Els millors

Aviat començaran a sortir les llistes dels millors llibres de 2005. Hi ha revistes i suplements literaris que no poden esperar el final de l’any i ja han publicat les seves llistes, com The New York Times, The Guardian o Lire. Mal fet, perquè encara queden uns dies abans no arribi el 2006 i encara hi ha, doncs, la possibilitat que aparegui el millor llibre de l’any 2005 i poca gent se n’adoni. A més a més, el fet de ser encara dins de l’any 2005 no dóna una distància mínima que permeti observar l’objecte d’estudi amb la perspectiva adequada. La distorsió analítica pot ser considerable pel sol fet d’analitzar el fenomen dins del fenomen. En qualsevol cas, és una injustícia incloure en la mateixa categoria un llibre que va aparèixer a començaments d’any i un de més recent, perquè el primer ha tingut més oportunitats de ser criticat, ressenyat, bocaorellat i, doncs, d’aparèixer a les llistes dels llibres més venuts de la setmana, a la llista dels millors llibres per a l’estiu, a la llista dels millors llibres literaris de Sant Jordi, a la llista dels llibres més venuts del mes, a la llista dels llibres literaris més venuts per Sant Jordi, a la llista de llibres més sol·licitats a les biblioteques, a la llista dels llibres més venuts per Sant Jordi tant si són literaris com si són mediàtics com si són d’autoajuda, a la llista de llibres més esperats de la tardor, a la llista dels millors llibres sobre Sant Jordi, etc.

Com que no em veig amb cor de triar els millors llibres d'enguany, he decidit repassar les lectures de l'any 2003. L’afany d’objectivitat m’ha menat a considerar algunes coses importants. Per exemple: no em sembla just tenir en compte tan sols les novetats publicades al llarg de l’any, atès que moltes d’aquestes novetats són reedicions de llibres publicats dècades —i fins i tot segles— enrere i d’una actualitat, si més no, discutible. Aboleixo, doncs, el criteri de novetat i prenc en consideració com a criteri objectiu tots els llibres que jo he llegit al llarg de l’any 2003, independentment de la data de la primera edició. Un altre problema és decidir les categories. Una possibilitat és la divisió per gèneres —dels gèneres majors o arxigèneres als talls genèrics més primets—, però la manca d’unanimitat en aquest terreny relliscós desaconsella seguir-la: ¿tragèdia, èpica i lírica? ¿narrativa, poesia i drama? ¿ficció i noficció? ¿novel·la postsimbolista dels anys setanta del segle XX, poesia del silenci dels anys del silenci, teatre de text posterior a la crisi del teatre de text? És per això que he decidit crear categories noves a partir de l’estudi intrínsec de cada obra en relació amb el context d'espai i temps en què la vaig llegir. Heus ací el resultat d’hores d’anàlisi minuciosa:

Els millors llibres de l'any 2003

Millor Novel·la Que Millor Mostra La Impossibilitat De Comprendre La Contemporaneïtat Amb Les Millors Eines Interpretatives Que Ens Ha Llegat El Passat Immediatament Anterior A La Contemporaneïtat Estricta:

Siri Hustvedt: Todo cuanto amé.

Millor Novel·la Que Assaja Una Millor Possibilitat De Comprendre La Contemporaneïtat Amb Les Millors Eines Interpretatives Pensades Des De La Pròpia Contemporaneïtat:

Don DeLillo: Cosmòpolis.

Millor Llibre Que Millor Mostra El Camí Cap A La Millor Reflexió Crítica D’Un Mateix I Dels Perills I Malentesos Que Cal Evitar Per Poder Arribar A Formular Millor Alguna Afirmació Amb Sentit Sobre Un Mateix:

Pierre Bourdieu: Meditacions Pascalianes.

Millor Llibre Amb El Qual Més Millor He Rigut, A Banda De Constituir Una Sorpresa Per La Manera Com La Frase Breu Permet La Juxtaposició De Percepcions Allunyades Que Juntes Obren Una Millor Escletxa De Sentit Insospitada, Ex Aequo:

Emmanuel Bove: Mis Amigos

César Aira: Varamo.

Millor Llibre Excepcional Que Millor Parla De La Tercera Cultura Des De La Millor Gramàtica Generativa —Versió Minimista— I Que Millor Té En Compte Les Millors Alternatives Rivals:

José Luis Mendívil Giró: Gramática natural.

Millor Novel·la Que Quan Hom L’Acaba De Llegir La Torna A Començar Immediatament Per Esbrinar Millor On S’Amaga El Parany Estructural:

Amélie Nothomb: Cosmètica de l’enemic.

Millors Escriptors Més Llegits Perquè Acabar Un Llur Llibre Provocava Una Infinita Tristesa Que Tan Sols La Lectura D’Un Altre Llibre Llur Era Capaç De Donar Millor Consol:

Roberto Bolaño, Jordi Coca i Félix de Azúa.

Millors Llibres Que No Tenen Assignada Encara Una Millor Categoria Crítica Per Part Meva Per Poder-los Etiquetar Convenientment Millor Perquè Apareguin Sols O Ex Aequo En Aquesta Llista De Millors Llibres De L’Any 2003 I Que Mostro Tan Sols A Tall D’Exemple Perquè La Indecisió És Amiga De La Llengua:

Eduard Màrquez: Cinc nits de febrer
Gombrowicz: Ferdydurke
Enrique Vila-Matas: París no se acaba nunca
Imre Kertész, Sense destí
J.M. Coetzee, L’edat de ferro
Mercè Rodoreda: La mort i la primavera

La treva

Ho comentava amb un Gran Mestre Llibreter, i tots dos estàvem d’acord: aquests darrers mesos arriben moltes novetats interessants. Sembla com si les editorials s’haguessin volgut espavilar i, al costat dels inevitables productes efímers de sempre, dediquessin una major atenció als llibres que romandran als prestatges, tant si es venen gaire com si no. Alguns anys enrere, aquest fenomen m’hauria provocat molta angoixa, perquè és impossible tastar-ho tot. Ara ja sé que al llarg de la meva vida no llegiré sinó una part insignificant dels llibres que m’agradaria poder llegir. Així doncs, trio alguns títols, els examino per veure si em fan el pes, fins que decideixo. De la major part dels llibres, al capdavall, queda ben poca cosa: el record d’algunes idees, uns personatges, fragments d’arguments, la promesa sovint incomplida de rellegir-lo un altre cop, relacions amb altres llibres —d’on deriven genealogies íntimes de lletra— i sobretot una sensació de satisfacció, de gratitud, d’alegria o de decepció que sí perdura.

Roger Chartier, a Kosmopolis 05, explicava la revolució de la lectura al segle XVIII. Els historiadors francesos tenen molta habilitat per adaptar els talls cronològics mundials a la història particular de França. Així, l’Edat Mitjana, tu sais, s’acabaria en realitat al segle XVIII —amb la Revolució Francesa, evidentment—, i tan important com l’aparició de la impremta és la generalització de la lectura extensiva —també al settecento—, contra la pràctica més habitual fins llavors de la lectura intensiva. Pensem que Isidor de Sevilla va escriure les Etimologies a partir d’una biblioteca personal d’unes poques desenes de títols, o que si volia consultar una obra havia de viatjar dies i dies fins a la biblioteca on guardaven algun dels manuscrits. Un llibre era llavors un luxe, es llegia i es rellegia i, gairebé sense adonar-se'n, els lectors-oïdors aprenien de cor llargs fragments de text. La lectura extensiva i la intensiva, de fet, conviuen; depèn del lector decidir quin autor, llibre, poema o capítol desa a cada categoria. Suplements culturals, revistes literàries, blocs o programes de ràdio i de televisió influeixen tant com cadascú vulgui ser influït. A mi, sovint em convenç més l’opinió oportuna d’un company, un amic o un client que altres opinions tan documentades i lúcides com llunyanes.

Durant les darreres setmanes he llegit llibres de poesia que m’han agradat molt, i per raons molt diverses: Jardí amb cangurs de Melcion Mateu, El lago de los botes d’Edgardo Dobry, Pragari de Mireia Vidal-Conte, El cigne cec de Josep Maria Sala-Valldaura i Odiseo confinado de Leónidas Lamborghini. M’ha entusiasmat El somriure de l’atzar, on Feliu Formosa es concentra a esbrinar el orígens de la creació artística, des dels grans noms de la literatura com Thomas Mann o Kafka fins al treball quotidià de l’actor que prepara el seu personatge. M’ha fet mal tot el cos pel riure que m’ha provocat César Aira amb Cómo me reí, després de gaudir amb Diario de la hepatitis i La princesa Primavera durant lànguides hores que vaig arrabassar indolent a la son. Ajorno la lectura de Gog de Giovanni Papini, Bienvenidos al desierto de lo real d’Slavoj Žižek, En la llama de Juan Eduardo Cirlot, La República mundial de las letras de Pascale Casanova, la relectura de Profanaciones de Giorgio Agamben, i d’altres, entre novetats i llibres pendents des de fa molt de temps. La raó és una obra que espero des del setembre, que ha endarrerit la seva aparició fins ara i que després de les primeres pàgines m’ha convençut de la conveniència d’aturar uns dies el riu de lectures i seure amb el propòsit de fer-ne una lectura lenta i atenta: Els detalls del món, de Biel Mesquida.

Abracadabra

Tornava a llegir els assaigs de Profanaciones de Giorgio Agamben i, com passa de vegades, el començament de “Magia y felicidad” m’ha menat a pensar en coses que no tenen gaire a veure amb el tema de la lectura. Cito el començament:

Benjamin dijo una vez que la primera experiencia que el niño tiene del mundo no es “que los adultos sean más fuertes, sino su incapacidad para la magia”. La afirmación, hecha bajo el efecto de una dosis de veinte miligramos de mezcalina, no es por eso menos exacta. Es probable, de hecho, que la invencible tristeza en la que se precipitan a veces los niños surja de esa conciencia de no ser capaces de magia.

Aquestes paraules m’han fet recordar els llibres infantils que aquests dies trobem disseminats per la llibreria. Els colors vius de les portades i la diversitat de formes i mides ens permeten detectar-los i deixar-los a lloc més fàcilment que els altres, els llibres per a adults. Aquest desordre posa en evidència que malgrat els jocs d’ordinador, el cinema, la televisió i altres distraccions tecnològiques, els llibres infantils i sobretot els àlbums il·lustrats exerceixen una rara fascinació sobre els infants. Una explicació seria la gran qualitat i imaginació que es reparteix per un bon grapat d’editorials. De fet, anomenar-ne algunes s’assembla molt a conjurar un encanteri: Kókinos, Media Vaca, Corimbo, Kalandraka. No entenc gaire de psicologia, i menys encara de psicologia infantil, però tinc la sensació que obrir un llibre com Enciclopèdia prehistòrica: Dinosaures de l’editorial Cruïlla, un llibre desplegable —o amb pop-ups com els que hi havia a l’exposició de CajaMadrid a la Plaça de Catalunya— deu ser una cosa molt semblant a creure encara en la possibilitat de la màgia. Quan el procés de socialització dels infants els aboca a comprendre les limitacions reals amb què conviuran durant tota la vida, aquesta mena de llibres, que poden obrir, tocar, llegir i admirar semblen un refugi contra la “incapacidad para la magia”.

