La nota i el punyal

Feia temps que el títol m’arrossegava cap a les pàgines de Los orígenes trágicos de la erudición, d’Anthony Grafton, subtitulat Breve tratado sobre la nota al pie de página; a l’anglès original, Tragic Origins of the German Footnote, per bé que en espanyol han optat per calcar el títol de la traducció francesa: Les origines tragiques de l’érudition. L’autor constata que les notes ja no estan de moda i que a les investigacions on són imprescindibles com a fonament de l’edifici argumental s’opta per agrupar-les al final del llibre, exactament com fa ell, per tal d’oferir una narració contínua, sense interrupcions, i permetre, alhora, que els lectors que s’hi interessin puguin ampliar la informació quan vulguin. A mi, però, m’agrada que estiguin precisament a peu de pàgina perquè així puc saber d’una llambregada si m’interessen o no, abans i tot de llegir-les, i no em cal jugar amb els punts de lectura per viatjar contínuament de la pàgina a les notes. És cert que hi ha casos desmesurats, on quatre línies d’un autor van seguides d’una selva de citacions que sovint està inflada innecessàriament: una nota, per exemple, dóna la referència completa dels precedents sobre un tema molt específic —amb l’autor, el títol, de vegades també el títol de capítol, l’editorial, el lloc d’edició, l’any de publicació i les pàgines on s’esmenta el tema— i la següent nota repeteix bona part de la mateixa bibliografia, també amb totes les dades. En aquests casos és més econòmic remetre a la bibliografia; per exemple [Grafton: 1998, p.13]. Però les notes que discuteixen, refuten o, en definitiva, narren alguna part del procés d’elaboració del llibre em sembla convenient que facin honor al seu nom i es mantinguin a peu de pàgina.

La pràctica dels comentaris, glosses, notes al marge i tota mena d’afegits és molt antiga, de manera que a moltes obres clàssiques és molt difícil esbrinar quins fragments són “autèntics” i quins més o menys espuris. Anthony Grafton investiga en quin moment s’estableix l’ús modern de la nota al peu en el camp de la historiografia:

Los historiadores modernos, en cambio, tratan de distanciarse de sus propias tesis al mismo tiempo que las fundamentan. Las notas constituyen una narración secundaria que sigue la trama de la primaria pero difiere nítidamente de ella. Al documentar el pensamiento y la investigación que sustenta la narración en la cabeza de la página, demuestran que es un producto históricamente contingente, que depende de las formas de la investigación, las oportunidades y los estados en que se encontraban diversos problemas cuando el historiador inició su trabajo.

No té gaire en compte altres disciplines on la jerarquia i la disposició de les notes ha provocat també moltes discussions, com la filologia i, més específicament, la crítica textual. Anthony Grafton ens ofereix, també, mostres de les batalletes erudites que tenen el seu camp de batalla a les notes a peu de pàgina:

Sin embargo, a diferencia de otras clases de credenciales, las notas al pie brindan a veces una forma de esparcimiento... generalmente bajo la forma de puñales clavados en la espalda de los colegas del autor. Algunas puñaladas son amables. En ocasiones, el historiador se limita a citar una obra, pero en otras le antepone el tan sutil cuan mortífero “cf.” (“confróntese”; en alemán, vgl.). Esto le da a entender al especialista que la obra citada presenta un punto de vista distinto y, además, equivocado. [...] Con la astucia que los caracteriza, los ingleses realizan esta forma de asesinato con una frase adverbial: oddly overestimated [extrañamente sobreestimado]. Los alemanes prefieren el directo ganz abwegig; los franceses un frío pero no menos taxativo discutable.

La dimensió tràgica de la nota al peu de pàgina s’ha incrementat infinitament per la descomunal quantitat de publicacions de tota mena que hi ha sobre qualsevol tema. Els bibliotecaris deuen tenir un munt d’anècdotes de professors que treballen sobre l’obra definitiva d’alguna qüestió microscòpica, autors minuciosos que pateixen perquè mai no estan prou segurs d’haver examinat tota la bibliografia que hi fa referència. Perquè sovint les punyalades poden venir de l’examen de l’aparell de notes amb la punyalada victoriosa de retreure, per exemple, la inexplicable absència d’una obra de tercera fila. Els llibreters també guardem algunes anècdotes relacionades amb aquesta angoixa: el professor que et demana un llibre publicat per una fosca i remota institució cultural; el cap de publicacions de la fosca i remota institució cultural que se sorprèn que algú fora del poble o comarca estigui interessat per un títol del catàleg, els exemplars del qual acumulen pols aristocràtica als magatzems, foscos i remots, de la institució cultural; que el cap de publicacions enviï l’exemplar de franc perquè desconeix quina cosa sigui això de vendre; i les telefonades i els correus electrònics del professor que vol saber si ha arribat ja el llibre, perquè és molt urgent contrastar una dada que ofereix a peu de pàgina.

Sorres blanques

El començament de Sorres Blanques és, certament, desconcertant. Una dona ens explica la seva vida a través de la fabulació; enfila diverses històries a partir de les quals, malgrat la distància que imposa l’emmascarament, es pot compondre o restituir bona part de la seva pròpia història. Per què s’amaga darrere aquest recull de fragments? Aquesta és la pregunta que em feia com més m’endinsava en la novel·la i encara no sé si he trobat una resposta convincent.

Hi ha un fil que ve directament de Cara d’àngel, que té a veure amb construcció de la memòria i que a Sorres blanques és radicalment diferent de l’esplèndida xerrameca farcida de tòpics —a l’estil de “no he estat jo, ha estat la societat que m’ha empès cap a la sordidesa del meu comportament”— amb la qual el protagonista cercava persuadir un interlocutor a l’ombra. A la darrera novel·la de Jordi Coca, en comptes d’ordir una justificació cap enfora, la protagonista sembla cercar un cert ordre a la seva vida adreçat a ella mateixa i no solament una justificació davant d’un improbable jutge.

Hi ha un fil que ve directament de Lena. Les protagonistes d’ambdues novel·les viuen en una situació econòmica que els permet dedicar molta atenció als plecs més amagats de la consciència. Lena perquè viu a la mítica Suècia benestant de la socialdemocràcia. La protagonista de Sorres blanques perquè està casada amb un home immensament ric. Totes dues, però, tenen alguna cosa a amagar-se. Lena, amb l’obsessió per planificar les coses i que res no malmeti les previsions, intenta que la tragèdia no irrompi mai més a la seva vida. A Sorres blanques, la protagonista sembla saltar d’una història a l’altra per afrontar alguna cosa dolorosa del seu passat, alguna cosa que no es deixa dir directament però que es pot entreveure a través de la prosa senzilla i musical que escriu.

Hi ha el fil, finalment, que recorre bona part de l’obra de Jordi Coca: la relació entre l’individu i el poder. Al començament de L’emperador, per exemple, el poder és una cosa llunyana i alhora transparent, natural, indiscutible perquè és impossible concebre qualsevol dubte sobre la naturalesa del poder, el qual s’estén com una xarxa piramidal des de l’emperador fins al més humil dels camperols del país. El camí que emprèn Suen per veure l’emperador obre a poc a poc una esquerda insalvable entre la idea mítica de poder del començament i la realitat que troba al seu pas. Al final, veure o no l’emperador ja no és la cosa més important. La narradora de Sorres blanques està casada, podríem dir, amb un emperador contemporani, un home poderós que construeix ciutats i li regala cases victorianes del centre de Londres amb tota la naturalitat del món. Fins i tot ella podria ser més una adquisició que una esposa. Però la proximitat amb el poder fascina la protagonista, de la mateixa manera que podria fascinar un Tren d’Alta Velocitat a algú que es troba al mig de la via: amb la paràlisi, i amb el dubte d’un hipotètic observador sobre si serà capaç d’escapar o no a l’últim instant. Casar-se va significar acceptar els valors del seu marit. L’arrogància dels triomfadors que dicten com ha de funcionar el món es converteix en una violència simbòlica que anul·la les conviccions més intimes de la protagonista i la submergeix en una immensa buidor.

Així, em sembla que aquesta fragmentarietat narrativa obeeix a l’encreuament de diversos fils, sobretot dos: en primer lloc, un episodi del passat que la protagonista intenta al·ludir indirectament mitjançant la dispersió de diverses històries que també tenen a veure amb ella; en segon lloc, la fascinació produïda per la proximitat del poder, que la paralitza a l’hora d’anar directament al centre de la seva consciència i l’obliga a adreçar-s’hi pel llarg camí de les elisions. Tant l’un com l’altre produeixen diverses fissures a través de les quals podem intuir, però mai saber del cert, què s’amaga darrera de Sorres blanques. Una novel·la excepcional.

Mira, una altra llibreria

Cada cop planifiquem menys les vacances. Fer turisme esdevé un pretext per trasplantar a uns carrers desconeguts una de les coses que més ens agrada: passejar. La deformació professional, però, condiciona la percepció dels llocs que visito per primer cop i, així, les caminades a l’atzar tenen una parada obligatòria per tafanejar entre llibres. Recórrer la Rua Garrett i altres carrers del Chiado i la Baixa em va permetre visitar i col·leccionar algunes de les llibreries més conegudes de Lisboa. Una bona oportunitat per descobrir editorials, revistes o col·leccions de llibres o per observar la forma i la disposició de les taules de novetats a la recerca d’inspiració. La llibreria que més em va agradar està una mica allunyada del centre: la Livraria Letra Livre, a la Calçada do Combro 139; és petita i, malgrat això, compta amb un fons de llibre nou i de segona mà abundant i molt ben triat.

M’ha cridat l’atenció que gairebé totes les llibreries de Lisboa i Porto tenen una secció de dret prou gran, cosa que no recordo d’altres ciutats. Suposo que a Portugal no pateixen una inflació de títols com la que patim a les llibreries catalanes i això els permet oferir llibres de temes molt diversos. De fet, només la llibreria Poetria de Porto, entre totes les que he visitat, estava especialitza en literatura; específicament en poesia i teatre. Les altres, independentment dels metres quadrats que ocupen, mantenen un gran nombre de seccions. En qualsevol cas, aquesta apreciació no pot ser concloent perquè depèn de l'atzar turístic.

Un dels objectius del viatge era, lògicament, entrar a la Livraria Lello & Irmão de Porto, anomenada ara també Prólogo Livreiros. El bloc A cidade surpreendente ofereix un resum del llibret que explica la història de la mítica llibreria i unes fotografies molt bones. Recupero també l’enllaç a una pàgina que permet jugar amb el ratolí i contemplar la planta superior. Si us hi fixeu, sota la finestra hi ha ampliat i emmarcat un article que Enrique Vila-Matas va escriure sobre Porto i on afirma que la Livraria Lello és la més bella del món. I probablement sigui cert: no em va decebre gens. Potser l’interior modernista i la façana neogòtica semblin excessius, però l’aire religiós dóna el to d’una autèntica devoció pels llibres. Seure i prendre un cafè a tocar dels llibres vells, molts d’ells editats per la pròpia llibreria, em va fer pensar en les properes vacances i en la meva col·lecció: Buenos Aires? Nova York?

