Apropiació de la faula

Un dels trets més fèrtils de la cosa postmoderna és l’apropiació de gèneres tradicionals per fer-los nous, tal com recomanava l’avi Ezra Pound. Damián Tabarovsky, a més a més, utilitza aquesta estratègia per desenvolupar a Autobiografía médica les idees que planteja a Literatura de izquierda, tal com ja va fer amb La expectativa. Com que es tracta de difondre unes tesis prèviament establertes, res millor que apropiar-se d’un dels gèneres literaris més eficaços a l’hora d’alliçonar el lector: la faula. Perquè la cosa funcioni, Damián Tabarovsky utilitza, a més a més, el conegut motiu de l’objecte robat o perdut per tal de bastir-ne la peripècia.

El protagonista, que pateix durant tota la novel·la el diminutiu de Dami, és un consultor de tendències socioculturals que es guanya amb molt d’esforç l’oportunitat de gaudir l’objecte més preuat al qual hom pot aspirar: el reconeixement. Malauradament, quan és a punt d’assolir-lo, la malaltia li roba aquesta oportunitat, de manera que ha de repetir el procés a la recerca de l’objecte perdut. A la narrativa tradicional és molt habitual que el protagonista repeteixi el mateix esquema narratiu diverses vegades fins que s’adona del camí infalible que mena a la resolució de l’enigma. Dami ensopega, per tant, diverses vegades amb el mateix obstacle, fins que comprèn l’autèntica naturalesa del lladre, que és el propi cos. La malaltia apareix, en principi, com un obstacle, com una interrupció de l’accés al coneixement:

Una verdad cognoscitiva ocurría en su mundo: Dami accedía al conocimiento a través de su trabajo. Conoció la nueva pobreza gracias a una investigación de mercado y así también conoció el boom inmobiliario de Palermo Viejo, el uso del tiempo libre, los modos de lectura del diario del domingo, la relación con los productos de limpieza de las amas ce casa de clase baja, los secretos del cartón corrugado, el imaginario social de de los judíos del country de Hebraica, la relación entre tecnología y arte contemporáneo, la crisis del espacio público entre los formadores de opinión, la tensión entre cirugía estética y menopausia, las estrategias de instalación internacional de la nueva literatura latinoamericana.

Però a poc a poc, la malaltia revela la seva naturalesa d’esdeveniment sense justificació. La faula és un gènere que exigeix una gran economia narrativa perquè la lliçó final quedi ben clara, però Damián Tabarovsky utilitza un correlat literari de la malaltia per subvertir el gènere del qual s’apropia: la digressió. Perquè la digressió és també una interrupció del discurs i és a través de la digressió que la novel·la, paradoxalment, avança cap a la lliçó final.

Contra les receptes del mercat i les de l’acadèmia, Damián Tabarovsky s’apropia, a més a més, d’altres recursos que apareixen tant a les novel·les més comercials com a la literatura disseccionada a les aules, com podria ser el motiu de l’objecte robat al qual al·ludia al començament —amb la variant que és el propi protagonista qui provoca la desaparició involuntàriament— o la lenta construcció de la revenja que tan productiva s’ha mostrat a Hollywood. Aquestes apropiacions constitueixen una gran broma literària —una gran pavada— per indagar en les condicions de possibilitat d’una literatura d’avantguarda actualment. La malaltia com a equivalent de la literatura. El resultat és la narració de la pròpia impossibilitat de narrar o, com afirma a Literatura de izquierda:

La condición de la vanguardia consistía en llevar una posibilidad hasta su extremo. La condición de la literatura contemporánea consiste en llevar su propia imposibilidad hasta el extremo.

És a dir, Tabarovsky fa d’aquesta impossibilitat el tema de la seva narrativa. Com ja vaig escriure a propòsit de La expectativa, no sé si Autobiografía médica és una novel·la bona o dolenta. Sí sé que m’agradaria llegir més novel·les com aquesta, encara que siguin del tot diferents.

Blanc, paradoxal

Blanc de Ramon Dachs, publicat per l’editorial Moll l’any 1998, conté vint-i-quatre poemes. Cada poema consta d’un vers en català a la pàgina dreta i la reescriptura en francès, invertida, a la pàgina esquerra. Els versos s’ordenen per ordre alfabètic: en català, seguint la disposició habitual; en francès, cal girar el llibre i llegir de la contraportada a la portada. Com que el criteri d’ordenació és l’alfabètic, la reescriptura francesa d’un vers no sol coincidir amb la versió catalana.

Blanc: Topoèmologie de Ramon Dachs, publicat per Le clou dans le fer l’any 2007, conté els vint-i-quatre poemes de Blanc més la reescriptura en espanyol. Cada pàgina conté la versió de cada vers en les tres llengües. Consta de tres parts, cadascuna de les quals correspon a una de les llengües. L'ordre dels poemes és diferent a cada part perquè es manté l'ordre alfabètic del primer vers com a criteri de disposició dels poemes.

Blanc: Topoèmologie és una variació en la tensió poètica respecte a Blanc.

Manté la tensió entre tradició i avantguarda: el minimisme que representa l’ús d’un monòstic reescrit en una altra llengua —a Blanc, el poema seria el conjunt de versions del mateix monòstic, encara que la reescriptura es trobi en una altra pàgina; a Blanc: Topoèmologie sí apareixen les reescriptures a la mateixa pàgina— sembla una resposta contemporània a les formes poètiques mínimes que es troben tant als orígens de la lírica romànica com a les tradicions poètiques orientals. És aquí on m’ha semblat detectar la influència d’un dels estudis literaris més bells que he llegit mai: Más allá de las neblinas de noviembre, d’Stephen Reckert.

Manté la tensió entre la disposició lineal dels poemes i la lectura no lineal que suggereix la pròpia disposició. Intermínims de navegació poètica, de l’any 1996, és la versió hipertextual d’aquesta tensió. Es tracta d’una proposta pionera i excepcional, sobretot perquè planteja un llenguatge literari pensat des de les possibilitats que oferia llavors internet; no és, per tant, un simple trasllat dels gèneres literaris tradicionals a la pantalla. Les intuïcions que Ramon Dachs va desenvolupar a Intermínims s’han vist confirmades posteriorment en altres obres cibernètiques, com a Amor de Clarice de Rui Lopes que podeu trobar la l’antologia de literatura digital que ofereix Hermeneia.

Manté la tensió entre repetició i variació, que és un dels fonaments de la literatura. Blanc: Topoèmologie l'augmenta amb la introducció d’una nova llengua; cadascuna de les parts repeteix les altres però no exactament, atès que l’ordre alfabètic estimula les variacions.

Manté la tensió entre el sentit que es desprèn de la concepció del llibre com a generador de combinacions i els sentits —però no qualsevol sentit— que cada resultat suggereix.

La paradoxa és llegir un llibre —idealment, un conjunt de plànols bidimensionals reunits en un objecte tridimensional— que prefigura una lectura hipertextual del mateix llibre. Com a Intermínims de navegació poètica: lectura no lineal —contra la superfície de la llengua—, el minimisme com a forma d'expansió del sentit, participació del lector i intervenció de l’atzar, etc.

En una representació tridimensional dels punts de tensió —sospito que no els he enumerat tots, i tampoc no sé si he dit els més importants—, cadascun tindria exactament la mateixa força. El resultat seria, també paradoxalment, l’equilibri.

Frankfurt 2007

Una setmana després encara no sé com podria fer un balanç de Frankfurt. Els símptomes de saturació llibresca m’han allunyat una setmana del teclat, tant per l’experiència acabada de viure com per la gran quantitat de comentaris i anàlisis que ha suscitat. Fa dos anys, arran del meu bateig frankfurtià, també vaig quedar aclaparat davant del volum de negoci immens que s’hi desplega i decebut perquè la meva Fira del Llibre imaginària no es correspondria amb la real. Enguany, però, el fet d'anar-hi amb la feina millor planificada i, sobretot, la fortuna d'haver conegut i retrobat algunes persones m’animen canviar la mirada sobre el meu pas particular per l’esdeveniment.



La gran quantitat d'activitats desplegades per l'Institut Ramon Llull a dins i fora de la Fira a penes ocupen unes poques pàgines del programa oficial, que no tan sols inclou presentacions de llibres, lectures, taules rodones i debats, sinó també congressos sobre aspectes de l'edició i amb participants de tot el món. Importa, com ja he dit en més d’una ocasió, el ressò que tot plegat hagi pogut tenir aquí. Puc constatar, per exemple, que s’han venut més llibres de Quim Monzó i sospito que la propera aparició de Mil cretins, a partir de dijous, serà un èxit del qual serà difícil separar la part frankfurtiana.

A un programa de televisió es demanaven si algú recordarà d’aquí a deu anys que la cultura catalana va ser la convidada d’honor de la Fira de Frankfurt; una manera impertinent de fer balanç, com voler dir que no n’hi ha per tant, i segurament és veritat que no n’hi ha per tant, perquè és d'una complexitat inabastable i els criteris que se seleccionin per respondre la qüestió seran sempre insuficients. En qualsevol cas, què vol dir recordar-se'n? Un alemany que l’any 2017 llegeixi alguna traducció del català difícilment recordarà que potser aquelles pàgines futures seran una baula més de la cadena que es va acabar de gestar un mes d’octubre de 2007.

