dimarts, de novembre 20, 2007

Fabrians

. dimarts, de novembre 20, 2007

He interromput en diverses ocasions la lectura d’Entorn i vigència de l’obra de Fabra. I no perquè no m’agradi; en tractar-se d’un volum miscel·lani que recull les actes del II Col·loqui internacional «La lingüística de Pompeu Fabra», algunes de les contribucions no han respost a les expectatives que suscitava el títol que les presenta, una cosa força habitual. Però ha estat en les que més m’interessaven que m’ha calgut aturar-me per consultar la poca bibliografia fabriana que tinc a casa. És el cas del magnífic assaig que obre el volum: «La convergència sintàctica» d’Antoni Arnal i Bella, que explica els criteris que Fabra va seguir per descastellanitzar la llengua escrita. Una feina gens fàcil, perquè normativitzar una llengua implica manipular la llengua parlada fins a fer-la apta per determinats usos; un procés lent que altres llengües veïnes han pogut desenvolupar durant molt de temps però que en el cas del català i al començament del segle XX era un afer urgent. Aquest assaig em va menar a rellegir algunes pàgines de les Qüestions de gramàtica catalana, publicat per L’Avenç l’any 1911, on Pompeu Fabra examina un alumne hipotètic que hauria estudiat el Resum de gramàtica catalana d’Emili Vallès, víctima de l’excés descatellanitzador anomenat ultracorrecció:

— Com se nomenen en català les paraules que porten l’accent en la sil·laba antepenultima?... ai! Vull dir «avant-penultima» (no·m recordava que·ls castellans diguessin antepenúltima i els francesos antépénultième!...) — Se nomenen esdrújules. (Així catalanitza un descastellanitzant a ultrança la paraula italiana sdrucciolo.)
[...]
— S’usa mai la preposició a davant del terme directe d’acció? — Mai, (Ex.: Avui t’he vist A TU... És veritat que aquest a tu és en «l’horrible català que ara·s parla». Però aquest altre exemple: Per saviesa coneixia hom Deu e A SI mateix és de... Tirant lo Blanc!)

Fabra, doncs, no tan sols tenia sentit de l’humor sinó que va impulsar la descastellanització de la llengua escrita amb seny. Cal llegir l’assaig d’Antoni Arnal en relació amb «El Fabra que vindrà» de Jordi Ginebra, que tracta més el rerefons ideològic de la reforma fabriana, també des del punt de vista actual. Quan hi ha qui acusa Fabra d’inventar-se una llengua inexistent, no és sobrer llegir algunes paraules lúcides:

Com que la «realitat natural» de les llengües de cultura no existeix, el recurs a la «naturalitat» dels fets de llengua per legitimar una determinada solució per a l’estàndard és, per ell mateix, un simple procediment formal sense significat. Un procediment que s’omple de significat en funció de l’estratègia del planificador: es pot recórrer a la «naturalitat» per justificar la coherència i el reforçament d’un sistema institucionalitzat (com és el cas de les llengües nacionals) i s’hi pot recórrer per justificar la residualització i la folklorització d’un idioma. I, sovint, el recurs a la naturalitat pot ser precisament un símptoma de falta de projecte cultural col·lectiu, un senyal de desorientació general.

L’artifici fabrià ha estat acceptat i ha merescut la dedicació de savis com Joan Solà, que participa en aquest llibre amb un article on exposa els criteris d’edició de les Obres Completes de Pompeu Fabra i on afirma que “no deixa de ser sorprenent que de les Converses, en conjunt una de les obres més importants de l’autor i de les més consultades, encara no en tinguem cap edició completa ni crítica”. I no li falta raó; com ho demostra el desgast que va patir durant una bona temporada el meu exemplar de les Converses filològiques de l'edició a cura de Joaquim Rafel i que, arran de la lectura engrescadora d’Entorn i vigència de l’obra de Fabra, he tornat a llegir de nou.

0 comentaris: