Fer tard

Por eso se dice que el conocimiento supremo es aquel que llega demasiado tarde, cuando ya no nos sirve. Ése, que ha sobrevivido a nuestras obras, es el fruto extremo y más precioso de nuestra vida, y, sin embargo, de algún modo ya no nos concierne, como la geografía de un país que estamos a punto de dejar.

Estava temptat de resumir «Creación y salvación», el primer assaig de Desnudez, de Giorgio Agamben, publicat per Anagrama, però la bellesa de l’argumentació no es mereix una simplificació ruda. Recullo aquestes paraules de la conclusió perquè sintonitzen d’alguna manera amb unes altres, tan diferents que gairebé podríem qualificar-les de rivals, si no d’enemigues, d’Ernesto Castro a Contra la postmodernidad, un pamflet lúcid i necessari:

Tengan cuidado, Franz Kafka ya advirtió que el príncipe siempre llega con retraso: «El Mesías vendrá solamente un día después de su advenimiento. No vendrá el día del Juicio Final, sino al día siguiente» 

Podria dir que Ernesto Castro planteja que la crisi actual invalida la constel·lació d’idees que sol aixoplugar-se sota la denominació comuna de postmodernitat i que té com a tret predominant l’assetjament al joc del llenguatge i l’oblit de la injustícia inherent a les formes de producció, i que hauria fet possible la tercera via acomplexada que accepta els dogmes de l’oracle economicista global, però evitaré el resum: val la pena llegir-lo. 

Cito la cita de Kafka perquè hi trobo una estranyesa difícil d’explicar: d’una banda, hi ha la paradoxa que l’autor recorri a una cita d’autoritat literària per apuntalar un argument contra una determinada visió de les masses —una estratègia amb regust postmodernista; d’una altra banda, que el Messies —que el context on és citat permet equiparar al líder— sempre fa tard. 

Aquesta darrera idea té alguna cosa a veure amb el fragment de Giorgio Agamben —el coneixement suprem, que també fa tard—, però no sé ben bé què. Quan em documentava per a aquest apunt, vaig trobar una possible explicació a Posmodernismo para principiantes, on Richard Appiganesi resumeix molt bé una idea marxista fonamental: 

El marxismo estableció una diferencia estructural entre las instituciones tradicionales o culturales de una sociedad y sus fuerzas productivas económicas. El progreso rápido tiene lugar en la infraestructura, la esfera económica de actividades productivas que sostiene pero también subvierte la superestructura, la esfera social de la ideología que incluye la religión, el arte, la política, la ley y todas las actitudes tradicionales. La superestructura evoluciona a un ritmo más lento y es más resistente al cambio que la infraestructura económica, especialmente en la moderna era industrial del capitalismo avanzado. 

La superestructura, doncs, també fa tard, com el coneixement suprem, com el líder o Messies. I persisteix encara quan la infraestructura ja ha fet un pas endavant. Com l’habitus de Pierre Bourdieu, que es pot mantenir fins i tot quan han desaparegut les condicions que el van fer possible.

El fil és fràgil, ho sé, i no sé si mena enlloc. Ernesto Castro cita dos títols que apareixeran properament: Por qué Marx tenía razón, de Terry Eagleton, i Primero como tragedia, luego como farsa de Zizek. Seguiré per aquí, a veure si en trec res de tot plegat, encara que sigui tard.

Abans d’acabar, però, no voldria abandonar les últimes paraules de l’últim paràgraf de «Creación y salvación»:

Es —al menos hasta que los hombres no hayan aprendido a hacer de él la más bella fiesta, su sábado eterno— un asunto personal, que debe realizarse deprisa y a escondidas. Y nos deja con la extraña sensación de haber comprendido por fin el sentido de ambas obras y de su inexplicable división, y de no tener, entonces, nada más que decir.

La Setmana del Llibre en Català

Malgrat que la crisi ha empès moltes editorials a avançar les novetats de tardor i crear, així, un miratge de rentrée a la francesa, el setembre és el mes de la tornada a l’escola, de l’estalvi després de les vacances, i no estic segur que sigui la millor època per celebrar La Setmana del Llibre en Català, tot i que el Parc de la Ciutadella rep una afluència extraordinària de persones durant un parell de dies, amb motiu de la Diada Nacional. 

El millor reclam de l’edició d’enguany és una nova reinvenció de l’esdeveniment. Una Ciutat de la Lectura feta amb parades de fusta noves de trinca, gestionada per llibreries, editorials i entitats, amb activitats per a tota mena de lectors de totes les edats, i que s’adiu més amb el nou entorn que l’envelat tradicional, el qual semblava una condició irrenunciable dels organitzadors. El preu que s’ha pagat és molt alt: el llibre més antic, els títols que malgrat tot encara perduren als catàlegs de les editorials, i que era el tret que més em seduïa, no gaudeix del protagonisme que distingia La Setmana d’altres celebracions. A més a més, la recta final coincideix aquest cap de setmana amb la inauguració de la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern. Com a contrapartida, els participants, tant si hi tenen una parada com si organitzen alguna activitat, s’han implicat molt en la difusió de La Setmana: cal esperar a les xifres oficials de visitants, però sospito que deuen haver augmentat força. 

Tot plegat té l’aire d’un naixement. Com si la nova Setmana del Llibre en Català fos un nadó que aviat veurem créixer amb més llibreries, més editorials i més entitats relacionades amb el món del llibre i de la lectura i que hi huarà més presència d’arreu de les terres de parla catalana i Barcelona exercirà de capital de la llengua, sense complexos, vist que hi ha qui no n’ha tingut mai a l’hora de capgirar conflictes i presentar els agressors com a víctimes.    

Maximiliano Barrientos, notes

Pensava en els llibres de Maximiliano Barrientos a la piscina, tot just quan començava a nedar i el benestar aquàtic m’encomanava un entusiasme, una eufòria, que s’assemblava molt a la satisfacció de llegir Hoteles i Fotos tuyas cuando empiezas a envejecer.