Una vegada, un client va demanar que li emboliqués un àlbum il·lustrat, no recordo quin, però va afegir que deixés obert l’embolcall d’un costat per poder-lo llegir abans de regalar-lo. No és estrany veure algun lector que s’està força estona a la secció de llibre infantil, i que s’entreté amb els àlbums amb el pretext que n’ha de triar un per regalar-lo a una neboda, un nét o al fill d’uns amics. I és veritat que molts d’aquests llibres també em sedueixen amb el seu encanteri. Una felicitat que ens sorprèn entre dibuixos i històries que ja no són per a nosaltres, i que quan els deixem als prestatges o els regalem als infants ens fan sentir una mena de nostàlgia de la màgia, una “invencible tristeza”, també.

Els ulls de Tirèsies

Ahir a la nit buscava enllaços per a l’apunt d’avui quan vaig recordar que els dimecres emeten Saló de lectura. És l’inconvenient dels ponts i aqüeductes festius: el calendari pren complicats arabescs. Encenc la tele i em trobo que parla Antoni Clapès just quan acaba la seva intervenció sobre Els ulls de Tirèsies. Acaba de publicar un llibre d'aforismes molt recomanable, Carnet al margen, en edició bilingüe espanyola i catalana amb traducció de Carlos Vitale. L’acompanyaven Valeria Bergalli, de l'editorial Minúscula, Gabriel Bravo de l'editorial Morsa i Jesús Aumatell de l'editorial Emboscall. Estaria bé organitzar un Micro-Saló del Llibre per difondre aquestes editorials que editen pocs llibres i sovint amb molt d’interès: Rosa Cúbica, Perifèric Edicions, Labreu, Funambulista, Ensiola —que acaba de reeditar Haceldama de Blai Bonet—, Afers, L’esguard, Hiperdimensional, etc.

Estic convençut que la col·lecció de plaquettes Els ulls de Tirèsies és un dels esdeveniments més importants de la poesia catalana del darrer any. Uns pocs fulls plegats i sense relligar —rebutgeu imitacions— que ofereixen una molt saludable diversitat. De l’obra acabada a l’esbós d’un llibre en curs d’escriptura, del poeta consagrat al jove poeta que comença, de la nuesa formal a la densitat conceptual, del vers precís a l’error imperdonable, de Catalunya a Mèxic, passant per Itàlia i altres països. Des de la senzillesa, i sense oblidar les altres activitats que l’ocupen, Antoni Clapès ha sabut construir un refugi discret però ample per als amadors de la poesia. Els qui pensin que la poesia només pot ser d’una sola manera i prou faran bé de llegir altres coses.

El 2 de novembre es va celebrar la presentació dels 10 darrers lliuraments de la col·lecció, amb una lectura de poemes a l'Horiginal. Són aquests:

11. Carlos Vitale: Duermevela. Poesia mínima, densa, que es clou amb un sol dibuix senzill de Benet Rossell.

12. eduard escoffet: carrer d’urgell. No fa llibres. Es manté fidel a la promesa: això és tan sols una plaquette.

13: Josep Pedrals. Ajornat: sortirà a la primavera, amb el nou lliurament de plaquettes.

14. Joan Duran i Ferrer: Assaig d’àngel. Tremola, recita, sensual tremola, recita. De CEL: "Mira que tot estava escrit i al penja-robes".

15. Laia Noguera i Clofent: Incendi. Abans que surti a recitar m’apunten discretament que és la veu més eròtica de la poesia catalana.

S’ofereix nafra per ficar-hi el dit o la polla.
Econòmic. Sang inclosa.

16. Pietro Civitareale: En el matí de les paraules. Poesia nua. Una precisió de diamant. Atemporal. El temps.

17. Jorge Souza: Ojos de ágata.

Vine de fuera, quizá de un espejismo
en el que alguien soñaba que era éste
y encontraba en sus sueños al otro que yo soy,
construyendo estos ojos, inventando
esta luz, estas palabras.

18. Ester Xargay: Ainalar. Unes fotografies de Roser Bover són el pretext d’uns poemes que animen i adverteixen sobre la vida a un infant.

19. Yael Langella: Unbekannter Dichter. Poeta desconegut. A les antologies de l’Alemanya nazi, Lorelei de Heine ja no era de Heine —jueu— sinó d’un poeta desconegut, esborraven Heine, però no podien esborrar Lorelei.

20. Robert Creeley: Primavera a Sant Feliu.

Conec
una història
que puc explicar
i explicaré

21. Maria Baranda: Fictícia. "Todo comienza con la luna y un cielo desolado": un torrent de versos, un vertígen.

22. Carlos Serrano: Ronda del mig.

No puc acabar l'apunt sense felicitar la Barcelona Review pels seus 50 números, una activitat que celebro i agraeixo.

Cromatisme polièdric

Sempre he volgut ser artista, treballar amb tot de materials diversos i crear Obres d’Art que omplissin el món de nous sentits per explicar-lo. I guanyar molts calés. Tret de la part econòmica, l’Art no s’ha convertit en una frustració: la llibreria m’ofereix l’oportunitat d’assajar formes de creació inèdites i secretes. La matèria que treballo són els llibres i la desplego sobretot per les taules de novetats que són, alhora, el taller i l’obra de l’artista.

Dispersió cromàtica. Al llarg dels anys he experimentat diverses formes de composició cromàtica. La forma clàssica establia el procediment per articular els llibres per col·leccions, de manera que s’organitzava una distribució de masses i volums de coherència interna polièdrica que tendia a expressar amb infinitat de matisos les contradiccions, confrontacions i indiferències de la discursivitat aplicada a la indústria editorial. Darrerament, el meu art ha evolucionat cap a la dispersió. La percepció de les formes de producció de sentit està mediatitzada per infinitat de condicionadors impolièdrics que obstaculitzen una visió directa de les coses en el seu essencialitzament. Per exemple, repensar i destruir la contigüitat dels títols que pertanyen a una mateixa col·lecció em permet mostrar la complexitat que afegeix la sobredeterminació discursiva a l’hora de construir la identitat de l’individu. He intentat en diverses ocasions treballar la dispersió des del minimalisme, però l’excés de producció editorial no m’ha permès encara introduir aquesta intuïció creativa en la Història de l’Art.

Nomadisme. L’exili com a estranyament del jo constituït transitòriament com a Altre és el punt de partida per a un distanciament crític respecte al llibre com a objectització de(l) discurs. L’autoreflexivitat és imprescindible sempre que el lloc de l’exili sigui parentesitzat i admès com a modificabilitat inestable. Posar una pila de llibres d’Antonio Gala en contigüitat immediata dels autors de narrativa eslava i germànica durant una hora i vint-i-cinc minuts permet desemmascarar les categories que impedeixen el reconeixement de nosaltres mateixos com a Altre.

Interacció. Les taules de novetats són una plataforma d’interacció oberta als lectors, que esdevenen així coautors de l’obra. El fet de comprar o consultar un llibre modifica la relació volumínica que presentava fins llavors la taula de novetats, ni que sigui durant un lapse temporal incert. Això és evident, sobretot, en la secció de llibre infantil, on la intervenció altament caòtica i irreflexiva dels lectors aconsegueix resultats d’una bellesa tan intensa com espontània. Les innovacions més agosarades han consistit en apilar llibres jugant amb la inestabilitat. Un lector podia, llavors, passar, interactuar i fer caure la pila, amb la qual cosa l’atzar intervenia amb una nova disposició del material sobre el terra. La fragilitat del subjecte, quan la constitució mateixa del subjecte és posada en qüestió, és, doncs, l’argument conceptual que permetia passar de la instal·lació a la performance, en un híbrid interactiu de conseqüències tan imprevisibles com enriquidores. Malauradament, l’alt volum de devolucions d’exemplars en mal estat desaconsella perseverar en aquesta línia d’investigació creadora.

Poliedrisme. Una de les meves paraules favorites és polièdric, la faig servir molt sovint: aquest llibre és polièdric, aquest autor és polièdric, aquesta pàgina en blanc és polièdrica. I el meu art és polièdric, evidentment.

Ironia. Aquest és un dels conceptes clau de la postmodernitat. I jo sóc irònic perquè sóc polièdric. Des del punt de vista artístic, hi ha diverses formes de treballar la ironia. El material textual és un dels més mal·leables a l’hora d’intervenir en la disposició dels llibres de novetats. De la creació de cadàvers exquisits a partir dels títols dels llibres a la interacció entre autors que pertanyen a capelletes rivals mitjançant l’intercanvi de les faixes de promoció on s’inscriu la cita, nom del premi que ha guanyat o altres mostres de la riquesa intrínseca de la frase publicitària.

Improvisació. Aquest és el concepte cabdal que engloba tota la meva vida artística. És molt important no reflexionitzar per endavant com ha de quedar la taula. Les novetats arriben de manera imprevisibilitzada. Per encabir tres títols nous cal decidir de manera intuïtivable —això és: tenint en compte un munt de dades que manipulitzades sense saber ben bé com— quins s’han de treure, quins cal desplaçar nomadismàticament per mantenir la dispersió cromàtica, quina quantitat d’exemplars hi deixo per posar en evidència la tensió polièdrica / impolièdrica del material, de quina manera la introducció d’una nova pila de llibres modifica la xarxa de relacions iròniques establertes fins llavors, etc.

Rosa Cúbica

Acumulo llibres, revistes i només m’adono de l’excés quan no trobo alguna cosa. Volia escriure sobre la revista Rosa Cúbica, sobre l’oportuna reedició alguns mesos enrere del número 15-16, titulat Paul Celan: rosa de nadie, i ha estat justament aquesta la revista que buscava, que no he trobat fins fa un minut, després de perdre algunes hores remenant paperam pertot. La col·lecció completa —ara sí, quin descans— de Rosa Cúbica és una de les joies de la meva biblioteca. El número 0 és de 1987, té tan sols 20 pàgines i recull poemes de Paul Klee, Albert Ràfols-Casamada i Alfonso Alegre, que hi escriu:

Asumir de forma crítica una pluralidad de pasados sin prefijar nuestro futuro; no buscar un lugar en el equívoco generacional. Construir un espacio de creación donde hacer sensible la objetividad secreta de las cosas y la luz que las sueña; un espacio de creación que tenga lo único que permanece: el temblor de lo efímero.

Alfonso Alegre i Victoria Pradilla dirigeixen una revista de lenta elaboració, de periodicitat erràtica, que justifica l’esforç i la paciència d’elaborar-la per la bellesa inqüestionable del resultat. Al marge dels corrents predominats en la poesia espanyola, si hi ha un fil conductor és la diversitat a l’hora de reivindicar l’heterodòxia. Dedicar el número 3-4 de 1989-90 al Tercero mar, l’època última de Juan Ramón Jiménez, era llavors necessari i agosarat. A partir de La estación total, la seva poesia escrita a l’exili era coneguda a través d’algunes antologies i si algú volia saber-ne més havia de cercar a les biblioteques per capturar volums descatalogats. Havia de ser precisament Alfonso Alegre qui ens oferís alguns anys després Lírica de una Atlántida.

