divendres, d’agost 05, 2005

L'atzar de la lluita

. divendres, d’agost 05, 2005

No té conclusions: excepcional. Com que Simona Škrabec no ha de bastir una argumentació orientada a demostrar les conclusions, L’atzar de lluita analitza les diferents accepcions del concepte Europa Central en funció del propi rerafons ideològic de cada cas. De fet, el primer capítol aconsegueix diluir qualsevol idea preconcebuda sobre aquest territori. Joseph Roth, Claudio Magris, Peter Handke, Danilo Kiš, Milan Kundera... infinitat de lectures que dibuixen una Centreeuropa més o menys precisa. Simona Škrabec s’encarrega des del començament d’oferir una Europa Central sense uns límits temporals i espacials concrets, per continuar amb l’anàlisi de les implicacions que l’ús d’aquest referent ha tingut al llarg dels darrers cent anys. L’Europa del teló d’acer, en què Europa Central podia ser una alternativa cultural i política a la divisió entre l’Europa Occidental i l’Europa de l’Est. Europa Central com imatge per a la nostàlgia d’un imperi austro-hungarès idealitzat. Europa Central com a eina de distinció d’Àustria en la pugna d’identitat amb una Alemanya amenaçadora. Mitteleuropa com a Alemanya estricta o com a espai vital d’una Alemanya colonitzadora que ha perdut el tren colonial d’Amèrica i Àfrica.

Si Simona Škrabec desdibuixa el concepte Europa Central és perquè cada context en què apareix permeti identificar la intenció, la ideologia o els tòpics argumentals de qui el fa servir. Desdibuixar per desmomificar per precisar. Desfer la idea prèvia que pugui tenir el lector és la millor estratègia per abordar una anàlisi minuciosa i lúcida d’un fragment significatiu de les batalles ideològiques que han recorregut l’Europa del segle XX. Per conèixer la manera de fer Simona Škrabec, podeu trobar, en pdf, un text sobre la novel·la La repetició, de Peter Handke: “Relleu càrstic” que pertany a la seva tesi doctoral: Geografia imaginària. La repetició també és comentada dins L’atzar de la lluita, al capítol “L’interior d’un mot”. Un altre document en pdf em servirà per recordar la seva rellevant tasca com a traductora, com a pont entre Eslovènia i Catalunya: “Camí de Sirga que no es por recórrer a peu”, el pròleg de la seva traducció a l’eslovè de Camí de sirga, publicat a l’últim número de la revista Els Marges.

Europa Central com a eina política o cultural ja no provoca gaires adhesions, ha esdevingut un concepte inútil davant la pretensió de tothom de ser Europa Occidental, que vol dir Unió Europea i OTAN; espai que sembla reunir totes les aspiracions de democràcia i lliure mercat. Malgrat tot, Milan Kundera s’hi refereix a El teló amb la mateixa vehemència que als anys vuitanta, quan era una eina de lluita política contra el predomini soviètic:

Jo explicava que, encara que existeix una unitat lingüística de les nacions eslaves, no hi ha cap cultura eslava, cap món eslau: la història dels txecs, igual com la dels polonesos, els eslovacs, els croats o els eslovens (i, evidentment, els hongaresos, que no són gens eslaus) és purament occidental: gòtic; renaixement; barroc; contacte estret amb el món germànic; lluita del catolicisme amb la Reforma. Res a veure amb Rússia, que era lluny, com un altre món. Només els polonesos hi vivien en un veïnatge directe, però semblava un combat a mort.


Simona Škrabec dedica un capítol a analitzar el context en què la definició de Milan Kundera fa sentit. L’atzar de la lluita, publicat per l'editorial Afers, és un gran llibre que no hauria de passar desapercebut.

12 comentaris:

Manel Ollé ha dit...

Em permeto de penjar aquí una ressenya inèdita -en castellà- sobre un llibre i un atraducció de Simona Skrabec que fa dos anys La Vanguardia no va saber publicar (que en català es reflexioni sobre literatura del centre d'europa se surt del guió i excedeix la quota regional):

La sabana en Eslovenia

-Simona Škrabec. L’estirp de la solitud. Institut d’Estudis Catalans. Biblioteca Filològica, XLVI. Barcelona 2002.
-Drago Jančar. La mirada de l’àngel. Traducción de Simona Škrabec. Angle Editorial. Manresa, 2003.

