Aiguafang

No sabem de quin fenomen meteorològic sorgeix l’aiguafang que plou constant sobre Barcelona i que amb la merda dels estornells degrada els edificis i esdevé el símptoma més visible d’una catàstrofe general però capaç de generar una convivència quotidiana amb el desastre. No sabem quina guerra va perdre Japó que li va treure la dignitat de ser considerat un país i que va convertir els supervivents en esclaus. No sabem els orígens ni la incidència demogràfica d’una malaltia que provoca somnis premonitoris fins que el malalt és incapaç de somiar res mes que la seva pròpia mort. No sabem el perquè de la conversió en espectacle informatiu dels crims d’un assassí en sèrie que no causa alarma social sinó una certa resignació.

Joan-Lluís Lluís dosifica amb cura la informació sobre l’escenari d’Aiguafang. Amb aquestes preguntes no resoltes contribueix a elaborar una atmosfera d’estranyesa que dóna més relleu a les lleis implícites que regeixen la vida dels protagonistes: l’assassí, l’esclau i l’oreneta. En aquest sentit, el personatge de l’esclau és el que em resulta més pertorbador: trasplantat de Japó amb alguns tòpics intactes —una submissió gairebé genètica i un temerós respecte envers les tradicions—, accepta sense ni una ombra de rebel·lia seva situació com a esclau domèstic i sexual en un pis benestant. Aprèn, doncs, quin lloc ocupa en una societat estranya, i en la manera d’acatar aquest lloc és possible entendre també que els altres dos protagonistes siguin igualment presoners d’unes convencions —les convencions de la marginalitat— que semblen condemnar-los a la soledat.

Amb tot aquest clima d’estranyesa, Joan–Lluís Lluís incita a escodrinyar els mecanismes que també ens fan presoners d’unes convencions i que condicionen les nostres relacions amb els altres. Una certa desolació de la ficció es manté després d’haver tancat el llibre, com si una mica de l’atmosfera de la novel·la penetrés en el món real, i així les preguntes sobre l’aiguafang, la guerra o la malaltia ja no importessin tant com la fragilitat del cos que trobem a dins i a fora d’Aiguafang. I és aquesta manera subtil de dir la fragilitat que m’ha captivat.

Més enllà dels llibres

Quan Sfer em va convidar a fer un meme em vaig adonar que potser sí que hi ha qui considera que no faig res més que pensar en els llibres tot lo dia. Com vaig comentar fa poc a cal Llunàtic, més que la possibilitat d’escriure sobre qualsevol cosa de qualsevol manera —independentment que el resultat sigui més o menys tolerable—, m’estimulen les restriccions que m’he anat imposant al llarg d’aquests anys d’activitat. Per això, mantenir un blog on aspiro a transmetre una experiència de la lectura que té com a singularitat el meu ofici, amb la constatació que no sé parlar de tot i que dins del món immens de l'edició m’interessa un repertori molt reduït de temes, pot donar aquesta imatge d’obsessió per la cosa llibresca. Però tinc clar que aquesta identitat virtual és, de fet, un personatge fruit de la selecció o projecció, com es vulgui, d’alguns trets, com ja vaig escriure fa més de tres anys a «Un bloc en la vida», l’article amb què vaig participar a les jornades sobre El dietarisme i el nou dietarisme dels blocs, organitzades per VilaWeb.

Però ara cal agrair la invitació d'Sfer i fer el meme i parlar d'aficions que no tinguin a veure amb el blog. Podria explicar les dues darreres representacions teatrals a les quals he assistit —La vida es sueño i Les criades—, les últimes pel·licules que he vist —Otto; or, Up with the Dead People de Bruce LaBruce al cinema; Zoo de Peter Greenaway, una antologia de curtmetratges de Jesús Ramos i Ratatouille a casa—, la música que he escoltat darrerament —Morrissey, La casa azul, Antònia Font, Keane, Mishima, Vivaldi, Bach i Caldara—, les darreres exposicions que he visitat —Blowback de Bruce LaBruce a l’Antiga Casa Haiku i Kosmòpolis—, o publicar aquí alguna de les moltes fotos que faig —també n’he fet moltes, com Sfer, de graffiti que em sorprenen—, i altres coses, però escric això i m’adono com sóc d’influenciable i que la meva afició principal és compartir les aficions de les persones que estimo i, sobretot, passejar molt i negociar les pel·lícules, les obres de teatre, les exposicions, els concerts, els viatges, etc., que compartirem R. i jo. Però no sé si responc prou bé la pregunta del meme, perquè més que una afició, aquesta és la meva passió.

Tràiler d'Otto; or, Up with the Dead People

Com parlar dels llibres que no hem llegit

Tenia la intenció d’escriure un apunt sobre Com parlar dels llibres que no hem llegit, de Pierre Bayard, sense haver-lo llegit. Però sovint no sé vèncer la temptació i el vaig devorar fa algunes setmanes. El cas és que ara no sabria fer veure que no l’he llegit i recuperar la predisposició original per escriure aquest apunt. No em resultaria prou versemblant dir, per exemple, que es tracta d’un llibre breu però intens o que consta d’un determinat nombre de parts ben diferenciades i construir un text amb tot de frases per l’estil, que de vegades són molt útils per farcir les ressenyes que no demanen gaire compromís. Segurament em falta imaginació o, almenys, em falta la mena d’imaginació a la qual al·ludeix W.H. Auden quan escriu que és incapaç d’imaginar un falsificador prou hàbil com per imitar la seva pròpia signatura amb tal inexactitud que un perit cal·lígraf jurés que es tractava d’una falsificació.

Com parlar dels llibres que no hem llegit és, sobretot, una obra molt irònica —de vegades, fins i tot, sarcàstica— que desemmascara les actituds reverencials que sovint suscita la cultura escrita. Em va divertir molt, sense que la diversió impliqués, en cap cas, desdenyar les moltes idees consistents que Pierre Bayard desenvolupa sobre la lectura com a fet social i psicològic; fins que, al final, em vaig adonar que m’havia ben ensarronat.

Tot i que és en via de desaparició, avui dia encara vivim en una societat on la lectura és objecte d’una mena de sacralització. Aquesta es basa principalment en un determinat nombre de textos canònics —la llista varia segons el grup social— que hem d’haver llegit si no volem ser desacreditats.

Cal advertir que es tracta d’un llibre molt francès, per això s’ha venut tant a Alemanya. La qüestió dels llibres canònics, en l’àmbit lingüístic català, no em sembla tan intimidadora com a França, perquè qualsevol lletraferit pot admetre que no ha llegit, per exemple, el Tirant lo Blanch sense que disminueixi per aquest motiu la reputació intel·lectual que pugui tenir. Malgrat que Pierre Bayard escriu reflexions molt pertinents sobre la percepció subjectiva de la lectura, al llibre predomina, sobretot, el caràcter social de la cosa llibresca.

Comencem a oblidar des del moment que comencem a llegir. És inevitable. Ara bé, aquest procés no s’acaba amb la lectura: l’oblit s’allarga fins que ens trobem en la mateixa situació que un no-lector, com si mai no haguéssim llegit el llibre. Un no-lector que, diguem-ho de passada, hauríem pogut ser nosaltres mateixos si haguéssim estat més ben informats.

Aquesta “mateixa situació” es refereix a les ocasions en què cal parlar d’aquest llibre oblidat; és, per tant, un fet social diferent del fet íntim de la lectura, de les hores dedicades a submergir-se en un llibre i de les quals, amb els anys, potser només en queda una sensació, com jo mateix escrivia fa gairebé tres anys:

De la major part dels llibres, al capdavall, queda ben poca cosa: el record d’algunes idees, uns personatges, fragments d’arguments, la promesa sovint incomplerta de rellegir-lo un altre cop, relacions amb altres llibres —d’on deriven genealogies íntimes de lletra— i sobretot una sensació de satisfacció, de gratitud, d’alegria o de decepció que sí perdura.

O pot perdurar —com en el cas d’Auden que esmentava més amunt— un record mínim però prou precís com per extreure la cita que cercava sense dificultats, d’una revista que vaig llegir fa més de quinze anys. No em semblen, per tant, situacions objectivament equiparables la lectura com a fet social i la lectura com a experiència íntima. De vegades, de fet, parlar amb un altra persona que també ha llegit aquest llibre oblidat pot servir per descabdellar a poc a poc els records d’una manera que no es pot comparar, en cap cas, a la no-lectura.

