Les interpretacions del discurs buit

S’acumulen els títols que m’agradaria llegir. La libido legendi, però, pateix la meva infidelitat amb tot de coses que em distreuen de la lectura. Un dit ressegueix, entre la mandra i el desig, els lloms de la pila de llibres que esperen el seu torn. S’atura a Les interpretacions de Lluís Calvo. Una veu virtual n’ha establert la complicitat, un mínim impuls que comença a teixir una xarxa d’afinitats des de les primeres paraules:

[I]

Fora dels mots, fora dels pensaments que se’n serveixen, fora fins i tot del fet de parlar per a un mateix, hi hauria d’haver alguna forma de silenci. Tanmateix, no és així. Més aviat hi ha la idea que res no hauria de callar justament allí, a fora.

M’aturo, de moment, a la pàgina 54:

Cada paraula —ja no diguem una frase, un poema o una narració sencera— conté una sèrie de significats que no poden ser obviats i que condicionen el lector. Negar el llenguatge no és possible des del mateix llenguatge.

I m’hi aturo perquè precisament al voltant d'aquestes paraules es desenvolupa el tema d’El discurso vacío, de Mario Levrero:

Hoy comienzo mi autoterapia grafológica. Este método (que hace tiempo me fue sugerido por un amigo loco) parte de la base —en la que se funda la grafología— de una profunda relación entre la letra y los rasgos del carácter, y del presupuesto conductista de que los cambios de la conducta pueden producir cambios a nivel psíquico. Cambiando pues la conducta observada en la escritura, se piensa que podría llegarse a cambiar otras cosas en una persona.

Per això el protagonista, escriptor, s’imposa la disciplina d’escriure cada dia una estona per aconseguir una lletra que resulti més llegidora, amb la intenció que un resultat cal·ligràfic òptim es tradueixi també en una vida més ordenada on, per exemple, seria capaç d’establir prioritats correctes a l’hora d’abordar la convivència matrimonial o una problemàtica relació amb els animals domèstics. Però topa amb un obstacle imprevist: si es deixa arrossegar pel sentit dels mots, per la tendència a fabular i a dotar d’una coherència narrativa fins i tot als fets més aparentment irrellevants, la lletra es desboca i torna a la seva confusió original. Intenta, doncs, escriure frases banals; construir, doncs, un discurs buit a partir de les accions més rutinàries de la vida, un propòsit en el qual sembla reeixir. La seva dona és qui llegeix els exercicis i en determina el progrés. Però el protagonista s’adona que en tot moment ha tingut en compte que la seva dona llegiria els exercicis cal·ligràfics i que sota l’aparent banalitat del discurs —quan aconsegueix una lletra més elegant— hi ha alguna forma d’eloqüència soterrada adreçada a ella. Per això El discurso vacío conté dos fils: els exercicis de l’escriptor —públics perquè almenys una persona els llegeix— i «El discurso», on analitza el sentit amagat d’uns exercicis que aspiren a la buidor.

La novel·la és sorprenent i molt divertida, malgrat que les meves paraules no l'encertin gaire. Hi vaig arribar com vaig arribar a Les interpretacions: per atzar. Si una editorial exigent i arriscada com Caballo de Troya —que ha publicat, per exemple, La expectativa i anuncia Autobiografía médica, tots dos de Damián Tabarovsky— decideix publicar alhora dos títols de Mario Levrero —El discurso vacío i Dejen todo en mis manos—, cal parar-hi atenció. Un atzar que ha acabat per relacionar dues lectures recents, de dos autors geogràficament distants però no al meu estudi, on mantinc Les interpretacions i El discurso vacío l’un al costat de l’altre.

Cap a Frankfurt!

Les institucions han fet la feina que els correspon: convertir la cultura —una paraula buida que cal omplir— en una cosa concreta: espectacle. Només cal fixar-se en la tendència que consisteix a eliminar els suplements de cultura on els llibres són els protagonistes i rellogar-los a revistes on comparteixen espai amb el cinema, la música, el teatre, etc. Això va passar amb el suplement d’El Periódico i sembla ser que aquest serà el destí del suplement de l’Avui¹. Un cop d’ull al programa de la cultura catalana com a convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, presentat ahir a Barcelona, confirmaria aquesta tendència si no fos perquè alguns dels escriptors que han participat, per exemple, a la fira del llibre de Leipzig s’entesten a parlar de literatura i de l’excel·lent organització dels actes i de l’èxit de públic. És a dir, que hi ha un discurs oficial que s’adapta a les exigències dels signes del temps i un corrent subterrani que consisteix a treballar perquè els escriptors catalans siguin coneguts a Alemanya. I això malgrat l’animat ball de càrrecs a les institucions que hi estan implicades.

Les polèmiques formarien, doncs, part de l’espectacle, cosa que Jürgen Boos entén perfectament com a director de la Fira. Opinió que no comparteix Antoni Comas, president del Gremi d’Editors de Catalunya. Per això, de les intervencions d’ahir, la d’Antoni Comas va ser la més interessant: començava explicant com va ser des del gremi que es va impulsar la candidatura de la cultura catalana com a convidada d’honor. D’alguna manera, vaig percebre com preparava un clatellot contra l’Institut Ramon Llull quan afirmava que la indústria editorial són totes les editorials, que la fortalesa de la indústria editorial en català no s’explicaria sense la fortalesa d’una indústria editorial en espanyol, que la Fira de Frankfurt és una fira d’editors, que la polèmica lingüística és innecessària, etc. Però el clatellot va ser desinflat pel propi Antoni Comas quan va al·ludir a una surrealista anècdota sobre l’assassinat de Kennedy que li va servir per afirmar que l’enrenou no clarifica, que la intervenció dels organismes oficials no resol l’enrenou i que tot plegat no serveix per ressuscitar ningú. És a dir: que cal aprofitar la Fira de Frankfurt per estimular el corrent subterrani que potser no és espectacular però aconsegueix resultats tangibles.

A Mutacions d’una crisi, el llibreter Àlvar Masllorens afirma:

A pesar del que hem esmentat, les llibreries catalanes han pres una opció uniforme,com si fos un pacte tàcit, en una aposta ferma i decidida pel català. Contradient els seus interessos empresarials i en pro de la seva faceta cultural, trenquen a favor del català la que seria la lògica correlació entre l’espai d’exposició de novetats i l’espai destinat al fons respecte ales vendes obtingudes. És a dir, apostant a favor del català l’espai que s’hi destina,malgrat el que els vendes justificarien.

Això és així perquè som conscients que el llibre en català té menys opcions de ser conegut a través dels mitjans de comunicació que el llibre en espanyol. Es tracta, simplement, de compensar aquesta manca d’informació, d’oferir l’opció de triar malgrat la manca de capacitat de triar d’alguns lectors, o de la mandra d'exercir-la. I si alguna cosa espero de Frankfurt no és ja la promoció de la cultura catalana a l’exterior —cosa que sembla garantida gràcies tant a l’espectacle com al corrent subterrani als quals he al·ludit, i sempre dins de les expectatives que imposa la pròpia Fira de Frankfurt— sinó la promoció de la literatura catalana a tot el domini lingüístic, que Frankfurt serveixi per difondre la literatura catalana a casa nostra i que alguns dels qui es miren els escriptors-catalans-que-escriuen-en-català com si fossin jugadors de tercera divisió, amb l’arrogància dels qui no necessiten llegir-los per emetre el seu veredicte, s’espolsin el provincianisme de sobre.

¹Als comentaris hi ha una alleujadora precisió d'Ignasi Aragay, Cap de cultura de l'Avui.

Mecànica literària

La mare octogenària i el fill sexagenari sopen a casa d’un amic. La conversa transcorre al voltant dels noms i genealogies de la ciutat que la tafaneria acumula sense una utilitat aparent però que es revelaran com a arma eficaç contra una invasió de zombies, a la segona part de la novel·la. Però estem encara al començament de La cena, amb una mare desconfiada i un fill que es deixa seduir per la col·lecció d’objectes rars que ha anat acumulant el seu amic al llarg de la vida. Rars i inútils però que en el desordre adquireixen sentits insospitats, com s’esdevé a l’excepcional Fragmentos de un diario en los Alpes —una de les vint-i-cinc millors novel·les de César Aira—, que es pot trobar en butxaca junt amb Las curas milagrosas del Doctor Aira —que dóna títol al volum— i El tilo. L’amfitrió els ha reservat un espectacle: una miniatura on l’enginy i la precisió estan al servei d’una escena absurda.

La viejecita en la cama también tenía movimiento, aunque muy discreto y casi imperceptible: balanceaba la cabeza hacia la derecha y la izquierda, en una imitación muy lograda de los gestos de un ciego. Y mirando con atención podía verse que con las manos, con el índice y el pulgar de cada mano, recogía miguitas o pelusas del cubrecama. Era un verdadero milagro de la mecánica de precisión, si se tiene en cuenta que esas manitas de porcelana articulada no medían más de cinco milímetros.

[…] Se agitaron los faldones del cobertor que caían al costado de la cama (imitaban tela pero también eran de porcelana), y de debajo de ésta salían reptando una aves grandes, grullas o cigüeñas, muy blancas, se arrastraban por el piso, moviendo las alas extendidas, y, aunque aves, no alzaban vuelo sino que seguían pegadas al piso. Seguían saliendo de debajo de la cama, hacia los lados, diez, doce, una bandada entera, hasta cubrir el piso del dormitorio, mientras el cantor gordo despachaba su tango mecánico en francés.

