Veu Pròpia

Col·locar reposicions als prestatges permet vigilar els llibres que falten, comprovar que estiguin demanats, detectar errors i tot d’operacions que ajuden a mantenir les seccions. Cal vigilar que a la part dels clàssics —és només un exemple— no faltin les edicions que acostumem a tenir de fons. En el cas de l’Odissea d’Homer, la traducció de Carles Riba o la de Joan Alberich, ambdues editades per La Magrana, o la de Carlos García Gual a Alianza, entre d’altres. Es tracta d’oferir al lector la possibilitat de triar. Encara que hi ha qui aprofitarà millor aquesta diversitat: em refereixo als individus, o ciutadans, que disposen d’una millor capacitat d’elecció. Aquesta capacitat depèn de molts factors que cal tenir en compte; un d’ells és la llengua. Un individu català que només llegeixi en espanyol no sortiria decebut de la llibreria: pot triar entre les traduccions a l’espanyol; malgrat això, no aprofitaria totes les opcions, perquè li manca la capacitat de triar entre totes les edicions que oferim.

Sospito que una paraula difícil com llibertat deu tenir a veure amb aquesta relació entre l’opció i la capacitat de triar. En el cas de les traduccions d’Homer, és impossible aconseguir una simetria perfecta: no hi ha una traducció espanyola de l’Odissea escrita en hexàmetres homèrics per Carles Riba, de la mateixa manera que no hi ha una traducció al català realitzada per García Gual. Sempre hi haurà diferències significatives. Un individu, o ciutadà, català que llegeixi en català —no en conec cap que sigui un lector monolingüe— tindrà més llibertat a l’hora de triar una traducció que un individu, o ciutadà, català que només llegeixi en espanyol. Aquesta apreciació afecta exclusivament als lectors potencials de l’Odissea que visquin i treballin a Catalunya, és clar —no desitjo que ningú m’interpreti erròniament.

Tot això em ve al cap perquè els insignes pensadors que no se senten representats al Parlament no tenen en compte aquesta dada, que afecta —recordem-ho— tan sols als individus que són lectors potencials d’Homer. Tampoc no la tenen en compte els qui temen perdre el vot d’alguns milers de ciutadans que a les enquestes afirmen que parlen i llegeixen el català i que, a més a més, tindrien la intenció —insisteixo— de llegir algun dia l’Odissea. Pensar sobre la capacitat de triar implica considerar que cal un esforç per part dels qui no poden triar la llengua, si es vol assolir un mateix grau de llibertat en aquest punt concret. I aquesta afirmació no sembla gaire popular. Crec.

Hi ha un grup de persones que, en canvi, a mi sí em representa perquè fan una feina admirable: Veu Pròpia, l’organització “de nous parlants a favor de la llengua”. Quan vaig decidir, amb catorze anys, que volia aprendre català i usar-lo habitualment sabia que em caldria fer un esforç. D’acord que cometo castellanismes i ultracorreccions, però a canvi també he guanyat un millor coneixement de l’espanyol: només cal estar una mica amatent i comparar entre les dues llengües. No participo en les activitats de Veu Pròpia, però les segueixo amb molt d’interès: em convé que algú em recordi que no he perdut el temps.