divendres, de desembre 26, 2008

Posseït

. divendres, de desembre 26, 2008

«Posseït» és un dels poemes més coneguts de Gabriel Ferrater:
Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos

trobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t’has estimat per mi

fins al revolt: saciada de tu,

ara t’excites, te me’n vas darrera

d’un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

A La poesia de Gabriel Ferrater, Xavier Macià i Núria Perpinyà enumeren algunes fites del tema de l’amor més enllà de la mort i situen «Posseït» en la línia d’un Quevedo —“polvo serán, mas polvo enamorado”—, en què l’amor transcendeix la caducitat de la carn, amb López-Picó —“Faran els verms de ma carn llur pastura, / i no et podran esborrar dels meus ossos”— i Carles Riba —“la mort faria de la bella carn pastura / sense que en tremolés la imatge dins mon pit”— com a precedents nostrats. Però la imatge dels cucs en un “sopar fred” —francament desagradable—, diria que no és gaire adequada per celebrar aquest tòpic literari. Sempre m’ha semblat, més aviat, un atac sarcàstic contra una tradició que Gabriel Ferrater coneixia però que li resultava insuficient per expressar els matisos contemporanis de la cosa amorosa, una broma privada a la manera de Ne me quitte pas de Jacques Brel. Un atac, però, que contribueix paradoxalment a la supervivència del tema.


El “sóc més lluny que estimar-te” inicial no implica necessàriament la prolongació de l’amor més enllà de la mort, potser al·ludeix a un sentiment que està un pas més enllà de l’amor quan l’amor ha patit la fractura de la traïció: l’odi?, la ridiculesa?, la impotència? El negre sarcasme dels cucs podria ser també un retret a la mateixa veu poètica, que constata com perdura la dolorosa dependència de l’estimada i cerca flagel·lar-se per prendre distància, per escrutar-se i mirar d’objectivar la situació. Però el poema continua amb retrets adreçats a l’estimada que es clouen amb un últim vers formidable, en què l’anècdota del poema sobtadament es concentra en la pura imatge de la desesperació.


Xavier Macià i Núria Perpinyà havien assenyalat també un precedent il·lustre, «Una carronya» de Baudelaire; en traducció de Xavier Benguerel:

Llavors, oh ma bellesa!, digues a la vermina

que se’t beurà a besos goluts

que he conservat la forma i l’essència divina

dels meus amors més corromputs.


Unes estrofes abans, el poeta havia preguntat a l’estimada si recordava una carronya putrefacta que van veure tot passejant i, després de descriure-la amb detall, no s’està de plantejar que, més enllà de la mort, el poeta haurà conservat la forma i l’essència de l’estimada per a gaudi de les futures generacions. Una manera elegant de reclamar els favors amorosos. Potser l’últim vers de «Posseït» és una reelaboració d’aquest tema antic —que podríem anomenar “xantatge poètic”—, amb l’additiu de la desesperació: un últim avís inútil, una crida condemnada al fracàs o un consol fet només de paraules que sonen bé. Exactament com a una carta comercial.


L'amor més enllà de la mort reinterpretat per Morrissey

[La discussió més enllà del blog a El cau d'en Bau: «Sobre "Posseït"»]

19 comentaris:

Toni Ros ha dit...

Amic Llibreter,

Bon post!

Un dubte:

"que se’t veurà a besos goluts"... No seria beurà amb be alta?

Bones festes i venturós 2009!

el llibreter ha dit...

Gràcies, Toni! Esmenats el "veurà" espuri, i el salt de línia, que tampoc no m'havia adonat que estava malament.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Molt bé, llibreter, que feia temps que ens havies promès que hi hauria post d'en Gabriel Ferrater!!!

el llibreter ha dit...

D'alguna manera, Gabriel Ferrater ha estat sempre present al blog, Olga, des del títol d'un apunt —Una jove veu l'amenaça— a la cita camuflada.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

BON ANY 2009!!

Gràcies per tots els comentaris
Imma

mar ha dit...

Bones festes i feliç any!
passava per portar-te aquest desig i m'ha agradat trobar-m'hi poesia... i d'en Ferrater... bon poema!

bé, una abraçada, llibreter

Anònim ha dit...

Hi ha una erradeta de còpia al segon paràgraf (El "Sóc més lluny de/que estimar-te no implica..."). Tanmateix, tots hi hem caigut alguna vegada en citar-lo, i aquest equívoc, a parer nostre, és el nus gordià del poema.

Bon solstici

el llibreter ha dit...

Bon 2009! Imma, Mar i Cau.

Ara mateix esmeno la badada —la tercera d'aques apunt; em dec fer gran...

Seria molt interessant llegir el parer vostre sobre aital nus gordià.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

se m'ha ennuegat el menjar de nadal
feliz entrada del año a todos

Anònim ha dit...

Aquest poema del "Da nuces pueris" apareix modificat a "Les dones i els dies". No només canvia el primer vers i el significat de tot plegat (de "Sóc més lluny QUE estimar-te" passa a "Sóc més lluny D'estimar-te") sinó que, també, --si no recordo malament-- a la primera versió no hi apareix aquest REVOLT del cinquè vers que fa canviar de direcció el poema. Que gran!

(Vaja, em sembla que era així... Jo també hi havia topat algun cop.)