Però la millor part de la Fira són les converses. Una editora xilena que explica les dificultats de la indústria editorial del seu país, sense una xarxa de llibreries sòlida, amb un 19% d’iva i amb els saldos de les editorials espanyoles a les taules de novetats. Josep Bargalló endollat a les Nits Sónar amb Josep Pedrals i Guillamino com a banda sonora. Emili Teixidor i Mercè Ibarz passegen pel Forum de la Fira. La complicitat amb petites editorials dirigides per joves intel·ligents i amb empenta, com els que esmenta Subal, que s’han guanyat la confiança dels llibreters. Comparar amb diferents interlocutors la Fira del Llibre de Frankfurt amb el Liber i canviar de tema immediatament.

Trobar saldos d’autors catalans en alemany, símptoma inequívoc de normalitat.

La Fira de Fankfurt com si fossin les Rambles: de vegades, se sent parlar català. Joan Carles Girbés ocupat —negociant?—al costat dels llibres de l’editorial Bromera. Comprovar que és més coneguda la marca Barcelona que la marca Catalunya. Espiar, a dues taules de distància, una conversa entre Màrius Serra, Imma Monsó i Jordi Puntí. Parlar del pavelló quatre, de poetes, de llibreries, d’editorials, de llibres en definitiva, amb un col·lega madrileny. Assistir a la reserva de drets d’edició d’un llibre d’assaig. Com que al pavelló vuit —el de les editorials nord-americanes— escorcollen les bosses a l’entrada, assajo la guerra bacteriològica distribuint estratègicament mocadors usats per les butxaques de la bossa que duc.

Dissabte al matí ja no cal fer cua per utilitzar un ordinador a la sala de premsa. L'activitat professional a la Fira de Frankfurt disminueix perquè milers de visitants omplen els pavellons: passadissos taponats perquè la gent s’atura a escoltar un escriptor, un editor o un lector. L’exposició Cultura Catalana Singular i Universal, plena.

Tres punts i una targeta

Imagina que Günter Grass no sortís mai a la televisió ni a la ràdio ni al diaris ni... Bé, doncs això passa al País Valencià amb els escriptors i intel·lectuals que han decidit escriure en català. Volies parlar de persecució lingüística, oi? Parlem-ne, doncs. I l’editora alemanya, sorpresa, escolta atenta una versió desconeguda de la situació del català.

Explico a un agent literari italià que vaig néixer a Espanya i que els meus pares van emigrar a Catalunya quan jo era molt petit, que al meu barri la immensa majoria de la gent és castellanoparlant, que precisament feia poc que un veí m’explicava que va anar de vacances al poble, a Andalusia, i que tothom li demanava sobre com ens maltracten a Catalunya i que quina vergonya, perquè llegien determinats diaris i escoltaven determinades emissores de ràdio, i el meu veí no donava crèdit: els seus problemes reals són les hipoteques dels fills, la prejubilació, el transport públic, però mai s’ha sentit perseguit per parlar espanyol, que estava molt content perquè els fills, sobre tot la filla gran, parlaven el català que ell no s’havia preocupat d’aprendre, però que l’entén i que mai no li ha calgut demanar a ningú que canviï de llengua, i els paisans del meu veí se’n malfiaven i algun, fins i tot, el va titllar de catalanufo.

A la Fira del Llibre de Frankfurt es coneix molta gent, breus converses de les quals només queda un targeta perduda enmig d’altres targetes que si la mires recordes un rostre, un gest, algunes paraules. Com ja vaig dir, he assistit a pocs dels actes organitzats al voltant de la cultura catalana com a convidada d’honor, sempre mirant el rellotge perquè encara que la fira durés el triple no me l’acabaria; però m’ha calgut fer d’ambaixador improvisat en moltes ocasions, de moltes maneres distintes: que una cosa són les notícies dels diaris i una altra cosa les preocupacions reals dels ciutadans, que la persecució de l’espanyol és un invent de quatre professors universitaris que no s’expliquen com és que la gent no organitza manifestacions multitudinàries per defensar els drets que suposadament els trepitgen, etc.

Dibuixo impacient un mapa maldestre de la Península Ibèrica. Tres punts. Al costat del que representaria Madrid escric ABCD i ABC, El Cultural i El Mundo, Babelia i El País. Al costat del que representaria Barcelona, Cultura/s i La Vanguardia, Cultura i Avui, Èxit i El Periódico. El tercer punt és algun lloc imprecís de Castella. I començo a jugar. Una exposició en una galeria d’art de Barcelona és cultura i és probable que aparegui a qualsevol dels sis suplements perquè tots sis consideren que interessa als seus lectors, fins i tot al punt imprecís de Castella. També és probable que un concert memorable interpretat a Barcelona o una obra de teatre que s’hi hagi representat aparegui a qualsevol d’aquests suplements, perquè són cultura i els directors consideren que són d’interès general. L’últim llibre d’Enrique Vila-Matas serà comentat als sis suplements, sens dubte, per les mateixes raons. Un bon llibre en català —que també és cultura— només apareixerà als suplements de Barcelona, i als de Madrid tan sols si es tradueix a l’espanyol; consideren, per tant, que al punt imprecís de Castella no li interessarà si no hi ha traducció espanyola, exactament igual que si fos un autor italià, francès, portuguès, hongarès... És clar que sí en parlaran a l’edició local —lògicament, a la secció de cultura— però no al suplement d’àmbit estatal. Què és la cultura? No ho sé. Sé, però, que la literatura catalana, com bé diu Vicent Sanchis, no és considerada com a cultura espanyola a Espanya:

Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s'han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d'un àmbit regional, que no s'expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.

Tot el sarau ve d’aquí. Gràcies per donar-me la seva targeta.

Gent explicant-se contes

La frase d'Isabel Martí, editora de La Campana, ha fet fortuna: "Una de les coses que més impressionen de la Fira és veure milers de persones explicant-se contes".

[Afegit el diumenge dia 14 d'octubre]

Al final no he pogut utilitzar gaire la sala de premsa de la Fira del Llibre de Frankfurt. Els teclats eren tots anglesos, sense accents, i copiar i enganxar les paraules accentuades o amb dièresi o amb ela geminada de Google demanava una paciència que havia gastat del tot el primer dia.

La sala de premsa està al costat de l’espai on els agents literaris reben les ofertes de drets. Lota Torrents ho explica molt bé a Vilaweb Lletres. Divendres em vaig detenir a enregistrar aquest vídeo: centenars de persones explicant-se contes. Dos policies van interrompre el primer enregistrament. Certament la meva postura era força sospitosa: ajupit, manipulant un aparell que emetia llumetes en un dels centres estratègics de la fira... per sort, vaig saber explicar-me, vaig mostrar l’acreditació de premsa i em van deixar fer.

Apunt inacabat

M'hauria agradat molt assistir a algun dels actes programats a Frankfurt, com la presentació de la traducció alemanya del Tirant lo Blanch o la taula rodona sobre l'edició en català fora de Barcelona o el concert d'Antònia Font i tants altres, però tenia reunions concertades i encàrrecs dels companys o el cansament m'insistia que potser seria millor tornar a l'hotel i dormir. Dimecres, per exemple, gairebé no vaig sortir del pavelló quatre: a la primera planta hi ha les editorials d'art, i això vol dir llibres que fullejar-los una mica, tocar-los, és el millor reclam per oferir-los després a la llibreria; llibres que potser a través d'un catàleg enviat en pdf per correu electrònic haurien passat desapercebuts. ´

Sort que amb els anys he après a conèixer millor les editorials i alguns detalls importants de la distribució, de manera que l'enlluernament de fa dos anys ha donat pas a una mirada —voldria creure que— més precisa a l'hora de detectar llibres que, si no fos per la Fira el Llibre de Frankfurt, difícilment en sabríem res. Però venir a Frankfurt és també adonar-me del munt de coses que no sé, i que no arribaré a saber mai. Deixar enrere un passadís o un pavelló no es fa mai sense la sensació que segurament s´hi podria haver dedicat més atenció, que és molt probable que alguna petita meravella hagi quedat per sempre sepultada sota l'allau d'informació.

El pavelló quatre té, a més a més, una peculiaritat: la planta dedicada a les indústries auxiliars de l'edició, en un racó de la qual hi ha un espai anomenat non-books on es poden trobar expositors, punts de llibre, regals d'empresa, postals o diferents sistemes de prestatgeries. Una mirada atenta, si la saturació llibresca ho permet, pot trobar-hi "inspiració" per resoldre algun problema de distribució de l'espai a la llibreria o per fer més atractiva o accessible una determinada secció.

Ets gran, Quim

Anar a la sala de premsa i acreditar-me com a blogaire amb una molt breu descripció de l'activitat del blog i les col·laboracions. Barallar-me amb el teclat i copipastejar accents i punts volats.

