Resurrecció

Els badocs que contemplen París des de la Torre Eiffel ignoren la indiferència dels francesos davant l’absència, a les llibreries, d’alguna edició dels Poèmes saturniens de Paul Verlaine. La boira de Londres no impedeix percebre la tranquil·litat amb què s’accepta que no hi hagi ni una sola edició viva de The Waste Land, de T.S. Eliot. Roma, desmesurada, no és un bon lloc per adonar-se dels anys que fa que no es pot comprar una edició d'Ossi di seppia d’Eugenio Montale. A Lisboa, ningú pot passejar pel Chiado amb un exemplar nou de Mensagem de Pessoa. El laberint urbà de Mèxic D.F. no explica perquè no hi ha una edició disponible de Libertad bajo palabra d’Octavio Paz. El deliri de normalitat que esquitxa els escrits de la intel·lectualitat catalana no és un obstacle perquè, en silenci, les Elegies de Bierville de Carles Riba estiguin exhaurides.

Això podria ser un malson amanit de tòpics turístics o l’inici d’una novel·la de biblioficció. Per sort, tot és mentida. Respecte a Carles Riba, en concret, fa pocs dies que és mentida. Les Elegies de Bierville també es podien llegir abans de la setmana passada, és clar: a les biblioteques, dins del primer volum de l’obra completa de Carles Riba o a l’edició bilingüe de l’editorial Visor. Però el volumet que lluïa el número 87 de la col·lecció Els llibres de l’Escorpí / Poesia estava exhaurit. Com també estava inexplicablement exhaurit Domini màgic de Joan Vinyoli.

A la contraportada llegim: “La reedició d’aquest volum és una iniciativa conjunta d’Edicions 62 i el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya”. Elegies de Bierville i Domini màgic es venen junts pel preu de 12 €, és a dir: 6 € cada llibre, cosa que permet incloure’ls en la categoria de les delicatessen. Estic convençut que el preu indica la implicació del Gremi de Llibreters en aquesta sorpresa, atès que els darrers llibres de poesia publicats per Edicions 62 costen entre 15 i 16,50 €. En qualsevol cas, les meves fonts assenyalen que el Gremi de Llibreters té la intenció de continuar amb el rescat d’obres importants de la literatura catalana o de traduccions al català que hores d’ara es troben exhaurides o descatalogades. Malauradament no puc oferir encara dades sobre el pla de publicacions, però sí puc dir que hi ha la voluntat de tocar tots els gèneres i de trucar a la porta de totes les editorials. No sé si seria demanar massa que s’arribés a un conveni amb els gremis de tot l'àmbit lingüístic per estendre l’abast de la iniciativa.

Llibres secrets

Han passat tres mesos i no se n’ha venut cap. Tres mesos d’espera lenta i infructuosa sobre la taula de novetats. Alguns lectors han fullejat els títols que hi ha a tocar, i n’han comprat alguns. A aquest llibre secret, com a molt, algú li ha dedicat uns segons per tornar-lo a lloc gairebé immediatament després d’haver llegit d’esma la contraportada o la solapa. He mirat discretament els qui s’hi han interessat, amb l’esperança que ara sí. I ha estat que ara tampoc. De fet, quan va arribar res no em feia pensar que m’agradaria. De vegades arreplego algunes novetats a l’atzar, per satisfer una set imprecisa de lectures, i em trobo que m’entusiasma un llibre insospitat. Provo de trobar-li, llavors, una ubicació destacada perquè no passi desapercebut. Una setmana i la pila resta intacta. Modifico la disposició de la taula perquè l’entorn li sigui més benèvol. Un mes. En alguna ocasió comento, dissimulant la impaciència, que el llibre està molt bé, i així fugir d’estudi pot voler dir que potser sí... un altre dia. Dos mesos. I n’hi ha tants per triar que la insistència és absurda i no goso practicar-la.

Han passat més de tres mesos, els llibres nous reclamen espai, els centímetres de taula que ocupa el llibre secret no resisteixen la invasió de rivals que exigeixen la seva oportunitat. Torno tots els exemplars menys un, que ocupa el seu lloc al prestatge. Ara ja no puc cercar una ubicació que l’afavoreixi; la classificació temàtica i l’ordre alfabètic determinen on ha de passar els dies d’ara en endavant. I passaran els dies, és clar, i les setmanes, els mesos; fins i tot, els anys. Hi ha més llibres —pocs, però— que comparteixen la seva condició i amb els quals em vincula una complicitat secreta. Me’ls trobo quan col·loco les reposicions o busco un llibre que m'han demanat; els reconec. En alguna ocasió, potser, els fullejo de nou i fins i tot me’n compro un abans no l’hagin descatalogat i esdevingui irreemplaçable.

Un dia m’adono que algun d’aquests llibres secrets ja no hi és. Comprovo que, efectivament, l’han comprat. És en aquest cas que de debò el llibre troba el seu lector.

Balanç del balanç

Durant aquests dies m’he demanat com hauria anat l’Anatomia 05/06 amb una mica més de xafarderia. Potser el debat virtual s’hauria animat amb els noms propis de les fites i els nyaps d’autors, editorials, institucions i crítics. La queixa per les maniobres tàctiques de les capelletes literàries sol anar acompanyada d’un interès poc dissimulat per aquestes picabaralles de la ploma —o de la tecla. Aquesta Anatomia ha estat, en aquest sentit, una mica ensopida. M’esperava que al debat virtual apareguessin les batalletes que animen i normalitzen la vida literària del país. De fet, és curiós com les intervencions que han merescut més respostes són les ofereixen més noms propis: “La poesia” i “Antagònics o complementaris?”. “Narrativa i ambició”, però, no ha rebut encara ni una sola resposta; tot i que és la protagonista de l’apunt anterior, “Autòpsia ajornada”.

Esperava que hi haguessin més línies de debat iniciades pels visitants. Les meves limitacions i un cert escepticisme —que no em vaig estar de manifestar al començament— em feien creure que molts intentarien apedaçar les mancances del debat virtual amb aspectes que no s’hi han tractat. No ha estat així: de les 16 propostes de discussió, 12 són meves. L’allau d’experts en literatura catalana no s’ha produït i les meves armes argumentals, pobres però esmolades amb cura, han fet la seva feina sense els ensurts que temia. Assenyalaré encara que l’aportació de l’internauta Vicent amb “Literatura i adolescència” mereix una lectura.

No han faltat les respostes plenes d’exactitud i clarividència. Tot i que s’havia d’acabar el dia 20, el debat virtual continuarà fins dimarts al matí. Ahir, convençut que es tractava de l’últim dia, vaig gosat fer unes conclusions desordenades. Potser quedaran incompletes.

Autòpsia ajornada

Estimada Eva,

tinc la certesa que sabràs perdonar la confiança que em prenc amb aquest encapçalament. Fa molt que segueixo els teus articles i una certa familiaritat m'indueix a expressar-me així.

T’agraeixo molt que em citis al costat de Julià Guillamon, Narcís Comadira, Eduardo Mendoza i la claca de Josep Maria Fonalleras. Trobo que dones una importància desmesurada a aquest bloc situant-lo tan alt: un error que contribueix, però, a alimentar la meva autoestima, malmesa arran de la poca participació al debat virtual de l’Anatomia 05/06. Hi ha un altre error que, si m’ho permets, sí et discutiré: qualsevol lector del teu article pot pensar que estic del costat dels qui certifiquen la mort de la novel·la, i això no és així. Cito la cita on em cites:

Dijous es va celebrar la tercera Anatomia, una dissecció a la literatura catalana amb un apèndix a Internet: l'autor del blog anònim El Llibreter ha fet de mestre de cerimònies d'un fòrum virtual poc animat. Un tema llançat pel moderador ha estat justament el de la salut precària de la novel·la. Segons ell, entre les fites recents hi ha els contes de Pagès, Palol, Bellver, Sarsanedas, Ibarz, Mesquida i Fonalleras. Creu que “és a la narrativa breu que els autors se la juguen amb el risc i l'ambició literària”. La novel·la, en canvi, “pateix la confusió entre escriptor i artesà que reprodueix receptes d'acceptació garantida”.

Cito ara, sencer, el text que vaig penjar al debat virtual:

No sé fins a quin punt és simptomàtic o es tracta d’una apreciació personal i intransferible: de la literatura catalana, durant el 2005 m’ha interessat molt més el conte que la novel·la. Entre les fites del conte, voldria assenyalar Contes en forma de L de Miquel de Palol, El poeta i altres contes de Vicenç Pagès Jordà, La vida canina de Carles Bellver, Una discreta venjança de Jordi Sarsanedas, Sis homes de Josep Maria Fonalleras, Febre de Carrer de Mercè Ibarz o Els detalls del món de Biel Mesquida. Tinc la sensació que és a la narrativa breu que els autors se la juguen amb el risc i l’ambició literàries. La novel·la potser pateix la síndrome de l’obra ben feta, la confusió entre escriptor i artesà que reprodueix receptes d’acceptació garantida. Una novel·la que m’ha agradat molt, de les poques que no m’han caigut de les mans, és L’estupor que us espera, de Melcior Comes: voluntat formal, d’acord; però sobre tot una ambició i una desmesura que m’han proporcionat un plaer com a lector que no he trobat en altres novel·les més ben escrites, més rodones i més ben rebudes.

Estarem d’acord que ofereixo una simple apreciació amb la qual m’hauria agradat molt iniciar una discussió. Em refereixo estrictament al coneixement parcial que tinc de la literatura catalana de l’any 2005: no podria defensar enlloc que els meus gustos literaris reflecteixin una tendència general. Tens tota la raó del món quan afirmes que es tracta d’un fòrum virtual poc animat: l’escrit no ha merescut fins ara ni una sola resposta. Però bé: al cap i la fi esmento una novel·la d’un autor jove que encara ens ha d’alegrar més als lectors; gens ni mica de necrofília, doncs.

Eva, saps que he elogiat moltes novel·les d’ençà que faig aquest bloc. Saps també que he elogiat alguns novel·listes contemporanis; catalans i d’arreu del món. Confidencialment, perquè no sóc un crític literari, et diré que crec en la bona salut de la novel·la com a gènere. Si bé aclareixes que la precària salut de la novel·la és un tema llançat a discussió, algú podria pensar erròniament —coses del context— que estic en el bàndol dels qui voldrien fer-ne l’autòpsia. M’agradaria compartir afinitats amb Narcís Comadira, però fins ara m’ha resultat impossible; la seva vehemència a l’hora de defensar una curiosa jerarquia dels gèneres tampoc no hi contribueix gaire. M’agrada Julià Guillamon com a crític, però la seva insistència en l’Obra com a artefacte em recorda que l’estructuralisme m’ha fet personalment molt de mal —sisplau, pren nota: aquest seria el titular. M’agrada molt Sis homes, però per raons que no van aparèixer al programa De llibres i que potser algun dia seré capaç d’explicar. I bé, més enllà de la infal·lible recepta realista, la complexitat discursiva del subjecte-verb-predicat-subjecte-verb-predicat-subjecte-verb-predicat, la narració històrica precuinada i coses així, hi ha moltes possibilitats engrescadores que alguns novel·listes saben i sabran aprofitar, per al plaer dels lectors i també per a la bona salut de la literatura catalana.

Salutacions cordials

El Llibreter.

