La perifèria central

Damián Tabarovsky al suplement Babelia. Imprescindible, com sempre:

Decía Libertella: "Si Argentina es un país periférico en el mundo, su escritor más periférico será entonces centralmente argentino. A mí me ha costado mucho sostener esta paradoja... ¡Cuanto más marginal, más central!".

Apropiació de la faula

Un dels trets més fèrtils de la cosa postmoderna és l’apropiació de gèneres tradicionals per fer-los nous, tal com recomanava l’avi Ezra Pound. Damián Tabarovsky, a més a més, utilitza aquesta estratègia per desenvolupar a Autobiografía médica les idees que planteja a Literatura de izquierda, tal com ja va fer amb La expectativa. Com que es tracta de difondre unes tesis prèviament establertes, res millor que apropiar-se d’un dels gèneres literaris més eficaços a l’hora d’alliçonar el lector: la faula. Perquè la cosa funcioni, Damián Tabarovsky utilitza, a més a més, el conegut motiu de l’objecte robat o perdut per tal de bastir-ne la peripècia.

El protagonista, que pateix durant tota la novel·la el diminutiu de Dami, és un consultor de tendències socioculturals que es guanya amb molt d’esforç l’oportunitat de gaudir l’objecte més preuat al qual hom pot aspirar: el reconeixement. Malauradament, quan és a punt d’assolir-lo, la malaltia li roba aquesta oportunitat, de manera que ha de repetir el procés a la recerca de l’objecte perdut. A la narrativa tradicional és molt habitual que el protagonista repeteixi el mateix esquema narratiu diverses vegades fins que s’adona del camí infalible que mena a la resolució de l’enigma. Dami ensopega, per tant, diverses vegades amb el mateix obstacle, fins que comprèn l’autèntica naturalesa del lladre, que és el propi cos. La malaltia apareix, en principi, com un obstacle, com una interrupció de l’accés al coneixement:

Una verdad cognoscitiva ocurría en su mundo: Dami accedía al conocimiento a través de su trabajo. Conoció la nueva pobreza gracias a una investigación de mercado y así también conoció el boom inmobiliario de Palermo Viejo, el uso del tiempo libre, los modos de lectura del diario del domingo, la relación con los productos de limpieza de las amas ce casa de clase baja, los secretos del cartón corrugado, el imaginario social de de los judíos del country de Hebraica, la relación entre tecnología y arte contemporáneo, la crisis del espacio público entre los formadores de opinión, la tensión entre cirugía estética y menopausia, las estrategias de instalación internacional de la nueva literatura latinoamericana.

Però a poc a poc, la malaltia revela la seva naturalesa d’esdeveniment sense justificació. La faula és un gènere que exigeix una gran economia narrativa perquè la lliçó final quedi ben clara, però Damián Tabarovsky utilitza un correlat literari de la malaltia per subvertir el gènere del qual s’apropia: la digressió. Perquè la digressió és també una interrupció del discurs i és a través de la digressió que la novel·la, paradoxalment, avança cap a la lliçó final.

Contra les receptes del mercat i les de l’acadèmia, Damián Tabarovsky s’apropia, a més a més, d’altres recursos que apareixen tant a les novel·les més comercials com a la literatura disseccionada a les aules, com podria ser el motiu de l’objecte robat al qual al·ludia al començament —amb la variant que és el propi protagonista qui provoca la desaparició involuntàriament— o la lenta construcció de la revenja que tan productiva s’ha mostrat a Hollywood. Aquestes apropiacions constitueixen una gran broma literària —una gran pavada— per indagar en les condicions de possibilitat d’una literatura d’avantguarda actualment. La malaltia com a equivalent de la literatura. El resultat és la narració de la pròpia impossibilitat de narrar o, com afirma a Literatura de izquierda:

La condición de la vanguardia consistía en llevar una posibilidad hasta su extremo. La condición de la literatura contemporánea consiste en llevar su propia imposibilidad hasta el extremo.

És a dir, Tabarovsky fa d’aquesta impossibilitat el tema de la seva narrativa. Com ja vaig escriure a propòsit de La expectativa, no sé si Autobiografía médica és una novel·la bona o dolenta. Sí sé que m’agradaria llegir més novel·les com aquesta, encara que siguin del tot diferents.

