dilluns, d’octubre 17, 2005

Fascinació

. dilluns, d’octubre 17, 2005

El primer llibre que vaig llegir d’Imre Kertész va ser Yo, otro. Mal fet. No vaig entendre gairebé res. Bé, sí: passejades, lectures públiques, anècdotes, ciutats i països, comentaris sobre els llibres que traduïa o llegia, referències a obres seves... Com qualsevol diari d’un escriptor conegut. Passava pàgines i sentia una fascinació inexplicable, com si hagués alguna cosa important que se m’escapava i el sol fet d’intuir-la m’obligués a mantenir la lectura. No m’aturava, tot i que em mancaven referents que m’haurien permès entendre millor el sentit del llibre. Després vaig llegir altres obres seves: Sense destí, Fiasco, Liquidació, Diario de la galera o Kaddish pel fill no nascut. Ara ha sortit la traducció catalana de Jo, un altre. Tot i que conec millor la seva obra, llegir-lo un altre cop no ha dissolt aquella fascinació.

L’anècdota autobiogràfica és el pretext per escriure reflexions que segurament no s’haurien produït en altres circumstàncies. Associacions d’idees i fets que li permeten reprendre, i explicar-se un altre cop, idees i fets recollits en llibres anteriors: Auschwitz com a mite comprensible —complex i difícil, però humà al cap i a la fi—, alguns trets de les dictadures que perduren en noves i velles perversions del llenguatge, la seva nacionalitat presumptament hongaresa, les narracions successives del jo que fan difícil reconèixer l’Imre Kertész d’anys enrere en l’Imre Kertész que escriu les pàgines de Jo, un altre, entre altres coses. La identitat, que depèn també dels prejudicis que et pengen els altres:

Tot buscant la carretera principal a la sortida d’Avinyó, hem anat a parar amb el nostre cotxe de lloguer amb matrícula alemanya en un carreró estret pel qual devia estar prohibit circular; de sobte un cop de puny violent ressona a la baca del cotxe i una veu terrible, deformada per l’odi, crida amb un fort accent francès: Weg von hier! [“Fora d’aquí!”]. Un cop passat el primer ensurt, ho començo a comprendre: es tractava d’un simple malentès, la veu era d’un francès germanofòb que em volia engegar, a mi, jueu de Budapest sortit del no-res, a l’infern que ell, com a francès, imaginava per als alemanys. Vet aquí que jo, jueu perseguit, he passat tot d’un plegat a ser un alemany perseguit... El món és així, quan es revenja, sempre es revenja en ell mateix.


Després d’Auschwitz, la literatura restitueix la percepció de la catàstrofe en la seva difícil complexitat. Fotografies, arxius, filmacions, llibres d’història que recullen infinitat de dades i testimonis, que malden per esbrinar una veritat que només la ficció és capaç d’oferir com a relat, com a explicació; la literatura impossible que fereix. Potser era això la fascinació.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

també vaig començar i acabar amb Yo, otro, i tampoc vaig acabar d'entrar-hi. Potser, com dius, vaig començar malament, i segurament hauré de llegir els altres per entendre'l millor.

Flaneuse ha dit...

El proper 23 de novembre, a la Biblioteca Pública de Montcada Centre, Adam Kovacsis farà una conferència sobre Kértesz a les 19 h. Serà una bona ocasió per posar sobre la taula les diferents percepcions de la seva obra.

Aprofito i us deixo tot el calendari del cicle de conferències sobre literatura centreeuropea que es fa a Montcada en les properes setmanes:

-26 d'octubre, Álvaro de la Rica parlarà de Arthur Schnitzler. (biblioteca Montcada Centre). 19 h.
-2 de novembre, Lluís Izquierdo sobre Robert Musil. (biblioteca Can Sant Joan de Montcada) 19 h.
-9 de novembre, Anna Montané sobre Joseph Roth. (biblioteca Montcada Centre) 19 h.
-16 de novembre, Jaime Vándor sobre Stefan Zweig. (biblioteca Can Sant Joan) 19 h.
-23 de novembre, Adam Kovacsis sobre Imre Kértesz. (biblioteca Montcada Centre) 19 h.

