[Ampliat el 15 de juliol]
El propòsit de La nació i la mort d’Idith Zertal és analitzar l’ús ideològic que s’ha fet a Israel de l’extermini jueu a mans dels nazis. Es tracta, doncs, d’identificar qui usa la Xoà, de quina manera i amb quin propòsit. El nucli argumental del llibre mostra com l’abús del tema, acompanyat de la descontextualizació reiterada de l’esdeveniment, l’ha desdibuixat fins a la banalització:
De fet, des de 1948 i fins a l’actual crisi, que va començar a l’octubre de 2000, a Israel no hi ha hagut cap guerra que no hagi estat definida ni conceptuada per la societat israeliana en termes relacionats amb la Xoà.
A l’origen, fa més de mig segle, aquesta actitud tenia una funció ben definida: anava encaminada a la construcció de la potència israeliana i d’una voluntat de força oposada a la impotència jueva durant la Xoà. Però amb el temps, i a mesura que la situació històrica israeliana s’allunyava temporalment i materialment del fet històric, aquesta manera de fer ha acabat transformant-se en un clixé devaluat.
De manera admirable i lúcida, Idith Zertal rebutja el sentimentalisme boirós que impedeix capbussar-se en la complexitat de la qüestió i inicia el relat dels fets molt abans de la Xoà, per inscriure’n la recepció en el context particular de la zona. Comença doncs, un 1 de març de 1920: Iossef Trumpèldor mor a la batalla de Tel Khai i immediatament és convertit en un heroi de la causa sionista. Tant se val que el testimoni —silenciat— d’alguns supervivents mostri que la batalla va ser el resultat d’una cadena d’errors que va abocar un reduït grup de colons a lluitar sense preparació contra els àrabs en un context de conflicte entre potències colonials que els superava. Però en aquella època, el sionisme era una forma de nacionalisme emergent que necessitava mites heroics, i no hi ha res més convincent que una bella mort lluitant contra l’enemic.
Durant els anys cinquanta, la Xoà va ser silenciada per un estat israelià que necessitava relats edificants. La poca resistència que van trobar els nazis, facilitada per la col·laboració que van obtenir dels Consells Jueus, no eren les eines ideològiques més adequades per crear una consciència nacional sòlida al mateix temps que es lluitava pel reconeixement internacional. Només algun fet aïllat com la revolta del gueto de Varsòvia, la bella mort dels resistents, va ser hàbilment convertida en un precedent de la lluita per preservar Israel de les amenaces de l’entorn. L’apropiació de la revolta és un símptoma molt eloqüent: un fet que no tenia res a veure amb la construcció de l’Estat d’Israel es va convertir en precedent de l’home nou que hauria d’habitar-lo.
La imatge del jueus conduïts com ramats de xais cap a l’extermini no convenia, doncs, al gran relat nacional que s’escrivia llavors. Però els supervivents de la Xoà s’instal·laven a Israel i alguns reconeixien els capos dels barracons que havien col·laborat a mantenir l’ordre en el camps. La llei de 1950 contra els nazis i els seus col·laboradors, de fet, no va ser pensada contra els nazis sinó, com va demostrar la pràctica, per facilitar la delació d’aquells capos. L’home nou israelià havia de ser pur dins de la visió transcendent dins la qual es volia entaforar el nou estat. Els matisos, les circumstàncies individuals de cadascú, rebaixar la sacralitat de l’esdeveniment a la mida humana, no entraven en la planificació ideològica. El judici contra Eichmann l’any 1961, l’aplicació de la llei de 1950 per primera vegada a un nazi, era un pas més enllà: calia rescriure i apropiar-se definitivament la Xoà per tal de donar-li un sentit nou que s’avingués amb la política exterior d’Israel:
En una altra entrevista, al New York Times, Ben Gurion va explicar què n’esperava, del procés: «És possible que el procés Eichmann permeti desemboscar altres nazis —per exemple, revelant el lligam entre els nazis i certs dirigents àrabs. Si hem de jutjar pel que diu la ràdio egípcia, una part de la propaganda que s’hi emet obeeix a una lògica purament nazi. Els egipcis acusen els jueus —normalment parlen dels “sionistes”, però volen dir els jueus— de dominar el Estats Units, de dominar Anglaterra, de dominar França, i declaren que se’ls ha de combatre. No dubto gens ni mica que la dictadura egípcia es beneficia dels consells del gran nombre de nazis que viuen en aquell país.»