La millor declaració d’intencions és el número 10-11: La tradición otra, amb escrits de Joan Brossa —reivindicat també amb la publicació de Suite tràmpol o el compte enrera—, Juan Eduardo Cirlot, Pere Gimferrer, Francisco Rico o José Ángel Valente, entre altres. En l’assaig de Valente sobre Edmond Jabès —la singularité est subversive— llegeixo:

Cecil Roth narra el encuentro, en 1917, del judío polaco Manuel Scwartz, un ingeniero de minas, establecido en Lisboa, con la comunidad marrana de Belmonte, un lugar fronterizo perdido en el norte de Portugal y próximo a tierras españolas (...) Los marranos de Belmonte creían que eran los únicos judeos de la tierra. Sólo llegaron a identificar a Schwartz como “uno dos nossos” cuando aquel recitó el Schema, Israel y oyeron la única palabra hebrea que, al cabo de tantos siglos, habían conservado: el nombre de Dios, Adonai.

Jabès, el Zohar, la Epístola moral a Fabio, Marius Schneider, Màrius Torres, la cançó popular. Qualsevol número de Rosa Cúbica ha estat per a mi un plaer que m’ha permès descobrir autors i maneres singulars de llegir-los. L’últim que han publicat, el 23-24, tardor de 2002-2003, està dedicat a la poesia mexicana: Con la x en la frente. Diré tan sols que és excepcional.

A més a més del de Joan Brossa, Ediciones de la Rosa Cúbica ha publicat alguns llibres. Pocs i selectes. Seré injust i n’esmentaré tan sols un, una altra joia que es troba exhaurida: En compañía de Genios, de Frances Steloff, subtitulat Memorias de una librera de Nueva York. Cito:

(...) por repetir las palabras que Frances Steloff le oyó decir Ciryl Connolly después de su primer contacto con la Gotham Book Mart: “Jamás había visto bajo un mismo techo tantos libros que me apeteciera leer”.

Un nus

Una senyora gran, prima, lenta, em distreu d’un documental a l’exposició Literatures de l’exili, al CCCB. Per l’edat que aparenta és molt probable que tingui records de l’època dels camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, Adge... No la segueixo, no vull envair el seu recolliment ni que sigui furtivament; miro més documentals fins que ja no la veig i continuo l’itinerari. La distribució dels objectes, papers, pel·lícules i obres d’art és molt encertada: abundant però sense aclaparar. Des del començament, des dels testimonis de la desfeta i de l’èxode, noto un nus a la gola que no es desfarà fins molta estona després d’anar-me’n. El record és el lloc, com diria un amic. Un dels comissaris, Francesc Abad, és el responsable d’una altra exposició molt colpidora: El camp de la bota, que s’ha pogut veure en diversos pobles i ciutats. Un vincle entre ambdues exposicions és el rebuig de construir una gran epopeia de la derrota i acostar-se, en canvi, a les històries individuals: posar noms i cognoms als darrers refugis, als camps de concentració, a les ciutats de França i d’Amèrica que finalment els van acollir. Les filmacions de Joaquim Jordà recullen els records dels qui des del segle XXI encara poden oferir un testimoni del pas dels exiliats. Un pagès parla de tot el que la gent abandonava: bestiar, roba, mobles, automòbils... i malalts que morien a pocs quilòmetres de la frontera.

Julià Guillamon: “La corbata de Pere Vives. Agustí Bartra va conservar al llarg de tot l’exili la corbata que el seu amic Pere Vives li va donar en el moment de sortir del camp de concentració d’Adge. Vives va morir a Mauthausen d’una injecció de Benzina al cor l’any 1942, quan Bartra ja vivia a Mèxic”.

Em sorprenc mirant una pantalla on es mostren portades de llibres. Són algunes de les editorials que els exiliats van fundar o impulsar: Ediciones Era, Quetzal, Fondo de Cultura Económica, Siglo XXI... Pere Quart recita les Corrandes d’exili al Price del poetes. A la sortida, més llibres. No podia ser d’una altra manera.

Llegeixo el catàleg escrit per Julià Guillamon i celebro que no sigui un simple apèndix de l’exposició. Tot i que l’autor explica una part de la feina de recerca de dades, el llibre descriu la trobada amb testimonis de l’exili. Enric Cluselles, l’últim supervivent dels intel·lectuals que van viure uns mesos a Roissy-en-Brie, junt a Anna Murià, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra o Carles Riba, entre altres. Teresa Rovira, filla d’Antoni Rovira i Virgili. Núria Folch, vídua de Joan Sales. Roger Bartra, fill d'Agustí Bartra i Anna Murià. Onze capítols, titulats amb noms propis: com es van adaptar al nou país, les estratègies per mantenir unes mínimes estructures culturals en català, com seguien l’evolució de la Segona Guerra Mundial, què feien per viure, quan i per què decidien tornar —si és que tornaven—, les xarxes de persones i entitats que els donaven suport en els inicis, les desavinences, detalls reveladors de la vida quotidiana, etc. Com a bon lector, Julià Guillamon reconeix un indret que apareix en alguna novel·la oblidada que fa molt de temps que no es troba a les llibreries, identifica un personatge a partir de la descripció fortuïta d’un conegut de la família, vincula situacions de la ficció amb fets viscuts. Molts llibres que encara no he llegit i que ara se m’han fet necessaris, que llegiré amb les veus del catàleg i de l’exposició.

I havia guardat un manyoc de claus: les claus de Barcelona, de la caseta de Castelldefels, de la Institució de les Lletres Catalanes. Aquelles claus que a l’abril de 1941 Francesc Trabal encara duia a la butxaca.

Julià Guillamon: Literatures de l'exili, pàg. 22.

Bel contento

Si teniu previst d’anar a París, abrigueu-vos: fa molt de fred. La setmana passada vaig cremar els darrers dies de vacances de l’any amb el millor regal que m’han fet mai: quatre dies a París i les entrades per escoltar Andreas Scholl al Théâtre du Châtelet. Envejo els qui saben parlar de música, sobretot ara que no tinc les paraules per descriure el concert. Com un adolescent, en acabat vaig demanar a Andreas Scholl que em signés el programa i que ens deixés fer alguna fotografia.

Vam passejar pels barris que més ens agraden, especialment el Marais, el Quartier Latin, el Beaubourg. Estic convençut que fer de flâneurs, caminar sense un propòsit concret, és la millor manera de conèixer una ciutat, o de fer-nos la il·lusió turística que hem penetrat una miqueta en l’essència de París: descobrir la llibreria de L’Âge de l’Homme o de Robert Laffont, les pastisseries, una mica de tristesa per la llibreria de l’editorial Honoré Champion, que es trasllada i es ven la seu a la riba del Sena, la Pizzeria Kosher de la Rue des Rosiers, le Beaujolais nouveau est arrivé, entrar a Notre Dame quan un orgue amenaçador acompanya la missa cantada —Quoniam tu solus Sanctus, tu solus Dominus, tu solus Altissimus—, recórrer la Rue Vaneau com a homenatge a Doctor Pasavento, el barroquisme de la il·luminació nadalenca de les galeries La Fayette...

Al Pompidou, Big Bang; Destrucció i creació dins l’art del segle XX, en què reordenen la col·lecció per temes, amb un efecte sorprenent per sol fet de jugar a col·locar una obra al costat d’una altra per posar en evidència una relació que de vegades és molt prima. Un màquina de generar sentit per als amadors de l’hermenèutica. També, l’exposició sobre el Dada, aclaparadora, laberíntica, amb un excés de dades que demana més d’una visita. Un meravellós imprevist: l’exposició que celebra els quaranta anys d’editor de Christian Bourgois.

I és clar, afegir llibreries a la meva col·lecció. No gaires, perquè així tinc un pretext més per tornar-hi. A L’écume des pages, La Hune, Shakespeare & Co. o la Galerie de la Sorbonne, entre d’altres, he afegit:

—La Librairie Hispano Américaine, un establiment petit que té sobretot llibres espanyols; una mica decebut, perquè esperava trobar-me més llibres americans —Juan Gelman, Mario Bellatin, Osvaldo Lamborghini...—, al final van caure dos títols de César Aira.
—La llibreria de José Corti, una meravella, just al davant dels jardins de Luxemburg. Tot el fons de l’editorial a l’abast: traduccions al francès d’Ausiàs March, Juan Ramón Jiménez, José Ángel Valente o Roberto Juarroz —que m’han dit que té mols lectors a França. Vaig comprar un volum d’entrevistes a Julien Gracq.
—Les mots a la bouche, una llibreria gai magnífica que vam trobar de casualitat. A la primera planta, literatura i ciències humanes amb una molt bona selecció de queer studies. Al soterrani, els inevitables llibres de fotografia eròtica i les pel·lícules, amb títols molt interessants. Malauradament, no estaven subtitulats. Vaig comprar Adieu Fombonne d’Emmanuel Bove.

La haine sí estava subtitulada. Coses dels autodidactes: veure pel·lícules en francès subtitulades en francès, i amb més motiu quan els protagonistes parlen en argot. Agraeixo als francesos la paciència amb què fan servir una ortografia que té com a criteri fonamental l’etimologia. A ells els obliga a escriure un munt de lletres que no pronuncien, a mi em permet llegir precàriament el francès.

I sí, aquesta vegada sí que vam pujar a la Torre Eiffel.

Ideologia i sentit comú

Crec que no m’equivoco gaire si afirmo que la paraula ideologia pateix de mala reputació. Per a explicar-me, potser és millor que recorri a Terry Eagleton:

Algunos de los hombres de la calle más vociferantes son los sociólogos norteamericanos. En el período de posguerra, la creencia de que una ideología era una manera esquemática e inflexible de ver el mundo, frente a una sabiduría más modesta, fragmentaria y pragmática, se elevó desde la categoría de muestra de la sabiduría popular hasta la de teoría sociológica elaborada.

Aquesta maniobra s’ha estès a les espanyes i ha alimentat, sobretot, els ideòlegs conservadors, que acostumen a rebutjar les ideologies amb commovedores i senzilles apel·lacions al sentit comú. Desconfio quan escolto que algú reclama més sentit comú. Encara no he trobat dues persones que coincideixin a aplicar això del sentit comú de la mateixa manera.

El cas és que els ideòlegs del sentit comú presumeixen d’una immediata aprehensió de la realitat real, al contrari que les pobres víctimes de les ideologies. L’única objecció és que per realitzar aquesta operació han d’esquematitzar l’abast de la ideologia que es vulgui criticar i reduir-la a una caricatura inoperant. És el cas dels nonacionalistes, que presumeixen d’un coneixement no mediat de la realitat real i s’omplen la boca de sentit comú, però redueixen les diverses formes de nacionalisme a la versió més ridícula possible. Una manera molt còmoda de reflexionar i de tenir sempre raó.

