Descord

La relació entre dues paraules tan ambigües com literatura i pensament em sol provocar tanta curiositat com desconfiança. Tot i que pot suscitar reflexions ben engrescadores, sovint serveix de pretext per a etèries elucubracions que no menen enlloc, tret del badall. Els responsables del número 3 de la revista Descord ha sabut evitar el perill de les boires conceptuals, i sota el títol Una literatura sense pensament? ens ofereixen un dossier que compta amb col·laboradors molt lúcids, en el sentit que cadascú deixa ben clar l’abast del termes que utilitza. Precisar quin aspecte de la relació entre literatura i pensament es vol abordar és, doncs, una estratègia reveladora, perquè demostra que qui escriu realment té alguna cosa interessant a dir.

Francesco Ardolino es refereix a l’absència d’un pensament crític a l’interior de la literatura catalana. Amb un to potser un pèl apocalíptic afirma:

A Microlàndia, la pregunta ontològica «què és la literatura» ha estat substituïda per la fòrmula «per què serveix la literatura» que no és metodològica , sinó, directament utilitarista. Així, doncs, mentre el llibre català ha esdevingut un fetitxe que no entra en diàleg amb els altres textos, els periodistes culturals exalten la darrera novel·la de l’autor d’èxit amb una estratègia de destrucció cultural: l’elogi ditiràmbic i l’excés apologètic formen el model perfecte per anorrear el valor del llibre davant de qualsevol lector.

L’article de Joan-Elies Adell està encapçalat pel diagnòstic exacte d’una de les estratègies de destrucció cultural que, tot seguint el fil de Francesco Ardolino, provoquen una major distorsió en la recepció de les obres literàries:

A Catalunya predomina la visió social de la literatura. La majoria de preguntes s’adrecen a descobrir qui llegeix, què i per què, i no es pregunta pel valor del text. No tenim un pensament literari i es nota una certa sensació de crisi.

Em fa pensar, sobretot, en les obres que alguns crítics han elogiat per la manera com representen el país, sense dedicar ni un mot a la cosa estètica. Per això em sembla molt oportuna l’entrevista a Ramon Pla i Arxé, de la qual extrec un parell cites:

La literatura realment valuosa també pot ser fascinant i entretinguda però posa en el centre del discurs l’expressió d’una experiència humana amb valor universal.

El pensament —el pensament filosòfic, al qual fa referència la pregunta— en literatura, és un material útil, no imprescindible, en la construcció del sentit. En el pensament teòric de la literatura, però, és un material imprescindible, indefugible, essencial.

Jordi Julià, amb una especulació massa general potser, s’encarrega d’escriure sobre la relació entre la poesia i la filosofia. Entre d’altres coses, afirma:

La poesia actual, caracteritzada per una profunda meditació reflexiva sobre l’individu i sobre els signes que el formulen, no pot girar l’esquena a l’especulació filosòfica per tal de portar a terme un discurs efectiu sobre la condició humana.

I és cert. Ara que estic llegint Visión de paralaje, tinc la necessitat d’escriure alexandrins. Bromes a banda, l’entrevista a Víctor Sunyol és un exemple encertat de reflexió sobre la pròpia poesia:

Per la meva part, és evident que la poesia és un mitjà de coneixement i d’indagació, tot i que no sé si és el seu objectiu primer, com tampoc no sé si la poesia té un objectiu principal.

Per no allargar-me massa, esmentaré que entre els col·laboradors hi ha, a més a més, Jaume Cabré, Carles Cortés, Antoni Marí, Margarida Ponsatí, Helena Badell i Simona Skrabec. La revista costa només tres euros i, si algú no la troba, pot escriure a l’adreça de correu electrònic.