dissabte, de març 25, 2006

Control de qualitat

. dissabte, de març 25, 2006

Em resisteixo a jutjar si un llibre és bo o és dolent. Si m’ha agradat, m’estimo més explicar les raons per les quals crec que m’ha agradat: elaboro una narració de la lectura i amb això m’acontento, i faig cap a uns altres llibres. Si no m’ha agradat, no perdo el temps donant-hi voltes; l’abandono i prou. No crec que tingui importància esbrinar si La expectativa de Damián Tabarovsky és una novel·la bona o dolenta; m’ha agradat molt i miraré d’explicar-me.

El protagonista, Jonathan, ha perdut la feina —una bona feina— i ha de decidir cap a on orientarà la seva vida. És pura possibilitat: jove, amb una experiència laboral remarcable i sense vicis, tret d’una rica vida interior plena de complexos pensaments que ajornen la presa de decisions. Bé, una rica vida interior contínuament qüestionada pel corcó del narrador.

El poder-ser es, en efecto, el sentido último del concepto de existencia. Pero si el hombre es poder-ser, su modo de ser es el de la posibilidad y no el de la realidad. Decir que el hombre existe no puede pues significar que el hombre sea algo dado, porque lo que el hombre tiene de específico y lo que le distingue de las cosas es justamente el hecho de estar referido a posibilidades y, por lo tanto, a no existir como realidad simplemente presente.

Amb aquest fragment queda clara la tendència a la xerrameca del narrador. Una xerrameca justificada pel joc de digressions del protagonista, discutides pel narrador amb altres digressions. El cito perquè té a veure amb el tema de la novel·la, un dels aspectes del qual seria el fet d'haver de triar una sola opció entre totes les possibilitats, la soledat de l’individu davant la indeterminació. Al capítol sis, per exemple, Jonathan decideix anar-se a viure a Ushuaia de forma totalment atzarosa i es dirigeix a la Casa de Tierra del Fuego per iniciar els tràmits. Es troba, doncs, davant l’elecció d’una opció, davant la concreció del desig de fugir del seu barri. Però defuig el compromís, l’ajorna i supleix una rutina per una altra rutina, ara amb una xicota que treballa disfressada de pingüí. Surt del barri, és veritat, però la insatisfacció creix entre digressió i digressió.

Al final de la novel·la, Jonathan emigra a Alemanya i es dedica a netejar avions. Coneix un pilot, Mathias Rust, que un dia aterra a la Plaça Roja de Moscou. Un gest agosarat i gratuït. Els serveis secrets, els polítics, la diplomàcia, a banda i banda del teló d’acer, intentaran omplir de sentit la commoció que va provocar l’esdeveniment.

Rust declaró: «Sólo quería conocer de cerca a los rusos. Estoy seguro de que deben de ser tan simpáticos como nosotros». ¿Eso era todo? ¿Semejante viaje únicamente para eso? ¿Tanto riego para nada? Aunque quizá fuese a la inversa: era la nada misma, la llamada de esa nada, la real trasgresión. El triunfo de Rust: haber alcanzado la pavada total y desde allí elevar una crítica radical del mundo.

I amb aquesta cita enllaço la novel·la amb el gran llibre d’assaig de Damián Tabarovsky: Literatura de izquierda. Entre la qualitat que demana el mercat —l’artefacte fast-food— i la qualitat que demana l’acadèmia —l’artefacte metaliterari—, l’autor s’empesca una magnífica andròmina que es fonamenta en l’escreix; entre altres coses, narrar pel gust de frustrar les expectatives. D’acord que és una novel·la de tesi que vol demostrar en què consisteix la comunitat inoperant de la literatura. D’acord que, malgrat la rica vida interior, Jonathan és un personatge pla i el narrador també. La novel·la és la pavada total que en la seva inutilitat mostra una radical subversió: escapar-se dels controls de qualitat que el mercat i l’acadèmia volen imposar.

