Tipografia i llegibilitat

¿Qué ocurre mientras lees? Tipografía y legibilidad de Gerard Unger és una petita meravella sobre tipografia. Del procés de percepció del text a les principals convencions i tendències de la història de la tipografia, el llibre és una excel·lent introducció a una disciplina que sempre m’havia semblat poc menys que esotèrica. Hi ajuda, potser, el fet que no es tracta d’un manual sistemàtic sinó d’un assaig on preval l’experiència personal al voltant del tema principal, que és la llegibilitat dels textos, diferent de la lecturabilitat; segons José Martínez de Sousa:

La lecturabilitat o comprensibilitat es refereix a la facilitat de comprensió i interpretació d'un text relacionada amb l'estil i l'argument (és a dir, amb el fons del missatge). Afecta, doncs, factors personals d'índole espiritual (nivell cultural i intel·lectual, personalitat, actitud, etcètera) i està en funció de les característiques estructurals i de contingut del text: interès humà, dificultat, diversitat, densitat, longitud de les frases, elecció de les paraules, etcètera.

No s'ha de confondre amb llegibilitat, que, com veurem, es refereix a la facilitat de lectura deguda a la presentació tipogràfica. En efecte, un text pot ser molt llegible (claredat de lectura deguda a la percepció de paraules i frases) i poc lecturable (difícil de comprendre o interpretar), o, a la inversa, pot ser molt lecturable (una carta, per exemple) i poc llegible (si està escrita amb «lletra de metge»).

Al final del llibre, Gerard Unger reprèn un assumpte força conegut: la preferència o no per les fonts de pal sec o sans serif sobre les altres. Als que ens dediquem a l’autoedició —això dels blogs no deixa de ser una forma d’autoedició— ens ha cridat l’atenció en algun moment i ens ha obligat a prendre alguna decisió i a mantenir algun dubte. A La paraula nostra hi ha un molt bon apunt sobre la qüestió: Llegibilitat, serifes i estàndards web —completat més tard amb Les lletres del moviment modern— que a més a més té en compte les limitacions en l’ús de fonts en funció del programari que s’utilitzi. De fet, a Blogger no hi ha gaire on triar, però la Verdana em sembla suficient, malgrat que sigui una de les fonts més utilitzades.

Gerard Unger constata que no hi ha cap estudi concloent sobre la major o menor llegibilitat de les fonts amb o sense serif. Malgrat això, escriu:

Pero comparando dos textos iguales, con el mismo número de caracteres por línea, con cuerpos e interlineados iguales, uno con letras con remates y el otro sin ellos, podremos encontrar algo de luz. El texto sin remates se lee bien, sin duda. Pero con remates las líneas se conforman mejor. Los remates crean nexos entre las palabras y las líneas. El texto sin remates tiene una estructura menos compacta y muestra, en comparación con el que tiene remates, un movimiento vertical que reduce la cohesión horizontal de las líneas.

La cosa tindria a veure, doncs, amb la percepció del conjunt, encara que aquesta percepció depengui, paradoxalment, de la trama de detalls. Llegir és mirar les lletres sense veure-les, i encara que una de les exigències dels lectors sigui sempre una bona tipografia, en el meu cas sóc incapaç de reconèixer poc més que unes poques fonts tipogràfiques.

En un cuarto de segundo —lo que dura una fijación— recopilas varias palabras, encuentras sus significados y comienzas la reconstrucción de la frase, al tiempo que esbozas el mensaje y almacenas parte de él en tu memoria. Estas son acciones que no se producen de forma consecutiva, sino seguramente de modo simultáneo. Tu cerebro es capaz de estableces muchas conexiones neuronales a la vez y durante la lectura —y otras actividades— trabaja en paralelo. Estas operaciones se ejecutan tan deprisa que los lectores ni siquiera se dan cuenta de los procesos lingüísticos, y casi nunca son conscientes de las letras.

Twistanschauung

A «Empantanegar», a Twistanschauung, de Víctor García Tur, llegim el viatge d’una família cap a un poblet per enterrar les cendres de l’avi. Sembla una excursió, com si fos un ritual modern per amagar la mort, per no haver de parlar-ne. No com abans, que hi havia un codi precís per viure la pèrdua; si algú no recordava algun gest o alguna expressió que permetés manifestar el dol, llavors la iaia, o la mare, o la tieta s’encarregaven de recordar-lo discretament. A «Empantanegar», però, el dol és absent de l’excursió, i no és fins un temps després, amb el to de la confidència, que es manifesta, en privat, el dol, les últimes paraules que s’haurien volgut dir.

Twistanschauung tracta de la dificultat de dir determinades coses i de com això pot condicionar, i fins i tot enverinar, la vida dels personatges. El llibre, de fet, ofereix un correlat sorprenent d’aquesta dificultat. Cada narració comença a la página 13, la majoria va precedida d’un reguitzell de cites amb un cert aire de nonsense, inclou jocs —les 7 diferències, definicions d’encreuats, criptogrames amb Wingdings, etc.— i reflexions sobre el joc —«Apunts per a un elogi de Quiying Zhou», p.13—, cada narració acaba amb la icona d’unes tisores —la coberta també llueix una icona d’unes tisores—, són quinze narracions segons l’índex, però també tretze perquè dues es repeteixen, hi ha fotografies, etc.

A «Elspuntsvermells.doc» el protagonista detecta uns punts vermells als testicles. El diàleg amb la dermatòloga:

—No et preocupis.

—No?

—Són punts robí.

—...?

—Punts robí, oi que és bonic el terme?

—No és un fong?

—Són capil·lars, simplement. És genètic. Segurament el teu pare també en té.

Vaig callar.

A partir d’aquí. Boi, el protagonista, troba tot de punts vermells a edificis, llibres, animals, plantes, pintures i, més tard, a altres zones del seu cos, que fotografia i documenta, al temps que explica la seva vida a Barcelona, amb el seu amant, la seva rutina, la seva feina, a Esgarre, amb els tiets i la cosina i els seus records, anant i tornant del present al passat. Els punts robí són una herència que es manifesta en la part més íntima de cos. Els punts vermells que documenta i que li serveixen de pretext per explicar-se són, alhora, la manera d’al·ludir a la dificultat d’escriure, parlar i pensar la relació amb els pares, morts en un accident de trànsit —un punt negre—, a la part més íntima de la seva vida.

El joc paratextual i enigmístic de Twistanschauung s’assembla molt als punts vermells que documenta Boi, i seria pertinent perquè al·ludeix a una altra cosa. Potser a la dificultat d’escriure un primer llibre, de manera que la dificultat que pateixen els personatges de dir —i dir-se— determinades coses seria la manera d’al·ludir a la dificultat d’escriure, de trobar un estil i uns temes.

I crec que els ha trobat: feia dies que intentava escriure aquest apunt, però el llibre m’ha atrapat cada cop que pretenia triar un fragment, comprovar les relacions entre determinats contes o recordar una escena.

«Elspuntsvermells.doc», «Empantanegar», «El conte de fons i figura», «Les 7 diferències» / «Las 7 diferencias», «Els ocells de Hitchcock»... cada narració comença a la pàgina tretze, com si cadascuna fos un començar el llibre, esplèndid.

Ingredients

Per escriure sobre Temporada de caza para el león negro, de Tryno Maldonado.

Alguns enllaços: Afterpost, Berliner Haus, Literaturas.

Però sobretot el blog de l’autor: atari2600.

Un resum: el narrador explica la seva relació amb Golo, un artista jove, fulgurant, irresponsable, bell, salvatge, etc. —trobar més adjectius. Golo carda constantment, es droga sempre que pot, és gairebé analfabet, sembla autista, juga amb videojocs constantment, borda i mossega com un gos, ganduleja constantment, en un misteriós rapte de geni crea en pocs dies l’obra que li obrirà les portes de galeries, museus i diners, molts diners, li agraden els parcs d'atraccions. El narrador demana en diverses ocasions que no li preguntem per què va estimar Golo amb tota l’ànima.

Un fragment significatiu, per exemple la pàgina 9:

Una vez interrogué a Golo sobre sus tenis. Eran unos Converse viejísimos que jamás se molestaba en lavar. Le sugerí que ya que sus cuadros se estaban vendiendo tan bien quizás no sería mal momento para comprar unos zapatos nuevos. Se molestó tanto que esa noche no cogimos. Tiró al excusado la cocaína que nos quedaba y se fue a dormir al sillón.

O potser millor la pàgina 41:

Una vez interrogué a Golo sobre sus tenis. Eran unos Converse viejísimos que jamás se molestaba en lavar. Le sugerí que ya que sus cuadros se estaban vendiendo tan bien quizás no sería mal momento para comprar unos zapatos nuevos. Se molestó tanto que esa noche no cogimos. Tiró al excusado la cocaína que nos quedaba y se fue a dormir al sillón.