Cierro los ojos bajo el gua y pienso que soy un pez y que estoy en la pecera de un niño. Soy un pez que no sabe que vive en una pecera sino en un río o en un lago, un pez que nunca descubrirá que vive engañado. Emerjo, mamá tiene gafas oscuras. Se broncea despacio.

Soy un pez, digo.

No responde. Es una tarde soleada y otras personas se acercan y yo deseo que no lo hagan, yo deseo que el tiempo se detenga. Nado, me alejo.

Però anem a l’estudi on Maximiliano Barrientos reescriu, on sacrifica una frase bella a favor del sentit, on dubta i troba, on perd i guanya. On edita la pel·lícula de la seva obra. Restarem davant la porta i ho imaginarem tot. 

Capturar la intimitat, el gest i el pensament que només la ficció pot desvelar fidelment. 

Deixar-ho tot: família, barri, feina, amics i totes les coses que defineixen la identitat. Fugir de la identitat, esborrar-la i viure en llocs transitoris: hotels i carreters. Començar de nou cada dia. Hotels em recorda a Mariana Dimópulos, a Cada despedida: Els enllocs. La protagonista també rebutjava la identitat com si fos una presó. I aquest rebuig també és un trànsit. I el retorn com una estupefacció. 

Adolescents amb un nostàlgia prematura de la joventut. El narrador no s’amaga. Diu:

Están en esa edad en la que el recuerdo del colegio se vuelve vago, las imágenes que debieron estar para siempre se vuelven borrosas y se las ayuda con la imaginación, aumentando detalles o eliminándolos. Editan la vida, la adaptan a sus propias conveniencias, la asemejan a ésa que siempre quisieron tener y no pudieron.

Llegir Fotos tuyas cuando empiezas a envejecer el 16 de setembre de 2021. Imaginar com l’hauria llegit el 16 de setembre de 2001.

Repetir l’operació amb Hoteles.  

Analepsi, prolepsi, veu narrativa, focalització: fer-ne un etcètera, escriure’l en un paper i llançar-lo a la piscina. Seure i contemplar com es desfà.

Astronomia, guerra i evolució

Agraeixo a VilaWeb que m'hagin convidat 
a dir la meva sobre l'obertura d'amazon.es 
amb Desembarcament d'Amazon, l'impacte d'un meteorit,
que reprodueixo aquí. 

Després de llegir la gran quantitat d’articles més o menys informats que han aparegut els darrers dies, més que el desembarcament d’un hipermercat, sembla que l’arribada d’Amazon hagi de ser com impacte d’un meteorit: caldrà veure, però, què en quedarà quan penetri en la nostra atmosfera particular. Hi ha una abassegadora unanimitat a l’hora de preveure que serà com l’extinció dels dinosaures, sense tenir en compte que això no són els EUA, que aquí no hi ha una tradició de compra per catàleg i pagament amb targeta de crèdit tan estesa, i que a França i Alemanya, on també hi ha preu únic del llibre i també hi ha una xarxa de llibreries independents comprable amb Catalunya, no sembla que el cràter provocat per Amazon n’hagi modificat gaire l’orografia; és a dir: els hàbits de compra de la població amb accés a internet. D’entrada, però, ja s’han estalviat un calerons en publicitat.

No sabem quina serà l’estratègia d’Amazon a l’hora d’aconseguir la quota de mercat necessària per establir-se entre nosaltres i créixer. El punt de partida, la compra de BuyVip, ja indica que el llibre serà una més de les línies de negoci de l’empresa nord-americana i que molt probablement la comunicació i el màrqueting s’adrecin a les persones que ja compren per internet i que paguen amb tarja de crèdit. Els seus rivals serien, doncs la FNAC, El Corte Inglés, la Casa del Libro o Abacus. Als EUA han tancat moltes llibreries a causa de la guerra entre gegants protagonitzada per Amazon, la difunta Borders o Barnes and Noble; un ‘efecte col·lateral’ que a casa nostra es reproduiria a una escala més modesta. Però també és veritat que a les grans ciutats dels EUA s’està produint un creixement de les llibreries independents de proximitat, perquè han sabut recuperar i conrear la terra cremada que han deixat els exèrcits de gegants al seu pas.

Una altra qüestió és la del llibre electrònic. Gairebé tothom explica que el preu de l’aparell es compensa perquè es descarreguen molts llibres gratis. Com que fins fa poc no n'hi havia gaire oferta, alguns fabricants de dispositius de lectura animaven més o menys explícitament els seus clients a gaudir del gratis total, de manera que aquesta pràctica s’ha establert com a normal. Això vol dir que el mercat és petit, i no sé si els amants de la gratuïtat sentiran gaire atracció per un Kindle amb un format i un control anticòpia propis, i que té menys oferta ‘lliure’ o ‘alliberada’ que els altres formats. I menys encara quan les formes d’accedir a l’edició digital s’ampliaran amb l’arribada d’altres meterorits que ja es poden contemplar a simple vista, sense l’ajuda del telescopi.

Hi ha molts interrogants, alguns raonables, d'altres exageradament alarmants. L’única certesa és que fa molt de temps que sabem que Amazon arribaria amb tota la seva oferta i eficàcia. Però molt més que la presumpta amenaça d’Amazon, ha estat la crisi que ens ha obligat a millorar a l’hora de gestionar les llibreries i millorar els nostres serveis. I més ara que, amb les retallades, molts clients més hauran de vigilar la despesa i compraran menys llibres. I no som dinosaures, som més aviat petits mamífers amb una gran capacitat d’adaptació; estimem els llibres i justament per això sabrem mantenir, i qui sap si l’augmentarem, la complicitat dels lectors.

És la guerra!