Llegia el magnífic llibre Ideología de Terry Eagleton i pensava en un llibre que he deixat a mitges: Lenguas en guerra. Irene Lozano se situa en la banda dels nonacionalistes i presenta com a natural, lògica, senzilla i de sentit comú la seva anàlisi de la situació de les llengües a Espanya. Per fer-ho utilitza una de les argumentacions més banals: el record dels orígens. Hi havia una vegada una època daurada —un capítol es titula “La edad de la inocencia en España”— en què les llengües convivien de manera harmoniosa a la península. Després, els nacionalismes van pervertir-ho tot; però tranquils: aquí tenim els nonacionalistes per mostrar l’evidència i tornar a l’època diàfana de la convivència. És un argumentació vella però eficaç, com ho demostra que valgui per als nacionalistes essencialistes —l’esplendor medieval o l’imperi ultramarí que cal emular amb les eines de la modernitat—, per a la Real Academia Española —l’espanyol clàssic ha estat corromput pels periodistes però si compreu els nostres diccionaris restablirem l’antiga perfecció de l’idioma—, per als testimonis de Jehovà —els antics cristians anaven tots al cel, l’església catòlica i altres sectes rivals tot ho corrompen i encara sort que nosaltres garantim el poblament del Paradís—, per al sabó de Marsella, per als iogurts, etc.

Una evidència és que les llengües serveixen per comunicar-se. Les llengües mai no es barallen. ¿Qui no estaria d’acord amb unes afirmacions tan diàfanes? L’autora hi està d’acord, però titula el llibre Lenguas en guerra. Cal tenir en compte sempre quin individu afirma això i des de quina posició. Les llengües, com a entitats abstractes que fem servir per entendre’ns, no són mai bel·ligerants. Les persones sí que ho són.

Una mostra de la noideologia nonacionalista:

Entre el personal altamente cualificado, los empleados y técnicos medios, empresarios, comerciantes, artesanos y propietarios agrarios, el 46 por 100 declara que el catalán es su lengua propia, frente al 40 por 100 que lo dice del castellano y el 12 por 100 que considera a los dos por igual. Sin embargo entre los obreros cualificados y no cualificados, los capataces, contramaestres y trabajadores agrarios o del sector servicios, la proporción de los que consideran su lengua el catalán desciende hasta el 26 por 100, mientras que los hablantes natos de castellano llegan a sumar el 66 por 100. Los niveles de bilingüismo descienden también hasta el 6 por 100 en los sectores laborales más bajos. No se puede decir que ser hablante de castellano impida acceder a los puestos de mayor prestigio social, pero tampoco esa lengua garantiza a nadie una buena posición social. Por el contrario la escasez de hablantes natos del catalán en los sectores inferiores de la escala social sí parece indicar que la lengua vernácula es una garantía de ascenso social. Eso y no otra cosa es el privilegio lingüístico: la mayor seguridad de promoción de quienes dominan la lengua local.

No sembla interessar a Irene Lozano saber que la immensa majoria d’hablantes natos de l’espanyol provenim de l’emigració i que, en la competència per l’ascens social, les nostres famílies van començar amb un capital econòmic, social, simbòlic, etc. generalment menor que els hablantes natos del català. Una mica de complexitat espatllaria la transparència de la seva argumentació. No interessa a l’autora admetre que el domini de la llengua local gairebé sempre implica el domini de la llengua alocal, nolocal o inlocal i denota una major capacitat d’adaptació, característica que totes les proves d'aptitud avaluen positivament. No interessa a l’autora fer un cop d’ull a les demandes de feina: de vegades es demana l’anglès, de vegades es demana el català, però la llengua que no es demana gairebé mai, perquè no cal, perquè és imprescindible, és l’espanyol. Irene Lozano no deu voler saber que si hi ha discriminació perquè l'accent no és prou genuí, sol ser en relació a les parles transatlàntiques de l'espanyol. Se sorprendria l’autora de l’eficàcia de la seva argumentació si substituïm hablantes natos del català per persones que usen corbata i hablantes natos de l’espanyol per persones que no usen corbata. El resultat seria el privilegi corbatístic: la mayor seguridad de promoción de quienes dominan el nudo de la corbata.

Encara no entenc com és que els nonacionalistes no han aprofitat el debat sobre l’estatut per exigir la supressió del terme nació de la constitució espanyola. Quina decepció!

Celebracions

El cedulari general: una calaixera amb més d’un milió de fitxes. Les llibretes on registrava les excursions. Amidament de Joan Coromines: a l’entrada de la instal·lació de Perejaume hi ha les preguntes i respostes que el filòleg va anotar a propòsit de dues viles, per aclarir l’ús més genuí del topònims, i l’entrada corresponent a l’Onomasticon Cataloniae. Paraula i territori. El catàleg, una petita meravella, reprodueix el “sonograma del so conjunt que fan totes les entrades del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana” i el “sonograma del so conjunt del topònims de les 1.332 excursions que Joan Coromines va dur a terme del 1923 al 1979”. Podreu escoltar els dos sonogrames a La Pedrera. També hi ha la cartografia digital de l’onatge marí. Perejaume l’encerta: Joan Coromines és la desmesura.

Des de Paper de vidre m’informen d'una exposició a la Fundació Palau i Fabre, a Caldetes:

Per cert, el dia 30 de novembre, a dos quarts de nou del vespre, la gent de Paper de vidre presenta al Bar Horiginal el núm. 34 de la revista i, a més a més, s’hi projectaran 4 curtmetratges de l'Isaki Lacuesta i hi haurà un petit recital d'El Chico Con La Espina En El Costado.


La revista Quimera celebra els primers vint-i-cinc anys amb un número de luxe. Crítics i escriptors defineixen conceptes literaris. Com a mostra de l’encert de l’Alfabeto de los géneros, alguns dels col·laboradors: Enrique Vila-Matas l’autoficció, Jordi Gràcia el diari, Anna Caballé les memòries, Darío Villanueva la novel·la, Luís Mateo Díez la novel·la curta, Pere Ballart la poesia, Javier Cercas els relats reals, Juan Antonio Masoliver Ródenas la ressenya o Jordi Doce la traducció, entre altres.

Saló

Dimecres plovia. Potser per això no hi havia gaires adults al Saló del Llibre de Barcelona. Pocs obstacles, per tant, perquè el xivarri del nens s’expandís lliurement a través de la immensitat del palau núm.1 de la Fira de Barcelona. Tothom semblava avorrit a les casetes, tret de l’estona que passaven els escolars i arreplegaven fulletons que després els pares llançaran a les escombraries davant la indiferència dels fills recol·lectors, entretinguts potser amb la lectura d’un llibre.

Espero que el Saló s’animi aquest cap de setmana. Crec que és necessari comptar amb un bon aparador de la indústria editorial catalana. Però el lloc és car i no totes les editorials poden llogar-hi un espai. Sort que hi ha els stands d’entitats que acullen editorials petites que d’una altra manera no hi serien. Són aquestes editorials les que m’interessen. Els llibreters ja tenim tota la informació que les grans editorials exhibeixen al Saló. Em vaig dedicar, per tant, a la informació més precària: a anotar títols d’editorials de les Illes, del País Valencià o de l’Asociación de Editoriales Universitarias Españolas, entre d’altres, que m’havien passat desapercebuts.

La distribució és un tema recurrent a les converses amb les persones que miren de mantenir editorials petites i mitjanes. Seria interessant que les distribuïdores també participessin al Saló; d’aquesta manera, les editorials descontentes podrien conèixer millor quines opcions estan més a prop de la seva línia editorial i les distribuïdores haurien de tenir més cura del servei. N’hi ha que ja treballen molt bé, evidentment.

També hi havia llibreries, però hi assisteixen sota l’aixopluc d’algunes editorials i només tenen els llibres d’aquestes editorials. Una limitació i un contrasentit, doncs, perquè llibreries excel·lents ofereixen al Saló un fons limitat que no té res a veure amb la diversitat, amb l’esforç quotidià que les distingeix dels hipermercats de l’oci.

Vaig dinar amb un futur gran editor que em va il·lustrar amb algunes tafaneries de l’ofici. És un plaer xerrar de llibres amb gent que s’hi dedica. Com un llibreter de Buenos Aires —ciutat amb una elevada densitat de Grans Mestres Llibreters— que té cura d’una paradeta especialment llaminera: editorials argentines i mexicanes. Us animo a descobrir-la.

Per a un llibreter, doncs, el Saló té poca utilitat. Vaig passar una bona estona gràcies a les converses imprevistes que van sorgir. Per als lectors, en canvi, sí pot representar l’oportunitat de trobar editorials i llibres que a la llibreria no destaquen tant o que no acostumem a tenir perquè, simplement, no podem tenir-ho tot. El fet més rellevant és que hi ha molts llibres de fons a la venda. Això m’agrada.

I poc abans d'anar-me'n, la gran sorpresa: El somriure de l’atzar, el segon volum dels dietaris de Feliu Formosa que publica Perifèric Edicions i que arribarà a les llibreries a partir de dilluns. M’alegra molt veure que a la contraportada hi ha això:

L’home descentrat pel desig, una angoixa que ens toca molt a prop. Un gran llibre.
(El Llibreter, bloc)

No sé si és la primera vegada que citen un bloc d’aquesta manera, en un llibre tan important al costat de crítics de debò. Per a mi és un honor, Xulio.

Imitació del joc

Fa uns dies que fullejo un llibre que Nick Hornby va publicar l’any passat: The Polysyllabic Spree. Recull els articles que va escriure per a la revista Believer en els quals parla de llibres, amb l’inconvenient que no conec gairebé cap dels llibres que comenta. M’agrada, però, la manera com parla de la lectura, amb una mena antiintel·lectualisme que sempre he trobat molt anglosaxó; com un aficionat als rallies parlaria de cotxes o un seguidor de l’Arsenal compararia les alineacions de dues temporades. M'agrada que llegeixi de tot, des dels cims de la poesia als mètodes tan inútils com definitius per deixar de fumar. M’agrada, també, que defensi la compra de llibres que segurament no llegirà mai: els llibreters hauríem de convidar-lo a un cicle de conferències abans no acabi l’Any del Llibre i la Lectura.

Cada article comença amb la llista, a l’esquerra, dels llibres comprats i, a la dreta, dels llibres llegits. L'impuls incontrolat de comprar un llibre, llegir llibres d'amics escriptors, observar com una dona llegeix un llibre seu, emprenyar-se amb una novel·lista perquè fa servir una frase impròpia de l'argot futbolístic, mesos que llegeix molt i compra poc, o a l'inrevés... Com que la inspiració em fuig, aprofitaré la idea per copiar-la descaradament. Començaré amb els llibres llegits al mes d’octubre.

Ja he escrit sobre Pandora al Congo. Només afegiré que és un llibre que em facilita molt la feina. La novel·la d’Albert Sánchez Piñol pertany al grup de llibres que poden agradar gairebé a tothom, des del lector ocasional que només pretén passar una estona agradable al lector que vol llegir literatura literària. Una mina.

Tenia pendent des de l’agost la lectura de La mirada de l’àngel de Drago Jančar, un volum de contes una mica irregular que recull alguns relats excepcionals. Manel Ollé ens va deixar als comentaris de l’apunt sobre L’atzar de lluita una crítica, inèdita aleshores, d’aquest llibre i de L’estirp de la solitud, amb Simona Škrabec com a traductora i autora respectivament. El número de novembre de L’Avenç recull aquesta crítica que Manel Ollé ha ampliat per escriure també sobre L’atzar de lluita, cosa que m’alegra, com m’alegra també que ahir el recomanés Vicenç Villatoro al programa De llibres, ni que fos amb un comentari tan breu com desafortunat.

