dissabte, de novembre 04, 2006

Nacionalisme banal

. dissabte, de novembre 04, 2006

El suplement Babelia d’avui està dedicat a les «Ideas que mueven el mundo» i m’ha decebut molt no haver trobat entre els conceptes clau que s’hi assenyalen —fonamentalisme, islamisme, multiculturalisme, neocon, etc.— la paraula nacionalisme. L’únic terme que s’hi relaciona és «imperio», però per afirmar que es tracta d’una mena de superació de vell concepte d’estat-nació. Michael Billig demostra a Nacionalisme banal que això no és així.

El nacionalisme implica de manera inevitable una barreja d’allò particular i d’allò universal: si s’ha d’imaginar la «nostra» nació en tota la seua particularitat, ha d’imaginar-se com una nació entre d’altres. La consciència de la identitat nacional normalment assumeix un context internacional, el qual, alhora, cal imaginar, de cap a cap, tant com la comunitat nacional: o almenys la imaginació s’ha de fossilitzar i esdevenir un hàbit mental. Per tant, els estrangers no són només «altres» que simbolitzen l’anvers de «nosaltres»: «ells» també són com nosaltres, part del codi imaginari universal del sentiment nacional.



Si hi ha una ideologia d’abast internacional que determina l’organització del món és, doncs, el nacionalisme. Michael Billig dóna una dada irrefutable: la mateixa paraula «internacional» apareix a finals del segle XVIII, en el mateix moment que comencen a constituir-se els estats-nació. L’autor de Nacionalisme banal defensa, però, un abast més ampli que l’habitual d’aquest concepte. No és la cosa irracional i gairebé tribal que s’aplica únicament als qui aspiren a construir una altra nació més, a modificar el mapa de nacions admès i reconegut internacionalment, sinó també la ideologia que sosté l’ordre simbòlic que identifica i justifica l’existència de les nacions que ja formen part de l’ONU. Què és, per tant, el nacionalisme banal? Manllevo la definició de Contrastant:

El terme nacionalisme banal, encunyat per Michael Billig, serveix per referir-se al discurs nacionalista implícit i que, per tant, no es veu. Dit altrament: és un discurs que es percep com a normal, com a natural i que, per tant, no es mostra com a nacionalista.


Precisament, el concepte de nacionalisme banal ha estat difós en català sobretot pel col·lectiu Contrastant. A través del seu web es dediquen a detectar i analitzar algunes dades significatives que mostren l’immens esforç que dediquen els estats-nació consolidats i reconeguts a mantenir el conjunt de ficcions que convenç diàriament els ciutadans que és d’allò més bonic reconèixer-s’hi com a membres. Si la Generalitat ha dedicat una quantitat ridícula i polèmica a la promoció de les seleccions nacionals catalanes, l’enorme inversió econòmica i ideològica que dediquen Espanya, França o els Estats Units a les seves seleccions nacionals passa gairebé desapercebuda. ¿Quina és la utilitat de les seleccions nacionals? Cap, tret de celebrar i reivindicar el fet que un determinat grup de persones pertany a una determinada nació. Res a veure amb l’imperi de la raó ni amb la lucidesa crítica. Només cal recordar quina mena d’informació es donava a les emissores espanyoles de televisió sobre el mundial de futbol. No crec equivocar-me gaire si afirmo que un quart del temps es dedicava al partit de la selecció espanyola —quan jugava— un quart a la resta de partits de la jornada i la meitat del temps a la eufòria o decepció que havia provocat el desenllaç de l’únic partit important de debò, amb un desplegament caríssim d’unitats mòbils que es desplaçaven a polígons esportius i bars on tot de gent assenyada, raonable i noblement borratxa desplegava una subtil coreografia de gestos encapçalada per un complex i definitiu argument: «a por ellos, oé». Un esdeveniment esportiu on l’esport no importava gens.

Con afirma Michael Billig, un dels mecanismes que permet la difusió del nacionalisme banal és el sentit comú, concepte que s’utilitza sobretot per tancar una discussió en el punt on hauria de començar; un «això és així i prou» dit a temps evita la funesta mania de pensar. Ja he dit en altres ocasions que el sentit comú és útil per viure sense haver de pensar sempre cada cosa, però l’abús en fa un instrument de coacció de la llibertat individual molt efectiu. Només cal observar qui reivindica més assíduament el sentit comú. Michael Billig dedica tot un capítol, per exemple, a analitzar els diferents estudis que han volgut diferenciar entre patriotisme i nacionalisme; estudis que han fracassat a l’hora de fonamentar aquesta distinció però que han estat rebuts i aplaudits pels defensors del sentit comú. Recordem els intents de fonamentar Espanya en la lleialtat a un patriotisme constitucional, com si Espanya no fos el resultat, entre altres coses, de la violència. Com afirma Benedict Anderson a Comunitats imaginades, l’ordre simbòlic de les nacions és el resultat de la memòria i de l’oblit administrats des del poder. La nació no és tan sols una abstracció que serveix per justificar la violència legítima sobre les dissidències, sinó també un mitjà per utilitzar la violència simbòlica, per determinar què és pensable i què no respecte als propis fonaments de la nació.