¿Desembarcarà finalment Amazon el dia 15 de setembre? ¿Serà el llibre una part rellevant del seu negoci? ¿Estem preparats per competir amb l’eficiència demostrada de l’hipermercat nord-americà? ¿Servirà perquè molts consumidors deixin de desconfiar del pagament amb targeta de crèdit a internet? ¿Serà decisiu per modificar el mapa de llibreries de Catalunya? ¿A qui perjudicarà més —si és que perjudica prou—, als altres hipermercats o a les llibreries independents? ¿Estimularà, si és un èxit, la simplificació de la selva de la distribució?

¿La implantació, a més a més, de Kobo, Apple, Google Books i d’altres, servirà perquè la gent ompli els seus dispositius electrònics de lectura pagant els llibres? ¿Aconseguiran que augmenti el nombre de lectors de llibres electrònics o es repartiran les engrunes d’un mercat minúscul? ¿Vindran amb un exèrcit d’advocats i d’informàtics per tancar les webs amb llibres gratis o muntaran un lobby per endurir la legislació? ¿Augmentarà finalment l’oferta de llibres electrònics? ¿Baixaran els preus? ¿Oferirà tothom més o menys els mateixos títols o hi haurà contractes d’exclusivitat? ¿Assistirem a una guerra publicitària i de posicionament entre gegants?

¿Comprar llibres es posarà de moda?

Plantes d'interior

A propòsit de Defensa pròpia, vaig suggerir fa uns anys que el tema dels contes tindria a veure amb la fricció entre els motlles que els personatges aspiren a fer-se a mida i els diferents motlles que el món els té preparats. «Una vida exemplar», el primer conte de Plantes d’interior, s’emmotlla molt bé dins d’aquesta hipòtesi. Sospitosament bé. Exageradament bé, fins i tot. Com si Borja Bagunyà practiqués una mena d’autoparòdia abans d’entrar en una variació del tema que uneix la resta de narracions i que ara tindria a veure amb l’aclimatació, amb l’adaptació a l’entorn, tal com suggereix el títol del llibre.

«La perspectiva adequada» és un bon títol per a un conte —el segon, de fet— i també podria encapçalar un hipotètic estudi sobre un procediment que trobem en els millors contes del llibre: el joc amb el punt de vista. Sovint es produeix una distorsió que fa dubtar on és i qui és el narrador, fet que subratlla l’angoixa de determinades situacions, fins i tot les que semblen més banals. Aquest procediment és inseparable d’un estil minuciós, ple de detalls, abundant i hipnòtic que conflueix amb el gust per l’ambigüitat i la indeterminació en un lloc on el joc amb el punt de vista se submergeix i emergeix per obligar-me a aturar-me i fer enrere i rellegir les línies precedents i mirar de resoldre un enigma que, per sort, mai no es resol del tot.

Els dos primers contes són una mena d’aperitiu. Si algú s’ha desanimat llegint-los, li recomanaré que continuï, que «Deu ser la festa més gran a la qual has assistit mai» és el més hipnòtic de tots els contes de Plantes d’interior, que hi ha poderoses miniatures com «Sempre, en algun moment del dia», que hi ha ironia i sarcasme, costumisme crític, tendresa i fúria, i moltes coses més que Pandémica explica millor que jo.

L'home del calendari, reloaded

Sembla ser que hi ha qui opina que la tirada fantàstica i el final obert dels contes de Carles Bellver són la causa d’una indefinició i d’una ambigüitat que afavoreixen la suspensió del judici, amb el perill de caure en el divorci de la realitat. Estan segurs que és un estil que no agradarà a tothom, amb una certa tendència a la fragmentarietat, a la dispersió: els relats s’estiren i es bifurquen, tot sovint intercalant-hi digressions sobre temes que hi tenen una relació com a molt tangencial, o no cap. No sé si arribarien, com afirmen, a l’extrem de desconcertar els lectors fins al punt que contribueixin a allunyar el gran públic de la literatura, tancada per culpa de l’autor i el seu esteticisme en una torre d’ivori postmoderna, en un joc de miralls que es reflectirien recíprocament ad infinitum. 

També hi ha qui opina que aital judici adjudica una responsabilitat excessiva a l’autor de La vida canina, qui només sembla capaç d’escriure allò que li surt del bolígraf, i que en tot cas es tractaria d’un deteriorament general de la realitat. Que de fet només li surtin miralls, quimeres o malsons requeriria segurament una tanda de psicoanàlisi, però no es pot dir que sigui culpa seva. El material amb què treballa seria ben real: fets quotidians, coses que ha vist o que li han esdevingut directament a ell. Si al capdavall resulta que tot plegat es torç, potser és perquè no copsa el sentit de les coses igual que tothom.

La meva opinió és que, havent arribat més enllà de la pàgina 53, em calia dir que m’ho estic passant molt bé amb L’home del calendari i que, amb permís, torno a la meva butaca per llegir una estona més. 

L’any de la plaga, eucalyptus gengiskhanensis, Marc Pastor

Segurament has arribat fins aquí perquè cercaves informació sobre l’eucalyptus gengiskhanensis. Després de la Restauració d’Internet, han desaparegut totes les referències històriques a aquesta planta i la comunitat científica internacional ha conclòs que es tracta d’un mite. De fet, l’únic document que en parlava era l’antiga epopeia coneguda com L’any de la plaga, obra d’un autor col·lectiu, i probablement cec i amb barba, que encara convenim a anomenar Marc Pastor. Ens consta que hi havia entrevistes i crítiques molt rellevants sobre aquesta important obra perduda, però malauradament només es conserva el comentari que reproduïm a continuació, força vague i que, a més a més, ni tan sols esmenta l’eucaliptus.  

Hi ha llibres que influeixen directament en la meva percepció de les coses. L’exemple més clar que se m’acut ara mateix és Cosmòpolis de Don DeLillo, que amb el seu joc amb la relació entre temps i espai aconseguia mantenir, cada cop de tancava el llibre, una rara projecció sobre el meu entorn, tant si era al tren com al meu estudi, i llavors els llibres, els viatgers, l’ordinador, la megafonia, la butaca i totes les coses que m’envoltaven rebien com un tel d’escreix de realitat provocat per la ficció. L’any de la plaga, de Marc Pastor, és un d’aquests llibres.