Es tracta d’una diminuta meravella, aparentment impossible, un miracle mecànic de més cent anys on el virtuosisme artesanal està al servei de l’absurd. Un artefacte inútil o una andròmina de precisió. La segona part de La cena és també un objecte literari tan absurd com precís: el morts abandonen les tombes i ataquen la ciutat de Coronel Pringles a la recerca d’endorfines. Un esdeveniment que el protagonista segueix gràcies a una potinera retransmissió televisiva. L’endemà de l’atac zombie a Coronel Pringles, el protagonista dubtarà de la realitat de l’atac; en part degut a la indiferència amb la qual l’amfitrió del sopar despatxa l’afer, en part per l’ambigüitat amb què el protagonista organitza la percepció de tot plegat. Una certa incapacitat que no és un obstacle per criticar amb lucidesa la retransmissió de l’atac zombie, perquè podem llegir-la com una admonició de caràcter més, diguem-ho així, literari:

Era como si no les importara que saliera bien o mal, cosa tan frecuente y que se vuelve tan intrigante. La luz faltaba o sobraba, el sonido fallaba. Si se veía o se oía algo, era por casualidad. Querían darle un aire improvisado, informal, juvenil, pero con tanta ingenuidad que creían que eso se conseguía actuando de modo improvisado, informal y juvenil. El resultado era ininteligible.

Fragmenta

A les primeres pàgines d’El diàleg interreligiós —primer lliurament de la col·lecció Introduccions de l’editorial Fragmenta— Raimon Ribera escriu sobre la distinció entre diàleg interreligiós, diàleg intrareligiós i diàleg extrareligiós, una distinció que adquireix caràcter programàtic perquè es correspon amb el tema cadascun dels tres primers títols de la col·lecció. Així, Ramon Ribera, que defineix el seu objecte de reflexió des d’un punt de vista aconfessional, estableix des de l’experiència quins serien els objectius del diàleg entre religions i de quina manera caldria abordar-lo perquè els prejudicis no el menin a un atzucac. Un propòsit certament ambiciós i, segons el meu parer, molt difícil d’aconseguir. Com a requisit proposa, per exemple, que els que hi participin comparteixin una lectura simbòlica de les religions:

El símbol és una imatge mental o física, un objecte, una idea, una narració, un gest, un text, un ritual, un lloc, un paisatge, una música, una llum, qualsevol cosa que, quan ho s’hi apropa, impacta de tal manera que dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l’habitual, la quotidiana, la presidida per l’anàlisi racional o per les emocions i valors amb els quals s’acostuma a operar.

No sé si dins el cristianisme hi ha gaires confessions que admetin la creença que la mort i resurrecció de Crist o l’Antic Testament siguin intel·ligibles únicament com a símbols. En qualsevol cas, des de l’ateisme, em sembla força difícil que aquesta premissa permeti dialogar i pregar plegats a gaires creients. No obstant, malgrat el llast de la reiteració de determinades idees, el llibre de Raimon ribera em sembla molt útil per conèixer una forma d’activisme que intenta reescriure el paper de les religions en el món contemporani. Si seguim aquest fil, Els mestres de la sospita de Francesc Torralba, segon lliurament de la col·lecció Introduccions, és exemplar en tant que des d’un punt de vista crític es planteja de quina manera els creients de qualsevol religió poden aprofundir en l’obra de Marx, Nietzsche i Freud i integrar-la en el propi pensament religiós. Es tracta, com deia més amunt, de diàleg extrareligiós i, a tall d’exemple, podem llegir a propòsit d’Així parlà Zaratustra:

En aquest sentit, el text és alliçonador per a la comunitat creient i introdueix en el seu si una greu sospita referent als processos de transmissió de la fe i de configuració i representació de Déu. La paràbola de l’home boig i el diàleg entre Zarathustra i el més lleig dels homes és simptomàtic i exigeix una autoanàlisi crítica dels processos de confecció i transmissió de la idea de Déu en el marc de la institució. Només per aquest motiu, les sospites de Nietzsche ja són estimulants i fecundes.

El tercer lliurament correspon al diàleg intrareligiós: La teologia feminista en la història, de Teresa Forcades i Vila. Com els anteriors, es tracta també d’un llibre d’encàrrec destinat a la divulgació. El caràcter dialogant de la col·lecció s’exemplifica amb un apèndix on cada volum compta amb la rèplica de tres persones que en discuteixen algun aspecte que consideren rellevant. Per exemple, Andrés Sánchez Pascual a propòsit de l’escola de la sospita:

I, d’altra banda, ¿què tenen a veure entre si Marx, Nietzsche i Freud? Marx ha de ser sens dubte un nom important en la història de l’economia —els economistes ho afirmen—, però com a filòsof és força tosc. [...] ¿I Freud? Sense ell la història de la psicologia no seria el que és avui. Però tampoc no són memorables els seus tempteigs filosòfics.

Nietzsche sí que pertany a l’eix central de la filosofia. Per això és pur confusionisme voler barrejar Marx, Nietzsche i Freud com si fossin tres filòsofs. Francesc Torralba eludeix bé aquest perill i passades les primeres pàgines d’aquest llibre, s’oblida de la sospita i de l’escola de la sospita, i aborda temes importants en si mateixos.

Més mutacions

Un dels assaigs de Mutacions d'una crisi que més m'ha interessat ha estat «L’edició electrònica» d’Oriol Izquierdo. La seva experiència en el món editorial li permet descriure de manera breu i eficaç els grans canvis que ha experimentat el procés d’edició d’un llibre durant els darrers anys. Un exemple:

Disposàvem d’un parell o tres de màquines d’escriure per a tots. En aquella època, fa poc més de vint anys mal comptats, els originals ens arribaven mecanografiats, en circulaven fotocòpies i encara alguna còpia feta amb paper carbó i les fotocòpies tendien a esborrar-se abans que es completés el circuit de producció del llibre. Només hi havia uns enormes terminals IBM a administració i al departament de subscripcions.

Ara és impossible imaginar el despatx més humil d’una editorial sense ordinador. Bona part dels processos d’edició ja no requereixen la circulació de grans quantitats de paper, de manera que fins i tot s’ha generat un excés de confiança envers la implantació de les noves eines tecnològiques que de vegades es manifesta en forma de nyaps:

Hi ha en l’enlluernament d’aquesta facilitat, és evident, un cert risc de desprofessionalització. Un risc en el qual van caure nombrosos editors comercials durant la darrera dècada del segle XX, temptats d’abaratir costos convertint les taules de secretaria o de coordinació editorial en petits despatxos d’autoedició.

Ara és més fàcil que mai crear una nova editorial o mantenir-ne una d’independent, però encertar-la a l’hora de fer-se un lloc al mercat és tan difícil com sempre: des de la tria de títols i autors a les decisions que afecten al llibre com a objecte, però sobretot pel que fa a la visibilitat. Les editorials consolidades han aconseguit dotar al catàleg d’un valor afegit, intangible, que permet identificar-les ràpidament tant als prestatges com a les taules de novetats. És aquesta familiaritat, fonamentada en l’experiència dels lectors, el principal repte que es plantegen les editorials que tot just comencen. Descobrir zones desateses en el camp de l’edició, mantenir un disseny singular que distingeixi l’editorial i que s’adigui amb el contingut de cada títol, trobar una distribució òptima, guanyar-se la complicitat de lectors, crítics, llibreters, etc. no depèn d’un bon programa informàtic. Que una editorial es pugui muntar des de casa, amb tot l’entusiasme i tot el rigor que es vulgui, no significa que sigui més fàcil que l’esforç pagui la pena. Per això, sense ànim de desvirtuar la còmoda inèrcia d’atendre les editorials que ja s’han guanyat la nostra confiança, crec que val la pena fixar-se en els llibres que proposen les editorials més modestes.

[Anterior: Mutacions d'una crisi. Continuarà...]

Helicòpter

Primer em va semblar un llibre de poemes lleuger, agradable, amb l’inevitable rerefons irònic i tèrbol de la cosa contemporània. Amb una lectura desordenada, com sempre, el vaig tastar encuriosit. I la curiositat s’esllanguia entre belles paraules, associacions sorprenents i versos incomprensibles.

Però una nit vaig escoltar com recitava els seus poemes Silvie Rothcovic. Una veu clara, probablement tímida, matisava cada paraula. “Imagina que escoltes Satie” em va dir algú. L’Helicòpter s’enlairava, doncs, i les estranyes referències musicals ja no m’ho semblaven tant.

Un paisatge urbà poblat d’interiors, habitacions plenes de música i llibres. Dunes i onades de paraules i sensacions que no sacien. Un tu inabastable que s’esmuny entre les esquerdes del desig. Un jo incòmode que s’amaga, poetes i compositors li fan de disfressa. El tedi. Versos apedaçats amb el fil del neguit. Un joc i la impossibilitat de resoldre el joc. He perdut el compte de les vegades que l’he llegit.

Braille

tachadura

t’escriuré una carta
amb una sola paraula

l’enviaré a qualsevol altra persona

Plenairisme ebrenc

Albert Roig escriu a Cecília de Florejats:

És la divisa del poeta plàstic: caminar, llegir, escriure. En la pràctica del plenairisme, sota la pedra presa del natural, i aïllada, trobem la rael i la saó del sobrenaturalisme del poeta de Les irreals omegues. Se’m fa difícil d’imaginar els més celebrats palimsestistes d’avui ensumant fem, dinant mosques, trescant pels cingles i les timbes i els mars de Jacint Verdaguer i Joaquim Ruyra i Caterina Albert, pastors i mariners, jardiners i ascetes. Tots sols, lluny de seu sotallit, lluny d’un eixample que habiten tigres, panteres, jaguars, i altres galindaines de la fum lírica.

El llibre és, doncs, una celebració del plenairisme, d’una manera de pescar, pintar o escriure sensual i barroca, però d’un barroc antiromàntic i antiretòric —antisentimental i reflexiu i àdhuc postutòpic—, que partiria d’un primer barroc català que es caracteritza —i aquí Albert Roig cita paraules d’Enric Casasses— per ser pobre i de poble. De Francesc Vicent Garcia al propi Albert Roig —diríem—, passant per J.V. Foix, Carles Fages de Climent o Blai Bonet. El plenairisme s’oposa al palimpsestisme, una mena de plagiarisme que descendeix de les avantguardes i cau en un formalisme buit, en un neobarroc que en traeix els principis fundacionals, amb una certa exuberància decorativa. El barroc, al contrari, és arquitectura i justesa verbal.