Apunts anteriors més o menys relacionats amb tot això:

8 comentaris:

Quera ha dit...

Un post valent, perquè aquestes qüestions són més i més complexes de tractar aquí. M'ha fet pensar en un concepte de Joan Fuster, l'auto-odi, que ell aplicava al context valencià i que sovint em sembla s'ha estès també per aquestes terres del nord. És més: sovint no hi veig res més. Com que pensar-hi entristeix, potser val la pena considerar un altre terme que ens ve d'un nord més enllà: la geopoètica.

L'escriptor ucraïnès Iuri Andrujovitx en parla al seu últim llibre, El último territorio (Acantilado), que recomano. La geopoètica és una noció d'un altre escriptor, el rus Víktor Neborak, amic seu. Tots dos i Oleksandr Irvanets han creat el grup Bubabu. Pel que veig per internet, hi ha a Belgrad una editorial Geopoetika i els serbis i d’altres creadors de l’antiga Iugoslàvia en van plens. La idea arrenca, per contraposició a geopolítica en el cas de l'antic bloc de l'est europeu, de la posició que cadascú, autor o lector, i cada obra, ocupem segons la geografia i la poètica -—la manera de ser al món—- que cadascú hi aplica o ens encaterina. Geografia, paisatge, imaginació. La geopoètica és una indisciplina. No costa gaire de traslladar-la de la literatura a la vida pública.

Res de més multicultural, diu Andrujovitx, que el cementiri del seu poble a Ucraïna. La resta són paraules del poder.

Una aplicació, una traducció, del concepte a les qüestions relatives al nacionalisme que tal vegada ens fóra útil, per desinfectant.

j.t. ha dit...

un post magnífic, senyor llibreter. txapó!

subal ha dit...

estic molt d'acord amb J.T., un post brillant.

No sé si ve a to, però l'altre dia un nacionalista banal posava una coda al seu blog que deia;

(Coda: «un dialecto es una lengua con Ejército». Max Weinreich.)

algú, millor informat, va haver de dir-li que Weinreich havia escrit justament el contrari; Una lengua es un dialecto con Ejército.

Són tics, lapsus, de nacionalista banal, n'estic segur.

TACET ha dit...

Un post excel·lent que convida a la reflexió.Tot i que trobo que la primera citació de Billig té l'escenografia d'un joc de mans, m'ha desvetllat la curiositat per a saber-ne més. I és que, de fet, aquesta és la feina del llibreter: incitar a la lectura. Gràcies.

Joan del Riu ha dit...

Un dels millors posts que li he llegit, senyor llibreter. Sóc d'aquells lectors que mai escriuen cap comentari, però aquest cop no em puc estar de felicitar-lo.

El llibreter ha dit...

Perdoneu que us agraeixi els vostres comentaris tan tard, però és que fins ahir era a París. M'alegra molt que us hagi agradat aquest apunt. La col·lecció "El món de les nacions" de l'editorial Afers mereix més difusió, perquè aporta títols que tracten la diversitat del nacionalisme des d'un punt de vista crític molt saludable.

Nacionalisme banal és un llibre molt oportú —no fa ni un parell de setmanes que es pot trobar a les llibreries—, ara que els qui afirmen que el nacionalisme espanyol no existeix guanyen noves tribunes.

Salutacions cordials

Fabullus ha dit...

Totalment d'acord.

Jo només voldria poder ser un nacionalista banal (altrament dir "no nacionalista").

Anònim ha dit...

Com diu un dels comentaristes, no només el llibre de Michael Billig (Nacionalisme banal) és magnífic, sinó que tota la col·lecció "El món de les nacions", de l'Editorial Afers, ho és. Són aquestes le editorials que acaben resultant imprescindibles per la feina que fan i pel que aporten a la nostra cultura. Estic d'acord que és una llàstima que els "nostres" periodistes li donin tan poca difusió. I quan dic "nostres" em refereixo als dels mitjans en català, els quals, per cert, els donen més "bombo" als llibres publicats en castellà que no pas als editats en català. Potser és perquè no els acusin de "banalitat", cosa que no preocupa als diaris en castellà. En fi, llibreter, un comentari magnífic, i com sempre, una magnífica aposta per llibres especialment interessants.