Mutacions d'una crisi

Al darrer lliurament d’un conegut suplement cultural, Emili Teixidor es referia a Mutacions d’una crisi: Mirada crítica a l’edició en català (1975 – 2005), publicat a la col·lecció Argumenta de l’editorial El cep i la nansa, on troba algunes mancances sense negar en cap moment la qualitat —jo en destacaria també l’oportunitat— de les diferents aportacions. Efectivament, el llibre no toca la qüestió, certament complexa, de «les editorials de llibre de text escolar i universitari, amb segells tan potents com ara Vicens-Vives, Teide, Cruïlla, Edebé,i moltemés, cadascuna de les quals factura molt més que alguna de les editorials literàries». Emili Teixidor suggereix un segon volum on podrien intervenir els agents literaris, i on es podria desenvolupar més la qüestió de les editorials universitàries, principalment —segons el meu parer— perquè Carlota Torrents té en compte sobretot Eumo, una editorial certament modèlica i digna d'elogi, però desatén altres experiències també molt importants com la de les Publicacions de la Universitat de València.

El títol del llibre em sembla molt encertat perquè parla d’una crisi perpètua, cosa que m’ha recordat l’excel·lent article d’Alejandro Katz publicat al primer número de la revista Trama & Texturas titulat «Dos intentos de explicar, no la crisis del libro, sino nuestra percepción, quizá falaz, de que el libro está en crisis». No em puc estar de reproduir-ne el començament:

El sector editorial tiene un tono: es un tono menor, marcado por la queja, el desconcierto y la incertidumbre. Hace ya mucho tiempo (o, cuando menos, bastante tiempo) que el mundo del libro está persuadido de que las cosas no funcionan, de que esto no va más y que el Apocalipsis (nuestro pequeño, mezquino y, naturalmente, merecido Apocalipsis) se abatirá sobre nosotros.

No és difícil deduir que Alejandro Katz dedica bona part del seu assaig a discutir el tòpic de la crisi. Una feina imprescindible per establir uns termes de discussió que condueixin a alguna banda, en comptes de la queixa rutinària i estèril. Mutacions d’una crisi, d’alguna manera, indica que la crisi és, des de fa temps, la forma natural d’existència del món del llibre i que més val aportar algunes idees que, tot i tenir-la present, permetin mirar més enllà. En aquesta línia, Lluís Bonada i Manel Ollé coincideixen a l’hora de celebrar la vitalitat de l’edició independent. Així, Lluís Bonada afirma:

Durant aquestes dècades han aparegut noves editorials, plenes d’imaginació i d’il·lusió, com hem vist, i també nous professionals de l’edició. Si la història de l’edició és també la història dels editors, cal parlar d’autèntiques figures, de figures excepcionals, per una banda, i de grans professionals i de bons professionals, per l’altra. Cada editor s’ha hagut de formar a la seva manera i no tots destaquen per les mateixes virtuts, evidentment.

I Manel Ollé, després de reivindicar una bona distribució a tot el territori d’aquestes editorials, escriu:

L’oferta i el teixit editorial en llengua catalana és més divers i ric que no sembla. Això no vol dir que les llibreries, els mitjans de comunicació, la crítica i altres instàncies d’intermediació tot sovint no s’assabentin, o facin veure que no se n’assabenten, d’aquesta diversitat. [...] No es tracta aquí de reivindicar una xarxa d’editorials locals en termes de representativitat i quotes territorials. Del que es tracta és de destacar el potencial d’iniciativa literària que té una indústria ja existent i sovint ignorada.

Naturalment, Manel Ollé i Lluís Bonada desenvolupen més temes, però m’interessava destacar aquestes dues mirades tan engrescadores sobre l’edició independent arran de la recent aparició de l’editorial Fragmenta, que ja té dos títols molt atractius a les taules de novetats i que aviat en tindrà tres més.

[Continuarà...]

Labutxaca

Tenia força curiositat per esbrinar els primers títols de Labutxaca, l’editorial que publicarà els llibres de butxaca del nou Grup 62. Gràcies al descomunal catàleg que apleguen Edicions 62, Columna, Destino, Empúries, Proa, etc., sembla difícil equivocar-se a l’hora de triar. I quan he sabut quins seran els vint títols que inauguraran Labutxaca no m’he sentit gens defraudat. Es recuperen llibres que feia molt que estaven exhaurits, com Viatges i flors de Mercè Rodoreda. S’hi incorporen altres títols que provenen de diverses col·leccions com El quadern gris de Josep Pla, El nom de la rosa d’Umberto Eco, Cavalls cap a la fosca de Baltasar Porcel, El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger, Trilogia de Nova York de Paul Auster, Gràcies per la propina de Ferran Torrent —també disponible a Bromera—, Una dona difícil de John Irving o les Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar. I la selecció de títols que apareixen per primera vegada en butxaca fa molta llegiguera: La meitat de l’Ànima de Carme Riera, L’edat de ferro de J.M. Coetzee, Pa negre d’Emili Teixidor, El cor és un caçador solitari de Carson McCullers, Dissabte d’Ian McEwan o Tòquio Blues de Haruki Murakami.

No he tingut l’oportunitat de fullejar cap exemplar de Labutxaca, de manera que no sé si el disseny dels llibres estarà a l’alçada dels títols que lluiran a la portada. Confio que hagin optat per un cos de lletra i un interlineat generosos: Pa negre té quatre-centes pàgines i Tòquio Blues en té algunes més; un text massa atapeït pot dissuadir molts lectors de comprar-los. En qualsevol cas, a partir de la primera setmana de juny es resoldrà el misteri.

El fet que el nou Grup 62 hagi esdevingut un gegant de l’edició en català pot ser un estímul per a les altres editorials, tant si pertanyen a algun grup de comunicació com si no. De moment, sembla que no hi ha cap iniciativa per crear un segell que aplegui edicions de butxaca de les principals editorials independents. Crec que seria molt engrescador que quatre o cinc d’aquestes editorials es decidissin a col·laborar per competir amb el Grup 62 en aquest terreny. Un nucli dur que podria col·laborar esporàdicament amb altres editorials més petites per incorporar títols al catàleg o amb grups com RBA, que vol créixer en l’àmbit de l’edició de en català i que compta amb un envejable catàleg de clàssics grecollatins a L'Esparver clàssic de La Magrana. Perquè una objecció seriosa és que Labutxaca no incorpori clàssics i que només ofereixi un llibre d’assaig, dues mancances que confirmen que encara hi ha molt a fer en l’edició del llibre de butxaca. En qualsevol cas, una part de la profecia que vaig gosar publicar al gener s’ha fet realitat.

El món i un llibre

He aprofitat l’últim dia de vacances per tornar a visitar l’exposició El món i un llibre, al Palau Moja. Tenia dos objectius. El primer, portar alguns llibres a la zona de bookcrossing. Fa uns dies vaig agafar un exemplar de Lunar Park de Breat Easton Ellis, que alliberaré aviat, i em va semblar que podria portar-hi alguns títols que estic convençut que mai no llegiré, com un parell de totxos que em fa molta mandra començar. He comprovat que el llistat que apareix a la web oficial de bookcrossing no s’assembla gaire als llibres que vaig trobar ahir al matí; no estaria malament que algú es dediqués a fer una mica d’inventari. En qualsevol cas, val la pena fer-hi una visita: si no fos perquè m’obligava a recordar les lectures pendents, n’hauria agafat més d’un.

El segon objectiu era comprovar que, tal com m’havia semblat dies abans, la paraula internet només hi apareix un vegada, cosa que he confirmat. L’exposició proposa dues rutes: la del llibre, a partir del moment que el mecanoscrit arriba a l’editorial, i la del lector, a partir de la seva experiència —exemplificada amb els llibres extrets de tres biblioteques personals. Les dues rutes conflueixen en un punt anomenat «La trobada», una sala de projecció on es poden contemplar escenes de pel·lícules relacionades amb la lectura. Però sabem, per exemple, que a Frankfurt s’hi va amb els deures fets, perquè abans hi ha hagut intercanvi de correus electrònics amb documents adjunts. Sabem que els editors tafanegen els comentaris dels lectors a Amazon abans de contractar els drets d’algun llibre. Sabem que hi ha escriptors que assagen alguns textos al seu web abans de donar-los a imprimir. Sabem que un llibre ja no és únicament un objecte de paper. Sabem que hi ha biblioteques digitals. Sabem que hi ha lectors que comparteixen les seves lectures a comunitats virtuals, blocs, fòrums, etc. Fa anys que les dues rutes han començat a canviar de manera irrevocable.

L’objectiu de l’exposició és presentar la trobada entre el llibre i el lector com un fet col·lectiu, amb la participació de molts professionals: l’autor, l’editor, el corrector, l’impressor, el comercial, el crític, el llibreter, etc. I en aquest sentit compleix molt bé la seva funció: tot queda compartimentat, amb un repartiment de funcions clar. La manera d’explicar com es corregeix un mecanoscrit o de definir el llibre com una elaboració arquitectònica —en què cada part sosté les altres— està destinada a celebrar el llibre com un objecte que pot assolir una gran bellesa. La simplicitat, la contenció, una certa fredor. Sospito que l’absència d’un apartat dedicat a internet deu tenir a veure amb la constatació que aquest ordre ja no és tan ferm. Sembla com si s’hagués volgut escriure una elegia a una manera de fer que canvia a gran velocitat. Si no, com és possible que la paraula internet només aparegui un sol cop, i tan sols per referir-se al bookcrossing?

Sobre la gestió de la informació a les llibreries

Fa pocs dies comentava amb uns col·legues el temps que es perd en la gestió quotidiana de la llibreria: de l’entrada d’albarans a les devolucions, els diferents processos administratius roben una gran quantitat d’hores que podrien dedicar-se a una millor gestió de la informació. Una de les principals dificultats és la gran proliferació de proveïdors, cadascun amb diferents peculiaritats que cal conèixer si es vol oferir un bon servei. Molt sovint, esbrinar la disponibilitat d’un llibre es converteix en una activitat semblant a interpretar un oracle; però l’experiència del llibreter no sempre permet discernir si un fosc “no ens ha arribat” per telèfon significa si el llibre està exhaurit o si esperen rebre més exemplars de l’editorial. Encara que l’Agència Espanyola de l’ISBN—ara transformada en «Base de datos de libros editados en España»— ofereix informació sobre les dades bàsiques d’un títol, sol ser molt poc útil si se’n vol saber res més. Aquí, novament, l’experiència pot servir d’orientació: segons l’editorial és molt probable que una edició ja estigui descatalogada. Però en la selva de l’edició, l’experiència individual no és, ni molt menys, infal·lible, perquè moltes vegades és la pròpia editorial que sembla eludir una informació precisa sobre si un títol es troba descatalogat o simplement exhaurit. Una passejada per internet serveix per palesar aquesta falta de responsabilitat envers els lectors. Al contrari de qui ofereix informació fiable sobre el seu catàleg, hi ha grups editorials la importància dels quals al mercat no es correspon amb la poca utilitat de consultar el seu web.

«Cegal en red» és un projecte que pot resoldre bona part de la falta d’informació sobre el fons editorial actualment viu. Integra diferents bases de dades, cosa que requereix la col·laboració entre editors, distribuïdors i llibreters. Si es desenvolupa de manera òptima, a més a més d’oferir simplement uns milers de fitxes bibliogràfiques —i d’incloure-hi llibres en català, basc i gallec— permetria accedir a altres informacions que facilitarien molt la feina dels llibreters: la portada d’una determinada edició, l’índex i altres dades sobre el contingut, les vendes en nombre real d’exemplars, la disponibilitat exacta d’un títol, etc. Entre les bases de dades de les quals depèn «Cegal en red», a més a més de l’ISBN, es troba DILVE (Distribuïdor d’informació del llibre espanyol en venda), un projecte amb objectius similars però que tampoc no s’ha desenvolupat fins ara suficientment: quan escric aquestes línies, només compta amb la participació de 247 editorials i amb un catàleg de 53.772 títols.

Si bé aquests projectes poden millorar la gestió de la informació dels llibreters, no és menys cert que també és necessari abordar un problema previ: la bretxa digital. Eines com el SINLI, o Sistema d’Informació Normalitzada per al Llibre —que permet la transferència de dades a través d’un mateix protocol informàtic—, són inútils si la llibreria no compta amb un bon suport informàtic. El SINLI permet, precisament, estalviar temps en la gestió d’albarans i reclamacions. A partir d’aquí, de guanyar un temps tan escàs, és possible plantejar altres qüestions que cada dia són més importants, com la visibilitat de les llibreries a internet. Aquí el model que cal seguir és, sens dubte, Amazon. No per aspirar a assolir la implantació d’aquesta inabastable llibreria digital sinó perquè la presència de llibreries independents a internet no té sentit si no s’ofereixen continguts atractius: una bona base de dades no és suficient per atreure els lectors. L’especialització, orientada a distingir el perfil de la llibreria, sembla inevitable per a la supervivència dels establiment petits i mitjans. Per això és important seguir l’evolució d’iniciatives com Google Books o la futura Biblioteca Digital Europea —de la qual només s’ha desenvolupat fins ara el portal Europeana—, a més a més de comunitats virtuals de lectors com LibraryThing o la pròpia blogosfera. Com integrar tot aquest corrent de dades en la gestió quotidiana de la informació és un repte que els llibreters no podem eludir si volem mantenir un bona posició en el món del llibre.

[Aquest apunt apareixerà publicat al número 2 de la revista Trama & texturas]

Friccions

«Desirée», el primer conte —aquí podeu llegir-ne un fragment—, és l’esca infal·lible que m’ha fet picar l’ham de Defensa pròpia, de Borja Bagunyà. El pare i la mare, per un cantó, i la filla, per l’altre, s’expliquen davant la psicòloga per mirar d’entendre una situació arquetípica: la filla no accepta el motlle elaborat amb convencions i bones intencions on els pares volen entaforar-la. Les veus se succeeixen sense transicions en un exercici de virtuosisme narratiu que m’ha deixat bocabadat. A propòsit de la primera narració de Defensa pròpia, Melcior Comes ha escrit en una ressenya una mica aigualida:

Les tres veus s’amalgamen, es mesclen i confonen, crispades, i ens serveixen tot l’embolic, el batibull i la pugna que comporta la insatisfacció, el desencís i el pas del temps.

No hi estic d’acord del tot: les tres veus s’amalgamen, es mesclen però no es confonen. Un teixit de referències internes ben subtils permeten identificar qui parla a cada moment. Sí que es confonen, però de manera deliberada i plenament justificada per l’amenaça coral que pren la paraula, a «Toni (Ernest)», la següent narració.

«Desirée» dóna el to del llibre: una situació quotidiana, que en principi sembla previsible i que no mereixeria gaire atenció, es complica i la intensitat augmenta al temps que es descobreixen noves dades i, sobretot, al temps que sospitem les coses que els personatges callen de manera deliberada. Perquè, al cap i la fi, cadascú es narra amb la intenció de justificar-se i ordena els fets i els matisos amb la recerca, si no del reconeixement, almenys de l’absolució.

Cada conte és, sobretot, una variació al voltant dels motlles que estrenyen els moviments dels personatges. Motlles imposats des de l’exterior, com a «Toni (Ernest)», on un nouvingut és jutjat pels veïns d’escala segons el record que havien deixat dos inquilins que l’havien precedit. Motlles imposats des de ben endins, com el de la mare que, a «D’esquena», ha de compaginar la família amb les preocupacions de la feina; la llar d’infants que dirigeix esdevé el símbol sarcàstic de la seva situació: un lloc on els infants desenvolupen els rudiments de la socialització és l’obstacle que l’impedeix afrontar l’atenció que exigeix la vida familiar. És també el conte on Borja Bagunyà expressa millor el tema del llibre, que segons el meu parer tracta de la fricció entre els motlles que els personatges aspiren a fer-se a mida i els diferents motlles que el món els té preparats. Una fricció que necessàriament ha de tenir conseqüències sobre el cos. La relació entre la fisioterapeuta i la protagonista —d’on prové la ironia del títol— mostra com el cos parla de les ferides que pot causar un motlle rígid que no s’adapta a la fragilitat de la carn. Que el tema segurament té a veure amb això que dic ho demostraria «Les Vives», sobre la relació entre dues bessones idèntiques, amb l’esforç per diferenciar-se explicat des del punt de vista d’una d’elles, la que desenvolupa una obsessió malaltissa in crescendo al voltant de la identitat. Un tema que té, doncs, a veure amb els límits de la llibertat, de les eleccions que triem al llarg de la vida fins arribar a l’últim motlle de tots: el taüt o l’urna, on la fricció desapareix per sempre.

Tres apunts

• Gràcies a la proposta de Jaume Subirana he fet el salt a la creació literària. Ni que sigui un microrelat, trobo que estic en molt bona companyia. La meva Obra narrativa completa fa així:

Lleganyes

Quan despertà del somni on despertava, el llibre encara hi era. La rosa no.

• Amb l’article que publica Sam Abrams a l’Avui, dono solemnement per tancada la diada de Sant Jordi d’enguany: Sant Jordi es ressitua.
• Biel Mesquida em convida a jugar al famós meme de la pàgina 139. Obro la bossa i agafo els dos llibres que llegeixo a l’autobús o al metro: Resistència al caos de Jordi Vidal té 84 pàgines, així que hauré de reproduir el segon paràgraf de la pàgina 139 de la Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats de Sergio Vila-Sanjuán, que en té 143:

En principi un pensa que la plasmació literària de la Fira de Frankfurt hauria de venir en forma de gegantesca novel·la coral, a l’estil de les de John Dos Passos sobre els EEUU del primer terç del segle XX, però plena d’interconnexions digitals. La Buchmesse és el lloc de la intercomunicació, de la rapidesa, de la multiplicitat, de la simultaneïtat, de les relacions en salt constant. Una experiència fragmentària i una mica embogida. Un calidoscopi, un cor de veus. És possible un punt de vista sobre la Fira del Llibre de frankfurt? Preguntar-se això és com preguntar-se si és possible un punt de vista sobre la vida. El que és segur és que no es pot assolir sense endinsar-s’hi de ple.

Ara, un dies de vacances que dedicaré a endreçar algunes coses, entre les quals el bloc, i a escriure algun dels apunts que la feinada de Sant Jordi m’ha obligat a ajornar: Borja Bagunyà, Albert Roig, Roberto Bolaño, l’exposició Un món i un llibre, etc.

L'endemà

Una jornada de Sant Jordi excepcional va donar pas a la saturació. No pensava escriure sobre la diada ni sobre l’endemà. Tants dies organitzant-la, llegint sobre llibres als diaris i a internet, em demanaven una treva. Però avui, Eva Piquer ha demostrat el seu amor als tòpics i ha escrit això a l'article «El dia després»:

Editorialment parlant, que hagi passat Sant Jordi vol dir que des d'ara i durant deu mesos els llibres que aterraran al mercat no estaran concebuts expressament per enfilar-se als rànquings de vendes del dia que més llibres es venen. Seran llibres pensats per ser llegits, no només per ser venuts. Sembla una distinció banal, però té el seu què. També afluixarà el ritme de presentacions llibresques, i els periodistes culturals deixarem de patir la síndrome de no arribo a tot arreu, si més no en la fase aguda.

Llibreterament parlant, el paràgraf és tan banal que segurament no mereix que m’hi detingui gaire. La primera frase és una tautologia sense substància: si alguns editors publiquen per Sant Jordi llibres que aspiren a enfilar-se als rànquings de vendes de Sant Jordi, és lògic que durant la resta de l’any no publiquin llibres que aspirin a enfilar-se als rànquings de vendes de Sant Jordi. La frase «Seran llibres pensats per ser llegits, no només per ser venuts» no tan sols sembla una distinció banal: és banal i, com a distinció —si considerem que es tracta d’una distinció, que a mi no em sembla ni això—, inútil. Fins i tot els autors més mediàtics desitgen que els seus llibres siguin llegits. I, de fet, hi ha qui els llegeix i els agraden. No sé veure per quina raó els llibres dissenyats directament als departaments de màrqueting han de ser més il·legibles per Sant Jordi que durant la resta de l’any.