El procés contra Adolf Eichmann, doncs, se situa entre la sacralització i la instrumentalització de la Xoà. Per això, Eichmann a Jerusalem d’Hannah Arendt va ser atacat de manera tan furibunda. En primer lloc, perquè el concepte de banalitat del mal, tan discutible com es vulgui, té el mèrit de rescatar la Xoà del segrest transcendent i recupera la mida humana de la tragèdia: no és un holocaust inefable sinó un esdeveniment que pot ser explicat malgrat la complexitat. En segon lloc, perquè desvela el propòsit propagandístic del procés. Si als anys 50 es va jutjar alguns capos dels camps d’extermini com a col·laboradors dels nazis i si finalment es va aconseguir jutjar un nazi, ¿quan tocarà acarar-se a la responsabilitat dels jueus notables que formaven part dels Judenräte o Consells Jueus? La impertinència d’Hannah Arendt, des de la llibertat i la lucidesa, va merèixer la seva condemna a l’ostracisme per part del sionisme.
La nació i la mort és un llibre excepcional que no hauria de passar desapercebut. Des de la dissidència, Idith Zertal rescata la complexitat de l’horror; per exemple, la difícil situació ètica dels capos dels camps d’extermini i dels membres del Consells Jueus quan després, des d’Israel, sense tenir en compte les circumstàncies ni els matisos, el sionisme exigia herois, una bella mort que servís com a exemple perquè l’home nou israelià la imités sense pensar.
[Afegit el 15 de juliol]
No és casual que l’única ressenya a la premsa que La nació i la mort d’Idith Zerthal ha merescut fins ara l’hagi escrit Simona Škrabec, autora de L’atzar de la lluita. Tots dos llibres comparteixen, d’una banda, el risc de plantejar una crítica molt ben fonamentada de temes que gaudeixen d’una gran quantitat de tòpics i, d’una altra banda, el fet que hagin estat dues editorials petites les que han tingut l’encert de publicar-los: l’editorial Afers de Catarroja, en el cas de L’atzar de la lluita, i Lleonard Muntaner de Palma, en el cas de La nació i la mort. Estic convençut que si qualsevol dels dos títols haguessin estat publicats per alguna editorial independent de les grans, haurien ocupat la portada de més d’un suplement cultural.
He afegit la ressenya de Simona Škrabec als comentaris.
13 comentaris:
Benvolgut Llibreter,
totes les nacions creen, i necessiten, d'herois, més o menys legítmims. La nostra no és ni molt menys una excepció. Tots, absolutament tots els estats i les nacions sense estat necessiten de les seves mitologies.
I sí, necessitem desmitificar els herois i baixar-los del pedestal. És un exercici molt sa. I a Israel es fa de la mateixa manera que a la gran majoria de països occidentals. I es fa amb total llibertat. Una altra cosa, molt diferent i molt perillosa, és emmascarar aquesta crítica a la història sota un revisionisme mal dissimulat. I en el cas d'Israel, crec jo, s'hauria de ser especialment curós. En qualsevol cas no he llegit el llibre però en aquest aspecte no sé si fa gaire bona pinta...
i 2: Tothom mínimament informat sap que uns pocs, poquíssims, jueus, van col·laborar amb els nazis. Això no s'ha amagat mai. Però posarem al mateix nivell els nazis i els jueus que hi col·laboraren? Això sí és revisionisme i dels perillosos.
Jo tampoc he llegit el llibre, però ho faré.
Precisament, fa temps que, més o menys, em dedico a llegir Arendt, i em té admirada.