Com I pelava la taronja amb les dents, Cecília de Florejats és un llibre sobre llibres. Com tots els bons llibres sobre llibres, no cal haver llegit els autors que s’hi comenten. Mai no m’ha interessat el Rector de Vallfogona. Però m’agrada llegir les idees que Albert Roig teixeix al seu voltant. Sí m’agraden, i molt, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig, llibre que sembla condemnat malviure enmig de la cosa historiogràfica quan, de fet, es tracta d’un esplèndid diàleg humanista; és a dir: narrativa.

Com totes les classificacions que volen ordenar la literatura, també aquesta distinció entre plenairisme i palimpsestisme és inexacta. I seria superficial si no fos perquè contribueix a entendre i a gaudir l’arquitectura secreta de Cecília de Florejats. Paradoxalment la defensa del plenairisme implica l’ús d’eines palimpsestistes: com a El gos del poeta o a Creació del poema, Albert Roig cita, interpreta, experimenta i basteix genealogies literàries sorprenents. Hi ha, doncs, la força de qui és capaç de crear-se una tradició feta a mida, per reivindicar una geografia literària doblement perifèrica:

Dol, sobretot, que no s’haja comprès ni preuat prou la lletra i la llengua de Cristòfor Despuig i de Vicent Garcia. Un pont i una font viva a la cruïlla de la llengua. Com si més enllà de Verdaguer no hi hagués res, només una illa i, més enllà, l’or de la posta, ben lluny, a València.

Mutacions d'una crisi

Al darrer lliurament d’un conegut suplement cultural, Emili Teixidor es referia a Mutacions d’una crisi: Mirada crítica a l’edició en català (1975 – 2005), publicat a la col·lecció Argumenta de l’editorial El cep i la nansa, on troba algunes mancances sense negar en cap moment la qualitat —jo en destacaria també l’oportunitat— de les diferents aportacions. Efectivament, el llibre no toca la qüestió, certament complexa, de «les editorials de llibre de text escolar i universitari, amb segells tan potents com ara Vicens-Vives, Teide, Cruïlla, Edebé,i moltemés, cadascuna de les quals factura molt més que alguna de les editorials literàries». Emili Teixidor suggereix un segon volum on podrien intervenir els agents literaris, i on es podria desenvolupar més la qüestió de les editorials universitàries, principalment —segons el meu parer— perquè Carlota Torrents té en compte sobretot Eumo, una editorial certament modèlica i digna d'elogi, però desatén altres experiències també molt importants com la de les Publicacions de la Universitat de València.

El títol del llibre em sembla molt encertat perquè parla d’una crisi perpètua, cosa que m’ha recordat l’excel·lent article d’Alejandro Katz publicat al primer número de la revista Trama & Texturas titulat «Dos intentos de explicar, no la crisis del libro, sino nuestra percepción, quizá falaz, de que el libro está en crisis». No em puc estar de reproduir-ne el començament:

El sector editorial tiene un tono: es un tono menor, marcado por la queja, el desconcierto y la incertidumbre. Hace ya mucho tiempo (o, cuando menos, bastante tiempo) que el mundo del libro está persuadido de que las cosas no funcionan, de que esto no va más y que el Apocalipsis (nuestro pequeño, mezquino y, naturalmente, merecido Apocalipsis) se abatirá sobre nosotros.

No és difícil deduir que Alejandro Katz dedica bona part del seu assaig a discutir el tòpic de la crisi. Una feina imprescindible per establir uns termes de discussió que condueixin a alguna banda, en comptes de la queixa rutinària i estèril. Mutacions d’una crisi, d’alguna manera, indica que la crisi és, des de fa temps, la forma natural d’existència del món del llibre i que més val aportar algunes idees que, tot i tenir-la present, permetin mirar més enllà. En aquesta línia, Lluís Bonada i Manel Ollé coincideixen a l’hora de celebrar la vitalitat de l’edició independent. Així, Lluís Bonada afirma:

Durant aquestes dècades han aparegut noves editorials, plenes d’imaginació i d’il·lusió, com hem vist, i també nous professionals de l’edició. Si la història de l’edició és també la història dels editors, cal parlar d’autèntiques figures, de figures excepcionals, per una banda, i de grans professionals i de bons professionals, per l’altra. Cada editor s’ha hagut de formar a la seva manera i no tots destaquen per les mateixes virtuts, evidentment.

I Manel Ollé, després de reivindicar una bona distribució a tot el territori d’aquestes editorials, escriu:

L’oferta i el teixit editorial en llengua catalana és més divers i ric que no sembla. Això no vol dir que les llibreries, els mitjans de comunicació, la crítica i altres instàncies d’intermediació tot sovint no s’assabentin, o facin veure que no se n’assabenten, d’aquesta diversitat. [...] No es tracta aquí de reivindicar una xarxa d’editorials locals en termes de representativitat i quotes territorials. Del que es tracta és de destacar el potencial d’iniciativa literària que té una indústria ja existent i sovint ignorada.

Naturalment, Manel Ollé i Lluís Bonada desenvolupen més temes, però m’interessava destacar aquestes dues mirades tan engrescadores sobre l’edició independent arran de la recent aparició de l’editorial Fragmenta, que ja té dos títols molt atractius a les taules de novetats i que aviat en tindrà tres més.

[Continuarà...]

Labutxaca

Tenia força curiositat per esbrinar els primers títols de Labutxaca, l’editorial que publicarà els llibres de butxaca del nou Grup 62. Gràcies al descomunal catàleg que apleguen Edicions 62, Columna, Destino, Empúries, Proa, etc., sembla difícil equivocar-se a l’hora de triar. I quan he sabut quins seran els vint títols que inauguraran Labutxaca no m’he sentit gens defraudat. Es recuperen llibres que feia molt que estaven exhaurits, com Viatges i flors de Mercè Rodoreda. S’hi incorporen altres títols que provenen de diverses col·leccions com El quadern gris de Josep Pla, El nom de la rosa d’Umberto Eco, Cavalls cap a la fosca de Baltasar Porcel, El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger, Trilogia de Nova York de Paul Auster, Gràcies per la propina de Ferran Torrent —també disponible a Bromera—, Una dona difícil de John Irving o les Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar. I la selecció de títols que apareixen per primera vegada en butxaca fa molta llegiguera: La meitat de l’Ànima de Carme Riera, L’edat de ferro de J.M. Coetzee, Pa negre d’Emili Teixidor, El cor és un caçador solitari de Carson McCullers, Dissabte d’Ian McEwan o Tòquio Blues de Haruki Murakami.

No he tingut l’oportunitat de fullejar cap exemplar de Labutxaca, de manera que no sé si el disseny dels llibres estarà a l’alçada dels títols que lluiran a la portada. Confio que hagin optat per un cos de lletra i un interlineat generosos: Pa negre té quatre-centes pàgines i Tòquio Blues en té algunes més; un text massa atapeït pot dissuadir molts lectors de comprar-los. En qualsevol cas, a partir de la primera setmana de juny es resoldrà el misteri.

El fet que el nou Grup 62 hagi esdevingut un gegant de l’edició en català pot ser un estímul per a les altres editorials, tant si pertanyen a algun grup de comunicació com si no. De moment, sembla que no hi ha cap iniciativa per crear un segell que aplegui edicions de butxaca de les principals editorials independents. Crec que seria molt engrescador que quatre o cinc d’aquestes editorials es decidissin a col·laborar per competir amb el Grup 62 en aquest terreny. Un nucli dur que podria col·laborar esporàdicament amb altres editorials més petites per incorporar títols al catàleg o amb grups com RBA, que vol créixer en l’àmbit de l’edició de en català i que compta amb un envejable catàleg de clàssics grecollatins a L'Esparver clàssic de La Magrana. Perquè una objecció seriosa és que Labutxaca no incorpori clàssics i que només ofereixi un llibre d’assaig, dues mancances que confirmen que encara hi ha molt a fer en l’edició del llibre de butxaca. En qualsevol cas, una part de la profecia que vaig gosar publicar al gener s’ha fet realitat.

El món i un llibre

He aprofitat l’últim dia de vacances per tornar a visitar l’exposició El món i un llibre, al Palau Moja. Tenia dos objectius. El primer, portar alguns llibres a la zona de bookcrossing. Fa uns dies vaig agafar un exemplar de Lunar Park de Breat Easton Ellis, que alliberaré aviat, i em va semblar que podria portar-hi alguns títols que estic convençut que mai no llegiré, com un parell de totxos que em fa molta mandra començar. He comprovat que el llistat que apareix a la web oficial de bookcrossing no s’assembla gaire als llibres que vaig trobar ahir al matí; no estaria malament que algú es dediqués a fer una mica d’inventari. En qualsevol cas, val la pena fer-hi una visita: si no fos perquè m’obligava a recordar les lectures pendents, n’hauria agafat més d’un.

El segon objectiu era comprovar que, tal com m’havia semblat dies abans, la paraula internet només hi apareix un vegada, cosa que he confirmat. L’exposició proposa dues rutes: la del llibre, a partir del moment que el mecanoscrit arriba a l’editorial, i la del lector, a partir de la seva experiència —exemplificada amb els llibres extrets de tres biblioteques personals. Les dues rutes conflueixen en un punt anomenat «La trobada», una sala de projecció on es poden contemplar escenes de pel·lícules relacionades amb la lectura. Però sabem, per exemple, que a Frankfurt s’hi va amb els deures fets, perquè abans hi ha hagut intercanvi de correus electrònics amb documents adjunts. Sabem que els editors tafanegen els comentaris dels lectors a Amazon abans de contractar els drets d’algun llibre. Sabem que hi ha escriptors que assagen alguns textos al seu web abans de donar-los a imprimir. Sabem que un llibre ja no és únicament un objecte de paper. Sabem que hi ha biblioteques digitals. Sabem que hi ha lectors que comparteixen les seves lectures a comunitats virtuals, blocs, fòrums, etc. Fa anys que les dues rutes han començat a canviar de manera irrevocable.