El mal lector

Sóc un mal lector de poesia. Sé que hauria de llegir primer el primer poema, després el segon, després el tercer, i així fins al final. Però començo el primer poema, si m’agrada hi torno, tasto el segon, una mica del tercer, i en aquest punt em cal tornar al primer o al segon, o tanco el llibre i l’obro a l’atzar més o menys per la meitat, em detinc on l’atzar em dicta, o reprenc una lectura que defuig la línia recta i faig cap al quart, o salto al final, i llavors potser torno enrera a la recerca d’una pàgina que he obert abans, però tal vegada topo amb uns altres versos i m’hi entretinc una, dues, tres vegades seguides. Abordo un altre llibre d’una manera semblant, potser des del començament, potser des de l’última pàgina, fins que un vers crida un altre vers del llibre anterior, o d’un altre llibre que he de buscar —quin poema era?— i ara és una estrofa que em distreu perquè no la recordava...

Tot comença a la llibreria, és clar. Col·loco llibres, novetats o reposicions, un em crida l’atenció, perquè ja he llegit coses de l’autor, perquè fa molt de temps que no llegeixo res d’ell o d’ella, perquè no n’he llegit mai res i potser ja toca, perquè m’agrada el títol o la portada... Llavors obro el llibre i potser algun vers, o estrofa o poema em captiva, i és aleshores que decideixo iniciar el procediment del mal lector del poesia.

Si un recull de poemes m’agrada, al final sempre el llegeixo sencer, perquè hi ha la preocupació de perdre per sempre algun fragment, i la lectura esdevé la cacera dels versos que no poden escapar, i també una relectura més atenta perquè hi ha la familiaritat amb els versos ja visitats. En ocasions, fins i tot, sóc capaç de percebre l’organització del llibre, d’escoltar el batec d’un organisme que es comença a formar en la imaginació.

Poesia contra poesia de Jean Bollack és una lectura lenta i de vegades li sóc infidel amb La veritat cansa de Xulio Ricardo Trigo, L’estació de les ombres de Josep Lluís Aguiló, i Tristes d’Ovidi.

Anatomia 05/06

Em resulta impossible fer un diagnòstic sobre les fites i tendències de la literatura catalana durant l’any 2005. No sóc un especialista en aquesta matèria i, per tant, les coses que podria afirmar com a lector desorientat no tindrien gaire valor. Puc afirmar, per exemple, que m’han interessat més els llibres de contes que les novel·les. Això, però, no és suficient per emetre un judici acceptable sobre com ha anat el 2005 literari. La meva incapacitat és l’ingredient principal de l’escepticisme envers els resums anuals. Un escepticisme que en el cas de l'Anatomia 05/06 no implica desconfiança sinó expectació.

He començat la participació a l’Anatomia 05/06: balanç i profecia de la literatura catalana, a través del debat virtual, amb tres qüestions que tenen a veure amb aquest escepticisme expectant i que es refereixen, sobretot, a la possibilitat mateixa d’emetre un diagnòstic sobre la literatura catalana de l’any 2005.

En edicions anteriors, les intervencions de persones situades en diversos punts del camp literari han servit per cridar l’atenció sobre fites i tendències que, sens dubte, cal tenir en compte per parlar de la literatura catalana actual. Enguany gaudirem també d’aquesta oportunitat amb Oriol Izquierdo, Lurdes Malgrat, Imma Monsó, Jordi Puntí, Guillem Terribas, Rosa Vergés i Teresa Fèrriz. Serà el proper dijous 12 de gener a les set de la tarda, a la Sala Gimbernat, antic amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, carrer del Carme 47.

Des del debat virtual, del 9 al 19 de gener, intentaré aportar algunes idees que em semblen interessants. Si no hi esteu d’acord o penseu que cal parlar d’altres qüestions literàries més importants, esteu convidats a participar-hi i obrir les línies de debat que us semblin oportunes.

Ou Brossa

Poques vegades m’ha entristit tant la mort d’un poeta com la mort de Joan Brossa, el 30 de desembre de 1998. Els comissaris de l’excel·lència us diran que era un poeta menor, i jo us dic que m’és ben igual. No tan sols m’agrada la seva obra juganera, compromesa, punyent i diversa, m’agradava també una cosa tan difícil de quantificar i certificar com l’actitud. No és una categoria crítica i no la trobareu als llibres de text, però no em puc estar de dir que em resultava francament simpàtic. Per això em vaig emocionar quan els Reis em van portar l’Ou amb dos rovells de Joan Brossa. Sé que no caldria precisar-ho, però per si de cas recordaré que els ous de dos rovells són els que ponen les gallines. L’Ou amb dos rovells és una figura de ceràmica de color verd que conté dos llibrets: Tria de poemes conversables i Tast de poemes objecte. Em consta que els Reis van haver d’emprar a fons les seves eines de recerca per trobar-ne un.

Mesos més tard, el Teatre Lliure estrenava Cantonada Brossa. El públic havia de recórrer tot l’edifici del carrer Montseny per gaudir d’una selecció de peces teatrals de Joan Brossa. S’hi sortejava un Ou amb dos rovells. Llavors ens va sorprendre, però avui em sembla ben lògic: ens va tocar a nosaltres. Així que ara tenim dos ous amb dos rovells. I copio això i somric:

Pas de lluna (fragment)

La roca on recau la lluna clara
i en boques de fogons dintre les cases
un gall ha post un ou de closca verda,
de closca verda.

Jo ja he fet la carta als Reis. No tan extensa com a can Jauss, però és segur que amb la mateixa il·lusió. Avui toca anar a dormir d’hora...

Dia del Tirant

E perquè en la present obra altri no puxa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, yo, Johanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrech, e no altri ab mi, com per mi sols sia estada ventilada a servey del molt il·lustre príncep e senyor rey spectant Don Ferrando de Portogual la present obra, e començada a II de giner de l’any MCCCCLX.

Així acaba la dedicatòria del Tirant lo Blanch, segons l’edició d’Albert Hauf. Aquesta data no sembla discutible, tot i que Joanot Martorell la dóna quan ja ha acabat el llibre uns anys més tard. En qualsevol cas, és certa perquè està escrita. M’hauria de sorprendre que el 2 de gener passi desapercebut com a data tirantiana, però si fem un cop d’ull al batibull editorial de la novel·la és perfectament comprensible que no se celebri. L’única edició íntegra i de qualitat disponible ara mateix és la d’Albert Hauf, publicada per la llibreria Tirant lo Blanch. L’edició de Martí de Riquer potser es reimprimirà pròximament, malgrat que més que una reimpressió sembla preferible refer-la o, com a mínim, rescriure la darrera versió del pròleg, de 1990: des de llavors s’ha avançat molt en l’anàlisi del Tirant i, doncs, en el coneixement de les fonts, manlleus o plagis que va utilitzar Joanot Martorell. No hi ha, per tant, una edició del Tirant que reuneixi rigor filològic, afany divulgador i un preu raonable. Hi ha la traducció al català actual de 3i4, una reedició recent de la traducció espanyola de J.F. Vidal Jové i tot d’antologies —algunes molt recomanables— que ofereixen els capítols prescrits per a l’ensenyament secundari, a més a més de l’adaptació de Bromera. Fa anys que es parla de l’edició crítica que Joan Parera prepara per a la col·lecció “Els nostres clàssics”, l’única que tindria en compte les variants de tots els incunables, incloent-hi el que es conserva a la Hispanic Society of America de Nova York. La data d’aparició, però, és una incògnita.

Evidentment, no cal el vist-i-plau institucional per gaudir del Tirant lo Blanch. De fet, ja se celebra el Dia de les Lletres Valencianes el 20 de novembre, data de la primera edició, l’any 1490. El 2 de gener em sembla un bon pretext per obrir-lo a l’atzar i celebrar, llegint-lo, que Joanot Martorell decidís escriure’l; al cap i a la fi, és la data que dóna l’autor.

és que ja el tinc

“És que me l’han regalat i ja el tinc”: aquesta sol ser l’excusa habitual per canviar un llibre. Pocs diuen la veritat: que no els agrada, i prou. I és que l’art de regalar llibres pot ser força complicat. No ens resulta fàcil, per exemple, atendre els nolectors que volen enllestir ràpidament algun dels molts compromisos que s’adquireixen per aquestes dates i que demanen alguna cosa original per a algú que “llegeix molt”. La bibliomància no és una ciència exacta, depèn de la informació que et proporcioni el client; i si el client vol regalar un llibre a un cunyat que veu dos cops a l’any i que en una ocasió va afirmar que li agrada un autor que ara, vés per on, no hi ha manera de recordar, la cosa és ben difícil. És molt probable que pocs dies després vingui el cunyat a canviar el llibre que li han regalat i que “ja tenia”. En el fons, regalar un llibre és una manera de regalar qualsevol llibre que tingui un preu semblant. Dos perills: el primer, la temible pregunta: “cunyat, ¿ja te l’has llegit?”; el segon: si hi ha dedicatòria, no es pot canviar. Tret d’aquests detalls, regalar llibres és tot avantatges; no és com la col·lecció de figuretes estil Lladró, que cal tenir-les ben etiquetades per treure de l’amagatall exactament la que t’ha regalat el cunyat que vindrà a sopar i que potser ara et sorprendrà amb un llibre.

Poligènesi

És curiós com l’actualitat editorial m’ha menat a recuperar La lírica en la Edad Media, de Peter Dronke. La primera edició és de 1968 i la traducció a l’espanyol és de 1978, però els anys no han dissolt la seva capacitat de seducció; encara em sembla una obra engrescadora per començar a transitar els camins de les albes, pastorel·les, cançons d’amic, kharges, dances, etc. Precisament, el capítol dedicat a l’alba m’ha entretingut de nou aquests dies. Cita Peter Dronke:

LA DAMA
El gallo ha cantado;
ya es pleno día

EL AMANTE
No fue el gallo que cantó,
sino el zumbido de aquellos grillos

LA DAMA
El cielo resplandece a levante;
ya es pleno día.

EL AMANTE
No es el resplandor del alba,
sino el brillo de la luna que se levanta.
Los mosquitos vuelan soñolientos;
sería dulce compartir tu sueño

LA DAMA
¡Pronto! ¡Vete!
¡No sea que tenga que odiarte!

Impossible no recordar el fragment que segueix, que cito de la traducció de Josep Maria de Sagarra:

La cambra de JULIETA
Entren ROMEO i JULIETA

JULIETA.— ¿Te’n vols anar? Si encara no clareja;
si ha estat el rossinyol i no l’alosa
el que et punxava la poruga orella.
Canta de nit a dalt del magraner.
Creu-me, amor meu, ha estat el rossinyol.

ROMEO.— Era l’alosa, que anuncia l’alba,
no el rossinyol. ¿No veus aquelles franges
geloses, amor meu, partint els núvols
a l’orient llunyà? Ja són cremats
els ciris de la nit, i el dia alegre
punteja les muntanyes emboirades.
Cal partir i viure, o bé restar i morir.

JULIETA.— La llum no és del dia, que jo ho sé.
És algun meteor que el sol exhala;
per ser el portabrandons, aquesta nit,
que et faci llum sobre el camí de Màntua.
Queda’t, tan aviat no et cal anar-te’n.

La DAMA i l’AMANTE són els protagonistes d’una cançó d'alba xinesa del segle VI a.C. És sorprenent el paral·lelisme amb la famosa escena de Romeu i Julieta. La poligènesi o “progenie genuina del común de la humanidad”, segons Peter Dronke, constata la recurrència de temes i motius en èpoques i llocs separats per distàncies insalvables.