El frec de la tela que oneja al vent evoca un mar on sura la paraula «paraula». Era de nit. Quim Monzó acabava d'explicar-nos un conte brillant. Ha rebut una ovació inusual en els tradicionalment ensopits discursos inaugurals. Josep Montilla ha estat avorrit i valent. Tan sols li ha mancat mentar la bicha: Països Catalans. Després de fer una llambregada a l’exposició que ha de mostrar la cultura catalana a l'univers, descanso a la barana de Forum de la Fira del Llibre de Frankfurt i la instal·lació de Perejaume em regala simplicitat i calma.

Abans, al matí, una passejada pels carrers de Frankfurt. Recordar la primera vegada, fa dos anys, i la sort que tinc que ara m'acompanya un altre Gran Mestre Llibreter amb qui aprenc noms i rostres. I abans d'abandonar aquest teclat estrany, no em puc estar de recordar la magnífica exposició dedicada al llibre d'artista visualkultur.cat, el catàleg de la qual ja es pot trobar a les llibreries.

Però de sobte...

«Ante el reto de Frankfurt» és el títol del suplement Cultura/s que La Vanguardia va lliurar dimecres passat, d’on voldria destacar alguns fragments de l’article del col•lega alemany Klaus Bittner «Opiniones de un librero»:

La literatura de la península ibérica la tratamos como un conjunto, como la ficción de España y como tal la entienden nuestros clientes. No separamos la literatura vasca de la gallega o la catalana. Como tampoco clasificamos la ficción en alemán por regiones, pues para nuestro cliente carece de importancia si un libro es de un autor de Baviera o de Sajonia.

Però:

Pero de pronto, desde hace unas semanas, la literatura catalana ha entrado en nuestra conciencia como segmento independiente debido a la próxima Feria del Libro de Frankfurt. Las editoriales ofrecen explícitamente autores de lengua catalana que nosotros, de momento, estamos clasificando como novedades.

Això contrasta amb l’opinió de Josep Maria Castellet avui al suplement Babelia d’El País:

P. Hace unos años se decía medio en serio medio en broma que había tres escritores periféricos: Manuel Rivas, Bernardo Atxaga y Quim Monzó. Eso ha ido cambiando ¿verdad?
R. Afortunadamente ha cambiado, porque era una respuesta muy fácil, era una respuesta muy cómoda y era tan cómoda que uno estaba dispuesto a imitarla. [...]

I més endavant:

P. ¿Qué ha aportado la literatura catalana a la universal?
R. Toda literatura periférica, toda literatura minoritaria, toda la literatura que haya producido un solo libro de calidad ha aportado algo a la literatura universal. [...]

La literatura catalana és, efectivament, una literatura petita i perifèrica, però està a la perifèria de París o Nova York, per tradició i per ambició. Cal anar amb compte amb aquesta mena d’expressions perquè sotmeten la literatura a l’administració d’uns territoris. És com dir que a Frankfurt hi anirà una representació de segona categoria perquè no hi assistiran els autors catalans que escriuen en espanyol. Doncs no; si de cas hi anirà mitja representació de primera categoria, o tres quarts de representació de primera categoria, o una cinquena part de primera categoria i quatre vuitenes de segona, etc. Simplement perquè tenim la sort de comptar amb autors de primera categoria i de llegir-los en la llengua original.

Està molt bé que la literatura catalana esgarrapi algunes engrunes de reconeixement internacional gràcies a la Fira del Llibre de Frakfurt. Trobo, però, que és mol més important que la Fira esdevingui un focus sobre la literatura catalana a tot el domini lingüístic, un país on fins i tot molts dels qui enarboren l’estelada i parlen amb consignes i eslògans mostren un desinterès decebedor per les nostres lletres. Per això, del suplement Cultura del diari Avui de dijous, titulat «Desitjos per a Frankfurt», voldria destacar també un parell de declaracions:

Frankfurt hauria de demostrar al món que la literatura catalana existeix i que és de bona qualitat. Tanmateix, seria suficient que ho demostrés als catalans. Francesco Ardolino, Filòleg.

Que la societat catalanoparlant, o catalanolectora, es prenga per fi seriosament la seua literatura. I que, per tant, la visibilitat dels autors i dels llibres catalans, a la premsa i a les llibreries del país, no siga tan pobra, secundària i subordinada com ara. Si aconseguim això, visca Frankfurt! Joan F. Mira, escriptor.

Per cert, a propòsit de l’enquesta del Babelia, només Josep Murgades i jo hem votat els Col•loquis de Despuig!

Flors fractals

1.

Quan navegava per decidir quins enllaços acompanyarien l’apunt sobre El jardín de la señora Murakami em vaig trobar amb una primera redacció de Flores a la revista Fractal sota el títol de Formotón Asai; llegir-la va ser apassionant: les repeticions i al•lusions internes que constitueixen la coherència fragmentària de la pròpia narració teixien una xarxa al voltant del meu record d’altres llibres de l’autor. He tornat a llegir Flores, que comença així:

Existe una antigua técnica sumeria, que para muchos es el antecedente de las naturalezas muertas, que permite la construcción de complicadas estructuras narrativas basándose sólo en la suma de determinados objetos que juntos conforman un todo.

Una declaració d’intencions que repeteix amb variacions al començament de La escuela del dolor humano de Sechuán:

Se trata de cierto tipo de performances, constituidas por una serie de pequeñas piezas, a veces decenas, que en apariencia guardan una supuesta autonomía. Antes de comenzar cada una de ellas, los actores explican al público de una manera breve el contenido o la forma de representación que emplearán para llevarlas a cabo. Sólo al final estos fragmentos —cada uno lleva un título diferente— se insertan al conjunto dando una sospechosa idea de totalidad.

A Formotón Asai apareix l’embrió d’una història que serà desenvolupada a la versió definitiva de Flores, junt amb altres elements com el nom les flors que titulen cada fragment del llibre:

Se puso de pie y después de despedirse salió de la casa con rumbo a la estación del subterráneo (EN ESTE PUNTO PUEDE INSERTARSE UN FLASH BACK DE LA INFANCIA DEL PERSONAJE HACIENDO ALUSIÓN A QUE SE TRATA DE UNA VÍCTIMA DE LA TALIDOMIDA**).

[...]

**Fármaco que causó malformaciones a más de 40,000 recién nacidos.

A partir de l’incís i de la nota al peu, Mario Bellatin escriu la història d’Henriette Wolf i Olaf Zumfelde, que col•laboren a l’organisme oficial que ha de determinar si les malformacions que presenten els candidats una indemnització es deuen de debò al medicament o no. Una història que s’afegeix als diversos fronts narratius que ataca el protagonista: la pertinença a una secta de dervixos giròvags, la relació amb una llogatera que des de la reclusió exerceix el seu poder, l’estudi de comportament sexuals excèntrics, la relació amb una crítica literària i la seva filla, l'estranya fascinació que provoquen els bessons Kuhn, etc. Un món literari que demana complicitat amb les altres obres de l’autor.

Malgrat l’aspecte de treball en marxa, però, Formotón Asai és una gran obra de Mario Bellatin. L’aire inconclús que marquen els incisos sobre elements de la narració que caldria incloure o desenvolupar, com l’abans esmentat, poden ser llegits també com una estratègia narrativa perfectament calculada. De fet, si va publicar-lo a la revista Fractal, no es pot negar que obeeixen a la voluntat de l’autor.

2.

Dilluns passat havia de ser un gran dia. Mario Bellatin i Enrique Vila-Matas dialogarien amb Emili Manzano a CaixaFòrum. Era una de les convocatòries de Fet a Mèxic que esperava amb més il•lusió des que vaig conèixer el programa. Un imprevist em va impedir d’assistir-hi. Descobreixo, consternat, que sembla ser que Mario Bellatin tampoc.

3.

Mario Bellatin és un déu que, cansat del món que va crear fa milions d’anys, renuncia a la divinitat i es converteix en antropòleg per explicar el comportament del habitants, de manera senzilla i el•líptica, a un alienígena que hi trobarà moltes semblances respecte al seu món d’origen; però sobretot algunes diferències tan significatives com inquietants.

Blogs de lletres

Hi arribo via Saragatona: l’hiperblog Blogs de lletres que manté Josep Porcar ha guanyat la setena edició del Premi Lletra, un reconeixement molt meritori, perquè la qualitat d’altres candidats era molt alta. M’ha alegrat molt perquè aquest premi és també un reconeixement a la diversitat de la catosfera literària, des de la crítica aforística de Jordi Romero fins als blogs col·lectius com l'excel·lent Llibròfags, sense oblidar les lectores desacomplexades de Llegeixes o què?! o les revistes virtuals com Paper de vidre —que acaba de publicar un nou número— o Barcelona Review. Novament, enguany la llista de candidats al premi ha proporcionat moltes descobertes interessants.

I bé, també una mica de nostàlgia quan un dia del setembre de 2005 vaig rebre un mail i després una trucada i el no pot ser, no pot ser, no pot ser amb què vaig rebre la notícia.

Per cert, moltes gràcies als col·legues de la Casa das letras.