Memòria

Una al·lusió en un llibre d’Ernst Robert Curtius va encendre la curiositat de Roger Chartier envers un clergue oblidat del segle XII, Baudri de Bourgueil, poeta en llatí emulador dels clàssics. El resultat és el primer capítol d’Inscribir y borrar, un llibre que aplega diverses investigacions sobre els marges de l’escriptura al llarg de la història. Baudri de Bourgueil li permet examinar l’ús d’un objecte humil, les tauletes de cera, a través dels seus poemes, on explica com traça paraules amb l’estil o punxó d’escriure sobre la cera verda de les seves vuit tauletes relligades amb cordes. Perquè la singularitat de l’obra de Baudri és la freqüència amb que tracta de l’acte mateix d’escriure, des de la quantitat d’hexàmetres que pot compondre en una de les pàgines de cera a la mandra del copista que ha de traslladar els poemes al pergamí; fins i tot dialoga amb les eines i es lamenta quan s’han malmès:

No sé qué individuo o qué objeto rompió las correas que os unen, mas creo que fue la vejez la que os causó tal perjuicio. Curaré con ternura esta enfermedad que os aflige, reemplazaré la correa a mis costas. En cuanto a la cera, es antigua, ennegrecida de carbonilla, y esa cera antigua desfigura vuestra belleza. Por eso vuestra complacencia para con el escritor resulta disminuida, cuando oponéis resistencia al estilo como si os resultara odioso. Así pues, preparo la cera verde para reemplazar la negra, para que seáis más complacientes y amables con el escriba.

Els savis com Roger Chartier són capaços de triar un aspecte minúscul de la vida quotidiana de fa segles i desplegar-lo, assajar interpretacions i descobrir maneres d’entendre qüestions fonamentals. Així, Inscribir i borrar explora diverses formes d’escriure amb el propòsit de mostrar algunes estratègies per preservar la memòria. Una preocupació que mereix molta atenció:

El temor a la pérdida obsesionó a las sociedades europeas de la primera modernidad entre los siglos XVI y XVIII. Para dominar su inquietud, fijaron mediante la escritura las huellas del pasado, el recuerdo de los muertos o la gloria de los vivos, y todos los textos que no debían desaparecer.

Els arxius o les biblioteques, però també és inevitable, per exemple, pensar en les llibretes o agendes on anotem encara, gairebé mil anys després Baudri de Bourgueil, coses que cal no oblidar, des de reunions de treball al llibre que recomana un amic. La por de perdre els records; anotar i saber que amb una llambregada podem recuperar un bocí d’experiència. Mirar enrere i aprendre les diferències entre el passat medieval i el present en una cosa tan simple com anotar una paraula. Roger Chartier continua amb el Quixot i els librillos de memoria, unes llibretes amb els fulls recoberts d’un betum on també calia escriure amb un estil, i la visita a una impremta de Barcelona. També la relació entre text i teixit amb Carlo Goldoni com a pretext, la Carta sobre el comerç de llibres de Diderot i el canvi d’actitud del lector respecte a la novel·la amb les observacions que el mateix Diderot fa de la recepció de l’obra de Samuel Richardson. I no són reveladors únicament els canvis en els objectes destinats a guardar la memòria, sinó també les fantasies com les que, al segle XVII, Cyrano de Bergerac —l’escriptor— descriu a L'Autre monde, ou, Les états et empires de la Lune sobre uns llibres que

no tienen nada de familiar: no están compuestos ni de cuadernos ni de hojas, no están escritos con las letras del alfabeto, caben por completo en cajas minúsculas que tienen el tamaño de un diamante o de una perla grande. Gracias a resortes semejantes a los de un reloj, estos libros milagrosos son libros sonoros, hechos para el oído y no para el ojo. Tras hber dado cuerda a su mecanismo y colocado la aguja en el capítulo deseado, los “lectores" del Otro Mundo pueden escuchar sus libros parlantes.

Entre el desig i la indolència

Llibres ajornats perquè em sembla que demanen molta atenció, llibres que vull tornar a llegir perquè m’han deixat perplex, llibres que encara no sé que els llegiré, llibres que tornaré a abandonar de nou i potser definitivament... Preparar les lectures de les vacances és una activitat tan llaminera com inútil, perquè sovint un llibre mena cap a un altre llibre que no estava previst i, de l’ara immens territori verge del descans, en trauré un mapa cada dia més precís on se situaran a poc a poc amics, viatges i lectures.

Entre el títols que reservo per a les vacances hi ha alguns llibres de la rentrée que els distribuïdors ens lliuren ara amb perspicàcia, perquè el tracte sovintejat saben quines són les nostres febleses. Normalment són llibres pendents de l’última correcció, com aquest exemplar de Pandora al Congo que l’any passat ens vam disputar entre alguns companys de la llibreria:

Però cada cop és més habitual que ens arribi un exemplar de l’edició definitiva d’aquests llibres que es posaran a la venda al setembre. Entre els que m’he reservat per a les vacances hi ha dos títols que m’obliguen a fer un gran esforç per vèncer la temptació de llegir-los immediatament. Jordi Coca m’agrada més a cada llibre que publica i Sorres blanques mereix aquest joc d’expectatives que elaboro cada any. Jorge Herralde em suscita molta curiositat perquè és la primera vegada que practica l’autoedició amb Por orden alfabético.

Com sempre, les vacances són la millor època per llegir de tot. La diferència és que el temps lliure permet planificar, somiar els llibres que llegirem perquè tot sembla possible. Per això és tan plaent esmenar la llista de títols que voldria llegir, entre el desig i la indolència.

Tan dolç al tacte com a la lectura

El número de maig de la revista Lignes està dedicat a la “Situation de l’édition et de la librairie”. Com és lògic, a més a més d’editors, crítics, bibliotecaris —que també tenen moltes coses a dir sobre la relació entre llibre i tecnologia, per exemple— periodistes i escriptors hi ha l’opinió dels llibreters, que pot ser discutible, encertada, esbiaixada, precisa, interessada, boirosa o tantes coses com es vulgui però, al cap i a la fi, necessària si es vol tenir algunes idees pertinents sobre el camp de l'edició.

Un dels autors més citats en aquest número és, lògicament, André Schiffrin, sobretot a l’hora de parlar de la difusió dels llibres d’editorials independents. No m’hi estendré perquè ja n’he parlat en moltes ocasions; només recordaré que la concentració en el sector la distribució a França perjudica la visibilitat dels petits editors: els gegants de la distribució depenen al seu torn dels grans grups editorials i, per tant, afavoreixen sobretot la difusió de les editorials més influents. A Catalunya la situació és molt diferent perquè el nombre distribuïdors és, en canvi, molt gran: Random House, Planeta o Santillana tenen la seva pròpia xarxa de distribució, però també hi ha distribuïdors especialitzats en editorials independents. La revista Lignes recull, a la manera de manifest de l’editor independent, la traducció al francès de la coneguda conferència de Roberto Calasso “L’editoria come genere letterario” [en pdf], inclosa a La follia che viene dalle ninfe.

La distribució és també un dels principals problemes que aborden els llibreters francesos, juntament amb la defensa del llibre de paper davant de la hipotètica amenaça tecnològica. Així, Isabelle Baladine de la llibreria Kléber, a Strasbourg, escriu sobre l’acurada selecció dels detalls que conflueixen en la bellesa del llibre com a objecte:

Les livres, encore dénommés tels, se déroulent sous les yeux comme autrefois (en rouleaux dits volumen) sans pages et sans papier. [...] Qui sont-ils, ces « livres » virtuels? Volumen sur écran. C’est encore inimaginable pour beaucoup, oui, mais c’est déjà là. Quoi, plus ce toucher, plus cette odeur ? Plus ce corps, ce format, cette épaisseur ? Que restera-t-il ? Plus de quatrième de couverture, plus de colle ou de fil, plus de prière d’insérer (dejà a peu près disparus fors les livres de Galilée), plus de rabats, plus de papiers bible (la Pléiade ou le dernier Bergounioux chez Verdier, aussi doux au toucher qu’à la lecture), plus de signets (fors les livres d’Arlea et quelques autres), plus de pages encore attachées entre elles selon le découpage originel d’une feuille de papier (Corti, Fata Morgana, par exemple), plus d’achevés d’imprimer, plus de colophons signés au crayon à papier par l’auteur et numérotés à la main par l’éditeur ?

I continua amb altres trets que identifiquen l’editor: el tipus de paper, el color, la tipografia, etc.

Dos llibreters coincideixen a citar el mateix fragment de la Lettre sur le commerce de la librairie, publicada en català per les Publicacions de la Universitat de València:

Un fonds de librairie est donc la possession d’un nombre plus ou moins considérable de livres propres à différents états de la société, et assorti de manière que la vente sûre mais lente des uns, compensée avec avantage par la vente aussi sûre mais plus rapide des autres, favorise l’accroissement de la première possession. Lorsqu’un fonds ne remplit pas toutes ces conditions, il est ruineux.

Escriure digital

L’Any del Llibre i la Lectura es nega a extingir-se i ben avançat el 2006 ens arriba L’escriptura i el llibre a l’era digital. El volum recull les intervencions d’escriptors, editors, periodistes, creadors polièdrics i interdisciplinaris, enginyers informàtics, filòlegs, etc. a les diverses taules rodones que va organitzar el KrTU a la Universitat de Lleida durant el mes de maig de 2005. Com és normal en aquesta mena d’esdeveniments, al costat de ponències molt interessants hi ha també els convidats que aprofiten l’avinentesa per deixar anar tòpics més o menys simpàtics sobre el tema. Aquests convidats insubstancials, però, són molt importants per conèixer el grau d’estupefacció o d’indiferència que provoca la cosa digital.

Entre els escrits que més m’han agradat hi ha la intervenció de Joan Elies Adell: “La literatura i les seves tecnologies”. És una síntesi dels principals interrogants que ha obert la tecnologia digital respecte al lloc que ocupa la literatura i la relació entre el lector i el text. Una síntesi que només pot ser elaborada per algú que s’ocupa seriosament d’aquest temes i que realment té coses pertinents a dir. M’agradaria creure que la ubicació del text al final del llibre, a la manera de cloenda, no és casual, perquè comença així:

En un dels articles que conformen un dels seus primers llibres publicats, Apocalíptics i integrats, Umberto Eco comenta que l’ofici més fàcil ha estat sempre el de «moralista cultural». Defineix Eco el moralista cultural com aquella persona que, amb indubtable intel·ligència, sap identificar a la primera l’aparició de nous fenòmens ètics, sociològics i estètics però que, un cop els ha identificat amb claredat, defuig l’empresa més perillosa de posar-se a analitzar aquests fenòmens i tractar de descobrir les seves causes, els efectes a llarg termini o les particularitats del seu funcionament. Aquest «moralista cultural», segons Eco, prefereix, amb la mateixa intel·ligent perspicàcia, estigmatizar-los a la llum d’un pretès humanisme i situar-los entre els aspectes negatius de la societat de masses, excessivament tecnificada.

