Ideologia i sentit comú

Crec que no m’equivoco gaire si afirmo que la paraula ideologia pateix de mala reputació. Per a explicar-me, potser és millor que recorri a Terry Eagleton:

Algunos de los hombres de la calle más vociferantes son los sociólogos norteamericanos. En el período de posguerra, la creencia de que una ideología era una manera esquemática e inflexible de ver el mundo, frente a una sabiduría más modesta, fragmentaria y pragmática, se elevó desde la categoría de muestra de la sabiduría popular hasta la de teoría sociológica elaborada.

Aquesta maniobra s’ha estès a les espanyes i ha alimentat, sobretot, els ideòlegs conservadors, que acostumen a rebutjar les ideologies amb commovedores i senzilles apel·lacions al sentit comú. Desconfio quan escolto que algú reclama més sentit comú. Encara no he trobat dues persones que coincideixin a aplicar això del sentit comú de la mateixa manera.

El cas és que els ideòlegs del sentit comú presumeixen d’una immediata aprehensió de la realitat real, al contrari que les pobres víctimes de les ideologies. L’única objecció és que per realitzar aquesta operació han d’esquematitzar l’abast de la ideologia que es vulgui criticar i reduir-la a una caricatura inoperant. És el cas dels nonacionalistes, que presumeixen d’un coneixement no mediat de la realitat real i s’omplen la boca de sentit comú, però redueixen les diverses formes de nacionalisme a la versió més ridícula possible. Una manera molt còmoda de reflexionar i de tenir sempre raó.

Llegia el magnífic llibre Ideología de Terry Eagleton i pensava en un llibre que he deixat a mitges: Lenguas en guerra. Irene Lozano se situa en la banda dels nonacionalistes i presenta com a natural, lògica, senzilla i de sentit comú la seva anàlisi de la situació de les llengües a Espanya. Per fer-ho utilitza una de les argumentacions més banals: el record dels orígens. Hi havia una vegada una època daurada —un capítol es titula “La edad de la inocencia en España”— en què les llengües convivien de manera harmoniosa a la península. Després, els nacionalismes van pervertir-ho tot; però tranquils: aquí tenim els nonacionalistes per mostrar l’evidència i tornar a l’època diàfana de la convivència. És un argumentació vella però eficaç, com ho demostra que valgui per als nacionalistes essencialistes —l’esplendor medieval o l’imperi ultramarí que cal emular amb les eines de la modernitat—, per a la Real Academia Española —l’espanyol clàssic ha estat corromput pels periodistes però si compreu els nostres diccionaris restablirem l’antiga perfecció de l’idioma—, per als testimonis de Jehovà —els antics cristians anaven tots al cel, l’església catòlica i altres sectes rivals tot ho corrompen i encara sort que nosaltres garantim el poblament del Paradís—, per al sabó de Marsella, per als iogurts, etc.

Una evidència és que les llengües serveixen per comunicar-se. Les llengües mai no es barallen. ¿Qui no estaria d’acord amb unes afirmacions tan diàfanes? L’autora hi està d’acord, però titula el llibre Lenguas en guerra. Cal tenir en compte sempre quin individu afirma això i des de quina posició. Les llengües, com a entitats abstractes que fem servir per entendre’ns, no són mai bel·ligerants. Les persones sí que ho són.

Una mostra de la noideologia nonacionalista:

Entre el personal altamente cualificado, los empleados y técnicos medios, empresarios, comerciantes, artesanos y propietarios agrarios, el 46 por 100 declara que el catalán es su lengua propia, frente al 40 por 100 que lo dice del castellano y el 12 por 100 que considera a los dos por igual. Sin embargo entre los obreros cualificados y no cualificados, los capataces, contramaestres y trabajadores agrarios o del sector servicios, la proporción de los que consideran su lengua el catalán desciende hasta el 26 por 100, mientras que los hablantes natos de castellano llegan a sumar el 66 por 100. Los niveles de bilingüismo descienden también hasta el 6 por 100 en los sectores laborales más bajos. No se puede decir que ser hablante de castellano impida acceder a los puestos de mayor prestigio social, pero tampoco esa lengua garantiza a nadie una buena posición social. Por el contrario la escasez de hablantes natos del catalán en los sectores inferiores de la escala social sí parece indicar que la lengua vernácula es una garantía de ascenso social. Eso y no otra cosa es el privilegio lingüístico: la mayor seguridad de promoción de quienes dominan la lengua local.

No sembla interessar a Irene Lozano saber que la immensa majoria d’hablantes natos de l’espanyol provenim de l’emigració i que, en la competència per l’ascens social, les nostres famílies van començar amb un capital econòmic, social, simbòlic, etc. generalment menor que els hablantes natos del català. Una mica de complexitat espatllaria la transparència de la seva argumentació. No interessa a l’autora admetre que el domini de la llengua local gairebé sempre implica el domini de la llengua alocal, nolocal o inlocal i denota una major capacitat d’adaptació, característica que totes les proves d'aptitud avaluen positivament. No interessa a l’autora fer un cop d’ull a les demandes de feina: de vegades es demana l’anglès, de vegades es demana el català, però la llengua que no es demana gairebé mai, perquè no cal, perquè és imprescindible, és l’espanyol. Irene Lozano no deu voler saber que si hi ha discriminació perquè l'accent no és prou genuí, sol ser en relació a les parles transatlàntiques de l'espanyol. Se sorprendria l’autora de l’eficàcia de la seva argumentació si substituïm hablantes natos del català per persones que usen corbata i hablantes natos de l’espanyol per persones que no usen corbata. El resultat seria el privilegi corbatístic: la mayor seguridad de promoción de quienes dominan el nudo de la corbata.

Encara no entenc com és que els nonacionalistes no han aprofitat el debat sobre l’estatut per exigir la supressió del terme nació de la constitució espanyola. Quina decepció!