dimarts, d’octubre 11, 2005

Errata

. dimarts, d’octubre 11, 2005

Llegeixo a l’Home lent de J.M. Coetzee, pàgina 49 de la traducció de Dolors Udina per a Edicions 62:

—Vaig començar a col·leccionar-les a la dècada de 1870, quan encara es podien comprar fotografies de primera generació.


El protagonista és un home del segle XXI, un jubilat que ha patit un accident i li han amputat una cama. Però no va néixer al segle XIX. No és un miracle de longevitat. La data correcta, en anglès, és 1970. A la traducció espanyola, en canvi, han optat per l’expressió “anys 70”, incòmoda en tot cas per a un hipotètic lector de l’any 2070 en endavant. No em refio, doncs, de la traducció catalana i deixo estar el llibre, però m’adono immediatament que l’error no pot ser de la traductora. És absurd equivocar-se a l’hora de traduir un 1970 en anglès per un 1870 en català. Fins i tot jo hauria traduït bé la data, un any amunt o un any avall: el meu anglès no és gaire bo. És un problema, doncs, de galerades: els correctors automàtics no detecten aquesta mena d’incongruències. Això, però, no és cap símptoma d’una suposada malaltia d’edicions 62. Els metges han insistit en dues ocasions que pateix de bona salut.

El protagonista de la Història del setge de Lisboa de Saramago és corrector d’una editorial. Treballa envoltat de diccionaris i obres de consulta i no s’ocupa tan sols d’evitar les errades ortogràfiques i gramaticals, també vigila la coherència del llibre i esmena l’autor quan convé. Aquest tipus de corrector gairebé ha desaparegut. Les grans editorials estenen l’automatització a tots els processos de producció; els programes informàtics, per exemple, supleixen l’home en moltes funcions. De vegades, sembla que fins i tot a l’hora d’escriure un llibre. La conseqüència de tot plegat és que un error greu pot passar desapercebut. Alguna vegada s’ha donat el cas que més de la meitat dels exemplars d’un llibre acabat d’imprimir ha arribat amb pàgines en blanc —on no tocava, és clar. Ningú no s’havia ocupat d’esmenar l’error de les màquines.

La veritat és que les novetats de la rentrée a Can 62 —em refereixo a Edicions 62 i Empúries— són força interessants: van obrir la temporada amb Una discreta venjança, el magnífic volum de relats de Jordi Sarsanedas que ha merescut moltes crítiques elogioses que subscric. Com la de Joan Josep Isern, que no trobo al cercador de l’Avui i que no podré enllaçar, o la de Julià Guillamón a La Vanguardia, d’accés restringit. Ja hi ha a les taules, a més a més, El club de la lluita de Chuck Palahniuk i Submón de DeLillo, que encara no havien estat traduïts al català, junt amb una de les novetats que llegiré segur: Dissabte d’Ian McEwan. També hi ha els bestséllers amb un cert prestigi, com L’historiador o Jonathan Strange i el senyor Norrell. Encara ha d’arribar Els detalls del món de Biel Mesquida, el llibre que em farà abandonar qualsevol altra lectura així que el rebem la llibreria. No publiquen, però, un nombre excessiu de novetats: menys de trenta en català per als mesos de setembre i octubre.

D’una banda, el Grup 62 presenta títols que poden ser molt rendibles, però d’una altra retallen despeses en coses tan elementals com la correcció de textos. A més a més, l’exemplar que llegeixo —finalment no l’abandono: vull més Elizabeth Costello— està mal tallat. Sembla que necessiten oferir un bon compte de resultats en el darrer trimestre per millorar el balanç de l’any. Però això tampoc no és exclusiu d’aquest grup editorial.

[Actualització unes hores més tard: he afegit un enllaç al començament perquè qui vulgui pugui conèixer la magnífica trajectòria com a traductora de Dolors Udina.]

28 comentaris:

tonibanez ha dit...

¿I ja estàs al cas de la Gran Novetat tocant a POESIA que presenta Edicions 62 aquesta tardor? Una pista...
http://trosdequoniam.blogspot.com/2005/09/portada-ucp.html

La veïna global ha dit...

Ui sí, Trosde!!! A casa a dies que no dormim de tant que ens ha impressionat, ni jo ni el canari ni el gos.

Tina Vallès ha dit...

Si els grans grups editorials revisessin cada any les tarifes de correcció i traducció i tinguessin en compte, a més, l'IPC moltes d'aquestes errates no ens arribarien.

Si respectessin els horaris laborals i no donessin a corregir un llibre un divendres a la tarda per tenir-lo enllestit el dilluns a primera hora, aquest 1870 no l'hauries vist, gairebé segur.

