dijous, de gener 12, 2006

El mal lector

. dijous, de gener 12, 2006

Sóc un mal lector de poesia. Sé que hauria de llegir primer el primer poema, després el segon, després el tercer, i així fins al final. Però començo el primer poema, si m’agrada hi torno, tasto el segon, una mica del tercer, i en aquest punt em cal tornar al primer o al segon, o tanco el llibre i l’obro a l’atzar més o menys per la meitat, em detinc on l’atzar em dicta, o reprenc una lectura que defuig la línia recta i faig cap al quart, o salto al final, i llavors potser torno enrera a la recerca d’una pàgina que he obert abans, però tal vegada topo amb uns altres versos i m’hi entretinc una, dues, tres vegades seguides. Abordo un altre llibre d’una manera semblant, potser des del començament, potser des de l’última pàgina, fins que un vers crida un altre vers del llibre anterior, o d’un altre llibre que he de buscar —quin poema era?— i ara és una estrofa que em distreu perquè no la recordava...

Tot comença a la llibreria, és clar. Col·loco llibres, novetats o reposicions, un em crida l’atenció, perquè ja he llegit coses de l’autor, perquè fa molt de temps que no llegeixo res d’ell o d’ella, perquè no n’he llegit mai res i potser ja toca, perquè m’agrada el títol o la portada... Llavors obro el llibre i potser algun vers, o estrofa o poema em captiva, i és aleshores que decideixo iniciar el procediment del mal lector del poesia.

Si un recull de poemes m’agrada, al final sempre el llegeixo sencer, perquè hi ha la preocupació de perdre per sempre algun fragment, i la lectura esdevé la cacera dels versos que no poden escapar, i també una relectura més atenta perquè hi ha la familiaritat amb els versos ja visitats. En ocasions, fins i tot, sóc capaç de percebre l’organització del llibre, d’escoltar el batec d’un organisme que es comença a formar en la imaginació.

Poesia contra poesia de Jean Bollack és una lectura lenta i de vegades li sóc infidel amb La veritat cansa de Xulio Ricardo Trigo, L’estació de les ombres de Josep Lluís Aguiló, i Tristes d’Ovidi.

13 comentaris:

mar ha dit...

el mal lector de poesia és aquell que agafa un llibre i el comença des del principi i no el deixa fins al final... quina manera més estúpida de desaprofitar tot el que ens regala un poema (oi?)
en un sol poema hi pots llegir tot el que la narrativa t'ha d'explicar en cent pàgines... inclús un sols vers si el rellegeixes cent vegades, cada vegada obtindràs una sensació nova.
Aquesta és la seva màgia...
en fi, que no crec que tu siguis "mal lector" de poesia, tot el contrari...
jo seria pitjor, doncs, perquè fins i tot salto d'un llibre a un altre i no sé mai ni qui n'és l'autor (de fet, tampoc em serveix de res saber-ho)

(per cert, segueixo estant a la quarta pàgina de desert de pells i m'encanta ser-hi)

(que tal per "l'anatomia"?)

Anònim ha dit...

Llibreter, sincer Llibreter, el teu sistema de lectura de la poesia és d'una llibertat singular tan bona com la millor. Un servidor també fa quasi (en el "quasi" salvaré la diferència)el mateix: espigolar i rellegir.
I l'Anatomia, com va funcionar?
Un Fan

Anònim ha dit...

El teu sistema és el bó. L'aproximació a la poesia s'ha de governar per la intuició. Si el primer poema del llibre que l'atzar et posa davant dels ulls no et captiva deixa'l. La vertadera poesia és la que et captura i et fa feliç.

xuxy ha dit...

Llibreter, no vaig poder anar a l'anatomia del cadàver!!! Sisplau,fe'ns-en cinc cèntims!!!

Devotament,
Xuxy

todó ha dit...

hehehe, quanta gent sap de cop quina és la manera "bona" de llegir poesia...
en fi; som tots plegats com els "lectores salteados" per a qui escrivia Macedonio. efectivament, jo també vaig fent zàpping.

Isaac ha dit...

Heu de llegir poesia amb la bragueta oberta.

xuxy ha dit...

Cal llegir poesia amb el diccionari sempre al costat.

mar ha dit...

el diccionari al costat, xuxi???
això només ho fan els que, de la màgia tan sols els atrau descobrir-ne el truc... en ves de gaudir de l'espectacle...
o és que tu escoltes música amb la partitura al costat?

la poesia transmet sensacions no teories que s'hagin d'analitzar

jo què sé...

(en canvi lo de la bragueta ... jejeje... encara que sigui dona, sóc capaç d'entendre-ho)

apa, nanit a tots

mar ha dit...

xuxy
aaiissss... ho sento, sense voler t'he llatinitzat la "y"

El llibreter ha dit...

Gràcies per fer-me veure que és força habitual llegir poesia d’aquesta manera desordenada, tot i que penso que si un poeta compon un llibre d’una manera determinada és perquè això és important per entendre’l. Al cap i a la fi, sempre llegeixo sencers els llibres de poesia que m’agraden i de vegades, fins i tot, aconsegueixo captar l’organització del llibre i el sentit que pugui tenir.

júlia ha dit...

Espero, bon llibreter, que a la teva llibreria donis més oportunitats als llibres de poesia -i de tot- provinents d'editorials petites, com ara Meteora i altres. A més de les dificultats inherents al gènere, els llibres de poesia costen de trobar i, encara més, si no són de l'omnipresent 62.

effimer ha dit...

Coincideixo amb altres comentaristes pel que fa a la manera de llegir poesia. Si em permeteu una comparació, potser massa òbvia, amb el caminar i els paisatges, la lectura d'una novela seria com una travessa de muntanya, un recorregut seqüencial que va directe de començament fins al final, passant per diferents carenes i valls, disfrutant del camí però amb l'objectiu clar de completar-lo. La lectura de la poesia és més aviat com qui passeja per un jardí botànic, i s'atura aquí i allà a observar un exemplar determinat, i després el compara amb un altre, un recorregut ple de giragonses i repeticions. Sovint no hi ha un començament i final clars ni tampoc un temps establert per dedicar a cada part; el més probable és que ens en saltem algunes i en canvi en repetim unes altres, després d'una pausa.

Anònim ha dit...

jo sóc, benvolgut llibreter, un lector ocasional de poesia. penso que en poesia, com en altres gèneres, un poeta o escriptor,pot passar a la posteritat per un sol vers, un conte i senzillament, per deu línees ( jacobs a "la zarpa del mono" o hugh walpole a "la fantasmita", són els meus exemples). en català, m' emociona només un vers de carner : "...qué hi fa d' anar caient si ens en duem l' amor?" a "els fruits saborosos" . us animo a que el llegiu .