Control de qualitat

Em resisteixo a jutjar si un llibre és bo o és dolent. Si m’ha agradat, m’estimo més explicar les raons per les quals crec que m’ha agradat: elaboro una narració de la lectura i amb això m’acontento, i faig cap a uns altres llibres. Si no m’ha agradat, no perdo el temps donant-hi voltes; l’abandono i prou. No crec que tingui importància esbrinar si La expectativa de Damián Tabarovsky és una novel·la bona o dolenta; m’ha agradat molt i miraré d’explicar-me.

El protagonista, Jonathan, ha perdut la feina —una bona feina— i ha de decidir cap a on orientarà la seva vida. És pura possibilitat: jove, amb una experiència laboral remarcable i sense vicis, tret d’una rica vida interior plena de complexos pensaments que ajornen la presa de decisions. Bé, una rica vida interior contínuament qüestionada pel corcó del narrador.

El poder-ser es, en efecto, el sentido último del concepto de existencia. Pero si el hombre es poder-ser, su modo de ser es el de la posibilidad y no el de la realidad. Decir que el hombre existe no puede pues significar que el hombre sea algo dado, porque lo que el hombre tiene de específico y lo que le distingue de las cosas es justamente el hecho de estar referido a posibilidades y, por lo tanto, a no existir como realidad simplemente presente.

Amb aquest fragment queda clara la tendència a la xerrameca del narrador. Una xerrameca justificada pel joc de digressions del protagonista, discutides pel narrador amb altres digressions. El cito perquè té a veure amb el tema de la novel·la, un dels aspectes del qual seria el fet d'haver de triar una sola opció entre totes les possibilitats, la soledat de l’individu davant la indeterminació. Al capítol sis, per exemple, Jonathan decideix anar-se a viure a Ushuaia de forma totalment atzarosa i es dirigeix a la Casa de Tierra del Fuego per iniciar els tràmits. Es troba, doncs, davant l’elecció d’una opció, davant la concreció del desig de fugir del seu barri. Però defuig el compromís, l’ajorna i supleix una rutina per una altra rutina, ara amb una xicota que treballa disfressada de pingüí. Surt del barri, és veritat, però la insatisfacció creix entre digressió i digressió.

Al final de la novel·la, Jonathan emigra a Alemanya i es dedica a netejar avions. Coneix un pilot, Mathias Rust, que un dia aterra a la Plaça Roja de Moscou. Un gest agosarat i gratuït. Els serveis secrets, els polítics, la diplomàcia, a banda i banda del teló d’acer, intentaran omplir de sentit la commoció que va provocar l’esdeveniment.

Rust declaró: «Sólo quería conocer de cerca a los rusos. Estoy seguro de que deben de ser tan simpáticos como nosotros». ¿Eso era todo? ¿Semejante viaje únicamente para eso? ¿Tanto riego para nada? Aunque quizá fuese a la inversa: era la nada misma, la llamada de esa nada, la real trasgresión. El triunfo de Rust: haber alcanzado la pavada total y desde allí elevar una crítica radical del mundo.

I amb aquesta cita enllaço la novel·la amb el gran llibre d’assaig de Damián Tabarovsky: Literatura de izquierda. Entre la qualitat que demana el mercat —l’artefacte fast-food— i la qualitat que demana l’acadèmia —l’artefacte metaliterari—, l’autor s’empesca una magnífica andròmina que es fonamenta en l’escreix; entre altres coses, narrar pel gust de frustrar les expectatives. D’acord que és una novel·la de tesi que vol demostrar en què consisteix la comunitat inoperant de la literatura. D’acord que, malgrat la rica vida interior, Jonathan és un personatge pla i el narrador també. La novel·la és la pavada total que en la seva inutilitat mostra una radical subversió: escapar-se dels controls de qualitat que el mercat i l’acadèmia volen imposar.

Surfin' Argentina

És un llibret lleig. La portada de Literatura de izquierda sembla un cartell commemoratiu del Llibre vermell de Mao. No l’hauria llegit si un company de la llibreria no m’hagués assegurat que m’agradaria; i m’ha agradat. Damián Tabarovsky realitza una reducció salvatge del concepte literatura: contra el mercat i contra l’acadèmia descriu l’evolució de la literatura argentina dels darrers trenta anys amb unes eines conceptuals precises i sorprenents. Aquesta mena d’operacions, que consisteixen a explicar un objecte immens a partir d’unes poques nocions ben fonamentades, poden ser molt útils per indicar un punt de partida, un indici que em convidi a endinsar-me per un bosc poc conegut.