Si el corrector disposés de prou temps per fer la correcció i a més no hagués de patir per enllestir-la ràpid també perquè si no no li surten els números, els llibres sortirien millor. Segur. Seguríssim.

Coral Roig ha dit...

Ni el canari ni el gos...

A mi m'ha passat amb el lloro. Li vam deixar el llibre dins de la gàbia i encara el canta.

Fins i tot li ha canviat el color. Ara, només diu que bajanades.

aina ha dit...

doncs sí que estem malament... sembla que les coses no es puguin fer mai bé. N'aprendrem, algun dia?

La veïna cosa fina ha dit...

Tros de sabata: ¿No et fa vergonya fer-te autopropaganda en aquest bloc tan seriós i tan merescudament premiat? ¿Has de deixar la teva cagadeta arreu? ¿No en vas tenir prou amb l'affaire Alcoberro? ¿Fas poemes o només empastifes paper? Mira que et dic: quan surti em llegiré la penombra teva aquesta, però per a fotre-la a parir, no ho dubtis.

emgiro ha dit...

Veig que avui hi ha molta bèstia «suelta». Torno a les «rates»: quan me'n «cacen» alguna dic que «Aliquando bonus dormitat Homerus», i quan troben el que vol dir ja ha passat el xàfec... És mer instint de supervivència.

Dirk ha dit...

Farà uns mesos vaig agafar un llibre (Marcos. El señor de los espejos, del Montalbán) de la biblioteca, i un bon grapat de pàgines estaven en blanc.

No sé què és més trist, que fallessin tots els mecanismes de control de l'editorial, o que ningú hagués agafat el llibre (publicat el 2001) fins aleshores (després de comentar-li a la bibliotecària, van fer fotocòpies d'un altre exemplar que van demanar a una altra biblioteca).

subal ha dit...

L'errore tipografico è una cosa maligna: lo si cerca e perseguita, ma esso se la svigna,

Finche la forma è in macchina si tiene ben celato, si nasconde negli angoli, par che trattenga il fiato.

Neppure il microscopio a scongerlo é bastante, prima; ma dopo esso diventa un elefante, il povero tipografo inorridisce e freme e il correttor colpevole il capo abbasa e geme perchè se pur dell'opera tutto il resto è perfetto si guarda con rammarico soltando a quel difetto.

_____________

L'errata tipogràfica és una cosa maligna: se la cerca i persegueix, però s'escapa ben indigna.

Fins que la forma és en màquina està ben amagada, s'oculta en els racons, sembla que s'aguanti l'anelada.
Ni tan sols el microscopi per llucar-la és bastant, primer; però després es converteix en un elefant, el pobre tipògraf es ben horroritza i s'estremeix, i el corrector, que és culpable, acota el cap i gemeix, perquè, si fins tota la resta és perfecta, hom es mira amb amarguesa solament aquell defecte.

Aquest és un poema anònim italià e ves a saber tu quin segle.

També; em van explicar una història d'un editor que VOLIA un llibre SENSE errates. Anys i panys va estar corregint-lo. Ni una errata, ni una, escolti'm. A la portada es veu que va posar el títol i una nota que posava; en este libro no hay ninguna erata.

salutacions a tots els correctors i correctores, i ànims.

emgiro ha dit...

Em sembla que ja en vaig fer un post: a Verdehalago veneren les errates: http://www.verdehalago.com/Documents/erratas.htm

Pere ha dit...

El corrector de la Història del setge de Lisboa de Saramago posa un No en una frase que l'autor havia escrit en afirmatiu: un acte subversiu contra l'autor, contra l'editorial i, sobretot, contra la pròpia història de Portugal, que queda considerablement alterada amb aquesta simple paraula de dues lletres. A banda d'un acte d'afirmació personal que li canvia la vida.

ea! ha dit...

sempre se li pot donar la culpa a la impremta, hi ha errors que només veus quan s' ha fet el tiratge i no l' han vist ni els lectors, ni correctors ni opinadors varis que han mirat l'original.horror a la rotativa!

Begonya Mezquita ha dit...

Ui! No suporte les "rates" dels llibres que cauen a les meues mans. Deu ser deformació "pofessional". No obstant això, defense la tasca de correctors, traductors, revisors, i altres tipus d'emissors ben respectables. No sé si ja coneixíeu el cas d'un dels llibres de Fuster que finalment va arribar-se a dir "causar-se d'esperar" per un error d'aquests. O el famós vers del mateix autor a Criatura dolcíssima: jo t'intentava noms i altres carícies (en comptes de l'inventava original).

Anònim ha dit...

Llibreter,

Lamento que l'únic comentari que faci de la magnífica traducció de Dolors Udina sigui la qüestió que planteja. Això confirma la sistemàtica queixa dels traductors: sempre són "invisibles", llevat que el llest de torn s'adoni d'alguna espifiada -suposant que aquest fos el cas.