Si una cosa he volgut demostrar és que, a la manera de la rentrée francesa, Sant Jordi és el pretext que utilitzen moltes editorials per treure novetats que no aspiren a enfilar-se a cap rànquing —si s’hi enfilen, millor— sinó a perdurar després de la diada. Per això m’agrada al·ludir a la bibliodiversitat en relació amb el Dia del Llibre. Una bibliodiversitat que potser és difícil detectar a les parades que es munten al carrer, però que no costa gaire de comprovar a l’interior de les llibreries. Els exemplars que retornem a partir de l’endemà són els que considerem que ja no es vendran. Però escric exemplars i no títols, perquè la majoria dels que hem rebut roman a les taules de novetats i alguns passaran, d’aquí a un temps, a habitar els prestatges tant de temps com vulguin els lectors. O l’editorial.

Bona diada a tothom!!!!

Si heu estat previsors i ja heu visitat les vostres llibreries favorites, si encara dubteu i no sabeu quins llibres regalareu o us regalareu, si voleu resoldre ràpidament el tràmit, si només penseu anar a les llibreries un instant per saludar els llibreters o pel plaer de veure-les plenes a vessar ni que sigui una vegada a l’any, si us agrada veure els carrers i les places envaïdes pels llibres, si us quedeu a casa, si heu aprofitat el descompte de Sant Jordi per comprar bona part de la bibliografia del trimestre, com l'any passat i l'anterior, si llegiu això:

Bona diada a tothom!!!!

Poques hores abans

I si en comptes d’escriure sobre llibres que m’agradaria llegir hagués escrit sobre llibres llegits, quins hauria triat? El Lleó de Böcklin i sis contes més de Miquel de Palol, segurament, com també En defensa de la intolerancia d’Slavoj Žižek. I Algun Alabatre: el l’hèlix cubista de Silvie Rothkovic a Helicòpter? La despoesia de l’impoeta Lluís Urpinell a Naips Nous? Molt probablement, però, Los fòssils (al ras) de Joan Todó. La matèria primera de Francesc Serés sens dubte, com també La japonesa de Jordi Coca, que ha gaudit d’una ben merescuda reedició. I alguna cosa més. Però Sant Jordi és sobretot l’expectativa de trobar bons llibres entre les novetats que es concentren al voltant de la diada, que no és tan sols el 23 d’abril: els qui tenen el costum de visitar regularment les seves llibreries favorites ja han tingut l’oportunitat de descobrir algunes sorpreses; títols que romandran a les taules de novetats uns mesos més. I després, molts encara es trobaran als prestatges. Als llibres que esmento a l’article del suplement Cultura/s podria haver afegit algunes troballes més si hagués pogut ajornar uns dies la data de lliurament: La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu... de Vicenç Altaió i Claret Serrahima o Afterpop d’Eloy Fernández Porta.

Editorials grans i petites, autors molt o poc coneguts: bibliodiversitat. A Vilaweb Lletres ofereixen tres-cents títols, dels quals només setze corresponen a la categoria de “llibres mediàtics”. Sempre m’ha sorprès que aquesta minoria sorollosa esdevingui l’argument principal contra la diada, per dir que si Sant Jordi no és com abans, que si s’ha perdut no sé quines coses. Hi ha bons llibres que no fan gens de soroll, que també els trobareu a les parades, als carrers del barri o a la Plaça de la Vila, però sobretot a l’interior de la llibreria.

A més a més a més dels suplements de diari que ressenyen centenars de novetats, també hi ha l’opció de llegir l’especial cinquè aniversari de la revista Paper de Vidre, on trobareu llibres que no són novetat editorial però sí són novetat cada cop que hi tornem. Invasió subtil i altres contes de Pere Calders, A sang freda de Truman Capote, Solitud de Víctor Català, El Quixot de Cervantes, Rayuela de Julio Cortázar, El nom de la rosa d’Umberto Eco, L’Odissea d’Homer, Una solitud massa sorollosa de Bohumil Hrabal, El procés de Kafka, Oceanografia del tedi d’Eugeni d’Ors, Exercicis d’estil de Raymond Queneau, El vigilant en el camp de sègol de Salinger, Atlàntida de Jacint Verdaguer... entre mols altres títols reescrits en sis línies per alguns dels qui hem col·laborat a la revista. La meva tria: Ígur Neblí de Miquel de Palol.

Sant Jordi ha servit de pretext també perquè la televisió ens torni una mica d’alegria. M’ha semblat que la primera emissió de L’hora del lector era tota una declaració de principis. Divendres, Emili Manzano presentava un programa on es parlava de poc títols i ben explicats. Manté la millor qualitat de Saló de lectura: foragitar el ritme televisiu —que fa prevaler el contenidor sobre el contingut—i imposar un temps més calmat, el temps de la lectura i de l’experiència del lector, a la pròpia televisió. També m’ha semblat excel·lent que triés Llibert Tarragó, editor de Tinta blava, per inaugurar el programa: un homenatge als qui amb rigor i passió treballen des de fa temps en la difusió de la literatura catalana. Una feina silenciosa que de vegades obté el reconeixement que mereix. L’entrevista a L’hora del lector n’és un exemple, com també ho és la crítica de Gloire incertaine de Joan Sales a Le Monde.

Demà és Sant Jordi. Els llibreters enllestim els últims detalls. Gràcies, Clara.

[Afegit unes hores després:

Un internauta m'avisa que al mateix suplement de Le Monde apareix una crítica a la traducció de Curial e Güelfa, publicada per una altra editorial francesa que fa anys que dedica atenció als clàssics medievals: Anacharsis. ]

Diada de la bibliodiversitat, segona part

Un altre llibre que espero amb interès degut a la xarxa de complicitats cibernètiques que he anat teixint és Istanbul d’Orham Pamuk, gràcies a l’entusiasme que mostra l’editor de Bromera Joan Carles Girbés al seu bloc Tirant al cap. Un bloc on, a més a més d’abocar-hi opinions sobre l’edició i el llibre, no deixa d’explicar —amb totes les precaucions que en ocasions demana el tema— les vicissituds que precedeixen a la publicació d’un títol.

L’experiència a la llibreria, la familiaritat amb autors i editorials, pot complementar la informació esquemàtica amb què ens arriben les novetats, però ja no és suficient per a oferir un bon servei. Encara que no deixa de ser imprescindible com a fonament per abordar una millora en la gestió de la informació. Tinc davant meu un exemplar de La neu de l’any passat, d’Aleš Debeljak. En aquest llibre coincideixen dos factors que em conviden a llegir-lo: d’una banda, la traducció és de Simona Škrabec, autora d’una obra imprescindible per comprendre l’evolució d’Europa Central: L’atzar de la lluita; d’una altra banda, el llibre pertany a la col·lecció Traus, de Lleonard Muntaner Editor, on han aparegut fins ara tres títols de gran valor. També la Col·lecció Palimpsest, de March Editor, compta amb un nou títol: La llibertat o l’amor! de Robert Desnos. Títol que ara espera una oportunitat, just al darrera de Textos escabetxats de Carles Santos, que va aparèixer al gener; des de llavors no he sabut decidir-me a transitar per les seves pàgines. Potser el plaer de perllongar l’espera.

Les raons que menen a l’elecció d’un llibre són moltes vegades imprevisibles, i més quan es treballa a una llibreria, per què resulta molt difícil cenyir-se a un pla de lectura. Altres vegades són del tot clares. Després d’una novel·la tan rodona com Liquidació, una nova obra de ficció del Nobel hongarès Imre Kertész és un a molt bona notícia, encara que no es tracti exactament d’una novetat: és de 1977, immediatament anterior a Fiasco. A Un relato policíaco adopta el punt de vista del botxí, un policia secret, i la contraportada promet que Kertész mostra el procés quotidià, imperceptible gairebé, d’ «empobrecimiento definitivo del alma» que condueix a l’acceptació de l’horror. Una altra raó clara es diu Roberto Bolaño, de qui acaben d’aparèixer dos llibres: El secreto del mal i La Universidad Desconocida. El primer és un conjunt de textos narratius més o menys inacabats que es trobaven al seu ordinador, les restes d’un naufragi injust al qual els seguidors de la seva obra estem condemnats a aferrar-nos-hi. Obro una pàgina a l’atzar, la 99: esmenta de nou Tadeys d’Osvaldo Lamborghini. El segon és un volum de poesia que al voltant de 1993 ja estava gairebé —en poesia tot sembla ser sempre gairebé— llest per dur-lo a la impremta.

Aquests són alguns dels títols de s’apilen ara al meu estudi. No sé si els llegiré tots ni quins vindran a acompanyar-los durant els propers dies, ja s’ha vist que no sóc un lector seriós dels qui saben exactament les coses que els convé llegir a cada moment. Tampoc no sé si compliran les expectatives que hi tinc dipositades. Un del responsables de Transports Ciberians m’acaba de confirmar per correu electrònic que aviat estarà disponible una nova edició d’Uh! d’Enric Casasses, publicada per pagès editors. A través de la revista Quimera he sabut la imminent aparició de Vila-matas portàtil, un volum publicat per Candaya on es recullen 500 pàgines d’assaigs sobre l’autor de Doctor Pasavento, a més a més d’un DVD titulat Café con Shandy. Un altre autor admirable, Albert Roig, publica Cecília de Florejats a l’editorial Montflorit. Cada cop resulta més difícil acabar aquest article. Potser substituiria el llibre d’Alain de Libera per Pensament filosòfic a l’Edat Mitjana, de Kurt Flasch, publicat per Obrador Edendum. En qualsevol cas, em semblen una bona elecció entre la infinitat d’eleccions possibles. Molts romandran a les llibreries i pocs recordaran que van aparèixer per Sant Jordi.

[He corregit el petit desgavell dels dos darrers paràgrafs de la versió impresa i el títol del devedé.]