Una referència culta i moderna: entrevista a Eloy Fernández Porta a propòsit d’Homo Sampler:

Iván Humanes Bespín¿Qué Pop se aborda desde el RealTime? También denominas a este tiempo como el TiempoÔ sampleado…

Eloy Fernández Porta Lo que planteo aquí es qué relación hay entre el tiempo tal como es configurado por los dispositivos mediáticos / audiovisuales y lo que llamamos “tiempo privado”, nuestra vivencia personal e íntima de latemporalidad. Si yo vivo en un medio en que el tiempo de circulación de los objetos está determinado por ciclos cronológicos como la moda, el revival o la obsolescencia planeada, ¿en qué medida eso va a influenciar los tempos y períodos de mis relaciones personales? En otras palabras: ¿puedo tener una historia de una noche / relación de pareja / ciclo de ruptura y reconciliación independientemente de las dinámicas de la moda? La publicidad, y el sentido común que la publicidad ha generado, nos dicen que sí, que existe tal cosa como una “temporalidad íntima e irreductible” que nos hace singulares y nos confiere identidad.

Una hipòtesi: el protagonista de Temporada de caza para el león negro no és Golo: és el narrador. Golo és el pretext per projectar la seva dependència del temps marcat pel consum contemporani i narrar la seva posició com a espectador del vertigen suprem: el mercat de l’art.

Una explicació: El narrador usa la repetició de fragments i situacions a la manera d’un dejà vu, com si el temps avancés en espiral, o com un bucle. Si Eloy Fernández Porta planteja la possibilitat de trobar un temps íntim com a reacció crítica al temps del consum, el narrador assumeix com a propi el temps del consum i Golo esdevé la seva major adquisició: el prototipus d’artista autèntic, posseïdor d’un geni no mediat pel discurs de l’art contemporani, que crea amb una força radical que és l’hereva directa d’una actitud primigènia, salvatge, brutal.

Una conclusió: UrPop: paradoxalment, només la xerrameca cool és capaç d’avaluar —de preuar— Golo.

No, millor sense conclusions: que bulli tot plegat.

Porno

A Txetxu Barandiarán, amb admiració,

pels cinc anys de Convalor.

Torno a citar Homo Sampler: Tiempo y consumo en la Era Afterpop d’Eloy Fernández Porta perquè com a assaig-espectacle d’alta volada està ple d’intuïcions de gran exactitud:

El mercado va a rebufo del producto trash por excelencia: la pornografía. Pues el consumidor porno es quien dicta la última palabra en los protocolos de distribución y tenencia de los objetos.

Tot i que no aborda directament la profecia llargament anunciada del triomf del llibre electrònic que —malgrat les grans inversions de les grans empreses internacionals per crear un estat d’opinió favorable— triga força a acomplir-se, entre les pàgines 278 i 280 d’Homo Sampler potser hi ha la resposta a la diferència entre l’evolució tecnològica del llibre —com a concepte i com a objecte— i, sobretot, la indústria audiovisual.

En los años setenta no había un clamor colectivo de los espectadores de cine exigiendo que sustituyeran las proyecciones por grabaciones; fue la exigencia de los pornófilos la que hizo posible dar ese paso adelante. Y a partir de ahí todos los pasos sucesivos van en la misma línea: borrar el espacio social.

Esborrar l’espai social perquè la pornografia és una forma de consum generalment solitària, vergonyant i, paradoxalment, un dels motors més poderosos del desenvolupament d’internet. El pas de l’enregistrament analògic al digital ha anat associat, doncs, a les necessitats de l’intercanvi ràpid, gratuït i anònim de pornografia. No cal dir que la lectura de pornografia escrita resta fora d’aquest canvi tecnològic perquè mai no ha gaudit d’una demanda tan gran com la pornografia visual i el seu temps és el temps lent de la lectura —amb una o dues mans, o cap ni una— i no el de la voracitat audiovisual.

Últimos restos de socius: el soporte físico, con su carátula delatora (elimidada con la posibilidad de las descargas), el almacén de productos vergonzantes (sustituido por el disco duro), el número de tarjeta de crédito (innecesario, cuando el porno en internet pasa a ser casi totalmente gratuito, exquisiteces aparte). [ ... ] El acto de compra como crimen perfecto: sin sujeto, sin espacio, sin rastro.

Piratejar una pel·lícula porno és fàcil i ràpid perquè ara ja s’hi accedeix gairebé exclusivament en format digital. Piratejar un llibre de paper de vuit-centes pàgines és molt més complicat. De moment. Eloy Fernández Porta dóna, potser, la clau per desenvolupar el dispositiu de lectura definitiu, que serà multifuncional o no serà.

Elogi del lector

Als lectors que, arran d’una consulta, ens han permès descobrir un llibre, una editorial, un escriptor...

als lectors que, després de llegir la llibreria, ens han donat l’enhorabona per una secció, per una selecció bibliogràfica, pel llibre que no trobaven enlloc...

als lectors que s’han entusiasmat amb una recomanació, que descobreixen el títol que hem encarregat pensant en ells, que han trobat un llibre secret, que ens han explicat un bon llibre...

als lectors que s’han queixat perquè una comanda no els ha arribat en el termini previst, perquè no teníem determinades edicions, perquè un llibre estava malmès o era defectuós...

als lectors que fan de les llibreries un punt de trobada i tafanegen i parlen de llibres abans d’anar a un altre lloc, la biblioteca potser...

als lectors que ens visiten durant tot l’any, fins i tot per Sant Jordi, ni que sigui tan sols per veure la llibreria plena, saludar i, còmplices, dir que ja tornaran l’endemà o un altre dia...

Bona diada a tothom!!!!

Alguns llibres abans de Sant Jordi

Eloy Fernández Porta, a Homo Sampler: “Comprar es escoger; el acto de compra implica una afinidad electiva, y las dificultades para resolverla crean ansiedad.” Comprar, escollir entre una oferta abassegadora de tot, decidir, amb la sospita constant de no haver-hi encertat.

Començar a llegir, per exemple, Twistanschauung, de Víctor García Tur i no saber si el llibre és pura retòrica afterpop o quina mena d’artefacte tinc entre les mans, dubtar, continuar una mica més i alegrar-me d’haver pres aquesta decisió, perquè aviat m’adono que és teca de la bona, que el joc paratextual és un excel·lent correlat de l’angoixa d'escriure el primer llibre, de la dificultat de l’entrada en matèria. Li faré un apunt.

També tinc ganes d’escriure sobre Un llac en flames, d’Hilari de Cara. Aparentment, no comença de manera gaire engrescadora, però superar l’orgia de les primeres pàgines —que es poden llegir al número d’abril de la revista Benzina— obre pas a un món decadent com tan sols un mallorquí expert en crepuscles podria escriure’l. I al final, a més a més, el començament pren sentit. Caldrà esperar als següents lliuraments de la trilogia per esbrinar si les trampes que sospito són certes o no. Evidentment, també li faré un apunt.

Més difícil serà escriure sobre La zona: Apunts d’un vigilant de camp, de Serguei Dovlàtov, que m’ha agradat molt perquè parla de les relacions de poder des d’una perspectiva inèdita, amb una perillosa tensió subtilment elaborada entre presoners i vigilants, amb frases poderoses i històries que emergeixen del pou de la història i esdevenen inquietants i contemporànies. Difícil perquè no sé si sabré destriar l’admiració pel llibre de l’admiració per la història d’amor que m’ha permès gaudir-ne.

Però posar-s’hi és complicat, amb Sant Jordi tan a prop, amb tot de llibres que prometen hores de bona lectura entre els eternament ajornats dels prestatges, els que acaben d’arribar a les taules de novetats i els que ja tinc a casa. Unes dates més tranquil·les em semblen adequades per llegir L’inici del capvespre, de Júlia Costa, després del bon regust que em va deixar La descomposició de la llum, de la mateixa manera que tinc pendent Elegia per un Americà de Siri Hustvedt o Els contes d’un filòsof, de Diego Ruiz, entre d'altres. Sort que Quadern 2008 porta l’últim disc de Joan Miquel Oliver: Bombón Mallorquín, o que 50 anys de la cançó rescata Audiència pública, d’Els setze jutges, i puc escoltar-los mentre escric aquestes línies.

La trama perfecta

Hi ha jocs de taula que estan condemnats a causar disputes més o menys intenses, les quals se solen resoldre en acurades negociacions fins que s’arriba a un acord i comença el joc. Rarament se sol al·legar el reglament oficial, perquè la intenció és reproduir amb exactitud la mena de diversió que cadascú espera, sobretot quan les variacions acumulades cerquen complicar el desenvolupament de la partida, amb més obstacles o intervencions de l’atzar. La negociació, en aquests casos, pot produir un plaer diferent del plaer que procura el joc en si. Bona part d’aquest plaer prové de la dilació, d’ajornar tant el moment de començar a jugar com el final del joc.

La trama perfecta, de Daniel Busquets, és un llibre sobre el plaer de la dilació, de no renunciar a cap d’aquests dos plaers: ni a la sensualitat creada per l’elaboració del pacte entre els amants ni a la prolongació de l’acte mitjançant l’escenificació del pacte, que de vegades contempla el domini del dolor.

