dilluns, de setembre 17, 2007

Triar un quimono no és gens senzill

. dilluns, de setembre 17, 2007

El jardín de la señora Murakami és una tragèdia oriental en miniatura. Els personatges viuen dins d’una simulació del Japó, en un país imaginari escrit a partir de la mirada irònica de Mario Bellatin, a través del seu propi coneixement del país real. Les notes a peu de pàgina juguen amb els tòpics que habiten la simulació: quimono o kabuki, però també somobono, tutsomoro, formotón asai i altres capsetes de sorpreses —lacades, evidentment— que contribueixen a crear un clima amable sota el qual s’amaga un terrible dilema.

La protagonista, la senyora Murakami, és una jove estudiant d’Història de l’art que s’entusiasma amb un grup selecte de la facultat partidari de difondre la modernitat occidental a les aules. Tota la novel·la presenta l’ambivalència de la protagonista respecte la l’oposició entre tradició i modernitat. El respecte envers la prolixa cerimònia del te o els dubtes que suscita la tria del quimono adequat per visitar un home solter són explicats amb un sorprenent luxe de detalls, contra l’el·lipsi i l’economia d’elements pròpiament narratius. Les petites infraccions que gosa cometre contra els preceptes dictats pel costum representen un gust per la modernitat cada cop més agosarat. Però un article on paradoxalment critica que una col·lecció privada d’art tradicional no segueixi els criteris més moderns de classificació l’obligarà a prendre partit sense ambigüitat entre el Grup de Conservadors Radicals i els Moderns a Ultrança. Arran d’aquest article s’adona que precisament l’opció per la modernitat no és tan sols una opció estètica o ornamental sinó també política, de lluita pel poder, i que prendre partit comporta unes conseqüències més radicals que no la simple rebel·lia juvenil.

La tragèdia rau en el fet que l’article escrit per meritar davant del professor modern comporta unes conseqüències imprevistes que amenacen l’ordre que coneix.

Un protagonista silenciós és el pare malalt, que domina l’activitat de la família des de la inacció, incapaç de moure ni un sol múscul ni de dir ni una sola paraula. Segueix un tractament mèdic tradicional. Entre oracions i massatges meticulosament reglats roba el temps dels qui l’envolten. Malgrat que és incapaç de protestar —de fet, ni tan sols se sap si sent res— exerceix la seva autoritat des de l’absència. Una representació del poder molt eficaç que Mario Bellatin desenvolupa d’una manera molt semblant a Perros héroes.

1 comentaris:

Guillem ha dit...

Grans crítiques de llibres, apassionades, com han de ser. a http://www.ulldepoll.wordpress.com hi trobareu crítica musical, política, futbolística, selecció de poemes. Passeu-vos-hi!