La mesura de totes les coses

Al pas dels dies comença amb una celebració de la tardor. A propòsit d’unes paraules de David Mamet, Toni Mollà escriu:

Jo també pense que la vida s’engendre a les portes de la caiguda del pàmpol. Això, a alguns, els deu semblar més natural que ho faça a la primavera, amb l’esclat de la natura i tota aquella imatge que els poetes romàntics han convertit en targeta postal. L’estiu, per a mi, és només un parèntesi: una pura il·lusió de l’esperit. La vida que m’agrada comença amb el retorn del temps pautat, que és la regla de la meua existència. La tardor, segons el significat simbòlic, és el temps darrer, l’avantsala del traspàs que representa l’hivern. Però jo nohe vist mai així. Ni de menut ni ara, vora la cinquantena, a la primeria de la tardor, com si diguérem.

Aquest dietari amb mesos i dies però sense anys és un assaig al voltant del gust per la vida sense estridències, de gaudir de les coses del món amb mesura, dins d’una tradició epicúria on la presència de Joan Fuster és ineludible. És, sobretot, una mirada al passat per comprendre les raons d’aquesta actitud. A la manera, potser, del Pierre Bourdieu que examina les condicions de possibilitat del seu pensament a Autoanàlisis de un sociólogo, però amb una estratègia força més atractiva. Així, els escrits de novembre prenen com a pretext un viatge a París per evocar un viatge a Nova York, de manera que la comparació entre les dues ciutats esdevé una indagació al voltant dels mites que les defineixen i, per tant, dels models de civilització que representa cadascuna. Toni Mollà, però, no pren partit. Aprofita per fer un viatge en el temps i recordar els moments decisius de la seva formació intel·lectual que estan vinculats a tots dos llocs, en plena expansió del maig francès o del hippisme:

En contra de la majoria dels “progressistes” de la meua edat, jo no m’he considerat mai fill ni parent del 68 que es va esdevenir sobre les llambordes d’aquell barri que vam passejar a París fa uns dies. En primer lloc, perquè no els vaig viure en carn viva, com sembla que van gaudir tants entre els nostres coneguts. Per a mi, tot allò va passar molt lluny, tant geogràficament com ideològica. [...] La millor contribució de tot moviment social és la seva dissolució, per impregnació, dins del discórrer plàcid del temps. Aquest és l’”esperit del maig del 68” que més m’interessa.

Amb una escriptura precisa, atenta al detall, que apel·la sovint les paraules dels autors que admira per matisar una idea, Al pas dels dies ha estat una agradable sorpresa. Sort que Toni Mollà manté un blog on puc continuar llegint-lo.

Calendari

Del 21 de setembre al 7 d’octubre, la Fira del llibre d’ocasió antic i modern. Del 3 al 5 d’octubre, el Liber. Del 10 al 14 d’octubre, la Fira del Llibre de Frankfurt. Del 21 al 25 de novembre, el Saló del Llibre de Barcelona. Els dies 6 i 7 d'octubre, la Fira del Llibre de Muntanya¹. Els nolectors tenen motius per sentir-se amoïnats davant el previsible allau de missatges sobre les miraculoses propietats de la lectura. Els qui, en canvi, per l’ofici o per l’afició estem condemnats a seguir l’actualitat llibresca potser patirem greus problemes de saturació. Perquè, a banda de tots aquests esdeveniments, la rentrée catalana pren embranzida i ara ja sí abandona la timidesa dels primers dies de setembre per omplir les taules amb novetats i reedicions i activitats indefugibles com Fet a Mèxic, del 29 de setembre al 6 d'octubre.

Malgrat el risc d’acabar l’any amb sobredosi, no he pogut evitar la temptació de visitar la Fira del llibre d’ocasió. Enguany hi ha algunes absències notables al Passeig de Gràcia de Barcelona, com la Llibreria dels Àngels o París-València. Llibres del Mirall és de nou la llibreria que cal evitar si no s’ha pres la precaució de deixar els calés de plàstic a casa; és una mica cara, però la selecció de títols és molt bona. Entre primeres edicions, títols descatalogats i saldos, aquest és el resultat de la primera expedició:

Joan Vinyoli: El callat. Els llibres de l'Óssa menor, 1956.

Joseph Beuys: Euràsia. Fundació Joan Miró, 1990.

Jordi Coca: Mal de lluna. Edicions 62, 1988

Lewis Carroll: Alícia en terra de meravelles. Joventut, 1987.

Arnold I. Davidson: La aparición de la sexualidad. Alpha Decay, 2004.

¹ Enric Faura ha proporcionat la informació sobre la Fira del Llibre de Muntanya als comentaris².
² Xavier Caballé ha proporcionat la URL correcta de la Fira del llibre de muntanya.

El secret de John Banville

Una de les indigestions literàries més perdurables que he patit és Agatha Christie. De ben jove em vaig empassar totes les novel·les que teníem a casa, algunes d’elles més d’una vegada. No estic segur que aquesta sigui l’única causa de la poca atracció que sento per la novel·la negra, però sens dubte hi ha contribuït. Com també hi deu haver contribuït la poca traça a l’hora de triar títols i autors. Un exemple recent seria Un relato policíaco d’Imre Kertész, una decepció en tant que ni és policíaca ni sembla una novel·la de Kertész: massa al·legòrica, en el sentit que no hi ha enigma sinó un reguitzell de simples correspondències entre la matèria de ficció i la situació política que li va tocar de viure. A veure si Dossier K. —que es distribueix aquesta setmana— restableix la fascinació que sento per ell. Tot això ve a tomb perquè esperava llegir El secret de Christine Falls com si fos una novel·la policíaca de Benjamin Black i m’he trobat, en canvi, un John Banville menor, que no és poc. Tot i que, com he dit, no hi entenc, diria que aquesta novel·la no és gaire negra; no sembla seguir les convencions del gènere i no perquè les vulgui dinamitar o renovar ni res per l’estil, simplement perquè la cosa va per un altre cantó.

Només he llegit dues novel·les més de l’autor: El mar i Imposturas i totes dues giren al voltant de la construcció de la identitat, cadascuna des d’una estratègia narrativa diferent, i El secret de Christine Falls adopta un clima de misteri pseudodetestivesc per tornar a plantejar la mateixa qüestió. Més que al secret de Christine Falls, es tracta d’arribar al secret del protagonista, Quirke, un secret que al començament de la novel·la ni tan sols és possible intuir que pugui existir. Quirke és un forense solitari que ha patit la tragèdia de perdre la dona molt aviat i que es refugia en els previsibles pubs irlandesos on ofega els records i la rutina en alcohol. Solitari i esquerp com és, es fa difícil entendre que s’interessi tant per la mort d’una desconeguda. La veritable raó apareix al final, gràcies a una pirueta argumental aparentment inversemblant que permet situar el tema al voltant de la qüestió de si qui perd els orígens perd la identitat.

El narrador, com a administrador de la informació, s’amaga algunes cartes que mostra quan convé. Però l’actitud del narrador no és gens reprovable; al cap i la fi, actua com qualsevol dels personatges de la novel·la. John Banville planteja aquí la qüestió de la identitat des de la quantitat i la qualitat d’informació que cada personatge posseeix dels altres. Cadascú l’administra amb la intenció d'intentar condicionar la identitat que li puguin atorgar. Així, no es tracta de mirar dins d’un mateix per esbrinar-ne l’essència, ni res de semblant, sinó d’amagar i mostrar en les dosis adequades.

Uns catòlics benestants entenen allò de la justificació per les obres d’una manera un pèl exagerada, cosa els mena a confegir una trama secreta destinada a guanyar vocacions amagant els orígens de les víctimes i negant-los la possibilitat de triar-se el futur, amb tot de coaccions que només són possibles si s’hi implica molta gent. El turment real de Quirke és esbrinar fins a quin punt ell mateix ha contribuït a negar els orígens, i per tant la identitat, d’una altra persona i fins a quin punt, per tant, té prou autoritat per influir en el futur d'aquesta persona. Això explica l’interès per la desconeguda Christine Falls, que és una manera de conèixer el seu propi secret, un secret que lògicament sap des de sempre però l’abast real del qual no pot entendre perquè depèn de la informació que posseeixen els qui l’envolten: de la identitat que li construeixen i del seu propi accés a aquest trencaclosques. Un joc força entretingut.

Triar un quimono no és gens senzill

El jardín de la señora Murakami és una tragèdia oriental en miniatura. Els personatges viuen dins d’una simulació del Japó, en un país imaginari escrit a partir de la mirada irònica de Mario Bellatin, a través del seu propi coneixement del país real. Les notes a peu de pàgina juguen amb els tòpics que habiten la simulació: quimono o kabuki, però també somobono, tutsomoro, formotón asai i altres capsetes de sorpreses —lacades, evidentment— que contribueixen a crear un clima amable sota el qual s’amaga un terrible dilema.