EXEMPLE

Xaman i tafur,

exemple d’il·luminació.

El protocol ens posseeix,

amb el percentatge correcte

d’al·lucinacions i mals costums.

Rituals establers, tant el del xaman com el del tafur, però no amb el propòsit que els amants repeteixin una mateixa experiència sempre idèntica: el protocol es converteix en aventura, el resultat del joc és incert.

Elaborar a la dilació consisteix a preparar i representar l’acte, però no per emmascarar la identitat de ningú, sinó per descompondre-la, intensificar-la, matisar-la amb les convencions com a instrument: el plaer de la simulació que no aspira tan sols a repetir, sinó a recrear novament.

RODATGES

Càmeres ocultes filmen

un seguit d’episodis nous.

A les escenes explícites

som els nostres dobles

i un grapat de seqüències

conté frases d’altres guions.

Hi barregem amor industrial,

i melodrama dia sí dia no.

Daniel Busquets ha demorat la publicació de la trama perfecta durant molts anys. Al llibre hi ha el plaer i el dolor d’anar reescrivint els poemes en la precisió, en la contenció i en la bellesa final de la forma. I el plaer de llegir-lo i rellegir-lo. D’acabar i tornar a començar.

VETLLADA

Ens coneixem poc

i jugarem a espies

o a impostors.

Desig de reüll

i material classificat.

Parc d’atraccions

i agents dobles,

tobogans per estrenar.

El llibre, espai de creació

M’ha sorprès molt no trobar gaire informació sobre l’exposició El llibre, espai de creació quan preparava aquest apunt i ara em penedeixo de no haver anat a la Sala Capitular de la Biblioteca Valenciana durant el tres mesos que s’hi va mantenir. El catàleg m’ha agradat molt; està concebut de manera ambiciosa i respon amb escreix a les expectatives que m’havia creat quan el vaig veure al servei de novetats.

La conversa amb Christoph Keller que obre el volum és una bona oportunitat de recórrer l’evolució del llibre d’artista a partir de l’experiència d’aquest editor, que actualment dirigeix la col·lecció “Christof Keller Editions” en col·laboració amb l’editorial JRP—Ringier. Del llibre que adquireix valor com a objecte artístic fins a la teranyina de les subvencions institucionals al voltant dels catàlegs d’exposicions, del tràfic d’influències que s’hi estableix, passant pel col·leccionisme de vegades obsessiu d’exemplars rars, transcorre una vida d’editor a la recerca de la independència, de publicar els sis o vuit títols a l’any que realment li ve de gust publicar.

De «Parlant de llibres» amb Christoph Keller a «El llibre, espai creatiu» d’Antonio Alxaraz, hi ha, per tant, la voluntat de situar l’exposició en el context internacional. Llibres de Dieter Roth, Fluxus, Ed Ruscha, Daniel Spoerri i obres editades pel mateix Christoph Keller, al costat de llibres editats al País Valencià de l’Equipo Crónica, Francesc Torres, Pilar Dolz, Carlos Pazos, Alejandro Rodríguez León, etc. El llibre, espai de creació i Visualkulktur.cat són una acurada introducció a la història del llibre d’artista i de l’edició d’avantguarda a casa nostra.

L’article d’Antonio Alcaraz és una excel·lent guia per recórrer el catàleg, amb informacions breus i precises sobre els exemplars més destacats. Llibres d’artista amb tiratges limitats i materials exquisits, llibres on la tipografia esdevé el pretext principal, llibres amb forma de caixes, desplegables, amb materials inusuals, el llibre manipulat o intervingut, la revolució editorials dels anys seixanta, etc.

Fins a arribar a la part que més m’ha interessat, potser perquè es tracta de llibres més accessibles: «Disseny i creació en edició industrial: en la frontera entre el disseny gràfic i el llibre d’artista», amb obres com Libro de las preguntas de Pablo Neruda i Isidro Ferrer, publicat per Media Vaca o Anna la sargantana d’Irene Blasco, publicat per l’editorial Tàndem.

És una llàstima que el catàleg s’hagi distribuït a Catalunya quan l’exposició ja havia tancat. Probablement hi hauria anat si l’hagués pogut fullejar a temps.

Simbolisme involuntari

Quan vaig prendre la fotografia del monument a Josep Pla, a Girona, encara no sabia que seria una element important de la identitat virtual d’aquest blog. Em va atreure immediatament el repòs contundent i metàl·lic dels llibres i el desig fugaç de ser escultura també, per fullejar-los. Pia Crozet explica que la idea li va venir quan obria les caixes amb els quaranta volums de l’Obra completa de Josep Pla, i estic convençut que el temor i l'admiració que li van causar han impregnat per sempre la plaça on s’alcen.


Em va semblar natural incorporar la imatge a la nova capçalera del blog. Els llibres retallats contra el cel, entre dos edificis d’habitatges, poden suggerir un cert simbolisme involuntari, entre perdurables i accessibles, potser. No sabria, però, si aquesta va ser la impressió que em van causar quan vaig descobrir-los.


El poema enganxat a la part inferior del monument em va recordar un projecte frustrat de joventut. L’escriptura de sonets de J.V. Foix als caixers automàtics figura entre les proeses més destacables d’aquella barreja d'idealisme i literatura. Els terroristes literaris d’ara, que “actuen de nit i les seves operacions són deixar poemes escrits en petits papers a fanals, murs, parabrises del cotxes, cafeteries, centres culturals, etc.”, d’alguna manera recullen el testimoni d’escamots poètics anteriors, de denses conspiracions d’avantguarda, entre la desmesura i el riure, i qui sap si aquest paperet efímer, absent de la imatge final, que destaca impertinent entre la monumentalitat de l’obra consagrada de Josep Pla, va ser la raó per la qual vaig triar la fotografia.

Una vida secreta

Charles Juliet transcriu, a Una vida secreta: Encuentros con Bram van Velde, les respostes de l’artista, en forma de frases breus, punyents, vertaderes, però poques vegades ens deixa intuir quina era la pregunta. Charles Julliet ens explica les circumstàncies d’unes converses plenes de silencis, mostra els gestos de Bram van Velde —entre la timidesa extrema i alguna ocasional i rara felicitat—, descriu l’entorn d’un pintor sense taller, evoca les cases on l’acullen, els passeigs, Beckett, també galeries d’art i museus, uns pocs amics... però desapareix quan l’artista parla.

De 1964 a 1977, durant el temps en què tenen lloc les converses, Bram van Velde desaprèn la tècnica que domina, es torna més primitiu; les pintures són més lliures, complexes i salvatges. El material és mínim: “sólo tres pinceles colocados sobre un velador, un plato con color rojo, otro plato con negro, los tubos correspondientes, un tubo de blanco, una botella de tinta china y, apoyado contra la pared, un tablero de madera”. Em commou quan diu: “Hay un momento en que lo serio ya no demanda esfuerzo, en el que ese trabajo agotador ya no fatiga”, perquè em recorda a Juan Ramón Jiménez, i potser l'entenc millor: “por gracia y sin esfuerzo”:

El dios que es siempre y al fin,

el dios creado y recreado y recreado

por gracia y sin esfuerzo.

El Dios. El nombre conseguido de los nombres

A les converses, uns temes recurrents donen forma a unes frases que es repeteixen amb variacions plenes de sentit. Pintar la impossibilitat de la pintura, per exemple, a partir d’una experiència lúcida de la misèria, que va patir durant tants anys: una vida secreta i una passió, que és alhora una por i un alliberament, quan aconsegueix registrar la vida sobre el quadre. O la rara relació amb el llenguatge, la contenció amb què declara la seva estranyesa davant les paraules, la manera com la contenció i el silenci li permeten dir l’essencial de la seva percepció de les coses, amb una precisió admirable.


Bram van Velde, via manuelleyerly

Pierre Michon: Vidas minúsculas: «Vida de Georges Bandy», traducció de Flora Botton-Burlá:

Me acuerdo de la nieve, hecha de flores ligeras en el aura de los faroles, y pesada y negra alrededor del edificio, hollada por tantos pasos y ruedas, en la que me hubiera gustado caer. Me acuerdo, con lágrimas, de la sonrisa forzada del pintor Bram Van Velde invitado una noche, despistado, de su gabardina demasiado larga y de otra época, de su sombrero blando que conservó en la mano con torpeza todo el tiempo que se quedó sentado presa de sus admiradores desatados, vejete buena persona y dulce, desconcertado como un estilita al pie de un mástil, avergonzado por sólo poder contestarlas con monosílabos de asentimiento ficticio, avergonzado de su obra y de la suerte que el mundo reserva a los parlanchines y a los mudos, para su común desgracia.

Eso fue para mí Annecy, de donde salí una mañana de enero o de febrero.

