dilluns, d’octubre 03, 2005

Pandora al Congo i la redempció

. dilluns, d’octubre 03, 2005

És molt fàcil parlar dels llibres que has llegit. No cal ser crític literari ni exhibir una profunditat de pensament remarcable, i com la passió, diuen, és molt atrevida, no et pots estar de parlar dels llibres que llegeixes —no de tots, es clar: aquesta no és una bitàcola de crítica literària, sinó un calaix. A més a més, una bona fideuà, ja sabem on anar a buscar-la, oi?*

Pensava deixar-me per més endavant Pandora al Congo: La pell freda em va obligar a reduir les hores dedicades a dormir, però la gran quantitat de comentaris elogiosos que he llegit m’hi ha abocat. No seré original, doncs: també m’ha agradat més que La pell freda. Per exemple: el discurs sobre l’altre hi és també, però ara les reflexions són més breus, divertides i eficaces. Hi ha un ús de la ironia que dispara en totes direccions i que ha contribuït a seduir-me. I una eina clau en la construcció de la ironia és la paròdia:

— No. Va ser més que això, molt més. L’estimava abans d’haver-la vist.
— Abans? I això com és possible?
— Perquè m’havien parlat d’ella. Als pobles funcionem així. Tothom es coneix. I les veus són importants. Me n’havien parlat molt, de la Mary, i molt bé. Abans de veure-la ja caminava com els gossos, amb el cap cot i la bocxa mig oberta. I un dia, mentre m’empolainava per anar a les festes del seu poble, on uns amics comuns en havien preparat una cita, vaig saber que la Mary seria la dona de la meva vida.


Aquesta és, doncs, la versió pagesa del tòpic trobadoresc de l’amor de lonh. Si Jaufré Rudel llegís això, s’atiparia de riure. La novel·la va plena de jocs d’aquest tipus que la fan molt divertida, incloent-hi quan deixa anar algun retret contra certes crítiques que va patir La pell freda. I bé, una breu mostra de dolça ironia estilística exhibidora d’una bella lliçó metaliterària:

Flag era història, el Doctor Luther Flag ja no existia. I em vaig poder permetre, amb una satisfacció única, suprimir dotzenes i dotzenes d’adjectius.

Cada adjectiu que eliminava era una venjança personal. Recordo que, armat amb un llapis vermell, matava adjectius i més adjectius, i el meu riure s’escampava per tota la dispesa.


Pandora al Congo és una novel·la de trama: Albert Sánchez Piñol juga a mantenir l’atenció i ha aconseguit, de nou, robar-me hores nocturnes. Paròdia, ironia i què-passarà-després, amb un objectiu clar: la forma al servei d’allò que importa de debò, que és el fons, el missatge transcendental. Sempre defensaré que l’única forma de fer literatura és oferir una bella idea embolcallada amb artificis perquè sigui profitosa. Cal ser capaç de comprendre les claus internes que s’oculten rere de tota gran obra. Els dos nobles anglesos —Richard i William Garvey—, molt possiblement havien comès alguna falta social. Tanmateix, la lluita que mantenen al Congo els redimeix. Aquest llibre s’ha escrit en clau simbòlica i necessita ser interpretat, és una metàfora de la gran amenaça que presideix els nostres temps. Una estructura narrativa tan sofisticada no té per objecte explicar el flirteig entre... Bé, no segueixo per no espatllar el final.



* “En términos lingüísticos, la parodia comporta siempre una transcodificación.” Angelo Marchese i Joaquín Forradellas: Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria; Ariel: Barcelona, 1986. Els autors no precisen que la paròdia no necessàriament ha d’anar contra algun precedent, pot ser també, com és el cas, una forma de complicitat.

25 comentaris:

xuxy ha dit...

Llibreter, gràcies per indicar-me que podia trobar l'article del Bofill contra en Sala al cercador de l'AVUI. Contubernis maçònics!!!

Per cert,crec que el David Castillo té molt morro: va colar dues crítiques de llibres seus al primer lliurament del Cultura del nou AVUI! Ho podia haver espaiat una mica!

Un que passava ha dit...

He de dir-te, Llibreter, que m'estic fent un bon fart de riure per culpa d'aquesta nota teva. I ho dic de debò.

Gràcies! :P

Ferran

subal ha dit...

M'estimo el llibre abans d'haver-me'l llegit? Com és possible?

Per cert, sense haver-me llegit el llibre, demano humilment una precissió. Aquesta venjança que ens transcrius, no serà contra algun corrector d'estil, i no tant contra un crític? O, potser Sánchez Piñol va ser corrector d'estil i el Doctor que ja no existeix és en Corbella i el seu Benestar emocional?