Les literatures xinesa i japonesa tenen uns lectors fidels; no tan sols de la poesia, amb els inevitables haikus, sinó també de la narrativa. Dos dels llibres que més he llegit, amb la voracitat repetitiva de la infantesa, eren un volum de contes xinesos i un altre de japonesos il·lustrats per Emilio Freixas que no sé en quin moment, ni on, he perdut per sempre. Potser és la nostàlgia, però m’agrada tastar les novetats que recullen contes orientals. Les il·lustracions, també me les proporciona el cinema: El viatge de Chihiro va ser una manera de retrobar-me amb aquell món exòtic d’incomptables déus. La meva assignatura pendent és la novel·la. L’atzar proporciona sorpreses com l’edició simultània del primer volum de dues versions molt diferents de la història o novel·la de Genji de Murasaki Shikibu. També simultània és l’edició per Gredos d’un altre clàssic de la narrativa japonesa: Heike monogatari. La paraula poligènesi m’assalta cada cop que passo al costat d’aquests llibres, i d’aquí a Peter Dronke només hi ha un gest.

Una altra casualitat és l’edició simultània de dues traduccions, a Abada i a Galaxia Gutenberg, de Paradise Lost de John Milton, una colossal obra èpica que vaig llegir fa molts anys en una traducció en prosa de J. Ribera que em va deixar fascinat:

A Moloc seguía Chamós, obsceno numen de los hijos de Moab, desde Aroax hasta Nebo y el desierto más meridional de Abarim; en Hesebón y Horonaim, reino de Seón, allende el floreciente valle de Sibma, tapizado de frondosas vides, y en Elealé, hasta el Asfaltite.

[...]

Fija Satán su experta vista en las compactas filas; de una ojeada recorre toda la hueste; ve el buen orden de los combatientes, sus semblantes, su estatura como la de los dioses, y calcula por último su número. Dilátase entonces su corazón lleno de orgullo, y se vanagloria al verse tan poderoso, pues desde que fue creado el hombre, no se había reunido fuerza tan formidable.

Els detalls del món

Llegia Els detalls del món i un brunzit de fons, que aparentment no hi tenia res a veure, m’acompanyava i em convidava a tornar alguns paràgrafs enrera. Una lectura lenta, doncs, que discorria en el plaer d’avançar i de retrocedir, amb el neguit que molts lectors coneixem quan ens acostem al final d’una obra que ens agrada. El vell Todorov de Crítica de la crítica brunzia discretament i demanava intermitent, des del fons de la memòria, una mica d’atenció, i així vaig recuperar Xklovski amb aquestes frases força conegudes que cito de l’edició de Paidós:

Para devolver la sensación de vida, para sentir el objeto, para que la piedra sea piedra, existe lo que se llama arte. La finalidad del arte es la de dar una sensación de objeto como visión y como reconocimiento; el procedimiento del arte es el procedimiento de distanciamiento y el procedimiento de la forma difícil, que aumenta la dificultad y la duración de la percepción, ya que el proceso de percepción en el arte tiene su fin en sí mismo y debe ser prolongado; el arte es una manera de la experiencia de experimentar el objeto, lo que ha alcanzado su fin no interesa al arte.

Todorov retreu a Xklovski una manca de coherència a l’hora de definir quina cosa sigui la literarietat. Els formalistes russos es proposaven desxifrar la literatura des de la literatura mateixa, sense haver de recórrer a la psicologia, el biografisme o la història. Todorov veu en aquest paràgraf tan bell com antiquat la contradicció de parlar de l’art des de la percepció que en té el lector —una mena de teoria precoç de la lectura— i des de la funció que s’hi atribueix a l’art, no des d’elements capturats pròpiament a l’art com a cosa autònoma. I bé, a mi m’és igual si Xklovski es contradiu o no. Encara ara em sembla útil la seva manera d’acostar-se a la literatura. Com que la traducció no m’agrada, canvio “distancimiento” per estranyament i agraeixo a Xklovski que em doni paraules per parlar de Els detalls del món.

¿Cal insistir en la sensació de vida que és capaç de retornar-nos Biel Mesquida? Hi insisteixo, per si de cas algú encara no ho sap. Aquest Biel Mesquida, el del relat curt, té el do de concentrar en les poques pàgines d’un relat un esclat de noms, de circumstàncies, de paisatges i de sensacions que sovint mena directament al vertigen. Aquest do té a veure amb el domini excepcional de la llengua. Frase rera frase inventa formes noves d’anomenar les coses; i així, des de la paraula escrita aconsegueix desvetllar els sentits —sí: el gust, el tacte, l’olfacte, la vista i l’oïda— del lector que seu i llegeix. Sedueix el cos perquè participi també en la lectura. L’estranyament com a procediment és descobrir que una forma exacta i insospitada de dir les coses ens les retorna amb escreix. Llegir Els detalls del món exigeix dosis raonables de lletra, el llibre no es pot devorar en unes poques sessions. L’estil imposa el ritme de lectura i aquí parlo d’un plaer en què el vertigen demana atenció.

La destrucció de Mallorca, la dona que té cura d’un malalt aristòcrata, la bellesa amb què Biel narra la veu femenina, la minorització del català, personatges que amaren de vida les plaguetes o els cels, la violència atàvica del masclisme, la Història com a experiència íntima, noms propis i genealogies que lliguen els personatges als moments decisius, la mesquinesa de poderosos irresponsables i de idealistes per conveniència, la hipocresia que salva les aparences... Si teniu temps, visiteu la vostra llibreria favorita, seieu i llegiu la primera narració del llibre: “Un ull al jardí”. Tres pàgines on vivim unes hores de la vida d’Antònia i on es concentra la vida sencera de la protagonista i niguls negrots i esfilagarsats que semblaven vaixells de tempesta i cobricelaven el carrer Eusebi Estada i el drama de Catalina i don Enric i aquell invent dels constructors espavilats i la tragèdia txetxena i el fred de neu que talla com un trinxet i la violència de l’Església i el vell citroën de color pebre de cirereta... De la mateixa manera que el món narratiu de Biel Mesquida reapareix renovat i il·lumina novament l’obra anterior, Els detalls del món ens presenta la vida com a visió i com a reconeixement, amb un virtuosisme en la selecció dels detalls que restitueix la percepció de la complexitat que ens lliga al món. Contra la llengua convertida d’esma en un badall de tòpics, un hedonisme responsable i lúcid contra la barbàrie.

Els millors

Aviat començaran a sortir les llistes dels millors llibres de 2005. Hi ha revistes i suplements literaris que no poden esperar el final de l’any i ja han publicat les seves llistes, com The New York Times, The Guardian o Lire. Mal fet, perquè encara queden uns dies abans no arribi el 2006 i encara hi ha, doncs, la possibilitat que aparegui el millor llibre de l’any 2005 i poca gent se n’adoni. A més a més, el fet de ser encara dins de l’any 2005 no dóna una distància mínima que permeti observar l’objecte d’estudi amb la perspectiva adequada. La distorsió analítica pot ser considerable pel sol fet d’analitzar el fenomen dins del fenomen. En qualsevol cas, és una injustícia incloure en la mateixa categoria un llibre que va aparèixer a començaments d’any i un de més recent, perquè el primer ha tingut més oportunitats de ser criticat, ressenyat, bocaorellat i, doncs, d’aparèixer a les llistes dels llibres més venuts de la setmana, a la llista dels millors llibres per a l’estiu, a la llista dels millors llibres literaris de Sant Jordi, a la llista dels llibres més venuts del mes, a la llista dels llibres literaris més venuts per Sant Jordi, a la llista de llibres més sol·licitats a les biblioteques, a la llista dels llibres més venuts per Sant Jordi tant si són literaris com si són mediàtics com si són d’autoajuda, a la llista de llibres més esperats de la tardor, a la llista dels millors llibres sobre Sant Jordi, etc.

Com que no em veig amb cor de triar els millors llibres d'enguany, he decidit repassar les lectures de l'any 2003. L’afany d’objectivitat m’ha menat a considerar algunes coses importants. Per exemple: no em sembla just tenir en compte tan sols les novetats publicades al llarg de l’any, atès que moltes d’aquestes novetats són reedicions de llibres publicats dècades —i fins i tot segles— enrere i d’una actualitat, si més no, discutible. Aboleixo, doncs, el criteri de novetat i prenc en consideració com a criteri objectiu tots els llibres que jo he llegit al llarg de l’any 2003, independentment de la data de la primera edició. Un altre problema és decidir les categories. Una possibilitat és la divisió per gèneres —dels gèneres majors o arxigèneres als talls genèrics més primets—, però la manca d’unanimitat en aquest terreny relliscós desaconsella seguir-la: ¿tragèdia, èpica i lírica? ¿narrativa, poesia i drama? ¿ficció i noficció? ¿novel·la postsimbolista dels anys setanta del segle XX, poesia del silenci dels anys del silenci, teatre de text posterior a la crisi del teatre de text? És per això que he decidit crear categories noves a partir de l’estudi intrínsec de cada obra en relació amb el context d'espai i temps en què la vaig llegir. Heus ací el resultat d’hores d’anàlisi minuciosa:

Els millors llibres de l'any 2003

Millor Novel·la Que Millor Mostra La Impossibilitat De Comprendre La Contemporaneïtat Amb Les Millors Eines Interpretatives Que Ens Ha Llegat El Passat Immediatament Anterior A La Contemporaneïtat Estricta:

Siri Hustvedt: Todo cuanto amé.

Millor Novel·la Que Assaja Una Millor Possibilitat De Comprendre La Contemporaneïtat Amb Les Millors Eines Interpretatives Pensades Des De La Pròpia Contemporaneïtat:

Don DeLillo: Cosmòpolis.

Millor Llibre Que Millor Mostra El Camí Cap A La Millor Reflexió Crítica D’Un Mateix I Dels Perills I Malentesos Que Cal Evitar Per Poder Arribar A Formular Millor Alguna Afirmació Amb Sentit Sobre Un Mateix:

Pierre Bourdieu: Meditacions Pascalianes.

Millor Llibre Amb El Qual Més Millor He Rigut, A Banda De Constituir Una Sorpresa Per La Manera Com La Frase Breu Permet La Juxtaposició De Percepcions Allunyades Que Juntes Obren Una Millor Escletxa De Sentit Insospitada, Ex Aequo:

Emmanuel Bove: Mis Amigos

César Aira: Varamo.

Millor Llibre Excepcional Que Millor Parla De La Tercera Cultura Des De La Millor Gramàtica Generativa —Versió Minimista— I Que Millor Té En Compte Les Millors Alternatives Rivals:

José Luis Mendívil Giró: Gramática natural.

Millor Novel·la Que Quan Hom L’Acaba De Llegir La Torna A Començar Immediatament Per Esbrinar Millor On S’Amaga El Parany Estructural:

Amélie Nothomb: Cosmètica de l’enemic.

Millors Escriptors Més Llegits Perquè Acabar Un Llur Llibre Provocava Una Infinita Tristesa Que Tan Sols La Lectura D’Un Altre Llibre Llur Era Capaç De Donar Millor Consol:

Roberto Bolaño, Jordi Coca i Félix de Azúa.