M’ha agradat molt també l’estratègia de Laura Borràs de retrocedir a l’època medieval per trobar analogies entre la difusió del llibre en forma de còdex, tal com el coneixem avui, i les incògnites que ens planteja el desenvolupament tecnològic respecte a la lectura:

Podem triar Steve Birkerts i compondre elegies aclaparadores al llibre. Podem emular els erudits als quals els va tocar viure canvis tecnològics epocals com ara el pas del rotlle al còdex, que es perdien davant l’abisme que apareixia davant dels seus ulls quan passaven la pàgina, de tan acostumats com estaven a una lectura contínua i fluida, sense ruptures i discontinuïtats, i creure —com ells van creure llavors—que la fi de la impremta significarà la fi de l’ésser humà individual tal com ha estat concebut en el text que coneixem com a cultura occidental.

L’any passat ja vaig destacar les aportacions de Laura Borràs i Joan Elies Adell a Textualidades electrònicas; els dos investigadors col·laboren a Hermeneia i, com és lògic, comparteixen punts de vista semblants en algunes qüestions; així, Laura Borràs:

Jo he posat les meves cartes al damunt de la taula i he mirat de trobar complicitats en el meu entorn acadèmic —que és especialment reticent als esforços i a les novetats— per, en primer lloc, ignorar els moralistes culturalsi la seva vacuïtat discursiva i poder així, després, ser capaços d’obrir els ulls i estar en condicions de projectar una mirada «neta».

El llibre conté moltes més intervencions interessants, com la d’André Schiffrin —que recull els arguments principals de L’edició sense editors i El control de la paraula— que cal llegir junt amb les intel·ligents matisacions de Joan Tarrida —director general de Galaxia Gutenberg—. Entre les que són interessants en tant que mostren la mandra dels moralistes culturals hi ha, per exemple, la de Sebastià Alzamora:

I segurament podríem fer esment de les pàgines personals d’escriptors o dels anomenats blocs o weblogs, o com se’n digui: en definitiva, aquesta casta de pàgines en què un o més individus —que de vegades són escriptors— pengen els seus dietaris personals, els quals poden comprendre textos més o menys literaris. De moment, però, les pàgines d’aquesta mena que he pogut llegir en català (i també en castellà) són d’un interès molt relatiu, i, sobretot, d’una qualitat literària irrellevant. Altra cosa serien els blocs, generalment escrits en altre llengües, dedicats a la divulgació d’algun tema en concret —ja sigui literatura, ciència, art o qualsevol altre saber— i que de vegades contenen informacions d’interès.

Aquí, Sebastià Alzamora detecta alguna cosa, percep una situació nova de forma boirosa i constata determinades mancances, però no va més enllà: des del menyspreu —“o com se’n digui”, “aquesta casta de pàgines”, “generalment escrits en altres llengües”—, eleva el seu desinterès a la categoria de veredicte. Com deia, trobo que els moralistes culturals són útils per comprendre la recepció dels canvis en qualsevol àmbit.

Una cosa que no entenc de L’escriptura i el llibre en l’era digital és l’absència de llibreters. Tal com diu Virgínia Mascaró a l’Avui, les jornades van reunir “una quarantena de narradors, científics, filòsofs, poetes, assagistes, crítics, periodistes, editors, directors de cinema, artistes, antropòlegs i professors d'universitat” però ni un sol llibreter. La implantació de les noves tecnologies a les llibreries ha comportat un canvi substancial no tan sols en la gestió diària del fons sinó també en la manera com els llibreters accedim a la informació i la compartim; en la manera, doncs, com exercim de mediadors. A Catalunya hi ha Grans Mestres Llibreters que han viscut aquesta implantació, que ha sabut aprofitar-la i que haurien pogut oferir un punt de vista diferent i necessari per conèixer millor l’escriptura i el llibre en l’era digital.

La bella mort

[Ampliat el 15 de juliol]

El propòsit de La nació i la mort d’Idith Zertal és analitzar l’ús ideològic que s’ha fet a Israel de l’extermini jueu a mans dels nazis. Es tracta, doncs, d’identificar qui usa la Xoà, de quina manera i amb quin propòsit. El nucli argumental del llibre mostra com l’abús del tema, acompanyat de la descontextualizació reiterada de l’esdeveniment, l’ha desdibuixat fins a la banalització:

De fet, des de 1948 i fins a l’actual crisi, que va començar a l’octubre de 2000, a Israel no hi ha hagut cap guerra que no hagi estat definida ni conceptuada per la societat israeliana en termes relacionats amb la Xoà.

A l’origen, fa més de mig segle, aquesta actitud tenia una funció ben definida: anava encaminada a la construcció de la potència israeliana i d’una voluntat de força oposada a la impotència jueva durant la Xoà. Però amb el temps, i a mesura que la situació històrica israeliana s’allunyava temporalment i materialment del fet històric, aquesta manera de fer ha acabat transformant-se en un clixé devaluat.

De manera admirable i lúcida, Idith Zertal rebutja el sentimentalisme boirós que impedeix capbussar-se en la complexitat de la qüestió i inicia el relat dels fets molt abans de la Xoà, per inscriure’n la recepció en el context particular de la zona. Comença doncs, un 1 de març de 1920: Iossef Trumpèldor mor a la batalla de Tel Khai i immediatament és convertit en un heroi de la causa sionista. Tant se val que el testimoni —silenciat— d’alguns supervivents mostri que la batalla va ser el resultat d’una cadena d’errors que va abocar un reduït grup de colons a lluitar sense preparació contra els àrabs en un context de conflicte entre potències colonials que els superava. Però en aquella època, el sionisme era una forma de nacionalisme emergent que necessitava mites heroics, i no hi ha res més convincent que una bella mort lluitant contra l’enemic.

Durant els anys cinquanta, la Xoà va ser silenciada per un estat israelià que necessitava relats edificants. La poca resistència que van trobar els nazis, facilitada per la col·laboració que van obtenir dels Consells Jueus, no eren les eines ideològiques més adequades per crear una consciència nacional sòlida al mateix temps que es lluitava pel reconeixement internacional. Només algun fet aïllat com la revolta del gueto de Varsòvia, la bella mort dels resistents, va ser hàbilment convertida en un precedent de la lluita per preservar Israel de les amenaces de l’entorn. L’apropiació de la revolta és un símptoma molt eloqüent: un fet que no tenia res a veure amb la construcció de l’Estat d’Israel es va convertir en precedent de l’home nou que hauria d’habitar-lo.

La imatge del jueus conduïts com ramats de xais cap a l’extermini no convenia, doncs, al gran relat nacional que s’escrivia llavors. Però els supervivents de la Xoà s’instal·laven a Israel i alguns reconeixien els capos dels barracons que havien col·laborat a mantenir l’ordre en el camps. La llei de 1950 contra els nazis i els seus col·laboradors, de fet, no va ser pensada contra els nazis sinó, com va demostrar la pràctica, per facilitar la delació d’aquells capos. L’home nou israelià havia de ser pur dins de la visió transcendent dins la qual es volia entaforar el nou estat. Els matisos, les circumstàncies individuals de cadascú, rebaixar la sacralitat de l’esdeveniment a la mida humana, no entraven en la planificació ideològica. El judici contra Eichmann l’any 1961, l’aplicació de la llei de 1950 per primera vegada a un nazi, era un pas més enllà: calia rescriure i apropiar-se definitivament la Xoà per tal de donar-li un sentit nou que s’avingués amb la política exterior d’Israel:

En una altra entrevista, al New York Times, Ben Gurion va explicar què n’esperava, del procés: «És possible que el procés Eichmann permeti desemboscar altres nazis —per exemple, revelant el lligam entre els nazis i certs dirigents àrabs. Si hem de jutjar pel que diu la ràdio egípcia, una part de la propaganda que s’hi emet obeeix a una lògica purament nazi. Els egipcis acusen els jueus —normalment parlen dels “sionistes”, però volen dir els jueus— de dominar el Estats Units, de dominar Anglaterra, de dominar França, i declaren que se’ls ha de combatre. No dubto gens ni mica que la dictadura egípcia es beneficia dels consells del gran nombre de nazis que viuen en aquell país.»

El procés contra Adolf Eichmann, doncs, se situa entre la sacralització i la instrumentalització de la Xoà. Per això, Eichmann a Jerusalem d’Hannah Arendt va ser atacat de manera tan furibunda. En primer lloc, perquè el concepte de banalitat del mal, tan discutible com es vulgui, té el mèrit de rescatar la Xoà del segrest transcendent i recupera la mida humana de la tragèdia: no és un holocaust inefable sinó un esdeveniment que pot ser explicat malgrat la complexitat. En segon lloc, perquè desvela el propòsit propagandístic del procés. Si als anys 50 es va jutjar alguns capos dels camps d’extermini com a col·laboradors dels nazis i si finalment es va aconseguir jutjar un nazi, ¿quan tocarà acarar-se a la responsabilitat dels jueus notables que formaven part dels Judenräte o Consells Jueus? La impertinència d’Hannah Arendt, des de la llibertat i la lucidesa, va merèixer la seva condemna a l’ostracisme per part del sionisme.

La nació i la mort és un llibre excepcional que no hauria de passar desapercebut. Des de la dissidència, Idith Zertal rescata la complexitat de l’horror; per exemple, la difícil situació ètica dels capos dels camps d’extermini i dels membres del Consells Jueus quan després, des d’Israel, sense tenir en compte les circumstàncies ni els matisos, el sionisme exigia herois, una bella mort que servís com a exemple perquè l’home nou israelià la imités sense pensar.

[Afegit el 15 de juliol]

No és casual que l’única ressenya a la premsa que La nació i la mort d’Idith Zerthal ha merescut fins ara l’hagi escrit Simona Škrabec, autora de L’atzar de la lluita. Tots dos llibres comparteixen, d’una banda, el risc de plantejar una crítica molt ben fonamentada de temes que gaudeixen d’una gran quantitat de tòpics i, d’una altra banda, el fet que hagin estat dues editorials petites les que han tingut l’encert de publicar-los: l’editorial Afers de Catarroja, en el cas de L’atzar de la lluita, i Lleonard Muntaner de Palma, en el cas de La nació i la mort. Estic convençut que si qualsevol dels dos títols haguessin estat publicats per alguna editorial independent de les grans, haurien ocupat la portada de més d’un suplement cultural.