L’objectiu de l’exposició és presentar la trobada entre el llibre i el lector com un fet col·lectiu, amb la participació de molts professionals: l’autor, l’editor, el corrector, l’impressor, el comercial, el crític, el llibreter, etc. I en aquest sentit compleix molt bé la seva funció: tot queda compartimentat, amb un repartiment de funcions clar. La manera d’explicar com es corregeix un mecanoscrit o de definir el llibre com una elaboració arquitectònica —en què cada part sosté les altres— està destinada a celebrar el llibre com un objecte que pot assolir una gran bellesa. La simplicitat, la contenció, una certa fredor. Sospito que l’absència d’un apartat dedicat a internet deu tenir a veure amb la constatació que aquest ordre ja no és tan ferm. Sembla com si s’hagués volgut escriure una elegia a una manera de fer que canvia a gran velocitat. Si no, com és possible que la paraula internet només aparegui un sol cop, i tan sols per referir-se al bookcrossing?

Sobre la gestió de la informació a les llibreries

Fa pocs dies comentava amb uns col·legues el temps que es perd en la gestió quotidiana de la llibreria: de l’entrada d’albarans a les devolucions, els diferents processos administratius roben una gran quantitat d’hores que podrien dedicar-se a una millor gestió de la informació. Una de les principals dificultats és la gran proliferació de proveïdors, cadascun amb diferents peculiaritats que cal conèixer si es vol oferir un bon servei. Molt sovint, esbrinar la disponibilitat d’un llibre es converteix en una activitat semblant a interpretar un oracle; però l’experiència del llibreter no sempre permet discernir si un fosc “no ens ha arribat” per telèfon significa si el llibre està exhaurit o si esperen rebre més exemplars de l’editorial. Encara que l’Agència Espanyola de l’ISBN—ara transformada en «Base de datos de libros editados en España»— ofereix informació sobre les dades bàsiques d’un títol, sol ser molt poc útil si se’n vol saber res més. Aquí, novament, l’experiència pot servir d’orientació: segons l’editorial és molt probable que una edició ja estigui descatalogada. Però en la selva de l’edició, l’experiència individual no és, ni molt menys, infal·lible, perquè moltes vegades és la pròpia editorial que sembla eludir una informació precisa sobre si un títol es troba descatalogat o simplement exhaurit. Una passejada per internet serveix per palesar aquesta falta de responsabilitat envers els lectors. Al contrari de qui ofereix informació fiable sobre el seu catàleg, hi ha grups editorials la importància dels quals al mercat no es correspon amb la poca utilitat de consultar el seu web.

«Cegal en red» és un projecte que pot resoldre bona part de la falta d’informació sobre el fons editorial actualment viu. Integra diferents bases de dades, cosa que requereix la col·laboració entre editors, distribuïdors i llibreters. Si es desenvolupa de manera òptima, a més a més d’oferir simplement uns milers de fitxes bibliogràfiques —i d’incloure-hi llibres en català, basc i gallec— permetria accedir a altres informacions que facilitarien molt la feina dels llibreters: la portada d’una determinada edició, l’índex i altres dades sobre el contingut, les vendes en nombre real d’exemplars, la disponibilitat exacta d’un títol, etc. Entre les bases de dades de les quals depèn «Cegal en red», a més a més de l’ISBN, es troba DILVE (Distribuïdor d’informació del llibre espanyol en venda), un projecte amb objectius similars però que tampoc no s’ha desenvolupat fins ara suficientment: quan escric aquestes línies, només compta amb la participació de 247 editorials i amb un catàleg de 53.772 títols.

Si bé aquests projectes poden millorar la gestió de la informació dels llibreters, no és menys cert que també és necessari abordar un problema previ: la bretxa digital. Eines com el SINLI, o Sistema d’Informació Normalitzada per al Llibre —que permet la transferència de dades a través d’un mateix protocol informàtic—, són inútils si la llibreria no compta amb un bon suport informàtic. El SINLI permet, precisament, estalviar temps en la gestió d’albarans i reclamacions. A partir d’aquí, de guanyar un temps tan escàs, és possible plantejar altres qüestions que cada dia són més importants, com la visibilitat de les llibreries a internet. Aquí el model que cal seguir és, sens dubte, Amazon. No per aspirar a assolir la implantació d’aquesta inabastable llibreria digital sinó perquè la presència de llibreries independents a internet no té sentit si no s’ofereixen continguts atractius: una bona base de dades no és suficient per atreure els lectors. L’especialització, orientada a distingir el perfil de la llibreria, sembla inevitable per a la supervivència dels establiment petits i mitjans. Per això és important seguir l’evolució d’iniciatives com Google Books o la futura Biblioteca Digital Europea —de la qual només s’ha desenvolupat fins ara el portal Europeana—, a més a més de comunitats virtuals de lectors com LibraryThing o la pròpia blogosfera. Com integrar tot aquest corrent de dades en la gestió quotidiana de la informació és un repte que els llibreters no podem eludir si volem mantenir un bona posició en el món del llibre.

[Aquest apunt apareixerà publicat al número 2 de la revista Trama & texturas]

Friccions

«Desirée», el primer conte —aquí podeu llegir-ne un fragment—, és l’esca infal·lible que m’ha fet picar l’ham de Defensa pròpia, de Borja Bagunyà. El pare i la mare, per un cantó, i la filla, per l’altre, s’expliquen davant la psicòloga per mirar d’entendre una situació arquetípica: la filla no accepta el motlle elaborat amb convencions i bones intencions on els pares volen entaforar-la. Les veus se succeeixen sense transicions en un exercici de virtuosisme narratiu que m’ha deixat bocabadat. A propòsit de la primera narració de Defensa pròpia, Melcior Comes ha escrit en una ressenya una mica aigualida:

Les tres veus s’amalgamen, es mesclen i confonen, crispades, i ens serveixen tot l’embolic, el batibull i la pugna que comporta la insatisfacció, el desencís i el pas del temps.

No hi estic d’acord del tot: les tres veus s’amalgamen, es mesclen però no es confonen. Un teixit de referències internes ben subtils permeten identificar qui parla a cada moment. Sí que es confonen, però de manera deliberada i plenament justificada per l’amenaça coral que pren la paraula, a «Toni (Ernest)», la següent narració.

«Desirée» dóna el to del llibre: una situació quotidiana, que en principi sembla previsible i que no mereixeria gaire atenció, es complica i la intensitat augmenta al temps que es descobreixen noves dades i, sobretot, al temps que sospitem les coses que els personatges callen de manera deliberada. Perquè, al cap i la fi, cadascú es narra amb la intenció de justificar-se i ordena els fets i els matisos amb la recerca, si no del reconeixement, almenys de l’absolució.

Cada conte és, sobretot, una variació al voltant dels motlles que estrenyen els moviments dels personatges. Motlles imposats des de l’exterior, com a «Toni (Ernest)», on un nouvingut és jutjat pels veïns d’escala segons el record que havien deixat dos inquilins que l’havien precedit. Motlles imposats des de ben endins, com el de la mare que, a «D’esquena», ha de compaginar la família amb les preocupacions de la feina; la llar d’infants que dirigeix esdevé el símbol sarcàstic de la seva situació: un lloc on els infants desenvolupen els rudiments de la socialització és l’obstacle que l’impedeix afrontar l’atenció que exigeix la vida familiar. És també el conte on Borja Bagunyà expressa millor el tema del llibre, que segons el meu parer tracta de la fricció entre els motlles que els personatges aspiren a fer-se a mida i els diferents motlles que el món els té preparats. Una fricció que necessàriament ha de tenir conseqüències sobre el cos. La relació entre la fisioterapeuta i la protagonista —d’on prové la ironia del títol— mostra com el cos parla de les ferides que pot causar un motlle rígid que no s’adapta a la fragilitat de la carn. Que el tema segurament té a veure amb això que dic ho demostraria «Les Vives», sobre la relació entre dues bessones idèntiques, amb l’esforç per diferenciar-se explicat des del punt de vista d’una d’elles, la que desenvolupa una obsessió malaltissa in crescendo al voltant de la identitat. Un tema que té, doncs, a veure amb els límits de la llibertat, de les eleccions que triem al llarg de la vida fins arribar a l’últim motlle de tots: el taüt o l’urna, on la fricció desapareix per sempre.

Tres apunts

• Gràcies a la proposta de Jaume Subirana he fet el salt a la creació literària. Ni que sigui un microrelat, trobo que estic en molt bona companyia. La meva Obra narrativa completa fa així:

Lleganyes

Quan despertà del somni on despertava, el llibre encara hi era. La rosa no.

• Amb l’article que publica Sam Abrams a l’Avui, dono solemnement per tancada la diada de Sant Jordi d’enguany: Sant Jordi es ressitua.
• Biel Mesquida em convida a jugar al famós meme de la pàgina 139. Obro la bossa i agafo els dos llibres que llegeixo a l’autobús o al metro: Resistència al caos de Jordi Vidal té 84 pàgines, així que hauré de reproduir el segon paràgraf de la pàgina 139 de la Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats de Sergio Vila-Sanjuán, que en té 143:

En principi un pensa que la plasmació literària de la Fira de Frankfurt hauria de venir en forma de gegantesca novel·la coral, a l’estil de les de John Dos Passos sobre els EEUU del primer terç del segle XX, però plena d’interconnexions digitals. La Buchmesse és el lloc de la intercomunicació, de la rapidesa, de la multiplicitat, de la simultaneïtat, de les relacions en salt constant. Una experiència fragmentària i una mica embogida. Un calidoscopi, un cor de veus. És possible un punt de vista sobre la Fira del Llibre de frankfurt? Preguntar-se això és com preguntar-se si és possible un punt de vista sobre la vida. El que és segur és que no es pot assolir sense endinsar-s’hi de ple.

Ara, un dies de vacances que dedicaré a endreçar algunes coses, entre les quals el bloc, i a escriure algun dels apunts que la feinada de Sant Jordi m’ha obligat a ajornar: Borja Bagunyà, Albert Roig, Roberto Bolaño, l’exposició Un món i un llibre, etc.