A la biblioteca d'Alexandria

Hojeando... Cuatro décadas de libros y revistas de artista en España és un catàleg caòtic de l’exposició que es va inaugurar a la nova biblioteca d’Alexandria a l’abril de 2008, i que després ha viatjat per altres ciutats. L’objectiu era reunir una mostra representativa de llibres d’artista, però no de les obres de tiratge limitat elaborades amb materials de luxe, sinó de les edicions que podem trobar a les llibreries i a les biblioteques, quan el llibre és concebut com un objecte artístic accessible que no està tancat a les col·leccions privades, als museus o a les galeries. José Arturo Rodríguez Núñez explica quin és el criteri que han seguit:

El concepto de libro de artista que aquí manejamos tiene su origen inmediato y reconocido en los primeros años de la década de los 60. El sustrato material que hizo posible la aparición de esta clase de publicaciones, aportando una mirada especial y nueva sobre el libro como soporte artístico, vino dado por el perfeccionamiento y abaratamiento de los medios de impresión y una bonanza económica que ponía fin a una larga posguerra. En aquellos años se extendieron con rapidez concepciones del arte en las que el elemento conceptual tenía gran preponderancia (Fluxus, happening, performance, accionismo, land art, minimal, pop...) y tuvo lugar un florecimiento sin precedentes de la poesía experimental. Los libros que comenzaron a publicarse ofrecían a menudo un aspecto corriente, pero sin embargo habían sido concebidos como una obra de arte en sí mismos.

Entre els autors més ben representats hi trobem Francesc Abad, Frederic Amat, Joan Brossa, Jordi Colomer, Joan Fontcuberta, Antoni Muntadas, Carlos Pazos, Perejaume, etc. 674 obres referenciades que m’han semblat una guia caòtica però atractiva per recordar i descobrir llibres d’artista.

El catàleg presenta, però, diversos problemes. El text «Calendario de producción» de Rocío García Piña està dividit en quatre apartats, cadascun d’ells encapçalat per un títol que, significativament, no es correspon amb el contingut: «Veinte días para imprenta», «Una semana para correcciones», «Dos semanas de maquetación» i «Entrega de material». Semblen, per tant, una disculpa o una queixa per la celeritat amb què es va haver de compondre un llibre complex, amb moltes il·lustracions, massa petites, que generalment no permeten fer-se una idea de l’obra catalogada, amb un incòmode codi de colors per accedir a les dades de producció, o amb tot d’errates en els títols que estan en català. Malgrat això, l'he fullejat sovint perquè és una guia útil per accedir a llibres d’una bellesa excepcional.

Canvis

Després de tant de temps, al final he decidit canviar l’aspecte del blog. Això m’ha obligat a fer proves i més proves fins que he trobat un disseny senzill, i em sembla que més lleuger i clar que l’anterior. Encara hi ha alguns problemes que cal resoldre, però això m’obligarà a aprendre més coses sobre eines que hauria de conèixer millor.

Espero que aquesta plantilla resulti còmoda. Feia temps que volia utilitzar tres columnes en comptes de dues. Abandono l’anterior amb una mica de tristesa, perquè m’ha fet bona companyia i dono les gràcies a Herro per aquest nou aspecte que desitjo que m’acompanyi durant molt de temps.

[Addenda: moltes gràcies a Josep Porcar, que generosament m'ha resolt els problemes als quals al·ludeixo més amunt.]

Demerol

Frida Kahlo, després de morta, d’una mort que li va causar depressió, angoixa i pànic, s’adreça, amb l’aspecte envellit que no va arribar a tenir en vida, a uns estudiants interessats en la seva obra, mitjançant un aparell didàctic que mostra una certa pel·lícula de la realitat:

Frida Kahlo comenzó en ese momento a hablar. Dijo haber detectado, casi desde los orígenes de su oficio, una inquietud constante por pintar sin pintar. Es decir, por resaltar los vacíos, las omisiones, antes que las presencias.

Mario Bellatin li atribueix aquestes paraules a Demerol sin fecha de caducidad, el text que acompanya el catàleg El baño de Frida Kahlo, amb fotografies de Graciela Iturbide. Mario Bellatin li atribueix, a més a més, tres obres desconegudes: Damas chinas, Salón de belleza i El jardín de la señora Murakami. Mario Bellatin s’esborra o s’omet a si mateix de la narració i atribueix la seva obra com a obra absent, desconeguda, a Frida Kahlo. Al final:

Como es lógico, el aparato didáctico ideado por el profesor nunca existió. Tampoco la conferencia ofrecida en honor a frida kahlo. El profesor, del que se duda también su existencia, dijo que la figura de de la artista debía encontrarse siempre más allá de cualquier artilugio. Fuera de sus corsés, de sus batas, de sus piernas y de sus medicamentos sin fecha de caducidad. Muda y ausente, como la figura del perro que logró colocar sobre un altar.

Acabada la narració, brutal, Mario Bellatin, l’esborra. Amb el contundent “como és lógico” destrueix la versemblança interna, o la “voluntària suspensió de la credulitat” que diria Coleridge, i totes les pàgines precedents apareixen no com una ficció sinó com una mentida. Crea un buit.

Graciela Iturbide fotografia precisament les cotilles i cames ortopèdiques, els medicaments, les bates, cinquanta anys després de la mort de Frida Kahlo. Fotografia, doncs, una absència a través de la perdurabilitat dels objectes que més íntimament mostren la fragilitat del cos de l’artista, en una al·lusió constant al sofriment. És la manera de dir que Frida Kahlo hi és, però més enllà.

Cotilla ortopèdica de Frida Kahlo fotografiada per Graciela Iturbide, via Zoopat.

Els poetes

A Ferran Garcia, amb gratitud¹

Juan Ramón Jiménez, «Castillo de quema», en honor a Ramón del Valle-Inclán, taverna, conciliàbul modernista: “Rubén Darío estalla sus galas con brillo; a Valle la gala opaca le sobra y le cae por todas partes.” No, no. Millor en veu alta; la prosa de Juan Ramón, admirable, cal llegir-la en veu alta, com la de Biel Mesquida:

Rubén Darío estalla sus galas con brillo; a Valle la gala opaca le sobra y le cae por todas partes. Rubén Darío, botarga, pasta, plasta, no dice más que “admirable” y sonríe un poco, linealmente, más con los ojillos mongoles que con la boca fruncida. Valle, liso, hueco, vertical, lee, sonríe abierto, habla, sonríe, grita, sonríe, aspavienta, sonríe, se levanta, sonríe, va y viene, sonríe, entra y sale. Salen.

Aire dens, beguda i poesia. Abans, com ara:

Los demás repiten “admirable, admirable” con vario tono. “Admirable” es la palabra alta de la època; “imbécil”, la baja. Con “admirable” e “imbécil” se hizo la crítica modernista. Rubén Darío, por ejemplo, admirable. Echegaray, por ejemplo, imbécil.

“Con “admirable” e “imbécil” se hizo la crítica modernista”: admirable. Abans, com ara, conversa i complicitat. Sobre la taula, l’aprovació dels contertulians i també emulació i enginy, entre el sarcasme i la convicció, sentències rotundes amb un “admirable” i un “imbècil”, tant se val quins mots s’emprin ara, perquè la correspondència és exacta. Admirable.

1. Aquest és el meu particular homenatge a Ferran Garcia pels bons moments que he gaudit a les vetllades poètiques de l'Horiginal. Ha estat inclòs a Ferro, el llibre que Labreu ha publicat en edició no venal per celebrar el seu seixantè aniversari.

Arguments de venda

Els catàlegs de novetats dels distribuïdors solen seguir unes pautes universals: fotografia de la coberta del llibre, dades bàsiques —isbn, preu, nombre de pàgines, data prevista de sortida i, si hi ha sort, codi de barres—, una breu descripció del contingut, un breu perfil biogràfic de l’autor, les cites promocionals previstes i els inefables arguments de venda: dos o tres frases que condensen els motius pels quals tothom hauria de tenir un determinat llibre.

Elaborar un catàleg implica planificar la distribució de novetats amb prou antelació perquè sigui útil. Normalment ens els presenten poc més d’un mes abans del primer servei, només Ramdom House Mondadori fa una previsió a l’estil alemany: ara mateix tenim el catàleg corresponent a juny i juliol. Però és més habitual rebre un butlletí setmanal de novetats, sovint poc abans de rebre la visita del comercial.

Als catàlegs i butlletins, cal sumar la informació que proporcionen directament les editorials: fitxes dels llibres, ressenyes i crítiques als diaris, entrevistes i aparicions als mitjans de comunicació, premis, etc. Cada dia accedim, doncs, a una quantitat immensa d’informació que cal gestionar sovint amb poc temps per poder determinar quins títols són els més adequats, segons l’orientació de la llibreria. Malauradament, la informació ha de ser —com se sol dir— impactant i és habitual recórrer a un repertori força reduït de clixés: “èxit de vendes internacional”, “l’autor és un reputat crític musical o periodista o cuiner o professor universitari”, “breu però intens”, “enganxa des de la primera línia o frase o pàgina”, “una història diferent, amb bones dosis d’humor, passió, erotisme i fantasia”, etc.