Pierre Bayard, però, basteix una molt lloable —i necessària, afegiria— defensa de la no-lectura com a activitat creativa, en tant que instrument necessari per conèixer les relacions que s’estableixen entre els llibres, com a condició indispensable per a adquirir la cosa més o menys boirosa anomenada cultura. Una forma de no-lectura que els llibreters, per exemple, utilitzem cada dia per orientar els lectors que ens demanen informació. Però equiparar la informació dels llibres llegits però oblidats a la informació que es pot obtenir dels llibres no llegits significa supeditar la lectura com a experiència individual a la funció social que pugui tenir. I és amb aquest parany que Pierre Bayard prepara l’ensarronada final.

La dilació

No tornaré mai més a somiar que volo indolent de nit i que sobtadament recordo que he d’anar amb urgència a un lloc que ara mateix no podria precisar i, alhora, m'adono també que en realitat no sé volar i començo a descendir ràpidament, amb un vertigen que no m’amoïna tant com una nostàlgia desesperada que frustra la pretensió d’oblidar que no sé volar, una estratagema inútil per recuperar la facilitat amb què volava tan sols uns instants abans, fins que aterro i, com que no em faig mal, arrenco a córrer per arribar al lloc desconegut, però debades, perquè el cos pesa cada cop més i, al final, resto immòbil, desconcertat, i potser llavors em desperto.

Sé que partir d’ara somiaré que llegeixo un llibre de Mario Levrero.

Com La ciudad, on el protagonista té la intenció, ben senzilla, de comprar algunes coses a una botiga de queviures i acaba en un petit poble, a causa d'una cadena d’esdeveniments que l’obliguen a ajornar constantment els seus propòsits.

Com París, la ciutat polsosa on arriba el protagonista després de tres-cents segles de viatge en tren i on un asil esdevé una mena de presó de la qual escapa cada dia i a la qual fatalment retorna perquè les circumstàncies l’obliguen a ajornar constantment el pla d’escapar de nit, volant.

Com El Lugar, que llegeixo ara, quan m’adono que el pas per aquestes tres novel·les que formen la Trilogía involuntaria s’ha convertit, en realitat, en una dilació inconscient per retardar el moment d'arribar a La novela luminosa, obra pòstuma i major de Mario Levrero. Potser perquè m'angoixa la sospita que quan obri el llibre recordaré que, en realitat, no sé llegir i llavors escrutaré els signes desconeguts, el dibuix de les línies i dels paràgrafs, amb una nostàlgia desesperada que frustrarà la pretensió d’oblidar que no sé llegir, i restaré desconcertat amb el llibre a les mans; i no sé si llavors despertaré.

Els estius

Potser perquè ha plogut i sembla ser que la tardor vol deixar-se veure finalment que he tornat a Els estius, de Josep Porcar, el llibre que em va acompanyar durant els meus dies d’agost, a la platja a o a Londres o a casa, sempre a la bossa, a l’abast, perquè sóc un mal lector de poesia i Els estius sembla escrit per als qui trobem una mica d’ordre després de sovintejar el desordre en la lectura.

Els estius al cafè de l'Institute of Contemporary Art, Londres

I perquè després de llegir «Contravent», per exemple, continuava amb altres poemes, però una imatge de «Contravent» m’acompanyava com un zumzeig a penes audible i calia tornar a llegir aquest poema una altre cop, i un altre, i deixar reposar el llibre per, més endavant, obrir-lo de nou, a l’atzar.

Unes vacances a una urbanització a tocar de la platja són el pretext perquè Josep Porcar convoqui al versos un examen moral de la vida contemporània; de la catàstrofe —com a «Piano», brutal— a la tendresa —com a «VIII. Cantilena per al meu fill», brutal—, tot de matisos i situacions de les quals emana el tema, que pot vibrar amb l’ecologia, la immigració, el desconcert, el turisme, la introspecció, etc., sempre amb una ponderada exactitud crítica i sovint, sobretot, condensant-se en una imatge poderosa que perdura, com a «Contravent», com un zumzeig, durant molt de temps.

Però encara ets a temps d’aprendre
que l’estiu formidable que inaugures
pot lluir l’infinit, que els horitzons poden
ser verticals, que amb la mandra dels déus
hauries de poder, també tu, segrestar el sol.

Els estius a Issuu

Els estius en PDF

Els estius en paper

Per haver d'amor vida

En Litus em recordava l’altre dia que rellegir és, exactament igual que llegir, rellegir-se un mateix, i hi he pensat ara, que he tornat a Ausiàs March de la mà de Per haver d’amor vida, tot recordant el descobriment del poeta, l’enlluernament que em va incitar a llegir-lo en les edicions que tinc a casa: la d’Amadeu Pagès —la meva favorita—, la de Pere Bohigas i la de Joan Ferraté. En subjugava llavors sobretot la llengua: les dificultats amb què em desafiava la paraula medieval, les comparacions i l’organització retòrica dels poemes, la indefinible fascinació pels estramps... Ara, en canvi, estic més atent a la manera com exposa els dubtes al voltant de l’amor i de la vida, entre el desengany i l’esperança.

Malgrat la distància temporal i, per tant, literària amb les inquietuds d’Ausiàs March, val la pena l’esforç d’entendre’l i no perquè sigui un clàssic consagrat pels estudiosos, sinó perquè els matisos psicològics amb què basteix la seva veu troben formes sorprenents que desfermen la imaginació. L’antologia de Francesc J. Gómez i Josep Pujol està al servei dels lectors i ofereix la informació imprescindible per gaudir de nou de la seva poesia, per facilitar l’atenció als matisos, que salven així segles de distància. Un davantal situa cada poema en relació amb la resta de l’obra d’Ausiàs March i identifica la tradició dels temes que tracta, a més a més d’incorporar aportacions recents dels especialistes. A continuació, el poema gaudeix d’un aparell de notes abundant i pertinent que permet resoldre els dubtes lingüístics i conèixer els trets imprescindibles de l’entorn cultural, amb especial atenció a les fonts temàtiques més probables que s’hi han utilitzat.

Per haver d’amor vida m’ha semblat una bona antologia per començar a llegir Ausiàs March, però sobretot m’ha semblat una manera excel·lent de rellegir-lo, i de constatar com modifica la nova lectura el record que mantenia d’una lectura antiga.

KONDAL-BERNA, d'Osvaldo Lamborghini

Revista Trafalgar Square, primavera 1983, Laertes, p. 19-23^*

KONDAL – BERNA

osvaldo lamboghini

... en la pasión que provoca la posibilidad …

1

—¿Quiere usted ser un Kafka?
Yo sí. Lo soy, y también lo soy yo. Tengo por el Amor un respeto de Culebra, reptante. El latido de la barriga contra el ardor del desierto. Escribo. En la silla me siento y sé mirar una clavícula. Contemplarla a ella en sus senos, y aun cuando dice: «con la pierna hice un movimiento».

2

Que haya paz. Éste es un pequeño intento de practicar el arte de quedarse en casa. Los cigarrillos se queman con la variación del fémur, pelvis de rey. La respiración es casa. El mismo cuerpo (del otro) se niega a continuar. Una desgracia de balcón, cómo penetrar en los secretos de las señoritas de Kierkegaard. Mi cultura no me permite recoger los pasos, y, sin embargo, recogí mis pasos. ¿Qué he vuelto? Un buen almuerzo, un rato de televisión-dormitar luego. Y mucho té (contra los símbolos).

3

Y las palabras que se ganan cuando se pierde la memoria, como la verdad —un círculo perfecto—: grabado a fuego en el entrecejo femenino. Este cigarrillo ya ni tira. Cuelga chato, ennegrecido, de la comisura. Este escritor. Éste. Que no sobrepasará (su captura por la tiniebla).

((Oh, es hora de dormir. Antes, pero antes, anteriormente una plegaria, plegarse al lugar frástico —del imposible encuentro, pero de catastrófica revelación: no, epifanía— donde los con (puntos) de palabra recorren el tálamo, hasta el sepulcro. Ese riesgo de arcilla, de plantío de arroz, que no los soporta: —Hemos dicho lo que había que tajear. Buenas noches sombra. Un segundo: buenas noches)).

4

Con astillas de botella en la cara, así ingresó la mujer al hospital —y clamaba. Clamaba por una muerte mejor, porque su amante era inmejorable.

5

Un desayuno portentoso: dos tazas de té. Pero también unas migajas cuantas que había (y quedado) de la semana anterior. Como siempre —aún y todavía— antes, anteriormente. Pero también. La casa guardada en un arcón: lleno de comida suculenta. Las tazas de té. Té solo. Un desayuno portentoso.

