divendres, de febrer 17, 2006

És normal

. divendres, de febrer 17, 2006

Sempre he sentit una estranya, de vegades malaltissa, fascinació per les declaracions sobre la normalitat d’alguna cosa. Sobretot perquè encara no sé què vol dir ser normal. Si ja és difícil determinar si una persona, animal, vegetal o cosa són normals o no, avaluar el grau de normalitat de tot un país m’aboca a un negre abisme conceptual. Estadísticament és possible afirmar que una tendència o una pràctica o una situació són normals; ara bé: ¿qui decideix triar un conjunt de tendències, pràctiques o situacions per establir que això és la normalitat? ¿I per què? La fascinació me la provoca el buit argumental de la normalitat, perquè la normalitat sembla ser un valor per ella mateixa, com si amb el sol esment de la paraula “normal” i derivats n’hi hagués prou per reblar qualsevol afirmació.

Aplicada a la literatura, la normalitat esdevé un autèntic misteri: o hi creus o no hi creus. Per què, de les literatures que tenim més a prop, ¿quina és una literatura normal? ¿Quin és el terme de comparació? La francesa no, evidentment: la seva grandeur, el fet que fins fa poc fos el centre indiscutible de la República Mundial de les Lletres, que les modes parisenques establissin les pràctiques literàries més cosmopolites de tot el món, etc. fa que la literatura francesa sigui lògicament excepcional. La normalitat espanyola consisteix, per exemple, a dedicar molt esforç per bastir un simulacre uniformitzador i per deixar a Barcelona —segons diuen, la capital del nacionalisme provincià— el paper de rebre i consagrar els escriptors americans, casualment els qui més arrisquen i innoven en el joc literari.

Però és habitual —¿normal?— que s’invoqui la normalitat per editar una col·lecció d’autoajuda en català, per parlar de la presència catalana a Frankfurt 2007, per plànyer la manca d’atenció envers un autor que fa una literatura d’allò més normal, homologable o mimètica respecte als grans corrents normals de la literatura universal normal, per exigir subvencions, per queixar-se del darrer capítol de la guerra de guerrilles de baixa intensitat de les capelletes literàries, per suplicar un Premi Nobel, etc.

No ho entenc, si es tracta de promoure la literatura catalana i d’obtenir unes engrunes de reconeixement internacional, ¿no seria més rendible apostar per l’excepcionalitat?

27 comentaris:

Anònim ha dit...

Al Le Monde d'avui (divendres) hi ha dues planes i un editorial sobre la baixada del nivell de consum cultural a França. De moment la caiguda de consum és bàsicament per a DVD's i música. però a tot arreu hi ha un envelliment del públic consumidor de cultura. Em sembla que la "decadència cultural" comença a ser normal arreu.

subal ha dit...

Dedueixo que això és com una Introducció al Post Més Esperat?

bé, bé, bé...

tonibanez ha dit...

Normal és mediocre. Normal és bassa d'oli. Normal és fer la viu-viu. Normal és mesocràcia. Normal és panxacontentisme. Normal és Bloom pontificant obvietats indocumentades sobre Llull per tal d'acontentar els que signen el taló. Normal és que l'endemà Porcel es corri de gust ("plaer faústic" -sic-) a la seva columneta de LV. Normal és que quatre aprofitats utilitzin la cultura per a embutxacar-se diners públics. Normal és que hi hagi sempre els mateixos noms en els jurats dels premis literaris. Normal és que les editorials només pensin en Sant Jordi com els polítics només pensen en les eleccions. Normal és que tot això passi i ens ho empassem sense problemes. Normal és sinònim de vomitiu, i més en literatura. JO EL QUE BUSCO QUAN LLEGEIXO NO SÓN COSES "NORMALS".... per això ja tinc els diaris, la tele, els companys de feina, i la majoria de realitats que m'envolten. O la Literatura és anormal, subnormal o paranormal, o no val la pena. Te la regalo tota.

arsvirtualis ha dit...

Darrerament aquest espectacle que diu voler divulgar la literatura i cultura d'un país ha esdevingut en una mena de reunió econòmica de les editorials, a la recerca de vendre el més ràpid possible a costa de la qualitat. El cas de la literatura catalana és clar. Per a moltes editorials estrangeres no és igual de "viable" que l'escrita en castellà. A més, si considerem que fins i tot algunes editorials "catalanes" tradueixen i publiquen primer en castellà, no ens hem d'estranyar de la reaccíó vinguda de fora.

Seguiré llegint-te en silenci.

Mumiç ha dit...

me interesa

El llibreter ha dit...