Millors Llibres Que No Tenen Assignada Encara Una Millor Categoria Crítica Per Part Meva Per Poder-los Etiquetar Convenientment Millor Perquè Apareguin Sols O Ex Aequo En Aquesta Llista De Millors Llibres De L’Any 2003 I Que Mostro Tan Sols A Tall D’Exemple Perquè La Indecisió És Amiga De La Llengua:

Eduard Màrquez: Cinc nits de febrer
Gombrowicz: Ferdydurke
Enrique Vila-Matas: París no se acaba nunca
Imre Kertész, Sense destí
J.M. Coetzee, L’edat de ferro
Mercè Rodoreda: La mort i la primavera

La treva

Ho comentava amb un Gran Mestre Llibreter, i tots dos estàvem d’acord: aquests darrers mesos arriben moltes novetats interessants. Sembla com si les editorials s’haguessin volgut espavilar i, al costat dels inevitables productes efímers de sempre, dediquessin una major atenció als llibres que romandran als prestatges, tant si es venen gaire com si no. Alguns anys enrere, aquest fenomen m’hauria provocat molta angoixa, perquè és impossible tastar-ho tot. Ara ja sé que al llarg de la meva vida no llegiré sinó una part insignificant dels llibres que m’agradaria poder llegir. Així doncs, trio alguns títols, els examino per veure si em fan el pes, fins que decideixo. De la major part dels llibres, al capdavall, queda ben poca cosa: el record d’algunes idees, uns personatges, fragments d’arguments, la promesa sovint incomplida de rellegir-lo un altre cop, relacions amb altres llibres —d’on deriven genealogies íntimes de lletra— i sobretot una sensació de satisfacció, de gratitud, d’alegria o de decepció que sí perdura.

Roger Chartier, a Kosmopolis 05, explicava la revolució de la lectura al segle XVIII. Els historiadors francesos tenen molta habilitat per adaptar els talls cronològics mundials a la història particular de França. Així, l’Edat Mitjana, tu sais, s’acabaria en realitat al segle XVIII —amb la Revolució Francesa, evidentment—, i tan important com l’aparició de la impremta és la generalització de la lectura extensiva —també al settecento—, contra la pràctica més habitual fins llavors de la lectura intensiva. Pensem que Isidor de Sevilla va escriure les Etimologies a partir d’una biblioteca personal d’unes poques desenes de títols, o que si volia consultar una obra havia de viatjar dies i dies fins a la biblioteca on guardaven algun dels manuscrits. Un llibre era llavors un luxe, es llegia i es rellegia i, gairebé sense adonar-se'n, els lectors-oïdors aprenien de cor llargs fragments de text. La lectura extensiva i la intensiva, de fet, conviuen; depèn del lector decidir quin autor, llibre, poema o capítol desa a cada categoria. Suplements culturals, revistes literàries, blocs o programes de ràdio i de televisió influeixen tant com cadascú vulgui ser influït. A mi, sovint em convenç més l’opinió oportuna d’un company, un amic o un client que altres opinions tan documentades i lúcides com llunyanes.

Durant les darreres setmanes he llegit llibres de poesia que m’han agradat molt, i per raons molt diverses: Jardí amb cangurs de Melcion Mateu, El lago de los botes d’Edgardo Dobry, Pragari de Mireia Vidal-Conte, El cigne cec de Josep Maria Sala-Valldaura i Odiseo confinado de Leónidas Lamborghini. M’ha entusiasmat El somriure de l’atzar, on Feliu Formosa es concentra a esbrinar el orígens de la creació artística, des dels grans noms de la literatura com Thomas Mann o Kafka fins al treball quotidià de l’actor que prepara el seu personatge. M’ha fet mal tot el cos pel riure que m’ha provocat César Aira amb Cómo me reí, després de gaudir amb Diario de la hepatitis i La princesa Primavera durant lànguides hores que vaig arrabassar indolent a la son. Ajorno la lectura de Gog de Giovanni Papini, Bienvenidos al desierto de lo real d’Slavoj Žižek, En la llama de Juan Eduardo Cirlot, La República mundial de las letras de Pascale Casanova, la relectura de Profanaciones de Giorgio Agamben, i d’altres, entre novetats i llibres pendents des de fa molt de temps. La raó és una obra que espero des del setembre, que ha endarrerit la seva aparició fins ara i que després de les primeres pàgines m’ha convençut de la conveniència d’aturar uns dies el riu de lectures i seure amb el propòsit de fer-ne una lectura lenta i atenta: Els detalls del món, de Biel Mesquida.

Abracadabra

Tornava a llegir els assaigs de Profanaciones de Giorgio Agamben i, com passa de vegades, el començament de “Magia y felicidad” m’ha menat a pensar en coses que no tenen gaire a veure amb el tema de la lectura. Cito el començament:

Benjamin dijo una vez que la primera experiencia que el niño tiene del mundo no es “que los adultos sean más fuertes, sino su incapacidad para la magia”. La afirmación, hecha bajo el efecto de una dosis de veinte miligramos de mezcalina, no es por eso menos exacta. Es probable, de hecho, que la invencible tristeza en la que se precipitan a veces los niños surja de esa conciencia de no ser capaces de magia.

Aquestes paraules m’han fet recordar els llibres infantils que aquests dies trobem disseminats per la llibreria. Els colors vius de les portades i la diversitat de formes i mides ens permeten detectar-los i deixar-los a lloc més fàcilment que els altres, els llibres per a adults. Aquest desordre posa en evidència que malgrat els jocs d’ordinador, el cinema, la televisió i altres distraccions tecnològiques, els llibres infantils i sobretot els àlbums il·lustrats exerceixen una rara fascinació sobre els infants. Una explicació seria la gran qualitat i imaginació que es reparteix per un bon grapat d’editorials. De fet, anomenar-ne algunes s’assembla molt a conjurar un encanteri: Kókinos, Media Vaca, Corimbo, Kalandraka. No entenc gaire de psicologia, i menys encara de psicologia infantil, però tinc la sensació que obrir un llibre com Enciclopèdia prehistòrica: Dinosaures de l’editorial Cruïlla, un llibre desplegable —o amb pop-ups com els que hi havia a l’exposició de CajaMadrid a la Plaça de Catalunya— deu ser una cosa molt semblant a creure encara en la possibilitat de la màgia. Quan el procés de socialització dels infants els aboca a comprendre les limitacions reals amb què conviuran durant tota la vida, aquesta mena de llibres, que poden obrir, tocar, llegir i admirar semblen un refugi contra la “incapacidad para la magia”.

Una vegada, un client va demanar que li emboliqués un àlbum il·lustrat, no recordo quin, però va afegir que deixés obert l’embolcall d’un costat per poder-lo llegir abans de regalar-lo. No és estrany veure algun lector que s’està força estona a la secció de llibre infantil, i que s’entreté amb els àlbums amb el pretext que n’ha de triar un per regalar-lo a una neboda, un nét o al fill d’uns amics. I és veritat que molts d’aquests llibres també em sedueixen amb el seu encanteri. Una felicitat que ens sorprèn entre dibuixos i històries que ja no són per a nosaltres, i que quan els deixem als prestatges o els regalem als infants ens fan sentir una mena de nostàlgia de la màgia, una “invencible tristeza”, també.

Els ulls de Tirèsies

Ahir a la nit buscava enllaços per a l’apunt d’avui quan vaig recordar que els dimecres emeten Saló de lectura. És l’inconvenient dels ponts i aqüeductes festius: el calendari pren complicats arabescs. Encenc la tele i em trobo que parla Antoni Clapès just quan acaba la seva intervenció sobre Els ulls de Tirèsies. Acaba de publicar un llibre d'aforismes molt recomanable, Carnet al margen, en edició bilingüe espanyola i catalana amb traducció de Carlos Vitale. L’acompanyaven Valeria Bergalli, de l'editorial Minúscula, Gabriel Bravo de l'editorial Morsa i Jesús Aumatell de l'editorial Emboscall. Estaria bé organitzar un Micro-Saló del Llibre per difondre aquestes editorials que editen pocs llibres i sovint amb molt d’interès: Rosa Cúbica, Perifèric Edicions, Labreu, Funambulista, Ensiola —que acaba de reeditar Haceldama de Blai Bonet—, Afers, L’esguard, Hiperdimensional, etc.

Estic convençut que la col·lecció de plaquettes Els ulls de Tirèsies és un dels esdeveniments més importants de la poesia catalana del darrer any. Uns pocs fulls plegats i sense relligar —rebutgeu imitacions— que ofereixen una molt saludable diversitat. De l’obra acabada a l’esbós d’un llibre en curs d’escriptura, del poeta consagrat al jove poeta que comença, de la nuesa formal a la densitat conceptual, del vers precís a l’error imperdonable, de Catalunya a Mèxic, passant per Itàlia i altres països. Des de la senzillesa, i sense oblidar les altres activitats que l’ocupen, Antoni Clapès ha sabut construir un refugi discret però ample per als amadors de la poesia. Els qui pensin que la poesia només pot ser d’una sola manera i prou faran bé de llegir altres coses.

El 2 de novembre es va celebrar la presentació dels 10 darrers lliuraments de la col·lecció, amb una lectura de poemes a l'Horiginal. Són aquests:

11. Carlos Vitale: Duermevela. Poesia mínima, densa, que es clou amb un sol dibuix senzill de Benet Rossell.

12. eduard escoffet: carrer d’urgell. No fa llibres. Es manté fidel a la promesa: això és tan sols una plaquette.

13: Josep Pedrals. Ajornat: sortirà a la primavera, amb el nou lliurament de plaquettes.

14. Joan Duran i Ferrer: Assaig d’àngel. Tremola, recita, sensual tremola, recita. De CEL: "Mira que tot estava escrit i al penja-robes".

15. Laia Noguera i Clofent: Incendi. Abans que surti a recitar m’apunten discretament que és la veu més eròtica de la poesia catalana.

S’ofereix nafra per ficar-hi el dit o la polla.
Econòmic. Sang inclosa.

16. Pietro Civitareale: En el matí de les paraules. Poesia nua. Una precisió de diamant. Atemporal. El temps.

17. Jorge Souza: Ojos de ágata.

Vine de fuera, quizá de un espejismo
en el que alguien soñaba que era éste
y encontraba en sus sueños al otro que yo soy,
construyendo estos ojos, inventando
esta luz, estas palabras.

18. Ester Xargay: Ainalar. Unes fotografies de Roser Bover són el pretext d’uns poemes que animen i adverteixen sobre la vida a un infant.

19. Yael Langella: Unbekannter Dichter. Poeta desconegut. A les antologies de l’Alemanya nazi, Lorelei de Heine ja no era de Heine —jueu— sinó d’un poeta desconegut, esborraven Heine, però no podien esborrar Lorelei.

20. Robert Creeley: Primavera a Sant Feliu.

Conec
una història
que puc explicar
i explicaré

21. Maria Baranda: Fictícia. "Todo comienza con la luna y un cielo desolado": un torrent de versos, un vertígen.

22. Carlos Serrano: Ronda del mig.

No puc acabar l'apunt sense felicitar la Barcelona Review pels seus 50 números, una activitat que celebro i agraeixo.

Cromatisme polièdric

Sempre he volgut ser artista, treballar amb tot de materials diversos i crear Obres d’Art que omplissin el món de nous sentits per explicar-lo. I guanyar molts calés. Tret de la part econòmica, l’Art no s’ha convertit en una frustració: la llibreria m’ofereix l’oportunitat d’assajar formes de creació inèdites i secretes. La matèria que treballo són els llibres i la desplego sobretot per les taules de novetats que són, alhora, el taller i l’obra de l’artista.