No tendría que hacer falta a estas alturas seguir insistiendo en ello, pero aún hay quien se muestra incapaz de ver en el relato breve algo más que una forma menor de ingenio y marquetería. La ensayista y traductora eslovena afincada en Barcelona, Simona Škrabec, ha escrito directamente en catalán un ensayo admirable, que aporta nuevos argumentos a los que creen, por el contrario, que el cuento es uno de los formatos más fecundos y capaces de cifrar los tiempos que corren. Ricardo Piglia en sus tesis sobre el cuento hablaba del diálogo misterioso que todo relato entabla con su reverso oculto. Simona Škrabec revela la capacidad del género para transmitir la emoción trágica sin caer en la grandilocuencia, partiendo de lo inmediato o lo nímio, bordeando la frontera de lo risible. La consciencia de la duplicidad del sentido de las cosas y de las palabras, junto a la consciencia de los conflcitos latentes en cada uno de nuestros movimientos alejan al cuento de la tentación del ensueño opiaceo y pastoral.

A partir de cuatro relatos de cuatro autores de la tradición centroeuropea–Arthur Schnitzler, Italo Svevo, Thomas Bernhard y Drago Jančar - Simona Škrabec emprende en L’estirp de la solitud un recorrido que si antes calificaba de admirable es en primer lugar porque prescinde de la logorrea vacua y pedante con la que no pocas veces se habla en vano de estos temas y de estos autores, y en segundo lugar por su capacidad de iluminar ficciones entre si, contrastando relatos, sirviéndose si se tercia de análisis narratológicos o acudiendo a los filósofos cuando es preciso; tejiendo, en definitiva, un tapiz en el que a partir de casos muy particulares toma forma una argumentación poderosa y llena de estímulos y detalles felices, que avanza al tiempo en diversas direcciones.

Con apenas cuatro relatos como pretexto, Simona Škrabec evoca los rasgos definitorios del espacio literario que se erige allí donde algún día imperaba la corona austro-húngara; retrata con precisión una galería de protagonistas que comparten su filiación en la estirpe de la soledad; reinvindica la ficción literaria como forma de conocimiento genuina y autosuficiente, capaz de plasmar los abismos contemporáneos. Simona Škrabec ganó merecidamente el Premi Josep Carner de teoría literaria 2002 con L’estirp de la solitud. Es cosa infrecuente y meritoria atreverse con temas de esta índole, y más hacerlo en una lengua más dada a la monografia que al ensayo literario.

Uno de los cuatro relatos analizados por Simona Škrabec en L’estirp de la solitud se incluye en el volumen de cuentos La mirada de l’ángel, de Drago Jančar, que ella misma ha traducido. Se trata de un relato que reescribe al tiempo la peripecia del protagonista de La guardia blanca de Bulgàkov y de La muerte en Samarra de Somerset Maugham: la historia del que huye de la muerte para acabar encontrandola donde menos la esperaba. En el cuento de Drago Jančar la peripecia del ruso blanco que hace de la huida y de la ocultación el sentido de su vida se resuelve décadas más tarde con una implacable ironía de la historia y del destino que, sin mover de sitio a su protagonista, lo devuelve al punto de partida a finales de la Segunda Guerra Mundial.

Drago Jančar es el autor esloveno más traducido y reconocido fuera de sus fronteras. Su obra narrativa se enmarca en la recepción europea del postmodernismo, que en Eslovenia tomó a Jorge Luís Borges como principal punto de referencia. No nos encontramos, sin embargo, ante un constructor de relatos sofisticados y relamidos, sino sobretodo ante un narrador capaz de mirar de frente a la terrible imagen de la esfinge y sus enigmas. En uno de los relatos del libro un grupo de soldados extraviados por los montes eslovenos en 1945 llega a un pueblo en el que encuentran el horror dentro del horror, el crimen y la locura, cuando contemplan casas ardiendo y toda la población degollada de forma extraña y gratuïta. Se entrevera en el relato el eco lejano de un pasaje idéntico procedente de las Etiópicas de Heliodoro. La superposición del horror antiguo y el contemporáneo consigue sumar al placer estético del perfecto ensamblaje de relatos y tiempos la sensación del eterno retorno y el regusto amargo de la materia de la que estan hechos según que sueños.