Ja fa temps que ens adonem que els més joves visiten poc les llibreries i que les biblioteques s’han convertit sobretot en sales d’estudi. Els llibres han de competir amb noves formes d’entreteniment i de coneixement i encara no sabem l’abast dels canvis pel que fa tant l’orientació mateixa de les llibreries com a la forma de llegir. Per a mi no és motiu de plany, sinó més aviat un enigma engrescador, benvolgut anònim.

Com que no tinc les idees gaire clares, Subal, els posts com aquest m’ajuden a orientar-me. No estic gaire content del resultat, però potser em servirà per ser menys boirós.

I el seny, Toni, ¿és mediocre de vegades? ¿És en ocasions bassa d’oli? ¿Panxacontentisme sovint, potser? L’estatut serà normal o no serà, ahir ho sabíem als carrers de Barcelona, tot reclamant una mica d’excepcionalitat contra el mercadeig possibilista.

Som perifèria, aquesta és l’excepcionalitat que cal divulgar també, arsvirtualis, ni que sigui en silenci; no ho oblidéssim.

Celebro que t’interessi, Pauvre Mumiç.

tonibanez ha dit...

Sr. Llibreter, ho lamento de debò, però vostè no ha entès res. Em pensava que parlàvem d'art, de Literatura. No em barregi les coses, eh, no foti demagògia. Una cosa és la creativitat artística, l'ambició creadora, l'excepcionalitat en l'àmbit artístic; i una altra el món real, gens fictici, en el qual ens juguem el pa i la pau, tot. Una cosa és escriure un llibre amb tota la rauxa de què siguem capaços (i jo el primer), i una altra molt diferent és el seny que cal aplicar en la vida pràctica. No foti trampa, val. Si vostè és incapaç de distingir aquests dos àmbits, em sap greu, de veritat. El tenia per més intel·ligent.

El llibreter ha dit...

La literatura és real. Encara que la literatura fos tan sols una inútil excrescència estètica, seria real. Però la literatura és coneixement; i evasió i disfressa i una gran mentidera i tantes coses com vulgui vostè. La literatura pot ser, a més a més, una forma de qüestionar-se els apriorismes, el seny, el sentit comú. Sobretot, la literatura mostra —subratllo: i no de forma exclusiva— formes d’indagar en les condicions de possibilitat de les coses; i això és així perquè és real. Sé que la distinció que fas entre literatura i món real és raonable i no fa ningú ni més ni menys intel·ligent pel sol fet de sostenir aquesta posició. Però jo no barrejo literatura i món real perquè la literatura ja forma part del món real: no puc barrejar dues coses que ja es presenten barrejades. Tampoc no pretenc entendre-ho tot.

tonibanez ha dit...

¿Apriorismes? ¿Condicions de possibilitat? ¿...? Sr. Llibreter, ¿que se m'ha tornat kantià? No fotem! Podria acceptar la seva premissa major: "La literatura és real". Tot i que, per a ser rigosoros, hauríem de definir primer què és (això que anomenem) "la realitat". I molt em temo que no ens posaríem d'acord. La "realitat literària" es "realitza" (permeti'm la redundància) en una dimensió paral·lela a "la realitat no-literària". Podríem dir que es tracta d'una "meta-realitat". Admeto que és (o pot ser, depèn de quina mena de literatura perpetrem) coneixement, indagació, crítica ,etc. Coses elles totes lloables.

Vostè ha fet figa en la resposta de 1:23 PM perquè ha introduït un paràmetre aliè que no responia a la quëstió plantejada tocant a la "normalitat" o no normalitat de la literatura a casa nostra. Ha contaminat el diàleg amb una referència que no tenia res a veure, en un intent tendenciós de desqualificar-me. És a dir, ha fet trampa. Si vol que parlem de la manifestació d'ahir, de l'Estatut, del seny o del sexe dels àngels, podem parlar-ne, però no mixtifiqui els conceptes, d'acord? A més, EL SENY POT RESULTAT EXCEPCIONAL EN SITUACIONS DE RAUXA COL·LECTIVA.

Lamento el seu "barrejament mental", i admiro la seva humilitat quan afirma que no prentèn entendre-ho tot. Jo tampoc. Em conformaria (per tornar a la terminologia kantiana) si sóc capaç de copsar el fenomen, atès que sempre se'ns escaparà el noümen.

El llibreter ha dit...

I el seny, Toni, ¿és mediocre de vegades? ¿És en ocasions bassa d’oli? ¿Panxacontentisme sovint, potser?