Anònim ha dit...

Vaig llegir en alemany (visc a Múnich) la novel.la "Sense destí" l'any passat. Em va impressionar moltíssim, sobre tot per la perspectiva: desde dintre i deixant de banda qualsevol aconteixement històric. S'ha criticat molt l'autor de banalitzar l'horror dels camps de concentració, però la vivència als camps devia ser així com ho descriu l'autor: sense sentit, banal i una lliuta pel dia a dia, sense gran intel.lectualitat. L'horror ha vingut després, quan s'ha sabut tot el rerafons, el mecanisme i l'objectiu de tot plegat. Altres autors que van ser presoners (Levi, Semprún) també escriuen desde dintre. Aquests testimonis em semblen tan valuosos com els llibres d'història, perquè ensenyen en què en poden convertir els homes, tant els alemanys, com els Häftlinge jueus o comunistes, col.laboradors amb les SS, com els altres condemnats...

Anònim ha dit...

No sé, tinc la impressió hi ha com una "moda" (culta, sí, en certa manera necessària, però moda al cap i a la fi) de tot això: Celan, Améry, Kértesz, un cert Blanchot... En certa manera, fa de "savi", parlar d'Auschwitz, i d'allò que va dir l'Adorno, sempre mal citat... I em pregunto (no va per tu, Llibreter, que consti; és una reflexió general) si no és contraproduent. És com un esteticisme, potser paradoxal, de l'horror; fet sense preguntar-se què passa amb catàstrofes paral·leles, com Hiroshima, o catàstrofes actuals, com Nigèria. No sé, és molt complicat, un tema realment molt delicat...

Anònim ha dit...

Hola, Llibreter i cia...
Interessant el tema d'avui, que donaria per omplir centenars de blocs. Però no puc extendre'm (sóc a la feina)
Només, per continuar amb el debat de les traduccions, us faig a mans el mail que he rebut


JA N'HI HA PROU!!!

ja n'estem farts!!! Després de l'Astèrix arriba el Coetzee d'Edicions 62....

A la pàgina 9 trobem la magnífica expressió:
"S'HA PEGAT UNA PINYA"
A la pàgina 17 al segon paràgraf comença amb una frase amb un greu error gramatical. Això només és el començament, no volem seguir llegint aquesta patètica traducció. Algú hi hauria de dir alguna cosa. Pagar 18 euros per llegir un producte amb acabats de saldo. A què es dediquen les editorials catalanes?? A "La porta" d'editorial La Magrana hi faltava un capítol, hi havia errades ortogràfiques.....

Estem farts de llegir en català penós. Farem arribar la nostra queixa a l'editorial, però creiem que això no pot quedar aquí. I no és la primera vegada, i sabem que no serà la última.

Ja n'estem farts!!

Jordi Sánchez i Eva Portell.
Llibreria La Gralla.
Granollers.

Anònim ha dit...

El meu comentari també hauria d'anar al peu del post "Errata", però com que n'hi ha tants, el deixo aquí; ja em perdonareu.

No va per les errates (i en això dono la raó a la Tina i carrego amb la responsabilitat als editors), sinó per una altra cosa més (no sé si dir-ne "subtil" o sòrdida) d'alguns senyors editors. Recentment, La Magrana (famosa per les seves tradicionals errates, també) ha traduït (m'imagino que no s'ha d'atribuir al traductor, X. Pàmies) The Plot Against America, de Philip Roth, per Complot contra els Estats Units en una mostra del que jo en dic papanatisme --i paro aquí la qualificació. En canvi, l'edició de Mondadori feta per Jordi Larios al castellà respecta el títol original. No cal dir que he comprat l'edició en castellà (a part que està més ben editada (portada, enquadernació...) per aquest motiu.