6

Apí. Apipé. Yguazú-foz, guazú. Las cataratas me llenaron de admiración porque los pájaros no escatiman su cuerpo (inocente, como los pájaros), no: no lo hurtan a la espuma —y comen sol dorado. Más jaguares, los típicos en la madre selva: —Al no verme nacer entiendo mejor mi muerte interminable. Al no escribir mejor, el que pierde pierde (la pérdida), pero no un con algo, el lago, anagrama de esperanza. Esperar también el sueño en la cuadrícula. Las manos tiemblan —¿es el papel, cuadriculado? Oh apí. ¿Apipé? Oh, guazú. ¿Yguazú?— ¡Foz!

7

Yo tengo una cosa. Es el saber de la enfermera debajo del ombligo. Es la flecha del bisturí emplumado. Yo tengo una enfermera olorosa bajo las axilas. Otra en el recto, que es la vía y el conducto: por allí se empieza a investigar la nada.

8

Ente la comicidad de escribir y la tragedia de comer, el sueño. En la calle que se tuerce, hace voluta, se tiende: entre la cirugía y el cigarrillo. Pero sería bueno (es decir: soy un imbécil) seguir escribiendo. La cabeza se inclina —y no es el sueño. Hay un placer entripado en jugar, laudar, un juicio: hay un… en la tensión no cabe —para nada— la intensidad. La cabeza inclinada es humo, compañero. La nube entornada.

9

Los hijos y la muerte son la misma cosa, pero en el barrio del Soho donde —parece— todos los pisitos los puso Maple, en los departamentos se vive entre la alegría (la exaltación) y las funerarias. También, ¿pero por qué también?, las pasiones que conducen al fracaso a medio planeta. Se lo tiene merecido.

10

Sinué, el artista de «César Aira», decidió por autogestión, en su solitaria conferencia cumbre, un definitivo pase al acto: el suyo. Se suicidó de buen talante, cortándose las venas (y el ombligo de enfermera decapitada) frente a unas cámaras que funcionaban solas. Solas o tal vez sopladas, alentadas, desde el oscuro cuarto oscuro del féretro de Fassbinder. Aquel Fassbinder. El del gramo de cocaína-flip emplumada, que certeramente hizo matriz de aquel (Fassbinder) estómago. La película se veló por culpa de unas bragas negras que igual, igual se abrían al sol. Hay tantos puntos como navíos, hay tantos puntos como velámenes. Hay tantas madres —vestidas de caramelo— como barras de chocolate envueltas en papel dorado. Hay tantas madres como pintores ingenuos. Piedad al fin por la svástica. Que descanse en paz. Y que florezcan, florezcan sus verdes calaveras.

¿Son paparruchas los asesinatos? ¡Me cago en la literatura!

11

Andaba y me apoyaba en mi bastón de fresno que me recordaba la stebánida lujuria materna. Pero mejor hubiera sido un cuchillo de monte para extirpar el bisturí, y un bisturí anestésico para rapar de cuajo la piedra solar de su cabellera infinita. Me encontré en cambio con la argie-polaca. Pero cuidado, que aquí las chupatintas son montañas de pechos blancos. Pero antes de andar y apoyarme en mi stebánida, antes (aún y todavía) había apagado las brasas del rancho orinando sobre ellas. Pero antes, incluso había mateado a fondo. El rancho, la cabaña: quedó helado, helado luego el meo sobre el fuego. Así fue que entonces salí y ensillé el caballo, que me desarmó con una puta mirada de inocente. Así que me eché al camino, a pie, con mis congéneres del puro exilio (—«imagínese: de pie y sin tierra»—). Caminé como un suicida sin pena, esa que da la gloria. La argie-polaca estaba sentada en un triángulo de roca. Sonreía de buena fe. Mi seriedad, en cambio, es una abrumadora tiniebla de canalla. «estoy pensando» (es una triste, larga historia). ¿Habrá sido esta mujer de trenzas de oro y de labios de pécame a mí, habrá sido alguna vez enfermera (como es obvio me pregunto)?

12

No venimos aquí a escribir. Venimos, si es que lo hacemos, a un despliegue petit, casi petit a, de la obra anterior. No venimos a escribir aquí: aquí no se escribe, las puertas están cerradas; y ya lo dijimos: el espacio es demasiado sutil. Tragedias —tales como perder justo (la boina de vasco en la aeronave), quedarán, debieran, descartadas: no insistirán ellas (en su insistencia) sobre nosotros. Escribir, no (—«Dios mío, lo horrible»: «Raschella»). Es la punta de un aire. Bataclán, introvertido.

13

La enfermedad enloquece las taras. Pero son las taras las que hacen enloquecer. No empecemos: por Dios y por favor. La tarde es azul y hace frío, ¿habría peor causa? Tal vez sí y tal vez no; pero en Dinamarch no podíamos seguir; entonces (vaya) recogí mis pasos. Cuando la vida de depaisado tiene su lógica clemencia. Abigarrado y arbitrario, cuando las páginas se llenan: de lo abigarrado y arbitrario. Simple como la pampa (—pam/pa—), y, sin embargo, su lógica demencia; una lógica contracción, pampa. Mientras haya un grito en la calle… mientras haya una Irlanda verde y lejana, verde como el halcón del ojo. O como dice «Fogwill», lo malo y lo bueno «sólo por añadidura». Si bien «Fogwill» está perdiendo en sus anhelos, así como otros se apresan en la desesperanza (de entereza clara).

14

¿Quién sería tan presuntuoso de suponer una continuación? Mantener otras conversaciones (—pero es más difícil que silbarle a un tero—). El chiflido de la perdiz, de hacerse perdiz, cruza el Atlántico de mil amores.
Esta lengua inmensa que Dios nos ha quitado, por perder América, por perder España: —Esta lengua inmensa, que Dios nos ha quitado.

15

La noche perpetua de los televisores encendidos.

^*Dono les gràcies:

• a Enrique Vila-Matas per indicar-me l'existència de KONDAL-BERNA
• a Miquel Adam per proporcionar-me un exemplar de la revista Trafalgar Square
• a Jordi Carrión per haver-me facilitat el contacte amb César Aira
• a César Aira per l'autorització per publicar KONDAL-BERNA al blog

un laberint de complicitats del qual no val la pena cercar-ne la sortida.

La síndrome del laberint

Els laberints provoquen des de temps immemorials una gran fascinació i el llibre Laberints de Ramon Espelt em té fascinat fins a al punt que visc sota la síndrome dels laberints. Veig laberints pertot. El món d’octubre se’m presenta sota la forma d’un complicat laberint neobarroc, no solament amb passadissos que s’estronquen sobtadament, o falses dreceres que em retornen a una cruïlla on cal tornar a triar entre camins que es bifurquen o es trifurquen, sinó també amb estances plenes de portes, cadascuna de les quals mena a un altre laberint en forma de desert, de jardí, de palau o de ciutat. Perquè el laberint, quant s’és a dins i no es gaudeix del privilegi d’escodrinyar-lo a vista d’ocell, obliga a triar sense saber ben bé les raons de la tria, sempre a l’atzar.

Només cal fer un cop d’ull a l’agenda del laberint Literata per veure la gran quantitat d’opcions que oferia aquest dimarts. Entre la celebració del primer any de la mateixa revista Literata, una lectura de poemes a l’Ateneu amb Felipe Sérvulo, Edgardo Dobry, Vinyet Panyella i Raimon i Miquel de Palol com a presentador o la inauguració de l’edició d’enguany del Liber, entre moltes possibilitats, al final he optat per acostar-me al recinte firal de L’Hospitalet i fer-hi un primer tomb. Podria haver triat qualsevol de les altres, però el laberint de l’edició tenia l’avantatge que un simple fil d’Ariadna em permetria tornar aviat a casa i continuar la lectura de Laberints.

El Liber, les jornades de poesia de l’ACEC, el cicle «L’edició es reinventa» a CaixaFòrum, Kosmòpolis al CCCB, el Festival de poesia de Sant Cugat, etc., cada esdeveniment, doncs, un laberint amb tot de racons insospitats. Com dissabte passat, amb l’homenatge a Bolaño celebrat a Blanes, que es podria resumir en la delicadesa amb la qual algú sostenia tres llibres a les mans, una delicadesa impregnada de l’atenció amb què el lector seguia el debat entre Enrique Vila-Matas, Miquel Adam i A.G. Porta. I un camí que vaig descartar, quan parlaven de quina cosa sigui escriure, perquè no vaig preguntar què els semblava una frase d’Osvaldo Lamborghini, de Las hijas de Hegel: “primero publicar, después escribir”. I amb això, em sembla que he arribat al final del laberint d’avui: primer publicar, després llegir.