Jo, un altre d’Imre Kertész em va servir de pretext per parlar de l’autor aquí. Un deute pendent de feia molt, perquè he esmentat Kertész en diverses ocasions i fins llavors no li havia dedicat un apunt. El bloc és jove, però, i vull creure que tindré ocasió encara de parlar de molts llibres i autors des de l’objectivitat i el rigor universals que em caracteritzen.

És difícil parlar de llibres com Home lent de Coetzee, en què el joc metaliterari està trenat de manera tan subtil com apassionant. M’ha agradat molt, encara que alguna errata m’ha volgut enterbolir la lectura. Elizabeth Costello apareix decidida a intervenir en la vida del protagonista, amb una manera de tenir cura del malalt molt emprenyadora. Un veritable corcó. Sembla decidida a mostrar-li un ampli ventall de possibilitats perquè el protagonista prengui decisions i passi alguna cosa. Element fonamental en una novel·la, això de l’acció; perquè si no passa res no hi ha novel·la. Elizabeth Costello, però, no és gens fiable: comet la mateixa mena de prejudicis que els altres personatges i s’equivoca tant o més que ells a l’hora d’interpretar la realitat de la ficció.

Eutanasia della critica de Mario Lavagetto és un llibret que ajuda a pensar la situació dels estudis literaris a Catalunya. L’autor escriu sobre la salut de la crítica literària a Itàlia i, és clar, una tradició crítica tan espectacular com la italiana fa que els retrets que l’autor llança contra els diversos corrents em facin sentir una mica d’enveja, si ho miro des d’aquí. Com m’agradaria, per exemple, que el batibull anomenat Estudis Culturals estigués ara en crisi a Catalunya, quan de fet ha passat de puntetes pel món acadèmic i cultural. Una pena, perquè molt més que una historiografia literària reverencial envers el passat, trobo que ens cal assajar formes de crítica des de la perifèria; i els Estudis Culturals ofereixen eines molt útils. Caldria, però, posar abans entre parèntesi el discurs dominant sobre quina cosa sigui la normalitat; cosa ben difícil.

Comento aquí Dissabte d’Ian McEwan. Només afegiré que trobar-me amb una altra traducció de Dolors Udina em va fer pensar en la invisibilitat dels traductors. Crec que hi ha un pacte no escrit entre lector i traductor: mantenir la ficció que llegir el traductor és en realitat llegir l’autor —perquè el text que efectivament llegim és una lectura que el traductor fa de l’obra orginal. Si la ficció es manté, si la traducció no grinyola, si el traductor passa, doncs, desapercebut, és perquè hem llegit una bona traducció. Que un traductor sigui invisible no és, doncs, un retret sinó un elogi.

Carrer Ordener, carrer Labat de Sarah Kofman és un llibre molt dur. Al París ocupat pels nazis, una nena jueva opta per trair la seva família i s’esforça per obtenir el reconeixement i l’aprovació de la dona que els ofereix refugi. La memòria del pare deportat i mort als camps de concentració és la figura al voltant de la qual giren les complexes situacions en què amor i lleialtat lliuren una batalla cruel. M’ha recordat L’analfabeta, d’Agota Kristof: l’experiència difícil que s’expressa de manera senzilla, com si l’esforç de recordar moments terribles demanés un estil planer per deixar-se escriure.

Para Roberto Bolaño de Jorge Herralde recull escrits que ja he llegit en altres llocs i no aporta gaire al coneixement del novel·lista català d’origen xilè. Potser les fotos.

Sis homes de Josep Maria Fonalleras m’ha sorprès per l’elegància del joc metaliterari. Això de la metaliteratura ja ha estat explotat de maneres molt diverses i a Sis homes es toca el vessant de la impossibilitat de traslladar una realitat de ficció a la ficció, de manera que la impossibilitat mateixa esdevé el nucli des del qual es desenvolupa la narració. L’autor ho fa amb un domini i, sobretot, amb una contenció admirables; ben lluny de l’exhibicionisme de molts metaliterats maldestres.

Finalment, Lacan d’Alain Vanier; no per Lacan mateix sinó perquè tinc la intenció de tornar a llegir alguns llibres d’Slavoj Žižek i em calia clarificar alguns conceptes com Gran Altre, subjecte suposat saber, objecte a, etc.

Si seguís el joc de Nick Hornby, ara hauria de fer el llistat de llibres comprats al mes d’octubre, però malauradament no n’he comprat cap.

Prestatges llunyans

Les llibreries solen oferir un servei de reserva de llibres que facilita la relació entre llibreters, llibres i lectors. Si algú troba que un llibre és interessant, però no està segur si el té o no porta prou calés o el disseny de les tapes no combina amb la corbata, sempre hi ha la possibilitat de reservar-lo durant uns dies. És una operació molt senzilla i les alternatives solen ser menys eficaces. Hi ha, però, qui s’estima més amagar el llibre en un altra secció de la llibreria, amb la confiança que no interessi els freqüentadors d’aquells prestatges. Exemples: col·locar un títol Quim Monzó entre les obres d’Història Contemporània, Lenguas en guerra d’Irene Lozano a la secció de Lingüística o Ciceró amb els llibres de Gastronomia. També hi ha qui l’amaga al darrere dels llibres d’una post veïna. Aquestes opcions, però, pateixen greus inconvenients. El més habitual és que el lector no recordi on l’ha deixat, amb la qual cosa es veu obligat a cercar-lo en una altra llibreria o a demanar-lo dissimuladament, amb la certesa que no el trobarem, i encarregar-lo una estona interminable després. Així tots perdem el temps.

És molt trista la vida del llibre condemnat a viure a l’exili. Si els llibres parlessin de debò, seria molt interessant el diàleg interdisciplinari que desenvoluparia amb els llibres de prestatges llunyans que l’acullen. Però els llibres no parlen. És per això que aprofitaré la meva abnegada vocació de servei públic per fer una crida solidària i demanar, si mai algú veu un llibre descol·locat, que l’agafi i que el deixi discretament sobre una taula de novetats. D’aquesta manera el localitzarem més tard o més d’hora i el tornarem al lloc correcte.

Això també afecta els llibres que ha estat expulsats injustament de l’ordre alfabètic. És més fàcil trobar una novel·la de Mercè Rodoreda entre les altres novel·les de Mercè Rodoreda que si està camuflada entre llibres de Baltasar Porcel, posem per cas. De vegades, el lector pren un llibre, l’examina, el descarta i, d’esma, el deixa on li sembla que hi era. Sempre és millor dipositar-lo ben a la vista —perquè els llibreters el tornem a lloc— que cometre un error involuntari. Bé, és cert que nosaltres també ens equivoquem i que hi ha seccions on l’ordre alfabètic és una utopia; aquests apunts tan sols volen aportar modestos elements d’entesa entre les parts per assolir una millor convivència entre lectors, llibres i llibreters.

Una cosa ben diferent és la convivència entre llibreters i autors. Generalment és bona, però hi ha casos que la deterioren. És el cas de l’autor —novel·lista, filòsof, poeta, traductor— que no està d’acord amb les convencions, que no entén que un llibre, després d’uns mesos a les taules de novetats, ha de cedir el lloc a altres llibres i viure una vida més discreta a la secció corresponent. En ocasions, aquest autor protesta contra les convencions amb una maniobra que consisteix a agafar l’exemplar dels prestatges i deixar-lo en un lloc privilegiat de la taula de novetats. Generalment, aquest autor aprofita l’avinentesa per tapar la pila d’exemplars d’un poeta, traductor o poeta-traductor rival. Això és molt lleig i pot anar contra els interessos del propi autor. Si algú demana el llibre quan el llibre està descol·locat, és molt probable que no el trobem, amb la qual cosa continuarà tapant el poeta rival però haurà perdut l’oportunitat d’exercir la seva veritable raó d’existir: que algú el compri.

La xafarderia i la novel·la

De vegades, un error pot orientar la lectura d’una novel·la en un sentit que no estava previst. A la pàgina 70 de Dissabte d’Ian McEwan llegim:

La Daisy, àrbitre de la seva educació literària, no hi estava d’acord. Quan estudiava va fer un llarg treball sobre les últimes novel·les de James i és capaç de citar de memòria un passatge de La copa daurada.

Això em va recordar un altre personatge que també és capaç de citar un passatge de Henry James: Helen Reed a Pensamientos secretos de David Lodge. Vaig creure llavors que es tractava d’una cita-homenatge, però he comprovat que Helen Reed recita un fragment de Les ales del colom i no de La copa daurada. Aquest nyap de la memòria, però, em va condicionar la lectura de Dissabte: llegia i relacionava les novel·les d’Ian McEwan i David Lodge.

A Pensamientos secretos, un investigador de la Intel·ligència Artificial manté una relació amb una professora de literatura. No m’equivoco gaire si afirmo que el tema de la novel·la té a veure amb les diverses estratègies que fa servir l’home per entendre què és això de la consciència. Des del vessant científic, amb la construcció de models que, amb el permís de la tecnologia disponible, emulin el funcionament del cervell. Des de la literatura, amb la narració com a eina per organitzar i donar sentit a la percepció d’un mateix i dels altres. A partir d’aquí, establir un paral·lelisme amb Dissabte no em semblava desencertat. El protagonista, Henry Perowne, és un prestigiós neurocirurgià que no llegeix gaire ficció. La minuciositat amb què McEwan descriu les seves cabòries mèdiques no són una exhibició gratuïta del temps que l’autor ha dedicat a documentar-se: cal que el lector percebi la complexitat i la fragilitat del cervell. La filla, Daisy, és una poetessa convençuda de la necessitat de llegir literatura. La poesia, doncs, apareix també com a disciplina que s’ocupa de la consciència, un instrument per comprendre altres models de representació del món.

Al començament de Dissabte, Henry Perowne observa com un avió incendiat vola cap a Heathrow, cosa que el mena a formular diverses hipòtesis sobre les causes i conseqüències d’aquest fet, en un dia que hi ha prevista una gran manifestació contra la participació britànica en la invasió d’Iraq. El protagonista espera que les notícies de la televisió li donin l’explicació, cosa que no s’esdevé perquè rep informació nova que complica la seva pròpia narració. L’avió incendiat és un exemple de les moltes situacions que analitza, per acceptar o rebutjar possibles causes i conseqüències d’un fet. És un xafarder que mira a través de les finestres. Observa unes infermeres i fabula sobre la seva jornada laboral. O un grup de joves que seuen en un banc i fabula què hi fan, com viuen o si prenen drogues. O uns funcionaris que dinen i fabula sobre el sentit de les seves vides. L’incident més important de la novel·la s’inicia amb la topada amb Baxter, un delinqüent que es comporta de manera estranya. Henry Perowne posa en marxa el seu virtuosisme analític i troba un diagnòstic raonable: Baxter pateix una malaltia neurodegenerativa hereditària, un petit error de l’ADN de conseqüències terribles. Amb aquesta narració satisfactòria sobre com funciona la consciència de l’altre, Heny Perowne traça diverses possibilitats sobre què pot passar després. I no l’encerta. El tema de Dissabte tindria a veure, doncs, amb necessitat de narrar com part substancial de la consciència.