L'endemà

Una jornada de Sant Jordi excepcional va donar pas a la saturació. No pensava escriure sobre la diada ni sobre l’endemà. Tants dies organitzant-la, llegint sobre llibres als diaris i a internet, em demanaven una treva. Però avui, Eva Piquer ha demostrat el seu amor als tòpics i ha escrit això a l'article «El dia després»:

Editorialment parlant, que hagi passat Sant Jordi vol dir que des d'ara i durant deu mesos els llibres que aterraran al mercat no estaran concebuts expressament per enfilar-se als rànquings de vendes del dia que més llibres es venen. Seran llibres pensats per ser llegits, no només per ser venuts. Sembla una distinció banal, però té el seu què. També afluixarà el ritme de presentacions llibresques, i els periodistes culturals deixarem de patir la síndrome de no arribo a tot arreu, si més no en la fase aguda.

Llibreterament parlant, el paràgraf és tan banal que segurament no mereix que m’hi detingui gaire. La primera frase és una tautologia sense substància: si alguns editors publiquen per Sant Jordi llibres que aspiren a enfilar-se als rànquings de vendes de Sant Jordi, és lògic que durant la resta de l’any no publiquin llibres que aspirin a enfilar-se als rànquings de vendes de Sant Jordi. La frase «Seran llibres pensats per ser llegits, no només per ser venuts» no tan sols sembla una distinció banal: és banal i, com a distinció —si considerem que es tracta d’una distinció, que a mi no em sembla ni això—, inútil. Fins i tot els autors més mediàtics desitgen que els seus llibres siguin llegits. I, de fet, hi ha qui els llegeix i els agraden. No sé veure per quina raó els llibres dissenyats directament als departaments de màrqueting han de ser més il·legibles per Sant Jordi que durant la resta de l’any.

Si una cosa he volgut demostrar és que, a la manera de la rentrée francesa, Sant Jordi és el pretext que utilitzen moltes editorials per treure novetats que no aspiren a enfilar-se a cap rànquing —si s’hi enfilen, millor— sinó a perdurar després de la diada. Per això m’agrada al·ludir a la bibliodiversitat en relació amb el Dia del Llibre. Una bibliodiversitat que potser és difícil detectar a les parades que es munten al carrer, però que no costa gaire de comprovar a l’interior de les llibreries. Els exemplars que retornem a partir de l’endemà són els que considerem que ja no es vendran. Però escric exemplars i no títols, perquè la majoria dels que hem rebut roman a les taules de novetats i alguns passaran, d’aquí a un temps, a habitar els prestatges tant de temps com vulguin els lectors. O l’editorial.

Bona diada a tothom!!!!

Si heu estat previsors i ja heu visitat les vostres llibreries favorites, si encara dubteu i no sabeu quins llibres regalareu o us regalareu, si voleu resoldre ràpidament el tràmit, si només penseu anar a les llibreries un instant per saludar els llibreters o pel plaer de veure-les plenes a vessar ni que sigui una vegada a l’any, si us agrada veure els carrers i les places envaïdes pels llibres, si us quedeu a casa, si heu aprofitat el descompte de Sant Jordi per comprar bona part de la bibliografia del trimestre, com l'any passat i l'anterior, si llegiu això:

Bona diada a tothom!!!!

Poques hores abans

I si en comptes d’escriure sobre llibres que m’agradaria llegir hagués escrit sobre llibres llegits, quins hauria triat? El Lleó de Böcklin i sis contes més de Miquel de Palol, segurament, com també En defensa de la intolerancia d’Slavoj Žižek. I Algun Alabatre: el l’hèlix cubista de Silvie Rothkovic a Helicòpter? La despoesia de l’impoeta Lluís Urpinell a Naips Nous? Molt probablement, però, Los fòssils (al ras) de Joan Todó. La matèria primera de Francesc Serés sens dubte, com també La japonesa de Jordi Coca, que ha gaudit d’una ben merescuda reedició. I alguna cosa més. Però Sant Jordi és sobretot l’expectativa de trobar bons llibres entre les novetats que es concentren al voltant de la diada, que no és tan sols el 23 d’abril: els qui tenen el costum de visitar regularment les seves llibreries favorites ja han tingut l’oportunitat de descobrir algunes sorpreses; títols que romandran a les taules de novetats uns mesos més. I després, molts encara es trobaran als prestatges. Als llibres que esmento a l’article del suplement Cultura/s podria haver afegit algunes troballes més si hagués pogut ajornar uns dies la data de lliurament: La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu... de Vicenç Altaió i Claret Serrahima o Afterpop d’Eloy Fernández Porta.

Editorials grans i petites, autors molt o poc coneguts: bibliodiversitat. A Vilaweb Lletres ofereixen tres-cents títols, dels quals només setze corresponen a la categoria de “llibres mediàtics”. Sempre m’ha sorprès que aquesta minoria sorollosa esdevingui l’argument principal contra la diada, per dir que si Sant Jordi no és com abans, que si s’ha perdut no sé quines coses. Hi ha bons llibres que no fan gens de soroll, que també els trobareu a les parades, als carrers del barri o a la Plaça de la Vila, però sobretot a l’interior de la llibreria.

A més a més a més dels suplements de diari que ressenyen centenars de novetats, també hi ha l’opció de llegir l’especial cinquè aniversari de la revista Paper de Vidre, on trobareu llibres que no són novetat editorial però sí són novetat cada cop que hi tornem. Invasió subtil i altres contes de Pere Calders, A sang freda de Truman Capote, Solitud de Víctor Català, El Quixot de Cervantes, Rayuela de Julio Cortázar, El nom de la rosa d’Umberto Eco, L’Odissea d’Homer, Una solitud massa sorollosa de Bohumil Hrabal, El procés de Kafka, Oceanografia del tedi d’Eugeni d’Ors, Exercicis d’estil de Raymond Queneau, El vigilant en el camp de sègol de Salinger, Atlàntida de Jacint Verdaguer... entre mols altres títols reescrits en sis línies per alguns dels qui hem col·laborat a la revista. La meva tria: Ígur Neblí de Miquel de Palol.

Sant Jordi ha servit de pretext també perquè la televisió ens torni una mica d’alegria. M’ha semblat que la primera emissió de L’hora del lector era tota una declaració de principis. Divendres, Emili Manzano presentava un programa on es parlava de poc títols i ben explicats. Manté la millor qualitat de Saló de lectura: foragitar el ritme televisiu —que fa prevaler el contenidor sobre el contingut—i imposar un temps més calmat, el temps de la lectura i de l’experiència del lector, a la pròpia televisió. També m’ha semblat excel·lent que triés Llibert Tarragó, editor de Tinta blava, per inaugurar el programa: un homenatge als qui amb rigor i passió treballen des de fa temps en la difusió de la literatura catalana. Una feina silenciosa que de vegades obté el reconeixement que mereix. L’entrevista a L’hora del lector n’és un exemple, com també ho és la crítica de Gloire incertaine de Joan Sales a Le Monde.

Demà és Sant Jordi. Els llibreters enllestim els últims detalls. Gràcies, Clara.

[Afegit unes hores després:

Un internauta m'avisa que al mateix suplement de Le Monde apareix una crítica a la traducció de Curial e Güelfa, publicada per una altra editorial francesa que fa anys que dedica atenció als clàssics medievals: Anacharsis. ]

Diada de la bibliodiversitat, segona part

Un altre llibre que espero amb interès degut a la xarxa de complicitats cibernètiques que he anat teixint és Istanbul d’Orham Pamuk, gràcies a l’entusiasme que mostra l’editor de Bromera Joan Carles Girbés al seu bloc Tirant al cap. Un bloc on, a més a més d’abocar-hi opinions sobre l’edició i el llibre, no deixa d’explicar —amb totes les precaucions que en ocasions demana el tema— les vicissituds que precedeixen a la publicació d’un títol.

L’experiència a la llibreria, la familiaritat amb autors i editorials, pot complementar la informació esquemàtica amb què ens arriben les novetats, però ja no és suficient per a oferir un bon servei. Encara que no deixa de ser imprescindible com a fonament per abordar una millora en la gestió de la informació. Tinc davant meu un exemplar de La neu de l’any passat, d’Aleš Debeljak. En aquest llibre coincideixen dos factors que em conviden a llegir-lo: d’una banda, la traducció és de Simona Škrabec, autora d’una obra imprescindible per comprendre l’evolució d’Europa Central: L’atzar de la lluita; d’una altra banda, el llibre pertany a la col·lecció Traus, de Lleonard Muntaner Editor, on han aparegut fins ara tres títols de gran valor. També la Col·lecció Palimpsest, de March Editor, compta amb un nou títol: La llibertat o l’amor! de Robert Desnos. Títol que ara espera una oportunitat, just al darrera de Textos escabetxats de Carles Santos, que va aparèixer al gener; des de llavors no he sabut decidir-me a transitar per les seves pàgines. Potser el plaer de perllongar l’espera.

Les raons que menen a l’elecció d’un llibre són moltes vegades imprevisibles, i més quan es treballa a una llibreria, per què resulta molt difícil cenyir-se a un pla de lectura. Altres vegades són del tot clares. Després d’una novel·la tan rodona com Liquidació, una nova obra de ficció del Nobel hongarès Imre Kertész és un a molt bona notícia, encara que no es tracti exactament d’una novetat: és de 1977, immediatament anterior a Fiasco. A Un relato policíaco adopta el punt de vista del botxí, un policia secret, i la contraportada promet que Kertész mostra el procés quotidià, imperceptible gairebé, d’ «empobrecimiento definitivo del alma» que condueix a l’acceptació de l’horror. Una altra raó clara es diu Roberto Bolaño, de qui acaben d’aparèixer dos llibres: El secreto del mal i La Universidad Desconocida. El primer és un conjunt de textos narratius més o menys inacabats que es trobaven al seu ordinador, les restes d’un naufragi injust al qual els seguidors de la seva obra estem condemnats a aferrar-nos-hi. Obro una pàgina a l’atzar, la 99: esmenta de nou Tadeys d’Osvaldo Lamborghini. El segon és un volum de poesia que al voltant de 1993 ja estava gairebé —en poesia tot sembla ser sempre gairebé— llest per dur-lo a la impremta.