Imaginem una habitació tancada, amb els teus llibres preferits i el telèfon mòbil, passant per l’ordinador, la televisió i un etcètera que pots omplir —sí, tu— amb els ginys que vulguis. De moment, dorms. Al costat hi ha una habitació idèntica amb exactament les mateixes coses, on dorm també una rèplica exacta de tu que posseeix els mateixos records que tenies abans de dormir. Imagineu que us despertem alhora. Estic convençut que des del primer minut els actes de cadascun dels teus tu —que des del nostre punt de vista privilegiat serien més aviat dos originals indiscernibles— divergirien, i que la suma de divergències els distanciaria. És a dir, que des del primer instant després de despertar —o abans i tot— ja serien dues consciències diferents.

Ara aquest exemple no em sembla gaire encertat, però el deixo com a mostra de les perplexitats i paradoxes que m’han acompanyat durant i després de la lectura de L’any de la plaga. El tema de la novel·la giraria a l’entorn de quina cosa sigui la identitat, no tant des de la reflexió introspectiva sobre el jo i rodalies com sobre la percepció que tenim dels altres. Víctor Negro, un antiheroi que ha desenvolupat una desconfiança radical contra la resta del món, haurà d’aprendre a captar la consciència dels altres si vol sobreviure a una plaga inexorable contra la qual no sembla haver-hi remei. I no és gens fàcil.

L’estratègia de Marc Pastor és molt elegant i eficaç i seductora: l’imaginari de Víctor Negro, poblat per llibres, pel·lícules, sèries de televisió i cançons, permet introduir amb versemblança tot de referències al voltant de la idea de l’altre, del doble, de la identitat, de la percepció, amb una obra fonamental com a base: Els lladres de cossos, de Jack Finney. L'experiència cultural esdevindrà la principal eina de supervivència: ja sabem que els veïns poden ser extraterrestres, espies soviètics, assassins en sèrie o científics bojos sota l’aparença de gent encantadora, de gent normal.

Potser el cim de la novel·la sigui l’interrogatori que la Irene —l'anterior xicota del protagonista— descarrega contra la Dolors —la candidata a substituir-la— i que a prop del desenllaç esdevé retrospectivament essencial per al tema. La Irene del final —m’estic mossegant les tecles per no cometre un spoiling involuntari— adquireix una dimensió tràgica inesperada gràcies a un gir argumental memorable.

El fragment que segueix és considerat espuri per molts estudiosos.

He vist coses que no us creuríeu. Helicòpters en flames més enllà de la Diagonal. He vist fogueres brillar en la foscor prop del barri del Carmel. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja, si no llegiu L’any de la plaga.

I després, respira profundament i vés a dormir. L'endemà et trobaràs millor. Seràs millor.

Canviar la història

Sabíem que sí, que era l’alosa, i no el rossinyol. Sabia que la fatalitat avançava fins a la mort. Però malgrat tot, desitjava que arribés l’avís de fra Llorenç —que no, que Julieta no estava morta de debò—, que Romeo no es trobés mai amb Baltasar, que el desenllaç escrit fa segles canviés per algun miracle, que la màquina assassina de Shakespeare s’espatllés amb un final menys inexorable, més edulcorat, més feliç. Sé que tornaré a veure Romeo i Julieta i sé que tornaré a desitjar que el nen aviciat de cal Montesco se salvi, que Fra Llorenç s’empesqui una solució més assenyada, que Julieta no enfonsi el punyal en el seu cor. 

Potser Enki Bilal sentia alguna cosa semblant quan dibuixava Julia & Roem. En un lloc apocalíptic que és la suma de molts llocs, en un planeta desorientat per catàstrofes naturals que trastoquen l’oposició entre cel i terra i, per tant, un enlloc que podria ser qualsevol lloc en qualsevol moment, la història de Romeo i Julieta es repeteix. El gran Enki Bilal mostra els seus paisatges més inhòspits, amb un ús del color dur i extrem, opressiu, reforçat amb el minimalisme metàl·lic de la vinyeta, i focalitza l’acció en un capellà pluriconfessional, Lawrence, que pensarà com fra Llorenç, però que troba la mil·lèsima de segon necessària per canviar la història. Julia desperta i sap que Roem dorm. Un cotxe, una carretera i la nit que els acull.

Una espia a la casa de l'amor

Hauria de saber trobar la manera de parlar sobre la repetició amb variacions en la narrativa. Algun dia sabré relacionar Cinc nits de febrer amb l’obra de Mario Bellatin, per exemple, i entre l’un i l’altre hi haurà coses de César Aira, de Biel Mesquida, de Quim Monzó, dels inevitables francesos i d’altres que ara mateix no recordo però que sospito que emergirien entre línia i línia, si mai m’hi poso.

Caldrà incloure Una espia a la casa de l’amor amb prou subtilitat per no matar el final sublim d’aquesta novel·la, perquè poques vegades la repetició és realment rellevant, realment aporta alguna cosa diferent i valuosa a la narració, i poques vegades m’ha deixat tan meravellat com ho ha sabut fer Anaïs Nin. Però avui toca fer la maleta, fa dies que tinc el cap ocupat pel viatge, i res millor que les paraules sàvies de Ferran Ràfols Gesa, el traductor, per saber més de l’estil, i un reportatge de Montse Serra a Vilaweb Lletres per saber com s’ha gestat el llibre.

Are you nobody, too?