Redactar aquesta mena d’informació no deu ser una feina fàcil: cal seguir unes pautes predeterminades molt restrictives. De vegades, però, és possible intuir una veu que defuig els motlles preestablerts i es distingeix de la resta. Ahir vaig rebre la programació de novetats de l’editorial Siruela per al mes d’abril i una frase a propòsit de Fuera de la literatura de Joseph Conrad em va cridar l’atenció:

Ahora que la novela da síntomas de agotamiento, es el momento de recuperar la obra de no ficción de Joseph Conrad (1857-1924).

Com argument de venda, és sensacional.

Rodamots

No sempre passa, però de vegades moltes petites alegries poden sumar una alegria immensa. Com ahir, que obria les caixes de novetats i m’he trobat, ben puntuals, els exemplars de Rodamots: Deu anys fent 'Cada dia un mot': una antologia amb escreix. Immediatament me n’he reservat un, perquè em sembla que comprar-lo és una bona manera d’agrair els deu anys d’activitat de Jordi Palou. Enredat en la Xarxa de mots, diria que gratitud i alegria són dues paraules que defineixen molt bé el llibre, de manera que no em cal afegir res més a l’apunt.

L'home d'origami

El vídeo em va provocar rebuig, però la curiositat va ser més forta que els prejudicis i he llegit L’home d’origami, de Joan Carreras, per esbrinar en quines circumstàncies podria una dona dir això:



Narcís, el protagonista, escriptor d’èxit, es retira per matar Amanieu de Palol, el trobador detectiu que l’ha fet ric com a protagonista de novel·les ambientades a l’època medieval. Arran de la investigació sobre uns cossos descoberts a prop de la masia on s’ha aïllat, coneix Martí Martí, un detectiu de debò que es dedica, també, a ordir històries a partir de proves i indicis, però amb la diferència que viu una vida força grisa, amb esposa i amant, i que té una afició: les maquetes d’avions. Genís també té una afició manual: és un il·lusionista amateur que practica jocs de cartes. Narcís, Martí i Genís no saben com tenir cura dels altres i, d’alguna manera, les aficions manuals substitueixen aquesta mancança. Potser per això, Narcís descobrirà un plaer inesperat en l’origami, l’art d’elaborar figures de paper, precisament en el moment en què es mostra més incapaç de satisfer les expectatives de les persones més properes: la família i l’esclava.

L’esclava es diu Cèlia i irromp en la vida de Narcís després de vint anys d’absència, durant una nit de tempesta, i arrossega un trauma i un desconcert. L’esclavitud no és una oferta degradant: és un pacte entre adults i sembla concebut com l’inici d’un procés d’alliberament que culminarà quan Narcís sigui esclau de l’esclavitud de Cèlia i Cèlia, finalment, trobi una manera de pensar la seva llibertat. Paradoxalment, Joan Carreras converteix una fantasia eròtica en l’antídot contra una ferida traumàtica; la relació entre les nocions d’autoritat i protecció, distorsionades en un joc de miralls entre la infantesa i la edat adulta, està resolt d’una manera sorprenent.

Les històries de L’home d’origami es despleguen i s’entrecreuen a partir d’aquesta situació inicial; una faula moral, com bé diu Xulio Ricardo Trigo, on els personatges no saben ben bé com mostrar-se als altres ni com interpretar-los. Algunes històries es resolen entre la revelació sobtada, quan Genís ho deixa tot, i les circumstàncies que obliguen a prendre una decisió massa temps ajornada, quan Martí s’enfronta a l’accident de la seva amant. Podria explicar tot de detalls que m’han cridat l’atenció, però em detindré en Narcís, en el moment que, incapaç d’escriure, incapaç d’entendre i d’atendre una filla que viu moments molt dolorosos, es marca el repte d’aconseguir una figura de paper difícil i subtil, la rosa de Kawasaki, i la fa i l’ofereix a la filla per anunciar-li una solució, com si hagués aprés finalment a tenir cura d’algú:

Ella l’observa amb delicadesa i quan la té a les mans i l’observa de més a prop, quan s’adona que és bonica però molt imperfecta, quan comprèn que es deu assemblar a una rosa com la que el pare li diu però que no ho pot ser perquè s’ha creat amb massa defectes, sent com li proposa que vagi a viure amb ell.

L’home d’origami s’assembla d’alguna manera a la rosa de Kawasaki: la matèria és subtil i difícil, però Joan Carreras ha resolt amb elegància les dificultats: un toc d’humor o una mica de melodrama ens recorden que estem en els dominis de la ficció i que podem avançar en la lectura sense por de caure en l’alliçonament doctrinal, el pitjor defecte que podria haver mostrat.

Violència

Després de molt de temps sense llegir res d’Slavoj Žižek, el pròleg de Bernat Dedéu per a Violència m’ha resultat molt útil per refrescar-ne el record i poder gaudir de la lectura d’un llibre tan lúcid com incòmode. El mateix Žižek s’ocupa de facilitar la comprensió de l'assaig, perquè no s’està de repetir exemples i acudits que ja li coneixia, cosa que alguns li retreuen però que em sembla del tot justificat perquè són eficaços: concentren qüestions complexes en una anècdota que les fixa, demanera que marquen les fites principals d’un raonament i l’enllacen amb els precedents de la seva pròpia obra.

Bernat Dedéu destaca, i contextualitza amb molt d’encert, una novetat substancial en aquest llibre:

Però Violència presenta unes conclusions ben diferents. Com hem vist abans, una de les crítiques més ferotges amb les quals Žižek ens estigmatitza és la compulsiva necessitat d’actuar caritativament, producte de la filosofia humanitarista i la seva falsa consciència. Per combatre aquesta moral, Žižek adopta un concepte de revolució on l’heroi ja no només posa en dubte el seu univers simbòlic, sinó que —imitant el Bartleby de Melville— «prefereix no fer-ho», s’afirma en la passivitat i la no-acció com a única persistència possible.

El primer assaig de Violència, de fet, és una crítica als “comunistes liberals” que, com Bill Gates, defensen un capitalisme “sense friccions” que consisteix bàsicament a negar la violència constitutiva del sistema i a apedaçar amb intervencions humanitàries les crisis que són fruit d’aquesta violència. El problema principal és la dificultat de distanciar-se’n: davant l’horror de determinats esclats de violència és impossible restar impassible i aixecar teories alambinades sense sentir, per petita que sigui, una mínima identificació amb les víctimes. No fer res de manera conscient no deixa de ser problemàtic, com afirma Bernat Dedéu:

Però també hi ha problemes en l’argument bartlebià del nostre autor. Efectivament, podem pensar i defensar que l’actitud indiferent, el no fer res, és millor que perpetrar una falsa consciència humanitària que no porta res més que a l’autocomplaença. Fins aquí, res a dir. Però caldria també explicar la fenomenologia d’aquest fer no res amb molta més precisió que Žižek ho fa. Fins quan no hem de fer res? En qualsevol condició? Fins i tot en les situacions de mal radical, quan ens enfrontem a una injustícia propera, quan no podem sinó actuar,hem d’acabar afirmant... preferiria no fer-ho? Preferiríem no fer-ho? De veritat?

Però em sembla que el principal valor de Violència és que no pretén oferir conclusions. Probablement, Žižek desenvoluparà aquesta tesi en obres posteriors i potser llavors sí que intentarà establir la delimitació d’aquest no fer res. Mentrestant, el sol fet de plantejar-ho mereix molta atenció.

Llibres sobre llibres

Quan sento a parlar de llibres sobre llibres acostumo a pensar en autors com Roger Chartier, Robert Darnton, Alberto Manguel i d’altres que s’han dedicat als estudis sobre la cultura escrita. Però hi ha uns altres llibres sobre llibres que serveixen com a orientació entre les innovacions tecnològiques i estètiques més rellevants, les que atorguen valor al llibre com a objecte. Fully booked és una guia fascinant per esbrinar quines editorials d’arreu del món estan a l’avantguarda en l’ús de nous materials i en l’aplicació d’idees agosarades, les que se sol dir que marquen tendència i són copiades serveixen de font d'inspiració. Entre les fites que s’hi recullen no pot faltar David Pearson, responsable del disseny de la col·lecció Great Ideas de Penguin, que ens recordaven fa poc al Racó dels gomets, junt amb altres com Jamie Keenan, Will Staehle, Juan Pablo Cambariere, etc. Malauradament, Fully Booked té en compte sobretot Alemanya, Suïssa, els països nòrdics, Anglaterra i Estats Units, i oblida aportacions remarcables d’altres països, com Catalunya, on també comptem amb estudis i dissenyadors de primera fila com Miquel Puig, Enric Jardí, Opalworks, Carrió Sánchez Lacasta, Thölon Kunst, etc.

La part dedicada al llibre d’artista m’ha permès descobrir a Brian Dettmer, que aconsegueix obres pertorbadores a partir de la manipulació d’exemplars de llibres usats:



Tot i que sovint semblen el resultat d'una autòpsia, paradoxalment els llibres adquireixen una nova vida perquè exhibeixen de manera simultània i sense obstacles força elements del seu interior, abans separats per les tapes i les pàgines i relacionats ara d’una manera nova i sorprenent, amb un cert aire escultòric, fins i tot amb els que mostren paraules i frases en comptes d’il·lustracions.