Tabarovsky planteja una diferència entre les avantguardes històriques i les avantguardes actuals: si ser avantguardista abans volia dir obrir camins impensats en la literatura, ara l’avantguarda és la impossibilitat mateixa de ser de la literatura. L’herència de les avantguardes històriques, però, aporta un element que trobo essencial: com que tot és possible gràcies a l'experimentació formal, cal que l’escriptor triï les pròpies restriccions. I és una tria arriscada i lúcida la mena de crítica literària que practica Tabarovsky. Ofereixo uns fragments del primer assaig, “El lector sin público”, sobre el concepte central, la literatura de izquierda:

Esa literatura no se dirige al público: se dirige al lenguaje. No se trata de la oposición novela de trama vs. novela de lenguaje —que es como decir: la oposición mercado vs. Academia—, sino que es mucho más ambiciosa: apunta a la trama para narrar su descomposición, para poner el sentido en suspenso; apunta al lenguaje para perforarlo, para buscar ese afuera —el afuera del lenguaje— que nunca llega, que siempre se posterga, se disgrega (la literatura como forma de digresión) ese afuera, o quizá ese adentro inalcanzable: la metáfora del buceo (la invención de una lengua dentro de la lengua); ya no el buceo como búsqueda de la palabra justa, bella, precisa (el coral iluminado bajo el agua), sino como el momento en que la caza submarina se extravía y se convierte en chapa, ácido, vidrio molido, coral de vidrio molido (la exploración a un barco hundido).

(...)

Fuera del mercado, lejos de la academia, en otro mundo, en el mundo del buceo del lenguaje, en su balbuceo, se instituye una comunidad imaginaria, una comunidad negativa, la comunidad inoperante de la literatura.

Quina és aquesta comunitat? Bàsicament Libertella, Fogwill i Aira. Sí: un cànon, o contracànon. Precisament, l’encert del breu assaig amb què comença el llibre és que aporta claus literàries que enriqueixen la meva lectura de César Aira. Caldrà, doncs, seguir la petja de Libertella i Fogwill.

Continua amb un assaig sobre Copi —també caldrà llegir-lo, què hi farem—, unes observacions sobre el lloc de la mirada en l'art i la literatura del segle XX i unes reflexions més literàries recollides sota el títol “Estaba haciendo surf y una ola me agarró”:

El peso de tener atrás a las vanguardias parece insoportable. Pero lo verdaderamente insoportable no es que las vanguardias hayan fracasado o se hayan diluido o que hayan sido absorbidas por el sistema, sino la dificultad de ser hoy vanguardia. La literatura contemporánea profundiza esa imposibilidad. La condición de la vanguardia consistía en llevar una posibilidad hasta su extremo. La condición de la literatura contemporánea consiste en llevar su propia imposibilidad hasta el extremo.

L’últim assaig, molt breu, és una delícia. “Perder el juicio” analitza un tòpic a propòsit de l’obra de Flaubert: la feina d’orfebre que fa útil la literatura. Flaubert va ser absolt en el judici contra Madame Bovary perquè la defensa va convèncer el jutge que “la obra de la que Flaubert es el autor es una obra que parece haber sido intensa y seriamente trabajada desde el punto de vista literario y del estudio de los caracteres”. Va ser absolt per la seva utilitat social. Tabarovsky planteja amb eficàcia que aquesta feina d’orfebre literari en Flaubert és inútil, és un escreix sobrer: “si la literatura fuese inútil, fuese lo que sobra, lo que está de más, si no tuviese otro fin más que sí misma, si no fuese más que la escritura de su escritura, perdería su inocencia, perdería el juicio.” Flaubert corregint fins a l’extenuació per oferir un producte ben fet és l’argument que va admetre el jutge, el representant del sentit comú, que s’escandalitzava davant la sospita del fiscal imperial que Madame Bovary és un excés, “lo excesivo de la escritura se convierte en el tema central de su alegato”, una despesa injustificada i inadmissible. Tabarovsky nota que l’argument que va aprovar el jutge, i va salvar Flaubert, és l’argument que perdura.