He afegit la ressenya de Simona Škrabec als comentaris.

A casa nostra, només el bloc de Miquel Àngel Llauger se n’ha fet ressò.

Tanca Tartessos

És una de les meves llibreries favorites, especialitzada en llibres de fotografia però amb una molt bona selecció de fons en altres temes, sobretot literatura. La sovintejava des de ben jove. Una tarda de dissabte, fa molts anys, em vaig adonar que en una de les lleixes més altes hi havia una gran quantitat de números endarrerits de la revista Poesía. Va ser un dels dies més feliços de la meva vida de lector. Estaven, encara, al preu de venda al públic i vaig comprar un exemplar de cadascun dels números que no tenia. És el record que em va venir ahir a la memòria, quan llegia que tancarà al setembre. Fa alguns anys que no la visito; de fet, d’ençà que sóc llibreter i he renunciat al dissabte mensual de passeig per les meves llibreries favorites. Ben a prop de dos grans hipermercats de l’oci, el Gran Mestre Llibreter Miguel Arribas ha sabut mantenir la independència i el bon gust. Clou un cicle, afirma; vol canviar d'activitat després de vint-i-cinc anys de dedicació.

Ahir dissabte vam visitar la llibreria. Vam comprar una revista i un llibre descatalogats que demostren un profund coneixement de l’ofici de llibreter. Vam sortir al carrer amb l’alegria de la troballa i la tristesa pels records d'amics, converses i llibres captius entre les taules i els prestatges que aviat desapareixeran. Amb discreció, un petit cartell avisa que la llibreria Tartessos tanca. Bona sort.

Espantós

M’agradaria parlar de Maestros antiguos, de Thomas Bernhard. Escriure, per exemple, que és el millor exemple de xerrameca elevada a la categoria d’obra d’art que he llegit mai. Però em resulta impossible, és totalment impossible, per culpa d’un fet espantós. Ara Alianza Editorial celebra els quaranta anys de la col·lecció de butxaca i no se’ls acut res més que reeditar alguns títols de la col·lecció amb tapa dura. Això és imperdonable, és fer trampa, perquè, independentment del tan elogiat disseny de les portades, si hi ha un tret que caracteritza tots els llibres de la col·lecció és l’espantosa tendència a la descomposició, tendència que la tapa dura dissimula. I en quaranta anys han estat del tot incapaços de solucionar una cosa tan important com aquesta. Perquè quaranta anys, evidentement, vol dir adquirir una mínima experiència i, a més a més, el sentit comú afirma que l’experiència ens permet aprendre dels errors del passat. I no, no n’aprendran mai, de triar una cola com cal, una cola que aguanti no la relectura sovintejada d'un llibre si no, senzillament, una sola, només una lectura tranquil·la sense l'amença que en qualsevol moment cauran els fulls. Si volien celebrar els quaranta anys d’espantosa descomposició dels seus llibres de butxaca bé podien regalar un petit equip de restauració. Perquè agafes un d’aquest llibres de butxaca d’Alianza, un de recent, no cal que sigui una edició de fa vint anys, comences a llegir amb cura, subratlles amb cura, perquè l’experiència —i això sí, els lectors sí que en tenim, d’experiència— ja t’avisa que si no maneges el llibre amb cura es descompon. I tot aquest esforç per a res, perquè sempre apareix l’espantosa esquerda que anuncia que la cosa no acabarà aquí. Cliqueu, si no, aquesta fotografia de Maestros Antiguos:

L’única manipulació excepcional que va patir aquest llibre va ser que vaig subratllar aquest fragment:

Todo el mundo tiene su propia, su absolutamente propia verborrea, y yo tengo la musicológica. Tengo ya esa verborrea musicológica durante toda mi vida musicológica lo mismo que la suya es una vida filosofante, eso es evidente. Naturalmente, puedo decir también que hoy es absurdo todo lo que dije ayer sobre la Sonata La tempestad, lo mismo que al fin y al cabo todo lo que se dice es absurdo, pero sin embargo decimos esas cosas absurdas de forma convincente, dijo Reger. Todo lo que se dice se revela a la corta o a la larga como absurdo, pero, si lo decimos convincentemente, con la más increíble vehemencia de que somos capaces, no es al fin y al cabo un crimen, dijo.

Una definició exacta de la xerrameca, perquè el narrador no para d’escriure la pròpia xerrameca a propòsit de la xerrameca, que també transcriu, de Reger, crític musical que troba que gairebé tot és espantós perquè tot, absolutament tot, remet a la descomposició de la societat austríaca contemporània. I alguna raó deu tenir quan després de quaranta anys de publicar llibres de butxaca els d’Alianza Editorial no han caigut en el detallet que els seus llibres de butxaca són una imatge perfecta del procés de descomposició de la societat occidental en general. Perquè la cosa, com deia, ve de lluny. Vegeu, si cliqueu la fotografia, l’estat lamentable d’un parell de títols d’aquesta inexplicablement longeva i espantosa col·lecció:

Poetes a Torre Muntadas

A La Segona Perifèria i a The Blot ja ho han anunciat, però no puc renunciar a inaugurar una tradició. Així que aquí teniu el cartell de la segona edició de Poetes a la terrassa de Torre Muntadas.

[Cliqueu sobre la imatge si us ve de gust]

Cultura i filosofia

És evident que els organitzadors de la Fira del Llibre de Frankfurt pensaven en el grup Planeta o en Random House Mondadori quan van decidir convidar la “cultura catalana” a l'edició de l’any 2007. Devien tenir alguna notícia, també, sobre el procés de minorització de la llengua ornamental del país, el català; i per no haver de ficar-se on no els demanen van fer això tan asèptic de convidar “la cultura catalana”, perquè la cosa es resolgués aquí i ningú no els acusés de prendre partit. D’entre totes les paraules buides que se solen utilitzar, “cultura” és una de les que més sovinteja, gairebé tant com “filosofia”: podem dir “cultura catalana” i “filosofia catalana”, “cultura del futbol” i “filosofia del futbol”, “cultura d’empresa” i “filosofia d’empresa”, però “cultura” sempre serà més ambigua que “filosofia”; si no, la invitació per anar a Frankfurt 2007 hauria estat per a la “filosofia catalana”.

Aquest dissabte entrevistaven Lluís Pagès, de Pagès Editors, a l’Avui. Una entrevista breu però molt encertada. Sobre Frankfurt, per exemple:

Jo m'he trobat amb l'estructura essencial de Frankfurt ben organitzada i ara la feina l'hem de fer els editors, perquè nosaltres som els que hem de posar els continguts. ¿Que s'han traduït pocs autors a l'alemany fins ara? El treball s'ha de fer des d'ara i és a Frankfurt on hem de vendre el producte dels nostres autors. Jo penso tenir un bon estand a Frankfurt i vendre les obres de 4 o 5 autors meus perquè es tradueixin a altres idiomes. És la tasca més important per difondre la cultura catalana.

Al maig vaig destacar la importància de promoure la complicitat entre els editors catalans i els de la resta d’Europa, a més a més d’assenyalar com Frankfurt 2006 em semblava el pretext adequat perquè les institucions facilitessin aquestes relacions. El grup Planeta i Random House tenen prou solvència per muntar la paradeta amb dignitat; és per això que les institucions haurien de donar suport a les editorials com Pagès Editors, que ajuden a mantenir la bibliodiversitat en català:

Cada dia s'editen més llibres en català perquè se'n venen més i això vol dir que hi ha bona qualitat. El mercat ha canviat i ara ja ningú compra llibres per militància, com abans, i hem de competir amb un mercat castellà molt més fort que inunda les llibreries. Els editors en català hem d'editar millor i al mateix preu que en castellà.

Sobre la qüestió d’editar millor i al mateix preu: El control de la paraula d’André Schiffrin, publicat per Pagès Editors, costa 10 €; en espanyol, publicat per Anagrama i distribuït unes setmanes més tard, costa 13 €. Tant de bo que l’eficàcia que ha demostrat Lluís Pagès gaudís d’una ben merescuda correlació en vendes.

A banda de la curiositat per saber com preparen les editorials de Catalunya la cita de Frankfurt 2007, aprofito que Joan Carles Girbés, de l’editorial Bromera, manté el bloc Tirant al cap per demanar-li si les editorials valencianes han previst alguna estratègia per participar-hi, a banda de l’estand que muntarà l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

[Dijous 29 de juny: Joan Carles Girbés respon des de Tirant al cap amb "La presència valenciana a Frankfurt", unes reflexions imprescindibles per conèixer millor l'abast real de la invitació a participar en la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007.]

[Divendres 30 de juny: més a Vilaweb, El govern de les Illes accepta la proposta de Mascarell de Frankfurt 2007.]

Homenatge a Roberto Bolaño

Gràcies a Subal m'assabento de la coincidència entre 2666 i la data d'avui: 26-06-06. Aprofito l'avinentesa per assajar això del YouTube amb aquesta entrevista de més de 53 minuts que un internauta generós ens ha regalat.

Apunts

Parménides és, sens dubte, una de les obres majors de César Aira. Cal trobar el pretext per dedicar-li un apunt exclusiu. En un hipotètic apunt dedicat a les petites editorials argentines podria incloure algun comentari sobre El todo que surca la nada o El cerebro musical, publicats a la col·lecció Nueva Narrativa y Poesía Sudaca Border de l’editorial Eloísa Cartonera, o sobre Haikus, un relat breu publicat a l’editorial Mate, o sobre Cómo me reí, publicat per Adriana Hidalgo. Un bon tema d’investigació que regalo als estudiants de filologia és: ¿existeix alguna editorial argentina on no hagi publicat res —encara— César Aira? Un altre tema digne d’estudi: ¿existeix algun poeta que no hagi publicat —encara— un llibre amb pròleg de Pere Gimferrer?

Al matí, al metro, o a l'autobús, o al tren, cap a la feina, un llibre. Però un dia llegeixo Historia técnica de un poema de Juan Rodolfo Wilcock i se m’escapa el riure. Divagacions sobre la lectura al transport públic i el joc de complicitats, indiferències, dissimulacions, mirades, etc. entre els passatgers a propòsit de la lectura.

L’edició de Lo somni de Bernat Metge a cura d’Stefano Maria Cingolani seria un bon pretext per parlar de com la inclusió d’un autor en el cànon literari implica sovint l’ocultació dels aspectes més incòmodes de la seva obra. La "Introducció", l’única part que he llegit fins ara, demostra que aquesta serà l’edició de referència. També hi ha la possibilitat d'escriure sobre el mèrit d'elaborar una bona edició crítica.