Pere ha dit...

Estic bàsicament d'acord amb el que dius sobre la novel·la: fa uns dies que la vaig llegir i m'ha impressionat molt positivament. Però, a més, afegiria que té molt de reflexió sobre la literatura, sobre la seua "funció" i sobre l'enganyosa relació que té amb la veritat.

mas ha dit...

M'ha agradat el comentari que has fet de Pandora al Congo. És això i molt més: Tintin, Enid Blynton, les pel·lícules de safaris, i també
el cor de les tenebres, primera plana i el Càndid de Voltaire.

És viatjar a la innocència del món que ens ensenyaven quan érem petits per descobrir la realitat que ens amagava.

Em sobra alguna cosa, però: l'amor del Tommy per l'agman.

El llibreter ha dit...

L’avantatge d’enllaçar blocs que ja han parlat de Pandora al Congo és que m’estalvio de dir coses que ja han explicat. Així, em puc dedicar a destacar el tret que més m’ha agradat: que és una novel·la molt divertida.

Subal: la venjança contra els adjectius me l’adreço a mi mateix: m’ho passo molt bé quan cometo dobles i fins i tot triples adjectivacions. Com que no tinc estil, puc jugar a aquestes coses. Evidentment, quan vaig llegir el fragment que cito em vaig atipar de riure.

Precisament, Pere, la part en cursiva és un recull de frases del capítol 27: el diàleg entre Tommy Thomson i Hardlington. M’agrada molt la idea que escriure una novel·la és farcir un guió —quan més tard, parla amb Norton i s’adona que ha fet de negre, en certa manera, d’ell mateix... Hi ha més coses: les convencions narratives que possibiliten la suspensió de la credulitat i que MacMahon qüestiona de manera càndida però eficaç, la necessitat que té l’ésser humà d’escoltar o llegir o veure històries diferents però tallades pel mateix patró... Com dic, la gran diferència amb La pell freda és que tot això ho exposa de manera breu i eficaç. Un altre tret paròdic que fa servir abundantment: la mania anglosaxona de reblar un argument amb una comparació final que sol ser una exageració o un acudit.

Mas: L’amor és condició necessària perquè Tommy s’empassi segons què. L’amor de lonh en la versió pagesa que transcric li dóna el model d’amor que li cal per estimar l’Amgam i caure de quatre grapes en el parany.

Xuxy: no puc opinar gaire més sobre els articles de Bofill i Abrams contra Toni Sala, he abandonat Rodalies a la pàgina 21. A veure si aquesta nit, al programa De llibres em convencen perquè continuï.

Buk ha dit...

Vaja, vaja... Com m´esteu possant les dents llargues... Ja em va agradar molt "La pell freda" i "Pandora al Congo" la tinc com a lectura obligada a la meva llista de llibres pendents. Però després de tant comentari elogiós, potser l´adelanto unes posicions. En quant m´acabi "la vella escola" del Tobias Wolff, corro a per Pandora.

Salutacions
Buk

El llibreter ha dit...

Buk, el culpable d'aquest post és el Ferran, que em va fer avançar la lectura de Pandora.

Gràcies a tu, Ferran.

mas ha dit...

D'acord, l'amor és necessari perquè s'ho empassi, però és la part menys versemblant de la història. Només es justifica si Sànchez Pinyol la utilitza com a element dismitificador: els lectors ( com li passa al narrador que escolta la versió de Marcus ) ens acabem enamorant i/o identificant amb algun personatge de les novel·les que llegim.

Pedro ha dit...

Ei algú em pot explicar el final de 2la ciutat invisible"? Al final és fill d'en Rosselli o d'en Coll? és que sóc una mica curtet. Per cert, què et sembla el llibre "l'os de Cuvier"?

Carmen Miranda ha dit...

Salvem la Catalonia!!!

Òscar A. ha dit...

Què podem fer per LA Catalònia?!
És indignant!

Anònim ha dit...

http://www.avui.com/avui/diari/05/set/05/53713.htm

Visiteu aquest link, és una entrevista al director de la Catalonia a l'AVUI.

Albert de la Hoz ha dit...

He llegit l'entrevista recomenada per l'usuari anònim
1.- Evidentment es tracta de "mobbing" i si no, li direm "mobbing classe B"
2.- Jo també dic com l'Òscar, què es pot fer?
Agraeixo al Llibreter la seva tasca que em farà llegir a A.S.P.
Encara que no sóc ni llibreter, ni crític també m'agrada escriure al blog sobre els llibres llegits; és com fer un apunt per la memòria personal

El llibreter ha dit...