12 comentaris:

subal ha dit...

"És pura possibilitat: jove, amb una experiència laboral remarcable i sense vicis, tret d’una rica vida interior plena de complexos pensaments que ajornen la presa de decisions. Bé, una rica vida interior contínuament qüestionada pel corcó del narrador."

"la soledat de l’individu davant la indeterminació"

ja no cal que digui res més, benvolgut llibreter. Aquest llibre ha de ser per a mi.

-Calla, Subal, que primer toca els dos Bolaños que han sortit darrerament.

-Ves a prendre el sol, Autor.

Anònim ha dit...

... Jo em quedo amb l'extranya i misteriosa història de "la araña-mona". Això sí que és tot un "artefacte metaliterari"!!

Salutacions, Llibreter!

sfer ha dit...

"Em resisteixo a jutjar si un llibre és bo o és dolent. Si m’ha agradat, m’estimo més explicar les raons per les quals crec que m’ha agradat: elaboro una narració de la lectura i amb això m’acontento, i faig cap a uns altres llibres. Si no m’ha agradat, no perdo el temps donant-hi voltes; l’abandono i prou."

Ai... (suspir)... Pactaria amb el diable si em prometés fer que tothom pensés el mateix que tu, llibreter. Sóc de la opinió que la combinació egocentrisme + dogmatisme és un dels mals més comuns entre els crítics (i no pocs autors...)

miquel ha dit...

Bo? Dolent? Sovint és difícil d'establir de manera categòrica. Perquè, és que hi ha una altra forma de parlar d'un llibre més enllà de la subjectivitat de la teva pròpia experiència de lector? Per altra banda, és que val la pena perdre temps parlant llargament d'un llibre que no t'ha agradat? Bé, potser sí, si et vols venjar per les hores perdudes (poc elegant, però; fins i tot mesquí) o si et paguen bé (tothom té dret a guanyar-se la vida).
Salut, llibreter. Feia dies que no parlava amb tu.

Anònim ha dit...

I això en els països que tenen acadèmia o en països que l'acadèmia vol saber alguna cosa dels autors del seu propi país. Aquí, a Catalunya, l'acadèmia està missing in combat. No sap no contesta. Tret d'honorables excepcions, ¿on són els professors universitaris que han de valorar la feina dels escriptors?
a) fent llibrets de poemes,
b) passant sense pena ni glòria,
c) escrivint unes novel·les horroroses,
d) embalsamant mòmies...

(altres opcions seran benvingudes)

Anònim ha dit...

"Xerrameca" existencialista, sembla. J.A. Marina en la seua "Teoría de la inteligencia creadora" afirma que "Al fín y al cabo, dicen que la angustia no es más que la conciencia de la posibilidad. Estamos obligados a elegir y nada nos asegura que lo hagamos con acierto. De ahí que sea necesario discernir las posibilidades. La ética no es más que el salvavidas al que ha de aferrarse la inteligencia, tras haber naufragado en las posibilidades que ella misma engendró."
Pareix que t'ha agradat un llibre que en dóna compte, si més no d'aquella angoixa... I el teu "post" em fa sospitar que el de Tabarovsky és un projecte literari intel·ligent i "transcendent".

Anònim ha dit...

Més opcions ordalisques per als nostres savis universitaris absents:

1.fent curriculum amb articles i ponències que no els interessen i a ells

2. editant corespondències irrellevants

3. avorrint els alumnes sense aturador

4. intervenint en tertúlies radiofòniques o escrivint columnes enginyoses i innòcues

5. mirant de no destacar ni cridar l'atenció, de no contradir les regles d'obediència al gran mestre de la filologia local

6. mirant la televisió, viatjant per l'estranger, bevent vins de marca amb esl diners -limitats- dels triennis...

7.equivocant-se sense parar: lloant menudències i ignorant per sistema el que tingui gota literària

el llibreter ha dit...