Salutacions!

Anònim ha dit...

Pensi-ho: "Sóc més lluny d'estimar-te (que d'oblidar-te)" és gramaticalment lògica atesa l'el·lisió de la comparativa. En canvi, "Ser més lluny que + inf." és gairebé agramatical. ¿Vol dir això que Ferrater la vessà o, com escriu Marlene, és un equívoc de galerades o qüestió de crítica textual? Bé és cert que el vers és un decasíl·lab blanc, de manera que ambdues opcions no malmeten el nombre, però condicionen el significat absolutament.

Tanmateix, ¿no hi ha altres "agramaticalitats" a la resta del poema? Tal com a "El mutilat", el joc de pronoms projectats -"t'has estimat per mi", "saciada de tu"- manté aquesta confusió identitària -parlem d'un posseït, és clar-, aquesta "desautomatització perceptiva", si se'ns permet el terme. O sia, no és plenament voluntària?

O per dir-ho capgirant el primer i el darrer vers: ¿com és pot ser més lluny que la mà amb què tu -ella? ell?- palpeges? Potser aquesta dislocació de la identitat també reclama una mena d'esquinç gramatical. I fixi's que primer i darrer vers són els únics lloc on apareix sens dubte la primera del present: Sóc.

Ep! Una possibilitat...

Pdata: A Oller-Subirana (2001) hi ha l'article de Rossend Arqués "Canibalisme i possessió eròtica. Una lectura de "Posseït" de Gabriel Ferrater" i podria il·luminar-nos al respecte, però és possible que ja estigui descatalogat?

Salut!

Anònim ha dit...

Sitio Web:
http://www.martamonaj.com
http://martamonaj.bubok.com/
http://www.monatologos.blogspot.com

el llibreter ha dit...

Ara que ho dius, anònim, probablement la imatge dels cucs i el sopar fred no escaigui gaire a aquestes dates. Ho tindré en compte per a propers apunts.

Gràcies, Marlene: precisament he enllaçat l’apunt de Tinta xinesa perquè als comentaris ja apareixia la teva apreciació. A banda del simple paer d’enllaçar Tinta xinesa, és clar.

Dubto molt que sigui una errata, Cau: sabem que Gabriel Ferrater era un entusiasta de la sintaxi. De fet, vaig titular un apunt amb el títol —empescat d’algun assaig del mateix Ferrater— «Una jove veu l’amenaça», on trobem un exemple d’ambigüitat morfosintàctica; si la llegim en veu alta o si canviem el temps verbal hem d’optar per una de les dues opcions: una jove veia l’amenaça / una jove veu l’amenaçava. L’apunt era sobre una novel•la d’Òscar Palazón que toca precisament el tema de l’ambigüitat i en l’organització d’una narració del jo versemblant, amb un inquietant desplaçament del punt de vista com a gran encert de la novel•la.

Tot això per dir que “Sóc més lluny que estimar-te” i l’ús dels pronoms entren, em sembla, dins de la legalitat gramatical. Xavier Macià i Núria Perpinyà documenten diverses aparicions del datiu ètic o de possessió; un exemple molt clar al poema és el “te me’n vas darrera / d’un altre cos”. Una altra qüestió és el propòsit, i aquí la noció d’estranyament —som als seixantes— no és inversemblant. El «Posseït» del títol, com a la «Cançó de gosar poder», podria indicar que el correlatiu objectiu del poema no és tant el tema de l’amor més enllà de la mort com —i aquí estic d’acord amb vostè— l’al•lusió a una construcció gramatical a frec de l'acceptabilitat que doni compte de la confusió —fractura, ambigüitat— després de la traïció de l’estimada.

Com es pot comprovar, exactament igual que a una carta comercial ;-)

Salutacions cordials.

miquel ha dit...

Ostres, llibreter, m'he perdut en els comentaris. El post i el poema, en canvi, em semblen clars i magnífics... I el retret del quart vers "t'has estimat per mi", just a la meitat, que juga amb l'ambigüitat de la possessió que passa del mestre a l'alumna (i no pretenc ser salvatià).

Quant al tema de l'amor més enllà de la mort, a part d'Ausiàs March, m'encanten aquets dos versos de Jordi de Sant Jordi:
çels qui lo cors portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran lo vostre signe.


En fi, bones festes i millors àpats! Gràcies per l'enllaç inmmerescut.

el llibreter ha dit...

És que el poema és molt complex, Pere, no te l'acabes mai!

Molt bona la cita de Jordi de Sant Jordi, que al·ludeix a la creença que el rostre de l'assassí —en aquest cas una belle dame sans merci assassina— quedava imprès als ulls de la víctima.

I l'enllaç és del tot merescut, sens dubte. Si he trigat a escriure l'apunt és perquè vas posar el llistó ben amunt.

Salutacions cordials.

L'Espolsada llibres ha dit...

Bon any llibreter i bones lectures per aquest 2009!

Roser Caño Valls ha dit...

Hola Llibreter. És magnífic aquest poema de Ferrater. Tingué una producció breu però intensa.

bon any 2009 ple de lectures!

el llibreter ha dit...

Bon 2009!

El cau d'en Bau ha dit...

http://www.raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/view/22980/22814

Ressuscitarem!!! -prô avui·ns fot mandra. :-)