Diada de la bibliodiversitat, primera part

Sant Jordi és un dia d’expectatives. Celebrar la diada vol dir decidir, finalment, quins llibres ens acompanyaran durant els propers dies. Per això, abans que elaborar una llista de llibres recomanats, m’he estimat més explicar perquè he triat alguns títols que encara no he llegit.

Han passat alguns dies des que vaig lliurar la col·laboració que publiquen avui al suplement Cultura/s de La Vanguardia. No cal dir que seria ben diferent si l’hagués escrit avui. Com sempre, el donaré en dos lliuraments.

Sant Jordi, diada de la bibliodiversitat.

A mida que s’acosta Sant Jordi resulta més difícil trobar un lloc per a les novetats que rebem des de fa unes setmanes. Hauria de ser una activitat calmada, per sospesar bé els pros i els contres de tornar un llibre que ja fa un parell de mesos que espera infructuosament la seva oportunitat, de decidir si es deixa un exemplar al prestatge corresponent perquè passi a formar part del fons o de canviar de lloc altres títols perquè la nova disposició resulti més atraient. O per gaudir del plaer d’anar descobrint el contingut de cada caixa. Però l’abundància de novetats implica també un augment de les diferents tasques de la llibreria, cosa que impedeix dedicar tota l’atenció necessària a examinar-les, ni que sigui breument. Malgrat això, en ocasions obro un llibre que em crida l’atenció i em demoro uns pocs minuts per fer-hi un cop d’ull. Així, per exemple, Defensa pròpia de Borja Bagunyà em va atrapar més temps de l’habitual; em va agradar la manera de trenar les veus de diferents personatges a les primeres pàgines, percepció a la qual es va sumar la bona opinió d’una companya amb un criteri que sol ser molt fiable. De manera que, després d’un tast molt breu, em vaig reservar un exemplar amb la intenció de llegir-lo a casa. Una cosa semblant em va succeir amb Resistència al caos: Per una crítica del nou ordre feudal, de Jordi Vidal: un simple cop d’ull, per comprovar que la petita pila d’exemplars trobaria un lloc apropiat a la secció que li correspon, em va donar uns instants de tranquil·litat per llegir la contracoberta i la solapa. Suficient per apartar-lo amb l’esperança de trobar temps per llegir-lo.

És de sobres coneguda la capacitat de seducció que emana de l’aspecte d’un llibre: els departaments de màrqueting de les editorials van com bojos a la captura de la recepta infal·lible. Així, el disseny de la col·lecció Idees. Assaig breu d’Angle Editorial, a la qual pertany el títol de Jordi Vidal, és el responsable d’aquell primer impuls cap a la lectura. M’ha passat igual amb Punt de cadeneta, de Jean Serra: una portada sòbria de color negre adornada tan sols per un tapet de ganxer elaborat, precisament, amb la tècnica del punt de cadeneta. Aquest motiu tradicional, però, li dóna un aspecte d’austera modernitat que contrasta amb l’aspecte d’altres títols de la col·lecció El cabàs, un canvi de rumb estètic que ha encertat a despertar la meva curiositat. L’ha mantingut el fet que es tracti d’una antologia de textos breus de molt diversa procedència —narracions, cartes, fragments de dietari, impressions de lectura...—, cosa que sembla augurar una lectura plena de matisos, a més a més de convertir-se en la primera aproximació a un autor desconegut.

L’activitat d’ordenar les taules de novetats, amb les temptacions que sorgeixen contínuament i que cal descartar immediatament, és una de les que em resulten més gratificants, malgrat la sensació de desànim davant l’excés d’oferta que de vegades és difícil conjurar. Es publica molt, massa, però també és veritat que malgrat la gran quantitat de llibres prescindibles no és difícil trobar un abundós cabal de pàgines, com a mínim, interessants. Un cop que els llibres ja estan preparats per repartir-los per la llibreria, quan ja estan distribuïts per seccions, la curiositat pot guiar-me a títols insospitats. Així, un altre títol que espera el seu torn és La filosofia medieval d’Alain de Libera. Em va recordar immediatament l’època en què freqüentava amb més assiduïtat els clàssic medievals i els molts dubtes sobre el sentit de les pàgines que llegia. Aquest manual universitari, d’alguna manera, promet un accés ordenat a una època que encara provoca una gran fascinació.

Fora de la llibreria, els estímuls per decidir-se per una lectura són innumerables. Mai n’hi ha hagut tants. Deixant de banda els que fins ara eren més habituals —una conversa o la lectura d’una revista), internet ofereix molts llocs que permeten establir punts de vista personal, experiències de lectura sovint molt suggeridores. Amb una mica d’atenció és possible evadir-se de les jerarquies que tenen la missió d’establir l’excel·lència llibresca i teixir una xarxa d’afinitats virtuals que conviden a tornar al paper. Fa poc, per exemple, m’entretenia llegint a Una temporada en el infierno, no el llibre de Rimbaud sinó el bloc de Juan Pedro Quiñonero, una discussió sobre Michel Onfray on Gregorio Luri mostrava les seves reserves a propòsit del filòsof francès. Això em va despertar les ganes de llegir-ne alguna cosa. Una opinó favorable sobre La força d’existir de Michel Onfray, escrita per Ramon Alcoberro, em va menar a fullejar-lo a la llibreria. Casualment acabava de llegir L’home que mira, no el bloc sinó el llibre publicat per l’editorial Cossetània que recull la primera etapa del bloc, i d’alguna manera estava disposat a seguir la recomanació.

Sant Jordi 2030

Barcelunya, 19 d’abril de 2030 08:36 h.
Benvolgut llibreter,

Voldria saber si em pot preparar per a la diada de Sant Jordi un llibre de paper amb les característiques que li especifico a l’arxiu adjunt persopaper.bib

Necessito que em comprovi que els textos del llibre, que trobarà a l’arxiu adjunt regalsantjordi2030.pdf, són compartibles amb la llicència Creactivitat del meu xloc i del xloc d’XXb, tots dos xlocs de lectura.

Atentament,

XXa

Catalona, 19 d’abril de 2030 12:32 h.
Benvolgut XXa,

el model de coberta que vostè especifica ja no es troba disponible. Ha estat substituït fa tres setmanes per la versió 3z.3, que afegeix millores substancials de navegació i altres avantatges, com ara la incorporació de la comunitat de lectors Lletragrossa, sense perdre l’aspecte de coberta antiga. Hem penjat una demostració al xloc de la llibreria. El preu per adaptar els 27 llibres de la seva biblioteca de paper és de 134 €. Si adapta com a regal de Sant Jordi, a més a més, els 34 llibres d’XXb li oferim un descompte total del 12 %.

Tots els textos que vol imprimir són compartibles segons la llicència Creactivitat del seu xloc de lectura. Em permeto, però, fer-li algunes recomanacions sobres aquests textos:

La traductora Tiva Adra ha enllestit la seva traducció de la xlocvel·la El portaavions de Poble Sec, de la qual sortiran a la venda 2.500 llicències amb compartibilitat il·limitada el dia 21. Tot i que hi ha al mercat 7 traduccions al català d’aquesta novel·la, he comprovat al perfil públic de la biblioteca digital allotjada al seu xloc de lectura que vostè acostuma a preferir les traduccions de la Tiva a les altres. Si ho creu convenient, li podem imprimir aquesta traducció en comptes de la que apareix a l’arxiu regalsantjordi2030 sense cost addicional.

La xlocvel·la de Miquel de Palol El pis del set grafòmans es troba en un procés de reescriptura molt important, segons ens ha fet saber l’autor fa 15 minuts a través d’un comunicat al Gremi de Llibreters. Per 3 € puc afegir a la coberta del llibre que vol regalar un protocol d’accessibilitat per navegar a través de la nova versió, quan estigui disponible. Malauradament, com és lògic, la versió impresa no es podrà modificar. Tingui en compte, a més a més, que la reescriptura inclourà els extres habituals, com escoltar alhora els comentaris de l’autor i del programador durant la lectura o una selecció dels apuntítols descartats a l’edició final.

Salutacions cordials
El Llibreter

Barcelunya, 19 d’abril de 2030 16:24 h.
Benvolgut llibreter,

Moltes gràcies pels seus suggeriments. Una nova traducció de la Tiva és sempre una bona notícia. No ho sabia; estic subscrit a tres dels seus xlocs i en cap no hi diu res. Accepto, doncs, a ull clucs, que la incorpori al llibre de paper. Pel que fa a la xlocvel·la de Miquel de Palol, m’estimo més esperar per poder regalar alhora les versions digital i de paper definitives en una altra ocasió. Les seves reescriptures laberíntiques són del tot imprevisibles i no sé fins a quin punt seria un enuig per a XXb tenir una versió desfasada en paper. La canvio per Sobre la pols de l’emperador de Jordi Coca: n’acabo de rebre la notificació de disponibilitat a través del servei de novetats que la seva llibreria emet cada Sant Jordi.

Per cert, acabo d’enllestir un xlocrelat que no posaré a la venda fins al 5 de maig. Voldria, però, incorporar-lo al llibre de paper que vull regalar. XXb no se l’espera i confio que serà una gran sorpresa. Li envio, tot aprofitant l’avinentesa, el protocol estàndard de compartibilitat perquè el pugui descarregar del meu xloc d’escriptura i posar-lo a la venda a partir d’aquella data. De moment me l’han sol·licitat 5 traductors d'espanyol, 12 d’anglès, 3 de francès i 6 de japonès.

Moltes gràcies per tot,
XXa

La xarxa infinita

A l'editorial del primer número de la revista Trama & texturas, Txetxu Barandiarán la situa a l’entorn dels estudis de la cultura escrita. M’ha semblat molt engrescador que el propòsit principal de la revista sigui esborrar la frontera entre paper i pantalla, de manera que s’estableixi una conversa entra ambdós àmbits. Això implica obrir un gran interrogant, del tot pertinent, perquè hores d’ara és fàcil percebre el canvi en els hàbits de lectura arran de la difusió de les noves tecnologies però em sembla molt difícil aventurar quin serà el resultat d’aquí a un parell de dècades. El fet de publicar la revista en paper i, alhora, mantenir un bloc que no reprodueix els continguts sinó que dialoga amb el ressò de la revista a internet resumeix aquest esperit indagador.

