Estratègies

Una de les justificacions més antigues de la literatura és que presenta dades útils en un bell embolcall. El llistat de pròximes publicacions d’algunes editorials sol incloure un breu apartat titulat “Arguments de venda” en el qual de vegades es defensa la qualitat d’una novel·la amb l’argument que el lector gaudirà d’una trama absorbent o molt ben estructurada i, alhora, aprendrà un munt de coses sobre l’època on se situa l’acció. És allò tan conegut del Marqués de Santillana:

¿E que cosa es la poesía —que en nuestro vulgar gaya sciença llamamos— sy no un fingimiento de cosas útyles, cubiertas o veladas con muy fermosa cobertura, conpuestas, distinguidas e escandidas por cierto cuento, peso e medida?

És la mateixa estratègia que s’aplica a un assaig del qual s’afirma que és tan amè i fàcil de llegir com una novel·la, com si les novel·les avorrides i obtuses no existissin.

Qui vulgui conèixer dades profitoses sobre la vida quotidiana dels monjos budistes a la Corea contemporània més val que no perdi el temps amb El pequeño monje budista de César Aira, publicat per Mansalva, una nova editorial argentina. Malgrat que no és una de les seves novel·letes més afortunades —la portada, un atemptat contra el bon gust, sembla pensada per dissuadir els lectors potencials—, està plena d’esplèndids fragments inútils que justifiquen la lectura del llibre: des de l’habilitat per jugar amb conceptes abstractes, de manera que gairebé es transformen en coses tangibles, a l’al·lusió a motius esparsos de la pròpia obra, com la recurrent hora azul —un moment fugisser abans del crepuscle molt difícil de percebre, com el raig verd d’Eric Rohmmer. El tema d’aquest llibre, precisament, és l’acumulació d’automatismes que condiciona percepció de les coses. Els protagonistes són un petit monjo budista obsessionat per la misteriosa i profunda cultura occidental i un matrimoni francès —un fotògraf conceptual i una dissenyadora de motius ornamentals per a la indústria tèxtil— que viatja a Corea per eixamplar la seva mirada artística amb l’exotisme oriental. Més que divagar sobre el xoc de cultures o les relacions fraternals amb l’Altre, la novel·la discorre per la perplexitat, o com encabir esdeveniments excepcionals en els apriorismes que ens fan del món un lloc agradable i transparent. Com és habitual en moltes obres de César Aira, un començament versemblant és envaït per fets incomprensibles que posteriorment són prolixament explicats, en un intent paròdic de tornar a la versemblança inicial, de manera que el resultat final és irreparablement increïble.

Una altre tret remarcable és la gran subtilesa de César Aira a l’hora de realitzar reflexions metaliteràries. Per exemple:

El enfrentamiento se había dado entre dos ramas del budismo, que diferían en el modo de contar los chistes. Una, la innovadora por influencia occidental, y que fatalmente terminó imponiéndose, proponía contarlos reservando la sorpresa para el final. La otra se resistía al cambio y predicaba el modo tradicional coreano, según el cual la línea final o desenlace debía abrir el cuento, no terminarlo.

¿Un ejemplo? Cómo no. Los innovadores proponían:

No tengo patas. Soy una víbora.