dilluns, de setembre 04, 2006

Sorres blanques

. dilluns, de setembre 04, 2006

El començament de Sorres Blanques és, certament, desconcertant. Una dona ens explica la seva vida a través de la fabulació; enfila diverses històries a partir de les quals, malgrat la distància que imposa l’emmascarament, es pot compondre o restituir bona part de la seva pròpia història. Per què s’amaga darrere aquest recull de fragments? Aquesta és la pregunta que em feia com més m’endinsava en la novel·la i encara no sé si he trobat una resposta convincent.

Hi ha un fil que ve directament de Cara d’àngel, que té a veure amb construcció de la memòria i que a Sorres blanques és radicalment diferent de l’esplèndida xerrameca farcida de tòpics —a l’estil de “no he estat jo, ha estat la societat que m’ha empès cap a la sordidesa del meu comportament”— amb la qual el protagonista cercava persuadir un interlocutor a l’ombra. A la darrera novel·la de Jordi Coca, en comptes d’ordir una justificació cap enfora, la protagonista sembla cercar un cert ordre a la seva vida adreçat a ella mateixa i no solament una justificació davant d’un improbable jutge.

Hi ha un fil que ve directament de Lena. Les protagonistes d’ambdues novel·les viuen en una situació econòmica que els permet dedicar molta atenció als plecs més amagats de la consciència. Lena perquè viu a la mítica Suècia benestant de la socialdemocràcia. La protagonista de Sorres blanques perquè està casada amb un home immensament ric. Totes dues, però, tenen alguna cosa a amagar-se. Lena, amb l’obsessió per planificar les coses i que res no malmeti les previsions, intenta que la tragèdia no irrompi mai més a la seva vida. A Sorres blanques, la protagonista sembla saltar d’una història a l’altra per afrontar alguna cosa dolorosa del seu passat, alguna cosa que no es deixa dir directament però que es pot entreveure a través de la prosa senzilla i musical que escriu.

Hi ha el fil, finalment, que recorre bona part de l’obra de Jordi Coca: la relació entre l’individu i el poder. Al començament de L’emperador, per exemple, el poder és una cosa llunyana i alhora transparent, natural, indiscutible perquè és impossible concebre qualsevol dubte sobre la naturalesa del poder, el qual s’estén com una xarxa piramidal des de l’emperador fins al més humil dels camperols del país. El camí que emprèn Suen per veure l’emperador obre a poc a poc una esquerda insalvable entre la idea mítica de poder del començament i la realitat que troba al seu pas. Al final, veure o no l’emperador ja no és la cosa més important. La narradora de Sorres blanques està casada, podríem dir, amb un emperador contemporani, un home poderós que construeix ciutats i li regala cases victorianes del centre de Londres amb tota la naturalitat del món. Fins i tot ella podria ser més una adquisició que una esposa. Però la proximitat amb el poder fascina la protagonista, de la mateixa manera que podria fascinar un Tren d’Alta Velocitat a algú que es troba al mig de la via: amb la paràlisi, i amb el dubte d’un hipotètic observador sobre si serà capaç d’escapar o no a l’últim instant. Casar-se va significar acceptar els valors del seu marit. L’arrogància dels triomfadors que dicten com ha de funcionar el món es converteix en una violència simbòlica que anul·la les conviccions més intimes de la protagonista i la submergeix en una immensa buidor.

Així, em sembla que aquesta fragmentarietat narrativa obeeix a l’encreuament de diversos fils, sobretot dos: en primer lloc, un episodi del passat que la protagonista intenta al·ludir indirectament mitjançant la dispersió de diverses històries que també tenen a veure amb ella; en segon lloc, la fascinació produïda per la proximitat del poder, que la paralitza a l’hora d’anar directament al centre de la seva consciència i l’obliga a adreçar-s’hi pel llarg camí de les elisions. Tant l’un com l’altre produeixen diverses fissures a través de les quals podem intuir, però mai saber del cert, què s’amaga darrera de Sorres blanques. Una novel·la excepcional.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Llibreter, què en penses de l'Eduard Márquez? he trobat un bloc que es diu Reflexions d'Erènia,(http://www.erenia.blogspot.com) que sembla fet per un hooligan del senyor en qüestió.
Jo vaig llegir El silenci dels arbres i em va agradar, però, no ho sé, potser es passa, no?

El llibreter ha dit...

Cinc nits de febrer, que és la reelaboració d'una narració de L'eloqüència del franctirador, em va entusiasmar i El silenci dels arbres també em va agradar molt, però la vaig trobar una mica rococó. Ara tinc La decisió de Brandes, que començaré segurament demà.

Salutacions