Dispersió cromàtica. Al llarg dels anys he experimentat diverses formes de composició cromàtica. La forma clàssica establia el procediment per articular els llibres per col·leccions, de manera que s’organitzava una distribució de masses i volums de coherència interna polièdrica que tendia a expressar amb infinitat de matisos les contradiccions, confrontacions i indiferències de la discursivitat aplicada a la indústria editorial. Darrerament, el meu art ha evolucionat cap a la dispersió. La percepció de les formes de producció de sentit està mediatitzada per infinitat de condicionadors impolièdrics que obstaculitzen una visió directa de les coses en el seu essencialitzament. Per exemple, repensar i destruir la contigüitat dels títols que pertanyen a una mateixa col·lecció em permet mostrar la complexitat que afegeix la sobredeterminació discursiva a l’hora de construir la identitat de l’individu. He intentat en diverses ocasions treballar la dispersió des del minimalisme, però l’excés de producció editorial no m’ha permès encara introduir aquesta intuïció creativa en la Història de l’Art.

Nomadisme. L’exili com a estranyament del jo constituït transitòriament com a Altre és el punt de partida per a un distanciament crític respecte al llibre com a objectització de(l) discurs. L’autoreflexivitat és imprescindible sempre que el lloc de l’exili sigui parentesitzat i admès com a modificabilitat inestable. Posar una pila de llibres d’Antonio Gala en contigüitat immediata dels autors de narrativa eslava i germànica durant una hora i vint-i-cinc minuts permet desemmascarar les categories que impedeixen el reconeixement de nosaltres mateixos com a Altre.

Interacció. Les taules de novetats són una plataforma d’interacció oberta als lectors, que esdevenen així coautors de l’obra. El fet de comprar o consultar un llibre modifica la relació volumínica que presentava fins llavors la taula de novetats, ni que sigui durant un lapse temporal incert. Això és evident, sobretot, en la secció de llibre infantil, on la intervenció altament caòtica i irreflexiva dels lectors aconsegueix resultats d’una bellesa tan intensa com espontània. Les innovacions més agosarades han consistit en apilar llibres jugant amb la inestabilitat. Un lector podia, llavors, passar, interactuar i fer caure la pila, amb la qual cosa l’atzar intervenia amb una nova disposició del material sobre el terra. La fragilitat del subjecte, quan la constitució mateixa del subjecte és posada en qüestió, és, doncs, l’argument conceptual que permetia passar de la instal·lació a la performance, en un híbrid interactiu de conseqüències tan imprevisibles com enriquidores. Malauradament, l’alt volum de devolucions d’exemplars en mal estat desaconsella perseverar en aquesta línia d’investigació creadora.

Poliedrisme. Una de les meves paraules favorites és polièdric, la faig servir molt sovint: aquest llibre és polièdric, aquest autor és polièdric, aquesta pàgina en blanc és polièdrica. I el meu art és polièdric, evidentment.

Ironia. Aquest és un dels conceptes clau de la postmodernitat. I jo sóc irònic perquè sóc polièdric. Des del punt de vista artístic, hi ha diverses formes de treballar la ironia. El material textual és un dels més mal·leables a l’hora d’intervenir en la disposició dels llibres de novetats. De la creació de cadàvers exquisits a partir dels títols dels llibres a la interacció entre autors que pertanyen a capelletes rivals mitjançant l’intercanvi de les faixes de promoció on s’inscriu la cita, nom del premi que ha guanyat o altres mostres de la riquesa intrínseca de la frase publicitària.

Improvisació. Aquest és el concepte cabdal que engloba tota la meva vida artística. És molt important no reflexionitzar per endavant com ha de quedar la taula. Les novetats arriben de manera imprevisibilitzada. Per encabir tres títols nous cal decidir de manera intuïtivable —això és: tenint en compte un munt de dades que manipulitzades sense saber ben bé com— quins s’han de treure, quins cal desplaçar nomadismàticament per mantenir la dispersió cromàtica, quina quantitat d’exemplars hi deixo per posar en evidència la tensió polièdrica / impolièdrica del material, de quina manera la introducció d’una nova pila de llibres modifica la xarxa de relacions iròniques establertes fins llavors, etc.

Rosa Cúbica

Acumulo llibres, revistes i només m’adono de l’excés quan no trobo alguna cosa. Volia escriure sobre la revista Rosa Cúbica, sobre l’oportuna reedició alguns mesos enrere del número 15-16, titulat Paul Celan: rosa de nadie, i ha estat justament aquesta la revista que buscava, que no he trobat fins fa un minut, després de perdre algunes hores remenant paperam pertot. La col·lecció completa —ara sí, quin descans— de Rosa Cúbica és una de les joies de la meva biblioteca. El número 0 és de 1987, té tan sols 20 pàgines i recull poemes de Paul Klee, Albert Ràfols-Casamada i Alfonso Alegre, que hi escriu:

Asumir de forma crítica una pluralidad de pasados sin prefijar nuestro futuro; no buscar un lugar en el equívoco generacional. Construir un espacio de creación donde hacer sensible la objetividad secreta de las cosas y la luz que las sueña; un espacio de creación que tenga lo único que permanece: el temblor de lo efímero.

Alfonso Alegre i Victoria Pradilla dirigeixen una revista de lenta elaboració, de periodicitat erràtica, que justifica l’esforç i la paciència d’elaborar-la per la bellesa inqüestionable del resultat. Al marge dels corrents predominats en la poesia espanyola, si hi ha un fil conductor és la diversitat a l’hora de reivindicar l’heterodòxia. Dedicar el número 3-4 de 1989-90 al Tercero mar, l’època última de Juan Ramón Jiménez, era llavors necessari i agosarat. A partir de La estación total, la seva poesia escrita a l’exili era coneguda a través d’algunes antologies i si algú volia saber-ne més havia de cercar a les biblioteques per capturar volums descatalogats. Havia de ser precisament Alfonso Alegre qui ens oferís alguns anys després Lírica de una Atlántida.

La millor declaració d’intencions és el número 10-11: La tradición otra, amb escrits de Joan Brossa —reivindicat també amb la publicació de Suite tràmpol o el compte enrera—, Juan Eduardo Cirlot, Pere Gimferrer, Francisco Rico o José Ángel Valente, entre altres. En l’assaig de Valente sobre Edmond Jabès —la singularité est subversive— llegeixo:

Cecil Roth narra el encuentro, en 1917, del judío polaco Manuel Scwartz, un ingeniero de minas, establecido en Lisboa, con la comunidad marrana de Belmonte, un lugar fronterizo perdido en el norte de Portugal y próximo a tierras españolas (...) Los marranos de Belmonte creían que eran los únicos judeos de la tierra. Sólo llegaron a identificar a Schwartz como “uno dos nossos” cuando aquel recitó el Schema, Israel y oyeron la única palabra hebrea que, al cabo de tantos siglos, habían conservado: el nombre de Dios, Adonai.

Jabès, el Zohar, la Epístola moral a Fabio, Marius Schneider, Màrius Torres, la cançó popular. Qualsevol número de Rosa Cúbica ha estat per a mi un plaer que m’ha permès descobrir autors i maneres singulars de llegir-los. L’últim que han publicat, el 23-24, tardor de 2002-2003, està dedicat a la poesia mexicana: Con la x en la frente. Diré tan sols que és excepcional.

A més a més del de Joan Brossa, Ediciones de la Rosa Cúbica ha publicat alguns llibres. Pocs i selectes. Seré injust i n’esmentaré tan sols un, una altra joia que es troba exhaurida: En compañía de Genios, de Frances Steloff, subtitulat Memorias de una librera de Nueva York. Cito:

(...) por repetir las palabras que Frances Steloff le oyó decir Ciryl Connolly después de su primer contacto con la Gotham Book Mart: “Jamás había visto bajo un mismo techo tantos libros que me apeteciera leer”.

Un nus

Una senyora gran, prima, lenta, em distreu d’un documental a l’exposició Literatures de l’exili, al CCCB. Per l’edat que aparenta és molt probable que tingui records de l’època dels camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, Adge... No la segueixo, no vull envair el seu recolliment ni que sigui furtivament; miro més documentals fins que ja no la veig i continuo l’itinerari. La distribució dels objectes, papers, pel·lícules i obres d’art és molt encertada: abundant però sense aclaparar. Des del començament, des dels testimonis de la desfeta i de l’èxode, noto un nus a la gola que no es desfarà fins molta estona després d’anar-me’n. El record és el lloc, com diria un amic. Un dels comissaris, Francesc Abad, és el responsable d’una altra exposició molt colpidora: El camp de la bota, que s’ha pogut veure en diversos pobles i ciutats. Un vincle entre ambdues exposicions és el rebuig de construir una gran epopeia de la derrota i acostar-se, en canvi, a les històries individuals: posar noms i cognoms als darrers refugis, als camps de concentració, a les ciutats de França i d’Amèrica que finalment els van acollir. Les filmacions de Joaquim Jordà recullen els records dels qui des del segle XXI encara poden oferir un testimoni del pas dels exiliats. Un pagès parla de tot el que la gent abandonava: bestiar, roba, mobles, automòbils... i malalts que morien a pocs quilòmetres de la frontera.

Julià Guillamon: “La corbata de Pere Vives. Agustí Bartra va conservar al llarg de tot l’exili la corbata que el seu amic Pere Vives li va donar en el moment de sortir del camp de concentració d’Adge. Vives va morir a Mauthausen d’una injecció de Benzina al cor l’any 1942, quan Bartra ja vivia a Mèxic”.

Em sorprenc mirant una pantalla on es mostren portades de llibres. Són algunes de les editorials que els exiliats van fundar o impulsar: Ediciones Era, Quetzal, Fondo de Cultura Económica, Siglo XXI... Pere Quart recita les Corrandes d’exili al Price del poetes. A la sortida, més llibres. No podia ser d’una altra manera.

Llegeixo el catàleg escrit per Julià Guillamon i celebro que no sigui un simple apèndix de l’exposició. Tot i que l’autor explica una part de la feina de recerca de dades, el llibre descriu la trobada amb testimonis de l’exili. Enric Cluselles, l’últim supervivent dels intel·lectuals que van viure uns mesos a Roissy-en-Brie, junt a Anna Murià, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra o Carles Riba, entre altres. Teresa Rovira, filla d’Antoni Rovira i Virgili. Núria Folch, vídua de Joan Sales. Roger Bartra, fill d'Agustí Bartra i Anna Murià. Onze capítols, titulats amb noms propis: com es van adaptar al nou país, les estratègies per mantenir unes mínimes estructures culturals en català, com seguien l’evolució de la Segona Guerra Mundial, què feien per viure, quan i per què decidien tornar —si és que tornaven—, les xarxes de persones i entitats que els donaven suport en els inicis, les desavinences, detalls reveladors de la vida quotidiana, etc. Com a bon lector, Julià Guillamon reconeix un indret que apareix en alguna novel·la oblidada que fa molt de temps que no es troba a les llibreries, identifica un personatge a partir de la descripció fortuïta d’un conegut de la família, vincula situacions de la ficció amb fets viscuts. Molts llibres que encara no he llegit i que ara se m’han fet necessaris, que llegiré amb les veus del catàleg i de l’exposició.

I havia guardat un manyoc de claus: les claus de Barcelona, de la caseta de Castelldefels, de la Institució de les Lletres Catalanes. Aquelles claus que a l’abril de 1941 Francesc Trabal encara duia a la butxaca.

Julià Guillamon: Literatures de l'exili, pàg. 22.

Bel contento

Si teniu previst d’anar a París, abrigueu-vos: fa molt de fred. La setmana passada vaig cremar els darrers dies de vacances de l’any amb el millor regal que m’han fet mai: quatre dies a París i les entrades per escoltar Andreas Scholl al Théâtre du Châtelet. Envejo els qui saben parlar de música, sobretot ara que no tinc les paraules per descriure el concert. Com un adolescent, en acabat vaig demanar a Andreas Scholl que em signés el programa i que ens deixés fer alguna fotografia.