El contingut del primer número és excepcional. Com a targeta de presentació és difícilment superable. Dos grans coneixedors de la història de la lectura com el savi Roger Chartier i l’envejat Alberto Manguel s’ocupen de les llibreries. Si els responsables de la revista volien seduir els llibreters, almenys en el meu cas, ho han aconseguit. Alejandro Katz, editor que ha protagonitzat una de les irrupcions més importants de l’edició independent en espanyol, escriu un article molt lúcid sobre la queixa, el desconcert i la incertesa ara ja crònics al voltant del món del llibre. Entre els altres editors que també hi participen, voldria destacar Alejandro Sierra, de l’admirable Editorial Trotta. Precisament quina cosa sigui l’edició independent és el tema de l’article de Txetxu Barandiarán.

Com és lògic, els altres blogaires que hi participen fa molt de temps que s’ocupen de la relació entre lectura i tecnologia; són de visita obligada si es vol informació de qualitat sobre el tema. Així Juliana Boersner amb Ciberescrituras, José Antonio Millán amb El blog del futuro del libro, Tíscar Lara, Juan Varela amb Periodistas 21, Javier Celaya amb Comunicación cultural o Dosdoce, o Juan Pedro Quiñonero amb Una temporada en el infierno, per exemple, es troben entre els blocs que llegeixo regularment i a través dels quals he anat adquirint una percepció més exacta i complexa sobre l’àmbit cada cop més inabastable de la lectura. La revista proposa, a través d’una conversa que és anar i tornar del paper a la pantalla, una xarxa d’itineraris imprevisible i fascinant.

[Afegit el dilluns dia 16 d'abril; articles de la revista disponibles a la xarxa:

Tíscar Lara: El peregrino digital y la educación 2.0

Juan Pedro Quiñonero: Crítica de la ilusión blogográfica

Jordi Nadal, en pdf: Tampoco mis libros saben que yo existo. ]

Bon dia

Bon dia, la B10 és d’ús individual o la podem utilitzar dues persones? València, Valéncia, Valencia. Impossible restar indiferent; observo les ferides del conflicte: adhesius amb «No mos fareu catalans» a la delegació de la Universitat Oberta de Catalunya. Bon dia, dos tiquets. Quatre euros. I entrem a l’IVAM, on visitem l'exposició sobre la velocitat a l’art contemporani i una altra sobre el Pop Art a la col·lecció permanent del museu. Ara em penedeixo de no haver comprat alguns dels catàlegs que saldaven a onze euros, a la llibreria: Muntadas, Ràfols Casamada, Alfred Jarry... A la web encara no han penjat la informació sobre les exposicions actuals. Bon dia, un tallat i un bitter. Seiem a la terrassa després de tres hores de culturitzar-nos intensament. Un passeig pel barri del Carme i pels voltants de la Seu. A les oficines de “la Caixa”, tota la publicitat en espanyol. En canvi, la publicitat de la CAM i Bancaja a Catalunya en espanyol i en valencià. De tornada cap a l’hotel, l’FNAC que hi ha a prop de l’Estació del Nord. Faig un cop d’ull a la secció de literatura catalana i la decepció no pot ser més gran: arraconada, amb els prestatges plens de novetats, la qual cosa vol dir que no hi ha gaire fons. Poques editorials valencianes. Desisteixo de mirar si hi ha llibres en català a les altres seccions. L’endemà plou. Després d’esmorzar al restaurant de l’hotel, baixo a la cafeteria. La cambrera em demana en espanyol si vull alguna cosa. Bon dia, no, només vull fumar, gràcies. Molt bé, respon, en català. És l’únic lloc de l’hotel on es pot fumar. Bon dia, l’Octubre Centre de Cultura Contemporània? Sí, està ací, i el noi de l’oficina d’informació em traça l’itinerari al plànol de la ciutat. No pot ser més fàcil arribar-hi, però està tancat per vacances. No puc visitar la llibreria Tres i Quatre i decideixo que no aniré a les altres que Vicent Partal esmentava en el seu mapa íntim de llibreries: la de la Universitat de València, la llibreria Soriano i la llibreria París-València del carrer Pelai segurament estan tancades també. Setmana Santa. Sota la pluja, anem cap a la València del segle XXI: Palau de la Música, Palau de les Arts... Surt el sol. Al centre comercial El Saler miro els llibres que hi ha al Carrefour. Ni un sol llibre en català. Aquest és el pitjor diagnòstic sobre l’ús del català a València que vist mai. Amanida valenciana, paella valenciana, tot molt valencià a la platja de la Malva-rosa. La capçalera Valéncia hui ho explica tot: pren partit pel blaverisme de la manera més visible però, a l’hora d’escriure, el diari és en espanyol. Així, doncs, era això. L’endemà arribo a casa, navego per la catosfera. Invasió subtil: cada vegada és més difícil comprar llibres en català a València. Tirant al cap. Pixelades.

Descans

Demanar immediatament Cecília de Florejats, el nou llibre d’Albert Roig, que encara no ens l’han presentat al servei de novetats i ja surt al Cultura/s. Enllestir les comandes perquè els llibres arribin amb prou temps per repartir-los entre la llibreria i el magatzem. Repassar els títols perquè no en falti cap, cosa impossible perquè ja n’hi ha que s’ha distribuït tota l’edició i cal esperar a veure si en fan una altra o no. Parlar amb els comercials dels proveïdors per garantir que el descompte de Sant Jordi s’apliqui de la millor manera possible. A la revista Quimera, una entrevista de Juan Villoro a Enrique Vila-Matas per anunciar la imminent publicació de Vila-Matas portátil; a la distribuïdora encara no en saben res i a l’editorial no responen al telèfon. Reclamar les comandes endarrerides, no fos cas que s’haguessin perdut en els llimbs digitals. Confirmar els col·laboradors que treballaran a la parada i organitzar els horaris. Un dia que estic a punt de volar cap a la feina, m’assabento —tard, com sempre— que la Tina plega; ja no podré llegir nous vols de tres en tres. Un que s’enlaira: Josep Pedrals. Istanbul, que arriba finalment, com també arriba un llibre que segurament esperaven a can Jauss: Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats. I amb tot això, atendre les feines habituals de la llibreria.

Però demà, a l’avió, distrauré amb El secreto del mal la impaciència per descobrir una ciutat on fa molt de temps que hi vull passejar.

La tomba de les llumenetes

Al cinquè paràgraf de La tomba de les llumenetes, d’Akiyuki Nosaka, sabem que el protagonista, en Seita, mor. També sabem que la germana petita, la Setsuko, ha mort d'inanició. La breu novel·la continua, doncs, amb la vida cap a la mort dels dos germans a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, amb un Japó que pateix bombardeigs constants i misèria. Al final, arran de la mort de la Setsuko, llegim:

amb elles, la Setsuko no se sentirà tan sola, les llumenetes li faran companyia... pujant, baixant, desviant-se tot d’una cap als costats, aviat elles també desapareixeran, però tu, Setsuko, aniràs al cel amb les llumenetes.

L’autor ens ofereix aquí els pensaments del protagonista. Aquesta al·lusió al més enllà es transforma a la pel·lícula d’animació del mateix títol, dirigida per Isao Takahata per a l'Estudi Ghibli, en una escena que no apareix al llibre: en Seita mor a l’estació de trens, tornem al començament doncs, i les llumenetes, a l’exterior, es multipliquen i il·luminen la Setsuko, amb qui es reuneix feliçment en Seita. Com si el director cregués necessari oferir una mica de consol ja des del principi, abans de continuar amb l’argument. Com si calgués alleujar el drama per al públic potencial de la pel·lícula, els nens. Perquè La tomba de les llumenetes és una història molt trista i despietada sobre les conseqüències de la guerra. I aquí rau, potser, la principal diferència entre l’obra d’Akiyuki Nosaka i la de Isao Takahata: si la novel·la, en principi, es llegeix com una obra per a adults, en convertir-la en una pel·lícula per a infants sembla que calgui oferir aquesta mica de consol, disfressar amb una conjectura sobre el més enllà la realitat cruel de la guerra. Com si calgués demanar-los disculpes .

Xarxa de paper

Un bon tema per a un bloc com aquest seria la relació entre les publicacions de paper i les electròniques. Per escriure alguna cosa sobre això caldria trobar una frase que em permetés començar d'alguna manera que em sembli prou suggerent, alguna idea al voltant de l’empremta que segles de passar la pàgina amb els dits han deixat en els lectors; afirmar, per exemple, que encara que demà aparegués el llibre electrònic definitiu i tothom deixés de banda el llibre de paper, evocar la lectura significaria igualment al·ludir a una gestualitat on la mà que sosté el llibre seria el centre.

Un cop establerta la importància de l’acte de llegir un llibre de paper en la cosa anomenada imaginari col·lectiu, podria continuar amb un parell d’exemples que demostressin la insuficiència d’aquest lloc comú —això de plantejar una cosa per mirar de refutar-la immediatament és una pràctica retòrica molt habitual. I així, seria insuficient perquè, al igual que les campanyes institucionals de foment de la lectura, no té en compte la complexitat que ha guanyat la lectura amb les noves eines tecnològiques.

Els exemples que reforçarien la noció de complexitat haurien de fer referència a notícies recents, per raons d’economia en l’exposició. El primer podria ser Llibròfags, un lloc que ha començat a funcionar fa poc i que aprofita els recursos del web 2.0. Llibròfags seria un pretext excel·lent per introduir finalment el tema de l'apunt —la relació entre les publicacions electròniques i les de paper— mitjançant nocions com web semàntica, conversa o interactivitat.

El segon exemple podria ser Transports Ciberians, un altra bona notícia, on la noció de complexitat faria referència a altres aspectes que també trobem al web 2.0, com l’ús del vídeo o l’enregistrament sonor o la ràdio on-line i la preservació d’esdeveniments i publicacions. Per alleujar la impressió que potser acumulo massa dades, podria escriure un acudit a propòsit de la intensa polèmica entre els partidaris de cave canis i els qui defensaven, en canvi, que la revista hauria d’anomenar-se cave canem.