Els futurs de la lletra

Un dels principals estímuls de Trama & Texturas és que cal llegir-la al costat de l’ordinador. Els tres articles que més m’han interessat en un primer cop d’ull van plens de referències a llocs d’internet ben llaminers. Per sort, però, la revista està publicada en paper i per això puc controlar millor la temptació de teclejar una adreça URL que si fos una edició digital, on un simple clic segurament menaria a un altre clic, i aquest clic a un altre clic, etc., i probablement hauria de fer un esforç addicional per reprendre el fil de la lectura.

El «Manifiesto de una editora para el siglo XXI» de Sara Lloyd —disponible en pdf: «A book publisher’s manifesto for the 21st century»— aborda de manera molt lúcida la situació dels editors davant les noves formes de publicació i difusió de textos digitals. L’autora analitza les qüestions més pertinents, com el futur dels dispositius de lectura —que ella també preveu multifuncionals i connectats a la xarxa, com un microordinador o un iPhone amb unes pantalla capaces d’emular el paper digital—, els drets d’autor, les textualitats que discorren als marges del concepte “llibre”, els problemes que planteja el domini de Google Book Search en la digitalització del fons editorial, etc., però m’agradaria destacar la referència al canvi d’actitud de molts lectors que no s’acontenten amb la lectura solitària sinó que esdevenen productors de continguts a partir de la seva experiència com a lectors, però afegint-hi a més a més altres recursos que s’han desenvolupat a partir del creixement del web 2.0. Els “prosumidors” serien, doncs, els internautes que consumeixen i produeixen alhora, els qui practiquen el pas de la “generació Download” a la “generació Upload”.

Joaquín Rodríguez planteja «Diez preguntas al Observatorio de la Lectura» que contribueixen tant a desmuntar conclusions triomfalistes a partir de dades, si més no, mal interpretades com a proposar eines d’anàlisi que tinguin en compte la diversitat social. Per exemple:

Cuando algunos trabajos de campo demuestran, además, de manera fehaciente e incontestable, una férrea relación estadística entre capital cultural y educativo heredado y éxito escolar, entre consecución académica y hábitos de lectura adquiridos en el contexto familiar, y se encarna esa correlación sobre el territorio, arrojando un mapa de diferencias sociológicas irrebatible, nadie parece caer en la cuenta de que los planes de fomento de la lectura no pueden ser indiscriminados, sino que necesitan aplicaciones contextualizadas.

També m’ha semblat molt rellevant aquesta observació:

Es urgente que comprendamos qué está ocurriendo con los jóvenes lectores que, en gran medida, leen casi exclusicamente en pantalla, fragmentariamente, siguiendo rastros dispersos y descoyuntados. ¿A qué tipo de cerebro y de comprensión, de capacidades cognitivas, está dando lugar este tipo de lectura?

Als qui encara pensen que això de la lectura en pantalla és una simple qüestió de formats, una mena de batalla entre el llibre i els nous dispositius de lectura, els recomano la lectura del blog Los futuros del libro o dels lliblogs Edición 2.0: Los futuros del libro i Edición 2.0: Sócrates en el Hiperespacio, que apareixerà pròximament.

Herederos de Juan Palomo proposen sis cartells, cadascun dels quals està dedicat a una font tipogràfica: Helvètica, Bodoni, Gill Sans, Cooper Black, Trochut i Ibarra Real. Una manera atractiva i eficaç de reivindicar un aspecte sovint descuidat a internet.

Com a propina, la secció «07_Picadura» m’ha permès descobrir el blog de la llibreria TodoLibros de Cáceres, ¿Qué me cuenta mi librero?, que ja he afegit a la meva col·lecció virtual de llibreters del món.

El Pla L

A Subal Quinina, amb admiració.

Només hi ha dos exemplars de Tadeys, la novel·la d’Osvaldo Lamborghini, a les biblioteques de Catalunya. El de la biblioteca de la Universitat de Barcelona està disponible. Algú està llegint, o té la intenció de llegir, l’exemplar de la biblioteca Vapor Vell i el tornarà, si no en prorroga el préstec, el dia vuit d’octubre. És el mateix exemplar que vaig llegir fa molt de temps, quan la curiositat —César Aira va tenir cura de l’edició— em va endinsar en un dels inferns literaris més desconcertants que he viscut. Anys després, llegia unes paraules de Roberto Bolaño a «Derivas de la Pesada» —assaig sobre la literatura argentina inclòs a Entre paréntesis— que encara em semblen exactes —tret del retret a César Aira, evidentment:

Es extraño pensar en Lamborghini ahora. Murió a los cuarenta y cinco años, es decir que yo ahora soy cuatro años más viejo que él. A veces abro alguno de sus dos libros, editados por Aira -lo cual es un decir, porque lo mismo los pudo haber editado el linotipista o el portero del edificio donde estaba la editorial, la editorial Serbal, de Barcelona-, y a duras penas puedo leerlo, no porque me parezca malo sino porque me da miedo, sobre todo la novela Tadeys, una novela insoportable, que leo (dos o tres páginas, ni una más) sólo cuando me siento particularmente valiente. De pocos libros puedo decir que huelan a sangre, a vísceras abiertas, a licores corporales, a actos sin perdón.

Osvaldo Lamborghini va morir a Barcelona l’any 1985, on va escriure Tadeys i altres obres, després de tres anys “de reclusión casi absoluta”. Va ser també a Barcelona on es va publicar la primera recopilació de la seva prosa en dos volums, per Ediciones del Serbal, edició que fa molts anys que es troba exhaurida. Hi ha una edició posterior, aquest cop a Argentina, a l’Editorial Sudamericana, amb un tercer volum de poesia, que s’exhaurirà molt aviat. Hauré d’esperar a Osvaldo Lamborghini, una biografía de Ricardo Strafacce per saber més sobre la seva vida al cap i casal, quines eren les seves expectatives, què se n’ha fet del Teatro proletario de cámara —si s’editarà mai complet que ha estat editat recentment—, quins carrers va conèixer i quines persones l’envoltaven. Sembla ser que l'editorial Mansalva n’ha ajornat la publicació i que no sortirà a Argentina fins a finals d’octubre, de manera que fins al novembre no arribarà aquí.

Y todo el resto es literatura, que han editat Juan Pablo Dabove i Natalia Brizuela, forma també part del llarg procés de recuperació d’Osvaldo Lamborghini, ara amb la intenció de fixar-lo definitivament en el canon literari argentí. Entre l’entusiasme i l’escepticisme, el debat ha adquirit molta intensitat els darrers mesos, amb aportacions extraordinàries com l’estudi que Omar Genovese dedica a Tadeys, a partir de la seva proposta de reordenació de la novel·la, rebatejada com a Vomir.

Algunes obres d'Osvaldo Lamborghini:

• Primer capítol de Tadeys, pdf
• El niño proletario
• El Fiord

Tot i res

Però Terry Eagleton escriu:

Detengámonos un momento en un interrogante aún más imponente que el del «sentido de la vida». Puede que la pregunta más fundamental que alguien puede hacerse es la de «¿Por qué hay “algo” en vez de “nada”?. ¿Por qué hay algo sobre lo que podemos preguntar «¿Qué sentido tiene?» (o «¿Qué significa?») para empezar?

Una pregunta abismal, per això Enrique Vila-Matas la converteix en una tortura mitjançant la parella de bessones monstruoses de «Fuera de aquí», a Exploradores del abismo:

—Es una pregunta sobre el universo —dice Olga.
—Sí, sobre el firmamento —dice Vasha.
—¿Por qué hay algo? —dice Olga.
—¿Cómo? —pregunta el padre.
—Que por qué hay algo en lugar de no haber nada —amplía Olga.

Andréi Petróvich Pereskov se ha quedado algo lívido, rígido, petrificado. No da crédito a lo que ha oído.

—Sí. A ver. ¿Por qué hay algo en lugar de no haber nada? —repite Vasha.

Silencio.

El conte sembla una paròdia de la literatura russa, però tinc el convenciment que en realitat es tracta d’un homenatge secret a César Aira. No al César Aira d’El todo que surca la nada, massa obvi, sinó al de Parménides, tot i que segurament estic equivocat.