Poso en negreta els elements atenuadors, incloent-hi els signes d’interrogació. De moment la Veritat se m’escapa, què hi farem. Simplement, em semblava contradictori el cant a la anormalitat de “Normal és mediocre” i una forma molt concreta d’entendre el seny a “Entre el seny i la rauxa...”. No era ànim desqualificador: una divergència en una idea concreta no és prou per acusar-me de desqualificar ningú. D’altra banda, tampoc no em sembla bé la coherència a qualsevol preu. En qualsevol cas, sí que hi tenia alguna cosa a veure, el meu comentari.

“L’estatut serà normal o no serà, ahir ho sabíem als carrers de Barcelona, tot reclamant una mica d’excepcionalitat contra el mercadeig possibilista.” Em sembla prou assenyat saber que finalment que tindrem un estatut molt i molt assenyat, com també és fàcil admetre que la manifestació fou força assenyada, també. Tot el teu post “Entre el seny i la rauxa...” fa massa pressuposicions. Com la teva resposta de les 2:02 pm. I l’innecessari assaig d’insult final.

Salutacions.

tonibanez ha dit...

Respectat Llibreter, la veritat se'ns escapa tots, sobretot perquè no estic segur que existeixi. Suposant que existís aital "veritat", jo em decantaria per la versió hegeliana: »Das Wahre ist das Ganze.
Das Ganze aber ist nur
das durch seine Entwicklung
sich vollendende Wesen.« (LA VERITAT ÉS TOT...), inclosa la contradicció, superada (aufheben) en la síntesi final de l'esperit humà.

Vostè ha de reconèixer que ha comès un error quan ha comparat dos textos meus heterogenis:

1- El meu comentari supra que parlava de la meva visió de "la normalitat" en l'art, concretament en literatura.

2- El meu post sobre el seny i la rauxa, aplicat a un context molt diferent, en aquest cas polític, sociològic.

És com barrejar peres i pomes. De fet, fins i tot diria que ambdós textos pertanyen a "gèneres" molt diferents i tenen intencionalitats divergents.

En fi, que tampoc no cal estendre'ns més en aquest 'affaire', malgrat que resulta força interessant. Dóna gust poder establir diàleg amb persones de sindèresi esmolada com la seva. S'agraeix enmig del pèssim nivell general que trobem a la xarxa.

El saludo molt atentament.

Anònim ha dit...

És curiós i alliçonador com s'emprenya el TdQ quan no li surten els comptes polítics. Dissabte va sortir al carrer el POBLE, no un partit que no t'escau bé. Hi havia de tots i força, de totes bandes, de tots els colors, i de totes les afinitats. No t'agrada?. Haver començat per aquí!. És normal i comprensible!

El llibreter ha dit...

Dissabte NO va sortir el POBLE, benvolgut anònim. Quan per megafonia van anunciar solemnement que hi havia UN MILIÓ de persones em va caure l'ànima als peus, perquè era impossible i perquè em feia vergonya comprovar que a tot arreu es cometen els mateixos errors... retòrics? Vaig comentar que amb sort seríem 400.000, i encara em semblava massa; després CONTRASTANT, com sempre, va posar les coses a lloc.

Salutacions.

tonibanez ha dit...

Benvolgut anònim: ¿Qui és TdQ?

tonibanez ha dit...

¿Thomas de Quincey?

Anònim ha dit...

Que em perdoni el llibreter blogaire anònim. Però volia dir això que em disposo a escriure, i no sabia on. L’article de l’Eva Piquer a l’Avui de diumenge em va obrir la bombeta. O sigui que em parasito en aquest blog per dir la meva, com a usuari de llibreries, sobre les eleccions del gremi de llibreters.

Ni la 22 de Girona ni Tralla de Vic no són les meves llibreries, però de tant en tant em ve bé d’anar-hi. I les coses de la vida han fet que conegui personalment en Guillem Terribas i l’Imma Bellafont, i que hagi passat estones parlant amb un i altre. Diuen que la llibretera de Vic portarà una vena més catalana al gremi. No ho sé; potser sí. Però el resultat d’aquestes eleccions per a mi ha estat trist i injust. M’explico:

Quan vaig a la 22 sol haver-hi en Guillem. I si no va de bòlit hi pots parlar una bona estona; i si va atrafegat, també, mentre va fent coses amunt i avall. I es parla de llibres, de literatura, i de cinema i de política. I li veus passió, hi veus un lector i llibreter inquiet, apassionat, donat a l’ofici i als llibres, que prova de fer alguna cosa més que tenir una parada de llibres, i ho ha aconseguit. Tan sols l’observació visual de la llibreria ja en dóna una bona idea (i això que té una bona competència a la ciutat). I si no hi és, la gent que hi treballa fa el mateix paper; tots són llibreters coneixedors de l’ofici, coneixedors dels llibres i de les seves matèries, que et poden aconsellar sobre allò que busques o sobre allò que no saps ni que existeixi (que és el consell que se sol buscar en un llibreter). La 22 podria ser perfectament la meva llibreria, i ja ho és una mica, les hores que sóc gironí.