Noriko Ambe s’assembla en ocasions a Brian Dettmer, però és més, diguem-ne, geològic. També apareix Nina Katchadourian, que escriu microrelats a partir dels lloms dels llibres, una artista que vaig descobrir fa temps gràcies a Llibròfags i que em va incitar a imitar-la. I no poden faltar artistes com Sophie Calle o Olafur Eliasson amb l’impressionant Your house. Simplement fascinant.

[Addenda: m'acabo d'adonar que Xavier Caballé ja havia parlat de Brian Dettmer, i avui, 23 de març, també en parla...]

Setmana del Llibre en Català

Edicions del Salobre ha rebut darrerament una certa atenció per part dels mitjans de comunicació i de les llibreries. Tot i que no es pot afirmar que s’hagi convertit en una editorial de moda, si és veritat que es pot percebre un merescut reconeixement a una trajectòria ascendent que ja compta amb molts títols valuosos. A la Setmana del Llibre en Català no he vist ni un sol llibre d’aquesta editorial. Això vol dir que aquest any tampoc s’ha resolt una de les més greus mancances d’aquest esdeveniment: que no dóna compte de la bibliodiversitat de les editorials catalanes.

El llibre de fons és com una herència, és el llegat de centenars de persones que han treballat al món de l’edició, tant si és fruit d’una producció apressada com si és el resultat de nits de vetlla per aconseguir una edició perdurable i acurada. Per això és tan important la bona salut de la Setmana del Llibre en Català, perquè és una ocasió excepcional de suspendre durant uns dies l’atenció en la successió incessant de novetats i permetre que els llibres de fons recuperin el protagonisme; els llibres que normalment detectem pel llom a les llibreries o que descansen als magatzems fins que algú els reclama gràcies a una bibliografia, un catàleg, una cita o una conversa.

Si una part important de l’activitat editorial del país no hi és present, les discussions sobre la ubicació de l’esdeveniment, sobre si el Gremi de Llibreters ha actuat malintencionadament quan ha anunciat pocs dies abans de la inauguració la decisió de no col·laborar-hi —una decisió que s’havia pres mesos abans—, sobre si no seria millor que se celebrés a l’estiu o a la tardor, sobre la implicació de gremis i cambres del llibre de tots els territoris de parla catalana, etc. em semblen secundàries.

Avui feia un dia esplèndid i els envelats estaven força concorreguts. Els lectors parlaven de llibres, comentaven algun dels títols que s’anaven trobant: si els havia agradat, qui els l’havia regalat, si l’havien deixat a mitges... La Setmana del Llibre en Català suscita molt interès, però tinc la sensació que any rere any es fa menys representativa, es fa més petita.

La bibliodiversitat a la Setmana del Llibre en Català

Sense paraules

Hi ha vegades que no resulta difícil adonar-se de la recerca frustrada d’un llibre quan un lector escruta els prestatges amb un cert desànim. I també com defuig una cosa tan senzilla com acostar-se a algun llibreter i preguntar. No es tracta tan sols de resoldre la incertesa amb una acció ben senzilla: les consultes a la llibreria ens permeten millorar cada dia la nostra base de dades i oferir, per tant, un millor servei. Hi ha clients, a més a més, que en alguna ocasió han revelat l’existència d’un llibre que ens havia passat desapercebut. I si aquest llibre és de Frans Masereel, l’alegria no té preu.


A primera vista, un llibre publicat l’any 1995 per una editorial petita com Iralka i que costa 7,21 euros, té tot l’aspecte de trobar-se exhaurit. Per sort, encara queden exemplars de La idea per gaudir-ne. Frans Masereel va utilitzar la xilografia per narrar històries sense paraules i és el primer autor que apareix Wordless Books: The Original Graphic Novels de David A. Beronä:

When Thomas Mann, winner of the Nobel Prize for Literature in 1929, was asked what movie had made the greatest impression on him, Mann replied, “Passionate Journey”. Although Mann’s reply sounds like the title of a film by D. W. Griffith, it was, in fact, a novel in woodcuts by Frans Masereel.

La idea neix nua del cap de l’autor, qui l’ofereix a un auditori que s’escandalitza per la nuesa radical i que intenta vestir-la perquè no cridi gaire l'atenció; la idea, però, fuig i viu tota mena d'aventures, sedueix alguns i provoca la repulsa d’altres, fins que torna a l’autor que la va concebre i es troba que ha estat substituïda per una altra idea, potser més seductora, potser més radical, potser més forta.

Taca negra amb línies daurades

Publicada a l’any 2000, Momentos decisivos ha anat adquirint amb el pas dels anys l’aire de testament novel·lístic de Félix de Azúa. Conté els temes i motius de la seva narrativa anterior d’una manera que em sembla extraordinària, com si cancel·lés les obres de ficció precedents, que esdevindrien esforçats assetjaments destinats a cristal·litzar en aquesta novel·la definitiva.

Un apunt publicat recentment al seu blog, «El año del juicio final» m’hi ha fet tornar de nou. Félix de Azúa recorda la Documenta de Kassel de l’any 1972, l’any de l'acta de defunció de l’Art signada pel comissari Harald Szeeman, i detalla una performance de James Lee Byars —que es referia a si mateix com l’artista desconegut més famós del món—, la qual consistia simplement a romandre cada dia a les portes de la Documenta sense entrar-hi. Escriu Félix de Azúa:

Hace un decenio compré por un dinero escandaloso un ejemplar de Flash Art nº 28-29 en un chiringuito apósito a la feria de arte de Basilea. Era el de enero de 1972 y la portada es de James Lee Byars: un rectángulo negro de 43 - 32 donde figuran 100 líneas escritas en oro, pero tan diminutas que es imposible leerlas.

Alberto, l’aprenent d'artista que protagonitza la novel·la —una narració que és, de fet, la revenja d'un personatge secundari—, desorientat, intueix que alguna cosa està passant al món de l’art, entre la mercantilització de les figures consagrades i les primeres informacions que arriben de situacionistes i similars. Juan, que reprimeix el desig per Alberto amb la lectura compulsiva de Sant Agustí, assisteix embadalit i poruc, al capítol «Progresos artísticos», a una performance tan eròtica com improvisada: la lluita cos a cos d’Alberto amb la seva obra:

La ira de Alberto cayó sobre la tela. A puñetazos manchó las esquinas con el carboncillo hasta cerrar un marco interior al bastidor, de manera que los dibujos parecían ahora rayados en un muro de letrina. Pegó, además, unas colillas que cogió del cenicero de Juan (con notable sobresalto de éste, cuando le vio avanzar hacia su esquina) y embadurnó con ceniza y hebras, a palmadas, la figura de la mujer.

Unes línies més avall, Alberto, pobre, rep de Juan, ric, unes revistes d'art, entre les quals

La segunda era como un diario, negra casi en su totalidad y bajo el título de flash art podían verse unas diminutas rayas doradas pero sólo si uno rozaba con su nariz la mancha negra.

Antologia d'una antologia

La joven guardia: Nueva literatura argentina salta l'oceà Atlàntic i arriba a aquesta banda de la Mediterrània directament en butxaca. Per només set euros, Maximiliano Tomas ofereix una mena de mapa de tendències amb vint-i-tres escriptors argentins que a l’any 2005 tenien menys de quaranta anys. Perplexitat, per la desorientació amb què vaig començar a llegir-la, i sorpresa, per la manera com la incertesa inicial s’esvaïa gràcies a algunes meravelles, entre les quals...

«El hipnotitzador personal» de Pedro Mairal, és una magnífica ficció al voltant del tedi en l’època en què cal que tot sigui emocionant, intens, immediat, com a totes les pel·lícules, tret de les d’Albert Serra o Marc Recha:

La respuesta de Verónica me llamó la atención. Yo quiero tener un hipnotizador personal, dijo, un «hipno», existen, te lo juro que existen. Un tipo que me hipnotice en los ratos aburridos, que me despierte sólo para los ratos de acción, que me anule el tiempo muerto.

«Una mañana con el Hombre del Casco Azul» de Washington Cucurto comença com la crònica simpàtica de la jornada laboral d’un noi que es disposa a recórrer els supermercats perquè siguin la imatge perfecta de l’abundància i del benestar; lògicament, la cosa esdevindrà una mica més tèrbola, poques pàgines més endavant més inquietant:

¡Siempre quise preguntarle esto a mis lectores: cómo se sienten del otro lado de la página, cuéntenme un poquito, cómo dibujan en su cabecita las imágenes e historias de mi vida! ¡Cómo me gustaría estar en sus cabecitas mientras van garabateando en la materia gris las cosas que yo cuento! [ ... ] Imagínense que son muñequitos y van pegados a mi casco azul, hay que imaginar algo así, porque en la bicicleta no entramos todos, o ¿saben qué? mejor piensen que son las calcomanías que siempre pego en mi casco azul.