Pensar en los otros, de Ted Cohen, aspira a pensar la metàfora des d’un punt de vista nou per a mi. El tema giraria al voltant d’una hipòtesi fascinant: que la capacitat d'accedir a la metàfora té a veure amb la capacitat per comprendre l’alteritat —per sentir empatia, com se sol dir ara— i que, de fet, es tracta d’una habilitat que emprem en situacions quotidianes i que defineix el tarannà de cadascú. El procediment de l’autor, a més a més, consisteix a esgrimir l’assaig no com a il·lustració d’una tesi preconcebuda sinó com a procediment per examinar la idoneïtat de la tesi. D’aquesta manera, després dels assaigs —o setges— principals al tema, amb una idea certament molt ampla de quina cosa sigui la metàfora, examina aspectes menys centrals, concomitants, com l’efecte de la pornografia o la identificació amb un equip esportiu. 

A «Lecciones de arte» explica el rebuig que va sentir quan llegia La casa de la alegría d’Edith Wharton. Els prejudicis antisemites d’alguns personatges de la novel·la fan que Ted Cohen es plantegi de quina manera i fins a quin punt pot comprometre’s en una lectura que conté falsedats que l’afecten personalment. L’habilitat per comprendre la metàfora, si l’estenem a la ficció en general, pot generar sentiments idèntics respecte a un personatge que els que tenim davant d’una persona: en tots dos casos, els sentiments són reals. 

He tornat a pensar-hi en relació amb Signatura 400: el fet que la protagonista designi com a jerigonzas la diversitat lingüística de França em desagrada, i no tan sols perquè tingui a veure amb llengües que m’estimo com el català o l’occità, sinó perquè es tracta d‘una mena de simplificació despectiva que em trobo sovint a la vida real. Entenc que ella es troba en un moment complicat de la seva vida i que aquesta mena de reducció a l’absurd i una certa dosi de sarcasme l’ajudin a superar la desolació anímica en què es troba. Però això no impedeix que em resulti molt antipàtica. 

També hi he pensat arran de La veu cantant, de Pere Ballart. Malgrat les objeccions que podria esgrimir contra aspectes concrets de la seva idea de poesia i, especialment, de la poesia com comunicació, reconec que m’ha agradat molt seguir el seu fil argumental. Celebro l’atzar que m’ha permès llegir-lo al costat de Ted Cohen. No és la primera vegada que gaudeixo d’un llibre des de la discrepància i reconec que admiro molts escriptors que em fan sentir incòmode —i fins i tot emprenyat— en segons quins temes, perquè m’obliguen a assetjar les meves idees i a modificar-les, ja sigui per matisar-les i mantenir-les, ja sigui per descartar-les. 

He de dir que Pere Ballart m’ho ha posat una mica difícil en aquesta ocasió. També a La veu cantant tracta el tema dels sentiments reals que causa la ficció. Un dels exemples em sembla lamentable, precisament al capítol «III. Sobre la dignitat poètica»: 

Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,

y una voz cariñosa le susurró al oído:

—¿Por qué lloras, si todo

en ese libro es de mentira?

Y él respondió:

—Lo sé;

pero lo que yo siento es de verdad.

El poema d’Ángel González, com a exemple està molt bé: il·lustra perfectament la tesi de l’autor. Però com a poema em sembla prescindible: no hi sé veure la poesia. El llibre va estar a punt de caure’m de les mans quan arribava a l’últim vers. Sort que vaig vèncer aquest impuls gràcies a un altre sentiment: la gratitud. Si no fos per La veu cantant, no hauria llegit amb atenció un poema meravellós d’Emily Dickinson:

I'm nobody! Who are you?

Are you nobody, too?

Then there's a pair of us — don't tell!

They'd banish us, you know.

How dreary to be somebody!

How public, like a frog

To tell your name the livelong day

To an admiring bog!

Jo sóc ningú! Tu qui ets?

Potser ets ningú, tu també?

Doncs ja som dos. No ho expliquis!

On ens faran fora, tots ells.

Que avorrit deu ser ser algú!

Que públic, com un gripau

Dir el teu nom tot el sant dia

Perquè t’admiri un estany!

El mateix poema que encapçala el conte «Sempre, en algun moment del dia» de Plantes d’interior, el gran llibre de Borja Bagunyà, i retrobar-lo va crear un escreix que, si no fos per Pere Ballart, no s’hauria produït igual.

Signatura 400

El llibre és molt atractiu: els de Blackie Books sí que en saben, de cridar l’atenció del lector. I el tema també, ni que sigui per les afinitats entre l’activitat dels bibliotecaris i la dels llibreters. Però la narració grinyola persistentment:

Despierte, ¿qué hace ahí tumbado? La biblioteca no abre hasta dentro de dos horas, no debería estar aquí. Esto es el colmo: ahora encierran a los lectores en mi sótano. ¡Lo que no me hayan hecho en esta casa! No hace falta gritar, no es culpa mía, oiga... Pero yo le conozco, usted es uno de los habituales. Como se pasa aquí todo el santo día, alguna noche tenía que quedarse. No, no se marche, ya que está aquí, écheme una mano. Busco un libro para los de arriba, El existencialismo es un humanismo, esa historia de Sartre; se les ha perdido aquí abajo, búsquelo en las estanterías, gracias. ¿Cómo? ¿No me reconoce? Pues trabajo todos los días en esta sala. Por lo visto, paso totalmente inadvertida. Nadie me ve, ése es mi problema. Incluso en la calle, cuando me empujan, me dicen «Uy, perdone, no la había visto». La mujer invisible, soy la mujer invisible, la responsable de la sección de geografía.

A partir d’aquí, el pobre individu pateix una filípica de dues hores, durant la qual la bibliotecària aprofitarà el sobtat protagonisme que li han atorgat les circumstàncies per bombardejar-lo amb tot de records i opinions sobre l’ofici, els llibres i la vida. Resulta difícil creure que l’home no aprofitaria qualsevol moment per escapolir-se’n, evidentment a la francesa.