En otro relato de La mirada de l’angel todo sucede en el instante en el que se cruzan las miradas desafiantes de una rata de cloaca y de la madre de una niña que ha estado a punto de ser mordida por el roedor infecto. Dos especies, dos trayectorias vitales, dos herencias históricas y genéticas cargan de fuerza este tenso instante de arrabal suburbano. También trancurre en un instante suspendido el relato de un marido que amenaza en la borda de un barco con lanzarse al mar mientras su mujer, en la tumbona de cubierta, lo anima desdeñosa a hacerlo: se concentra en este instante todo un infierno doméstico apenas insinuado. La amenaza que surge de improvisto y lanza al vacío a un europeo en viaje de negocios en Nueva York se encarna en una atractiva joven mulata que lee absorta en el metro y que actua de cebo en una trampa infernal.

Dejando de lado dos o tres relatos del libro, en los que la tensión decae en brazos de la leyenda medieval o urbana (como por ejemplo en una versión ingenua de la historia de la autoestopista fantasmal que súbitamente desaparece del asiento trasero), el libro reúne cuentos memorables que se justifican por si solos, cuentos en los que la mirada y la angulación con que se narra toman un protagonismo activo; cuentos en los que chisporrotea la fricción con el presente de un imaginario devoto, poblado de ángeles, demonios y vírgenes; cuentos en los que una joven que dibuja absorta depredadores de la sabana en su cuaderno, mientras viaja en un autocar desvencijado por la Eslovenia profunda, se salva del acecho de dos brutales machos en celo que se disponen a violarla. Se salva con el gesto rápido y certero de un antílope. Con el gesto de una imaginación que vive acosada y que, pareciendo ausente y remota, afronta el peligro.


Manel Ollé

emgiro ha dit...

Gràcies, llibreter! Tenia el llibre a la motxilla que m'emportaré un dia d'aquests, aviat, a la muntanya. Veig que vaig fer ben fet de comprar-lo. També hi ha Alla cieca, de Magris, que també crec que vaig fer ben fet de comprar.
Si tanques la llibreria, bones vacances. I bones lectures!

emgiro ha dit...

Gràcies també, Manel Ollé.

Zizou ha dit...

El terme excepcional ja és una conclusió.

S. ha dit...

Es pot consultar el text íntegre de la mencionada tesis de Skrabec "Geografia imaginària: identitat i literatura a Centreeuropa" a http://www.tdx.cbuc.es/TDX-0318103-203713/

ICARO ha dit...

És una delícia llegir coses com aquestes des de Palma.

Salutacions, llibreter!

El llibreter ha dit...

Recupero unes preguntes que es feia recentment Àlex Broch a les pagines de l’Avui:

“Si anem al camp de la crítica i l'assaig literari podem dir que un crític literari pot fer crítica aplicada però no crítica teòrica, metodològica o especulativa, amb la qual cosa limitarà la seva línia d'investigació i el seu treball intel·lectual. Un crític literari català pot fer aportacions a la historiografia literària catalana, estudis sobre l'obra d'autors catalans de renom —i no sempre—, assajos generalistes i àmplies panoràmiques interpretatives. Però pot fer, en català, el seguiment del debat metodològic present en la teoria literària contemporània i donar a conèixer els seus resultats a la societat catalana? Pot fer, en cas de tenir-les i en català, les seves aportacions a aquest debat? Pot fer crítica i anàlisi d'autors i d'obres de renom de la tradició internacional en català? Pot fer-ho o ha de canviar de llengua?”

Hi ha qui escriu poesia i novel·la en català però un assaig sobre Beckett l’ha de publicar —escriure?— en espanyol. L’atzar de la lluita és molt bo, però no se’n parla enlloc, i fa dos mesos que és a les taules de novetats. Per això no pot passar desapercebut.

No he penjat l’enllaç amb la tesi perquè a la pàgina 255 de L’atzar de la lluita, Simona Škrabec afirma a propòsit del llibre Comunitats imaginades de Benedict Anderson:

“D’aquí ve que tot sovint fins i tot el títol del seu llibre és mal traduït i en lloc de les comunitats imaginades les nacions, sobretot si no tenen cap estat que les representi, són considerades directament comunitats “imaginàries”.”