La protagonista, la senyora Murakami, és una jove estudiant d’Història de l’art que s’entusiasma amb un grup selecte de la facultat partidari de difondre la modernitat occidental a les aules. Tota la novel·la presenta l’ambivalència de la protagonista respecte la l’oposició entre tradició i modernitat. El respecte envers la prolixa cerimònia del te o els dubtes que suscita la tria del quimono adequat per visitar un home solter són explicats amb un sorprenent luxe de detalls, contra l’el·lipsi i l’economia d’elements pròpiament narratius. Les petites infraccions que gosa cometre contra els preceptes dictats pel costum representen un gust per la modernitat cada cop més agosarat. Però un article on paradoxalment critica que una col·lecció privada d’art tradicional no segueixi els criteris més moderns de classificació l’obligarà a prendre partit sense ambigüitat entre el Grup de Conservadors Radicals i els Moderns a Ultrança. Arran d’aquest article s’adona que precisament l’opció per la modernitat no és tan sols una opció estètica o ornamental sinó també política, de lluita pel poder, i que prendre partit comporta unes conseqüències més radicals que no la simple rebel·lia juvenil.

La tragèdia rau en el fet que l’article escrit per meritar davant del professor modern comporta unes conseqüències imprevistes que amenacen l’ordre que coneix.

Un protagonista silenciós és el pare malalt, que domina l’activitat de la família des de la inacció, incapaç de moure ni un sol múscul ni de dir ni una sola paraula. Segueix un tractament mèdic tradicional. Entre oracions i massatges meticulosament reglats roba el temps dels qui l’envolten. Malgrat que és incapaç de protestar —de fet, ni tan sols se sap si sent res— exerceix la seva autoritat des de l’absència. Una representació del poder molt eficaç que Mario Bellatin desenvolupa d’una manera molt semblant a Perros héroes.

Crítica comparada

Humbert Salvador, protagonista d’El Llibre dels plaers immensos, cap al capítol dinou està obsessionat per l'Edita, l’amfitriona de la festa on té la mala sort de patir la xerrameca d’un crític literari gens engrescador:

Un tipus irritant, amb alguns cabells blancs i ulleres de pasta, em contava, després de escarafalls i baves, deixant anar algun perdigó de saliva sobre la meva americana, l’argument d’una novel·la, que, pel que es deduïa, l’havia entusiasmat.

Les paraules del crític a propòsit de la novel·la no poden ser més divertides:

—La nostra literatura necessita novel·les així! —seguia dient ell, obcecat i bavós—. Novel·les capaces de fer-se amb el món i reflectir-lo. La realitat, la realitat, aquesta és la vertadera mare del novel·lista de raça. Ha de conèixer la realitat! Les novel·les que s’escriuen avui dia s’estavellen contra la realitat. No saben tenallar-la. Necessitem escriptors que ens diguin què passa al món.

Cada cop que llegeixo que la literatura catalana necessita novel·les d’una determinada recepta, tremolo. Una mica de revenja literària no fa mal a ningú i Melcior Comes s’ho pot permetre perquè El llibre dels plaers immensos està narrat per un personatge de ben jove va gaudir amb el Decameró, que és el plaer d’explicar històries que a través de la ficció diuen molt sobre el món, on la versemblança emana de les paraules i no dels miralls. De fet, al final de la novel·la hi ha una situació que podria servir, tal com demana el crític, perquè l’autor ens digui «què es cou als barris de la perifèria»:

Jo vaig aconseguir feina en una pizzeria, una entre els milers que hi havia a la ciutat. Hi treballava sis hores cada dia, sis dies a la setmana, al costat d’un tipus pelut i flegmàtic que es deia Andrea, i que només sabia parlar de futbol mentre posava, descurat, els ingredients sobre la pasta. [...] I n’Ornella va començar a treballar en una tintoreria, només a les tardes, rentant i planxant corbates i llençols. La vida a la ciutat era barata i amb el que guanyàvem podíem pagar el lloguer a en Luigi, el nostre menjar i una mica de roba de la fiera i de tant en tant anar al cinema, només els dilluns, a la primera sessió de la tardes.

El crític de la festa se sentiria satisfet amb aquests apunts realistes. Si no tingués en compte que aquesta idíl·lica situació de dos joves que s’acontenten amb l’amor i que, per tant, no els cal gaires luxes per ser feliços, és el final feliç d’una peripècia fulletonesca sobre la qual planava l’amenaça mortal de la Camorra napolitana.

A El sexe dels àngels de Terenci Moix, una novel·la que tothom hauria de llegir o rellegir abans d’anar a Frankfurt, també apareix un crític que aprofita les reunions festives per importunar amb uns plantejaments similars:

El secret de com s’escriu una novel·la, no dic pas que el sàpiga jo, ni ningú; però el que sabem és per què falla la novel·lística catalana en la seva totalitat. Si us hi fixeu, no hi ha un plantejament rigorós de les relacions econòmiques entre els personatges i la societat; resultat: la dissecció econòmica de l’entorn social no es pot donar.

Per sort, aquesta mena de crítics no aconsegueixen espatllar la literatura i llegir-ne les piruetes retòriques pot ser, fins i tot, divertit .

Berlín no s'acaba mai

Com sempre, la planificació d’una setmana de turisme a Berlín ha estat escassa: algunes adreces espigolades entre les recomanacions d’amics que ja l’havien visitada i les indicacions de les guies de viatge per triar els monuments i marcs incomparables que cal anar a comprovar que efectivament existeixen, per certificar l’admiració o la decepció que puguin provocar. Però Berlín no s’acaba mai. Anar a veure una llibreria de còmics a Oranienstrasse es convertia en el desig de recórrer aquest carrer i així de la cruïlla amb Skalitzer Strasse fins a Moritzplatz s’esvaïa la possibilitat de veure algun museu o d’entrar al Reichstag. O una mica més lluny, Zossener Strasse, Gneisenaustrasse, Bergmannstrasse, Friesenstrasse... oferien tot de motius de distracció —un parc on descansàvem sobre la gespa, una terrasseta per prendre un apflelschorle o una cervesa o un cafè, perquè qualsevol excusa era bona per seure-hi, una llibreria amb Pandora im Kongo a l’aparador, una botiga de discos amb rareses d’Einstürzende Neubauten o una botiga cultureta molt interessant, un racó idíl·lic al costat del Landwehrkanal, l’interior d’una illa d’edificis amb un microclima alternatiu propi amb galeries d’art i botigues o amb un restaurant senzill i tranquil on l’enigmàtic costum de trigar molta estona a cobrar s’allargassava fins a l’exasperació gràcies a la col·laboració de les inevitables abelles berlineses, etc.— i així, ens passàvem el dia, passejant pel barri de Kreuzberg, o també pel de Schoneberg o al voltant de l’Oranienburger Strasse del Mitte, amb la sensació que ni amb un any de vacances no començaríem a conèixer la ciutat.

Com sempre, no em podia estar d’entrar a les llibreries més atractives que trobàvem pel camí, i enguany amb més motius que mai, pel lloc i pel calendari. El desconeixement de l’alemany era un obstacle seriós per gaudir-ne plenament, però malgrat això no em vaig poder estar de col·leccionar l’Autorenbuchhandlung, la llibreria on vaig prendre la fotografia de més avall gràcies a l’amable autorització de la llibretera. Plovia dies més tard, quan la llibreria de la Literaturhaus se’ns va oferir com a refugi; va caldre ajornar fins a un altre any el plaer de fer un cafè al Wintergarten que l’envolta: tornàvem a casa. Una cosa que em va sorprendre molt és la gran quantitat de llibreries d’art que hi ha a Berlín. I la música: la planta dedicada a la música clàssica de la KulturKaufhaus Dussmann és immensa i aclaparadora. La fortuna va voler que hi trobés Scholl goes pop, on Andreas Scholl fa realitat el projecte de convertir-se en una mena de crooner, i que la dependenta em digués que l’endemà arribaria el devedé del Giulio Cesare de Haendel publicat per Harmonia Mundi i protagonitzat pel millor contratenor del món. Podria haver esperat que arribessin a can Castelló, al setembre o a l’octubre, però l’atzar és massa llaminer.

La presència de la literatura catalana a les llibreries era gairebé imperceptible. No deixava de ser una sorpresa trobar-se amb algun llibre de Mercè Rodoreda, o veure l’edició alemanya d’El mar d’Agustí Villaronga —però no la novel·la de Blai Bonet. Suposo que durant les properes setmanes augmentarà: les traduccions que es distribuiran durant els mesos de setembre i octubre permeten preveure més d’un racó de les taules de novetats o dels aparadors dedicat a l’esdeveniment. La fotografia de l’Autorenbuchhandlung no deixa de ser, per tant, un cas aïllat però significatiu: Maria Barbal, Albert Sánchez Piñol i Eduard Márquez ben a prop, sense que formin part encara de cap activitat planificada al voltant de la Fira de Frankfurt em sembla un bon auguri del ressò que pot obtenir la literatura catalana a Alemanya.

Troballes llibròfagues

Manllevo el títol de flaneuse a propòsit d'un apunt d'Albert Forns a Llibròfags que m'ha incitat a temptejar el microrelat de prestatge:

Una solitud massa sorollosa esperant els bàrbars just abans de la guerra amb els esquimals. S'alcen veus del soterrani més enllà de la raó; no pots no sentir-ho mentre agonitzo escorxat viu sota la pols.