Una altra cosa: Chinasky, ¿quin problema tens amb el "cardar"... de la traducció d'Udina de Bukowski? "Follar"... raïm, t'estaria millor? Per cert, excel·lent aquesta traducció d'Udina de Fuck Machine.

Anònim ha dit...

..."la traducció de Mondadori feta per Jordi Larios...", volia dir.

Anònim ha dit...

Teresa,
de problema amb el cardar, cap ni un. Però al meu amic Bukowski -cosa de registres i probablement d'influència de la meitat castellana i dominant de l'organ social- me l'imagino més follant que cardant.

És evident que totes dues formes són "correctes". Però cardar en aquest cas em sona a argot tv3 o a argot Cua de Palla (amb molts andoves, pistrincs i coses per l'estil, catalaníssimes però inusuals) "Carda fred". "Estic cardat". "Et cardaré una hòstia". "Cardarem unes partides de cartes"...tot això l'amic Bukowski ho podria dir, en un moment donat. Però per fer el fet, crec que diria follar, no cardar. Això sí, a Ventdelplà dirien cardar. O no ho dirien. I la Janer diria (escriuria, vull dir) "hacer el amor".

Anònim ha dit...

Perdó per la nova "errata": el traductor al castellà de Roth a Mondadori és Jordi Fibla i no J. Larios, és que no tenia el llibre al davant...

Chinasky, deu ser una qüestió generacional: jo sempre n'he dit cardar (també follar, ho reconec), i en el meu dialecte baixllogregatí (com en el barceloní), mai dels mais hem dit "carda fred", "estic cardat", "cardar una hòstia", etc., com feu en altres comarques (és com allò de "caçar bolets", que a alguns ens fa molta gràcia, intrigats per si ho fan amb perdigons o amb bala). Deixa'm endevinar-ho: ¿a que també dius "polla" i mai "cigala" o titola? I no em fotis (no pas cardis) que et sonen inusuals...

el llibreter ha dit...

Tampoc no passa res si Kertész no et diu res, RMF. A mi em va sorprendre perquè explicava coses que s’allunyaven dels tòpics, com ara que l’alliberament dels camps de concentració no va ser viscut amb alegria; quan defensa que hi ha més veritat en Benigni que en Spilberg, o quan afirma que després d’Auschwitz no es pot escriure sinó ficció:entrevista a Lire.

Gràcies, per la informació, Flaneuse.

Arran del cas Marco, vaig penjar un fragment d’una entrevista publicada a la revista Lateral en què parla de com l’educació rebuda el va preparar per acceptar coses que ara ens semblen impensables, com la docilitat amb què eren conduïts als camps.

Tdo: és inevitable parlar d’Auschwitz. És un mite que permet explicar moltes coses de manera breu i colpidora, d’on es deriva el perill que, al final, esdevingui ineficaç. Sí, hi ha un esteticisme de l’extermini, hi estic d’acord. Per això Kertész i Celan m’ajuden a anar amb compte si en parlen determinats exègetes de Kertész i de Celan —Gadamer, per exemple.

Sobre les errates: l’últim comentari del post “Errata” és un error greu detectat a Dissabte d’Ian McEwan. I n’hi més, d’incongruències que t’obliguen a tornar enrere, perquè primer penses que has llegit malament i quan t’adones que és un error et sents estafat. Fa poc he llegit un llibre que tenia totes les errates concentrades en tres o quatre pàgines, abans i després gairebé res. Massa presses. Si això ho detectem els qui no som especialistes, no vull ni pensar com arriben les galerades a mans del corrector que se’n descuida algunes. El problema és que jo, almenys, m’hi acostumo.

Sobre la qualitat de la llengua, és evident que no sóc cap autoritat i que m’excusareu si no goso dir res.

Salutacions.

Anònim ha dit...

justa la fusta. pensava en Gadamer. o en Steiner.

Anònim ha dit...

No té res a veure, però algú ha llegit L'ALTÍSSIM d'en Jordi Joan Miralles, Premi Andròmina '04? Potser ha passat massa desapercebuda.