La protagonista és una jacobina ressentida perquè no està a la secció que desitja. Ha de mantenir la de Geografia quan, de fet, voldria estar a la d’Història. Aquesta esquerda contribueix a esmolar el seu sarcasme:

Antes reinaban el infantado, el diezmo, la gabela y el sombrero de plumas. Con los días festivos de san Eustaquio, las fiestas de santa Eulalia, las medidas regionales y las jerigonzas por doquier, aquello era un sin Dios. Ante tanta anarquía hacía falta racionalidad de la buena, de la clara, de la popular. Entonces golpearon fuerte, sin concesiones. [...] ¿Conoce muchas plazas Robespierre o calles Saint-Just en nuestro país? No. Un escándalo. Ya, ya sé lo que me va a decir, la guillotina, el Terror, étecera. Cállese, que me agobio.

Aquesta actitud, incloent-hi el seu disgust per les jerigonzas, no és precisament la millor per apreciar una disciplina com la Geografia, que aspira a comprendre les pautes de la diversitat. Dedueixo, doncs, que la seva Revolució Francesa no era tant una lluita contra els privilegis de classe com el rebuig indiscriminat de l’anarquia, no era tant una qüestió de justícia social com d’uniformització. De manera que les alabances a Dewey i a l’ordre dels llibres, i la idea de sistematitzar el coneixement que se’n deriva, m’han semblat secundàries. I les coses raonables i belles que diu —al cap hi a la fi, hi ha la complicitat dels llibres— tampoc contraresten l’antipatia amb què seguia els seus raonaments, una antipatia que ha perdurat quan he rellegit alguns fragments per escriure aquest apunt.

Formalment no em compensa tampoc: el «ya sé lo que me va a decir» reblat amb el «Cállese, que me agobio» és una tècnica que en aquest cas no em crec; i no me la crec no perquè em sembli difícil que es doni en la realitat, sinó perquè aquest recurs a les mans de Sophie Divry és fàcil i pobre: contribueix a fer grinyolar la versemblança des de dins mateix de Signatura 400, que acaba convertida en un camp de mines. Força entretingut, malgrat tot, potser gràcies a la unió de sarcasme i discrepància.

Filosofia zombi

Sempre m’ha fascinat la fascinació pels zombis. Entre totes les criatures fantàstiques és, sens dubte, la més incomprensible: maldestres, eixelebrats i fastigosos, no gaudeixen de la gamma de variacions dels vampirs o dels homes llop, que pot anar d’una certa sofisticació —assaonada amb sentiment de culpa i la lluita a favor o en contra d’una idea d’humanitat— a la malvada bèstia implacable, malgrat exquisides rareses com Otto; or, Up with Dead People de Bruce La Bruce. I malgrat això, gaudeixen d'una gran acceptació al cinema, a la televisió i, evidentment, als llibres.

Filosofia zombi de Jorge Fernández Gonzalo és una excel·lent aproximació a les raons d’aquesta fascinació, dins de la línia de l’assaig espectacle que tan bons resultats ha donat en precedents com Eloy Fernández Porta. Sense notes, per tant, i amb pistes en comptes de capítols i les escenes eliminades a les pàgines finals: l’organització del llibre remet al món audiovisual, especialment a la filmografia zombi de George A. Romero, a qui pren com a referència a l’hora de determinar els trets rellevants del fenomen. A partir d’aquí, assetja les raons per les quals el zombi esdevé tan fascinant a la nostra època —incloent-hi el desig de ser zombi—, no tant des de la filosofia estricta com des de la cosa anomenada ‘estudis culturals’.

De la mateixa manera que el zombi en si és un ésser buit que radicalitza i precipita el comportament dels personatges que encara no han sucumbit a la plaga, la idea de zombi que examina Fernández Gonzalo és el pretext per detectar els símptomes que desvela en la societat actual: els zombis, ¿són sempre els altres? ¿són la part que rebutgem de nosaltres mateixos? ¿objectiven la por de les plagues modernes, la por de la infecció, del fanatisme? ¿reflecteixen la societat consumista i el problema insoluble de la identitat?

Per saber-ne més, res millor que l’excel·lent entrevista de Jesús Rocamora a l’autor, publicada a Haciendoelpino. I el tràiler en PDF, gentilesa de l’editorial.

Cortázar y los libros

A la plaga de les editorials independents cal sumar també la plaga de les delicatessen, llibres petits de poques i gustoses pàgines. Ambdues plagues eleven el maldecap de col·locar els llibres al límit de la nostra paciència. El problema s’agreuja encara més quan les editorials independents també publiquen delicatessen. És el cas Cortázar y los libros, de Jesús Marchamalo, bibliofrènic que ja havia aparegut per aquest blog amb un artefacte similar. 

Jesús Marchamalo no tan sols ha gaudit del privilegi d’escrutar a pleret la biblioteca de Julio Cortázar, autor de la sempre molt admirable Rayuela, sinó que també ha tingut el plaer d’escriure sobre aquest privilegi i publicar-ho. El resultat és un llibre que només podia ser deliciós. Les anècdotes amb les dedicatòries, les anotacions al marge —de l’admiració a la disputa—, els dibuixos, les formes de senyalar la propietat d’un exemplar, les flors i els tiquets desats entre les pàgines, les inevitables taques d’humitat, les fotografies que ho il·lustren tot plegat, etc. superen amb escreix el temor de la repetició, que siguin previsibles de tan llegides en tants llibres sobre llibres, i aquest és el gran mèrit de l’autor.

La brevetat esperona la imaginació i no he pogut evitar les especulacions, com ara sobre el fet que Cortázar posseís gairebé tots els llibres de Jorge Luís Borges però que de molt pocs es pugui concloure que els va llegir i que només dos o tres conservin alguna mena d’anotació. Cal tenir en compte que es tracta d’una biblioteca nòmada, i que entre els trasllats, els viatges i les amistats es van perdre molts llibres, alguns dels quals serien reemplaçats amb l’ànim de rellegir-los algun dia. A propòsit d’això:

     Me gusta contar esta historia que leí de Aurora y Julio. Viajaban a mediados de los años cincuenta por Italia, moviéndose en tren de una ciudad a otra. Y para no cargar peso innecesario decidieron comprar los libros en los quioscos de las estaciones. Elegían ediciones baratas, de papel basto y mal encuadernadas, que leían juntos, a medias, durante los trayectos. Comenzaba casi siempre Julio, que, al terminar una página, la arrancaba del libro y se la pasaba a Aurora, que la leía allí, a su lado y después la arrojaba por la ventanilla.
     Siempre me ha parecido una metáfora aquella biblioteca volandera, secreta e invisible, de Cortázar; las hojas arrastradas por el viento.