Pensamientos secretos és una novel·la força entretinguda que va obligar l’autor a documentar-se sobre les diverses disciplines que intenten explicar la manera com coneixem el món. El resultat és, a més a més, un magnífic assaig que dóna títol al llibre que l’inclou: La conciencia y la novela; hi llegim Ian McEwan citat per David Logde:

Si los secuestradores hubieran sido capaces de imaginarse en los pensamientos y los sentimientos de los pasajeros secuestrados, habrían sido incapaces de seguir adelante. Imaginar cómo es el hecho de ser alguien distinto de quien uno es constituye la esencia misma de su humanidad. Es la esencia de la compasión, el principio de la moralidad.

L’assaig de David Lodge és d’octubre de 2001; molt abans, doncs, que Ian McEwan comencés a escriure Dissabte. Aquesta cita explica molt bé el desenllaç de la novel·la, publicada en anglès a començaments del 2005. La comparació entre Pensamientos secretos i Dissabte no em sembla ara, doncs, tan errònia. He trobat una relació versemblant, i l’explico.

Records desordenats

Cal anar a l’aeroport de Girona, pujar a l’avió i, encara, una hora i mitja en autocar des de l’aeroport de Hahn fins a Frankfurt. El Gran Mestre Llibreter m’explica el mite pel camí: llargs viatges amb un cotxe que tornava curull de llibres, l’allotjament a cases particulars —de vegades lluny de la Fira—, les trobades amb editors i escriptors, la descoberta d’editorials rares...

Però abans, el Frankfurt mític bastit amb memòries d’editors: Jaume Vallcorba, Jorge Herralde, Jacobo i Mario Muchnik, Jose Corti, Esther Tusquets...

De Hahn a Frankfurt aparco la lectura i no perdo detall de la tardor alemanya. Si fos un bon escriptor, sabria dir els colors de boscos, pobles i planes. Com que sóc tan sols un lector, constato només que no tornaré a llegir igual els autors alemanys. N’hi ha prou amb hora i mitja hora d’una cosa tan prosaica com un viatge en autocar per canviar la mirada. O millor encara: per inaugurar-la.

Traçar el recorregut de la Fira vol dir visitar cada pavelló a corre-cuita, deixar enrere editorials i agències amb la recança que no hi tornaré. Milers d’expositors; molt sovint una simple llambregada per cadascun d’ells, avaluar ràpidament si ofereixen res d’interès. El neguit que una bona editorial passi desapercebuda. Aclaparador.

Hi ha de tot, llibres escrits amb esforç —des del jardiner que ha deixat anys de saviesa en un volum sobre l'ofici fins a l’escriptor que tan sols ha salvat un grapat de contes en un llibret prim de lletra grossa—, i llibres escrits amb recepta d’èxit: enguany, els sudokus; però també, l’autoajuda que repeteix i repeteix les mateixes banalitats. Netejar immediatament l’aura, triomfar en els negocis ara mateix, descobrir ja l’ésser meravellós que tots amaguem en algun plec de l’ànima, escriure ràpidament novel·les d’èxit, escriure fabulosos guions d’èxit, triomfar gràcies biografies de personatges d’èxit, dialogar amb Déu amb èxit, tenir èxit amb l’èxit. Hi ha literatura, és clar. Hi ha també bona literatura. Gairebé no hi ha poesia a Frankfurt.

Constatar, consternat, que els periodistes reben més i millor atenció que els llibreters.

Els gratacels amagats pels núvols baixos. De nit, la llum difuminada dels pisos superiors augmenta la sensació d’irrealitat. Difícil de creure que finalment he trepitjat el moll de la indústria editorial. El dolor als peus i el cansament em confirmen que és veritat.

No he tingut temps de col·leccionar cap llibreria.

El llibre és un gran invent. Em fa mandra criticar els mals llibres, els còdex moderns fabricats amb tècniques industrials d’avantguarda que contenen merda. Al cap i a la fi, els lectors sabem trobar els llibres que ens agraden. No cal gaire esforç, només una mica de constància. ¿Serviria de res clamar contra el mal gust de la indústria del llibre? No. M’alegra constatar que fins i tot els agents comercials impecablement clònics malden per col·locar alguns llibres que valen la pena; és la seva feina. No ho sé, si ho saben; segur que alguns sí.

L’emoció quan visito Adelphi, Actes Sud, Sellerio, Verso, Christian Bourgois, Sexto Piso... O els stands generals que acullen editorials petites: la Librairie Groz de Suïssa, Adriana Hidalgo d’Argentina, Ediciones Era de Mèxic. La desproporció entre els metres quadrats que ocuparien en la meva Fira del Llibre Imaginària i el racó que ocupen efectivament a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Eva Piquer s’ocupa d’altres desproporcions aquí. Els mateixos metres quadrats que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana per encabir-hi cinc editorials. Tots coneixem la importància de la indústria editorial de Castella i Lleó. I el significat de la paraula despilfarro.

La gran diferència: els grans grups editorials exhibeixen muntatges de disseny espectacular: taules, prestatges, pannells informatius, hostesses, llibres efímers i llampants. Les editorials que més m’agraden, en canvi, exhibeixen la millor propaganda discretament, sense embolcalls de luxe: els llibres que han editat, d’ara i de vint anys enrere; la immensa majoria dels quals, vius i disponibles.

Aconseguir catàlegs: Per exemple, saber per endavant el pla de publicacions de Faber & Faber fins al juny de 2006.

Una prova que els habitants de Frankfurt han superat definitivament l’estadi de caçadors recol·lectors: de nit, als parcs, hi ha conills. T’hi acostes i reculen una mica, però no fugen. Deixeu anar, en canvi, alguns conills al Parc de la Ciutadella...

International bookseller: resoldre a Frankfurt problemes de distribució amb una editorial madrilenya.

No m’agrada l’exposició minimalista de l’Institut Ramon Llull. Un error molt greu: el rètol amb relleu, en anglès, que anuncia la cultura catalana com a invitada d’honor de Frankfurt 2007. En cursiva, sense relleu, a sota, la traducció a l’alemany. Com al Liber quan se celebra a Barcelona: el català en cursiva, i sempre com a traducció de la llengua bona. També, un mapa del domini lingüístic català amb el noms en anglès i, per tant, Perpignan i Valencia.

L’alegria de veure en un lloc molt destacat de l'editorial dtv-Deutscher Taschenbuch Verlag la traducció alemanya de Cinc nits de febrer —Im Schutz der Nacht: ¿a l'empara de la nit?—, d’Eduard Màrquez, després de la bona acollida de El silenci dels arbres a Alemanya.

Acantilado sí, però ¿on era Quaderns Crema? Enlloc.

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana s’ubica sobre una plataforma en què les taules rodones es mengen l’espai dels llibres. ¿Exhibició del tarannà dialogant del poble català? A les taules, escriptors, editors i periodistes xerren com si fossin a un cafè de Barcelona. Molt atentes i competents les noies que s’ocupen de la parada. Gràcies.

Negoci, política, cultura.

Potser la imatge del negoci, la política i la cultura com a pilars de la Fira del Llibre de Frankfurt no sigui gaire exacta. No són conceptes d’un abast precís que puguin usar-se de forma aïllada; més aviat, al·ludir a un implica tenir en compte els altres dos, com a mínim de manera implícita. Els comentaris d’Oriol Izquierdo sobre la presència oficial de Corea són una bona mostra d’això. Els he llegit amb molt d’interès perquè no vaig tenir temps de visitar el pavelló coreà. Tan sols vaig poder veure alguns exercicis d’arts marcials que oferien a l’aire lliure, a la plaça de la fotografia. La decisió de convidar aquest país ha de tenir necessàriament alguna mena de justificació política. Mentre que altres economies poderoses de la mateixa àrea geogràfica, com Japó i Xina, tenen una abundant projecció cultural al món occidental, Corea no. La política serveix, entre altres coses, per a això: per mirar de corregir un desequilibri entre negoci i cultura. Perquè la cultura és una eina de propaganda política que permet, per exemple, amagar algunes qüestions polítiques que podrien enterbolir el negoci. Segons el web de la Fira, Corea és un país que té com a capital Seül i un president anomenat Roh Moo-hyun que dóna molta importància a aquesta presentació mundial de la cultura coreana. De Pyongyang, de la divisió traumàtica del país, de l’assistència dels escriptors nord-coreans, ni una paraula. Negoci, política i cultura, doncs, ben barrejats per no incomodar ni el negoci, ni la política ni la cultura.

M’hauria agradat escriure una sèrie d’apunts sobre la Fira del Llibre de Frankfurt encapçalada pels títols “Llibres i política”, “Llibres i negoci” i “Llibres i cultura”, però finalment no he sabut fer-ho. Els conceptes se’m barregen. El pavelló de les editorials que publiquen en anglès tenia un servei de seguretat propi: calia mostrar el contingut de les bosses a l’entrada. ¿On classifico aquest fet? A l’apunt sobre la política, segur: aquesta descortesia envers els amfitrions —el fet de no confiar en el servei de seguretat alemany— s’explica per la croada contra el Mal. A la Fira hi havia moltes editorials dels països islàmics, d’orientació ben diversa —editorials amb llibres que lluïen il·lustracions a les portades al costat d’altres que s’acontentaven amb jocs de cal·ligrafia—, i vés a saber si el Mal no aprofitaria l’esdeveniment per atemptar. A l’apunt sobre el negoci, per descomptat: ¿fins a quin punt aquest servei de seguretat extra no responia a una exigència de les editorials nord-americanes? La tranquil·litat és una condició necessària per fer bons negocis, des dels grans grups com Random House o Penguin fins a les editorials de grupuscles d’integristes cristians —subvencionades per exportar la imatge d’uns Estats Units com déu mana. A l’apunt de cultura, també: escorcollar el contingut de les bosses ha esdevingut un tret més del folklore anglosaxó, a Londres i a Nova York, tant si vols pujar a un avió com si vols assistir a un musical.

El Gran Mestre Llibreter em va avisar que veuria paradetes ben singulars: les de països petits que exhibien tres o quatre llibres luxosos i un representant avorrit, o fins i tot adormit. Política: països amb pocs recursos que volen ocupar un lloc visible, ni que sigui anecdòtic, en els principals aparadors mundials. Negoci: una gran despesa a fons perdut —no hi ha drets d’autor per negociar, els llibres no es distribueixen ni al propi país, la gent no entén la llengua en què estan escrits— que té com a objectiu oferir una imatge d’innocència que atregui el capital feroç. Cultura: el visitant que dedica una llambregada a la paradeta rep una impressió de la cultura del país anecdòtica i del tot inútil; la cultura, doncs, de nou com a pretext per assolir altres objectius.