Però la influència de Pessoa m’induiria a sospesar la possibilitat que els exemples fossin tres, i així hauria de trobar una altra dada que reblés el tema. La recent publicació de llibre L’home que mira em serviria per recuperar la noció d’atenció, que ja vaig tocar a propòsit del llibre L’aeroplà del Raval. Tant l’un com l’altre demostren que hi ha blocs que, tot i renunciar a elements essencials a l’hora de passar al paper, com els comentaris i els enllaços, superen amb nota la prova del canvi de suport. Amb aquesta darrera frase podria fer un joc de paraules per afirmar que Ramon Alcoberro deu ser un molt bon professor: els seus raonaments són clars i no deixen indiferent; simplicitat i lucidesa a l’hora de tocar qüestions que poden semblar abstruses als qui no freqüentem gaire la filosofia.

Perquè l’apunt acabés de manera rodona, evitaria la temptació d’extreure’n cap mena de conclusió. I pensaria algun títol. L’última frase podria ser:

i així anem fent.

Afinitat de caràcters

L’aparició d’un nou lliurament de la revista Caràcters és sempre una bona notícia. Sobretot si comprovo que hi ha una certa afinitat amb la trajectòria erràtica de les meves lectures. El número 38 s’obre amb dos articles a propòsit del centenari d’Hannah Arendt. Fina Birulés ofereix una síntesi de la vigència de la pensadora alemanya i Simona Škrabec s’ocupa de la recepció mitjançant un comentari bibliogràfic, amb l’elogi de les Converses amb Hannah Arendt que ja vaig esmentar en una ocasió. Aquesta afinitat s’estén a altres títols que he també he intentat explicar al bloc i a la mateixa ocasió —Nacionalisme banal de Michael Billig i Els usos dels passat d’Enzo Traverso— o a algun article d’opinió com «Literatura o pensament», on Francesco Ardolino parla de la gestació del número 3 de la revista Descord. També hi trobo llibres que he llegit però que no he comentat. De vegades coincideixo amb l’opinió del crític, com és el cas de Jordi Rourera a la crítica de Cementiri de butxaca de Ramon Solsona:

sens dubte és un llibre amè, amb alguns relats on tot funciona com un rellotge i que proporciona força somriures. En canvi, en molts d’altres —massa— deixa en el lector una sensació d’inanitat i poca cosa.

O d’Arantxa Bea amb La decisió de Brandes d’Eduard Márquez:

Així, per l’obra desfilen, en lloc d’individus, ombres amb perfil humà, de traços més consistents o difuminats, segons els casos.

O de Manel Ollé sobre la trajectòria literària de Sergi Pàmies, autor d’un llibre magnífic que ha passat gairebé desapercebut: Si menges un neonoucentista sense fer ganyotes, o alguna cosa així. O d'Antoni Maestre sobre l'obra periodística del mateix autor, també al dossier que ocupa les pàgines centrals de la revista.

En altres ocasions discrepo, com és el cas de la crítica que Alícia Toledo fa de Qui vam ser de Lolita Bosch:

escrita al marge de les tendències dominants i amb una prosa audaç i rigorosa, visual i plena de colors. Brevetat i complexitat conviuen harmònicament en aquest conte llarg, singular, revitalitzador i que es distingeix des de la llunyania entre la muntanya de literatura accessible i de gèneres definits.

Les afinitats s’estenen a llibres que no he llegit però que d’alguna manera estic condemnat a fer-ho, com Un Home Vulgar de Miquel de Palol. O a l’entrevista a Josep Gregori i Joan Carles Girbés, amb el pretext dels vint anys d’Edicions Bromera.

Simulacre i castració

Dos castrati conversen. El Micchino, considerat com el millor cantant del moment, se sorprèn que el Mogano, un cantant veterà que encara manté viva la llegenda d’una veu prodigiosa, es trobi a Viena i desatengui així els seus compromisos a Londres. El Mogano li explica que s’ha fet substituir als escenaris. La gruixuda capa de maquillatge que sol utilitzar sempre, tant si interpreta una òpera com si pren un cafè, li permet trobar un substitut sense problemes. Però, i la veu mítica? Ningú no se n’adona? Doncs no. Tothom vol veure el Mogano i la seva fama és tan gran enmig de les grans rivalitats dels castrati del Londres rococó que eclipsa la realitat. Llavors el Micchino li confessa que durant una actuació del Mogano a Roma va adonar-se que havia nascut per al cant. Que va ser llavors que els anys de disciplina van trobar un sentit que li justificava la vida. Només que en aquella actuació el Mogano semblava més gras i potser un pèl més baixet. El Mogano li replica que, lògicament, en aquella ocasió tampoc no era ell.

Canto castrato, de César Aira, és una novel·la sobre el simulacre. Una novel·la històrica, atès que es desenvolupa en una convulsa Europa rococó, en l’ambient tan artificiós com aristocràtic dels castrati. Malgrat que es tracta d’una de les primeres novel·les de César Aira, ja hi trobem moltes de les joguines literàries que ha anat utilitzant després, com el gust per l’anacronisme, que arriba a la perfecció a Parménides. A Canto Castrato, per exemple, fa coincidir el naixement de l’espionatge internacional —activitat a la qual els protagonistes no auguren gaire èxit— amb la invenció de l’aria da capo: a la primera part el cantant respecta escrupolosament la partitura perquè conté missatges xifrats que ha de transmetre amb exactitud si no vol provocar un daltabaix diplomàtic; després d’una breu transició, el cantant improvisa i fa gala del seu virtuosisme. En un món on la simulació ha substituït la cosa anomenada realitat, l’espionatge —ofici de simuladors— és una redundància incomprensible.

Al final de la novel·la, Donato, un jove castrato que havia estat expulsat del seguici del Micchino, assassina un cantant per tal d’interpretar un paper secundari en una òpera on el protagonista és el Micchino. Vol acabar amb ell davant de tothom com a revenja per l’expulsió. Es troben cara a cara sobre l’escenari. Immediatament després de desenfundar un estoc de metre i mig de llarg, Donato s’adona que el Micchino no és el Micchino sinó el Mogano. Però no s’atura.

La secta sic

He llegit a Fum i estalzí una crítica, tan fonamentada com necessària, a la traducció catalana de La Gran Guerra per la civilització de Robert Fisk. Als comentaris del bloc es desenvolupa un debat molt interessant sobre la responsabilitat d’aquests nyaps: de les presses que imposa l’editor a la competència de la pròpia traductora. És indiscutible que l’ofici de corrector es troba en vies de desaparició, fins al punt que hi ha qui pretén assumir-lo des del desconeixement: Tina Vallès també ha tocat aquest tema a propòsit d’una traducció que, a diferència del llibre de Robert Fisk, ha estat retocada amb l’excés de zel propi de qui no sap on acaba la correcció d’un text i on comencen les manies estilístiques, cosa que prova la decadència de l'ofici. A Errata ja vaig parlar sobre el fet que la correcció de textos sembla dependre cada dia més de programes informàtics que de lectors competents capaços de detectar errors que d’una altra manera passarien desapercebts.

A la seva crítica de No pots no sentir-ho, Jordi Llavina detecta una incongruència a la pàgina 127 que qualsevol corrector hauria vist sense problemes. L’ús d’inicials per anomenar els personatges ja hauria estat una raó suficient per posar-hi més atenció. Però al llibre de Pere Guixà hi ha, malauradament, més nyaps, com aquest de la pàgina 169:

X decideix que si entre l’eufòria del 16 de novembre del 1917 —la penúltima anotació del dietari— i la del 2 d’octubre del mateix any —l’ultima anotació— i el silenci fins que troben el seu cos a l’habitació —deu dies més tard, el 10 o 11 d’octubre del 1917— no hi ha cap rastre biogràfic a seguir, potser això és un senyal que l’escriptor li envia perquè s’oblidi d’ell i faci la seva vida, perquè X sigui l’únic responsable dels seus actes.

Per sort, errors com aquest desvien momentàniament tan sols l’atenció del lector i no entrebanquen la lectura, com sí s’esdevé, en canvi, al cas que es comenta a Fum i estalzí. A la pàgina 180 tornen a aparèixer les dues anotacions a les quals es refereix el narrador, però en l’ordre lògic. Es tracta de distraccions força habituals i l’autor no és la persona més adequada per detectar-les, perquè tendeix a llegir les paraules que creu que ha escrit en comptes de les que ha escrit realment. Una dada que reforça la hipòtesi que a No pots no sentir-ho s’ha utilitzat algun corrector automàtic és, a més a més, l’accent que manca a “l’ultima anotació”. Potser els lectors ens haurem d’armar de llapis i protestar més sovint per aquesta manca de respecte. En el cas de No pots no sentir-ho em sap molt greu perquè és un llibre que no es mereix aquesta descurança.

Setmana del Llibre en Català

L’inventari és una de les activitats més importants de la llibreria. Conèixer l’estoc real de llibres permet corregir les errades inevitables que s’han anat produint al llarg de l’any, com ara rescatar títols que hauríem de tenir però que no hi són. Des de la comanda que es perd en la boira digital del proveïdor a l’activitat del pispa miserable, són moltes les causes que provoquen la desaparició d’un llibre de fons. A banda dels llistats que puguem generar a partir de l’inventari o de les consultes dels clients, també és molt útil passejar-se per la Setmana del Llibre en Català: sempre que hi vaig anoto molts títols que crec recordar que fa molt que no els veig per la llibreria o que, simplement, ni sabia que encara estan disponibles. Malauradament, un dels retrets que feia l’any passat encara l’he de mantenir: hi ha editorials que estan molt ben representades però n’hi ha que mereixen major una atenció, sobretot les que publiquen fora de Catalunya. Potser caldria demanar als organitzadors que es plantegin seriosament la col·laboració amb els organismes equivalents dels altres territoris del domini lingüístic. Ahir, per exemple, sense al·ludir en cap moment a la coincidència, Josep Piera, Biel Mesquida i Jordi Coca intervenien junts en una taula rodona moderada per Àlex Broch.