Lamento que Dolors Udina surti en els seus papers NOMÉS a propòsit d'això que vostè cita, i no faci cap esment del magnífic català amb què ens ha deixat llegir tot Coetzee (entre un altre centenar de llibres que ha traduït).

Tomàs Aymamí ha dit...

No solc llegir blogs: em sembla just l'activitat de senyoretescorsolitàries que fan la moderneta.
Avui, però, un amic m'ha adreçat al blog del Llibreter -pel que sembla, el paradigma dels blogs en català, amb permís del cap de personal de la patronal dels d'escriptors- perquè m'adonés del nivell de l'"Hola" literària.
Rebatre l'argumentació amb què el Llibreter castiga la traducció de Dolors Udina és inútil. Per si de cas, llegeixin la carrera d'aquesta megnífica professional (http://www.acett.org/socios/curric/curricul.asp?id=156) i comparin-la amb la migradesa moral i intel·lectual dels bloggers. Potser aleshores comprendran perquè estem com estem.

Chinasky ha dit...

Sembla que hi ha qui comenta els posts sense haver-los llegit: defensen la traductora d'un suposat atac que s'adreça més aviat a l'editorial (i en tot cas a un hipotètic "corrector de galerades"...apressat i malpagat)

Però posats a dir coses de Dolors Udina, no puc estar d'agrair-li els cinc anys que ha dedicat a dirigir amb criteri la versió catalana de la revista literària Barcelona Review (http://www.barcelonareview.com/cat/index.htm).

Això sí, no entenc perquè ha traduït Fuck Machine, de Charles Bukowski per La màquina de cardar...llana

Tina Vallès ha dit...

chinasky, passa sovint que el traductor proposa més d'una opció de traducció del títol del llibre, i és l'editorial qui hi té l'última paraula. No sé si ha estat el cas de La màquina de cardar, però podria ben ser-ho.

Xuxy ha dit...

Sóc una senyoretacorsolitària que fa la moderneta quan llegeix blogs literaris. Com podria concertar una cita amb Tomàs Aymamí?

Pedro ha dit...

Mireu com es caga l'Isern en edicions 62 per culpa d'un llibre d'en Jordi Mata, guanyador d'un premi Sant Jordi:
http://www.avui.com/cgi-bin/resultat?http://www.avui.com/avui/diari/04/oct/14/k130114.htm

Celestina ha dit...

Xuxy,
demana per en Tianet Salsamora, que te'n sabrà donar raó (se li nota l'estil...xulesc)

El llibreter ha dit...

Em pensava que quedava prou clar que no critico la feina de Dolors Udina, més aviat la cosa va de com un error de correcció pot malmetre la feina d’una traductora i fer que els lectors no es refiïn del llibre, que és el resultat d’un llarg procés d’edició. Un 8 en lloc d’un 9, en un número que no està amagat en un paràgraf interminable sinó en dues línies isolades entre dos paràgrafs. Té raó Tina Vallés quan es queixa del poc respecte que reben els correctors i traductors a les editorials. Tampoc atribueixo al corrector la responsabilitat total de l’error; plantejo dues causes: l’automatització dels processos d’edició i la retallada en despeses com la correcció. D’això, en parla José Martínez de Sousa a Antes de que se me olvide, una biografia de la seva vida professional en el món de l’edició. Fins i tot les editorials més selectes o amb fama de tenir cura del procés d’edició pateixen la plaga de les errates. Aquesta no em sembla, però, una errata divertida com les que comenten en Quim o Subal.

Als que titllen aquest bloc de noséquè moderneta, els recomano vivament la lectura del segon paràgraf del post “Vicis inconfessables”, que trobaran una mica més avall. D’altra banda, no sé si se n’han adonat, però parlar de llibres no és gens modern. Fa més modern llegir les coses de biaix i rapidet, sense pensar-hi gaire.

Júlia ha dit...

Caram, com s'escalfa, això...

Crec que un problema de tot plegat és que hi ha molta producció, no donem l'abast, els llibres, com tot, ens resulten excessius, aclaparadors, amuntegats a les llibreries. N'hi ha que ni tan sols mereixen un lloc d'honor si no pertanyen a 'les grans' editorials. Abans existia allò tan bonic de la 'fe de erratas' -ho poso en castellà, perquè és com ho recordo. Abans, per exemple, a ONA ho trobava 'tot', ara hi ha editorials amb una mostra ben migrada i ho has de demanar. La feina es teva si cerques edicions de fa quatre, cinc, vuit anys...

El llibreter ha dit...