El magnífic Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans de Joan-Lluís Lluís comença per Acrollam. És una obra personal, de les que demanen molta dedicació i atenció, i l’omissió d’una dada que a mi em sembla important no impedeix fullejar-lo i gaudir-ne. El cas és Acrollam podria haver estat el pretext per parlar del diccionari i, alhora, felicitar Biel Mesquida pel Premi Nacional de Literatura, atorgat per Els detalls del món. Acrollam apareix a Excelsior però Joan-Lluís Lluís només esmenta un conte d’Ofèlia Dracs, publicat el 1985.

Escriure sobre Inscribir y borrar de Roger Chartier seria el pretext per parlar de Katz Editores, una nova editorial que comença molt bé. De pas, examinar la possiblitat de demanar una subvenció al consolat d'Argentina.

Hi ha l’apunt pendent sobre Vidas minúsculas, el llibre que més m'ha agradat de Pierre Michon.

Mario Bellatin és el descobriment del mes de maig i encara no he escrit res sobre ell. Fa mesos vaig llegir Lecciones para una liebre muerta, que em va agradar però no em va incitar llavors a continuar amb aquest escriptor. Damas chinas, en canvi, m’ha semblat una obra mestra de l’el·lipsi i de la ironia. Després, La escuela del dolor humano de Sechuan, Salón de belleza, Flores i sobretot el que m´ha agradat més fins ara: El jardín de la señora Murakami.

Entre els llibres pendents de llegir: Els altres andalusos i Maestros antiguos de Thomas Bernhard. Pretext per escriure un elogi del llibre de butxaca.

Trobar la manera de parlar d’un llibre excepcional: La nació i la mort d’Idith Zertal.

Rimbaud el fill

La glòria literària expulsa l’escriptor del temps, esborra el lent consum de les hores, converteix la carn en monument. Exposicions, homenatges, centenaris, edicions de luxe... no es tracta de fer més intel·ligible i plaent la lectura sinó d’amagar el sentit per posar-lo al servei de causes més elevades. Potser cal ser francès i tenir un Panteó per entendre la intenció de Pierre Michon de descavalcar els escriptors i els pintors de l’estàtua eqüestre, del simulacre des d’on reben l’aclamació i des d’on s'estén la dissuasió de llegir-los, de contemplar-los, d'admirar-los. A Rimbaud el hijo, Pierre Michon despulla Rimbaud de la glòria institucional per arribar al cos mortal de l’adolescent que fuig de l’absència del pare i troba a París un rival i amant, Verlaine, per tornar a fugir de nou i enfrontar-se tots dos en un duel d’amor a Brusel·les o Londres

Por la sencilla razón de que era imposible que, en una única habitación de Candem Town, dos fueran al tiempo el verso en persona. Es algo que dos seres vivos no pueden compartir, una de las dos cantarelas tiene por fuerza que romperse.

Abans, però, cal assistir al naixement de la poesia en Rimbaud i per això Pierre Michon tria, adorna i ens presenta un Theodore de Banville amb batí i bonet de seda que seu còmodament a l’estudi i llegeix la carta que el poeta adolescent i àvid de premis li envia per obtenir les primeres melodies de reconeixement. Banville hi reconeix el geni i amb la seva aprovació de mestre còmodament instal·lat en la aurea mediocritas comença el vertigen de comentaris de comentaris de comentaris de l’obra gloriosa de Rimbaud que arriben fins als nostres dies. Calia entrar en els dominis de la invenció per arribar a la veritat que només la ficció atorga: el Banville que somiava l’admiració de la posteritat escolta la música divina que emana dels versos de Rimbaud.

Esto es lo que nos gusta creer, porque somos devotos; pero a veces llegamos a dudarlo; y, cuando lo dudamos, nos decimos que esa música no está tan clara, que a lo mejor la hemos puesto ahí nosotros a fuerza de padrenuestros, y no Dios, ni todas la musas reunidas en el cielo de Charleville, ni el genio; que sólo un siglo de culto devoto ha colocado unas notas en esos pentagramas. Pero tanto monta; ya nos hemos hecho a esa idea: es posible que se trate sólo de una canciocilla, pero en nuestro fuero interno suena maravillosamente, igual que el órgano mayor al entonar el Te Deum.

Un retrat, tant se val si és una fotografia o una pintura, és la captura d’un instant; això ja fa molt que ho sabem. A Pierre Michon li agrada indagar-hi. ¿Com esperava Rimbaud el moment en què Carcaj, el fotògraf, l’immortalitzaria en la famosa fotografia repetida centenars de milers de vegades? ¿Recitava res en veu baixa? ¿Provava de modular algun xiulet? És important determinar aquestes coses, encara que sigui mentida. Recuperar el cos de Rimbaud del fons de l’oceà d'interpretacions perquè l’admiració no depengui de la glòria heretada sinó de la lectura.

Estratègies

Una de les justificacions més antigues de la literatura és que presenta dades útils en un bell embolcall. El llistat de pròximes publicacions d’algunes editorials sol incloure un breu apartat titulat “Arguments de venda” en el qual de vegades es defensa la qualitat d’una novel·la amb l’argument que el lector gaudirà d’una trama absorbent o molt ben estructurada i, alhora, aprendrà un munt de coses sobre l’època on se situa l’acció. És allò tan conegut del Marqués de Santillana:

¿E que cosa es la poesía —que en nuestro vulgar gaya sciença llamamos— sy no un fingimiento de cosas útyles, cubiertas o veladas con muy fermosa cobertura, conpuestas, distinguidas e escandidas por cierto cuento, peso e medida?

És la mateixa estratègia que s’aplica a un assaig del qual s’afirma que és tan amè i fàcil de llegir com una novel·la, com si les novel·les avorrides i obtuses no existissin.

Qui vulgui conèixer dades profitoses sobre la vida quotidiana dels monjos budistes a la Corea contemporània més val que no perdi el temps amb El pequeño monje budista de César Aira, publicat per Mansalva, una nova editorial argentina. Malgrat que no és una de les seves novel·letes més afortunades —la portada, un atemptat contra el bon gust, sembla pensada per dissuadir els lectors potencials—, està plena d’esplèndids fragments inútils que justifiquen la lectura del llibre: des de l’habilitat per jugar amb conceptes abstractes, de manera que gairebé es transformen en coses tangibles, a l’al·lusió a motius esparsos de la pròpia obra, com la recurrent hora azul —un moment fugisser abans del crepuscle molt difícil de percebre, com el raig verd d’Eric Rohmmer. El tema d’aquest llibre, precisament, és l’acumulació d’automatismes que condiciona percepció de les coses. Els protagonistes són un petit monjo budista obsessionat per la misteriosa i profunda cultura occidental i un matrimoni francès —un fotògraf conceptual i una dissenyadora de motius ornamentals per a la indústria tèxtil— que viatja a Corea per eixamplar la seva mirada artística amb l’exotisme oriental. Més que divagar sobre el xoc de cultures o les relacions fraternals amb l’Altre, la novel·la discorre per la perplexitat, o com encabir esdeveniments excepcionals en els apriorismes que ens fan del món un lloc agradable i transparent. Com és habitual en moltes obres de César Aira, un començament versemblant és envaït per fets incomprensibles que posteriorment són prolixament explicats, en un intent paròdic de tornar a la versemblança inicial, de manera que el resultat final és irreparablement increïble.

Una altre tret remarcable és la gran subtilesa de César Aira a l’hora de realitzar reflexions metaliteràries. Per exemple:

El enfrentamiento se había dado entre dos ramas del budismo, que diferían en el modo de contar los chistes. Una, la innovadora por influencia occidental, y que fatalmente terminó imponiéndose, proponía contarlos reservando la sorpresa para el final. La otra se resistía al cambio y predicaba el modo tradicional coreano, según el cual la línea final o desenlace debía abrir el cuento, no terminarlo.

¿Un ejemplo? Cómo no. Los innovadores proponían:

No tengo patas. Soy una víbora.

Autoritats

Ja sé que em jugo la reputació pel sol fet d’esmentar la revista Qué leer, però és que, a banda la xafarderia que em mena a fullejar-la cada mes, voldria destacar la secció de Joan Josep Isern sobre literatura catalana. Sol escriure uns articles concentrats en què fa una síntesi de tendències literàries molt útil per organitzar la informació dispersa que acumulem de tot arreu. La revista ha arribat als deu anys i, en el balanç que li toca fer, Joan Josep Isern dedica bona part de l’espai a parlar dels blocs sota el subtítol “Internet no ha podido con el libro”, on destaca la publicació del llibre de Tina Vallès L’aeroplà del Raval. És un exemple de les noves relacions entre el paper i la pantalla: d’una banda, sorgeixen nous interessos editorials que tenen com a punt de partida les noves tecnologies; de l’altra, internet ofereix avantatges amb els quals el llibre no pot competir.

A Extratexto, bloc descobert via Con valor i Brétemas, hi ha una reflexió molt interessant sobre O papel do livro. Estic d’acord amb la idea que internet permet prescindir de determinats tipus de publicacions impreses; però, més que en relació amb la utilitat, jo plantejaria la qüestió des del punt de vista de la mena de coneixement que ens proporciona cada mitjà: un vídeo sobre la vida de Tina Turner, per exemple, interactiu i amb videoclips, entrevistes, concerts en directe, el testimoni de músics, productors, crítics, etc. no exclou l’interès que pugui tenir un bon llibre. Cada forma de transmissió requereix un temps i una predisposició diferents i, per tant, em sembla que és una qüestió que no es redueix la sola utilitat dels diccionaris i enciclopèdies de paper respecte a la versió digital, on l’hipertext sí és determinant perquè no es tracta tan sols del fet que consultar-los sigui més pràctic —sempre que l'ordinador estigui engegat, és clar.

La revista Quimera ha incorporat una secció sobre blocs literaris escrita per Jesús Casals que comença amb un article dedicat a El lamento de Portnoy, un bloc molt recomanable que vaig descobrir via La Segona Perifèria. Una revista amb una autoritat reconeguda en crítica literària reconeix la importància de noves formes d'accés a la informació bibliogràfica. També en aquest cas la circulació d’informació entre paper imprès i internet són complementaris, de manera que cada lector pot establir la seva pròpia xarxa de confiança. La noció d’autoritat, en el sentit de persona que domina un tema i que estalvia al lector bona part de la feina de triar, s’ha tornat més complexa i, sobretot, més dispersa. Jordi Gràcia, en un article publicat a la Revista de libros sobre el sistema de premis literaris, es queixa que

Y encima, en España, frente a la severa asepsia germana, no tenemos crítico que haga de Gran Crítico («un rol social que en España no existe», dice Neuschäfer), y si alguno lo pretende es carne (y espíritu) de la rechifla general, si no de cosas peores.