El títol en anglès és Imaginated Communities i la tesi es titula Geografia imaginària en lloc de Geografia imaginada, com caldira imaginar arran d’aquesta cita. No he tingut temps de llegir-la, tot i que m’he adonat que L’atzar de la lluita és una reelaboració profunda —més del doble de pàgines, per exemple— de la tesi. Per això, perquè no sé fins a quin punt L’atzar de lluita supera aspectes concrets de la tesi, m’he estimat més oferir tan sols un capítol. Agraeixo, però, la contribució de S. que segurament corregeix una negligència meva.

Moltes gràcies Manel per la crítica: ara em sentiré culpable si no llegeixo aviat La mirada de l’àngel; miraré de fer un raconet: he aconseguit Tadeys d’Osvaldo Lamborghini i penso començar aquest diumenge Doctor Pasavento. Ja veig que els plans de lectura que tenia per les vacances —Pascale Casanova, Pierre Bourdieu i Terry Eagleton— s’esvairan com sempre.

Espero que les vacances et facin venir escriguera, Quim.

Zizou: excepcional és una conclusió meva. I encertada.

Ícaro: com t’envejo: Mallorca... déu meu, Mallorca...

Carmen Miranda ha dit...

El llibre de la Skrabec aquest matí a la La Casa del llibre (Passeig de Gràcia-València) no l'han aconseguit trobar: el tenien classificat a la secció d'història... no hi ha hagut sort.

Seguirem buscant.

Anònim ha dit...

No entenc bé tot això del llibre de Simona Skrabec. El llibre s'ha ressenya a "Caràcters", Suplments de cultura del "Levante" i d'"El País (València i Barcelona: dues resseyes diferents) A les llibreries de València es troa el llibre sense problemes i a Barcelona també. De fet, jo l'he vist a Barcelona. No entenc això que no es troba o que no s'ha ressenyat. Esteu mal informats. Per cert, el llibre és magnífic i un altre encert d'una editorial independent i petit però que publica uns llibres magnífics: ben fet i, contràriament al que ens tenen acostumats darrerament molts editors, amb ben poque faltes d'ortografia.
Ramon Pi i Matoses

El llibreter ha dit...

Mira't la data del post: agost de 2005, quan ja portava tres mesos a les taules de novetats i a Catalunya ben poques llibreries tenien el llibre. Per sort, el llibre ha rebut darrerament una mica de l'atenció que mereix. El mateix Manel Ollé va publicar dues pàgines a la revista L'Avenç del mes d'octubre de 2005 sobre Simona Škrabec. Ara sí que han sortit ressenyes, fins i tot al Quadern d'El País! Però el llibre va sortir al juny, repeteixo: al juny de l'any passat. Si l'hagués publicat Acantilado en espanyol immediatament hauria estat portada del Babèlia.

Salutacions cordials.

Ramon Just Thomàs ha dit...

Si hagués estat publicat per El Acantilado, efectivament hauria estat portada de "Babelia", però no t'enganyes, també al "Quadern" de l'Avui, on surten molts més llibrés editats en castellà que no en català. I si parlem d'editorials, n'hi ha algunes que difícilment hi surten. Això per no parlar de l'espai que dediquen i l'interès que els mereixen els llibres d'assaig, d'història, etc. Evidentment, la literatura és molt important, però hi ha més llibres i més interessos. Tot amb tot, fins i tot els nostres escriptors, els que escriuen i editen en català, queden bastant relegats pels autors castellans i per les traduccions. Incloses les entrevistes d'autors. Vull dir que si fos només "Babelia"...
D'altra banda, els que ens interessem per certs llibres, com el de Simona Skrabec, i per les publicacions de certes editorials, com ara Afers, o altres similars, hauríem d'estar ben agraïts a iniciatives tan interessants (i mai no prou difoses), com aquest bolg d'El Llibreter". Enhorabona...

Helena Molist Domènec ha dit...

Només una apunt sobre l'editorial que ha editat el llibre de Simona Skrabec (Afers). Ha editat llibres molt interessants que jo no he vist a les llibreries. Per exemple, em va costar moltíssim trobar un dels llibres més divertits i més interessants (crec) que ha editat. El llibre "De viva veu" de Joan Fuster. Algú l'ha vist a les llibreries? Vull dir quan va ser novetat. En tot cas us el recomano