Setembre

L’apunt de dimecres passat sobre la informació de què disposava a propòsit de la rentrée no volia ser exhaustiu. Aquest tampoc no ho serà, perquè casualment des de llavors ha arribat a les llibreries molta més informació sobre els plans de publicació i de distribució per al setembre. Crec que cal constatar que normalment són els grans grups editorials que compten amb una xarxa comercial pròpia els que ofereixen més dades sobre aquesta qüestió. Així, al costat de Random House Mondadori —que ja ens ha enviat el pla de publicacions per al novembre— i Planeta, també comptava amb prou dades del grup Santillana —distribuït per Ítaca— i del grup RBA.

Entre les novetats del grup Santillana que més m’intriguen hi ha les dues novel·les de Daniel Alarcón, escriptor peruà que ha estat seleccionat per la revista GRANTA com una de les més sòlides promeses de la literatura als Estats Units, que publicarà Alfaguara.

Sobre RBA, em sembla que val la pena destacar l’anunciada col·lecció de butxaca de La Magrana, que segueix una estratègia similar a Labutxaca: llibres que ja han tingut una molt bona acollida en la primera edició, tant si són recents com si es tracta de clàssics contemporanis. Així, entre els autors catalans, al costat d’Un home de paraula d’Imma Monsó o El dia de l’ós de Joan-Lluís Lluís hi haurà Pedra de tartera de Maria Barbal o Camí de sirga de Jesús Moncada, que ja han gaudit d’altres edicions en butxaca. En la part internacional, Suite Francesa d’Iréne Nemirovsky, El festí de l’amor de Charles Baxter o Seda d’Alessandro Baricco compartiran taula amb El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon, que coincidirà amb l’aparició d’Un petit inconvenient, la seva darrera novel·la.

Dimecres mateix, Distribuciones de Enlace va enviar el pla de publicacions per al proper mes, fet que va coincidir amb un comentari a «Latidos», la secció que manté Sergio Vila-Sanjuán al suplement Cultura/s de La Vanguardia:

Con la remodelación del Grup 62, al que pertenece la distribuidora Enlace, circulaban dudas sobre si Anagrama seguiría con esa firma. Y lo hará. Enlace se divide en dos distribuidoras, una para los sellos en catalán del grupo; la otra, en castellano, distribuirá Anagrama, El Aleph, Península y algunos sellos de ensayo de editorial Planeta como Crítica, Ariel y Paidós. En la nueva perspectiva Herralde será accionista además de cliente.

Que fos Enlace qui distribuís finalment Labutxaca era una dada prou significativa que apuntava cap a l’absorció de la distribució de la resta d’editorials del nou Grup 62. Caldrà veure com es resol la situació de Paidós, editorial que s’encarrega encara de la pròpia distribució al marge del grup Planeta i malgrat els esforços de Gonzalo Pontón —que dirigeix també Crítica i Ariel— per diluir-ne el perfil amb l’augment de títols d’autoajuda i la creació d’una innecessària col·lecció de narrativa policíaca en una editorial que sempre ha mantingut un alt nivell en la publicació d’assaig; innecessària perquè Planeta disposa de prou editorials per encabir-la.

Pel que fa a la teca, hi ha un munt de títols interessant, a més a més dels que ja vaig destacar la setmana passada: La vida interior d’en Martin Frost de Paul Auster i La interpretació d’un crim de Jed Rubenfeld alhora a Edicions 62 i Anagrama, Rapala de Jaume Subirana o, a Empúries, Els privilegiats de Núria Perpinyà, el primer capítol de la qual apareix a la revista Benzina d’aquest mes d’agost. Elipsis, una editorial recent que caldrà seguir amb atenció, publicarà Un nido de bobos de John Ashbery i Llibres de l’ïndex La vida del Llàtzer de Tormos, on Jordi Bilbeny intentarà provar no tan sols que l’original era català, sinó també que hi ha un bon grapat d’obres del Siglo de Oro que en realitat són apropiacions d’obres catalanes.

L’efecte Frankfurt es notarà amb la publicació a la col·lecció Compactos d’Anagrama de set traduccions a l’espanyol de llibres de Pere Calders, Jesús Moncada Baltasar Porcel, Quim Monzó, Sergi Pàmies i Miquel de Palol. No cal dir que espero amb molt d’interès l’assaig de Jordi Herralde que anuncia Sergio Vila-Sanjuán sobre la difusió de la literatura catalana: «En total son 61 los títulos traducidos del catalán por Anagrama desde el histórico Dos pastiches proustianos de Llorenç VIllalonga.» També apareixerà a Compactos la millor novel·la d’Enrique Vila-Matas: El mal de montano.

Fins que Enciclopèdia Catalana DIGEC s’integri a Enlace¹, [Enciclopèdia Catalana] de moment manté la distribució del seus segells editorials. Per a la rentrée, entre altres coses, té previst oferir els Contes de John Cheever i Visca la república!, amb contribucions de Joan B. Culla, Josep Fontana, Santos Julià, Carme Molinero, Borja de Riquer, Susanna Tavera, Enric Ucelay Da Cal i Ricard Vinyes.

Cossetània, que és distribuïda per L’Arc de Berà, va informar també del pla de publicacions per al setembre, que inclou un llibre també molt frankfurtià: Catalunya explicada als alemanys de Klaus-Jürgen Nagel. Collage de Roger Tartera i Per les presons de Franco. Memòries d'un pres de la postguerra 1936-1945 de Tàrio Rubio, cadascun per motius diferents, també em semblen força interessants. I això que encara tinc pendents escriure alguna sobre Contra l’invasor de Carles Rahola i la lectura de La masmorra de Joan Ventura, tots dos de la col·lecció Memòria del segle XX.

Per últim, la nova editorial El Andén satisfarà els qui s’enyorin de L’església del mar, La clau Gaudí o El Quart Reich amb La ciutat dels secrets de Patrice Chaplin, on sembla ser que els elements autobiogràfics ordeixen la revelació del secret més ben guardat de Girona: el Graal.

¹ Lapsus imperdonable. Gràcies Vicente.

[Continuació de La selva de la distribució i Mutacions d'una selva]

Mutacions d'una selva

Jordi Ferré, de l’editorial Cossetània, reprodueix al seu bloc De tard en tard un fragment de la contribució del llibreter Àlvar Masllorens a Mutacions d’una crisi, llibre que ha gaudit d’un cert ressò a la catosfera. El fragment al·ludeix a un altre problema greu de la distribució: el de la gestió de la informació sobre les novetats:

L'editor treballa d'esquena a la realitat de la llibreria, amb mesos d'antelació, i generalment comunica al distribuïdor i/o llibreter allò que ha fet quan és l'hora de posar el llibre al mercat; amb les exigències i les presses d'allò que ja és un fet consumat i que cal posar a la venda entre la novetat anterior i la propera que ja s'està coent i del qual tampoc s'informa. És clar que hi ha excepcions. Generalment només en el cas de les grans apostes de les editorials. I així es fa molt dificultós que, des de la llibreria, o bé des de l'editorial, s'orquestrin llançaments adequats per als nous i diversos títols.

Hores d’ara, només disposo del pla de distribució complet per al mes de setembre d’algun gran grup editorial. Entre les novetats del grup Planeta en espanyol crec que val la pena destacar-ne tres de Seix Barral: El hombre del salto de Don DeLillo, M/T y la historia de las maravillas del bosque de Kenzaburo Oé i El aliento del cielo de Carson McCullers. I una reedició de l’editorial Ariel: la magnífica Historia de la crítica literaria de David Viñas. De Random House Mondadori hi ha també força coses interessants: La carretera de Cormac McCarthy —que publicarà Edicions 62 en català—, Diario Ruso d’Anna Politkòvskaia —que publicarà en català Ara Lllibres— i Hecho en México, una antologia preparada per Lolita Bosch que coincidirà amb Fet a Mèxic —festival de literatura mexicana que se celebrarà del 29 de setembre al 6 d’Octubre a Barcelona— i també amb l’aparició de la seva darrera novel·la Insòlit somni, insòlita veritat a Empúries, en espanyol a Mondadori.

Lògicament, en aquests casos ja hem fet la comanda de setembre; el perill és fer tard a enviar-la: seria força probable llavors que no arribessin alguns dels títols, perquè aquest sistema serveix precisament per fer una previsió del tiratge aproximat de cadascun. Si aquest tiratge és força ajustat, fer tard implica esperar les primeres devolucions d’exemplars no venuts o, si les expectatives de vendes se superen, que n'aparegui la segona edició.

Altres distribuïdores només proporcionen informació sobre el primer servei de novetat del mes. Gràcies a això sé que tindrem Exploradores del abismo d’Enrique Vila-Matas a Anagrama, Certituds immediates de Miquel Bauçà a Empúries, Vostè ja ho entendrà de Claudio Magris a Edicions de 1984 o El carreró dels miracles de Naguib Mahfuz a Bromera.

Per últim, hi ha la informació que proporcionen algunes editorials amb prou antelació. És el cas d’Edicions 62, Empúries i Península —l’antic Grup 62—, que m'ha permès completar la informació de més amunt, o també de Quaderns Crema —La follia que ve de les nimfes de Roberto Calasso al setembre, o Les benignes de Jonathan Littell al novembre— i Acantilado —El dossier K. D’Imre Kertész al setembre, per exemple.