Si a Catalunya ja no hi ha tampoc el Gran Crític, havent-hi com hi ha una legió de candidats, amb internet serà del tot impossible que ningú obtingui el consens necessari per ocupar aquest lloc imaginari.

Bibliodiversitat

L’edició espanyola de la revista Letras Libres publica al número de juny un article de Gabriel Zaid que ja vaig comentar al setembre: a El preu de la ficció, on trobareu a més a més unes aportacions molt interessants dels lectors d’aquest bloc. La ley de libro en México, en pdf, es va publicar al mes d’agost de 2005 a l’edició mexicana i ara la recuperen perquè

El Congreso mexicano ha aprobado una nueva ley del libro que, entre otros logros, consagra el precio único. El dictamen incluyó un artículo de Gabriel Zaid aparecido hace un año en la edición mexicana de esta revista y que publicamos ahora como el primer apartado de este texto; en el segundo, Zaid detalla un punto sobre el cual hubo dudas: las consecuencias del precio fijo en el nivel general de precios.

A Catalunya tenim un conflicte entre la llei de cooperatives i el preu fix que fa molts anys que dura. El boicot a les editorials Salamandra i Empúries que va promoure la presidenta del Gremi de Llibreters, Imma Bellafont, si bé em va semblar precipitada, va servir perquè es parlés de la fragilitat de moltes llibreries, la sola existència de les quals garanteix una mínima bibliodiversitat. A més a més, estic convençut que el debat que es va generar arran del boicot va ser determinant perquè enguany no tinguéssim la típica polèmica de Sant Jordi: els lectors estaven més ben informats sobre el funcionament de la indústria editorial i es feia més difícil deixar anar els tòpics de sempre sobre les signatures i els mediàtics. Articles ben informats, com El legislador perillós de Xavier Roig, van contribuir posteriorment a aclarir la responsabilitat dels polítics en aquest assumpte, que encara no s'ha resolt.

El preu fix és vital per mantenir un bon fons de llibreria, ja que permet invertir part dels beneficis generats per les novetats —tota mena de novetats— en el manteniment d’una diversitat que és molt costosa. Sense preu fix, sortiria molt més a compte comprar les novetats en les grans superfícies de l’oci, que són les que tenen capacitat per obligar els distribuïdors a fer-los un major descompte, però que són, en canvi, les que ofereixen menys títols diferents per metre quadrat. Les llibreries independents no sobreviurien, com s'ha esdevingut a Gran Bretanya, per exemple. A Libreros, el bloc de Roger Michelena, llibreter de Caracas, he trobat un extracte d’un informe del CEGAL tracta, precisament, del difícil equilibri entre el manteniment d’un bon fons de llibreria i el tracte que requereix el llibre de novetat.

La cita

Fa dies que busco una cita d’Slavoj Žižek i no la trobo. Recordo que estava cap al final d’un llibre, en una de les pàgines de la dreta, i fins i tot diria que tinc la sensació —en cap cas una imatge precisa— que seria capaç de reconèixer visualment el paràgraf. He repassat en diagonal alguns dels llibres del filòsof eslovè, però debades. La cita tenia a veure amb el Subjecte que Suposadament Sap, un concepte lacanià que designa una instància que sap en lloc del subjecte i en com d’alguna manera aquesta instància es transfereix a determinats objectes, com les cintes de vídeo —el llibre deu ser de fa una dècada, sinó parlaria de devedés. Žižek es refereix a l’acumulació de vídeos de pel·lícules que mai no hem vist ni veurem, perquè han estat enregistrades programant l’aparell perquè fes la feina quan dormíem o treballàvem. Acumular aquesta mena de coneixement potencial obeiria a la necessitat de mantenir una gran quantitat d’informació permanentment disponible, encara que mai no visionem els vídeos; de manera que l’objecte manté un escreix de valor amb la condició que no sigui utilitzat.

Potser Žižek ha tornat de nou sobre aquesta qüestió; no cal dir que agrairia qualsevol informació sobre aquest supòsit: internet ha eixamplat les possibilitats d’acumular pel·lícules, música i llibres de manera incommensurable. La importància de trobar la cita exacta rau en el fet que la terminologia que utilitza Žižek és molt precisa i ara mateix no sóc capaç de reconstruir l’argumentació que relaciona el Subjecte que Suposadament Sap amb el plus de jouissance —escreix de goig?— i converteix una simple cinta de vídeo en petit objecte a; un fil que em permetria aplicar la mateixa argumentació a l’acumulació de llibres.

Quants llibres-que-cal-tenir esperen inútilment que obri les seves pàgines? Sovint decideixo la compra d’un llibre després d’haver-lo llegit; és un dels avantatges de ser llibreter. Però també compro llibres amb la intenció de llegir-los algun dia, lectura que habitualment resta ajornada perquè tenir-los a l’abast els converteix en una forma de coneixement potencial sempre disponible, i així guanyen preferència els llibres que no són meus, independentment que procedeixin de la llibreria o de la biblioteca. Paradoxalment, doncs, d’alguns dels autors que més he sovintejat els darrers anys —Žižek mateix, però també Roberto Bolaño, César Aira, Jordi Coca, Terry Eagleton, Pierre Michon, etc.— només tinc un llibre o dos o, directament, cap ni un. En certa manera, puc comprar el llibre, o demanar-lo de nou en préstec, aparentment quan vulgui. Però arriba el moment de localitzar una cita i la fantasia de la transferència del Subjecte que Suposadament Sap al llibre s’esvaeix. M’imagino llavors un Žižek rialler que em diu: “benvingut al desert de la Realitat”.

[20 de novembre de 2011

He trobat la cita a la pàgina 135 d'El acoso de las fantasías:

Otro fenómeno extraño nos acerca más al meollo del asunto: casi todo aficionado a las videograbadoras [el llibre és de 1997!], que graba compulsivamente cientos de películas (me cuento entre ellos) está perfectamente consciente de que el efecto inmediato de tener videograbadora es que efectivamente uno ve menos películas que en los viejos tiempos de una simple televisión sin videograbadora; uno nunca tiene tiempo para ver televisión, así, en lugar de perder una preciosa tarde, uno simplemente graba la película y la almacena para verla posteriormente (para lo cual, desde luego, casi nunca hay tiempo…). Así, aunque no vea efectivamente las películas, la sola conciencia de que las películas que amo están almacenadas en mi videoteca me proporciona una profunda satisfacción y, ocasionalmente, me permite simplemente relajarme y abandonarme al exquisito arte del far’niente —com si la video, en cierta forma, las estuviera viendo por mí, en mi lugar… La videocasetera cumple aquí el papel de “gran Otro”, como el medio para el registro simbólico. ]

L'ombra

Quan pujo a l’autobús trio el lloc on seuré d’acord amb una jerarquia de preferències que sovint és difícil d’aplicar, sobretot quan toca anar dempeus. Avui, però, he tingut sort i he pogut seure al costat de la finestra, no per gaudir de les vistes sinó perquè sempre miro de llegir amb bona llum. Tot i que l’aire condicionat funcionava amb un soroll escandalós, alguna cosa no rutllava perquè feia calor. Però el trajecte només té uns cinc minuts d’exposició al sol, perfectament suportable al mes de maig. No comptava, però, amb l’embús de trànsit. Els cinc minuts s’allargassaven, la calor augmentava i la concentració minvava. Llegia a Violencia en acto, d’Slavoj Žižek:

Y quizás podría arriesgarse la hipótesis de que esto es lo que cambia con la revolución kantiana: en el universo prekantiano los humanos eran simplemente humanos, seres racionales que luchaban contra los excesos del deseo animal y la locura divina, mientras que con Kant y el idealismo alemán, el exceso a combatir es absolutamente inmanente, el corazón mismo de la subjetividad (es por ello que, con el idealismo alemán, la metáfora del núcleo de la subjetividad es la noche, la “Noche del Mundo”, en contraste con la noción iluminista de la Luz de la Razón que lucha contra la oscuridad circundante).

Impossible seguir el fil: en aquell embús, amb les primeres gotes de suor, la Noche del Mundo no tenia res a veure amb la subjectivitat sinó amb la planificació racional de les obres públiques. No hi havia manera de pensar en la revolució kantiana amb un carril menys en una hora de trànsit intens. La Noche del Mundo, des d’un punt de vista racional, serveix per dur a terme les obres més empipadores. Però els il·luminats que les planifiquen són fills de la raó i estimen la llum solar.

Davant la impossibilitat de concentrar-me en lectures que la situació converteix en intricades, he optat per fullejar un altre llibre. Em decideixo per Bagdad en llamas, la selecció d’articles del bloc de Riverbend, una jove iraquiana que no necessita presentacions. Pensava que seria una lectura més fàcil perquè és la transcripció d’un bloc i, doncs, una forma fragmentària que no demana un seguiment lineal. Quan llegeixo “Es el calor... 48 ºC en las noches más frescas” caic, a més a més, en la il·lusió que encara tindré sort, perquè l’ambient calorós de l’autobús sembla un lloc adequat per ambientar la lectura. Però arribo a això que segueix:

¿Sabéis lo que realmente me molesta de escribir en internet, en chats o en message boards? La primera reacción (normalmente de los norteamericanos) es: «Estás mintiendo, no eres iraquí». ¿Por qué no soy iraquí? Bueno, porque, a) Tengo acceso a internet (los iraquíes no tienen internet), b) Sé cómo usar internet (lo iraquíes no saben lo que es un ordenador) y c) Los iraquíes no saben hablar inglés (debo ser Liberal). Todo esto no debería molestarme pero me molesta. Veo las tropas en las calles y pienso, «Entonces eso es lo que pensaban de nosotros antes de ocuparnos... Es posible que eso sea lo que piensan de nosotros ahora». ¿Cómo puede ser que nos vean como otro Afganistán?

Tot i que l’autobús tot just havia superat l’embús i arribàvem a una zona d’ombra que alleujava la calor, ja no he llegit més. Calia pensar sobre els prejudicis, sobre la banalitat del sentit comú que m’havia menat a identificar la calor amb l’estat d’ànim adequat per llegir Bagdad en llamas. Reservaria la nit, la simple nit de cada dia i no la Noche del Mundo, per tornar al llibre.

Premi lletra

Va ser un divendres de juny de 2005 quan Ester em va avisar que aquest bloc optava al Premi lletra entre els webs seleccionats pel jurat. Com que ja feia setmanes que s’havia iniciat la votació popular, estava convençut que no s’hi afegirien més candidats. Entre l’alegria i l’estupefacció, vaig estar a punt de patir la síndrome del bloqueig davant la pantalla en blanc. Cal tenir en compte que només feia uns pocs mesos que havia començat a mantenir el bloc i, doncs, em semblava excepcional que tinguessin en compte un bagatge tan minúscul. Per sort, sempre he tingut una gran habilitat per treure importància a les coses i de seguida em vaig convèncer que el gest del jurat obeïa més a la intenció d’encoratjar-me per continuar que no pas a la voluntat d’atorgar res. El primer pensament que vaig tenir quan em van convidar a participar en les jornades El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs va ser que es tractava d’una broma.

