dimarts, d’octubre 07, 2008

La síndrome del laberint

. dimarts, d’octubre 07, 2008

Els laberints provoquen des de temps immemorials una gran fascinació i el llibre Laberints de Ramon Espelt em té fascinat fins a al punt que visc sota la síndrome dels laberints. Veig laberints pertot. El món d’octubre se’m presenta sota la forma d’un complicat laberint neobarroc, no solament amb passadissos que s’estronquen sobtadament, o falses dreceres que em retornen a una cruïlla on cal tornar a triar entre camins que es bifurquen o es trifurquen, sinó també amb estances plenes de portes, cadascuna de les quals mena a un altre laberint en forma de desert, de jardí, de palau o de ciutat. Perquè el laberint, quant s’és a dins i no es gaudeix del privilegi d’escodrinyar-lo a vista d’ocell, obliga a triar sense saber ben bé les raons de la tria, sempre a l’atzar.

Només cal fer un cop d’ull a l’agenda del laberint Literata per veure la gran quantitat d’opcions que oferia aquest dimarts. Entre la celebració del primer any de la mateixa revista Literata, una lectura de poemes a l’Ateneu amb Felipe Sérvulo, Edgardo Dobry, Vinyet Panyella i Raimon i Miquel de Palol com a presentador o la inauguració de l’edició d’enguany del Liber, entre moltes possibilitats, al final he optat per acostar-me al recinte firal de L’Hospitalet i fer-hi un primer tomb. Podria haver triat qualsevol de les altres, però el laberint de l’edició tenia l’avantatge que un simple fil d’Ariadna em permetria tornar aviat a casa i continuar la lectura de Laberints.

El Liber, les jornades de poesia de l’ACEC, el cicle «L’edició es reinventa» a CaixaFòrum, Kosmòpolis al CCCB, el Festival de poesia de Sant Cugat, etc., cada esdeveniment, doncs, un laberint amb tot de racons insospitats. Com dissabte passat, amb l’homenatge a Bolaño celebrat a Blanes, que es podria resumir en la delicadesa amb la qual algú sostenia tres llibres a les mans, una delicadesa impregnada de l’atenció amb què el lector seguia el debat entre Enrique Vila-Matas, Miquel Adam i A.G. Porta. I un camí que vaig descartar, quan parlaven de quina cosa sigui escriure, perquè no vaig preguntar què els semblava una frase d’Osvaldo Lamborghini, de Las hijas de Hegel: “primero publicar, después escribir”. I amb això, em sembla que he arribat al final del laberint d’avui: primer publicar, després llegir.

5 comentaris:

Jaume Puig ha dit...

Moltes gràcies per l'enllaç (recordo un genial portaveu que venia de terres cremades que clamava divertit: "enllaça'm!). Doncs això, gràcies per la teva amabilitat.

Ara, a l'era dels blogs , potser s'hauria de revisar aquesta idea de L. Publicar, tenir public, ja està a l'abast de qualsevol.

Una abraçada.

Jeroni Maleuff ha dit...

Molt bo.
Miraré de trobar el llibre d'Espelt.

el llibreter ha dit...

Si parlava de l'homenatge a Bolaño, Jaume, era inevitable enllaçar el teu blog. De fet, hauria estat injust no enllaçar-lo! Enhorabona per l'èxit de l'acte.

Està en procés de distribució, Jeroni. Una mica de paciència si encara no el veus a les teves llibreries de capçalera. La veritat és que m'ha sorprés trobar-me en català un llibre que podria haver publicat Siruela en espanyol, per exemple. Tant de bo que rebi l'atenció que es mereix.

Salutacions cordials.

Arlequí ha dit...

Hola Llibreter. La vida ja és un laberint de laberints, com també ho és la literatura.

Salutacions cordials.

el llibreter ha dit...

Per això, Arlequí, no veig quina necessitat hi ha de sortir-ne ;-)

Salutacions cordials.