Vam passejar pels barris que més ens agraden, especialment el Marais, el Quartier Latin, el Beaubourg. Estic convençut que fer de flâneurs, caminar sense un propòsit concret, és la millor manera de conèixer una ciutat, o de fer-nos la il·lusió turística que hem penetrat una miqueta en l’essència de París: descobrir la llibreria de L’Âge de l’Homme o de Robert Laffont, les pastisseries, una mica de tristesa per la llibreria de l’editorial Honoré Champion, que es trasllada i es ven la seu a la riba del Sena, la Pizzeria Kosher de la Rue des Rosiers, le Beaujolais nouveau est arrivé, entrar a Notre Dame quan un orgue amenaçador acompanya la missa cantada —Quoniam tu solus Sanctus, tu solus Dominus, tu solus Altissimus—, recórrer la Rue Vaneau com a homenatge a Doctor Pasavento, el barroquisme de la il·luminació nadalenca de les galeries La Fayette...

Al Pompidou, Big Bang; Destrucció i creació dins l’art del segle XX, en què reordenen la col·lecció per temes, amb un efecte sorprenent per sol fet de jugar a col·locar una obra al costat d’una altra per posar en evidència una relació que de vegades és molt prima. Un màquina de generar sentit per als amadors de l’hermenèutica. També, l’exposició sobre el Dada, aclaparadora, laberíntica, amb un excés de dades que demana més d’una visita. Un meravellós imprevist: l’exposició que celebra els quaranta anys d’editor de Christian Bourgois.

I és clar, afegir llibreries a la meva col·lecció. No gaires, perquè així tinc un pretext més per tornar-hi. A L’écume des pages, La Hune, Shakespeare & Co. o la Galerie de la Sorbonne, entre d’altres, he afegit:

—La Librairie Hispano Américaine, un establiment petit que té sobretot llibres espanyols; una mica decebut, perquè esperava trobar-me més llibres americans —Juan Gelman, Mario Bellatin, Osvaldo Lamborghini...—, al final van caure dos títols de César Aira.
—La llibreria de José Corti, una meravella, just al davant dels jardins de Luxemburg. Tot el fons de l’editorial a l’abast: traduccions al francès d’Ausiàs March, Juan Ramón Jiménez, José Ángel Valente o Roberto Juarroz —que m’han dit que té mols lectors a França. Vaig comprar un volum d’entrevistes a Julien Gracq.
—Les mots a la bouche, una llibreria gai magnífica que vam trobar de casualitat. A la primera planta, literatura i ciències humanes amb una molt bona selecció de queer studies. Al soterrani, els inevitables llibres de fotografia eròtica i les pel·lícules, amb títols molt interessants. Malauradament, no estaven subtitulats. Vaig comprar Adieu Fombonne d’Emmanuel Bove.

La haine sí estava subtitulada. Coses dels autodidactes: veure pel·lícules en francès subtitulades en francès, i amb més motiu quan els protagonistes parlen en argot. Agraeixo als francesos la paciència amb què fan servir una ortografia que té com a criteri fonamental l’etimologia. A ells els obliga a escriure un munt de lletres que no pronuncien, a mi em permet llegir precàriament el francès.

I sí, aquesta vegada sí que vam pujar a la Torre Eiffel.

Ideologia i sentit comú

Crec que no m’equivoco gaire si afirmo que la paraula ideologia pateix de mala reputació. Per a explicar-me, potser és millor que recorri a Terry Eagleton:

Algunos de los hombres de la calle más vociferantes son los sociólogos norteamericanos. En el período de posguerra, la creencia de que una ideología era una manera esquemática e inflexible de ver el mundo, frente a una sabiduría más modesta, fragmentaria y pragmática, se elevó desde la categoría de muestra de la sabiduría popular hasta la de teoría sociológica elaborada.

Aquesta maniobra s’ha estès a les espanyes i ha alimentat, sobretot, els ideòlegs conservadors, que acostumen a rebutjar les ideologies amb commovedores i senzilles apel·lacions al sentit comú. Desconfio quan escolto que algú reclama més sentit comú. Encara no he trobat dues persones que coincideixin a aplicar això del sentit comú de la mateixa manera.

El cas és que els ideòlegs del sentit comú presumeixen d’una immediata aprehensió de la realitat real, al contrari que les pobres víctimes de les ideologies. L’única objecció és que per realitzar aquesta operació han d’esquematitzar l’abast de la ideologia que es vulgui criticar i reduir-la a una caricatura inoperant. És el cas dels nonacionalistes, que presumeixen d’un coneixement no mediat de la realitat real i s’omplen la boca de sentit comú, però redueixen les diverses formes de nacionalisme a la versió més ridícula possible. Una manera molt còmoda de reflexionar i de tenir sempre raó.

Llegia el magnífic llibre Ideología de Terry Eagleton i pensava en un llibre que he deixat a mitges: Lenguas en guerra. Irene Lozano se situa en la banda dels nonacionalistes i presenta com a natural, lògica, senzilla i de sentit comú la seva anàlisi de la situació de les llengües a Espanya. Per fer-ho utilitza una de les argumentacions més banals: el record dels orígens. Hi havia una vegada una època daurada —un capítol es titula “La edad de la inocencia en España”— en què les llengües convivien de manera harmoniosa a la península. Després, els nacionalismes van pervertir-ho tot; però tranquils: aquí tenim els nonacionalistes per mostrar l’evidència i tornar a l’època diàfana de la convivència. És un argumentació vella però eficaç, com ho demostra que valgui per als nacionalistes essencialistes —l’esplendor medieval o l’imperi ultramarí que cal emular amb les eines de la modernitat—, per a la Real Academia Española —l’espanyol clàssic ha estat corromput pels periodistes però si compreu els nostres diccionaris restablirem l’antiga perfecció de l’idioma—, per als testimonis de Jehovà —els antics cristians anaven tots al cel, l’església catòlica i altres sectes rivals tot ho corrompen i encara sort que nosaltres garantim el poblament del Paradís—, per al sabó de Marsella, per als iogurts, etc.

Una evidència és que les llengües serveixen per comunicar-se. Les llengües mai no es barallen. ¿Qui no estaria d’acord amb unes afirmacions tan diàfanes? L’autora hi està d’acord, però titula el llibre Lenguas en guerra. Cal tenir en compte sempre quin individu afirma això i des de quina posició. Les llengües, com a entitats abstractes que fem servir per entendre’ns, no són mai bel·ligerants. Les persones sí que ho són.

Una mostra de la noideologia nonacionalista:

Entre el personal altamente cualificado, los empleados y técnicos medios, empresarios, comerciantes, artesanos y propietarios agrarios, el 46 por 100 declara que el catalán es su lengua propia, frente al 40 por 100 que lo dice del castellano y el 12 por 100 que considera a los dos por igual. Sin embargo entre los obreros cualificados y no cualificados, los capataces, contramaestres y trabajadores agrarios o del sector servicios, la proporción de los que consideran su lengua el catalán desciende hasta el 26 por 100, mientras que los hablantes natos de castellano llegan a sumar el 66 por 100. Los niveles de bilingüismo descienden también hasta el 6 por 100 en los sectores laborales más bajos. No se puede decir que ser hablante de castellano impida acceder a los puestos de mayor prestigio social, pero tampoco esa lengua garantiza a nadie una buena posición social. Por el contrario la escasez de hablantes natos del catalán en los sectores inferiores de la escala social sí parece indicar que la lengua vernácula es una garantía de ascenso social. Eso y no otra cosa es el privilegio lingüístico: la mayor seguridad de promoción de quienes dominan la lengua local.

No sembla interessar a Irene Lozano saber que la immensa majoria d’hablantes natos de l’espanyol provenim de l’emigració i que, en la competència per l’ascens social, les nostres famílies van començar amb un capital econòmic, social, simbòlic, etc. generalment menor que els hablantes natos del català. Una mica de complexitat espatllaria la transparència de la seva argumentació. No interessa a l’autora admetre que el domini de la llengua local gairebé sempre implica el domini de la llengua alocal, nolocal o inlocal i denota una major capacitat d’adaptació, característica que totes les proves d'aptitud avaluen positivament. No interessa a l’autora fer un cop d’ull a les demandes de feina: de vegades es demana l’anglès, de vegades es demana el català, però la llengua que no es demana gairebé mai, perquè no cal, perquè és imprescindible, és l’espanyol. Irene Lozano no deu voler saber que si hi ha discriminació perquè l'accent no és prou genuí, sol ser en relació a les parles transatlàntiques de l'espanyol. Se sorprendria l’autora de l’eficàcia de la seva argumentació si substituïm hablantes natos del català per persones que usen corbata i hablantes natos de l’espanyol per persones que no usen corbata. El resultat seria el privilegi corbatístic: la mayor seguridad de promoción de quienes dominan el nudo de la corbata.

Encara no entenc com és que els nonacionalistes no han aprofitat el debat sobre l’estatut per exigir la supressió del terme nació de la constitució espanyola. Quina decepció!

Celebracions

El cedulari general: una calaixera amb més d’un milió de fitxes. Les llibretes on registrava les excursions. Amidament de Joan Coromines: a l’entrada de la instal·lació de Perejaume hi ha les preguntes i respostes que el filòleg va anotar a propòsit de dues viles, per aclarir l’ús més genuí del topònims, i l’entrada corresponent a l’Onomasticon Cataloniae. Paraula i territori. El catàleg, una petita meravella, reprodueix el “sonograma del so conjunt que fan totes les entrades del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana” i el “sonograma del so conjunt del topònims de les 1.332 excursions que Joan Coromines va dur a terme del 1923 al 1979”. Podreu escoltar els dos sonogrames a La Pedrera. També hi ha la cartografia digital de l’onatge marí. Perejaume l’encerta: Joan Coromines és la desmesura.

Des de Paper de vidre m’informen d'una exposició a la Fundació Palau i Fabre, a Caldetes:

Per cert, el dia 30 de novembre, a dos quarts de nou del vespre, la gent de Paper de vidre presenta al Bar Horiginal el núm. 34 de la revista i, a més a més, s’hi projectaran 4 curtmetratges de l'Isaki Lacuesta i hi haurà un petit recital d'El Chico Con La Espina En El Costado.


La revista Quimera celebra els primers vint-i-cinc anys amb un número de luxe. Crítics i escriptors defineixen conceptes literaris. Com a mostra de l’encert de l’Alfabeto de los géneros, alguns dels col·laboradors: Enrique Vila-Matas l’autoficció, Jordi Gràcia el diari, Anna Caballé les memòries, Darío Villanueva la novel·la, Luís Mateo Díez la novel·la curta, Pere Ballart la poesia, Javier Cercas els relats reals, Juan Antonio Masoliver Ródenas la ressenya o Jordi Doce la traducció, entre altres.

Saló

Dimecres plovia. Potser per això no hi havia gaires adults al Saló del Llibre de Barcelona. Pocs obstacles, per tant, perquè el xivarri del nens s’expandís lliurement a través de la immensitat del palau núm.1 de la Fira de Barcelona. Tothom semblava avorrit a les casetes, tret de l’estona que passaven els escolars i arreplegaven fulletons que després els pares llançaran a les escombraries davant la indiferència dels fills recol·lectors, entretinguts potser amb la lectura d’un llibre.