De la resta, gairebé res. I això vol dir des de la informació més esquemàtica en forma correus electrònics, on consten quatre dades del servei de novetat que es distribuirà pròximament, a la visita del comercial que coneix molt bé els llibres que ens presenta. A banda d’alguns ensurts, com les ocasions en què la presentació d’un llibre obté força ressò als mitjans de comunicació, amb el petit inconvenient que encara no s’ha distribuït i ningú no el pot trobar encara a les llibreries. Una mostra, com apunta Àlvar Masllorens, de la manca de coordinació entre editorials i distribuïdors a causa, sobretot, de l’excés de novetats.

No es tracta d’acumular informació sobre les edicions i reedicions que apareixeran a la tímida rentrée sinó de poder-la conèixer amb prou antelació perquè les llibreries puguin treballar còmodament amb els títols més afins a la línia que hagin decidit seguir. Això si la llibreria no depèn de l’ofegador servei automàtic de novetats, amb tot de títols que no han estat demanats i que ocasionen una acumulació de feina inútil, perquè molts es quedaran al magatzem fins que arribi el moment de fer-ne la devolució, sense passar per la llibreria.

[Ve de La selva de la distribució i continuarà...]

La selva de la distribució

La principal raó que ens impedeix gaudir d’un Amazon propi, per sort o per desgràcia, és el sistema de distribució del llibre. Com escriu Paco Goyanes, de la llibreria Cálamo, al número 2 de la revista Trama & texturas:

Siempre he defendido que el mejor librero de Europa es el español, ya que es ante todo un auténtico detective, y no por gusto, sino por obligación. Localizar y conseguir algunos-muchos libros es una labor propia de Sherlock Holmes o del más castizo Carvalho. Y siempre he envidiado a mis colegas franceses o alemanes, que emplean una centésima parte del tiempo que los hispanos dedicamos a las tareas administrativas y de almacén, gracias sobre todo a la concentración en la distribución.

Efectivament, el nombre d’empreses dedicades a la distribució de llibres és extraordinàriament elevat si el comparem amb països que tenen un bibliosistema similar. A Alemanya, per exemple, hi ha dues grans distribuïdores que ofereixen un servei impecable i un marge comercial per a les llibreries d’un 42%: un somni. La concentració en la distribució permet reduir molt el temps dedicat a la gestió d’albarans, emmagatzematge, devolucions i altres feines que resten temps a la bona gestió de la informació. Però el problema no és tan sols la quantitat d’empreses de distribució que cal conèixer per oferir un bon servei als lectors, sinó també un seguit de particularitats que de vegades fan perdre els estreps.

Si un client encarrega un llibre és normal que vulgui saber quant de temps trigarà a arribar. L’habilitat en l’art de la bibliomància permetrà al llibreter endevinar amb més o menys encert una dada que sovint es converteix en un malson. Hi ha distribuïdores que treballen molt bé amb el llibre de fons i no és gaire arriscat pronosticar que un títol determinat trigaria aproximadament una setmana a arribar a les mans del lector. N’hi ha d’altres que també treballen molt bé el fons però que exigeixen un import mínim de comanda per enviar llibres sense despeses de tramesa; en aquest cas, el llibreter haurà de calcular ràpidament quan es podria arribar a aquest mínim abans d’informar el client. Però n’hi ha que dediquen el magatzem sobretot al llibre de novetat i que no mantenen un fons representatiu de les editorials i llavors el temps d’espera es duplica o triplica davant la incredulitat del client que pretenia llegir un determinat títol. Cal no oblidar, però, les distribuïdores especialitzades que ofereixen un marge comercial baix —al voltant del 25%—, envien els llibres per correu —aquí el grau d’incertesa respecte al temps d’arribada és incalculable— i no admeten dret de devolució —amb la qual cosa, cal anar amb molt de compte a l’hora de fer comandes de llibre de novetat.

La relació entre proveïdors i editorials tampoc no és uniforme. Hi ha grups editorials, com Planeta en espanyol, que confien el procés d’emmagatzematge i distribució a una gran empresa però mantenen una xarxa pròpia d’agents comercials que són els s’ocupen de la relació amb les llibreries; gestionen, per exemple, els serveis de novetats. Altres grups, com Random House Mondadori, sí tenen la seva pròpia distribuïdora. El cas del nou Grup 62 és certament singular, i sospito que provisional: el grup Planeta en català es distribueix a través d’Arc de Berà —que també distribueix, per exemple, Bromera— i són els agents comercials d’aquesta empresa els que s’encarreguen de la relació amb les llibreries —de manera que un llibre de l’editorial Destino segueix diferents canals de distribució segons la llengua—, l’antic Grup 62 utilitza la històrica Distribuciones de Enlace —que inclou també Anagrama— i, finalment, Enciclopèdia Catalana manté la seva pròpia distribuïdora després que la divisió de llibreries abandonés l’Arc de Berà. Després dels grans grups, trobem, a més a més, una constel·lació d’empreses més petites que normalment tenen com a nucli dur una o dues editorials independents fortes; a banda de les editorials que s’ocupen de la seva pròpia distribució, tant si ho fan arreu com si ho fan només als grans nuclis urbans i confien la resta a una altra empresa.

[Continuarà...]

Les interpretacions

Ahir vaig arribar de nou a la pàgina 54 de Les interpretacions de Lluís Calvo. Fa alguns dies que vaig acabar la primera lectura del llibre i el bon record d’alguns assaigs excepcionals m’ha convidat a tornar-hi. Com el [XXV] de la primera part, una visió panoràmica del noucentisme que parteix de l’arquitectura com a estratègia per explicar millor la literatura. Està escrit d’una manera tan sintètica i lúcida que em sembla agosarat parafrasejar-ne res. Però si hagués de fer-ho, diria que el nus consisteix a explicar el noucentisme com un lloc de confluència d’artistes i escriptors desorientats davant la ràpida evolució dels corrents estètics durant el primer terç del segle passat. Una mena de pont on difícilment trobaríem algun noucentista pur que hi hagués volgut viure. Lluís Calvo desfà aquest nus a partir de les trajectòries individuals, dels noms propis que van haver de viure unes condicions històriques determinades. Davant de la crítica que acostuma a tractar els escriptors com a símptoma d’alguna tendència i, doncs, a polir-los les arestes que precisament els defineixen, Lluís Calvo aconsegueix, en un poques pàgines, escriure un resum molt pertinent sobre un moviment estètic, el noucentisme, sense desatendre la personalitat d’alguns dels seus protagonistes. Així, la crítica que fa de Carner, té en compte tant la individualitat del poeta com el context en què es desenvolupa:

El problema de Carner fou, doncs, d’actitud, no pas d’aptitud. Però el cert és que la seva pròpia disposició vital determinà, finalment, l’amplitud de l’acció creadora. El fet de restar immòbil enmig del segle més convuls i trasbalsador de tota la història de la humanitat no és una postura que el lector atent pugui passar per alt.

Aquí, sens dubte, el lector atent són, com a mínim, dos: Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, tots dos bons coneixedors del new criticism i de la lectura atenta o close reading i cavallers de la causa carneriana. Com a admirador de tots tres, les paraules de Lluís Calvo em semblen, però, exactes. El new criticism, com altres corrents que augmentaven perillosament el cabal de la teoria literària durant el segle XX, se centra en l’anàlisi acurada del text sense tenir en compte la vivència que l’havia ocasionat. Una altra manera d’apartar l’individu, el qual esdevé tan sols l’etiqueta que permet identificar una determinada producció literària. Un dels fils que recorre Les interpretacions és, precisament, refutar tant els qui només volen veure textualitat com els qui només saben veure l’escriptor com una simple baula en la llarga cadena de la llengua, que es manifesta a través d’ell.

Abans d'escriure tot això, he tornat a llegir l’assaig [X] de la segona part on Lluís Calvo —un desconegut— m’explica a mi perquè no m’agrada Heidegger. El començament em sembla magistral:

La religió, avui dia, ha abandonat Déu per envair les ànimes dels escriptors, els rtistes i els filòsofs,els quals en manlleven termes, conceptes i visions per aproximar-se a la idea del sagrat. Cap novetat —podria argüir-se—, si no fos que tot això, paradoxalment, té lloc des de posicions agnòstiques o deliberadament hostils a qualsevol forma de religió.

I encara copiaria més paraules, però m’allargaria massa. Quan publiqui aquest apunt tornaré, unes pàgines més endavant, a les paraules que Lluís Calvo dedica a Gadamer, un autor antipàtic des del dia que Verdad y método en va caure de les mans en llegir les seves idees sobre el sentit comú, el més dòcilment conservador dels sentits. No és estrany que el penúltim fragment de Les interpretacions sigui, precisament, un elogi de Jean Bollack. L’últim fragment del llibre és:

Fora dels mots, fora dels pensaments que se’n serveixen, fora fins i tot del fet de parlar per a un mateix, hi hauria d’haver alguna forma de silenci. Tanmateix, no és així. Més aviat hi ha la idea que res no hauria de callar justament aquí, a dins.