Perinola, el protagonista de la novel·la, és una jove promesa de la literatura que ja no és tan jove —situació, doncs, força habitual al llarg de la història de la humanitat—, un virtuós de la poesia a qui li resulta gairebé impossible fer un mal vers: “son tan escasos los escritores buenos que cuando aparece uno, entre mil malos, casi no necesita escribir para que alguien se dé cuenta”. Parmènides encarrega a Perinola que li escrigui un llibre per al qual té un munt d’idees i d’experiències, però que les moltes responsabilitats al govern de la ciutat li impedeixen d’escriure’l ell mateix. De la tensió entre el domini de la tècnica de Perinola i el domini del tema de Parmènides, en sorgeix la paràlisi, el no-res: tot són consideracions prèvies. Fins que Perinola, molt de temps després, per atzar, troba el procediment per escriure’l, que consisteix simplement a posar-se a escriure alguna cosa —qualsevol cosa— i afegir-hi versos abans i després.

Por ejemplo, se podía decir que la esfera general no se movía. Le dedicó un verso a decirlo. No supo si ponerlo antes o después, así que lo puso en cualquier lado. [ ... ] La esfera no se movía porque no tenía donde hacerlo. Tal como la había postulado, sin acompañamiento alguno, ocupaba todo el espacio, hasta identificarse con el espacio. Lo demás salía mecánicamente […]

Que correspon a aquest fragment del Poema de Parmènides:

Ja que té un límit, l’ésser està acabat per tot arreu, semblant a la massa d’una esfera ben arrodonida, que s’equilibra a si mateixa pertot arreu. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s’estengui d’una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l’ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix pertot arreu, ocupa igualment els seus límits.

Però abans, el Poema diu:

Poc importa on comenci, perquè tornaré aquí.

El sentit del significat

No sé si, a partir d’aquest curs, les classes de filosofia seran més divertides o no. Al començament de Plató i un ornitorinc entren en un bar...

Els estudiants que van a parar a una classe de filosofia normalment esperen adquirir alguna mena de perspectiva sobre, diguem-ne, el sentit de tot plegat, però llavors un paio desastrat, amb un pantalons i una americana tweed que no lliguen ni de lluny, puja parsimoniosament a la tarima i comença alliçonar-los sobre el significat de significar.

Després de fer una cerca per Google Images, diria que Terry Eagleton no sembla un “paio desastrat”, però el cas és que, efectivament, El sentido de la vida comença amb una interrogació sobre les interrogacions

La pregunta «¿Cuál es el sentido de la vida?», ¿es realmente una pregunta o tiene sólo la apariencia de serlo? ¿Existe algo que se pueda considerar una respuesta a la misma o se trata, en realidad, de una especie de «pseudopregunta» (como la que, según cuenta la leyenda, se formuló en un examen de Oxford con el enunciado «¿Es esta una buena pregunta?»

i continua explicant el significat de significar —i no explicant el sentit de sentit, perquè el títol original no té sentit en el sentit de direcció sinó significat o intenció, encara que intenció es pugui entendre com a sentit en tant que voluntat de dirigir algun fet: The Meaning of Life— i acaba reflexionant sobre quina cosa sigui la vida.

Però, després de tot, potser són Les Luthiers els qui donen la solució a partir del minut vuit d’El sendero de Warren Sánchez:

Un home a les fosques

Un home a les fosques no és la història d’un malson, és la història d’un insomni. August Brill, el protagonista, ens explica que manté una guerra amb el passat i, com cada nit, li presenta batalla amb una estratagema que es revela inútil: inventa històries, però fracassa una vegada rere l’altra. Malgrat tot, reprèn la història de la nit anterior, en què Owen Brick es desperta enmig d’una guerra civil apocalíptica que, segons sembla, ell és l’únic capaç d’aturar o volatilitzar. Malgrat l’advertència de fracàs que llegim al començament, el gir inesperat que Paul Auster introdueix en la història imaginada d'August Brill sembla pensat deliberadament per frustrar les expectatives del lector. De fet, em va incomodar, però poques pàgines després em va semblar endevinar-hi un cert sarcasme.

És menys dolorós imaginar immenses guerres futures amb milions de morts, amb estats sencers convertits en camps de presoners, que es desenvolupen en realitats paral·leles i juguen a les matrioixkes amb els somnis, guerres que imiten una moda de la catàstrofe i la devastació del món. És menys dolorós que enfrontar-se als records, en què una guerra evoca nom i cognoms concrets; persones. Paul Auster obliga a August Brill a enfrontar-se, doncs, a guerres reals i, a partir d’aquí, la novel·la guanya en profunditat perquè davalla d’una atmosfera apocalíptica prefabricada al cos decrèpit i fràgil d’un home de més de setanta anys.

Historias de guerra. En cuanto bajas la guardia un momento, se te viene una avalancha encima, una tras otra.

August Brill, que no va fer cap guerra, evoca la resistència francesa, la persecució dels jueus, la guerra freda... coses que li han explicat i que també podrien servir per distreure’l de l’insomni, si no fos perquè estan lligades a la seva experiència. Però, a més a més, s’escura la gola i tus i una manifestació tan banal de la decrepitud del cos desencadena la batalla final de la seva guerra particular amb la consciència. Katya, la seva néta, alertada per la tos, baixa a al dormitori i fa preguntes:

¿Por qué has dejado de escribir tu libro, abuelo?

Per la mateixa raó que tots dos veuen pel·lícules de manera compulsiva durant el dia i l’avi inventa històries durant la nit: per distracció, per no evocar els seus morts, un dels quals, Titus, l’ex de Katya, va morir a la guerra d’Iraq, la mort que va acabar d’enfonsar la família en una devastació infinitament més colpidora que les fantasies sobre guerres sofisticades i descomunals. Però també per una altra raó: és August Brill, el protagonista i narrador, qui està cansat i es fa vell, qui abandona històries i llibres abans d’acabar-los. Però no tots, evidentment. És August Brill. I no Paul Auster, que ha escrit una novel·la que m’ha agradat molt, perquè estableix la seva pròpia versemblança i la seva pròpia coherència, des de dins, amb digressions, interrupcions i una reeixida frustració d’expectatives que concentra l’atenció en l’insomni i no en un simple malson.

El mite del pactisme

El 28 d’abril de 1934, el govern de Ricardo Samper va decidir presentar la Llei de Conreus de la Generalitat de Catalunya davant del Tribunal de Garanties, amb la certesa que seria rebutjada. Les raons d’aquesta decisió eren sobretot polítiques: la Lliga Regionalista estava contra la llei i els seu vots a Madrid eren necessaris per mantenir el govern. Amadeu Hurtado va rebre de la Generalitat la missió de defensar-la al Tribunal de Garanties. Abans del sis d’octubre és el dietari que va escriure per recollir el procés, el drama, d’utilitzar arguments tècnics ben sòlids enmig d’una situació que obeïa estrictament a tàctiques polítiques.

El dietari està escrit amb un estil admirable. En algun moment he aturat la lectura meravellat per entendre paràgrafs plens de tecnicismes, matisos i interpretacions legals perfectament explicats, amb els precedents i les precisions necessàries per seguir el fil de l’argumentació, sospesar les alternatives i comprendre les raons de l’autor. Un actitud que s’estén al punt de vista dels interlocutors a l’hora de traslladar-lo al paper, de manera que les coincidències d’opinió i les objeccions que al·lega estan molt ben ambientades.

El fet és que Amadeu Hurtado va aconseguir guanyar-se la confiança del govern de Madrid i va portar a la Generalitat una filigrana tècnica que hauria permès salvar la llei sense que això impliqués donar una imatge de claudicació per part de ningú. Però debades: les decisions a Madrid i a Barcelona depenien de les tàctiques polítiques, i els arguments tècnics eren simples accessoris per guarnir-les. La llei, en realitat, interessava ben poca gent i si va adquirir relleu en la vida política del moment va ser per l’ús polític que se’n va fer. Paradoxalment, el resultat final de procés va ser una mena de pedaç —inferior a la qualitat que s’hauria obtingut si la proposta d’Amadeu Hurtado hagués prosperat— que va ser presentat tant a Madrid com a Barcelona a favor dels interessos de cadascú: Ricardo Samper com una victòria de les esquerres i Lluís Companys com una victòria del catalanisme.

La publicació del llibre, amb tots els paral·lelismes i anacronismes que es poden establir amb la situació actual, és molt oportuna. Amadeu Cuito i Víctor Hurtado deixen ben clara la intenció al pròleg:

Redactat a peu de canó, posa igualment de relleu la tenacitat amb què, tot i el desinterès o la demagògia dels qui li han encarregat el cas, persisteix en la negociació i acaba trobant una solució al conflicte que oposa els dos governs, però posa també de manifest el drama d’un home partidari de la concòrdia que se sent impotent per detenir el clima de creixent confrontació que s’apodera dels partit i porta el país a una crisi de conseqüències catastròfiques que veu inevitable.

