calgui.
Ara bé, fer passar bou per bèstia grossa, no. Hi ha qui realment s'ha "apuntat" al carro de la reducció sense que hi hagi una raó clara (bé, no cal que diguem coses que després poden ser malinterpretades).
Que es fan moltes coses bones, i tant que sí. Més de les que s'acaben veient.
Ja em diràs on és la llibreria.
Vindré a comprar la sisena memòria d'en Martorell. I una mica d'optimisme, si te'n queda.
Publica un comentari a l'entrada