Quan sóc a Vic, a vegades vaig a la Tralla. Dic “a vegades” perquè molt sovint m’estimo més anar a comprar llonganissa, menges sibarítiques en un parell de molt bones botigues, o les “enquesades” de la pastisseria de la Plaça del mercadal. I més m’ho estimo perquè aquesta llibreria mai no em dóna res de nou. És exactament una llibreria normal de qualsevol poble normal; no se li veu cap interès especial a fer-ne una llibreria diferent, ni en la forma ni en el fons. No hi sé veure amor als llibres o una intenció especial (i la competència a Vic és molt pobra). La Bellafont no sol ser-hi, o està molt ben amagada; i les vegades que hi he parlat, sempre s’acaba parlant de vendes, de la competència lleial i sobretot de la deslleial, i dels autors que han visitat la llibreria i que són tan amics seus; però molt poc de literatura o de llibres. I a vegades sentir els empleats aconsellar els compradors és per esfereir-se, o simplement per adonar-se que és una llibreria com n’hi ha a dotzenes al país, amb tots els tòpics i defectes, i que té una imatge falsa i del tot injustificada.

No sé quins fils econòmics i/o polítics han mogut aquestes eleccions ni les conseqüències que això tindrà, però a mi, simple lector i comprador, m’ha sabut greu que un llibreter de debò hagi perdut les eleccions davant d’un contrincant que, al meu entendre, no demostra tenir la talla que el càrrec demana.

I ja ho he dit. I que em perdoni el llibreter per usar el seu espai com a altaveu d’un afer que també el concerneix.

Archimboldi ha dit...

normal és pelar-se-la més que follar.
normal és llegir més que escriure.
normal és perdre més que guanyar.
normal és projectar més que fer.
normal és ser anglès o francès o espanyol o italià més que català.
normal és equivocar-se més que encartar.
normal és Mari Pau Janer més que Bolaño.
normal és el que ens mereixem.

Archimboldi ha dit...

encartar, no: encertar. aquí, com és normal, no he encertat la tecla.

tonibanez ha dit...

Guai, Archimboldi, guaxi! No està malament. ¿T'ha ajudat Max Besora?

"Normal és viure orbs per a morir inlúcids"

(Artús Brotau dixit)

pdf ha dit...

Suposo que també és normal, potser un signe dels nostres temps, que dins la nostra fauna literària aparegue algun "salsarosa" que inente fer-se notar a base d'estridències...I de nocions bàsiques de filosofia de batxillerat.

júlia ha dit...

El concepte de normalitat és tan eteri i subjectiu i perillós que val més obviar-lo, si és possible. Aquest noi és 'normal', què vol dir? La normalitat va passar per arribar a editar alguna revista de tafaneries en català que no va reeixir i per produir alguna peli porno, la normalització lingüística ha banalitzat moltes coses. Doncs sí, potser cal fer coses excepcionals, que no facin altres i que potser ens aportaran, fins i tot, públic forani. Quan tv3 feia coses que no eren tan normals com els serials inacabables fins i tot va 'convertir' ovelles perdudes per la cinc i la sis. I, apa, contineu amb el debat, que l'olla bull i ja va bé.

El llibreter ha dit...

Conec en Guillem Terribas però no conec l’Imma Bellafont. No he visitat la Llibreria 22 ni La Tralla, que les visitaré sens dubte algun dia per col·leccionar-les. De Girona, conec la Geli, que m’agrada molt i alguna més. No tinc dades, per tant, per contrastar la teva opinió, benvolgut anònim. En qualsevol cas, els teus comentaris són benvinguts.

¿TdQ? ¿Un heterortònim? ¿O hauria de ser un heteroortònim? Heterortònim millor, potser.

Archimboldi: m’agradava més normal és equivocar-se més que encartar, més suggeridor, crec.

Respecto molt, pdf, les nocions bàsiques de filosofia de batxillerat. Les meves són de tercera mà.