L’objectiu és defensar el mite del pactisme i fonamentar-lo en el mite del seny. Dues qualitats que el nacionalisme espanyol atribueix al catalanisme i que constituirien, per tant, els fonaments de la manera catalana de ser espanyol. Per nodrir el mite del pactisme calen llibres com aquest, perquè que l’honestedat de l’autor permet mirar més enllà dels tòpics: reconeix que la tàctica política se situa sempre, sigui quin sigui el bàndol, per sobre de les consideracions tècniques que permetrien salvar una situació determinada. Amadeu Hurtado parla amb Azaña a la pàgina 28:

Em permeto insinuar que no el trobo ben situat dintre de la política espanyola i li explico el meu pensament mentre ell escolta amb una gran atenció, no sé si aparent o real.

I a la pàgina 31:

Azaña s’ha quedat una estona pensatiu. No sabria dir si és que m’ha escoltat o s’ha distret.

Parla amb Companys a la pàgina 60:

Per això, mentre Companys va desgranant el seu discurs sobre el sentit revolucionari del moment catalanista d’ara, jo espero tranquil·lament que acabi i, sense gairebé adonar-me’n em distrec amb un detall del seu despatx que m’havia cridat l’atenció des del començament. [ ... ] Amb aquestes, Companys ha acabat el discurs que jo no havia escoltat, i distret amb la meva cabòria, se m’ha escapat de dir-li:
— Escolteu...

Quan l’opció política és clara, el discurs de l’altre, tant si és raonable com si sembla massa abrandat, resta en segon terme. Amadeu Hurtado ho sabia i ho va escriure.

La irrupció dels lectors

L’últim número de la revista Arts del Cercle de Belles Arts de Lleida comença amb un dossier sobre internet i cultura. Està pensat com una guia per als qui no hi estiguin gaire familiaritzats i hi trobareu aportacions molt interessants, com una entrevista a Vicent Partal, un recorregut per la catosfera cultural de la tecla de Joan Talarn, la televisió a internet a propòsit de sies.tv, unes reflexions sobre el museus virtuals de Miquel Sabaté i una introducció al net.art per Josep M. Ganyet, entre altres coses. He tingut el plaer de col·laborar-hi amb «La irrupció dels lectors». Un fragment:

Els blogs s’han convertit en una eina excepcional per compartir l’experiència de la lectura. Aquesta és, em sembla, una aportació sense precedents en el món del llibre. No em refereixo a la facilitat de publicar una simple opinió sobre si un llibre és bo o dolent, sinó a descriure les raons que han portat el blogaire a triar-lo, quines relacions amb altres llibres s’han establert durant la lectura i quin regust ha deixat. I també defensar o matisar les paraules en contrastar-les amb els comentaris d’altres lectors.

Quatre llibreries de Londres

“Si aneu a Londres, no podeu deixar de visitar la llibreria Daunt Books”: aquestes paraules de Xavier Caballé eren un argument irrefutable per baixar a la parada de Baker Street, quan anàvem del mercat de Portobello al de Camden, admirar la paciència infinita dels qui feien cua per entrar al museu de cera de Madame Tussaud i col·leccionar Daunt Books amb The Stuff of Thought del lingüista Steven Pinker, després de tafanejar una estona pels prestatges i les taules i de gaudir de la llum que penetrava a través del sostre transparent.

Era la segona vegada que viatjàvem Londres i un dels llocs que volíem tornar a veure era la magnífica llibreria Foyles, al mític Charing Cross Road. Em vaig trobar que havien ampliat la secció de llibres de segona mà, que ara ocupa tota una sala de l’última planta, un lloc molt seductor on és possible trobar sorprenents rareses entre saldos ben llaminers. Però la indecisió em va menar a col·leccionar-la amb una de les seves llibretes, la que té una fotografia d’una llibretera que a l’any 1955 espolsava amb elegància els llibres amb un plomall.

L’altra llibreria que volia conèixer era Hatchard’s, la més antiga de Londres, i no em va decebre gens: tot i que no ens hi vam estar més de mitja hora, tot convidava a tafanejar, seure i fullejar llibres. Una meravella. Com que el meu anglès és molt precari, el criteri per triar un llibre era, a banda de la seducció, que fos capaç de comprendre almenys el primer paràgraf sense gaires entrebancs; potser amb la vana intenció de llegir-lo algun dia: els llibres que formen la meva col·lecció de llibreries no estan destinats a la lectura, són els meus souvenirs. En el cas de Hatchard’s, el primer paràgraf va ser la presentació del llibre Autumn Journal de Louis MacNeice.

La troballa més inesperada va ser a la Serpentine Gallery, als Kensington Gardens, un divendres al matí. Estava a prop de l’hotel i ens hi vam acostar tot passejant sense gaire idea del que hi trobaríem. De l’exposició de Richard Prince em va agradar que s’hi exhibissin poques obres, contra certa tendència a omplir les parets amb desenes d’intervencions artístiques de tota mena que organitzen una cridòria considerable. La llibreria és petita però magnífica; em va deixar meravellat i quan la vaig col·leccionar amb For They Know Not What They Do, de Slavoj Žižek, ho vaig entendre: a la bossa hi posava Koenig Books, el nom de la filial anglesa de Buchhandlung Walther Koenig, llibreters alemanys capdavanters en el llibre d'art, nou i antic. Fins a aquell moment només en coneixia la llibreria de Frankfurt, molt atapeïda, amb unes parets altíssimes, plenes de prestatges fins al capdamunt i amb un fons de llibres rars i descatalogats molt atractiu. Fa poc han inaugurat una altra llibreria a Charing Cross Road; caldrà visitar-la en una altra ocasió.

Les quatre llibreries londinenques que he afegit a la meva col·lecció han esmenat la decepció del viatge anterior. Potser perquè aquesta vegada les urgències turístiques eren menors i no calia comprovar si el Big Ben s’ajustava o no a les nostres expectatives.

Una col·lecció de llibreries que ara té un correlat virtual de llibreries amb blog al blogroll «llibreters del món», on acabo d’afegir la llibreria L’Aranya de Cerdanyola de Vallès. Qualsevol suggeriment serà benvingut.

Dues dones de Praga

Tot i que només vaig aprendre algunes paraules de cortesia per viatjar a Praga, amb un bagatge lingüístic tan pobre era capaç de distingir una fleca d’una botiga de souvenirs. Viatjar, diuen, guareix de moltes coses i és per això que no entenc com és que el diari El Mundo s’entesta a tractar els seus lectors, si més no, d’analfabets funcionals. Sort que Praga sedueix immediatament i, després d’uns minuts de passeig, ja havíem oblidat certes mesquineses i havíem assumit la fugissera condició de turistes en una ciutat mítica, atents a observar els detalls de l'estranyesa —la forma de les papereres, el paviment de les voreres, la composició de les finestres, la tipografia dels rètols, les catenàries dels tramvies, etc.— abans d’arribar al centre històric i admirar una capital de mida humana, amb poques estridències monumentals, plena de recons on seure, gaudir-ne i descansar.

Ens agrada arribar als llocs caminant, encara que en ocasions el camí meni directament cap al desconcert, com una tarda que tornàvem de veure la Triennal Internacional d’Art Contemporani que se celebra al Veletržní palác i ens vam endinsar en una zona força degradada, amb tot d’edificis abandonats, nyaps urbanístics que un pocs anys de post-comunisme no han pogut guarir encara i altres indicis que en la nostra ignorància d’estrangers ens semblaven amenaçadors. Per això, entrar a la llibreria Academia del carrer Florenc 3 va ser com descobrir un oasi: una llibreria d’humanitats molt atapeïda i agradable; de manera que vaig comprar un exemplar de la novel·la Zimní zahrada de Monika Zgustová per incloure-la a la meva col·lecció.

Calen poques hores per constatar que Praga és una ciutat amb moltes llibreries. El desconeixement de l’idioma, però, no em va impedir gaudir de les quatre o cinc que em vaig decidir a visitar. A la primera, l’immens i aclaparador Palác knih Luxor a la Plaça de Wenceslau, ja vaig percebre un cert estil alemany en l'aspecte dels llibres que em resultaria molt difícil explicar però que vaig identificar sense esforç. Dos dies més tard vaig descobrir l’altra llibreria que he afegit a la meva col·lecció, mitjançant Verikály / Verticals, el catàleg d’una exposició de Květa Pacovská al Museu Kampa; es tracta de la Literárni kavárna a knihkupectví del carrer Tynská 6, on vaig ser atés per un llibreter molt amable que em va convidar a conèixer el cafè de la llibreria, amb un pati interior molt acollidor ple de llibres i converses.