Espero que el Saló s’animi aquest cap de setmana. Crec que és necessari comptar amb un bon aparador de la indústria editorial catalana. Però el lloc és car i no totes les editorials poden llogar-hi un espai. Sort que hi ha els stands d’entitats que acullen editorials petites que d’una altra manera no hi serien. Són aquestes editorials les que m’interessen. Els llibreters ja tenim tota la informació que les grans editorials exhibeixen al Saló. Em vaig dedicar, per tant, a la informació més precària: a anotar títols d’editorials de les Illes, del País Valencià o de l’Asociación de Editoriales Universitarias Españolas, entre d’altres, que m’havien passat desapercebuts.

La distribució és un tema recurrent a les converses amb les persones que miren de mantenir editorials petites i mitjanes. Seria interessant que les distribuïdores també participessin al Saló; d’aquesta manera, les editorials descontentes podrien conèixer millor quines opcions estan més a prop de la seva línia editorial i les distribuïdores haurien de tenir més cura del servei. N’hi ha que ja treballen molt bé, evidentment.

També hi havia llibreries, però hi assisteixen sota l’aixopluc d’algunes editorials i només tenen els llibres d’aquestes editorials. Una limitació i un contrasentit, doncs, perquè llibreries excel·lents ofereixen al Saló un fons limitat que no té res a veure amb la diversitat, amb l’esforç quotidià que les distingeix dels hipermercats de l’oci.

Vaig dinar amb un futur gran editor que em va il·lustrar amb algunes tafaneries de l’ofici. És un plaer xerrar de llibres amb gent que s’hi dedica. Com un llibreter de Buenos Aires —ciutat amb una elevada densitat de Grans Mestres Llibreters— que té cura d’una paradeta especialment llaminera: editorials argentines i mexicanes. Us animo a descobrir-la.

Per a un llibreter, doncs, el Saló té poca utilitat. Vaig passar una bona estona gràcies a les converses imprevistes que van sorgir. Per als lectors, en canvi, sí pot representar l’oportunitat de trobar editorials i llibres que a la llibreria no destaquen tant o que no acostumem a tenir perquè, simplement, no podem tenir-ho tot. El fet més rellevant és que hi ha molts llibres de fons a la venda. Això m’agrada.

I poc abans d'anar-me'n, la gran sorpresa: El somriure de l’atzar, el segon volum dels dietaris de Feliu Formosa que publica Perifèric Edicions i que arribarà a les llibreries a partir de dilluns. M’alegra molt veure que a la contraportada hi ha això:

L’home descentrat pel desig, una angoixa que ens toca molt a prop. Un gran llibre.
(El Llibreter, bloc)

No sé si és la primera vegada que citen un bloc d’aquesta manera, en un llibre tan important al costat de crítics de debò. Per a mi és un honor, Xulio.

Imitació del joc

Fa uns dies que fullejo un llibre que Nick Hornby va publicar l’any passat: The Polysyllabic Spree. Recull els articles que va escriure per a la revista Believer en els quals parla de llibres, amb l’inconvenient que no conec gairebé cap dels llibres que comenta. M’agrada, però, la manera com parla de la lectura, amb una mena antiintel·lectualisme que sempre he trobat molt anglosaxó; com un aficionat als rallies parlaria de cotxes o un seguidor de l’Arsenal compararia les alineacions de dues temporades. M'agrada que llegeixi de tot, des dels cims de la poesia als mètodes tan inútils com definitius per deixar de fumar. M’agrada, també, que defensi la compra de llibres que segurament no llegirà mai: els llibreters hauríem de convidar-lo a un cicle de conferències abans no acabi l’Any del Llibre i la Lectura.

Cada article comença amb la llista, a l’esquerra, dels llibres comprats i, a la dreta, dels llibres llegits. L'impuls incontrolat de comprar un llibre, llegir llibres d'amics escriptors, observar com una dona llegeix un llibre seu, emprenyar-se amb una novel·lista perquè fa servir una frase impròpia de l'argot futbolístic, mesos que llegeix molt i compra poc, o a l'inrevés... Com que la inspiració em fuig, aprofitaré la idea per copiar-la descaradament. Començaré amb els llibres llegits al mes d’octubre.

Ja he escrit sobre Pandora al Congo. Només afegiré que és un llibre que em facilita molt la feina. La novel·la d’Albert Sánchez Piñol pertany al grup de llibres que poden agradar gairebé a tothom, des del lector ocasional que només pretén passar una estona agradable al lector que vol llegir literatura literària. Una mina.

Tenia pendent des de l’agost la lectura de La mirada de l’àngel de Drago Jančar, un volum de contes una mica irregular que recull alguns relats excepcionals. Manel Ollé ens va deixar als comentaris de l’apunt sobre L’atzar de lluita una crítica, inèdita aleshores, d’aquest llibre i de L’estirp de la solitud, amb Simona Škrabec com a traductora i autora respectivament. El número de novembre de L’Avenç recull aquesta crítica que Manel Ollé ha ampliat per escriure també sobre L’atzar de lluita, cosa que m’alegra, com m’alegra també que ahir el recomanés Vicenç Villatoro al programa De llibres, ni que fos amb un comentari tan breu com desafortunat.

Jo, un altre d’Imre Kertész em va servir de pretext per parlar de l’autor aquí. Un deute pendent de feia molt, perquè he esmentat Kertész en diverses ocasions i fins llavors no li havia dedicat un apunt. El bloc és jove, però, i vull creure que tindré ocasió encara de parlar de molts llibres i autors des de l’objectivitat i el rigor universals que em caracteritzen.

És difícil parlar de llibres com Home lent de Coetzee, en què el joc metaliterari està trenat de manera tan subtil com apassionant. M’ha agradat molt, encara que alguna errata m’ha volgut enterbolir la lectura. Elizabeth Costello apareix decidida a intervenir en la vida del protagonista, amb una manera de tenir cura del malalt molt emprenyadora. Un veritable corcó. Sembla decidida a mostrar-li un ampli ventall de possibilitats perquè el protagonista prengui decisions i passi alguna cosa. Element fonamental en una novel·la, això de l’acció; perquè si no passa res no hi ha novel·la. Elizabeth Costello, però, no és gens fiable: comet la mateixa mena de prejudicis que els altres personatges i s’equivoca tant o més que ells a l’hora d’interpretar la realitat de la ficció.

Eutanasia della critica de Mario Lavagetto és un llibret que ajuda a pensar la situació dels estudis literaris a Catalunya. L’autor escriu sobre la salut de la crítica literària a Itàlia i, és clar, una tradició crítica tan espectacular com la italiana fa que els retrets que l’autor llança contra els diversos corrents em facin sentir una mica d’enveja, si ho miro des d’aquí. Com m’agradaria, per exemple, que el batibull anomenat Estudis Culturals estigués ara en crisi a Catalunya, quan de fet ha passat de puntetes pel món acadèmic i cultural. Una pena, perquè molt més que una historiografia literària reverencial envers el passat, trobo que ens cal assajar formes de crítica des de la perifèria; i els Estudis Culturals ofereixen eines molt útils. Caldria, però, posar abans entre parèntesi el discurs dominant sobre quina cosa sigui la normalitat; cosa ben difícil.

Comento aquí Dissabte d’Ian McEwan. Només afegiré que trobar-me amb una altra traducció de Dolors Udina em va fer pensar en la invisibilitat dels traductors. Crec que hi ha un pacte no escrit entre lector i traductor: mantenir la ficció que llegir el traductor és en realitat llegir l’autor —perquè el text que efectivament llegim és una lectura que el traductor fa de l’obra orginal. Si la ficció es manté, si la traducció no grinyola, si el traductor passa, doncs, desapercebut, és perquè hem llegit una bona traducció. Que un traductor sigui invisible no és, doncs, un retret sinó un elogi.

Carrer Ordener, carrer Labat de Sarah Kofman és un llibre molt dur. Al París ocupat pels nazis, una nena jueva opta per trair la seva família i s’esforça per obtenir el reconeixement i l’aprovació de la dona que els ofereix refugi. La memòria del pare deportat i mort als camps de concentració és la figura al voltant de la qual giren les complexes situacions en què amor i lleialtat lliuren una batalla cruel. M’ha recordat L’analfabeta, d’Agota Kristof: l’experiència difícil que s’expressa de manera senzilla, com si l’esforç de recordar moments terribles demanés un estil planer per deixar-se escriure.

Para Roberto Bolaño de Jorge Herralde recull escrits que ja he llegit en altres llocs i no aporta gaire al coneixement del novel·lista català d’origen xilè. Potser les fotos.

Sis homes de Josep Maria Fonalleras m’ha sorprès per l’elegància del joc metaliterari. Això de la metaliteratura ja ha estat explotat de maneres molt diverses i a Sis homes es toca el vessant de la impossibilitat de traslladar una realitat de ficció a la ficció, de manera que la impossibilitat mateixa esdevé el nucli des del qual es desenvolupa la narració. L’autor ho fa amb un domini i, sobretot, amb una contenció admirables; ben lluny de l’exhibicionisme de molts metaliterats maldestres.

Finalment, Lacan d’Alain Vanier; no per Lacan mateix sinó perquè tinc la intenció de tornar a llegir alguns llibres d’Slavoj Žižek i em calia clarificar alguns conceptes com Gran Altre, subjecte suposat saber, objecte a, etc.

Si seguís el joc de Nick Hornby, ara hauria de fer el llistat de llibres comprats al mes d’octubre, però malauradament no n’he comprat cap.

Prestatges llunyans

Les llibreries solen oferir un servei de reserva de llibres que facilita la relació entre llibreters, llibres i lectors. Si algú troba que un llibre és interessant, però no està segur si el té o no porta prou calés o el disseny de les tapes no combina amb la corbata, sempre hi ha la possibilitat de reservar-lo durant uns dies. És una operació molt senzilla i les alternatives solen ser menys eficaces. Hi ha, però, qui s’estima més amagar el llibre en un altra secció de la llibreria, amb la confiança que no interessi els freqüentadors d’aquells prestatges. Exemples: col·locar un títol Quim Monzó entre les obres d’Història Contemporània, Lenguas en guerra d’Irene Lozano a la secció de Lingüística o Ciceró amb els llibres de Gastronomia. També hi ha qui l’amaga al darrere dels llibres d’una post veïna. Aquestes opcions, però, pateixen greus inconvenients. El més habitual és que el lector no recordi on l’ha deixat, amb la qual cosa es veu obligat a cercar-lo en una altra llibreria o a demanar-lo dissimuladament, amb la certesa que no el trobarem, i encarregar-lo una estona interminable després. Així tots perdem el temps.

És molt trista la vida del llibre condemnat a viure a l’exili. Si els llibres parlessin de debò, seria molt interessant el diàleg interdisciplinari que desenvoluparia amb els llibres de prestatges llunyans que l’acullen. Però els llibres no parlen. És per això que aprofitaré la meva abnegada vocació de servei públic per fer una crida solidària i demanar, si mai algú veu un llibre descol·locat, que l’agafi i que el deixi discretament sobre una taula de novetats. D’aquesta manera el localitzarem més tard o més d’hora i el tornarem al lloc correcte.

Això també afecta els llibres que ha estat expulsats injustament de l’ordre alfabètic. És més fàcil trobar una novel·la de Mercè Rodoreda entre les altres novel·les de Mercè Rodoreda que si està camuflada entre llibres de Baltasar Porcel, posem per cas. De vegades, el lector pren un llibre, l’examina, el descarta i, d’esma, el deixa on li sembla que hi era. Sempre és millor dipositar-lo ben a la vista —perquè els llibreters el tornem a lloc— que cometre un error involuntari. Bé, és cert que nosaltres també ens equivoquem i que hi ha seccions on l’ordre alfabètic és una utopia; aquests apunts tan sols volen aportar modestos elements d’entesa entre les parts per assolir una millor convivència entre lectors, llibres i llibreters.