«El aljibe» de Mariana Enriquez, un conte de terror sobre la por de la por en què l’amenaça sobrenatural és menys despietada que les intrigues familiars:

No podía ir a La Boca porque le parecía que debajo de la superficie del riachuelo negro habría cuerpos sumergidos que seguro intentarían salir cuando ella estuviera cerca de la orilla. Nunca dormía con una pierna destapada porqeues esperaba la mano fría que la rozara.

«Diario de un joven escritor argentino» de Juan Terranova és el diari possible d'un hipotètic escriptor argentí:

Cuando uno está pensando: «Bueno, ahora sí me puedo sentar a escribir», entonces suena el teléfono. Es un editor amigo que está preparando una colección y necesita redactores.

—Son libros de divulgación —dice—. Batallas del mundo. [...]

Es mucho mejor meterse con los Afrikakorps de Rommel enfrentando al Octavo Ejército Británico que escribir sobre macrobiótica o corregir la tesis de un tipo que estudia Marketing y nunca leyó un libro en su vida.

«La intemperie» de Florencia Abbate, on els sis habitants d’una casa, joves i desorientats, esperen un canvi, un gran canvi, alguna cosa, qualsevol cosa:

Hacía colas para formar parte; horas y horas se perdían en trámites que sólo incrementaban la estrañeza. Pensé: la primera impresión dura unos días. Pero lejos de atenuarse continuaba, desconcertante.

Assaig general: Entrevista a Arnau Pons

Dirigit per Manuel Guerrero, Joana Masó i Arnau Pons, el cicle de ponències i debats titulat «Assaig general: Pensament en procés» se celebrarà a La Capella, del 16 al 20 de febrer, amb cinc sessions que tractaran, per exemple, sobre «La llengua de l’assaig» o d’«Editar l’assaig». A més a més, del 24 de febrer al 31 de març, hi haurà cinc sessions a la biblioteca Jaume Fuster sobre l’activitat assagística de Joan Fuster, Maurici Serrahima, Palau i Fabre, Maria-Mercè Marçal i Gabriel Ferrater.

Arnau Pons ha tingut l’amabilitat de respondre algunes preguntes al voltant d’aquest esdeveniment.


1. Manuel Guerrero va dirigir, juntament amb Xavier Antich, el cicle «El pensament en perill? L’assaig com a forma oberta i crítica», celebrat al novembre del 2007 i que va donar com a fruit un llibre amb el mateix títol. ¿Podríem considerar que «Assaig General» és una conseqüència d’aquelles jornades?

No ben bé. El cicle «El pensament en perill?» pretenia fer emergir o consolidar assagistes catalans. En canvi, «Assaig general» mira de fer encarar els autors d’aquí amb els de fora, i també mira d’apropar autors de llengües i de disciplines diverses, perquè discuteixin i es coneguin. Respon a una invitació que ens va fer Jordi Martí de muntar anualment una setmana dedicada a aquesta mena de debats contemporanis, amb una certa ambició internacional. És evident que tots dos cicles convergeixen, ja que es tracta, tant en un cas com en l’altre, d’impulsar l’assaig i la interrogació, la crítica i la reflexió, amb la idea d’involucrar els editors, però també els estudiants, que així poden tenir accés a uns debats que complementen la recerca universitària. Ara bé, no ens hauríem d’equivocar: hi ha una voluntat expressa d’acostar el pensament crític al ciutadà que no està especialitzat en la matèria. I també de provocar un qüestionament en els artistes, pel que fa al procés de creació. És a dir: l’assaig entès com un exercici d’autoexigència. Amb els ulls fits en l’obra i en els seus efectes socials, polítics, ètics.


2. A la primera sessió es planteja la pregunta següent: «Per què molts escriptors catalans, quan es tracta d’escriure assaig, abandonen el català i empren l’espanyol?» ¿Fins a quin punt la mandra lingüística de molts lectors i escriptors pot haver determinat que es mantingui aquesta situació?

Més que mandra, jo hi veig una concepció insular i anormal de la cultura catalana, que just ara comença a esquerdar-se gràcies a l’esforç de petits editors com Josep Cots, Oriol Ponsatí, Montse Ingla, Gustau Muñoz o Lleonard Muntaner, per citar-ne només uns quants. Estic segur que molts catalanoparlants llegeixen assaig en castellà perquè no el troben en català, tot i que és cert que l’assaig és un gènere de poques vendes, si el comparem amb els llibres d’autoajuda o amb les novel·les de consum ràpid. També hi ha molts universitaris que trien el castellà a l’hora d’escriure perquè pensen en l’abast que tindrà el llibre un cop publicat. Això determina la llengua d’elecció de molts escriptors catalans quan decideixen abordar l’assaig, com si el gènere permetés aquesta mena de desplaçaments, és a dir, com si fos literàriament menor. Però el cas és que els poetes, per exemple, solen ser uns grans lectors d’assaig i de filosofia. I això potser explica la manca de reflexió de molts d’ells, dels catalans vull dir. Tot està permès perquè res no ha estat pensat (en el sentit greu, vull dir).


3. Recentment el Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris cridava l’atenció sobre la precarietat de les condicions laborals dels traductors arreu d’Europa ¿Influeix aquesta precarietat en la qualitat de llengua de destí pel que fa a les traduccions d’assaig o de filosofia?

Evidentment que hi influeix. En molts casos, els traductors d’assaig són grans entusiastes d’un autor concret: s’esmercen per difondre’l i per això el tradueixen, de vegades fins i tot de franc, però pot passar que no tinguin la mà trencada per escriure: estan plens de bones intencions, però solen incórrer en els errors dels traductors sense experiència. Hi ha una manca de traductors competents, em sembla a mi.

4. ¿Creus que encara ara es manté el prejudici que no tenim prou llengua per afrontar la traducció i la creació d’assaig filosòfic?

Qui l’utilitzi és perquè no ha llegit prou en català. És el prejudici típic d’un diglòssic. Em sembla, a més, un argument forassenyat. Una llengua s’aprèn llegint i escrivint, i també traduint. Tenim un gruix de llengües, dins del català, que ens permet de fer filosofia sense complexos ni ressentiments. És qüestió de traça i d’ambició. S’accedeix al pensament mitjançant la llengua, i la llengua la fa i la desfà l’escriptor. La qüestió és si tenim individus capaços d’entomar aquest repte.


5. Emmanuel Faye va defensar les tesis del seu llibre “Heidegger, l’introduction du nazisme dans la philosophie” davant de François Fédier en un debat emès a França per una cadena pública. ¿La fortalesa de l’assaig depèn d’una tradició crítica sòlida? ¿Hi ha fonaments a Catalunya per edificar més espais de reflexió crítica i, per tant, d’eixamplar l’espai de l’assaig?

La intenció del nostre cicle és justament aquesta: posar els fonaments per bastir més reflexió crítica. Barcelona no deixa de ser una ciutat inquieta, oberta, qüestionadora, amb ganes de seguir i de participar en els debats que solquen tot Europa. Ara bé, el cas d’Emmanuel Faye i de les repercussions del seu llibre té la seva particularitat: no hem d’oblidar que Heidegger ha estat rehabilitat pel pensament francès contemporani i que aleshores hi ha unes responsabilitats profundes. Pel que fa a Catalunya, podem dir que hi ha una mena de heideggerisme ambiental (sovint inconscient) que s’expressa, fonamentalment, en la concepció de la llengua. I, en el pitjor dels casos, en l’exhibició d’una mena d’identitat. Ara mateix em sembla un debat molt pertinent. Sobretot quan els autors catalans més consagrats parlen del restabliment del misteri, de suggerir en comptes de dir, de fascinar o d’embadocar en lloc de fer pensar.


6. Des de la teva experiència a la col·lecció Traus, de l’editorial Lleonard Muntaner, ¿creus que l’impuls que han rebut darrerament les col·leccions d’assaig aprofita la feina d’editorials més modestes i sovint perifèriques, com Afers, que porten anys dedicant-s’hi?

No és que s’hagi donat un impuls a l’assaig, sinó que les grans editorials solen optar sovint pels periodistes que conreen aquest gènere. I aleshores ens trobem davant d’una inflació. Tot això ens mena a una situació complicada, des del punt de vista de la reflexió crítica, és clar. Els periodistes treballen molt més en l’estrat emocional, són llisquents en el seu discurs, i no solen tenir en compte la historicitat de les obres. A més, solen mantenir una relació complexa amb els intel·lectuals. L’assaig els és un canvi replà, però els costa de no caure en l’afectivitat. Per això tenen el suport que tenen. Però jo no hi veig un impuls, sinó una premeditació.

Vicent Olmos ha fet, i encara ara fa, una feina extraordinària. El seu catàleg inclou sobretot llibres d’història i de política, i de pensament nacional. És gràcies a ell que he pogut llegir, per exemple, Comunitats imaginades de Benedict Anderson, algunes entrevistes a Joan Fuster, les Memòries d’exili de Pous i Pagès, L’atzar de la lluita de Simona Skrabec, o el recull d’articles de Llorens i Jordana. Admiro la força i la tenacitat d’un editor com ell.