Voluptuositat estival

Hi ha moments que l’estiu omple la llibreria amb una subtil voluptuositat. Lectors que acaronen els llibres amb les mans o amb la mirada, molt lentament, perquè tenen temps i el temps els nodreix la libido legendi. Malgrat el posat seriós, els resulta impossible dissimular un somriure quan s’acosten a la caixa amb les lectures d’estiu, el resultat final de fantasies, dubtes i resolucions. Una sensació que conec molt bé, perquè abans de les vacances també em deixo arrossegar per aquesta voluptuositat llibresca, malgrat que una de les meves activitats favorites durant els dies de descans sigui mandrejar.

Les converses, els comentaris, a la llibreria o a la xarxa, modifiquen constantment les expectatives de lectura. Un company em recomana Mason i Dixon de Thomas Pynchon i no sé si sabré encabir aquestes gairebé mil pàgines en el cada cop més precari programa d’agost, que inclou també alguns llibres que vindran al setembre: Motí al Bounty de John Boyle, Un hombre en la oscuridad de Paul Auster i Abans del sis d’octubre d’Amadeu Hurtado.

I com que un llibre sempre mena a un altre llibre, la lectura d’Assaigs de Victor Klemperer m’ha desvetllar el desig de llegir una altra vegada l’imprescindible LTI. La lengua del Tercer Reich; o la relectura d’Els estius de Josep Porcar, que em recorda que tinc La crònica de l’ocupant i La culpa. Sense oblidar que tornaré a llegir més d’un cop alguns contes de La intimitat, de Marc Romera, sobretot el que més m’ha agradat: «El viatger», i Tretze Tristos Tràngols d’Albert Sánchez Piñol sencer, perquè el vaig devorar en un sospir.

La voluptuositat lectora exigeix també llibres sobre llibres, i és per això que sens dubte continuaré gaudint de Wordless Books, de David A. Beronä, Fully Booked o Literatura ilustrada de Fernando Vicente.

No vull saber quin serà l’itinerari final, quins llibres m’acompanyaran cap al setembre; un camí que comparteixo amb la complicitat de fer turisme i amb l'estranyesa visitar ciutats mítiques, amb dies de platja i de masia, amb converses, passeigs i nits.

Quadern de Camden

[Continuació d'Excursió]

Si no hagués seguit els blogs d’Isabel Núñez, anar d’excursió a veure el ginjoler del carrer d’Arimón hauria estat com llegir furtivament les darreres línies de La plaza del azufaifo abans d’haver-lo acabat. Però no hauria disminuït gens l’interès pel llibre: al principi, és tan sols un arbre a dins d’un petit jardí d’una casa condemnada a l’enderroc, un pretext per reivindicar una mica de bellesa enmig d’un barri degradat pel ciment i la lletjor de nous edificis que no tenen en compte l’entorn; a poc a poc, però, el ginjoler esdevé el protagonista d’una aventura literària, amb el gust per la bellesa com a actitud ètica que permet detectar un símptoma i, a partir d’aquí, descriure una malaltia social greu.

Duia a la bossa una llibreta anònima que vaig comprar de saldo a Londres, amb tapes de pell de color bordeus i un cordill de roba per lligar-la. Però no hi havia un lloc on seure, de manera que no vaig començar el meu hipotètic Quadern de Camden, on hauria anotat que La plaza del azufaifo és com una novel·la perquè hi ha una història. L’arbre creix com a personatge, com si fos un cavaller futur que vaga perdut pel bosc fins que li és revelat el nom autèntic; aprenem que és un exemplar de ginjoler únic a Europa, digne de catalogació i preservació malgrat la miopia de la paperassa administrativa, o que la fusta del ginjoler és la millor per a elaborar la tenora. Isabel Núñez, entre incerteses i alegries, incorpora nous personatges a la seva vida, perdurables alguns i fugaços però inoblidables uns altres: Isabel Lacruz, el llibreter del carrer Berlinès, els veïns que vigilen l’arbre en el moments de perill perquè hi ha l’amenaça que vulguin sacrificar-lo, o perquè ningú no ha instruït els obrers perquè en tinguin cura durant les obres d’enderroc de la casa, les persones que escriuen sobre tot això als diaris o a internet, els programes de ràdio i televisió que s’hi interessen, arquitectes i perits agrònoms que ofereixen generosament els seus coneixements; noms i complicitats.

Però m’esperaven a Poble Nou i tampoc hauria tingut prou temps per escriure que és com a un assaig, per les reflexions sobre la persistència d’actituds autoritàries que menyspreen les iniciatives populars, les contradiccions entre branques de l’administració que provoquen desconfiança, el setge conceptual al voltant de quina cosa sigui ara l’esquerra, la comparació arbòria amb altres ciutats europees, la contaminació acústica i altres temes que es reprenen contínuament, com el brancam d’un arbre que guanya envergadura i frondositat.

Vaig trucar que arribaria una mica més tard i vaig fer algunes fotografies al ginjoler i a la paret que informa els vianants de l’abast d’una reivindicació que va començar modesta, lligada simplement un petit carrer barceloní, però que en pocs mesos s’ha convertit en una acció que molts esperaven perquè desvela els mecanismes d’una administració que mira d’acontentar totes les parts per igual, amb un sentit de l’equanimitat que en realitat vol dir fugir d’estudi; evitar el compromís tant com sigui possible,fent veure que atén tant els interessos dels constructors i com els dels veïns quan l’única cosa que vol és passar pàgina ràpidament, que l’afer no aixequi gaire polseguera malgrat la pols i els sorolls que pateix el barri.

I vaig explicar la meva excursió entre glop i glop de tònica, gaudint de l’ombra i de l’aire fresc, asseguts tots dos a una terrassa des de la qual podia contemplar uns arbres joves que mai no gaudiran de l’aire net que va gaudir el ginjoler centenari d’Isabel Núñez, un aire que li va permetre créixer lentament i guanyar prou fortalesa perquè puguem admirar-lo encara durant mols anys.

Excursió

Llegia La plaza del azufaifo d'Isabel Núñez al tren, fins a l’estació de Passeig de Gràcia. Llavors, en comptes d’anar amb metro fins a Lesseps, vaig abandonar el món subterrani per tal de recórrer el trajecte amb autobús, que necessàriament havia de ser de la línia 24, perquè una vegada, tot llegint «La modestia» d’Enrique Vila-Matas, inclòs a un llibre que darrerament torno a sovintejar fascinat: Exploradores del abismo, em vaig detenir a esbrinar-ne la ruta. Una curiositat que ha crescut amb el Dietario voluble, llibre que es distribuirà durant la primera setmana de setembre i que recull les anotacions publicades a El País junt amb altres d’inèdites que en justificarien el transplantament, i Y pasavento ya no estaba, on també trobem algunes anotacions del Dietario voluble en companya d'altres assaigs —com «Un alma bella», que m'ha despertat l'interès per Raúl Escari—, el qual ha estat publicat per Mansalva, l’editorial capaç de torturar-nos amb les portades més espantoses de l’Univers, tot i que en aquest cas l’horror no arriba a la magnitud de Pájaro transparente de Mario Bellatin o El pequeño monje budista de César Aira; llibres, els de Vila-Matas, com deia, on la línia 24 és un personatge més, i poques vegades tenim l’ocasió de gaudir d’un grau d’intimitat tan gran amb un personatge literari.

Portades espantoses

La lectura intercalada del Dietario voluble i el lliblog d’Isabel Núñez, que sí es pot trobar a les llibreries, des de juny, em va suggerir, doncs, la possibilitat de fer una excursió. De manera que em trobava al 24, dempeus, entre dues bosses immenses plenes de roba usada i un grup de tres dones i un home —probablement xilè, que passava del català a l’espanyol amb una insospitada elegància—, observant el personatge literari públic, sense llegir, perquè hauria resultat perillosament redundant llegir qualsevol cosa d’Enrique Vila-Matas a l’autobús.

Influenciat per Exploradores del abismo, vaig escrutar molt intensament la parada de Fontana, que jo em pensava que es trobaria just a davant de l'estació de metro del mateix nom, però que en realitat està una mica abans, davant d’una oficina de La Caixa. De quina manera ha pogut influir aquest detall en la recepció particular de «La modestia», encara és una incògnita.

