dimarts, de maig 10, 2005

A contratemps

. dimarts, de maig 10, 2005

Llegir A contratemps de Feliu Formosa amb el dia lliure de compromisos, o ple de compromisos perfectament ajornables, és deixar-se endur pel poder evocador de les seves paraules. El llibre recull els diaris sense dates dels anys 1995 i 1997, amb anotacions van del modèlic assaig breu a l'esbós ràpid que vol capturar una reflexió modesta. Llegir-lo en un dia laborable potser no m’hauria permès cercar els programes de mà —estratègicament amagats pel temps— d’algunes obres que esmenta, com Els bandits de Friedrich von Schiller o Quartet de Heiner Müller, que va traduir per al Teatre Lliure. Mirant les fotografies de Quartet he recordat la força descomunal i plena de matisos d’Anna Lizaran i Lluís Homar en un enfrontament titànic. Valmont transvestit en Merteuil, al final: “Tanmateix, encara m’agrado. La masturbació continua amb els cucs. Espero que la meva actuació no us hagi avorrit.” Certament, no em va avorrir gens. Més a l’abast, gràcies a l’ordre alfabètic, he capturat el seu poemari Semblança —Edicions del Mall, 1986—, que ara és diferent després d’haver llegit A contratemps.

El llibre s’obre amb l’homenatge a un actor marginal, Carlos Ibarzábal, que va morir “en la més absoluta misèria”; continua amb una curta estada a Torí i després segueixen quatre pàgines sobre Gabriel Ferrater. Joan Vinyoli plana per tot el llibre —l’he tastat també una estona: Tot és ara res, Encara les paraules, Cercles, de l’última etapa, la que plau més a Feliu Formosa—. Carlos Ibarzábal i Gabriel Ferrater, la foscor i el mite: una manera significativa d’inaugurar els diaris; dos llegats ben diferents com els dos extrems del neguit que recorre tot el llibre, units en les sovintejades referències a Joan Vinyoli —sobre la relació que Feliu Formosa va mantenir amb ell i, especialment, en les observacions que dedica a la recepció del poeta, als vaivens de la fama literària, entre la foscor i el mite.

“Durant aquest passeig pel centre de Barcelona he sentit una altra vegada aquella mena d’angoixa difusa de què sovint havia parlat a una psiquiatra, a qui visitava fa aproximadament un any: la sensació de no fer allò que hauria de fer, d’acumular ‘experiència’ sense resoldre-ho en ‘obra’. És a dir, de perdre el temps fins a la desesperació, com si ara, a la meva edat, esclatés en un desconcert final la dispersió o la indefinició professional.” Aquesta angoixa és el tema uneix les reflexions sobre Vinyoli, la traducció, els dos viatges a Alemanya, els dos viatges a Itàlia, l’evocació dels anys d’estudiant, els canvis que emmascaren els llocs de la joventut, les classes d’interpretació, els recitals de poesia... El dietari acaba així: “Tarda a l’Institut del Teatre, mitja hora abans d’entrar a classe. Crisi d’angoixa: excés de feines diferents. (...) He dit a tot que no, excepte als Jocs Florals. (...) I mentrestant tinc interrompuda la feina amb el teatre complet de Brecht, que hauria de ser pràcticament l’única.” L’home descentrat pel desig, una angoixa que ens toca molt a prop. Un gran llibre.

3 comentaris:

Llunatic ha dit...

Sobre Sant Jordi: L'altra tarda era en un bar i a la tele feien un debat sobre aquesta festa tan nostrada i galdosa. Em sembla que hi intervenien un llibreter amoïnat perque volia ensenyar unes fotografies antigues de la seva llibreria, un senyor amb semblant d' ex-seminarista que parlava molt be i renyava als que no volien participar a les signatures publiques (però sí privades),també hi havia un altre senyor gras (aquest sí que el vaig reconeixer)que deia que a ell se li en fotia si els mediatics i els altres signaven molt o poc. Una escriptora jove s' asseia en una altra cadira i deia que aquest encara no és un pais normal i cal protegir la nostra cultura. "Madame se mort" com va titular un article el vostre admirat G. Ferrater. Mentre la parroquia del bar es trencava la closca per saber quin equip era aquell que van fotografiar a la gespa del Camp Nou abans del partit.

Llunatic ha dit...

Està bé que recordis gent que no està de moda. A Feliu Formosa he d'agrair-li, ademés de les adaptacions teatrals, que als anys 70 publiqués traduccions de poesia alemanya en un llibre que, em sembla, s'anomenava ESCRIT AMB GUIX A LA PARET d'Edicions Proa. Ell juntament amb Marià Villangómez, Miquel Forteza, Marià Manent ens aproparen poetes europeus i nordamericans que llegíem per primera vegada. Quins nassos els editors que foren capaços d' editar antologies de poesia forania!.
Ara una tafaneria, l' altre dia varen penjar-li una llufa oficial al Palau i Fabra. Hi ha hagut vendes del Poemes de l' Alquimista a la teva llibreria?. Per cert que el poeta podia haver recitat al Saló de Cent:
"He anat sembrant tants de fills pels bordells i de mi malversant tanta riquesa, que ara, a la nit, amb desig d' escomesa, estols d' homúnculs amb faccions de vells..."

El llibreter ha dit...

Sobre Sant Jordi s'ha de parlar una setmaneta abans de la diada i una setmaneta després. Ara ja no toca; em sap greu, però és així. Ara ja ningú no se'n recorda, de les Grans Declaracions. La Literatura bé, gràcies.

Sobre Feliu Formosa: l'he llegit poc. A contratemps ha estat un bon estímul per continuar amb altres coses d'ell. Continuaré informant.

Sobre Palau i Fabre: sí, s'ha venut més obra seva, i me n'alegro. He vist les obres que s'han representat a l'Espai Brossa i sospito que malgrat l'homenatge trigarem a veure'l al TNC, què hi farem!