Aquest apunt és la constatació d’un fracàs. Hauria quedat molt maco assolir el propòsit d'escriure la sèrie sobre Frankfurt, però els tres pilars s’esfondren en el meu teclat: negoci polític, política cultural, el negoci de la cultura política, la política del negoci cultural, la cultura política del negoci cultural... Renuncio, doncs, a oferir un relat ordenat de la breu visita a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Dins de la ferida

Estic convençut que Frankfurt deu ser una ciutat molt interessant. Malauradament, anar a la Fira del Llibre impedeix que es pugui fer turisme. Tan sols de nit, després de sopar, cansats de lluitar contra el monstre de l’edició, passejàvem per la ciutat. Inevitable recordar el Sebald de Sobre la historia natural de la destrucción: Frankfurt amaga la ferida d’haver estat completament destruïda al final de la Segona Guerra Mundial. Com si la ciutat fos una ferida massa ben cicatritzada, uns mil·límetres de pell sospitosament jove en el rostre d’un vell; els edificis funcionals, l’absència d’un barri antic —tret d’uns pocs edificis reconstruïts on hi hauria d’haver el centre medieval—, la monotonia dels escassos carrers que vam veure delaten la destrucció total, la revenja cruel i innecessària, que va patir Frankfurt.

Anar per primera vegada a la Fira del Llibre és un esdeveniment excepcional per a un llibreter. Si a més a més gaudeixo de la companyia i la saviesa d’un Gran Mestre Llibreter, les hores i l’esforç es converteixen en un viatge impagable al moll del negoci editorial. Fullejar els llibres que només coneixem a través dels catàlegs, resoldre problemes, complir els encàrrecs dels companys i dels clients, descobrir editorials noves, saludar editors i distribuïdors —si trobes un moment que no estiguin enfeinats: Jorge Herralde, sempre ocupat— o trobar-te amics, coneguts i saludats en el lloc més insospitat. Per exemple, el luxe de parlar una estona amb Biel Mesquida, que assistia a la presentació de l’edició en alemany de la Divina Comèdia il·lustrada per Miquel Barceló, i dir-li, de nou, que estic encisat per l’enigmàtica Aràlia.

Jaume Subirana, que també hi era, esmenta aquí els tres pilars de la Fira: negoci, política i cultura. Els dos primers són evidents. El tercer hi és, però l’abast depèn dels ulls del visitant.

Més breus

Dilluns va començar la Kinzena Poètika de Vilafranca del Penedès.

L’editorial Lleonard Muntaner de Palma inicia la col·lecció Traus amb Carrer Ordener, carrer Labat de Sarah Kofman. Els propers títols seran: Idith Zertal: La nació i la mort, Marina Tsvetàieva: El meu Puixkin i Jacques Derrida: El monolingüisme de l’altre.

L’editorial Afers continua sense actualitzar el seu web [Afegit un any després: l'editorial Afers té un nou web]. Mentrestant, treuen Pensar la contemporaneïtat: Divuit converses sobre la història, a càrrec d'Agustí Colomines i Vicent S. Olmos, i Comunitats imaginades de Benedict Anderson.

L’atzar de la lluita, per cert, tan sols ha merescut fins al moment una ressenya al suplement cultural de l’Avui. [Actualització, 26 d'octubre: enllaço la ressenya de Xavier Filella]

Avui dimecres s'inicia la Fira del Llibre de Frankfurt. Atenció, doncs, al gran ressò mediàtic de la literatura coreana. La literatura convidada d'enguany serà el centre d'atenció indiscutible a tots els suplements culturals i revistes literàries.

Males notícies sobre la llibreria Catalònia a Vilaweb-El Punt.

[Actualització, diumenge 23: agraeixo la col·laboració del corrector anònim]

Fascinació

El primer llibre que vaig llegir d’Imre Kertész va ser Yo, otro. Mal fet. No vaig entendre gairebé res. Bé, sí: passejades, lectures públiques, anècdotes, ciutats i països, comentaris sobre els llibres que traduïa o llegia, referències a obres seves... Com qualsevol diari d’un escriptor conegut. Passava pàgines i sentia una fascinació inexplicable, com si hagués alguna cosa important que se m’escapava i el sol fet d’intuir-la m’obligués a mantenir la lectura. No m’aturava, tot i que em mancaven referents que m’haurien permès entendre millor el sentit del llibre. Després vaig llegir altres obres seves: Sense destí, Fiasco, Liquidació, Diario de la galera o Kaddish pel fill no nascut. Ara ha sortit la traducció catalana de Jo, un altre. Tot i que conec millor la seva obra, llegir-lo un altre cop no ha dissolt aquella fascinació.

L’anècdota autobiogràfica és el pretext per escriure reflexions que segurament no s’haurien produït en altres circumstàncies. Associacions d’idees i fets que li permeten reprendre, i explicar-se un altre cop, idees i fets recollits en llibres anteriors: Auschwitz com a mite comprensible —complex i difícil, però humà al cap i a la fi—, alguns trets de les dictadures que perduren en noves i velles perversions del llenguatge, la seva nacionalitat presumptament hongaresa, les narracions successives del jo que fan difícil reconèixer l’Imre Kertész d’anys enrere en l’Imre Kertész que escriu les pàgines de Jo, un altre, entre altres coses. La identitat, que depèn també dels prejudicis que et pengen els altres:

Tot buscant la carretera principal a la sortida d’Avinyó, hem anat a parar amb el nostre cotxe de lloguer amb matrícula alemanya en un carreró estret pel qual devia estar prohibit circular; de sobte un cop de puny violent ressona a la baca del cotxe i una veu terrible, deformada per l’odi, crida amb un fort accent francès: Weg von hier! [“Fora d’aquí!”]. Un cop passat el primer ensurt, ho començo a comprendre: es tractava d’un simple malentès, la veu era d’un francès germanofòb que em volia engegar, a mi, jueu de Budapest sortit del no-res, a l’infern que ell, com a francès, imaginava per als alemanys. Vet aquí que jo, jueu perseguit, he passat tot d’un plegat a ser un alemany perseguit... El món és així, quan es revenja, sempre es revenja en ell mateix.

Després d’Auschwitz, la literatura restitueix la percepció de la catàstrofe en la seva difícil complexitat. Fotografies, arxius, filmacions, llibres d’història que recullen infinitat de dades i testimonis, que malden per esbrinar una veritat que només la ficció és capaç d’oferir com a relat, com a explicació; la literatura impossible que fereix. Potser era això la fascinació.

Barcino

Ara és quan comença de debò la rentrée catalana. Cauen novetats de maig i juny per fer lloc als nous títols en la batalla rutinària per conquerir un bon espai a les taules de novetats. Hi ha llibres, però, que no em costa gens trobar-los una bona ubicació. Clàssics i més: L’editorial Barcino i Josep Maria de Casacuberta, el catàleg de l’exposició que hi ha aquests dies al Museu d’Història de Catalunya, n’és un bon exemple. El pretext és que l’editorial fa vuitanta anys, i no els aparenta. Barcino ha aconseguit, finalment, trobar uns criteris coherents per a l’edició de la col·lecció Els Nostres Clàssics, que va començar amb la intenció de divulgar els clàssics medievals i que més endavant, per tal de torejar la censura franquista, va haver de publicar edicions crítiques. A causa dels canvis d’orientació, hi ha molts títols antics que caldria, doncs, tornar a editar de nou i d’altres que caldria reprendre, com l’estroncada edició de la traducció catalana del 1429 del Decameró.

Un símptoma evident de la joventut de l’editorial Barcino, a més a més de l’edició en cd-rom de les poesies d’Ausiàs March, és la nova col·lecció Biblioteca Barcino. El segon volum arriba junt amb el catàleg: una antologia de Francesc Eiximenis titulada Llibres: Mestres i sermons. Aprofito l’avinentesa per expressar la meva profunda gratitud envers Francesc Eiximenis. La lectura de l’antologia de Lo Crestià publicada a la MOLC em va donar la llengua medieval que em va permetre gaudir del Tirant lo Blanch sense entrebancs. Aquesta antologia de la Biblioteca Barcino és temàtica: una selecció de fragments sobre llibres, cultura i educació de molt profit per als qui necessitaven orientació espiritual. Una de les preocupacions fonamentals de la tardor medieval era el perill de l’oci, que podia obrir les portes al pecat. Els Jocs Florals tenien la missió, per exemple, d’ocupar el temps dels burgesos amb una poesia fortament impregnada d’ideals cavallerescos, cosa que permetia tenir-los entretinguts i adoctrinats. Francesc Eiximenis també se n’ocupa:

[...] qui a la multitud fuig, en casa sua ha d’estar; doncs, deu aquí son cor ocupar en coses de plaer que el retenguen en casa e que l’endrecen a fer ço que a fer ha quan serà amb la comunitat. Les coses de plaer són pensaments alts en les coses celestials, e en matèries virtuoses e en afers de la comunitat e en los seus propis; e aprés estudis de nobles llibres, qui li ajuden a sos afers a portar a fi, e per açò deu esquivar tot estudi inútil e damnós així com a mort.

Els nobles llibres eren, per exemple, els del propi Eiximenis, que dictava què calia pensar, com comportar-se a casa o en un sopar de negocis, quins llibres calia llegir, com dominar els subordinats i tantes coses útils. Autoajuda cristiana que va gaudir d’un gran èxit comercial, perquè llavors ja existia l’angoixa per l’estatus. Tot cuinat amb breus històries que permetien copsar fàcilment el sentit del savis consells.

S’ha optat per normativitzar l’ortografia, cosa em sembla molt bé. També trobo molt bé que les notes a peu de pàgina siguin estrictament les que ajuden el lector a comprendre el text. La informació històrica i la interpretació de l’obra d’Eiximenis es troba a les introduccions que precedeixen cadascun dels quatre apartats temàtics en què s’ha dividit el llibre.

Per acabar, arriba també una reedició de les Poesies d’Ausiàs March, l’edició crítica de Pere Bohigas que va aparèixer, revisada, l’any 2000 en un sol volum. Aprofito per reivindicar la reedició de Les obres d’Auzias March, facsímil de l’edició crítica d’Amadeu Pagès que van editar conjuntament el Consell Valencià de Cultura i l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1995 i que ara està exhaurida. La meva edició favorita, per romanticisme si voleu: Amadeu Pagès ha estat l’únic curador d’una edició crítica que ha tocat amb les mans tots els testimonis antics de les poesies d’Ausiàs March.

És una sort tenir l’oportunitat de fullejar els catàlegs abans d’anar a les exposicions. Aquesta no me la penso perdre. Enhorabona també pel premi rebut a Gandia amb motiu de l’edició de les poesies de Jordi de Sant Jordi.

Errata

Llegeixo a l’Home lent de J.M. Coetzee, pàgina 49 de la traducció de Dolors Udina per a Edicions 62:

—Vaig començar a col·leccionar-les a la dècada de 1870, quan encara es podien comprar fotografies de primera generació.

El protagonista és un home del segle XXI, un jubilat que ha patit un accident i li han amputat una cama. Però no va néixer al segle XIX. No és un miracle de longevitat. La data correcta, en anglès, és 1970. A la traducció espanyola, en canvi, han optat per l’expressió “anys 70”, incòmoda en tot cas per a un hipotètic lector de l’any 2070 en endavant. No em refio, doncs, de la traducció catalana i deixo estar el llibre, però m’adono immediatament que l’error no pot ser de la traductora. És absurd equivocar-se a l’hora de traduir un 1970 en anglès per un 1870 en català. Fins i tot jo hauria traduït bé la data, un any amunt o un any avall: el meu anglès no és gaire bo. És un problema, doncs, de galerades: els correctors automàtics no detecten aquesta mena d’incongruències. Això, però, no és cap símptoma d’una suposada malaltia d’edicions 62. Els metges han insistit en dues ocasions que pateix de bona salut.

