Aventura

Pugen uns joves troglodites al tren, o a l'autobús, o al metro, i criden amb l’estridència pròpia de la construcció adolescent de la identitat. O bé les senyores del darrera, sordes, repeteixen tantes vegades com calgui malalties, medicaments i metges. O també l’home constipat que ha oblidat el mocador i pateix i fa patir. Hi ha una gran diversitat de situacions que fan de la lectura una autèntica aventura, que posen a prova el meu ensinistrament com a lector: em concentro, però, amb totes les forces i maldo per no distreure’m. Llegeixo i rellegeixo com a revenja contra l’hostilitat sonora i gairebé sempre aconsegueixo sortir-me’n. Però el plaer dura ben poc. M’enorgulleix tant el triomf que la victòria esdevé motiu de fantasieig i llavors sí que passo pel damunt de les paraules fins que m’adono que he perdut el fil. Toca, doncs, tornar enrera i començar un altre cop la batalla contra el soroll.

Recordava això, i les tortures que imaginava, a l’exposició Llegim del Palau Moja. Una exposició senzilla, que afortunadament defuig els grans discursos sobre els poderosos beneficis il·limitats de la lectura. Uns cascos d'insonorització que proporcionen un profund silenci són la millor troballa. La voluntat de servei públic que aquest bloc enlaira m’obliga a suggerir que podrien posar-los al transport públic. De la mateixa manera que hi ha seients reservats a la gent gran o a les dones embarassades, els lectors rebrien un tracte semblant amb alguns seients equipats amb aquest meravellós invent. Així, si algun sense-llibres gosés seure-hi, només caldria mostrar un llibre qualsevol perquè cedís el lloc. En el cas que això incités la gent a llegir, o a fer veure que llegeix, la solució per determinar qui mereix seure seria molt fàcil: s’establiria un cànon. Si algú seu amb un llibre de, per exemple, Maria de la Pau Janer però jo porto un llibre de Shakespeare, per exemple també, m’hauria de cedir el lloc a mi. Sospito que la falta d’acord conduiria inexorablement a la proliferació de cànons literaris, cosa que provocaria enceses discussions filològiques. Tot plegat, de pas, resultaria beneficiós perquè s’elevaria el nivell intel·lectual de la població en general.

Llegim és una exposició heroica. M’agrada perquè va adreçada a la gent que ja acostuma a llegir llibres. No vol convèncer els nolectors perquè llegeixin. Davant de les diverses formes de lectura que proporciona la tecnologia, és molt agosarat limitar l’exposició a la lectura de llibres: els comissaris de l’excel·lència, amb una capacitat provada per elaborar infinitat de pensaments complexos i profunds, poden assenyalar moltes coses que ells haurien fet millor. Jo, en canvi, destacaré que és una exposició senzilla, tranquil·la, sense grans pretensions. Demà, quan obri la bossa per agafar la meva lectura, enyoraré els cascos. Per sort, el soroll sol ser suportable al matí i podré gaudir sense gaire hostilitat sonora del plaer inútil de la lectura.

[Al final he aconseguit il·lustrar l'apunt amb la foto dels cascos, dimarts 4 d'abril]