Humanisme institucional

Octavi Martí publicava al número de la setmana passada de la revista El Temps un article titulat «França vol rellançar la cultura humanística...», seguit de «...i acusa la lingüística moderna d’escanyar la llengua i la literatura», signat per Lluís Bonada. La impressió que vaig rebre fou brutal: França —subjecte de l’oració, no puc negligir aquesta dada fonamental— ha identificat un altre factor que contribueix a la disminució del nombre de lectors. Per estimular aquest rellançament, el ministre d’educació, Gilles de Robien, ha creat una comissió d’experts entre els quals es troba Tzvetan Todorov qui, com recull Octavi Marí, ha dit:

Els joves escriptors francesos aprenen que el personatge és mort, que contar històries és d’una ingenuïtat absoluta i que creure en la relació entre la literatura i el món és una cursileria. Però la literatura no és un simple joc de paraules sinó que ens descobreix el món i ens permet descobrir-nos a nosaltres mateixos!

La culpa deu ser del paradoxalment anomenat pensament francès, altrament conegut com postestructuralisme. Per la seva banda, Lluís Bonada recull aquestes declaracions de Marc Fumaroli, un altre membre de la comissió ministerial:

La lingüística, en escombrar la gramàtica, ha privat diverses generacions de joves francesos del plaer de l’anàlisi dels textos, de la joia de construir una frase, un paràgraf, de distingir un adverbi d’un adjectiu... Els grans textos, poemes i prosa, han esdevingut insípids a causa d’una pretesa ciència transcendent que els posa sobre el mateix pla que la guia telefònica. Cada dia veig antics estudiants que només coneixen dos temps verbals, el present i l’imperfet.

És una notícia sensacional que França, sempre segons Octavi Martí i Lluís Bonada, hagi iniciat una croada contra la lingüística, i m’estranya molt que hagi passat desapercebuda a casa nostra, el país amb més filòlegs —universitaris i vocacionals— per centímetre quadrat del món. Em sembla que el propòsit de França —repeteixo: subjecte de l’oració que fa de títol dels dos articles— consisteix, doncs, a atacar les línies de pensament que propaguen el dubte davant la transmissió jeràrquica del coneixement, que ofereixen alternatives a una determina manera tradicional d’entendre la literatura. Lluís Bonada resumeix així els trets principals d’un informe d’Alain Bentolila, professor universitari:

S’ha privat els alumnes d’una primera relació íntima amb la gramàtica; s’han condemnat els pares i avis a no poder seguir l’aprenentatge des seus fills i néts i s’han permès, en autoritzar la combinació incontrolada de termes, les discontinuïtats terminològiques al llarg de període escolar.

Ara que la literatura no ocupa un lloc preeminent en el pastís de la cosa anomenada cultura, alguns volen rellançar a França una manera molt concreta d’entendre les humanitats per atresorar la major quantitat d’engrunes. Es tracta sobretot d’un problema d’autoritat, d’establir com s’ha de llegir i on rau l’excel·lència, de desconfiança envers la capacitat de cadascú de triar-se el propi cànon i les pròpies eines crítiques. De fer-se, doncs, amb una posició de poder en un camp cada cop menys important.

Però després d’intentar descobrir a qui pot interessar quina sigui la situació de la lingüística a França, m’he adonat que els dos articles potser volien tractar en realitat una altra qüestió. Lluís Bonada, al final, parla dels “artesans del DIEC” i de la seva escassa preparació literària. Una gran marrada per arribar al punt que de debò volia tocar: preparar el terreny davant la pròxima aparició de la nova edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un diccionari que ha rebut moltes, i ben sovint del tot justificades, crítiques.

L'autoajuda al descobert

L’autoajuda al descobert de Francesc Miralles és una mostra excepcional del l’excel·lent moment que viuen els estudis literaris a casa nostra. L’autor desenvolupa un procediment agosarat, i reeixit malgrat la novetat, per estudiar un corpus textual certament incommensurable: ha escrit un llibre sobre l’autoajuda que sembla un llibre d’autoajuda. Les perspectives que s’obren davant d’aquest nou procediment hermenèutic són immenses: un estudi sobre Ausiàs March que sembli escrit per Ausiàs March, per exemple, eliminaria la necessitat de llegir l’autor medieval.

Una de les característiques principals del llibre d’autoajuda és seduir el lector des del títol, encara que després el contingut doni pas a la frustració d’expectatives. Francesc Miralles opta per explicar la seva experiència a un parell d’editorials, que no esmenta, i així oferir alguns dels trets principals del gènere: com escriure un llibre a partir de refregits d’altres llibres —una tècnica que qualsevol universitari apressat domina amb perfecció—, l’ús dels pseudònims i els problemes que planteja si el llibre té èxit, el públic al qual va destinat, la participació dels diferents oficis editorials: traductors, maquetistes, il·lustradors, correctors i redactors, etc.

Un altre tret imprescindible de l’autoajuda és que aquests llibres no expliquen res que el lector no conegui per endavant. D’aquesta manera, L’autoajuda al descobert toca tots els prejudicis; per exemple, que la majoria de llibres són escrits per encàrrec i no per vocació. Francesc Miralles sembla confirmar-ho des de la pròpia organització del material: un inici força divertit, on se sent molt còmode amb l’ús dels tòpics laborals aplicats a la seva experiència editorial, dóna pas a una avorrida tipologia de gurús i a una innecessària relació de best-sellers d’autoajuda de tots els temps, un final que sembla escrit per arribar al nombre de pàgines contractat per endavant.

Com que la intenció —reeixida— és escriure un llibre sobre l'autoajuda com si fos un llibre d’autoajuda, l’autor evita desenvolupar línies d’investigació que haurien resultat molt interessants. Abordar els límits de l’autoajuda, per exemple, hauria permès aportar hipòtesis agosarades a l’estil de «tota paraula escrita és d’alguna manera autoajuda». Així, hauria pogut incloure alguna referència a autors ben nostrats com Francesc Eiximenis o, inclús, Joanot Martorell: els burgesos que aspiraven millorar la seva posició aprenien gràcies al Tirant lo Blanch com havien d’escriure cartes o com calia comportar-se en presència de la noblesa. Però aquesta mena de consideracions impediria que el llibre assolís el seu propòsit: entretenir una estona sense gaires complicacions.

Conspiració

Una conversa nocturna que s'interromp de matinada. La dona misteriosa abandona al narrador escèptic i deixa sense respondre tot d'interrogants sobre legions de déus terribles que usen la humanitat com a camp de batalla. Hi ha el savi japonès, penúltim representant d'una estirp que amaga un secret i un elegit. Hi ha un manuscrit perdut amb evidències esparses trobades al llarg de la història i a tot arreu i que reunides prenen un sentit abismal. Hi ha la bomba atòmica com a símptoma de conspiracions còsmiques. Hi ha una història que finalment no escriurà el protagonista i que esdevindrà un best-seller.

Los papeles de K. és una novel·la breu sobre la fascinació que poden exercir aquesta mena de narracions. Manuel António Pina, l'autor, ni les condemna ni es mostra indulgent. D'alguna manera, les fantasies amb conspiracions secretes alimenten la imaginació. A diferència d'El pèndol de Foucault, on Umberto Eco elabora una dissecció precisa dels tòpics argumentals que se solen utilitzar en el best-seller esotèric, Los papeles de K. planteja fins a quin punt l'atracció per l'ocult no formaria part de la naturalesa humana. La novel·la seria, llavors, la narració d'una història que busca qui l'escrigui de nou, i que serà escrita tantes vegades com calgui.

La matèria primera

Cal estar molt segur de les pròpies eines literàries per escriure «Una tarda al teatre». Francesc Serés ho demostra amb aquesta narració d'una assemblea de treballadors acomiadats de la SEAT, un fet datat el "dos de febrer del 2006, a dos quarts de cinc de la tarda al casinet d'Hostafrancs". Els qui mai han sentit a parlar d'aquesta mena d'actes hi trobaran la posada en escena, les disputes i la retòrica habituals. Els qui han llegit o escoltat alguna cosa sobre això hi reconeixeran els tòpics i els matisos. Els qui hem participat en reunions semblants recuperem l'experiència exacta. Després que les mobilitzacions sindicals han donat pas a la convicció que res ja no pot canviar, Serés dóna veu a la fatalitat, la ràbia, a les conspiracions indemostrables, a les insinuacions esmolades, a l'enveja pels qui han conservat la feina. Amb una gran capacitat d'escoltar i comprendre les raons dels altres —sense cap necessitat d'identificar-s'hi o de compartir-les—, el distanciament del narrador implica una aposta ètica que defuig el sentimentalisme previsible i s'arrisca a discutir conceptes bàsics, com la paraula solidaritat:

La Merche torna a insistir en la solidaritat que han rebut de tants i tants grups i que hi ha escoles que volen que treballadors de Seat vagin a explicar-los què ha passat... Tanta solidaritat embafa, cansa, fins i tot diria que fastigueja. Solidaritat. Quina merda de paraula, no encaixa enlloc. Justícia o pietat, si més no, tenen un pes bíblic, social i històric que fa que, davant de les connotacions de la solidaritat, aquesta quedi com si estigués impresa en paper diari defa setanta anys. Les bones intencions... Com les paraules compañero i compañera.

La matèria primera és un llibre que afronta el repte de narrar històries que tots hem escoltat més d'una vegada. Francesc Serés recull els testimonis d'algunes persones sobre l'esforç de guanyar-se la vida i els converteix en literatura. De vegades explica com es troba amb els protagonistes de cada relat i com es desenvolupa l'entrevista, d'altres assumeix la veu del personatge i narra la història en primera persona. Tant en un cas com en l'altre, hi ha algú que vol comprendre la seva vida i aprofita l'oportunitat per organitzar-li un sentit. Francesc Serés inclou, per tant, els tempteigs dels personatges a l'hora de donar coherència als fets que expliquen. Un joc de proximitat i distanciament que sembla eixamplar el temps i l'espai de cada narració.