El protagonista de la Història del setge de Lisboa de Saramago és corrector d’una editorial. Treballa envoltat de diccionaris i obres de consulta i no s’ocupa tan sols d’evitar les errades ortogràfiques i gramaticals, també vigila la coherència del llibre i esmena l’autor quan convé. Aquest tipus de corrector gairebé ha desaparegut. Les grans editorials estenen l’automatització a tots els processos de producció; els programes informàtics, per exemple, supleixen l’home en moltes funcions. De vegades, sembla que fins i tot a l’hora d’escriure un llibre. La conseqüència de tot plegat és que un error greu pot passar desapercebut. Alguna vegada s’ha donat el cas que més de la meitat dels exemplars d’un llibre acabat d’imprimir ha arribat amb pàgines en blanc —on no tocava, és clar. Ningú no s’havia ocupat d’esmenar l’error de les màquines.

La veritat és que les novetats de la rentrée a Can 62 —em refereixo a Edicions 62 i Empúries— són força interessants: van obrir la temporada amb Una discreta venjança, el magnífic volum de relats de Jordi Sarsanedas que ha merescut moltes crítiques elogioses que subscric. Com la de Joan Josep Isern, que no trobo al cercador de l’Avui i que no podré enllaçar, o la de Julià Guillamón a La Vanguardia, d’accés restringit. Ja hi ha a les taules, a més a més, El club de la lluita de Chuck Palahniuk i Submón de DeLillo, que encara no havien estat traduïts al català, junt amb una de les novetats que llegiré segur: Dissabte d’Ian McEwan. També hi ha els bestséllers amb un cert prestigi, com L’historiador o Jonathan Strange i el senyor Norrell. Encara ha d’arribar Els detalls del món de Biel Mesquida, el llibre que em farà abandonar qualsevol altra lectura així que el rebem la llibreria. No publiquen, però, un nombre excessiu de novetats: menys de trenta en català per als mesos de setembre i octubre.

D’una banda, el Grup 62 presenta títols que poden ser molt rendibles, però d’una altra retallen despeses en coses tan elementals com la correcció de textos. A més a més, l’exemplar que llegeixo —finalment no l’abandono: vull més Elizabeth Costello— està mal tallat. Sembla que necessiten oferir un bon compte de resultats en el darrer trimestre per millorar el balanç de l’any. Però això tampoc no és exclusiu d’aquest grup editorial.

[Actualització unes hores més tard: he afegit un enllaç al començament perquè qui vulgui pugui conèixer la magnífica trajectòria com a traductora de Dolors Udina.]

Bildungsroman

Escric Bildungsroman i em sento important. Bil-dungs-ro-man. És una paraula que fa patxoca i que s’escau emprar-la regularment en un bloc literari. Se sol dir que la primera novel·la de formació és el Wilhelm Meister de Goethe. He llegit en algun lloc que, de fet, aquesta és l’única novel·la de formació: el gènere o subgènere continua amb novel·les híbrides que no respecten la puresa de l’original. La peripècia explica l’apropiació de la Cultura per part del protagonista com a procediment per a la construcció d’un jo bo i bell. La Cultura volia dir llavors el llegat perdurable de la Civilització Occidental quan la Literatura representava el nucli del coneixement; l’excel·lència, allò que calia saber per esdevenir un home civilitzat íntegre: salons literaris, poesia i distinció. Ara la cultura és una altra cosa menys precisa: Cultura i també la cultura de les bitlles, o una mena de déu de les agències de viatges.

Tot això ve tomb a propòsit de Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas. Fins a El mal de Montano, les seves novel·les m’agradaven, estaven força bé. El mal de Montano era ja tota una altra cosa, el Vila-Matas de sempre però amb una ambició, reeixida, diferent. Una novel·la deforme, que estripa les receptes sobre estructura, coherència i coses per l’estil, i se’n fot quan afirma en diversos llocs que mai no ha escrit amb un ordinador. Ho diu tantes vegades que et convenç que l’ha escrita amb ordinador. I es nota. Digressions, repeticions i un munt de paràgrafs que es podrien suprimir o intercalar en altres llocs sense cap mena de problema. La típica novel·la que li sobra un bon feix de pàgines, com Austerlitz de Sebald, Cara d’àngel de Jordi Coca o 2666 de Roberto Bolaño. La mena de literatura que ara m’agrada més; sense renunciar mai a les novel·les, diguem-ne, estructuralment coherents. Però bé, abans d’aquesta novel·la, Vila-Matas va escriure una paròdia sensacional del Bildungsroman: El viaje vertical. Federico Mayol, 77 anys, decideix aprendre qui és —fer-se un jo intel·ligible— a través de la cultura; una mica tard pel gust de Goethe, potser.

Doctor Pasavento també és una paròdia del Bildungsroman: un viatge no de formació sinó de desformació, no és la construcció del subjecte sinó la disgregació —Pasavento, Ingravallo, Pinchon/Pynchon— i la desaparició, amb la Cultura com a dissolvent. Les aventures del protagonista —perquè tota novel·la de formació és, en certa manera, una novel·la d’aventures— transcorren en diversos llocs —Barcelona, Nàpols, París, Herisau, Lokunowo...— i llibres. Les cites, comentaris, paràfrasis, imitacions i digressions diverses s’integren en la novel·la com a peripècia, formen part de l’aventura. Robert Walser, Thomas Pynchon, Emmanuel Bove —Mis amigos: quin fart de riure—, Antonio Lobo Antunes, Maurice Blanchot, Montaigne, Miquel Bauçà no són simples cites: són personatges i fets que influeixen en la trama. Com passa d’una manera diferent a El viaje vertical, la Cultura i les seves servituds —conferències, ressenyes, entrevistes, xerrades, viatges, congressos— són objecte de crítica —sí, sí: paròdia i ironia— enmig d’una teranyina de referències literàries recurrents que configuren el conegut territori Vila-Matas. La literatura, més encara: la Weltliteratur —una altra paraula que fa goig; és a dir: Literatura Universal— tal com la somiava Goethe, com a negació de la Cultura. Extraordinari. Pobre Goethe.

Pandora al Congo i la redempció

És molt fàcil parlar dels llibres que has llegit. No cal ser crític literari ni exhibir una profunditat de pensament remarcable, i com la passió, diuen, és molt atrevida, no et pots estar de parlar dels llibres que llegeixes —no de tots, es clar: aquesta no és una bitàcola de crítica literària, sinó un calaix. A més a més, una bona fideuà, ja sabem on anar a buscar-la, oi?*

Pensava deixar-me per més endavant Pandora al Congo: La pell freda em va obligar a reduir les hores dedicades a dormir, però la gran quantitat de comentaris elogiosos que he llegit m’hi ha abocat. No seré original, doncs: també m’ha agradat més que La pell freda. Per exemple: el discurs sobre l’altre hi és també, però ara les reflexions són més breus, divertides i eficaces. Hi ha un ús de la ironia que dispara en totes direccions i que ha contribuït a seduir-me. I una eina clau en la construcció de la ironia és la paròdia:

— No. Va ser més que això, molt més. L’estimava abans d’haver-la vist.
— Abans? I això com és possible?
— Perquè m’havien parlat d’ella. Als pobles funcionem així. Tothom es coneix. I les veus són importants. Me n’havien parlat molt, de la Mary, i molt bé. Abans de veure-la ja caminava com els gossos, amb el cap cot i la bocxa mig oberta. I un dia, mentre m’empolainava per anar a les festes del seu poble, on uns amics comuns en havien preparat una cita, vaig saber que la Mary seria la dona de la meva vida.

Aquesta és, doncs, la versió pagesa del tòpic trobadoresc de l’amor de lonh. Si Jaufré Rudel llegís això, s’atiparia de riure. La novel·la va plena de jocs d’aquest tipus que la fan molt divertida, incloent-hi quan deixa anar algun retret contra certes crítiques que va patir La pell freda. I bé, una breu mostra de dolça ironia estilística exhibidora d’una bella lliçó metaliterària:

Flag era història, el Doctor Luther Flag ja no existia. I em vaig poder permetre, amb una satisfacció única, suprimir dotzenes i dotzenes d’adjectius.

Cada adjectiu que eliminava era una venjança personal. Recordo que, armat amb un llapis vermell, matava adjectius i més adjectius, i el meu riure s’escampava per tota la dispesa.

Pandora al Congo és una novel·la de trama: Albert Sánchez Piñol juga a mantenir l’atenció i ha aconseguit, de nou, robar-me hores nocturnes. Paròdia, ironia i què-passarà-després, amb un objectiu clar: la forma al servei d’allò que importa de debò, que és el fons, el missatge transcendental. Sempre defensaré que l’única forma de fer literatura és oferir una bella idea embolcallada amb artificis perquè sigui profitosa. Cal ser capaç de comprendre les claus internes que s’oculten rere de tota gran obra. Els dos nobles anglesos —Richard i William Garvey—, molt possiblement havien comès alguna falta social. Tanmateix, la lluita que mantenen al Congo els redimeix. Aquest llibre s’ha escrit en clau simbòlica i necessita ser interpretat, és una metàfora de la gran amenaça que presideix els nostres temps. Una estructura narrativa tan sofisticada no té per objecte explicar el flirteig entre... Bé, no segueixo per no espatllar el final.



* “En términos lingüísticos, la parodia comporta siempre una transcodificación.” Angelo Marchese i Joaquín Forradellas: Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria; Ariel: Barcelona, 1986. Els autors no precisen que la paròdia no necessàriament ha d’anar contra algun precedent, pot ser també, com és el cas, una forma de complicitat.

Concurs

Reps a casa una revisteta amb la programació d’una coneguda Obra Social, en espanyol. Llegeixes amb atenció les propostes culturals i arribes a un cicle anomenat “Poesía de hoy y memoria del pasado” en què participen: Agustín García Calvo, Isabel Escudero, Luis Alberto de Cuenca, Julio Martínez Mesanza, Enrique Badosa i Aurora Luque. A les pàgines següents et trobes el cicle “Días de cuento. El relato breve como género literario” amb els següents escriptors: José María Merino, Luis Mateo Díaz —pseudònim de Luis Mateo Díez, suposo—, Juan Bonilla, Robert Saladrigas, Fernando Valls, Pedro Zarraluki, Ignacio Martínez de Pisón, Antonio Masoliver Ródenas, Cristina Fernández Cubas, Juan Marsé, Carme Riera, Manuel Rivas, Enrique Vila-Matas i Javier Cercas.

Qüestionari:

Quina ciutat acull ambdós esdeveniments?
a: Cuenca
b: Salamanca
c: Barcelona

Quina institució promou l’esdeveniment?
a: Fundación FAES
b: Òmnium Cultural
c: Fundació "la Caixa"

La solució i el premi, als comentaris.