Una cosa ben diferent és la convivència entre llibreters i autors. Generalment és bona, però hi ha casos que la deterioren. És el cas de l’autor —novel·lista, filòsof, poeta, traductor— que no està d’acord amb les convencions, que no entén que un llibre, després d’uns mesos a les taules de novetats, ha de cedir el lloc a altres llibres i viure una vida més discreta a la secció corresponent. En ocasions, aquest autor protesta contra les convencions amb una maniobra que consisteix a agafar l’exemplar dels prestatges i deixar-lo en un lloc privilegiat de la taula de novetats. Generalment, aquest autor aprofita l’avinentesa per tapar la pila d’exemplars d’un poeta, traductor o poeta-traductor rival. Això és molt lleig i pot anar contra els interessos del propi autor. Si algú demana el llibre quan el llibre està descol·locat, és molt probable que no el trobem, amb la qual cosa continuarà tapant el poeta rival però haurà perdut l’oportunitat d’exercir la seva veritable raó d’existir: que algú el compri.

La xafarderia i la novel·la

De vegades, un error pot orientar la lectura d’una novel·la en un sentit que no estava previst. A la pàgina 70 de Dissabte d’Ian McEwan llegim:

La Daisy, àrbitre de la seva educació literària, no hi estava d’acord. Quan estudiava va fer un llarg treball sobre les últimes novel·les de James i és capaç de citar de memòria un passatge de La copa daurada.

Això em va recordar un altre personatge que també és capaç de citar un passatge de Henry James: Helen Reed a Pensamientos secretos de David Lodge. Vaig creure llavors que es tractava d’una cita-homenatge, però he comprovat que Helen Reed recita un fragment de Les ales del colom i no de La copa daurada. Aquest nyap de la memòria, però, em va condicionar la lectura de Dissabte: llegia i relacionava les novel·les d’Ian McEwan i David Lodge.

A Pensamientos secretos, un investigador de la Intel·ligència Artificial manté una relació amb una professora de literatura. No m’equivoco gaire si afirmo que el tema de la novel·la té a veure amb les diverses estratègies que fa servir l’home per entendre què és això de la consciència. Des del vessant científic, amb la construcció de models que, amb el permís de la tecnologia disponible, emulin el funcionament del cervell. Des de la literatura, amb la narració com a eina per organitzar i donar sentit a la percepció d’un mateix i dels altres. A partir d’aquí, establir un paral·lelisme amb Dissabte no em semblava desencertat. El protagonista, Henry Perowne, és un prestigiós neurocirurgià que no llegeix gaire ficció. La minuciositat amb què McEwan descriu les seves cabòries mèdiques no són una exhibició gratuïta del temps que l’autor ha dedicat a documentar-se: cal que el lector percebi la complexitat i la fragilitat del cervell. La filla, Daisy, és una poetessa convençuda de la necessitat de llegir literatura. La poesia, doncs, apareix també com a disciplina que s’ocupa de la consciència, un instrument per comprendre altres models de representació del món.

Al començament de Dissabte, Henry Perowne observa com un avió incendiat vola cap a Heathrow, cosa que el mena a formular diverses hipòtesis sobre les causes i conseqüències d’aquest fet, en un dia que hi ha prevista una gran manifestació contra la participació britànica en la invasió d’Iraq. El protagonista espera que les notícies de la televisió li donin l’explicació, cosa que no s’esdevé perquè rep informació nova que complica la seva pròpia narració. L’avió incendiat és un exemple de les moltes situacions que analitza, per acceptar o rebutjar possibles causes i conseqüències d’un fet. És un xafarder que mira a través de les finestres. Observa unes infermeres i fabula sobre la seva jornada laboral. O un grup de joves que seuen en un banc i fabula què hi fan, com viuen o si prenen drogues. O uns funcionaris que dinen i fabula sobre el sentit de les seves vides. L’incident més important de la novel·la s’inicia amb la topada amb Baxter, un delinqüent que es comporta de manera estranya. Henry Perowne posa en marxa el seu virtuosisme analític i troba un diagnòstic raonable: Baxter pateix una malaltia neurodegenerativa hereditària, un petit error de l’ADN de conseqüències terribles. Amb aquesta narració satisfactòria sobre com funciona la consciència de l’altre, Heny Perowne traça diverses possibilitats sobre què pot passar després. I no l’encerta. El tema de Dissabte tindria a veure, doncs, amb necessitat de narrar com part substancial de la consciència.

Pensamientos secretos és una novel·la força entretinguda que va obligar l’autor a documentar-se sobre les diverses disciplines que intenten explicar la manera com coneixem el món. El resultat és, a més a més, un magnífic assaig que dóna títol al llibre que l’inclou: La conciencia y la novela; hi llegim Ian McEwan citat per David Logde:

Si los secuestradores hubieran sido capaces de imaginarse en los pensamientos y los sentimientos de los pasajeros secuestrados, habrían sido incapaces de seguir adelante. Imaginar cómo es el hecho de ser alguien distinto de quien uno es constituye la esencia misma de su humanidad. Es la esencia de la compasión, el principio de la moralidad.

L’assaig de David Lodge és d’octubre de 2001; molt abans, doncs, que Ian McEwan comencés a escriure Dissabte. Aquesta cita explica molt bé el desenllaç de la novel·la, publicada en anglès a començaments del 2005. La comparació entre Pensamientos secretos i Dissabte no em sembla ara, doncs, tan errònia. He trobat una relació versemblant, i l’explico.

Records desordenats

Cal anar a l’aeroport de Girona, pujar a l’avió i, encara, una hora i mitja en autocar des de l’aeroport de Hahn fins a Frankfurt. El Gran Mestre Llibreter m’explica el mite pel camí: llargs viatges amb un cotxe que tornava curull de llibres, l’allotjament a cases particulars —de vegades lluny de la Fira—, les trobades amb editors i escriptors, la descoberta d’editorials rares...

Però abans, el Frankfurt mític bastit amb memòries d’editors: Jaume Vallcorba, Jorge Herralde, Jacobo i Mario Muchnik, Jose Corti, Esther Tusquets...

De Hahn a Frankfurt aparco la lectura i no perdo detall de la tardor alemanya. Si fos un bon escriptor, sabria dir els colors de boscos, pobles i planes. Com que sóc tan sols un lector, constato només que no tornaré a llegir igual els autors alemanys. N’hi ha prou amb hora i mitja hora d’una cosa tan prosaica com un viatge en autocar per canviar la mirada. O millor encara: per inaugurar-la.

Traçar el recorregut de la Fira vol dir visitar cada pavelló a corre-cuita, deixar enrere editorials i agències amb la recança que no hi tornaré. Milers d’expositors; molt sovint una simple llambregada per cadascun d’ells, avaluar ràpidament si ofereixen res d’interès. El neguit que una bona editorial passi desapercebuda. Aclaparador.

Hi ha de tot, llibres escrits amb esforç —des del jardiner que ha deixat anys de saviesa en un volum sobre l'ofici fins a l’escriptor que tan sols ha salvat un grapat de contes en un llibret prim de lletra grossa—, i llibres escrits amb recepta d’èxit: enguany, els sudokus; però també, l’autoajuda que repeteix i repeteix les mateixes banalitats. Netejar immediatament l’aura, triomfar en els negocis ara mateix, descobrir ja l’ésser meravellós que tots amaguem en algun plec de l’ànima, escriure ràpidament novel·les d’èxit, escriure fabulosos guions d’èxit, triomfar gràcies biografies de personatges d’èxit, dialogar amb Déu amb èxit, tenir èxit amb l’èxit. Hi ha literatura, és clar. Hi ha també bona literatura. Gairebé no hi ha poesia a Frankfurt.

Constatar, consternat, que els periodistes reben més i millor atenció que els llibreters.

Els gratacels amagats pels núvols baixos. De nit, la llum difuminada dels pisos superiors augmenta la sensació d’irrealitat. Difícil de creure que finalment he trepitjat el moll de la indústria editorial. El dolor als peus i el cansament em confirmen que és veritat.

No he tingut temps de col·leccionar cap llibreria.

El llibre és un gran invent. Em fa mandra criticar els mals llibres, els còdex moderns fabricats amb tècniques industrials d’avantguarda que contenen merda. Al cap i a la fi, els lectors sabem trobar els llibres que ens agraden. No cal gaire esforç, només una mica de constància. ¿Serviria de res clamar contra el mal gust de la indústria del llibre? No. M’alegra constatar que fins i tot els agents comercials impecablement clònics malden per col·locar alguns llibres que valen la pena; és la seva feina. No ho sé, si ho saben; segur que alguns sí.

L’emoció quan visito Adelphi, Actes Sud, Sellerio, Verso, Christian Bourgois, Sexto Piso... O els stands generals que acullen editorials petites: la Librairie Groz de Suïssa, Adriana Hidalgo d’Argentina, Ediciones Era de Mèxic. La desproporció entre els metres quadrats que ocuparien en la meva Fira del Llibre Imaginària i el racó que ocupen efectivament a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Eva Piquer s’ocupa d’altres desproporcions aquí. Els mateixos metres quadrats que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana per encabir-hi cinc editorials. Tots coneixem la importància de la indústria editorial de Castella i Lleó. I el significat de la paraula despilfarro.

La gran diferència: els grans grups editorials exhibeixen muntatges de disseny espectacular: taules, prestatges, pannells informatius, hostesses, llibres efímers i llampants. Les editorials que més m’agraden, en canvi, exhibeixen la millor propaganda discretament, sense embolcalls de luxe: els llibres que han editat, d’ara i de vint anys enrere; la immensa majoria dels quals, vius i disponibles.

Aconseguir catàlegs: Per exemple, saber per endavant el pla de publicacions de Faber & Faber fins al juny de 2006.

Una prova que els habitants de Frankfurt han superat definitivament l’estadi de caçadors recol·lectors: de nit, als parcs, hi ha conills. T’hi acostes i reculen una mica, però no fugen. Deixeu anar, en canvi, alguns conills al Parc de la Ciutadella...

International bookseller: resoldre a Frankfurt problemes de distribució amb una editorial madrilenya.

No m’agrada l’exposició minimalista de l’Institut Ramon Llull. Un error molt greu: el rètol amb relleu, en anglès, que anuncia la cultura catalana com a invitada d’honor de Frankfurt 2007. En cursiva, sense relleu, a sota, la traducció a l’alemany. Com al Liber quan se celebra a Barcelona: el català en cursiva, i sempre com a traducció de la llengua bona. També, un mapa del domini lingüístic català amb el noms en anglès i, per tant, Perpignan i Valencia.

L’alegria de veure en un lloc molt destacat de l'editorial dtv-Deutscher Taschenbuch Verlag la traducció alemanya de Cinc nits de febrer —Im Schutz der Nacht: ¿a l'empara de la nit?—, d’Eduard Màrquez, després de la bona acollida de El silenci dels arbres a Alemanya.

Acantilado sí, però ¿on era Quaderns Crema? Enlloc.

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana s’ubica sobre una plataforma en què les taules rodones es mengen l’espai dels llibres. ¿Exhibició del tarannà dialogant del poble català? A les taules, escriptors, editors i periodistes xerren com si fossin a un cafè de Barcelona. Molt atentes i competents les noies que s’ocupen de la parada. Gràcies.