diumenge, de desembre 02, 2007

La descomposició de la llum

. diumenge, de desembre 02, 2007

Hi ha un assassinat, una vídua rica, la revenja d’una revenja, un fosc tràfic de joies robades... Però aquesta part de La descomposició de la llum passa aviat a un segon terme. És el fil que relliga la novel·la, és veritat, però la intriga que m’ha fet devorar-ne les pàgines ha estat llegir quin personatge protagonitzava cada nou capítol. Pensava titular l’apunt «Exercicis sobre el punt de vista», una d’aquelles ocasions en què el títol és el pretext per escriure l’apunt, i al final l’escric contra el títol nonat, perquè si bé la veu narradora focalitza l’acció en un personatge diferent a cada capítol, d’exercicis —entesos com a provatures o tempteigs— no n’hi ha enlloc: l’ús de l’estil indirecte lliure, per exemple, és d’una elegància i una subtilitat fascinants.


Al vuitè capítol trobem un personatge que no aporta res a l’entrellat. L’àvia —la mare de la protagonista—recorda la seva vida; les persones, els llocs, els moments. La novel·la no hauria patit gens si s’hagués suprimit aquest capítol: seria perfectament intel·ligible. Però hauria estat una pena prescindir-ne, perquè hi trobem els trets que diria que defineixen millor l’estil de Júlia Costa —o, almenys, els que em fan seguir el seu blog. En primer lloc, sens dubte, la seva habilitat per inserir històries que reblen l’ambient de la novel·la, una nostàlgia que mira cap al futur, amb una consciència del pas del temps que oscil·la entre l’esperança i la resignació. En segon lloc, la capacitat per fer-les ben properes, amb la vida de barri com a punt de partida per explicar uns personatges que han passat per la Història amb altres preocupacions que memoritzar els Grans Relats. Passava les pàgines i em sentia com un tafaner que espia la vida dels altres, gràcies, en tercer lloc, a un elaborat to col·loquial ple de matisos sorprenents.


Al final de la novel·la, quan un gir metaliterari posa l’accent sobre la pròpia elaboració de la novel·la, aquest vuitè capítol apareix com un despullament descarnat de la narradora.


També, al final:


El meu món, limitat, era ben lluny d’aquella mena de negocis estranys, dels robatoris de joies i de les xarxes de delinqüents. No era capaç d’imaginar quina mena de socis podia haver tingut en Palau, interessats a recuperar aquells objectes cars, ni tampoc sabia quina mena de manipulació es podia haver fet al cotxe, ni si el mateix Rovira havia tingut cura de provocar l’accident.


I és veritat. I és un gran encert: d’aquesta manera, la narradora explica la part desconeguda de l’entrellat amb al·lusions indirectes i suposicions, de manera que la incertesa augmenta la boira de misteri al voltant d’en Palau. Perquè la llum que ens permet veure les coses passa desapercebuda i és només quan es descompon —en irisar-la un diamant o a una posta de sol— que esdevé objecte de contemplació, de la mateixa manera l’entrellat es descompon en diverses veus a la novel·la, cadascuna de les quals atrau la mirada per ella mateixa. Un món llunyà, a la vila de Solanes, evocat des d’un barri barceloní on la vida quotidiana s’entrellaça amb els fets extraordinaris mitjançant l’experiència, la xafarderia, la novel·la.

10 comentaris:

Júlia ha dit...

Gràcies, Llibreter, el cafeter d'Ocata m'ha dit que passés per casa teva. Estic emocionada de veure'm comentada en un bloc-blog de tan prestigi. Si arriba a best-seller te'n dec una!

Júlia ha dit...

Per cert, malauradament he tingut poca grapa i èxit amb les meves publicacions, però, salvant distàncies, m'he anat bastint un espai geogràfic mig imaginari, mig real: Solanes, Userda, Foguera... i també Barcelona, aquesta, sense màscara.

el llibreter ha dit...

En qualsevol cas, Júlia, gràcies a tu per haver escrit la novel·la. Com que la veig llegir al setembre, per escriure aquest apunt em calia rellegir algun fragment, i al final m'he tornat a capbussar en les pàgines de La descomposició de la llum. Crec que ja t'ho vaig dir en alguna ocasió que m'havia agradat molt.

Salutacions cordials.

Empar ha dit...

Hola a tothom! A Alacant també hem llegit la novel·la de la Júlia. Magnífica, i una aproximació difícil de definir entre sociologia i creació literària.l'aconselle a tots els lectors empedreïts que visiten el seu blog, senyor llibreter.
El capítol que parla de l'amo del Cafè és francament una petita joia literària

Júlia ha dit...

Empar, això d'haver arribat al País Valencià ja em sembla un gran triomf intel·lectual!!!

el llibreter ha dit...

Totalment d'acord, Empar: el capítol IV és una meravella.

Desitjo que n'hi hagi més, de triomfs, Júlia.

Salutacions cordials postgripals.

Empar ha dit...

Això esperem, que la Júlia aviat ens sorprenga amb una altra novel·la!!
Per cert, fa temps vosté i algú mantenien intercanvi d'impressions sobre un tal César Aira. Vinc ara mateix de recollir "cumpleaños" de la llibreria d'Alacant on acostume a comprar-me els llibres. Ja li diré què em sembla.
Salut a tothom!

quimet ha dit...

César Aira és un dels grans descpbriments del nostre estimat llibreter. Si t'agrada, Empar, et recomano COMO ME HICE MONJA, immens!!

el llibreter ha dit...

Espero la teva opinió, Empar. Cumpleaños és un dels llibres més intensos de César Aira. I estic del tot d'acord amben Quimet: Cómo me hice monja aplega tres novel·les breus immenses.

Empar ha dit...

ja m'hi he posat, senyor llibreter, aviat tindrà notícies des d'Alacant. Una abraçada