Una precisió només: es tendeix a banalitzar la "banalització del mal" d'Arendt. De fet, crec que es malinterpreta: El mal totalitari és radical, allò pitjor -i impensable res de pitjor encara, ja que inclou com a fita darrera la destrucció de la humanitat- que ha passat mai. No és comparable amb cap altre sistema polític, es diferencia clarament d'una dictadura i d'una tirania. És un fenòmen nou, del segle XX, és Stalin i Hitler, fins ara. Els camps de concentració en serien el laboratori, així. No té res de banal, per tant. Però se sustenta, ha estat possible, des de la inconsistencia psicològica. ètica si es vol, i, en conseqüència, política dels homes. De certa part de la humanitat disposada a col.laborar (fins i tot, a pertànyer-hi) amb tot sistema, amb qualsevcol sistema imperant, sota una aparença de normalitat i de legalitat. Aquí, a tall individual i, per extensió, sociològic, es troba el que Arendt denomina "banalització del mal", que podem anar comprovant ben quotidianament a la nostra societat, al nostre entorn (i en nosaltres mateixos, ai las) i que pot arribar a permetre la instauració, quan les condicions històriques són prou madures, d'una societat radicalment malvada.
Lola
Sí, però el problema, anònim, és la col.laboració de bona part de les denomnades "Autoritats jueves", de les institucions, doncs, que representaven la minoria jueva a Occident.
Aquí, hi ha el mal: col.laboració insitucional, legitimació del sistema, creure's que s'està sota un règim dur o injust, però regit per unes lleis estables, per un cert "estat de dret", on, per tant, hi ha coses que no poden passar. Quan, precisament, Arendt diu que la divisa que ha de guiar l'anàlisi del totalitarisme és "tot és possible"; ja no el famós "tot està permès" dovstoieskià. Tot està permès i tot és possible, no hi ha fronteres legals ni morals, esclar. Quan se n'adonen, els col.laboradors (jueus i no jueus; van ser legió, a tot Europa; mira França, per exemple, la placa autoinculpatòria que hi ha a la gare d'Austerlitz i que he llegit fa ben poc...), quan se n'adonen ja només tenen esma i possibilitat de "salvar la pròpia pell"; per cert, que les autoritats jueves col.laboracionistes tampoc van aconseguir de salvar-la; anaven destinats a un camp de concentració especial, de "luxe" per entendre'ns, però van acabar com tots, als forns crematoris.
Per cert, el títol de "La bella mort" m'ha fet pensar, en aquest context, en el fet -terrible- que la mort a les càmeres de gas es "venia" com a solució humanitària, com a mort indolora, i es derivava de la posició entusiàsticament, i portada a la pràctica d'entrada- eutanàsica del nazisme.
També és curiós (no necessàriament extrapolable a res) una dada que dóna Arendt: d'entre les distntes professions, els metges guanyen la partida per golejada quant a adhesions i afiliacions al partit nazi.
Lola
Els mites, com els tòpics, són imprescindibles per viure: no podem pensar-ho tot sempre. Ara bé, quan el mite es construeix no per comprendre millor uns fets, sobretot quan els fets són tan dolorosos i tan complexos com la Xoà, sinó per banalitzar-los i utilitzar-los per una altra cosa que no hi té res a veure és quan l’esperit crític d’investigadores com Idith Zertal s’agraeix, i molt. Perquè amb aquest llibre Idith Zertal reclama la singularitat d’un fets, la necessitat d’estudiar-los per ells mateixos i no al servei d’un gran relat nacional. Una de les gran qüestions al voltant de la Xoà és que s’ha volgut elevar-la a la incomprensió sacralitzant-la, des del judaisme i des del cristianisme, amb conceptes com Holocaust, que vol dir sacrifici i que vol dir, per tant, admetre implícitament que els milions de morts ha servit per obtenir alguna cosa, i depèn cada ideologia que utilitza el concepte Holocaust instrumentalitzar-los per definir el què. Això sí que és revisionisme; és a dir: atribuir a les víctimes un propòsit que mai no els va passar pel cap, senzillament perquè vivien immersos en l’horror.
Repeteixo: el mèrit d’Hannah Arendt és arrabassar la Xoà del domini sacre i presentar-la com a cosa humana. Hitler o Eichmann no eren monstres inhumans: eren homes que van bastir una forma d’assassinat industrial sense precedents. Si no s’admet que eren humans, no entendrem res de la desmesura de la solució final. Evidentment, no estan al mateix nivell els nazis com Eichmann, els membres dels judenräte i els capos: la llei israeliana de 1950, però, sí posa al mateix nivell els nazis i els capos; dels jueus eminents que formaven part dels Consells no en parla, perquè alguns continuaven sent eminents a Israel. Hannah Arendt i Idith Zertal són discutibles perquè presenten dades i arguments, no apel·len a paradisos futurs per acusar els dissidents d’enemics de la pàtria, per exemple: d’aquesta manera és com es tanca tota possibilitat de discussió. L’últim capítol del llibre, dedicat al rerafons ideològic de l’assassinat d’Itskhaq Rabín tracta, precisament, de com es creen els enemics de la pàtria.