Aquests són alguns dels títols de s’apilen ara al meu estudi. No sé si els llegiré tots ni quins vindran a acompanyar-los durant els propers dies, ja s’ha vist que no sóc un lector seriós dels qui saben exactament les coses que els convé llegir a cada moment. Tampoc no sé si compliran les expectatives que hi tinc dipositades. Un del responsables de Transports Ciberians m’acaba de confirmar per correu electrònic que aviat estarà disponible una nova edició d’Uh! d’Enric Casasses, publicada per pagès editors. A través de la revista Quimera he sabut la imminent aparició de Vila-matas portàtil, un volum publicat per Candaya on es recullen 500 pàgines d’assaigs sobre l’autor de Doctor Pasavento, a més a més d’un DVD titulat Café con Shandy. Un altre autor admirable, Albert Roig, publica Cecília de Florejats a l’editorial Montflorit. Cada cop resulta més difícil acabar aquest article. Potser substituiria el llibre d’Alain de Libera per Pensament filosòfic a l’Edat Mitjana, de Kurt Flasch, publicat per Obrador Edendum. En qualsevol cas, em semblen una bona elecció entre la infinitat d’eleccions possibles. Molts romandran a les llibreries i pocs recordaran que van aparèixer per Sant Jordi.

[He corregit el petit desgavell dels dos darrers paràgrafs de la versió impresa i el títol del devedé.]

Diada de la bibliodiversitat, primera part

Sant Jordi és un dia d’expectatives. Celebrar la diada vol dir decidir, finalment, quins llibres ens acompanyaran durant els propers dies. Per això, abans que elaborar una llista de llibres recomanats, m’he estimat més explicar perquè he triat alguns títols que encara no he llegit.

Han passat alguns dies des que vaig lliurar la col·laboració que publiquen avui al suplement Cultura/s de La Vanguardia. No cal dir que seria ben diferent si l’hagués escrit avui. Com sempre, el donaré en dos lliuraments.

Sant Jordi, diada de la bibliodiversitat.

A mida que s’acosta Sant Jordi resulta més difícil trobar un lloc per a les novetats que rebem des de fa unes setmanes. Hauria de ser una activitat calmada, per sospesar bé els pros i els contres de tornar un llibre que ja fa un parell de mesos que espera infructuosament la seva oportunitat, de decidir si es deixa un exemplar al prestatge corresponent perquè passi a formar part del fons o de canviar de lloc altres títols perquè la nova disposició resulti més atraient. O per gaudir del plaer d’anar descobrint el contingut de cada caixa. Però l’abundància de novetats implica també un augment de les diferents tasques de la llibreria, cosa que impedeix dedicar tota l’atenció necessària a examinar-les, ni que sigui breument. Malgrat això, en ocasions obro un llibre que em crida l’atenció i em demoro uns pocs minuts per fer-hi un cop d’ull. Així, per exemple, Defensa pròpia de Borja Bagunyà em va atrapar més temps de l’habitual; em va agradar la manera de trenar les veus de diferents personatges a les primeres pàgines, percepció a la qual es va sumar la bona opinió d’una companya amb un criteri que sol ser molt fiable. De manera que, després d’un tast molt breu, em vaig reservar un exemplar amb la intenció de llegir-lo a casa. Una cosa semblant em va succeir amb Resistència al caos: Per una crítica del nou ordre feudal, de Jordi Vidal: un simple cop d’ull, per comprovar que la petita pila d’exemplars trobaria un lloc apropiat a la secció que li correspon, em va donar uns instants de tranquil·litat per llegir la contracoberta i la solapa. Suficient per apartar-lo amb l’esperança de trobar temps per llegir-lo.

És de sobres coneguda la capacitat de seducció que emana de l’aspecte d’un llibre: els departaments de màrqueting de les editorials van com bojos a la captura de la recepta infal·lible. Així, el disseny de la col·lecció Idees. Assaig breu d’Angle Editorial, a la qual pertany el títol de Jordi Vidal, és el responsable d’aquell primer impuls cap a la lectura. M’ha passat igual amb Punt de cadeneta, de Jean Serra: una portada sòbria de color negre adornada tan sols per un tapet de ganxer elaborat, precisament, amb la tècnica del punt de cadeneta. Aquest motiu tradicional, però, li dóna un aspecte d’austera modernitat que contrasta amb l’aspecte d’altres títols de la col·lecció El cabàs, un canvi de rumb estètic que ha encertat a despertar la meva curiositat. L’ha mantingut el fet que es tracti d’una antologia de textos breus de molt diversa procedència —narracions, cartes, fragments de dietari, impressions de lectura...—, cosa que sembla augurar una lectura plena de matisos, a més a més de convertir-se en la primera aproximació a un autor desconegut.

L’activitat d’ordenar les taules de novetats, amb les temptacions que sorgeixen contínuament i que cal descartar immediatament, és una de les que em resulten més gratificants, malgrat la sensació de desànim davant l’excés d’oferta que de vegades és difícil conjurar. Es publica molt, massa, però també és veritat que malgrat la gran quantitat de llibres prescindibles no és difícil trobar un abundós cabal de pàgines, com a mínim, interessants. Un cop que els llibres ja estan preparats per repartir-los per la llibreria, quan ja estan distribuïts per seccions, la curiositat pot guiar-me a títols insospitats. Així, un altre títol que espera el seu torn és La filosofia medieval d’Alain de Libera. Em va recordar immediatament l’època en què freqüentava amb més assiduïtat els clàssic medievals i els molts dubtes sobre el sentit de les pàgines que llegia. Aquest manual universitari, d’alguna manera, promet un accés ordenat a una època que encara provoca una gran fascinació.

Fora de la llibreria, els estímuls per decidir-se per una lectura són innumerables. Mai n’hi ha hagut tants. Deixant de banda els que fins ara eren més habituals —una conversa o la lectura d’una revista), internet ofereix molts llocs que permeten establir punts de vista personal, experiències de lectura sovint molt suggeridores. Amb una mica d’atenció és possible evadir-se de les jerarquies que tenen la missió d’establir l’excel·lència llibresca i teixir una xarxa d’afinitats virtuals que conviden a tornar al paper. Fa poc, per exemple, m’entretenia llegint a Una temporada en el infierno, no el llibre de Rimbaud sinó el bloc de Juan Pedro Quiñonero, una discussió sobre Michel Onfray on Gregorio Luri mostrava les seves reserves a propòsit del filòsof francès. Això em va despertar les ganes de llegir-ne alguna cosa. Una opinó favorable sobre La força d’existir de Michel Onfray, escrita per Ramon Alcoberro, em va menar a fullejar-lo a la llibreria. Casualment acabava de llegir L’home que mira, no el bloc sinó el llibre publicat per l’editorial Cossetània que recull la primera etapa del bloc, i d’alguna manera estava disposat a seguir la recomanació.

Sant Jordi 2030

Barcelunya, 19 d’abril de 2030 08:36 h.
Benvolgut llibreter,

Voldria saber si em pot preparar per a la diada de Sant Jordi un llibre de paper amb les característiques que li especifico a l’arxiu adjunt persopaper.bib

Necessito que em comprovi que els textos del llibre, que trobarà a l’arxiu adjunt regalsantjordi2030.pdf, són compartibles amb la llicència Creactivitat del meu xloc i del xloc d’XXb, tots dos xlocs de lectura.

Atentament,

XXa

Catalona, 19 d’abril de 2030 12:32 h.
Benvolgut XXa,

el model de coberta que vostè especifica ja no es troba disponible. Ha estat substituït fa tres setmanes per la versió 3z.3, que afegeix millores substancials de navegació i altres avantatges, com ara la incorporació de la comunitat de lectors Lletragrossa, sense perdre l’aspecte de coberta antiga. Hem penjat una demostració al xloc de la llibreria. El preu per adaptar els 27 llibres de la seva biblioteca de paper és de 134 €. Si adapta com a regal de Sant Jordi, a més a més, els 34 llibres d’XXb li oferim un descompte total del 12 %.

Tots els textos que vol imprimir són compartibles segons la llicència Creactivitat del seu xloc de lectura. Em permeto, però, fer-li algunes recomanacions sobres aquests textos:

La traductora Tiva Adra ha enllestit la seva traducció de la xlocvel·la El portaavions de Poble Sec, de la qual sortiran a la venda 2.500 llicències amb compartibilitat il·limitada el dia 21. Tot i que hi ha al mercat 7 traduccions al català d’aquesta novel·la, he comprovat al perfil públic de la biblioteca digital allotjada al seu xloc de lectura que vostè acostuma a preferir les traduccions de la Tiva a les altres. Si ho creu convenient, li podem imprimir aquesta traducció en comptes de la que apareix a l’arxiu regalsantjordi2030 sense cost addicional.

La xlocvel·la de Miquel de Palol El pis del set grafòmans es troba en un procés de reescriptura molt important, segons ens ha fet saber l’autor fa 15 minuts a través d’un comunicat al Gremi de Llibreters. Per 3 € puc afegir a la coberta del llibre que vol regalar un protocol d’accessibilitat per navegar a través de la nova versió, quan estigui disponible. Malauradament, com és lògic, la versió impresa no es podrà modificar. Tingui en compte, a més a més, que la reescriptura inclourà els extres habituals, com escoltar alhora els comentaris de l’autor i del programador durant la lectura o una selecció dels apuntítols descartats a l’edició final.

Salutacions cordials
El Llibreter

Barcelunya, 19 d’abril de 2030 16:24 h.
Benvolgut llibreter,

Moltes gràcies pels seus suggeriments. Una nova traducció de la Tiva és sempre una bona notícia. No ho sabia; estic subscrit a tres dels seus xlocs i en cap no hi diu res. Accepto, doncs, a ull clucs, que la incorpori al llibre de paper. Pel que fa a la xlocvel·la de Miquel de Palol, m’estimo més esperar per poder regalar alhora les versions digital i de paper definitives en una altra ocasió. Les seves reescriptures laberíntiques són del tot imprevisibles i no sé fins a quin punt seria un enuig per a XXb tenir una versió desfasada en paper. La canvio per Sobre la pols de l’emperador de Jordi Coca: n’acabo de rebre la notificació de disponibilitat a través del servei de novetats que la seva llibreria emet cada Sant Jordi.

