dijous, de novembre 24, 2005

Bel contento

. dijous, de novembre 24, 2005



Si teniu previst d’anar a París, abrigueu-vos: fa molt de fred. La setmana passada vaig cremar els darrers dies de vacances de l’any amb el millor regal que m’han fet mai: quatre dies a París i les entrades per escoltar Andreas Scholl al Théâtre du Châtelet. Envejo els qui saben parlar de música, sobretot ara que no tinc les paraules per descriure el concert. Com un adolescent, en acabat vaig demanar a Andreas Scholl que em signés el programa i que ens deixés fer alguna fotografia.

Vam passejar pels barris que més ens agraden, especialment el Marais, el Quartier Latin, el Beaubourg. Estic convençut que fer de flâneurs, caminar sense un propòsit concret, és la millor manera de conèixer una ciutat, o de fer-nos la il·lusió turística que hem penetrat una miqueta en l’essència de París: descobrir la llibreria de L’Âge de l’Homme o de Robert Laffont, les pastisseries, una mica de tristesa per la llibreria de l’editorial Honoré Champion, que es trasllada i es ven la seu a la riba del Sena, la Pizzeria Kosher de la Rue des Rosiers, le Beaujolais nouveau est arrivé, entrar a Notre Dame quan un orgue amenaçador acompanya la missa cantada —Quoniam tu solus Sanctus, tu solus Dominus, tu solus Altissimus—, recórrer la Rue Vaneau com a homenatge a Doctor Pasavento, el barroquisme de la il·luminació nadalenca de les galeries La Fayette...


Al Pompidou, Big Bang; Destrucció i creació dins l’art del segle XX, en què reordenen la col·lecció per temes, amb un efecte sorprenent per sol fet de jugar a col·locar una obra al costat d’una altra per posar en evidència una relació que de vegades és molt prima. Un màquina de generar sentit per als amadors de l’hermenèutica. També, l’exposició sobre el Dada, aclaparadora, laberíntica, amb un excés de dades que demana més d’una visita. Un meravellós imprevist: l’exposició que celebra els quaranta anys d’editor de Christian Bourgois.

I és clar, afegir llibreries a la meva col·lecció. No gaires, perquè així tinc un pretext més per tornar-hi. A L’écume des pages, La Hune, Shakespeare & Co. o la Galerie de la Sorbonne, entre d’altres, he afegit:

—La Librairie Hispano Américaine, un establiment petit que té sobretot llibres espanyols; una mica decebut, perquè esperava trobar-me més llibres americans —Juan Gelman, Mario Bellatin, Osvaldo Lamborghini...—, al final van caure dos títols de César Aira.
—La llibreria de José Corti, una meravella, just al davant dels jardins de Luxemburg. Tot el fons de l’editorial a l’abast: traduccions al francès d’Ausiàs March, Juan Ramón Jiménez, José Ángel Valente o Roberto Juarroz —que m’han dit que té mols lectors a França. Vaig comprar un volum d’entrevistes a Julien Gracq.
Les mots a la bouche, una llibreria gai magnífica que vam trobar de casualitat. A la primera planta, literatura i ciències humanes amb una molt bona selecció de queer studies. Al soterrani, els inevitables llibres de fotografia eròtica i les pel·lícules, amb títols molt interessants. Malauradament, no estaven subtitulats. Vaig comprar Adieu Fombonne d’Emmanuel Bove.

La haine sí estava subtitulada. Coses dels autodidactes: veure pel·lícules en francès subtitulades en francès, i amb més motiu quan els protagonistes parlen en argot. Agraeixo als francesos la paciència amb què fan servir una ortografia que té com a criteri fonamental l’etimologia. A ells els obliga a escriure un munt de lletres que no pronuncien, a mi em permet llegir precàriament el francès.

I sí, aquesta vegada sí que vam pujar a la Torre Eiffel.

4 comentaris:

Ferran Moreno ha dit...

Fosti caro agl'occhi miei, ma crudel ora mi sei. Amb fotografia i tot! Quina enveja! Sort que ja fa dies que d'amore la placida calma il mio seno qui giunge a bear, si no estaria cridant allò de al lampo dell'armi quest'alma guerriera vendetta farà... ;) Quina sana enveja, Llibreter.

I gràcies una vegada més per esmentar-me, tot i que el poc que he llegit del Jordi Cos em faci sentir petit petit al seu costat.

ea! ha dit...

volem una recepteta de la farmecèutica de la rue vaneau, quina enveja el dadá. salutacions.

Anònim ha dit...

Heil, Llibreter¡ Esta semana encontré en el Bookforum, una de esas revistas que nos pone a los libreros, una cita que traigo a tu blog para deleite de almas bellas que esperen todo tipo de arrobo en el seno de la palabra, y, como no podía ser de otra manera en un concepto romántico, el sentimiento de Nación (luego que cada cual le ponga el gentilicio que guste, en el jueguecito schmittiano amigo-enemigo). La escribió un novelista semiolvidado estadounidense de apellido Farrell, en la novela The Siege of Krishnapur. Dice así:
"A people, a nation, does not create itself according to its own best ideas, but is shaped by other forces, of which it has little knowledge".
Ahora que el fuego de París nos ilumina como las Luces que otrora procedieron de allí (o en su defecto de Perpignan)...

el llibreter ha dit...

Res de popoloso deserto, Ferran: compartir Parigi l’omple de vida. És curiós que el primer teatre d’òpera que trepitjo sigui el Théâtre du Châtelet i no el Liceu. ¿Alguna recomanació per a un bateig liceístic? Potser Ariodante, que hi canta l’adorable Sara Mingardo.

ea!: No he penjat cap foto de la Rue Vaneau perquè totes van sortir inexplicablement borroses. Tret d’una, que crec que és de la casa de llums i les ombres misterioses. ¿Un avís des del més enllà? Tenia l’esperança de trobar-me per casualitat l’Enrique Vila-Matas, però deu estar vilamatejat ;-) L’exposició del Dada és laberíntica i excessiva. Els turistes no podem aprofitar l’esforç —reeixit— de reunir tantes obres i documents, no podem passar hores i hores en una exposició atapeïda de dades, que demana tornar-hi moltes vegades, sobretot després de gaudir de l’altra, Big Bang.

Benvolgut anònim: t’equivoques de lloc. L’apunt on parlo dels nacionalistes espanyols que ens volen fer creure que són nonacionalistes però que cauen en el mateix discurs que critiquen —el record dels orígens mítics és tan sols un exemple de tòpic nacionalista romàntic que els delata—, és una mica més avall. Es titula “Ideologia i sentit comú” i parla d’un llibre concret que ha rebut un premi concret atorgat per un jurat presumptament nonacionalista concret; res de grans teories, doncs, i menys encara d’introduir boiroses referències al tòpic de les conspiracions, molt útil per a segons qui des d’allò dels protocols dels savis de Sió. També parlo de simplificacions: ¿Heil Llibreter? quina mandra...

I bé, ni el Segle de les Llums ni el fulgor dels cotxes que cremen, l’actualitat és la il·luminació nadalenca de les galeries La Fayette.