No discuteixo que a Israel hi hagi llibertat: Idith Zertal hi desenvolupa la seva investigació, incloent-hi la publicació d’aquest llibre i altres treballs. Però si tens temps, acosta’t a una llibreria i llegeix el capítol on parla de la recepció d’Eichmann a Jerusalem d’Hannah Arendt.
Gràcies anònim i Lola per les vostres aportacions. Les presses m'han fet oblidar la cortesia.
Salutacions cordials.
Simona Škrabec
El País, Quadern
maig 2006
El poder de les paraules
Idith Zertal, La nació i la mort.
Palma: Lleonard Muntaner, 2006. Traducció de Roser Lluch i Oms
El mes de maig de 1960 els serveis secrets israelians van capturar Adolf Eichmann. El procés a un dels màxims responsables de l’aparell de repressió nazi va ser seguit de prop per Hannah Arendt. Amb les reflexions que li va suscitar, la filòsofa va encunyar l’expressió «la banalitat del mal». El mal és banal, però no perquè sigui negligible, de cap de les maneres es pot interpretar el sintagma d’Arendt en aquest sentit. El mal és banal perquè no té cap profunditat, no té arrels, es propaga amb facilitat com els bolets, pot envair-ho tot, anorrear el món, precisament perquè no radica en res.
Arendt va cridar l’atenció sobre la normalitat del botxí, sobre un nou tipus d’assassí de masses. Eichmann era un ciutadà que obeïa la llei, que executava les ordres de manera extremadament meticulosa. Però el règim havia destruït en ell la capacitat de distingir entre el bé i el mal. La banalitat, és a dir, la incapacitat d’una reflexió profunda i la manca de consciència, van permetre alhora que les regles del terror nazi fossin comunament acceptades.
Afrontar el fenomen del nazisme era un tema incòmode al principi dels anys seixanta i encara ho és avui. La qüestió especialment espinosa és fins a quin punt les víctimes acabaven assumint l’argument que existia una massa d'individus negligibles i exterminables. El llibre d’Idith Zertal La nació i la mort s’obre amb un seguit de processos judicials que es van celebrar immediatament després de la segona guerra mundial a Israel. Els acusats eren supervivents dels camps d’extermini, els kapos responsables de conduir els presoners als llocs de treball, distribuir les racions de menjar i controlar l’horari de repòs.
L’infern creat pels nazis se sostenia sobre el principi monstruós de delegar una part de l’autoritat als presoners. Els supervivents, que van tornar a casa en «un temps dels herois, no pas de les víctimes», eren percebuts com una vergonya, tacats per la màcula de la col·laboració amb els botxins. Però tal com subratlla Zertal, no va ser fins a l’esmentat llibre d’Arendt que a Israel es va obrir el capítol molt més controvertit, la responsabilitat dels consells dels jueus, dels dirigents i dels funcionaris de les comunitats. La mateixa existència d’aquests consells va facilitar la localització de les persones destinades a la persecució i a l’extermini.
Eix central al voltant del qual gira el llibre d’Idith Zertal La nació i la mort és la voluntat d'examinar a fons conceptes que van ser construïts per ser impenetrables a la crítica. La primavera del 1920, a Palestina, un grapat de joves van ser encerclats per milers de beduïns armats i el seu líder, Iossef Trúmpeldor, va morir pronunciant la frase: «No passa res. És bo morir per la pàtria.» Zertal es pregunta en quina llengua les deu haver pronunciat. El militar acabava d’arribar a Israel, el seus hebreu era rudimentari, el rus, la seva llengua materna, els seus companys difícilment l’havien pogut comprendre. Però, de fet, aquest detall no importa, la frase es va convertir en una consigna i al lloc dels fets es va erigir un monument.