7. El nom del cicle, «Assaig general», ¿obeeix a una voluntat de continuïtat?

Hem triat un nom que remet a una posada en escena de l’obra abans de ser estrenada. I això vol dir que cada any mirarem de fer aquest «assaig general», per tal de diferir l’estrena, és a dir, l’acabament, la conclusió, el punt i final. El lema «encara no» com una invitació a la continuïtat.

8. ¿Com penseu abordar les oportunitats que ofereix internet per a la difusió i la creació d’assaig?

En un primer moment havíem pensat en la possibilitat de fer un taller expositiu, durant tot el matí del dissabte, amb blogaires i grups que desenvolupen o elaboren algun tipus d’assaig a internet. En vam haver de prescindir perquè aquest primer any no hem pogut donar cabuda a totes les idees. De fet, ha estat un procés una mica lent i complicat, perquè cadascú té unes prioritats i unes preferències, i havíem d’arribar a uns acords. Per això hem hagut d’esmerçar molt de temps en les discussions i també en les qüestions organitzatives. No dubto que en les pròximes edicions d’«Assaig general» l’espai virtual hi tindrà el seu lloc.

Intimitat i fantasia

Després de tres dies de tren, el viatger d’«El viatger», de La intimitat, de Marc Romera, arriba a l’hotel. Per què no hi ha anat amb avió? És important aquest detall? ¿Tres dies de tren són més inversemblants que unes hores d’avió? Per als qui practiquen la sociologia de cafè de diumenge a la tarda aplicada a la literatura, potser el detall sigui una mostra d’inversemblança. Per als qui pensem que la versemblança ha de sorgir de l’interior del relat, el detall és inquietant, perquè és la primera frase del conte i no pot ser casual.

El viatger, doncs, entra a la cambra d'hotel i, després de tres dies d’incomoditats, sense rentar-se gaire ni menjar prou bé, pren un bany. El narrador, que s’estima el subjuntiu, la paraula “potser” i l’expressió “i tot plegat”, ens mostra el viatger en una escena típicament íntima. Al cap i a la fi, el llibre es titula La intimitat. Però Marc Romera excel·leix a l’hora de mostrar una altra mena d’intimitat, més pertorbadora.

L’objectiu del viatger és desconnectar uns dies, visitar una ciutat desconeguda, representar el paper de turista en una ciutat turística que, segurament, té algun aeroport a la vora. Però no sortirà de l’hotel. La relació amb la ciutat es limita, finalment, a les fotografies imaginades d’un turista jove i solitari i a un llibre amb tot d’imatges de llocs típics.

Pensa que de fotos ja en té, o en tindria, a la càmera digital del turista solitari que no ha vist al bufet mentre esmorzava perquè potser era al llit mort mentre a la porta el rètol de no molesteu el mantenia allà d’incògnit vés a saber fins quan, però també pensa que aquests llibres et proporcionen les millors fotos de cada lloc i a més te n’expliquen les circumstàncies, i que és la millor manera de tenir resumit el viatge [ ... ]

Amb les fotos que recullen l’experiència turística d’un altre i les del llibre, ja pot elaborar un simulacre de visita a la ciutat i converteix, per tant, en anecdòtic i innecessari el fet de passejar-hi realment. Aquesta predilecció pel simulacre s’estén a altres pràctiques més íntimes. Després de l’escena de l’assassinat del turista solitari, per exemple:

Així com pot, l’arrossega fins a posar-lo ben posat al llit i el posa com si estigués dormint. Li pren el pols i encara batega; feble, però batega. Agafa del terra la càmera digital del turista i se la mira una estona, estudiant-la, fins que creu que n’esbrina les instruccions. Aleshores la prepara, la posa sobre la tele, prem el botó i s’estira al costat del turista, imagina, i es dispara el flaix. Ja ha fet dos amics, dues coneixences d’aquestes que fan els viatges més interessants i, a més, té un munt de fotos de les coses que ha vist, perquè, esclar, la càmera se la quedarà després d’ofegar amb el coixí el turista, que sobtadament posa menys resistència, segons imagina el viatger, que la noia que té sota el llit de la seva cambra.

Després del deliri dels assassinats, la fotografia imaginada documenta una amistat simulada amb les víctimes. Imagina que s’estalvia l'angoixa de mantenir-hi una relació, ni que sigui fugaç, sostinguda pels rituals que exigeix la cortesia. Però els simulacres que elabora no tenen una frontera precisa, irrompen sovint en la realitat, per dir-ho d’alguna manera, real. I en el desassossec de les últimes línies d’«El viatger» es desvela la fragilitat d’una fantasia íntima: la impunitat total quan s’elabora detalladament una revenja imaginada que supera, amb escreix, el motiu que n'ha ocasionat el desig. Un sentiment tan universal com pertorbador, perquè pertany al recó més inconfessable de la intimitat.

Portades Cobertes

Encara que la portada coberta no sigui lletja, fins i tot si li trobem un cert dinamisme en la composició, Deu assaigs filosòfics i una diatriba exasperada de Mario Bunge no sembla un llibre gaire atractiu. És cert que hi ha llibres il·legibles amb un disseny espectacular, però no es tracta tant d’elaborar un objecte exquisit com de facilitar que un possible lector identifiqui ràpidament l’autor, el títol i l’editorial enmig d’altres llibres.

Ni el nom de l’autor —a sota, en diagonal i en un blanc que no contrasta gaire amb el color de fons— ni el títol destaquen més que el logotip de la col·lecció: Lliçons de la Càtedra Ferrater Mora. Tot plegat em sembla massa confús i no afavoreix precisament la difusió del llibre. I una traducció de Mario Bunge al català em sembla, com a mínim, destacable.

M’he sentit temptat de relacionar aquesta falta de claredat amb el fet que es tracti d’una publicació acadèmica. Però enlloc no s’estableix que les publicacions acadèmiques hagin de tenir un aspecte, si més no, confús. Les editorials independents intenten contrarestar l’avantatge promocional de les grans editorials amb un disseny acurat dels llibres, la qual cosa no evita que trobem nyaps espectaculars, com a l'edició d'El bosque sagrado de T.S. Eliot de Cuadernos de Langre:

A una distància d’un metre, ja no es distingeixen les lletres de la portada coberta. Malgrat la simplicitat i la claredat en la disposició del nom de l’autor i del títol, simplement no es veu res.

Una portada coberta confusa pot ser atractiva, no ho nego pas. Desconec quines regles caldria seguir per garantir el disseny de portades cobertes que seduïssin de manera infal·lible els lectors, però estic segur que una raó important de la bona acollida de Tots els contes de Pere Calders és la portada coberta:

Un apunt no escrit

L’altre dia vaig prendre notes amb la intenció d’explicar un dia qualsevol a la llibreria. Però, un cop a casa, no vaig saber escriure res consistent sobre les feines que realitzem abans d’obrir i durant les primeres hores del matí. Una d’aquestes anotacions —“parlar de la plaga de les editorials independents”— potser hauria servit per organitzar un apunt amb una mica de sentit. La vaig escriure quan obria el servei de novetat d’UDL i agafava els exemplars de La homosexualidad imaginada: Vigencia y ocaso de un tabú, de Norberto Chaves, publicat per Maia Ediciones, una altra editorial petita que publica pocs llibres a l’any, que tria títols pertinents, que té cura dels detalls, etc. Que forma part, per tant, de l'exèrcit d’editorials independents, ensinistrades per penetrar a les llibreries amb tàctiques contra les quals no hi ha defensa possible, amb una avantguarda organitzada al voltant de títols llaminers que vesteixen dissenys atractius; una batalla que ens agrada perdre i que cal sumar a la invasió dels grans grups editorials, que també publiquen obres d’allò més interessants. Amb aquest apunt hipotètic hauria d'haver estat capaç de transmetre la incertesa a l’hora de fer les comandes de novetat i el neguit a l’hora de col·locar els llibres acabats d’arribar, de decidir quins ocuparan els llocs més destacats.

Però una altra anotació —“parlar de Prólogo”—, presa quan agafava una novetat d’Abada, editorial que ara distribueix UDL, em va semblar que em donava un pretext per plantejarme, de nou, escriure alguna cosa sobre les tasques de la llibreria. A partir del sobtat tancament de Distribuciones Prólogo podria haver explicat els problemes que hem patit a l’hora de gestionar les comandes de clients, factures i abonaments o de fer devolucions, o de la incertesa amb què em parlava algun editor independent, afectat pel tancament. No me’n vaig sortir perquè, independentment de les incomoditats que ens està provocant aquesta situació, la preocupació pel comercial de Prólogo que ens visitava cada setmana, un home que coneixia molt bé el catàleg de les editorials i el tarannà de la llibreria, que ens facilitava molt la feina i que ens havia resolt amb eficàcia més d’un problema, m’incitava a escriure un apunt que no sabré escriure.

Quatre anys!

Quatre anys i encara recordo el primer dia, quan

Han canviat moltes coses al llarg d’aquests darrers quatre anys, les

Quatre anys, i



Gràcies per aquests quatre anys de complicitat i llibres.