Una intervenció al Cafè Europa del darrer Kosmopolis em va deixar perplex. Un lletraferit va plantejar, més o menys, que un dels grans problemes d’internet és que tothom pot publicar i que davant d’aquesta immensitat de lletra escrita no hi ha forma humana de discriminar el valor de cada cosa, d’establir un cànon literari virtual. Es referia, doncs, a una cosa tan etèria com la qualitat: ¿a quina autoritat podem apel·lar enmig del desordre? Suposo que sembla més fàcil orientar-se amb els llibres perquè amb l’hàbit de la lectura es desenvolupa també una xarxa d’afinitats —autors, editorials, amics, crítics...— que facilita la tria. Saltar del paper a la pantalla esdevé una immersió en el caos si persisteixen els mateixos hàbits de lectura. No crec que la falta d’autoritats sigui un problema; es pot convertir, més aviat, en un avantatge. Daniel Cassany reflexiona precisament sobre les noves estratègies de lectura que s’han desenvolupat arran de l’avenç tecnològic:
Si deixem de banda els retrets sobre quina cosa sigui la qualitat, que el propi Cassany matisa, la competència crítica del lector —i més encara la del lector internauta— és un camp d’estudi que ha crescut molt els darrers anys, eixamplant l’horitzó dels estudis sobre la cultura escrita. Ja sabem que la lectura d’un diari, per exemple, no és acontentar-se amb la simple comprensió de les paraules del text. A més a més, hi ha molta informació implícita que cal recuperar del coneixement del món, mitjançant la competència pragmàtica. Finalment, hi ha tot el joc d’interessos ideològics que s’amaga rere les línies de la informació: ¿quin propòsit persegueix un periodista que redacta una notícia d’una manera i no d’una altra? Daniel Cassany s’ocupa sobretot d’aquest darrer aspecte.
Una biblioteca pública de totxo reuneix només llibres seleccionats per la qualitat: els bibliotecaris els trien entre l’oferta inesgotable de títols, que també ha superat altres controls: l’editor, el corrector, l’impressor i les lleis de la propietat intel·lectual de cada país. En una biblioteca tradicional no hi ha documents que incitin els adolescents a aprimar-se, ni fòrums racistes ni instruccions per prendre píndoles, ni reflexions personals sobre el suïcidi com a opció, ni remeis casolans hipotensors...
Si deixem de banda els retrets sobre quina cosa sigui la qualitat, que el propi Cassany matisa, la competència crítica del lector —i més encara la del lector internauta— és un camp d’estudi que ha crescut molt els darrers anys, eixamplant l’horitzó dels estudis sobre la cultura escrita. Ja sabem que la lectura d’un diari, per exemple, no és acontentar-se amb la simple comprensió de les paraules del text. A més a més, hi ha molta informació implícita que cal recuperar del coneixement del món, mitjançant la competència pragmàtica. Finalment, hi ha tot el joc d’interessos ideològics que s’amaga rere les línies de la informació: ¿quin propòsit persegueix un periodista que redacta una notícia d’una manera i no d’una altra? Daniel Cassany s’ocupa sobretot d’aquest darrer aspecte.
La principal virtut de Rere les línies rau en l’intent de sistematitzar l’estat actual dels estudis de la literacitat crítica, la disciplina que s’encarrega justament d’estudiar la competència del lector per detectar els propòsits amagats d’un text o per establir criteris per distingir quins documents poden ser del seu interès. Un conjunt d’habilitats que pel sol fet de ser presentades de manera organitzada facilita que al llarg de la lectura ens interroguem sobre el coneixement que nosaltres mateixos creiem tenir de la nostra pròpia capacitat crítica. Un exercici ben saludable.
12 comentaris:
De vegades hi ha lectors presumptament competents que demostren fins a quin punt el prejudici i la supèrbia poden arribar a emboirar les neurones més entrenades: els remeto a la crítica (per dir-ne alguna cosa) que publica avui el senyor Julià Guillamon a La Vanguardia sobre un llibre que certament no fa riure, però emociona i colpeix pel que s'hi diu i per com es diu...La força de la gravetat, de F. Serés (l'altre dia em sembla que per aquí se'n parlava)
home, però si he entès bé el post, no es tracta de continuar amb l'eterna discussió sobre si els crítics (o més ben dit ressenyistes) s'equivoquen, o si és millor el barça que el madrid... ¿no seria més aviat veure, sense indignació, perquè al guillamon el llibre li agrada però no del tot, i en canvi a tu t'agrada sense reserves? ¿perquè parla de la classe baixa? ¿perquè el llenguatge que empra és, per dir-ho així, de luxe? ¿quin lloc ha de tenir l'estil en l'obra? etc. etc...
...¿perque no fa riure...però en ressenyes anteriors a llibres anteriors el mateix crític lloava que no fes riure i quedés lluny de la "brometa" catalana?
...¿o bé perque el crític no va descobrir l'autor fins al seu tercer llibre, quan ja bona part de la resta de la crítica n'havia parlat i n'havia lloat les virtuts, i això li reca?
...¿o no serà perque en unes declaracions de fa une setmanes l'autor es reia del flam postmodern dels suplements en referència claríssima al Culturas de LV, on escriu el crític guillamón?
Una pregunta: ¿Que té a veure Truffaut i el seu pianista amb el llibre de Francesc Serés? La vritat és que llegeixo poques ressenyes i em va desconcertar que ben bé la tercera part de la resenya del Julià Guillamon de l'altre dia es dediqués a resumir l'argument d'una pel·licula que està molt bé però que no vaig saber lligar amb el llibre que també stà molt bé...potser és això.
Si algú ho sap, m'ho digui.
Sí, la cosa seria aquesta, Joan. Després de llegir la crítica de Julià Guillamon, i sense haver llegit el llibre de Serès, benvolgut anònim, només diré que no estic d’acord amb Julià Guillamon perquè parteix almenys de dos apriorismes crítics que no comparteixo: que una obra literària hagi de funcionar com a artefacte —a mi també m’agraden les andròmines— i que l’obra d’un autor hagi de desenvolupar-se com a progrés constant —¿i per què no són admissibles també la digressió, el retrocés i la represa en l’evolució literària?
Salutacions cordials.
entenguem-nos: jo personalment tampoc no hi estic d'acord (és més, no m'agrada truffaut).
Clar, és que a la força de la gravetat no surten granotes que xerren ni ratolins que porten dentetes.
¿No t'agrada la nit americana, ni Jules i Jim? A mi en canvi, el que em sembla un plasta es el Rohmer
Ahir dijous al Quadern d'El País, en Ponç Puigdevall parlava entusiasmat de La força de la gravetat.
Ja he caigut: he començat a llegir La força de la gravetat i de moment m’agrada molt. Ja havia llegit “El país” a Els Marges, si no recordo malament. Però els contes que més m’ha colpit són els que tracten sobre la fragilitat de l’ésser humà, del cos. Sé que hi ha més coses, però de moment aquest és el fil que em lliga al llibre.
Sobre Rohmer i Truffaut, em sembla que prefereixo Rohmer. De moment, és clar, perquè puc canviar d’opinió en qualsevol moment: de Truffaut només tinc un devedé i de Rohmer en tinc tres, si és que això vol dir alguna cosa.
Publica un comentari a l'entrada