Una reflexió profunda —radical— sobre el poder de la paraula, aquest és el contingut més important del llibre d’Idith Zertal. Les paraules estructuren la consciència i construeixen els motius per actuar. Zertal examina minuciosament les baules que van ser excloses de l’argumentació per permetre dibuixar la imatge d’Israel com la d’un país assetjat per tots els costats, com un ghetto en flames. Zertal passa d’un tertium comparationis a l’altre i desgrana l’evolució del discurs polític que, des de l'òptica israeliana, ha acabat convertint els àrabs en una reencarnació dels nazis i ha justificat la militarització de la societat. Desemmascara la retòrica que ha dominat a l’estat d’Israel des de l’arribada dels primers colons a Palestina el 1920 fins a la mort de Rabin el 1995. Alhora, però, així s’ha devaluat també l’envergadura de les atrocitats comeses pels nazis. Les comparacions trivialitzen l’agonia excepcional de les víctimes i dels supervivents. La Xoà s’ha volgut convertir en una metàfora ferotge i sublim, en una memòria sense persones.
El llibre de Zertal revisa només la història del seu país, però com que les analogies tenen un poder immens, el seu llibre serveix, a qualsevol lector, com a incentiu per repensar la pròpia història. La confrontació crítica amb el llegat que assumeix com a seu, aquesta és la lliçó magistral de la historiadora israeliana.
Em quedo amb una frase del darrer comentari 'serveix...com a incentiu per repensar la pròpia història'. A casa nostra sovint hem mostrat i mostrem un victimisme que no aguanta els seus plantejaments d'estar per casa, de fet va ser cosa d'autors com Espriu fer paral·lelismes interessants amb el poble jueu. El mateix diria de les visions actuals i políticament correctes de la Guerra Civil que estem patint. Humanitzar les guerres i els herois ens porta, inevitablement, a enfrontar-nos amb les pròpies misèries i a desmitificar-ho tot. Més enllà de tot plegat, l'antisemitisme europeu busca ara justificacions davant dels seus propis errors, perill que comporta una lectura interessada -també- del llibre comentat. Sense Dreyfuss i els seus antecedents -només cal llegir el llibre 'Memories d'una cambrera' i altres- no hauria existit holocaust ni manipulacions de l'holocaust. Em sobta i sorprèn l'evolució de pensament envers la causa jueva que vaig veient al llarg de la meva vida. Vivim entre tòpics i prejudicis i això porta a aquesta 'metàfora sense persones' del comentari anterior, molt perillosa, també, si no se situa en contextos humans.
Sí, que cal anar amb peus de plom en l'autocrítica i la crítica a Israel, en una Europa tan antisemita.
Apunts diversos:
- Sense la Xoà no crec que Israel fos un Estat. És a dir, ambdues coses estan profundament -no només míticament- relacionades.
- Des de la psicoanàlisi, es diu d'Israel que ha tendit ha reprimir (oblidar) el redord de la Xoà. La generació dels supervivents, psicològicament, van tirar endavantla nació deixant enrera l'horror. No fa gaire parlava amb una psicoanalista israeliana que treballa amb la gent gran, i m'explicava com els surt traumàticament tot l'horror. La seva mare, conduint, es va quedar, de cop, paralitzada de terror en una cruïlla quan va sentir: "A l'esquerra o a la dreta?"
- "Temps d'herois, no pas de les víctimes". Certament, per fundar una nació es necessiten herois i mites. Però els herois reals i els covards reals també existeixen. És lògic, i moralment sa, que els col.laboracionistes fossin percebuts com una vergonya. Altrament, tornem a la terrible no distinció entre bé i mal, i a la conseqüència totalitària que la massa és exterminable per indistinta.
- Els àrabs no són els nazis, evidentment; però el perill de la supervivència d'Israel és real, també, des de l'inici. Real i constant. Potser acabarien per la via ràpida, degollats i tirats al mar, però la palmarien igual. Només cal mirar el mapa.
Algú em deia fa anys "tanta simpatia que tenia pels jueus...I ara, goita, com es comporten". Doncs sí, a tots (Europa) ens queien molt millor quan eren les víctimes, però em sembla que s'ha d'entendre que s'hagin cansat d'aquest rol.