Mas: a mi em sembla més inversemblant que un escriptor de novel·les d’aventures més aviat dolentes s’empassi allò dels tècton. La versemblança és un dels dogmes de recepta-de-taller-literari que ataca Albert Sánchez Piñol.

Sobre la Catalònia, ja vaig escriure aquest apunt a l’agost. És una situació molt difícil, perquè a més a més hi ha la competència dels grans supermercats de l’oci ben a la vora.

Pedro: ¿fas la pregunta correcta? ¿I si l’autor ha volgut oferir un final ambigu per eixamplar les possibles interpretacions de la novel·la i enriquir així la percepció de la complexitat del món per part del lector? No ho sé, tan sols és una proposta. La ciutat invisible no està entre les meves prioritats.

Opa hostil ha dit...

Parlant de prioritats: sembla que la Caixa ha decidit que la seva inversió a can 62 ha deixat de ser prioritària...¿Parlem?

rizzo ha dit...

Hola

Fa dies que em vaig acabar de llegir Pandora... i encara em desperto per les nits somiant que estic a Àfrica, durant el dia quan camino pel carrer intento vigilar no em trobi de sobte en mig d'una selva on puc ni respirar de la calor que fa... Una lectura imprescindible que situa a la literatura catalana en una nova dimensió.

Anònim ha dit...

El Grup 62 deixa de ser una prioritat de La Caixa? Que Déu ens agafi confessats!!!

Whisfull whinking ha dit...

¿També es quedarà amb Can 62 el president del Cercle d'economia i propietari del grupo Planeta, copropietari de l'Avui i del diari la Razón, i d'una part del Real Club Espanyol?

Pedro ha dit...

La Caixa ja ho ha desmentit, edicions 62 és la xocolata del lloro per la caixa.
Algú ha llegit la ciutat invisible? Sabeu on puc trobar algú que l'hagi llegit? Nois, que és premi Sant Jordi!

El llibreter ha dit...

Bé, la veritat és que no sé que dir sobre l'assumpte. Fa mesos que es comenta això de La Caixa i de les conseqüències que tindria per a la distribuïdora. Canvi d'amo, canvi de distribuïdora i algunes editorials que patirien la davallada en el volum de negoci. Com Lumen, editorial fundadora de la distribuïdora, quan va passar a dependre de Randomhouse. De la relació entre La Caixa i la col·lecció Metatemas de Tusquets —amb 1 sol títol traduït al català, si no recordo malament— no se'n parla. Que bé.

Gery ha dit...

Avui m'he acabat Pandora al Congo. Crec que per opinar sobre una obra has de pair-la abans, però tot i que encara l'estic diregint diré que el llibre està bé, és un llibre per passar-hi una bona bona estona(potser li sobren 200 pàgines). Crec que es un llibre d'aventures i prou, molt ben escrit, però ja està; un bon llibre d'aventures. Et fa mantenir l'atenció, que no l'interés mentre el lleigeixes. Però crec que qualsevol anàlisi mé enllà és un error, com el mateix protagonista li diu a Hardlington. Un bon llibre d'aventures on s'intenten recuperar elements clàssics i crec que res més. Per passar una bona estona i per totes les edats.

Duquena ha dit...

Ben bé d'acord amb el teu comentari, gery, una novel·la d'aventures amb la qual m'he distret, però no gaire més. També crec que li sobren pàgines i li falta una intensitat més sostinguda. En aquest sentit prefereixo "La pell freda".

Pel que fa a l'element paròdic, ja em faig el càrrec que es necessita un contrapunt a l'aventura, però aquesta mena d'humor "camp" (Mac Mahon, la señora Pinkerton, la insufrible tortuga) se m'han fet pesats.

Prozacat ha dit...

TOT el que llegeixo que dieu tots sobre Pandora té part de raó. crec que és una gran obra i que a tots ens fa sentir coses i ganes de parlar-ne... cosa que evidentment no passa amb moltes merdetes catalanes que llegim o que trobem en les llibreries, no us sembla?

ef ha dit...

Coincideixo en totes les apreciacions positives del Pandora. M'ha agradat, m'ha agradat mol i també el trobo molt superior a La Pell Freda. Hi afegeixo tres notes:
- el final: molt i molt bo. Li dona la volta a tota l'obra en 50 planes.
- metaliteratura: l'ASP introdueix elements de metaliteratura molt notables i froça be. A més a més del Vila Matas sembla que l'ASP pot tocar també aquest aspecte.
- autojustificació: en alguna paràgraf m'ha semblat que l'autor en boca d'altres s'autojustifica i demana perdó en cert sentit. Vols dir que calia?

Felicitats i a esperar la tercera part de la trilogia.