Jesús Marchamalo ha anunciat fa poc al seu blog —El don de la impaciencia— que està repassant les proves del seu proper llibre —Donde se guardan los libros, a l'octubre a Siruela—, on escrutarà les biblioteques d’altres escriptors. No sé si els demanarà per les seves biblioteques digitals i si entre els volums de paper hi haurà algun dispositiu de lectura de llibres electrònics. No sé tampoc com seria un llibre com aquest sobre Cortázar si s’escrivís d’aquí a cinquanta anys sobre un autor que ara tot just comenci a publicar, de quina manera escrutaria la biblioteca —o les biblioteques— digitals, quina mena de textualitat mutant recolliria anotacions i dedicatòries o en quines circumstàncies es produiria la pèrdua de llibres —¿un nou format de publicació digital que convertiria en una antigalla l’anterior? ¿un canvi de paradigma impensable ara mateix? ¿la davallada del llibre com a concepte a favor d’altres eines de creació i difusió de la literatura?

Tampoc no sé quina anècdota fascinant causaria la mateixa emoció que imaginar la trajectòria dels fulls que Julio i Aurora llançaven per la finestra del tren.

El llibre que tothom que mantingui un blog hauria de llegir almenys una vegada en la vida

Fa poc que s’ha reeditat Ortotipografia: Manual de l’autor, l’editor i el dissenyador gràfic de Josep M. Pujol i Joan Solà a un preu molt assequible, si tenim en compte el gran profit que se’n pot treure. Tot i que està pensat per a la impremta i, més concretament per a l’edició de llibres, està ple d’indicacions molt útils a l’hora de resoldre dubtes que es puguin presentar en la publicació —i per tant en l’autoedició— de blogs. Encara que la primera edició és del 1995, l’objectiu dels autors es manté vigent:

Amb l’adveniment de l’autoedició, el pas intermedi de transvasar el text des del paper a la tipografia ha desaparegut, i de cop l’autor s’ha trobat exercint inopinadament la feina artesanal dels antics caixistes i linotipistes. Paradoxalment, la tecnologia, que l’havia foragitat del taller de Gutenberg, l’ha tornat a incorporar, a través de la pantalla de l’ordinador i sense demanar-li permís, a món d’aquesta autèntica artesania industrial que continuen sent, malgrat tot, les arts gràfiques.

O com bé diu Vicenç Pagès Jordà a Biografia d'un lector: "La necessitat de llibres com Ortotipografia deriva de la democratització de les tècniques d’edició."

Els blogs ofereixen més limitacions que qualsevol programa d’edició de textos, però també tenen particularitats ortotipogràfiques que no estan recollides en aquest manual. Entre una cosa i l’altra, hi ha 430 pàgines que condensen segles d’una tradició que aspira a passar desapercebuda:

I parlant de la tradició, algun lector potser trobarà que en aquest llibre li concedim un pes massa considerable. Ningú no se n’ha de sorprendre, ans al contrari: això és positiu (i en gran mesura inevitable) si tenim en compte que estem parlant de tipografia del llibre, és a dir, de tipografia que ha de vehicular un missatge generalment llarg i complex, que exigeix un esforç de lectura important i continuat, i que per tant ha d’esborrar-se davant dels ulls del lector com els bons majordoms saben esborrar-se de la vista del senyor. Doncs bé: només la tradició és capaç de convertir en transparent la lletra impresa, com ens torna invisibles els objectes quotidians que hem d’utilitzar sense haver de saber que ho fem. En el món del llibre, l tradició no és un pes mort ni un pretext per al plagi sinó un element funcional.

Aquesta invisibilitat de l’ortotipografia, que dóna tot el protagonisme a la fluïdesa del text, és pertinent també en els blogs. Malgrat que els textos siguin generalment breus, el cas és que se sol seguir diversos blogs —visitant-los, és clar, però també a través de la sindicació— i que aquesta lectura es combina amb la d’altres publicacions digitals. Per aquesta raó, un mínim consens i bon gust en l'edició afavoreix l’accés al text —l’atenció— i disminueix les distraccions.

Precisament la invisibilitat de les convencions fa que la lectura d’aquest llibre sigui molt gratificant: de l’ús dels guions i guionets a la manera de citar un text o una font bibliogràfica, hi ha tot de detalls que constantment passen desapercebuts davant dels nostres ulls i que els autors analitzen amb un rigor i amb un sentit de l’humor que llimen l’aspror que podríem esperar en un manual, i que converteixen aquesta obra en una mena d’enciclopèdia de lectura amena i profitosa. Un ideal assolit.

El divorcio i l'estiu

El divorcio és una novel·la refrescant, perfecta per a l’estiu. Segueix la venerable tècnica de reunir breus narracions en un marc, amb la variació que la darrera narració hi està incrustada, potser per mantenir una certa simetria amb el començament. I el marc dura a penes uns segons: el temps just perquè Enrique quedi xop, ruixat per l’aigua que cau del tendal d’un restaurant, i reconegui successivament una amiga, el narrador i la seva pròpia mare, cadascun dels quals dóna pas a una història.   