L’article anava, Júlia, d’estratègies argumentals. L’aposta per la normalitat és inevitable, i es fa, i de vegades proporciona una certa sensació de reconeixement molt saludable. Almenys se’n parla i passem l’estona ben entretinguts. La carta de l’excepcionalitat és la que resta per jugar. Però l’excepcionalitat, segons com, pot ser tan buida argumentalment com la normalitat. Tot depèn, igual que a la literatura, del com.

subal ha dit...

La pregunta és si existeix lit cat que s'escapi de la normalitat. Al llibre que vosté ja sap, es parla de la literatura fundacional brasilenya com a signe d'anormalitat reeixida... no recordo el nom de l'autor brasileny que mereix l'atenció de Casanova, però sí en sé dues coses: 1. L'autor es va inventar una llengua diferent al portugués. 2. No va ser reconegut pel Centre fins anys més tard.

La meva indocumentada opinió és que Francesc Pujols i Miquel Bauçà són dos exemples d'anormalitat literària catalana. El primer per subertir l'idioma del costat infiltrant-lo de catalanades (llegeixi's El nuevo Pascual) i el segon per produir llibres singulars i intraduibles (per qüestions econòmiques i de dificultat de trobar-li paral.lelismes amb altres autors estrangers on els traductors es puguin aferrar)

Tanmateix, vosté ja va apuntar fa temps que el caràcter d'anormalitat o escepcionalitat també pot ser usat amb criteris editorials, comercials. Allò normal fora que el català hagués quedat com una singularitat turística com és el galés, pinçat per dues de les llengües més importants en el panorama literari mundial. I, objectivament, no ha estat el cas.

Perseveri amic llibreter. Crec que vosté sap més del que ens vol explicar. Sigui valent i llanci's a la piscina amb la seva proposta de frankfurt... qui sap... ara que ha saltat el Folch, potser troba una cadira en el sector públic, vosté...

xuxy ha dit...

Trobeu normal que al cine Renoir (estandard de la v.o.)de Barcelona hagis de veure "Animals ferits" de Ventura Pons en versió doblada al català, que s'exhibeix en altres cinemes del centre, i hagis d'anar a sales de la perifèria de la ciutat (per als castellans?)a sentir les veus d'A. Sánchez-Gijón, J. Coronado i C. Rossetto?

TDK ha dit...

QDQ,
¿on t'amagues?

pdf ha dit...

Jo també respecto, amic llibreter, les nocions bàsiques sobre filosofia. És més: segurament,els buits en aquesta matèria són la gran mancança del nostre sistema educatiu. A l'estudiant, quan arriba a l'universitat, li faria bé tenir una certa idea d'on prové allò que pensa. El que jo critico és el fet d'agafar pels pèls els conceptes (d'aquesta i d'altres matèries)i introduïr-los amb calçador dins uns raonament, per tal de donar-los-hi consistència. És jugar a l'il.lusionisme. Quan es fa això, crec,s'ha d'atendre una mica a la complexitat de la referència. Tal com jo ho veig, dins qualsevol debat hi ha dues línies convergents: la de la pugna i la de l'aprofundiment, i allò interesant és la sinergia que es produeix entre ambdues. Ara bé, quan hom es concentra en la primera i s'oblida de la segona el joc ja no és divertit.

El llibreter ha dit...

L’exemple de la literatura brasilera, Subal, és un exemple de literatura fundacional contra una literatura prèvia que depenia de la metròpoli. A Catalunya, l’estratègia ha estat ben diferent perquè ja hi havia una llengua diferent i s’ha orientat envers el reconeixement, que és la gran obsessió institucional i política del país. S’ha volgut obtenir aquest reconeixement tot venent la normalitat, l’equiparació amb altres cultures. I ha donat bons resultats, no tant per a la projecció internacional de la literatura catalana com per creure’ns aquí que la literatura catalana té alguna importància en la República Mundial de les Lletres. Una cosa molt gratificant i necessària, és clar. Ara bé, estic convençut que hi ha altres opcions.

Continuaré tocant cosetes que tenen a veure amb la futura Gran Proposta sobre Frankfurt 2007.

El cinema català que es fa mig en català i mig en espanyol i que després s’exhibeix o només en català o només en espanyol és un assumpte certament complex; si es mantinguessin les veus originals, barrejant espanyol i català, també provocaria crítiques: que si cal posar-hi subtítols, que si cal doblar-la íntegra per a l’exportació... No ho tinc clar, Xuxy.

També pot passar, pdf, que un comentari escrit sense mala fe susciti lectures inesperades i, doncs, pugnes amb les quals no s’hi comptava; amb la qual cosa l’aprofundiment permet recuperar i explicar més matisada la intenció inicial.