Després de topar amb les obres eternes de la Plaça de Lesseps, continuava l'excursió, tot admirant la feina dels obrers que suportaven una temperatura infernal. Per sort, no em vaig creuar amb Enrique Vila-Matas, que no hauria sospitat que un individu vestit sense remordiments amb l’uniforme de turista que ell detesta tant —samarreta, bermudes i sandàlies, sense mitjons, però— dugués a la bossa un exemplar del Dietario voluble i un altre de La plaza del azufaifo, prologat per ell.

Però la Ronda del General Mitre, amb obres o sense, és lletja. No sé si Lluís Permanyer li dedica gaires pàgines a La Barcelona lletja; demà ho comprovaré. Per això vaig fer una mica de ziga-zaga pels carrers de Pàdua, de Ballester i d’Escipió, on també em vaig trobar algunes obres i l’esquelet d’una torre, a la confluència del Carrer del Putget amb Mitre, que en un altre context potser hauria gaudit d’una misteriosa atmosfera decadent, però que allí i en aquella hora tenia l’aspecte d’una simple carcassa resseca al sol.

Vaig continuar per Mitre i com que el carrer Berlinès estava també en obres, vaig haver de trencar per Muntaner fins arribar, finalment, al carrer d'Arimón, al número 7, al ginjoler que protagonitza La plaza del azufaifo, o jinjolero.

[Continua a Quadern de Candem]

És tan sols una opinió

Uns dels conceptes que gràcies al marxisme ha fet més fortuna és el d’alienació. És molt útil per explicar com és que les masses, davant l’evidència d’unes idees tan exactes sobre el món com el comunisme científic, se’n fan l’orni i van a la seva. L’única manera que tindria l’avantguarda política de fer entendre la irrefutabilitat del seu programa polític seria mitjançant una crisi que evidenciés les contradiccions internes del sistema: llavors cauria el vel que impedeix que les masses accedeixin a la veritat. El problema era, i és, esbrinar si caldria provocar la crisi o si el sistema mateix acabaria abocant-s’hi.

El concepte d’alienació, però, ha rebut diversos noms per mirar de dissimular-ne la procedència. Crosta, per exemple, és un dels més recents; televisió, best-seller, mitjans de comunicació, etc. són altres eufemismes en determinats contextos del mateix terme. Però l’ús és exactament el mateix: desconfiar de les masses que resten indiferents a la immediata i exacta aprehensió de les coses d’algú. No es tracta tant de discrepar d’una actitud més o més general, o d’un determinat mitjà de comunicació, o d’un llibre; és, més aviat, sentir-se molest per l'escandalosa desinformació dels altres. I més que molest, irritat perquè els altres no tenen intenció de canviar de parer. I de vegades, fins i tot, semblen contents en la seva presumpta ignorància.

Per això molts opinadors, professionals o no, afirmen que en realitat no opinen i es queixen constantment de l’oceànica indiferència que les masses senten per les coses que, segons ells, són importants de debò, fruit de l’observació infalible i no de la conjectura més o menys fonamentada. Com bé diu Mercè Ibarz a «Opinio? Només tinc nervis...» —un excel·lent article de l’últim número de Paper de vidre— l’opinió està del tot mal vista. Perquè, de fet, només opinen els altres i una manera prou estesa d’intentar desmuntar un argument és afirmar que es tracta tan sols d’una opinió; aquests opinadors tenen fil directe amb la realitat real i el gran malentès amb les masses els aboca al menyspreu sistemàtic dels qui llegeixen un determinat llibre, veuen un determinat programa de televisió —o simplement veuen la televisió—, voten el partit que causa tots els mals del món, etc.

Desconfien, al cap i al fi, de la capacitat de cadascú de triar les pròpies eines d’interpretació del món. Desconfien sobretot d’internet, on les masses poden dir la seva lliurement. És difícil, però, desempallegar-se de la crosta alienacionista; te la trobes pertot, tothom la fa servir; les masses en van plenes.

Una lliçó difícil

Quan algú copiava un manuscrit, solia enfrontar-se a paraules que no tenien una lectura unívoca: tot depenia de com s’interpretés un conjunt de traços i de la competència lingüística del copista. No és, però, un repte antic: la digitalització de llibres a Google Book Search, per exemple, pateix el mateix problema. Així, si cerquem “ubi sunt”¹ donarà com a resultat tots els llibres digitalitzats que contenen aquesta expressió, però si teclegem “ubi snnt” obtindrem centenars de resultats que poden provenir d’errates originals, de transcripcions errònies o massa primmirades o... del mateix procés d’escanejar un document. És evident que “ubi snnt” és un error i qualsevol editor l’esmenaria. De vegades, però, no és tan evident.

Teclejo a Google “parts mascles” i trobo a una antologia de l'espai lletra un vers de «Jus lo front port vostra bella semblança», el meravellós poema de Jordi de Sant Jordi, tal com el va editar Martí de Riquer als anys cinquanta: “L'amor que us hai en totes les parts mascles”. Ara no disposo de cap transcripció diplomàtica del manuscrit que li va servir de base, però segurament devia trobar-se una cosa com “les part mascle”. Martí de Riquer va optar llavors per la lliçó fàcil, però un xic barroera perquè no feia sentit amb el conjunt del poema. Anys després, però, va tornar a editar les poesies de Jordi de Sant Jordi i va optar per la lliçó difícil: “L’amor que us hay en totes les part[s] m’ascla”, tal com la llegim al repertori de poesia medieval Rialc.

Suposo que els traductors deuen enfrontar-se a problemes semblants a l’hora d’interpretar un text. L’aparició gairebé simultània de dues edicions illenques dels Cants Òrfics de Dino Campana a finals del 2007 m’hi va fer pensar. L’interès pel llibre em ve del fet que Arnau Pons és traductor i deixeble de Jean Bollack i, per tant, em refio molt del seu criteri a l’hora de triar un poeta i de la seva competència com a traductor. Es pot dir, per tant, que jo no podia ser imparcial a l’hora de triar una versió o una altra dels Cants Òrfics. Però caldria afegir el silenci inicial amb què va ser acollida l’edició de Lleonard Muntaner; tan sols perquè l’altra traducció, la de Susanna Rafart a l’editorial Moll, va sortir unes setmanes abans. I afegiré, encara, que les comparacions crítiques entre ambdues traduccions han estat favorables —amb les matisacions calgui— en tots els casos a la versió d’Arnau Pons.

I m’hi ha fet pensar ara, que n’he reprès la lectura, la nota 7, a la pàgina 41 de l’edició de Lleonard Muntaner, a propòsit de l’expressió “strane teorie di regine”:

L’italià diu «strane teorie» («estranyes teories»), en l’accepció de «sèrie», «seguici», «enfilall» o «processó». Tot i que d’entrada podria presentar una certa ambigüitat, s’ha de dir que en els textos literaris de l’època romàntica i posterior el mot «teoria» pot tenir sovint aquest sentit. Vegeu infra el vers que diu «han travessat en llarga processó (teoria)» del poema “Imatges del viatge i de la muntanya” (p.88) o també la carta de Leonetta Cecchi: «l’enfilall» (p.18). La quarta accepció del mot «teoria» en el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana és ben bé aquesta.

De manera que la tradueix com “estranyes processons de reines”. Susanna Rafart la tradueix, però, amb un vaporós “estranyes meditacions de reines”. Arnau Pons opta per la lliçó difícil i Susanna Rafart per la lliçó fàcil. La crítica textual ens adverteix que no sempre les lliçons difícils són les millors, però en aquest cas és evident que és Arnau Pons qui té raó, com es demostra al context:

agitada per gràcies infantils que renaixien amb l’esperança, mentre treia d’un joc de cartes llargues i greixoses estranyes processons de reines llangoroses, reis, sotes, armes i cavallers.

Fragment que Susanna Rafart tradueix així:

neguitosa pels seus rampells infantils que renaixien amb l’esperança d’extreure, d’un feix de papers inacabables i greixosos, estranyes meditacions de reines lànguides, fets d’armes i cavallers.

quan l’original diu, amb les negretes que m’he permès afegir:

agitata da grazie infantili che rinascevano colla speranza traendo essa da un mazzo di carte lunghe e untuose strane teorie di regine languenti re fanti armi e cavalieri.

[Addenda:

Cercava debades la font de l'exemple de Google Book Search i m'he trobat, en canvi, amb un assaig de Costanzo di Girolamo a propòsit del vers de «Jus lo front port vostra bella semblança» al qual al·ludeixo, també, més amunt: «Mascle. Una nota agli estramps di Jordi de Sant Jordi». ]

¹Anthony Grafton utilitza el mateix exemple però amb la paraula qualitas a l'article «Future Reading: Digitization and its discontents» publicat en espanyol al número 5 de la revista Trama & texturas amb el títol «La lectura futura».