Espero que algun crític en desveli perquè m'ha agradat tant aquest llibre. Jo difícilment podré fonamentar el meu entusiasme, però potser si dic que aquestes històries quotidianes són noves i exactes gràcies a la força de la prosa i de l'actitud de l'autor, potser així se m'entendrà. Parlar d'una noia que sembla assumir la condemna a fer un psicotècnic rera l'altre, del noi de que fa de taxista i alhora es dedica a trobar altres formes de guanyar diners gràcies al turisme, dels professors que s'enfronten a la passivitat de pares i alumnes i a la mandra d'altres professors, de les fàbriques que desapareixen perquè a Catalunya cada cop es fabriquen menys coses i sembla més un immens hotel, de la crueltat que poden exercir els obrers davant la desesperació de veure com es perd ineviblement el lloc de treball, dels errors de l'empresari que paga tota l'empresa quan se'n va en orris... parlar d'això i no caure en el fàcil sentimentalisme, en la lliçó moral previsible, en els tòpics sobre la Catalunya que desapareix, és excepcional.

El lector

Quan me n’adono ja fa força estona que es mira els llibres de filosofia. No sé per quina raó m’he fixat en la manera lenta com els observa. Dues hores més tard paga el llibre que ha triat i se’n va. Mentrestant ha recorregut amb atenció les línies de títols d’algunes de les seccions, he vist com fullejava alguns llibres i com descartava endinsar-se en alguns prestatges; com si fos un volum miscel·lani amb capítols que demanen una immediata relectura i capítols sense interès, s’ha llegit la llibreria.

D'anada i de tornada

Uns que se’n van...

Miquel Almirall, Albert Berrio i Vicent Conca signen CONTRASTANT: punt final. Plega una de les webs de referència en català. Dos temes, recurrents al llarg dels sis anys d’activitat de la web, m’han ensenyat a filar prim a l’hora d’interpretar la informació: els coneguts recomptes d’assistents a les manifestacions i el concepte de nacionalisme banal. Els reculls de premsa i l’hemeroteca Ramon Barnils han estat també dues eines que m’han permès atendre perspectives noves i eixamplar la manera de mirar el món.

Uns que tornen...

Emili Manzano torna a la televisió. Substituirà un conegut criptocatalanoescèptic amb un programa que manté l’esperit que ha convertit el creador de Saló de lectura en un punt de referència indiscutible en el món de les lletres: fer de l’experiència de la lectura la protagonista de cada emissió. Una manera eficaç d’arrabassar els llibres a la sacralització habitual de les campanyes de foment de la lectura i de retornar-los als lectors. El títol del programa no és gaire original, però no pot ser més exacte: L’hora del lector.

No pots no sentir-ho

Hi ha llibres que et deixen una estranya sensació d’inquietud; una mena de soroll de fons que perdura després d’interrompre la lectura. Segurament el títol, No pots no sentir-ho, no al•ludeix a aquesta percepció, que potser és massa personal i difícilment justificable. Suposo que els tan celebrats finals abruptes de Pere Guixà hi tenen alguna cosa a veure. El final d’un relat, com se sap, sol projectar-se cap enrere, de manera que assenyala les fites que l’han anat construint. En aquest cas no sempre és així. A «El mur de contenció» hi ha la sospita que l’obsessió del protagonista per un escriptor oblidat acabarà determinant la seva estada a Londres. El final, per tant, no sobta. Com tampoc no ho fa a «La pèrdua», on el protagonista també s’obsessiona, ara per la possibilitat que algú de l’hotel on s’hostatja hagi robat alguna cosa que no pot precisar. Ara bé, hi ha altres narracions en què el final abrupte m’ha induït a pensar que se m’havia escapat alguna fita, alguna el•lipsi important, i he tornat enrera amb la intenció de trobar-la. Debades, però. A les dues narracions que he esmentat, l’atmosfera d’inquietud o el soroll de fons a què al•ludia estan molt ben aconseguits. Un cert neguit acompanya la lectura. A d’altres, però, aquest efecte s’aconsegueix precisament a través del final, com a «Cicerone en coma» o «Començar». O potser tampoc no és ben bé això.

Dos anys

— Autor, autor!
— Digues, Llibreter.
— No t’oblides d’una cosa?
— Me n’oblido de moltes, la veritat. A veure quina una et passa ara pel cap virtual.
— Res... el passat divendres, dia 2 de febrer, vaig fer dos anys!
— Un moment: jo em pensava que no t’agradaven gaire els aniversaris ni les efemèrides.
— Però això és diferent: era el meu aniversari!
— Ara ja és massa tard, no trobes? Què en pensarà la gent?
— Doncs que estàs tan despistat com sempre, que no segueixes gaire l’actualitat, que et deixes moltes coses per comentar, etc.
— Et noto una mica empipat.
— És que em tens una mica abandonat.
— És que faig altres coses, a banda de ser llibreter i de llegir una mica, saps?
— Però és que jo només existeixo si m’escrius. I hi ha molts temes que hauria volgut comentar.
— Em sap greu. Potser tens raó. Potser és que no puc opinar sobre totes les coses que tenen a veure amb els llibres. Tampoc no voldràs que et faci dir massa foteses, oi?
— No et demano que et converteixis en un grafòman de la nit al dia.
— Igualment, després de dos anys, crec que ja t’he escrit la part essencial dels temes que més m’interessen: sobre la bibliodiversitat, sobre la lectura, sobre la llibreria...
— Home, l’informe aquell sobre la presència del llibre en català a les llibreries mereixia un apunt, no trobes?
— Uffff! Massa complex i massa emprenyador. Potser més endavant.
— Hi ha també alguns llibres que mereixen un bon comentari i encara no t'hi has posat.
— Hi ha molt de temps per endavant. També he de tancar la sèrie d’apunts dedicada a Pierre Michon i altres coses que tinc pendents. Però, de tant queixar-te, tu també oblides algunes coses.
— Com ara què?
— Has sortit als papers. Dos articles al Cultura/s i un altre que encara t’he d’escriure per Sant Jordi.
— Doncs sí, aquí tens raó. La col·laboració de Nadal, sobretot, va quedar molt maca.
— Recorda també que l’apunt sobre el preu únic, o preu fix, va circular força pel correu electrònic. Em va arribar a través de tres llibreters diferents.
— Sí que fa goig el reconeixement dels col·legues! Ep! No oblidis els correus d’alguns editors i escriptors o els llibres que t’han arribat a la bústia de correus.
— Per tant, no pots queixar-te de la falta de reconeixement, oi? Així, en general.
— No, no em queixo. Aquí tens raó. Fins i tot hi ha hagut una mica de rebombori inesperat. Allò del Saló del Llibre de Barcelona, per exemple.
— Sí, una excepció. En general t’he escrit força positiu. No t’he ficat en gaires afers tèrbols.
— Cert, cert. Però m’agradaria que em deixessis contestar més sovint els internautes que escriuen comentaris.
— Ja saps que això no sempre és possible. Mai no escric res des de la feina i sovint, simplement, no sé què contestar. També m’agrada que les visites tinguin l’última paraula. No sóc amic de les conclusions.
— No hi estic gaire d'acord. Tu manes, però. Tornem, si m'ho permets, al començament. Tinc dret a emprenyar-me: dos anys!
— Perdona per l’oblit. De fet, em pensava que l’aniversari era avui dilluns, dia 5.
— Sí que anem bé!
— Ni que sigui una mica tard, per molts anys, Llibreter!
— Per molts anys, autor!

Catalanoescepticisme

Com sempre, les sàvies reflexions de Vicenç Villatoro m’han tornat al bon camí, i vet aquí que em proposo lluitar contra el catalanoescepticisme. La feina més urgent és augmentar el nombre de llibres en català a les llibreries catalanoescèptiques. Per sort, se m’ha acudit un procediment molt eficaç.

En primer lloc, suprimir seccions com la de filosofia, on el percentatge de llibres en espanyol sol ser d’un 99,5 %. Suposem que aquesta secció representa el 10 % de l’oferta d’una llibreria catalanoescèptica; en suprimir-la augmentaria automàticament el percentatge total de llibres en català. Els llibres de filosofia publicats en català es poden ubicar a la secció de narrativa fantàstica o de ciència ficció, cosa que s’adiu molt amb la seva heroica anomalia. Si algú vol llegir Foucault, Derrida, Nietzsche, Adorno, Benjamin, Hegel, Arendt, etc. s’haurà d’acontentar amb aquests pocs llibres. Però si volem que la croada anticatalanoescèptica sigui realment eficaç, caldrà suprimir les facultats de filosofia de les universitats, així acabaríem, a més a més, amb bona part de la demanda.

Després de suprimir les seccions que corresponguin a branques del saber on l’edició en català és testimonial —llibres de divulgació científica i foteses per l’estil—, s’haurà de suprimir el llibre de butxaca.

Un cop resolt el problema de les llibreries catalanoescèptiques, caldrà suprimir dels mitjans de comunicació la presència dels criptocatalanoescèptics i criptonarrativoescèptics. Per exemple Vicenç Villatoro, especialista en maltractaments televisats contra escriptors i escriptores que han comès la gosadia de publicar un bon llibre de narrativa en català. Una cosa és que Vicenç Villatoro sigui incapaç de reconèixer el valor de llibres que a mi em semblen molt bons, com Febre de carrer o La força de la gravetat, fet que no criticaré perquè cadascú té les seves preferències i de llibres, catedrals i finestres, el món n’és ple. Però una altra cosa de ben diferent és la prepotència amb què va menysprear els autors d’aquests llibres. La pitjor forma de catalanoescepticisme és deixar ben clar que has convidat algú al teu programa pel sol fet que escriu en català i a continuació demostrar públicament que ni has entès ni t’interessa el seu llibre. Confesso que em vaig proposar, amb èxit, de no veure cap més emissió de De llibres després del programa dedicat a Mercè Ibarz. I no me’n penedeixo. Vaig escriure, de fet, l’esquelet d’un apunt on denunciava aquest aire de patum perdonavides de Vicenç Villatoro. Com que no m’agrada tocar coses desagradables, vaig optar per publicar-ne un sobre Saló de lectura, on els autors catalans que escriuen bons llibres eren tractats amb el respecte i l’interès que es mereixen.