Lola
Teniu raó respecte a l’antisemitisme: el llibre d’Idith Zertal ha estat utilitzat de manera esbiaixada i a França se li han atribuït idees que no conté. Redactar aquest apunt va ser especialment difícil en aquest sentit. El llibre d’Idith Zertal està molt bé perquè m’obliga a repensar coses que havia rebut de manera acrítica. El fet és que Idith Zertal aporta arguments, dades, basteix un discurs que és discutible perquè ofereix elements de discussió; és la mena de llibre que m’agrada. No s’escuda en el típic “si critiques això ets enemic d’Israel”. Fixeu-vos que les crítiques més comunes a Hannah Arendt arran de la publicació d’Eichmann a Jerusalem van ser de no estimar prou Israel, de no sentir-se prou jueva, de sentir autoodi i coses així. I entre els qui van argumentar d’aquesta manera tan cruel com injustificada hi havia intel·lectuals tan admirables com Gershom Scholem.
Respecte als col·laboradors, Lola, hi ha diversos graus i el més comú és el col·laborador inconscient. Em sembla recordar que coneixes LTI de Viktor Klemperer, publicat per Minúscula; doncs bé, una forma de col·laborar, per exemple, era admetre a Alemanya la distinció entre jueus i alemanys: els jueus també eren alemanys, però la propaganda nazi va propagar aquesta distinció per tot arreu i el sol fet d’admetre-la pels propis jueus és una forma de col·laboració, inconscient i banal però perillosa. En els Judenräte circulava la distinció entre jueus eminents —que calia salvar— i la resta. Arendt s’escandalitza davant d’aquesta distinció perquè és una distinció elaborada pels propis nazis. Evidentment tinc en compte la difícil situació, la gran quantitat de pressions i decisions que calia prendre enmig de l’horror i no jutjo, perquè no sóc ningú per fer-ho, tot i que tinc el dret de llegir i comentar llibres lúcids i incòmodes que m’obliguin a pensar les coses d’una manera que mai no se m’hauria acudit de plantejar-me.
És cert: equiparar àrabs i nazis és d’un simplisme molt perillós. Tot i que hi ha àrabs, alguns molt poderosos, que flirtegen amb la idea d’esborrar Israel del mapa no es pot confondre una ideologia monolítica amb la complexitat d’una religió o d’una ètnia.
Una intuïció que no sóc capaç de precisar: si hi ha alguna possibilitat de pau, vindrà des de la dissidència d’ambdós bàndols
Salutacions cordials.
Conec el llibre de Klemperer, i, efectivament, l'acceptació d'un determinat ús de la llengua ja és col.laboracionisme. També em sembla recordar que hem coincidit comentant Kertész i, per a ell, l'instint bàsic d'aferrar-se a la vida, en el sentit més vegetatiu del terme, a qualsevol preu, ja és col.laborar... Però sempre hi ha gent amb valor, que no tan sols no col.labora, sinó que lluita a la contra o que és capaç d'algun gest heroic.
En fi, és un tema terrible i se t'agraeix que el tractis i que comentis llibres lúcids i incòmodes. La peresa intel.lectual, l'adaptabilitat, etc. són l'avant-sala de la massificació com a perill totalitari, i que pot sorgir també en una democràcia. El perill per a Arendt més evident.
Salutacions també ben cordials,
Lola
L´Stanislav Lem parla de l´Holocaust i diu:
"El crimen (...) cuando no es un avasallamiento accidental de las normas sino una regla que moldea la vida y la muerte, crea su propia autonomía, igual que la cultura. Conforme a la escala a la que se concibió, (el Holocausto) exigía fuerzas productivas y herramientas de fabricación, de modo que necesitaba peritos, ingenieros y obreros que formasen una sociedad profesional de la muerte. (...) Frente al crimen industrializado se vuelven completamente inútiles las categorías tradicionales de culpa y castigo, de memoria y perdón, de contrición y venganza,...
(Provocación-Ed. Funambulista)
Amb setze anys, a classe de Religió, feia el paper d´un jueu davant d´un nazi. Debía argumentar perquè no m´havien de conduir al crematori... Vaig suspendre. Vaig ser incapaç de rebatre la seva lògica perversa. Més de vint anys desprès encara ho recordo amb terror.
Publica un comentari a l'entrada