Enguany lletra presenta alhora tots els candidats, incloent-hi la selecció del jurat, i s’hi fa una sorprenent distinció entre “pàgines presentades a concurs” i “blocs presentats a concurs”. En qualsevol cas, es tracta d’una magnífica oportunitat per descobrir nous indrets de la xarxa.

ut pictura poesis

[Continuació de La màscara]

A "Vida de Joseph Roulin", a Señores y sirvientes, de Pierre Michon, Joseph Roulin, funcionari de correus, alcohòlic i republicà, comparteix taula a la taverna amb Vincent Van Gogh, geni de la pintura, pobre i il·luminat; assisteix a l’elaboració d’una obra que no entén, ocupa el lloc que milers de persones han volgut ocupar en alguna ocasió: acompanyar també a l’artista a la recerca d’un paisatge digne de la seva ambició, contemplar amb devoció com mesclava els colors i quina semblança hi havia entre el paisatge real i el quadre. Pierre Michon utilitza Joseph Roulin per escriure els cos mortal de Van Gogh. Copio què pensa Joseph Roulin quan rep la carta d’Adeline Ravoux on llegeix la mort Vincent Van Gogh:

«El señor Vincent se mató mientras estaba viviendo con nosotros.» Pero entonces no se acordó de la pintura, de la encarnación de una teoría, de esas pomposas pamplinas en las que, no obstante, creía de forma confusa, en las que todos creemos. Se acordó del acento que tenía un cliente, en la estación de Arlés una tarde junio, de los manteles blancos del restaurante Carrel, de unos aliolis, de cómo se reía Vincent cuando el cantaba La Marsellesa a los postres; se acordó de que, cuando el asunto de la oreja, a él, a Roulin, no lo habían dejado entrar, al principio, en la habitación del hospital, pero que a Agustine sí la habían dejado, y él, que estaba esperando en el pasillo, la havía visto salir llorando; se acordaba quizáde aquella frase de la carta que les escribió al señor Gogh: «Ayer, jueves, fue mi señora a verlo y él, al verla llegar, se tapó la cara.» Pues en esas cosas del arte, hay también pudores extremos de niños grandes pelirrojos.

Alguns dels fets que componen la llegenda del cos etern de Vincent Van Gogh, consagrada pels crítics i pel mercat de l’art, són presentats per Pierre Michon des del punt de vista de qui solament ha conviscut amb el cos mortal del geni, que no entén les grans teories que aplica sobre la tela. El tema de Cuerpos del rey recorre també les narracions de Señores y sirvientes: usar les eines de la ficció per espiar el moment en què el cos mortal, que menja i riu i es talla una orella i és pobre, engendra el cos etern que nosaltres hem rebut en magnífiques monografies amb reproduccions d’alta qualitat i exposicions i samarretes i tasses per prendre el cafè.

A “Quiero solazarme”, també a Señores y sirvientes, un vell pintor cortesà que s’ha creat la fama gràcies a intranscendents escenes plenes de rigoroses figures mitològiques i ociosos cortesans, dominador de l’ofici de pintor, ordena a Gilles, capellà de Nogent, que cremi la seva obra secreta: un infern de voluptuositat amb el qual havia volgut conjurar el fantasma de les dones que no se li havien ofert, centenars de quadres que expressen el seu turment carnal i secret. El pintor és Watteau i, amb l’ordre de suprimir la part més delatora de la seva obra, fabrica per a la posteritat el cos etern que ens ha pervingut. Pierre Michon, perquè és l’autor i pot fer-ho, inventa i crema una màscara més grandiosa a través de les paraules d’un capellà de poble, que també ha estat retratat per l’artista, en aquesta ocasió en forma de Pierrot. Un altre cop, algú que no entenia gaire d’art però que va conèixer el cos mortal d’un pintor que no podia ser un Van Gogh, perquè era ric, i vestia a la moda, i havia obtingut el reconeixement d’aristòcrates i acadèmics, encara que també havia d’amagar una insatisfacció abismal. Watteu, moribund, ja s'havia fet una màscara, i per això Pierre Michon escriu la destrucció de l’obra que hauria delatat el desig del cos, l’ànima en diria Gilles, per mantenir la imatge del pintor cortesà, la que finalment perdurarà. El cos etern, dinàstic, que el text entronitza i consagra, és, doncs, un simulacre.

La màscara

La idea dels dos cossos del rei procedeix de l’historiador Ernst H. Kantorowicz. M’ho explica un company a qui dec moltes lectures, i Pierre Michon aplica la distinció a la literatura, a Cuerpos del rey:

Sabido es que el rey tiene dos cuerpos: un cuerpo eterno, dinástico, que el texto entroniza y consagra, y al que arbitrariamente llamamos Shakespeare, Joyce, Beckett, o Bruno, Dante, Vico, Joyce, Beckett, pero se trata del mismo cuerpo inmortal ataviado con pasajeros andrajos; y hay otro cuerpo mortal, funcional, relativo, el andrajo, que se encamina a la carroña; que se llama, y nada más se llama, Dante y lleva un gorrito que le baja hacia la nariz chata; o nada más se llama Joyce, y entonces tiene anillos y mirada miope y pasmada; o nada más se llama Shakespeare, y es un rentista bonachón y robusto con gorguera isabelina.

La diferència és que la reialesa es justifica per designi diví i el cos etern entronitzat pel text és fruit de l’esforç individual, i del reconeixement obtingut com a recompensa, o com a condemna. Pierre Michon, fascinat, indaga en la relació entre la imatge de l’autor investit per la glòria literària i l’home ocult que escriu i treballa per atènyer o mantenir la consagració. Per exemple, Flaubert. A “Cara de palo”, Pierre Michon tria el moment en què ha enllestit la primera part de Madame Bovary per reflexionar sobre la màscara que Flaubert s’ha imposat com a home de lletres —el cos immortal— i com la cus deliberadament al rostre —al cos mortal— de l’artista que treballa obsessionat per l’Obra. El llegat flaubertià: la condemna d’aspirar a la laboriosa perfecció literària, l’obsessió malaltissa per l’estil.

Leo en el libro póstumo de Daniel Oster: «A veces acabamos por no entender en qué consiste el sistema literatura. ¿Qué es? ¿De qué habla? ¿A qué se refiere? ¿Quién le da al pico? ¿Qué demonios puede importarnos todo eso?»

De esta desesperada ristra de preguntas, de ese norte perdido, y quizás de la muerte de Daniel Oster, tiene la culpa Flaubert. No más textos elaborados y sutiles. Ahora precisamos el texto absoluto, la verdad en literatura, el texto que mata, la prosa perfecta, y todo ello proferido tras la careta de palo. La literatura necesaria, como necesarios son la muerte, el trabajo, las lágrimas. ¿Con qué derecho nos obligan a algo así? No trabajaremos nunca. No escribiremos. Ya no sabemos llorar. Lo de morir, lo aceptamos de buen grado.

Poètiques

Des de fa uns mesos, Hermeneia allotja Intermínims de Ramon Dachs, primera obra literària en català que es va aventurar per l’hipertext. Per celebrar els deu anys de l’esdeveniment, Hermeneia ha organitzat també una l’exposició virtual Ramon Dachs: poètiques no linials [1996-2006] sobre la seva trajectòria. Dels juejus de la Xina Tang a l’escriptura fractal, passant per la poesia àrab o les matemàtiques: tradició i modernitat per interrogar-se sobre els límits de la poesia.

Els tres devedés que recullen l’antologia de les quatre edicions de Proposta: festival internacional de poesies + polipoesies són desconcertants. Poesia fonètica en alemany sense subtítols, per exemple. Potser perquè és fonètica, malgrat els mots, hom considera que no cal facilitar-ne una mínima intel·ligibilitat. Poesia plàstica visual culinària. Algunes coses incomprensibles, doncs, que assagen possibilitats, que també assenyalen límits, que no demanen un desxiframent mot a mot sinó que s’inscriuen en una forma que els conté i, d’alguna manera, els explica. Què és la poesia? De vegades és més interessant la cara que fan alguns assistents que la performance. Però seria injust negar el valor d’un cicle que va reunir molts riscos i alguns encerts memorables.

La primera vegada que vaig escoltar Enric Casasses, poeta modernista, acompanyat de Pascal Comelade & Co. va ser precisament a la Proposta 2002. Llavors ja interpretaven molts dels poemes que recull el cedé La manera més salvatge. Si el cedé té una producció molt més acurada, al devedé es pot gaudir de l’actuació: la música —amb tot d’instruments insospitats— al servei de la veu que diu el vers i, a més a més, el gest i l’escena. Se suposa que UH! hauria de trobar-se al web transports ciberians, però com que passen olimpicament no hi és. Encara. O potser mai.

Grans poetes que no saben recitar però reciten, poetes tan intel·ligibles que no entenc perquè escriuen, poetes foscos que a l’escenari il·luminen el poema, poetes dolents que amb la veu enlairen els versos, poetes gairebé secrets que saben dir l’emoció subtil, poetes solipsistes que es masturben en vers i en públic... La Setmana de la poesia d’enguany demostra que la dificultat de conèixer la complicada orografia de la poesia, entre les poètiques del tedi i les de l’exaltació, val la pena.

El preludi

El projecte irreverent que tenia al cap quan vaig anunciar la Gran Proposta per a Frankfurt 2007 s’ha anat refredant a poc a poc com més importància anava adquirint l’esdeveniment. Massa expectatives i, doncs, massa frustració en joc i, doncs, més transcendència i, doncs, menys divertit tot plegat. Perquè la Fira del Llibre és, sobretot, un mercat de drets d’edició; d’acord que es tracta del més important del món, però trobo es parla massa de literatura i de projecció internacional quan, de fet, això d’invocar la deessa Cultura, com sempre, és un simulacre per dignificar les transaccions comercials.

Les recents declaracions d’Emilio Manzano, quan afirmava que la Fira de Frankfurt no és la prioritat de l’Institut Ramon Llull, m’han semblat molt oportunes. Escolto IndiCat, el programa dirigit per Jordi Cervera, i s'hi comenten les declaracions de Martin Suter a propòsit de Frankfurt que Eva Piquer havia recollit a l’Avui:

El novel·lista, que fins ahir no sabia res de la presència catalana a Frankfurt el 2007, parla amb coneixement de causa: "El 1998 el país convidat a la fira va ser Suïssa, i des d'aleshores la projecció internacional de la literatura suïssa no ha canviat gaire, de fet ara diuen que està passant per una crisi".