Per cert, acabo d’enllestir un xlocrelat que no posaré a la venda fins al 5 de maig. Voldria, però, incorporar-lo al llibre de paper que vull regalar. XXb no se l’espera i confio que serà una gran sorpresa. Li envio, tot aprofitant l’avinentesa, el protocol estàndard de compartibilitat perquè el pugui descarregar del meu xloc d’escriptura i posar-lo a la venda a partir d’aquella data. De moment me l’han sol·licitat 5 traductors d'espanyol, 12 d’anglès, 3 de francès i 6 de japonès.

Moltes gràcies per tot,
XXa

La xarxa infinita

A l'editorial del primer número de la revista Trama & texturas, Txetxu Barandiarán la situa a l’entorn dels estudis de la cultura escrita. M’ha semblat molt engrescador que el propòsit principal de la revista sigui esborrar la frontera entre paper i pantalla, de manera que s’estableixi una conversa entra ambdós àmbits. Això implica obrir un gran interrogant, del tot pertinent, perquè hores d’ara és fàcil percebre el canvi en els hàbits de lectura arran de la difusió de les noves tecnologies però em sembla molt difícil aventurar quin serà el resultat d’aquí a un parell de dècades. El fet de publicar la revista en paper i, alhora, mantenir un bloc que no reprodueix els continguts sinó que dialoga amb el ressò de la revista a internet resumeix aquest esperit indagador.

El contingut del primer número és excepcional. Com a targeta de presentació és difícilment superable. Dos grans coneixedors de la història de la lectura com el savi Roger Chartier i l’envejat Alberto Manguel s’ocupen de les llibreries. Si els responsables de la revista volien seduir els llibreters, almenys en el meu cas, ho han aconseguit. Alejandro Katz, editor que ha protagonitzat una de les irrupcions més importants de l’edició independent en espanyol, escriu un article molt lúcid sobre la queixa, el desconcert i la incertesa ara ja crònics al voltant del món del llibre. Entre els altres editors que també hi participen, voldria destacar Alejandro Sierra, de l’admirable Editorial Trotta. Precisament quina cosa sigui l’edició independent és el tema de l’article de Txetxu Barandiarán.

Com és lògic, els altres blogaires que hi participen fa molt de temps que s’ocupen de la relació entre lectura i tecnologia; són de visita obligada si es vol informació de qualitat sobre el tema. Així Juliana Boersner amb Ciberescrituras, José Antonio Millán amb El blog del futuro del libro, Tíscar Lara, Juan Varela amb Periodistas 21, Javier Celaya amb Comunicación cultural o Dosdoce, o Juan Pedro Quiñonero amb Una temporada en el infierno, per exemple, es troben entre els blocs que llegeixo regularment i a través dels quals he anat adquirint una percepció més exacta i complexa sobre l’àmbit cada cop més inabastable de la lectura. La revista proposa, a través d’una conversa que és anar i tornar del paper a la pantalla, una xarxa d’itineraris imprevisible i fascinant.

[Afegit el dilluns dia 16 d'abril; articles de la revista disponibles a la xarxa:

Tíscar Lara: El peregrino digital y la educación 2.0

Juan Pedro Quiñonero: Crítica de la ilusión blogográfica

Jordi Nadal, en pdf: Tampoco mis libros saben que yo existo. ]

Bon dia

Bon dia, la B10 és d’ús individual o la podem utilitzar dues persones? València, Valéncia, Valencia. Impossible restar indiferent; observo les ferides del conflicte: adhesius amb «No mos fareu catalans» a la delegació de la Universitat Oberta de Catalunya. Bon dia, dos tiquets. Quatre euros. I entrem a l’IVAM, on visitem l'exposició sobre la velocitat a l’art contemporani i una altra sobre el Pop Art a la col·lecció permanent del museu. Ara em penedeixo de no haver comprat alguns dels catàlegs que saldaven a onze euros, a la llibreria: Muntadas, Ràfols Casamada, Alfred Jarry... A la web encara no han penjat la informació sobre les exposicions actuals. Bon dia, un tallat i un bitter. Seiem a la terrassa després de tres hores de culturitzar-nos intensament. Un passeig pel barri del Carme i pels voltants de la Seu. A les oficines de “la Caixa”, tota la publicitat en espanyol. En canvi, la publicitat de la CAM i Bancaja a Catalunya en espanyol i en valencià. De tornada cap a l’hotel, l’FNAC que hi ha a prop de l’Estació del Nord. Faig un cop d’ull a la secció de literatura catalana i la decepció no pot ser més gran: arraconada, amb els prestatges plens de novetats, la qual cosa vol dir que no hi ha gaire fons. Poques editorials valencianes. Desisteixo de mirar si hi ha llibres en català a les altres seccions. L’endemà plou. Després d’esmorzar al restaurant de l’hotel, baixo a la cafeteria. La cambrera em demana en espanyol si vull alguna cosa. Bon dia, no, només vull fumar, gràcies. Molt bé, respon, en català. És l’únic lloc de l’hotel on es pot fumar. Bon dia, l’Octubre Centre de Cultura Contemporània? Sí, està ací, i el noi de l’oficina d’informació em traça l’itinerari al plànol de la ciutat. No pot ser més fàcil arribar-hi, però està tancat per vacances. No puc visitar la llibreria Tres i Quatre i decideixo que no aniré a les altres que Vicent Partal esmentava en el seu mapa íntim de llibreries: la de la Universitat de València, la llibreria Soriano i la llibreria París-València del carrer Pelai segurament estan tancades també. Setmana Santa. Sota la pluja, anem cap a la València del segle XXI: Palau de la Música, Palau de les Arts... Surt el sol. Al centre comercial El Saler miro els llibres que hi ha al Carrefour. Ni un sol llibre en català. Aquest és el pitjor diagnòstic sobre l’ús del català a València que vist mai. Amanida valenciana, paella valenciana, tot molt valencià a la platja de la Malva-rosa. La capçalera Valéncia hui ho explica tot: pren partit pel blaverisme de la manera més visible però, a l’hora d’escriure, el diari és en espanyol. Així, doncs, era això. L’endemà arribo a casa, navego per la catosfera. Invasió subtil: cada vegada és més difícil comprar llibres en català a València. Tirant al cap. Pixelades.

Descans

Demanar immediatament Cecília de Florejats, el nou llibre d’Albert Roig, que encara no ens l’han presentat al servei de novetats i ja surt al Cultura/s. Enllestir les comandes perquè els llibres arribin amb prou temps per repartir-los entre la llibreria i el magatzem. Repassar els títols perquè no en falti cap, cosa impossible perquè ja n’hi ha que s’ha distribuït tota l’edició i cal esperar a veure si en fan una altra o no. Parlar amb els comercials dels proveïdors per garantir que el descompte de Sant Jordi s’apliqui de la millor manera possible. A la revista Quimera, una entrevista de Juan Villoro a Enrique Vila-Matas per anunciar la imminent publicació de Vila-Matas portátil; a la distribuïdora encara no en saben res i a l’editorial no responen al telèfon. Reclamar les comandes endarrerides, no fos cas que s’haguessin perdut en els llimbs digitals. Confirmar els col·laboradors que treballaran a la parada i organitzar els horaris. Un dia que estic a punt de volar cap a la feina, m’assabento —tard, com sempre— que la Tina plega; ja no podré llegir nous vols de tres en tres. Un que s’enlaira: Josep Pedrals. Istanbul, que arriba finalment, com també arriba un llibre que segurament esperaven a can Jauss: Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats. I amb tot això, atendre les feines habituals de la llibreria.

Però demà, a l’avió, distrauré amb El secreto del mal la impaciència per descobrir una ciutat on fa molt de temps que hi vull passejar.

La tomba de les llumenetes

Al cinquè paràgraf de La tomba de les llumenetes, d’Akiyuki Nosaka, sabem que el protagonista, en Seita, mor. També sabem que la germana petita, la Setsuko, ha mort d'inanició. La breu novel·la continua, doncs, amb la vida cap a la mort dels dos germans a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, amb un Japó que pateix bombardeigs constants i misèria. Al final, arran de la mort de la Setsuko, llegim:

amb elles, la Setsuko no se sentirà tan sola, les llumenetes li faran companyia... pujant, baixant, desviant-se tot d’una cap als costats, aviat elles també desapareixeran, però tu, Setsuko, aniràs al cel amb les llumenetes.

L’autor ens ofereix aquí els pensaments del protagonista. Aquesta al·lusió al més enllà es transforma a la pel·lícula d’animació del mateix títol, dirigida per Isao Takahata per a l'Estudi Ghibli, en una escena que no apareix al llibre: en Seita mor a l’estació de trens, tornem al començament doncs, i les llumenetes, a l’exterior, es multipliquen i il·luminen la Setsuko, amb qui es reuneix feliçment en Seita. Com si el director cregués necessari oferir una mica de consol ja des del principi, abans de continuar amb l’argument. Com si calgués alleujar el drama per al públic potencial de la pel·lícula, els nens. Perquè La tomba de les llumenetes és una història molt trista i despietada sobre les conseqüències de la guerra. I aquí rau, potser, la principal diferència entre l’obra d’Akiyuki Nosaka i la de Isao Takahata: si la novel·la, en principi, es llegeix com una obra per a adults, en convertir-la en una pel·lícula per a infants sembla que calgui oferir aquesta mica de consol, disfressar amb una conjectura sobre el més enllà la realitat cruel de la guerra. Com si calgués demanar-los disculpes .

Xarxa de paper

Un bon tema per a un bloc com aquest seria la relació entre les publicacions de paper i les electròniques. Per escriure alguna cosa sobre això caldria trobar una frase que em permetés començar d'alguna manera que em sembli prou suggerent, alguna idea al voltant de l’empremta que segles de passar la pàgina amb els dits han deixat en els lectors; afirmar, per exemple, que encara que demà aparegués el llibre electrònic definitiu i tothom deixés de banda el llibre de paper, evocar la lectura significaria igualment al·ludir a una gestualitat on la mà que sosté el llibre seria el centre.