Tabarovsky és perifèria de la perifèria, Subal. Encara que no comparteixo del tot el seu diagnòstic de la literatura, em sembla un escriptor necessari per la manera com planteja les coses. Espero que no em dediquis un dels teus posts de revenja després de llegir-lo...

La veritat és que estic intrigat amb això de l’aranya-mona, benvolgut anònim.

Si em resisteixo a jutjar —cosa que no sempre aconsegueixo del tot— és més com a limitació meva que com a virtut, sfer. Hi ha crítics molt bons que expliciten les raons per les quals emeten un judici crític: això és el mínim que demano, després ja és cosa meva si l’accepto o no. Una cosa és la crítica literària i una altra ben diferent això que faig jo.

Trobo molt bé que els crítics carreguin contra llibres que no els han agradat, Pere. No em semblaria just si els crítics cobressin només per lloar els llibres que els agraden: jo vull que em situïn el llibre en el context de l’obra de l’autor, quin rerafons estètic hi ha i altres coses per l’estil que demanem saber-ne molt, tant si els agrada el llibre com si no. Per sort, ja hi ha qui ho fa, i molt bé, fins i tot quan no comparteixo la seva idea de literatura.

És molt difícil no jutjar, cosmonauta. ¿Quantes vegades diem “això és molt dolent” quan volem dir “això no m’ha agradat gens”? D’altra banda, dos iguals es troben quan parlen cara a cara. Criticar un llibre és criticar un resultat molt determinat de la feina d’una persona, no és mai un intercanvi entre iguals: la situació del crític i de l’escriptor no és similar. D’acord que totes dues mereixen igual respecte, però ocupen llocs diferents en la República de les Lletres. Una altra cosa ben diferent és que després es trobin en un cafè i discuteixin sobre la feina de cadascú, llavors sí que seria una trobada entre dos iguals.

Una cosa que em demano sovint, Ordala, Carmen, és què hi fan algunes persones estudiant, per exemple, filologia. Hi ha estudiants amb autèntica curiositat, que és admirable les coses que expliquen. N’hi ha d’altres, però, que no ho entenc què hi fan: no tenen ni idea de cercar bibliografia, per exemple. I no els treguis de les lectures obligatòries perquè es perden. ¿Fins a quin punt els professors no han de rebaixar l’exigència amb aquest panorama i dedicar-se a escriure llibres de poesia? Tinc notícia de respectabilíssimes eminències que com a professors són una nul·litat, és cert. Però també deu ser decebedor que molts alumnes es limitin a usar els apunts per anar a un examen. Em sembla un assumpte molt complex i, evidentment, no se m’acut cap recepta màgica.

Algun dia escriuré una defensa de la xerrameca, Fèlix. Trobo que moltes receptes sobre l’estil literari limiten perillosament la imaginació dels escriptors que se les creuen i tendeixen a homogeneïtzar la cosa literària. La virtut de les receptes estilístiques és, precisament, que eviten l’angoixa de triar i la gràcia de la literatura, crec, és que cadascú s’imposi les restriccions que cregui oportunes.

subal ha dit...

Comentari a 25 de març.

che, boludo, aparecés en wimbledon!!!

Omar ha dit...

yo también aparezco en wimbledon ¿y?

subal ha dit...

que vós no vivís en el otro lado del charcho y este señor sí. Que te parece poco? Este señor escribe en una lengua incompresible y vive en el otro lado del charco.
Que te parece poco? Que este señor escribe en una lengua incomprensible y vive en el otro lado del charco y yo también aparazco en wimbledon.

disculpi'm seyor llibreter, es que a la tele no fan res..

Y? Y? Y? Y? Y? eing?

el llibreter ha dit...

És curiós que en Guillermo Piro m'hagi citat les dues vegades que he escrit alguna cosa sobre Damián Tabarovsky. Li deu semblar exòtic que un bloc català li dediqui una mica d'atenció.