Ja ho veus: algú que dedica unes mil·lèsimes de segon a llegir malament, sense entendre-hi res, un parell de línies d’un paràgraf i que amb això ja en té prou per jutjar un bloc i parlar de migradesa moral. No és la mena de crítica que em podria amoïnar, no escalfa res.

El vell problema de la sobreproducció: les grans editorials estan tan ocupades a mantenir un espai a les taules de novetats, que sovint negligeixen l’espai que podrien mantenir als prestatges. Tots els títols que esmento del Grup 62, i altres que no esmento, perduraran a la llibreria durant molt de temps. Si l’errata de què parlem hagués aparegut en una editorial més comercial, de les que produeixen llibres efímers, jo no hauria escrit l’apunt. En el cas del Grup 62 la qüestió no és tant l’abundància de novetats com la contradicció de voler oferir un bon catàleg sense tenir prou cura d’aspectes bàsics, com la correcció o que el paper estigui ben tallat.

Hi ha editorials que treuen un llibre i als pocs mesos ja han convertit en pasta de paper els exemplars que no s’han venut. Hi ha editorials que imprimeixen tiratges força ajustats —o realistes, si es vol— i que mantenen el llibre en el catàleg fins que s’exhaureix de manera natural, al cap de molts anys. Les editorials del Grup 62 estan més o menys a l’entremig de les dues opcions: en general, quan acaba el període comercial de novetat, una part del tiratge es converteix en pasta de paper —no sempre, depèn del nombre d’exemplars que tinguin i de les expectatives de rotació—, ofereixen a l’autor una altra part i la resta es manté als magatzems fins que s’acaba o, si consideren que no és rendible, fins que també és destruïda després d’uns mesos. El problema, doncs, són les despeses d’emmagatzematge. A les llibreries només podem oferir una selecció de tots els llibres “vius” disponibles. La major dificultat que tenim els llibreters quan ens demanen un llibre que no tenim és esbrinar si està disponible: no ens podem refiar de l’isbn, que està ple d’errors, no ens podem refiar de la informació que proporcionen algunes distribuïdores i moltes vegades a la pròpia editorial no saben si un llibre està disponible, o no els convé donar aquesta informació. En el cas del Grup 62, he de dir que el seu web és molt fiable i ens ajuda molt en la nostra feina.

Salutacions.

Anònim ha dit...

Hola, Llibreter, espero que no hayas ido a trabajar hoy ,"por coherencia", como me decías ayer bromeando bajo la lluvia, y disfrutes de este día, ya sabes que solo nosotros formamos parte de espanya, que es el tunning que le hemos hecho al Estado gaseoso con nuestras solideces y solituds.
Y como regalo, un aforismo del american friend, Pynchon:
"EN la selva tarde o temprano acabamos dando vueltas en círculos.
Un dia, el pie deja la huella en la propia mierda. Ese día, aseguran los indios, es el primer paso en el camino hacia la sabiduría".

xuxy ha dit...

Visca El Llibreter i el Blog!

Anònim ha dit...

Què dieu de les errates?
Bé doncs, aquest cop no cal ni llegir moltes pàgines per trobar-ne una: Astèrix 33, l'última edició, segons diuen els entesos i responsables del còmic, ens en presenta una a primera vista, es a dir, a la coberta. Per ser més exactes, l'errada la podem veure en el títol, y en són dues, una de sintàctica i l'altra de gramàtica, jutgeu vatros mateixos: "El cel s'ens cau al damunt" (si no el recordo malament).
Avui s'han posat a la venta, del còmic editat per Salvat, cincuanta mil unitats en català de un total de vuit milions a tot el món. Hi ha hagut establiments que, sense retirar les unitats del taulell de novetats, han avisat que potser la setmana vinent arribarà la nova edició corregida. Tot i això, hi ha gent que l'ha comprada com a curiositat. Aquest cop l'espifiada només ha estat de una quantitat minúscula de llibres, però, quina bejenada, només en són cincuanta mil! i, com se sol dir, arribar i engranar!!

El llibreter ha dit...

"Quan s'acaba de vestir, sona el mòbil entre la pila de roba que ha deixat caure als seus peus. El busca i el troba.
—¿Amor? —Diu ella.
Per fi la Rosalind. ¿Quin moment millor? Agafa el telèfon, travessa l'habitació i s'estira d'esquena despullat sobre el llit mig fet on feia unes hores havien fet l'amor."

Ian McEwan: Dissabte, pàgina 162. Per cert, n'hi han més com aquesta.

Carlos ha dit...

These articles are fantastic; the information you show us is interesting for everybody and is really good written. It’s just great!! Do you want to know something more? Read it...:Great investment opportunity in Costa Rica: jcondos house, costa rica beach condos, condos rentals. Visit us for more info at: http://www.jaco-bay.com/