Un cop establerta la importància de l’acte de llegir un llibre de paper en la cosa anomenada imaginari col·lectiu, podria continuar amb un parell d’exemples que demostressin la insuficiència d’aquest lloc comú —això de plantejar una cosa per mirar de refutar-la immediatament és una pràctica retòrica molt habitual. I així, seria insuficient perquè, al igual que les campanyes institucionals de foment de la lectura, no té en compte la complexitat que ha guanyat la lectura amb les noves eines tecnològiques.

Els exemples que reforçarien la noció de complexitat haurien de fer referència a notícies recents, per raons d’economia en l’exposició. El primer podria ser Llibròfags, un lloc que ha començat a funcionar fa poc i que aprofita els recursos del web 2.0. Llibròfags seria un pretext excel·lent per introduir finalment el tema de l'apunt —la relació entre les publicacions electròniques i les de paper— mitjançant nocions com web semàntica, conversa o interactivitat.

El segon exemple podria ser Transports Ciberians, un altra bona notícia, on la noció de complexitat faria referència a altres aspectes que també trobem al web 2.0, com l’ús del vídeo o l’enregistrament sonor o la ràdio on-line i la preservació d’esdeveniments i publicacions. Per alleujar la impressió que potser acumulo massa dades, podria escriure un acudit a propòsit de la intensa polèmica entre els partidaris de cave canis i els qui defensaven, en canvi, que la revista hauria d’anomenar-se cave canem.

Però la influència de Pessoa m’induiria a sospesar la possibilitat que els exemples fossin tres, i així hauria de trobar una altra dada que reblés el tema. La recent publicació de llibre L’home que mira em serviria per recuperar la noció d’atenció, que ja vaig tocar a propòsit del llibre L’aeroplà del Raval. Tant l’un com l’altre demostren que hi ha blocs que, tot i renunciar a elements essencials a l’hora de passar al paper, com els comentaris i els enllaços, superen amb nota la prova del canvi de suport. Amb aquesta darrera frase podria fer un joc de paraules per afirmar que Ramon Alcoberro deu ser un molt bon professor: els seus raonaments són clars i no deixen indiferent; simplicitat i lucidesa a l’hora de tocar qüestions que poden semblar abstruses als qui no freqüentem gaire la filosofia.

Perquè l’apunt acabés de manera rodona, evitaria la temptació d’extreure’n cap mena de conclusió. I pensaria algun títol. L’última frase podria ser:

i així anem fent.

Afinitat de caràcters

L’aparició d’un nou lliurament de la revista Caràcters és sempre una bona notícia. Sobretot si comprovo que hi ha una certa afinitat amb la trajectòria erràtica de les meves lectures. El número 38 s’obre amb dos articles a propòsit del centenari d’Hannah Arendt. Fina Birulés ofereix una síntesi de la vigència de la pensadora alemanya i Simona Škrabec s’ocupa de la recepció mitjançant un comentari bibliogràfic, amb l’elogi de les Converses amb Hannah Arendt que ja vaig esmentar en una ocasió. Aquesta afinitat s’estén a altres títols que he també he intentat explicar al bloc i a la mateixa ocasió —Nacionalisme banal de Michael Billig i Els usos dels passat d’Enzo Traverso— o a algun article d’opinió com «Literatura o pensament», on Francesco Ardolino parla de la gestació del número 3 de la revista Descord. També hi trobo llibres que he llegit però que no he comentat. De vegades coincideixo amb l’opinió del crític, com és el cas de Jordi Rourera a la crítica de Cementiri de butxaca de Ramon Solsona:

sens dubte és un llibre amè, amb alguns relats on tot funciona com un rellotge i que proporciona força somriures. En canvi, en molts d’altres —massa— deixa en el lector una sensació d’inanitat i poca cosa.

O d’Arantxa Bea amb La decisió de Brandes d’Eduard Márquez:

Així, per l’obra desfilen, en lloc d’individus, ombres amb perfil humà, de traços més consistents o difuminats, segons els casos.

O de Manel Ollé sobre la trajectòria literària de Sergi Pàmies, autor d’un llibre magnífic que ha passat gairebé desapercebut: Si menges un neonoucentista sense fer ganyotes, o alguna cosa així. O d'Antoni Maestre sobre l'obra periodística del mateix autor, també al dossier que ocupa les pàgines centrals de la revista.

En altres ocasions discrepo, com és el cas de la crítica que Alícia Toledo fa de Qui vam ser de Lolita Bosch:

escrita al marge de les tendències dominants i amb una prosa audaç i rigorosa, visual i plena de colors. Brevetat i complexitat conviuen harmònicament en aquest conte llarg, singular, revitalitzador i que es distingeix des de la llunyania entre la muntanya de literatura accessible i de gèneres definits.

Les afinitats s’estenen a llibres que no he llegit però que d’alguna manera estic condemnat a fer-ho, com Un Home Vulgar de Miquel de Palol. O a l’entrevista a Josep Gregori i Joan Carles Girbés, amb el pretext dels vint anys d’Edicions Bromera.

Simulacre i castració

Dos castrati conversen. El Micchino, considerat com el millor cantant del moment, se sorprèn que el Mogano, un cantant veterà que encara manté viva la llegenda d’una veu prodigiosa, es trobi a Viena i desatengui així els seus compromisos a Londres. El Mogano li explica que s’ha fet substituir als escenaris. La gruixuda capa de maquillatge que sol utilitzar sempre, tant si interpreta una òpera com si pren un cafè, li permet trobar un substitut sense problemes. Però, i la veu mítica? Ningú no se n’adona? Doncs no. Tothom vol veure el Mogano i la seva fama és tan gran enmig de les grans rivalitats dels castrati del Londres rococó que eclipsa la realitat. Llavors el Micchino li confessa que durant una actuació del Mogano a Roma va adonar-se que havia nascut per al cant. Que va ser llavors que els anys de disciplina van trobar un sentit que li justificava la vida. Només que en aquella actuació el Mogano semblava més gras i potser un pèl més baixet. El Mogano li replica que, lògicament, en aquella ocasió tampoc no era ell.

Canto castrato, de César Aira, és una novel·la sobre el simulacre. Una novel·la històrica, atès que es desenvolupa en una convulsa Europa rococó, en l’ambient tan artificiós com aristocràtic dels castrati. Malgrat que es tracta d’una de les primeres novel·les de César Aira, ja hi trobem moltes de les joguines literàries que ha anat utilitzant després, com el gust per l’anacronisme, que arriba a la perfecció a Parménides. A Canto Castrato, per exemple, fa coincidir el naixement de l’espionatge internacional —activitat a la qual els protagonistes no auguren gaire èxit— amb la invenció de l’aria da capo: a la primera part el cantant respecta escrupolosament la partitura perquè conté missatges xifrats que ha de transmetre amb exactitud si no vol provocar un daltabaix diplomàtic; després d’una breu transició, el cantant improvisa i fa gala del seu virtuosisme. En un món on la simulació ha substituït la cosa anomenada realitat, l’espionatge —ofici de simuladors— és una redundància incomprensible.

Al final de la novel·la, Donato, un jove castrato que havia estat expulsat del seguici del Micchino, assassina un cantant per tal d’interpretar un paper secundari en una òpera on el protagonista és el Micchino. Vol acabar amb ell davant de tothom com a revenja per l’expulsió. Es troben cara a cara sobre l’escenari. Immediatament després de desenfundar un estoc de metre i mig de llarg, Donato s’adona que el Micchino no és el Micchino sinó el Mogano. Però no s’atura.

La secta sic

He llegit a Fum i estalzí una crítica, tan fonamentada com necessària, a la traducció catalana de La Gran Guerra per la civilització de Robert Fisk. Als comentaris del bloc es desenvolupa un debat molt interessant sobre la responsabilitat d’aquests nyaps: de les presses que imposa l’editor a la competència de la pròpia traductora. És indiscutible que l’ofici de corrector es troba en vies de desaparició, fins al punt que hi ha qui pretén assumir-lo des del desconeixement: Tina Vallès també ha tocat aquest tema a propòsit d’una traducció que, a diferència del llibre de Robert Fisk, ha estat retocada amb l’excés de zel propi de qui no sap on acaba la correcció d’un text i on comencen les manies estilístiques, cosa que prova la decadència de l'ofici. A Errata ja vaig parlar sobre el fet que la correcció de textos sembla dependre cada dia més de programes informàtics que de lectors competents capaços de detectar errors que d’una altra manera passarien desapercebts.

A la seva crítica de No pots no sentir-ho, Jordi Llavina detecta una incongruència a la pàgina 127 que qualsevol corrector hauria vist sense problemes. L’ús d’inicials per anomenar els personatges ja hauria estat una raó suficient per posar-hi més atenció. Però al llibre de Pere Guixà hi ha, malauradament, més nyaps, com aquest de la pàgina 169:

X decideix que si entre l’eufòria del 16 de novembre del 1917 —la penúltima anotació del dietari— i la del 2 d’octubre del mateix any —l’ultima anotació— i el silenci fins que troben el seu cos a l’habitació —deu dies més tard, el 10 o 11 d’octubre del 1917— no hi ha cap rastre biogràfic a seguir, potser això és un senyal que l’escriptor li envia perquè s’oblidi d’ell i faci la seva vida, perquè X sigui l’únic responsable dels seus actes.

Per sort, errors com aquest desvien momentàniament tan sols l’atenció del lector i no entrebanquen la lectura, com sí s’esdevé, en canvi, al cas que es comenta a Fum i estalzí. A la pàgina 180 tornen a aparèixer les dues anotacions a les quals es refereix el narrador, però en l’ordre lògic. Es tracta de distraccions força habituals i l’autor no és la persona més adequada per detectar-les, perquè tendeix a llegir les paraules que creu que ha escrit en comptes de les que ha escrit realment. Una dada que reforça la hipòtesi que a No pots no sentir-ho s’ha utilitzat algun corrector automàtic és, a més a més, l’accent que manca a “l’ultima anotació”. Potser els lectors ens haurem d’armar de llapis i protestar més sovint per aquesta manca de respecte. En el cas de No pots no sentir-ho em sap molt greu perquè és un llibre que no es mereix aquesta descurança.