No sé si, a partir d’aquest curs, les classes de filosofia seran més divertides o no. Al començament de Plató i un ornitorinc entren en un bar...
Els estudiants que van a parar a una classe de filosofia normalment esperen adquirir alguna mena de perspectiva sobre, diguem-ne, el sentit de tot plegat, però llavors un paio desastrat, amb un pantalons i una americana tweed que no lliguen ni de lluny, puja parsimoniosament a la tarima i comença alliçonar-los sobre el significat de significar.
Després de fer una cerca per Google Images, diria que Terry Eagleton no sembla un “paio desastrat”, però el cas és que, efectivament, El sentido de la vida comença amb una interrogació sobre les interrogacions
La pregunta «¿Cuál es el sentido de la vida?», ¿es realmente una pregunta o tiene sólo la apariencia de serlo? ¿Existe algo que se pueda considerar una respuesta a la misma o se trata, en realidad, de una especie de «pseudopregunta» (como la que, según cuenta la leyenda, se formuló en un examen de Oxford con el enunciado «¿Es esta una buena pregunta?»
i continua explicant el significat de significar —i no explicant el sentit de sentit, perquè el títol original no té sentit en el sentit de direcció sinó significat o intenció, encara que intenció es pugui entendre com a sentit en tant que voluntat de dirigir algun fet: The Meaning of Life— i acaba reflexionant sobre quina cosa sigui la vida.
Però, després de tot, potser són Les Luthiers els qui donen la solució a partir del minut vuit d’El sendero de Warren Sánchez:
15 comentaris:
Ornitorinc: una merda de llibre (el vaig deixar a la pàgina 25).
Luthiers: genials!
Hola Llibreter. Realment la filosofia és interessant perquè genera més dubtes que respostes. Però quin sentit tindria la vida si tinguéssim totes les respostes? ;-)
Salutacions ben cordials.
Una pena, Toni: el millor acudit és a la pàgina 125. El de Terry Eagleton és molt més interessant, sens dubte: divulgació de la bona, per als qui no tenim gaire idea d'aquestes coses. Les Luthiers, genials, sens dubte.
Bé, jo diria que tenir totes les respostes no seria mal negoci, la veritat: sabriem respondre a la pregunta de com fer bones preguntes.
Salutacions cordials.
La solució la donen també els Monty Python ....
Why are we here, what's life all about?
Is God really real, or is there some doubt?
Well tonight, we're going to sort it all out
For tonight it's the Meaning of Life.
Tens tota la raó del món, Sílvia: un oblit imperdonable!!!!
LLibreter, m'ha obligat a agafar el llibre que tenia oblidat al jardí (als cargols els encanta rosegar paper imprès) i comprovo que en realitat vaig aconseguir arribar a la p. 119 (de l'edició de Planeta en castellà, perquè a la Robafaves no el tenien en català al juliol)... L'acudit sobre el New Age de la p. 125 tampoc és tan bo, però suposo que la p. 125 de l'edició catalana no correspon amb la p. 125 de la castellana.
L'Ornitorinc és humor jueu, acudits de sinagoga, la gràcia dels quals se m'escapa...
Abomino dels llibres "de divulgació" filosòfica d'ençà que aquell nefast "Mundo de Sofia" esdevingué best seller... Divulgar és una forma de prostituir. El facilisme m'esparvera. L'Ornitorinc és filosofia per a caragols afamats.
Jo el vaig trobar força amè. Aviam, molt lleuger, però els acudits em van fer riue. Potser massa pel·lículs del Woody Allen m'han configurat el xip una mica "jueu" que diu l'Ibañez :)
El Cafè d'en Litus
Celebro que coincidim, Toni: efectivament, l'acudit al qual al·ludia és un altre. No coincideixo en la qüestió de la divulgació: es pot fer divulgació molt bona, i el llibre de Terry Eagleton n'és un bon exemple.
Jo em vaig endur l'ornitorinc per llegir-lo a l'avió, perquè em venia de gust una lectura lleugera —l'inconscient, potser— i també vaig riure força. M'agradaria ser capaç de llegir exclusivament coses transcendents, però tinc les meves febleses.
Salutacions cordials.
m'ha agradat molt veure la seva menció a Les Luthiers. Els trobo meravellosos. Els vaig veure en directe a Madrid el 2004 amb el seu espectacle "Todo por que rías". No els coneixia de res, però uns amics m'hi van portar. Realment vaig riure com mai ho havia fet.
A mi em va agradar força el llibre, encara que potser és un pèl massa lleuger.
Em sento afalagat de veure un vincle cap a un article del meu bloc, Gràcies!! Així que reprengui l'activitat t'afegiré als vincles.
Salut ;)
Cony, fa anys que llegeixo (poc i malament, és veritat)i gairebé només trobo divulgació; de bona a dolenta, tots els colors imaginables. Una altra cosa és llegir només enciclopèdies, que també té la seva gràcia, és clar.
Ei, llibreter, perdona la intromissió extemporània, però m'ha fet gràcia el petit diàleg entre el Toni i tu.
Són brutals, Cesárea. Precisament l’espectacle que enllaço és el que em va permetre descobrir-los: quin tip de riure!
Sí, Wostin, perquè la curiositat sovint ens mena pels camins lleugers, i a mi em sembla molt bé, la veritat. Sort que podem triar, oi?
Doncs una de les meves aficions de joventut era llegir enciclopèdies, Xurri. L’Espasa Calpe, per exemple, em resultava fascinant. No és que em vulgui comparar amb Jorge Luis Borges, però fins i tot la divulgació que segueix l’ordre alfabètic té el seu encant. En qualsevol cas tens raó: què és o no és divulgació? Resulta força difícil establir-ne els límits i, de fet, en llegim contínuament.
Salutacions cordials.
Preguntar per preguntar.
...i qui pregunta ja respon, oi?
Salutacions cordials.
Les Luthiers ... encara no els has matat?
Publica un comentari a l'entrada