dimarts, de setembre 19, 2006

La intriga de la forma

. dimarts, de setembre 19, 2006

El començament d’El mar, de John Banville, em semblava antiquat. Malgrat això, em submergia en la lectura i em deixava arrossegar per les escenes, que sovint semblaven una pintura, amb l’atenció que Max Morden, el narrador, dedica a la composició dels personatges dins d’un paisatge, als colors i a la llum de cel o dels petits detalls. Una casa d’estiueig durant la infantesa anomenada els Cedres, l’hospital que acull els darrers dies de la seva dona, els Cedres de la vellesa, on un Max decrèpit torna després que ella ha mort. No és estranya aquesta atenció a la composició i al color, perquè el narrador és crític d’art i és versemblant que se li encomani l’estil de la seva feina a l’hora de parlar de la seva vida. Em semblava estranya, però, la precisió amb què recrea els llocs del passat.

A la primera part de la novel·la, hi ha uns pocs dubtes en forma de pregunta o de disjunció. Són avisos que indiquen que cal desconfiar de la riquesa descriptiva. Aquesta forma de narrar aparentment antiquada sembla, doncs, obeir a algun propòsit deliberat per part de John Banville. Ja ho sé que no m’he de refiar mai de cap narrador, i encara menys en aquest cas, després d’haver llegit Imposturas. La pregunta que acompanyava la lectura d’El mar des de les primeres pàgines era, doncs, per què ha triat explicar-se així? A les seves aventures amb els membres de la família Grace, a la malaltia i la mort de la seva dona, al retorn al paisatge de la seva infantesa, a la relació amb la seva filla, a totes les trames i ramificacions hi havia també una altra incògnita tant o més interessant que l’entrellat: per què organitza la narració d’aquesta manera i no d’una altra? per què tria aquest estil i no un altre? Com m’ha passat darrerament amb Sorres blanques o La decisió de Brandes, trobava una mena d’intriga de la forma. A l’hora d’intentar esbrinar el perquè del com no em podia treure del cap una altra gran novel·la: Expiació d’Ian McEwan, que també s’inspira deliberadament en les novel·les del segle XIX i també, com El mar, amb un narrador que indaga amb l’escriptura un esdeveniment fonamental de la infantesa que el marcarà per sempre. Però més que comprendre l’esdeveniment, Max Morden sembla voler lluitar-hi, i perd.

La segona part de la novel·la és més abundant en indicis que permeten veure a través del text i confirmar la impostura del narrador. No és fins a la pàgina 166 —de l’edició de Bromera—, després d’un inesperat esgarip, que evoca la infantesa amb la mare i les habitacions llogades i les dificultats que van patir per sobreviure. Han calgut 166 pàgines per acumular el valor d’enfrontar-se a l’autèntic nucli de la seva vida: la por de ser pobre. Com si el preciosisme de la primera part s’esquerdés davant la impossibilitat de Max Morden de mantenir la ficció amb la qual volia embellir i justificar la seva vida. De la mateixa manera que el narrador dóna indicis que avancen i, per tant, atenuen la sorpresa final, al llarg de la segona part desvela les eines amb les quals ha bastit el miratge antiquat de la primera part. En aquest punt em semblava reconèixer una certa afinitat amb Ian McEwan a Dissabte i David Lodge a Pensamientos secretos, que ja vaig relacionar a La xafarderia i la novel·la. La consciència com a narració feta de proves, errors i esmenes fins que sembla que esdevé coherent i ofereix una mica de consol. Si la forma no delata una ferida incurable.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ole , ole y ole¡

dios te dé larga vida, llibreter, eres un monstruo...

repel.lenta ha dit...

Llibreter, vigila l'ortografia dels perquès!

Tirant al cap ha dit...

La clau d'una bona novel·la està moltes vegades en aquesta imprescindible adequació entre forma i contingut. Per què un personatge o un narrador s'expressa d'una determinada manera i no d'una altra? El desconcert inicial (que en aquest cas dura molt més per desig exprés de Banville) ha d'estar també (com és el cas) justificat. Aquest tipus de detalls són, per a mi, el que converteixen una bona obra en una obra magnífica. M'alegra que aquest nou Banville no t'haja decebut.

El llibreter ha dit...

La decadència del monstre, exagerat anònim.

Solucionat? Espero que sí, repel·lenta.

Enhorabona i gràcies pel llibre, Joan Carles. El mar és una novel·la que imposa el seu propi ritme de lectura, i això és excepcional.

Babèlia ha dit...

Acabo d'aterrar aquí per casualitat... i hi tornaré molt sovint... genial... t'agrego!
Jordi