Sembla com si, entre els retrets perquè encara no s’han pres les decisions espectaculars que molts esperen i un cert triomfalisme improvisat, s’obrís pas, a poc a poc, una percepció més mesurada de la situació.

M’assabento al mateix programa que alguns editors alemanys han visitat can Herralde amb la intenció d’informar-se sobre possibles traduccions. I és que les notícies importants de debò passen desapercebudes entre els preparatius de l’espectacle. M’hauria agradat saber si han visitat altres editorials i agents literaris, quines editorials representaven, quins llibres s’han endut per examinar-ne l’interès, quines cites s’han concertat per més endavant, etc. D’acord que cal muntar exposicions sobre la història de llengua i explicar la situació de la literatura catalana i invertir diners en propaganda, però hi ha una part de Frankfurt 2007 que és vital i que no apareix ni apareixerà mai reflectida als pressupostos de la Conselleria de Cultura: com s’aprofita la xarxa de complicitats entre editors i agents literaris de diversos països, que ja existeix, i es mira d’ampliar per difondre la literatura catalana. No es tracta d’intervenir des de les institucions sinó de propiciar situacions que alimentin aquesta xarxa. Frankfurt 2006, en aquest sentit, serà el lloc on es decidirà l’èxit de Frankfurt 2007, que es mesurarà en contractes i llibres editats i no en espectacles.

Tinta blava

Hi ha poques imatges de Saint Maurice-lés-Allier a Google. Deixeu-me, doncs, imaginar que és un llogarret de l’Auvèrnia envoltat de tota la sumptuositat del verd perquè hi passegin l'editor Llibert Tarragó i els traductors Bernard Lesfargues i Maria Bohigas. El teclat em dóna autoritat per reunir-los als afores i per acostar-m’hi i escoltar com parlen dels darrers detalls de Gloire incertaine de Joan Sales, que sortirà publicat per l’editorial Tinta Blava a la tardor de 2006. Gosaré dir que escolto un accent català afrancesat amb tons occitans i una alegria perquè l’aventura editorial va bé i és primavera. Llibert Tarragó torna a evocar la biblioteca clandestina que son pare, Joan Tarragó, republicà exiliat, va reunir Mauthausen i el nom de Pierre Benielli, d’origen cors, que gràcies al lletraferit valent hi va poder llegir La cartoixa de Parma en italià, i ho sabem perquè va sobreviure i ho va poder explicar en una conversa feta d’enyors i d’esperances, i afegeixo que la timidesa m’impedeix trobar-li un lloc i una data.

Ara anem a París, alguns anys abans de la passejada per l'Auvèrnia. Som a davant de la llibreria La Hune. No ens cal saber ni el mes ni quin temps fa i m’estalvio de descriure l’entorn urbà perquè intento imaginar l’orgull de veure uns llibres a la vitrina, i quines emocions acompanyen a Llibert Tarragó junt amb aquest orgull que corona l’esforç de crear una editorial, Tinta Blava, dedicada a publicar autors catalans en francès. Faré que dos colors predominin en aquesta escena: trio el groc de la col·lecció polar amb Petit à petit l’oiseau fait son nid de Jaume Fuster i el vermell de la col·lecció roman amb Le saut de l’ombre de Mercè Ibarz. Com que avui em sento capaç de grans proeses amb el teclat, intervindré en l’escena i li mostraré la sorpresa de veure aquests llibres en un lloc que visitaré per primer cop alguns anys després. A la resposta amable de Llibert Tarragó s'hi esmenta el nom de Mercè Rodoreda i el títol La place du diamant que ell va llegir a l’edició de Gallimard, em parla de la reunió càlida amb Henry Dougier i Oriol Castanys a una taverna basca del Born i del títol Pierre d´éboulis de Maria Barbal que va decidir traduir en aquella ocasió, també hi ha paraules per als suggeriments de Jaume Vallcorba i la col·laboració de l’Institut Ramon Llull i anècdotes i detalls que ens fan passar una bona estona.

Res no m’impedeix ara traslladar-me al futur. Com que no sé on es presentarà Gloire incertaine, em permeto envoltar Llibert Tarragó de lectors, traductors, autors, editors i llibreters a la fira de Frankfurt d’enguany, en un stand destinat, a més a més, a reconèixer la feina de les editorials que treballen per difondre les lletres catalanes a l’estranger. Per a aquesta escena trio que predomini el color vermell; entre les felicitacions sinceres i les paraules protocol·làries que cal escriure quan parlem d’actes oficials que tenen a veure amb els llibres, trio, doncs, el color d'aquest títol que moltes llibreries catalanes i franceses oferiran des de les vitrines a la tardor de 2006.

La força de la gravetat

Som un cos fràgil. Francesc Serés ens recorda a La força de la gravetat que som extremadament vulnerables. Els nens són fràgils davant la violència, sovint indiferent, dels adults a “El Preu” o “Les abelles”. També a “Les banderes”, on el vigilant d’unes instal·lacions portuàries persegueix entre la quadrícula perfecta d’enormes contenidors de metall un nen intrús perquè no prengui mal: “Si un nen passés per aquí dins l’aixafarien i no se n’adonarien, segur, els toros van tan de pressa, acceleren fort, els costa frenar i no sempre poden veure el que tenen davant. La càrrega tot ho tapa”. La fragilitat dels adults pot revelar-se per una simple distracció a la fàbrica, com a “La torna”, o pot amagar-se per l’odi barrejat amb un foc que crema el bosc. Entre la infantesa i l’edat adulta, trobem l’adolescent que ha de decidir el seu futur, ni més ni menys, i un cos sobre una bicicleta a la baixada veloç d’una cursa és molt fràgil. També hi ha la malaltia i les formes diverses d’estimar que menen a tenir cura dels altres: “El do”, “El metge” o “L’amort”. També hi ha el cos fràgil d’un esparver a “La gran esperança blanca”. I la vellesa.

Els personatges volen entendre alguna cosa de la fatalitat. Es demanen reiteradament el perquè de les coses i les mateixes frases retornen un cop rere l’altre amb variacions i fan una música que topa amb el mur de sentit que cap explicació no pot traspassar. La repetició amb variacions adquireix sovint una força narrativa colpidora: Francesc Serés fa avançar l’acció lentament; avança i torna enrere, dosifica la informació perquè el lector participi de la incertesa. En ocasions grinyola aquesta demora, però gairebé sempre aconsegueix restituir la complexitat de pensaments i d’emocions de la vida. Una precisió i una contenció admirables.

El consol és acceptar el fets i mirar d’adaptar-s’hi amb la xarxa de complicitats i silencis que els envolten. No hi ha herois. Un accident, una violació, una malaltia, un suïcidi, una baralla, un assassinat... només tenen sentit dins de la narració que els personatges basteixen com a consol. Si és que no cal deixar-los fora perquè la narració mantingui el sentit. No tenim un cos: som un cos, i els records es tanquen igual que una ferida, encara que deixin alguna marca indeleble sobre la pell. I com una ferida, també poden infectar-se o tornar-se a obrir.

Cito de “L’amort”:

Avui, tot el que em va passar durant aquell temps em sembla fins i tot inimaginable, estrany i violent, però mentre ho vivíem semblava que era l’únic que podia passar, que tot el que succeïa només podia succeir així.

I més avall:

Encara avui tot plegat se’m presenta confús, estrany, d’una qualitat quasi irreal. Els significats i les conseqüències de cadascuna de les accions fugien de la lògica en què havíem crescut i havíem viscut, i el més curiós és que no ens sorprenia que ni hi hagués obstacles per a res perquè en aquell moment no hi havia res que no fos possible, tot girava al voltant dels darrers mesos d vida d’en Miquel (...).

Som un cos fràgil que pensa.

Parmènides

Llarg cap de setmana arcaic: immersions ocasionals fins als orígens de la filosofia a la recerca de notícies sobre Parmènides. No resulta difícil trobar una traducció al català del poema on Parmènides desplega el nucli dur de la seva filosofia. En un fragment que he pres de Filoxarxa, la deessa parla:

4. Doncs bé, parlaré. Tu escolta’m i escolta les meves paraules, que t’ensenyaran quins són els dos únics camins d’investigació que es poden concebre. L’un, que l’ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L’altre, que l’ésser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és un estreta senda, en el que res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules. La resta del poema és l’exposició de les conseqüències d’aquesta afirmació.

De la xarxa, inevitablement, als llibres, i a l'inrevés: Plató va voler apropiar-se del presocràtic al diàleg que ens ha arribat amb el títol, precisament, de Parmènides. Com és costum en Plató, hi ha llargs fragments en què la paraula diàleg no és gens adequada. Al llarg de tota la part en què Parmènides exposa les seves idees, un jove Aristòtil es limita a participar en el monòleg amb breus intervencions com “segurament”, “això sembla”, “indubtablement”, “és pura veritat”, etc.

Jean Bollack parlarà sobre Parmènides demà dimarts a la tarda a l’Institut d’Estudis Catalans. Sense ànim de discutir aquí l’interès que pugui suscitar Parmènides actualment, sens dubte la lectura de Jean Bollack serà interessant. Probablement penetrarà a través de les diverses capes d’interpretacions que ha patit al llarg dels segles per intentar restituir el sentit del llegat de Parmènides. És a dir, intentarà lliurar-nos-en la radicalitat originària.

El cicle de conferències Jean Bollack a Catalunya, organitzat pel KrTU, s’iniciarà, però, unes hores abans; demà al matí, amb Poesia contra poesia, que comptarà amb la intervenció d’Arnau Pons, col·laborador i traductor de Jean Bollack, i a qui cal agrair la difusió de l’hermèutica crítica a casa nostra. Aquí teniu en pdf les dades sobre el cicle

Si tot va bé, divendres dia 5 hauria d’arribar a les llibreries l’última novel·la de César Aira: Parménides. El Cultural ens n’ofereix el començament. Suposo que a partir de divendres, aquest enllaç no funcionarà i caldrà buscar-lo a l’arxiu històric de la revista. Però a partir de divendres també hi haurà la possibilitat d’anar a una llibreria, agafar un exemplar de Parménides, seure i tastar les primeres pàgines. Estic impacient per esbrinar què ha fet César Aira amb coses com aquesta:

8. No ens queda més que un camí que recórrer: l’ésser és. I hi ha molts senyals que l’ésser és increat, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l’instant present, un, continu. Perquè, quin origen pots buscar-li? Com i d’on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir tard o d’hora, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut.

[He pres la fotografia a la instal·lació que Jordi Boldú ha muntat a la sala d'exposicions de Caja Madrid, a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Me la vaig trobar tot passejant, com també m'he trobat Parmènides passejant entre lletres, als llibres i a internet.]