Dir el vers

David Figueres ens proposa un tast dels poemes que presentarà a la Setmana de la Poesia de 2008. M’han sorprès la seva veu i la seva manera de dir el vers, d’una naturalitat o, potser millor, d’una franquesa que s'adiu amb l’experiència del poema. És molt gratificant comprovar com, de vegades, escoltar el poema l’enlaira. També sol passar al contrari, que la xerrameca del poeta esdevé un llast que ens allunya dels poemes. Sort que casos com el de David Figueres ens reconcilien amb la veu de la poesia.

Escric això acompanyat, finalment, d’Uh! d’Enric Casasses en la reedició que acaba de publicar Pagès editors. Ja n’havia escoltat i llegit alguns fragments. Per exemple, en una ocasió als dimarts de juliol de les jornades de Poesia a Torres Muntadas, que ha començat aquesta setmana i que, com sempre, mostra les moltes maneres de dir el vers.

Robar llibres és molt lleig

L’entrevista als membres d’Astrud va proporcionar un dels moments més tenebrosos de L’hora del lector. Genís Segarra va dir amb una normalitat esfereïdora que roba llibres. Quan esperava un bon clatellot —dialèctic almenys— d’Emili Manzano, vaig contemplar astorat que el lladre rebia l’aquiescència dels qui l’escoltaven al plató. Lamentable. No cal dir que ja el tinc clissat i que si mai ve per la llibreria penso vigilar-lo. El cas és que robar llibres sempre ha gaudit de bona reputació i Genís certifica que ara, a més a més, és cool. Suposo que això deu tenir a veure amb el fet que els llibres són unànimement considerats com a cultura i tothom sap que cultura és tot allò que permet demanar descompte. I no hi ha descompte més gran que el cent per cent. Lògicament, la gastronomia queda fora de la cultura perquè es tracta d’una activitat que tothom paga sense protestar, i amb un escreix sovint injustificat anomenat propina.

El marge comercial del llibre a les llibreries independents està al voltant del 30%. Un 18% del preu del llibre cobreix les despeses previsibles: sous, lloguer o hipoteca, electricitat, etiquetes antifurt, etc. Amb l’altre 12% es cobreixen els imprevistos, les reformes o els llibres robats. És a dir: cal vendre més de 10 vegades el preu de cada llibre robat per recuperar-ne la inversió. El lladre de llibres ocasional, tant si és cool com si no, sol acontentar-se amb un exemplar per cada incursió. Resulta més perillós el lladre professional. Fa un parell d’anys vam enxampar-ne un de molt espavilat: un home d’uns cinquanta anys, molt prim, que duia inexplicablement sota la jaqueta ni més ni menys que 10 llibres de la col·lecció d’obres completes de Galaxia Gutenberg. Els llibres nous dels mercats de segona mà, els que no fa ni una setmana que s’han distribuït i ja s’hi poden trobar, provenen principalment dels crítics que se’ls venen i dels lladres.

Una diferència entre el lladre ocasional i el professional és la mena d’excuses que donen quan els enxampem: el primer pot anar-se’n avergonyit o argüir que els llibres són cars —mentida—, que els llibres són cultura i cal que circulin lliurement —mentida també: el lladre que així argüeix no està en contra de la propietat privada sinó a favor de la seva pròpia propietat privada— i d’altres excuses per l’estil; el segon, en canvi fa veure que se n’avergonyeix i se’n va. Perquè, lògicament, no compensa entrar en denúncies i judicis: una impunitat, doncs, que afavoreix la reincidència d’aquesta xacra social. Una altra diferència fonamental és que el lladre de llibres ocasional de vegades s’acontenta amb un llibre de butxaca que es pot trobar a qualsevol biblioteca pública i que després —en part degut al sentiment de culpa de li desitjo sincerament— potser ni tan sols no es llegirà. El lladre professional busca llibres de més de trenta euros i mira de robar més d’un exemplar del mateix títol.

Però els problemes que ocasiona el robatori de llibres no és tan sols econòmic. Un llibre robat és un llibre que l’ordinador afirma tossudament que es troba a la llibreria i que s’afegeix als maldecaps ocasionats per la vulneració de l’ordre alfabètic. A més a més, com que coneixem les preferències que senten els lladres envers determinades editorials i col·leccions, hi ha qui, com jo, demana només un parell d’exemplars de novetat d’un candidat a ser furtat o evita tenir-los als prestatges, de manera que només es venen mitjançant una comanda.

El segon lliurament de la revista Trama & texturas dedica algunes pàgines a aquest tema tan enutjós. Cap de les tres persones que s’hi refereixen són llibreters; dada si més no curiosa perquè hi col·laborem quatre: Paco Goyanes de la llibreria Calamo, Roger Michelena de la llibreria Michelena, Ricardo Nudelman de la llibreria de Fondo de Cultura Económica i jo. Un tast: Libros robados de Carlos Yusti. El bloc de la revista ha seguit el tema i de totes les aportacions que recull voldria destacar un apunt de La decadencia del ingenio, del qual no em puc estar de reproduir un paràgraf tan lúcid com subtil:

Es más, tal y como está el negocio editorial, no me extrañaría que lo pasara peor un librero al que le quitan un par de novelas que un joyero que se queda sin un par de anillos. Por tanto, si alguien tiene que robar para leer, empresa que algunos creen casi tan noble como robar para comer, que birle un reloj o una gargantilla y que luego venda lo sustraído para poder pagarse el vicio de los libros. Un poco de criterio, por favor.

Les interpretacions del discurs buit

S’acumulen els títols que m’agradaria llegir. La libido legendi, però, pateix la meva infidelitat amb tot de coses que em distreuen de la lectura. Un dit ressegueix, entre la mandra i el desig, els lloms de la pila de llibres que esperen el seu torn. S’atura a Les interpretacions de Lluís Calvo. Una veu virtual n’ha establert la complicitat, un mínim impuls que comença a teixir una xarxa d’afinitats des de les primeres paraules:

[I]

Fora dels mots, fora dels pensaments que se’n serveixen, fora fins i tot del fet de parlar per a un mateix, hi hauria d’haver alguna forma de silenci. Tanmateix, no és així. Més aviat hi ha la idea que res no hauria de callar justament allí, a fora.

M’aturo, de moment, a la pàgina 54:

Cada paraula —ja no diguem una frase, un poema o una narració sencera— conté una sèrie de significats que no poden ser obviats i que condicionen el lector. Negar el llenguatge no és possible des del mateix llenguatge.

I m’hi aturo perquè precisament al voltant d'aquestes paraules es desenvolupa el tema d’El discurso vacío, de Mario Levrero:

Hoy comienzo mi autoterapia grafológica. Este método (que hace tiempo me fue sugerido por un amigo loco) parte de la base —en la que se funda la grafología— de una profunda relación entre la letra y los rasgos del carácter, y del presupuesto conductista de que los cambios de la conducta pueden producir cambios a nivel psíquico. Cambiando pues la conducta observada en la escritura, se piensa que podría llegarse a cambiar otras cosas en una persona.

Per això el protagonista, escriptor, s’imposa la disciplina d’escriure cada dia una estona per aconseguir una lletra que resulti més llegidora, amb la intenció que un resultat cal·ligràfic òptim es tradueixi també en una vida més ordenada on, per exemple, seria capaç d’establir prioritats correctes a l’hora d’abordar la convivència matrimonial o una problemàtica relació amb els animals domèstics. Però topa amb un obstacle imprevist: si es deixa arrossegar pel sentit dels mots, per la tendència a fabular i a dotar d’una coherència narrativa fins i tot als fets més aparentment irrellevants, la lletra es desboca i torna a la seva confusió original. Intenta, doncs, escriure frases banals; construir, doncs, un discurs buit a partir de les accions més rutinàries de la vida, un propòsit en el qual sembla reeixir. La seva dona és qui llegeix els exercicis i en determina el progrés. Però el protagonista s’adona que en tot moment ha tingut en compte que la seva dona llegiria els exercicis cal·ligràfics i que sota l’aparent banalitat del discurs —quan aconsegueix una lletra més elegant— hi ha alguna forma d’eloqüència soterrada adreçada a ella. Per això El discurso vacío conté dos fils: els exercicis de l’escriptor —públics perquè almenys una persona els llegeix— i «El discurso», on analitza el sentit amagat d’uns exercicis que aspiren a la buidor.

La novel·la és sorprenent i molt divertida, malgrat que les meves paraules no l'encertin gaire. Hi vaig arribar com vaig arribar a Les interpretacions: per atzar. Si una editorial exigent i arriscada com Caballo de Troya —que ha publicat, per exemple, La expectativa i anuncia Autobiografía médica, tots dos de Damián Tabarovsky— decideix publicar alhora dos títols de Mario Levrero —El discurso vacío i Dejen todo en mis manos—, cal parar-hi atenció. Un atzar que ha acabat per relacionar dues lectures recents, de dos autors geogràficament distants però no al meu estudi, on mantinc Les interpretacions i El discurso vacío l’un al costat de l’altre.