Kent, el narrador, s’ha divorciat i viatja a Buenos Aires per prendre una mica de perspectiva. Un dia s’acosta al restaurant del Gallego —“Era un hombrecito de muy escasa estatura: un centímetro menos y habría sido un enano”—, que es troba desplegant el tendal, de manera que la pluja acumulada cau sobre un ciclista que anava a peu:

Quedó paralizado por la sorpresa, el susto, y la mojadura. Sobre todo por esta última, que se imponía a todo lo demás. Se había mojado hasta la última fibra de ropa y el último pelo de la cabeza y la última célula de la piel. Parecía seguir mojándose, en un proceso que trascendía en el tiempo el accidente que había sufrido. El agua le corría por la cara, por los brazos (hacía remolinos al llegar al reloj pulsera), formaba oleadas blandas por debajo de la camiseta, hinchándola y ondulando, se escurría por el interior de las bermudas y creaba cortinillas translúcidas, como tubos de cristal sinuosos alrededor de las pantorrillas, y anegaba en un hervor frío los pies calzados en sandalias.

Però l’aigua no ha acabat de caure tota que reconeix la Leticia i comença la primera història: el millor incendi de la història de la literatura universal.

M’he oblidat de dir que El divorcio és un dels millors llibres de César Aira. No els he llegit tots, és clar: la seva tàctica de publicar en editorials petites converteix sovint la lectura en aventura o, com a mínim, en recerca perplexa. Però parlava d’un incendi en un col·legi que excel·lia en un model educatiu progressista d’avantguarda. Enrique i Leticia es troben enmig de la confusió provocada per un foc que s’ha encès en diversos llocs alhora de l’immens edifici neogòtic. César Aira utilitza els seus millors recursos a l’hora de distorsionar la percepció del temps i de l’espai per descriure la devastació de les flames, convertida en un espectacle fascinant, com correspon a una bona recreació del foc. Però encara hi ha reservada una sorpresa descomunal:

Pero persistía una mesa, con el paño verde raído, y sobre ella la reproducción a escala del Colegio, en la que habían buscado refugio los mil internos. El Plan de Evacuación, muy ingenioso, se basaba en las seguridades que ofrecía un cambio repentino de dimensiones. Los niños vacilaron. Pero no tenían opción. Ya habían entrado todos, ellos eran los últimos. Una mirada por sobre los hombros les mostró  el monstruo de llamaradas que caía...

No veían cómo podían caber en esa maqueta del tamaño de un baúl, sobre todo pensando que eran dos (porque no tenían intención de separarse), y que la idea, un vez adentro, era correr hasta encontrar la salida, y, más aún, que ya habían entrado otros mil... Pero la fama de ese segundo colegio descansaba en el hecho confirmado de que hasta el menor detalle del Colegio real estaba reproducido con la mayor exactitud, lo que era una garantía de espacio.

A partir d’aquí, la distorsió espaciotemporal assoleix un refinament excepcional gràcies a un altre dels motius recurrents en l’obra de César Aira: la miniatura com a forma de simulacre que invaeix, i fins i tot substitueix, la realitat real.

La següent història comença amb l’origen de la decoració de l’hotel que dirigeix Enrique —un Club de l’Evolució format per uns nens impressionats per l’obra de Darwin—  i acaba amb una anècdota sobre l’engany del déu Krishna a un d’aquests nens, Jusepe. És una paròdia de les novel·les de formació: “La lección no le enseñó nada en su momento, pero dejó una semilla” i, com és lògic, hi passen moltes coses i hi ha paràboles, com la que tracta del conreu de l’art en potència. Sempre en potència. Tota la vida.

La història de la mare d’Enrique comença com una novel·la de misteri i acaba com un inesperat homenatge a Borges. També hi passen moltes coses, entre les quals la recerca del llibre que la mare ha utilitzat durant dècades per dirigir un hospital. Un llibre on trobava les respostes a totes les consultes sobre la gestió quotidiana de l’empresa. Un llibre cobejat pels treballadors jubilats després que l’hospital hagués tancat les portes definitivament. No era una misteriosa saga nòrdica ni un volum laberíntic escrit per un déu entremaliat: semblava un simple manual , però

¿Cómo era posible que un libro diera todas las respuestas? Ya eso rozaba lo inexplicable, aun cuando la totalidad de marras fuera sólo la de la administración de una empresa; pero ésta no era una totalidad tan restringida, porque la administración de una empresa implica cuestiones de la más diversa índole más allá de las estrictamente económicas o contables. Más inexplicable era que proveyera todas las respuestas era que lo hubiera hecho a lo largo de cuatro décadas, como si el tiempo no trajera cambios; y habían sido años de intensos cambios, entre las décadas de 1960 y 1990, en la Argentina y en el mundo.

La darrera història és un autèntica lliçó de macroeconomia bombollística que lliga la situació del barri de Palermo, a Buenos Aires, amb la Xina, tot passant per les divinitats que tenen cura que no faltin glaçons de gel a la temperatura adequada durant l’estiu a determinats barris cool del món. Una novel·la mol estiuenca, com deia, però ho deixo aquí perquè ara he d’anar a la llibreria.

Tenir cura dels grans

Potser perquè estava acostumat a una ficció amb ancians venerables o rabiüts, o ambdues coses —com Elizabeth Costello de J.M. Coetzee—, que em desconcerta la manera com m’he trobat darrerament el tema de tenir cura de la gent gran. Quim Monzó a Mil Cretins i Sergi Pàmies a La bicicleta estàtica expliquen amb una versemblança commovedora la relació entre fills i pares amb l’asil com a escenari, o pares sols en l’hivern de la vida. També recentment, a X de Percival Everett, trobem al protagonista en la difícil situació de decidir quin és el moment adequat per internar la seva mare, amb l’enigma de determinar quin criteri és el millor per esbrinar si és prou autònoma o no. I un conte excepcional de Fabián Casas, «El relator» de Los Lemmings y otros, tracta d’un fill que porta el seu pare ancià al futbol.

Fabián Casas va néixer a l’any 1965, Sergi Pàmies al 1960, Percival Everett al 1959 i Quim Monzó al 1952. Sembla natural que dediquin grans pàgines a narrar un tema que els és proper. Segurament podria trobar més exemples igualment brillants entre les lectures dels darrers anys, però aquests són els que m'han motivat aquestes paraules. I Joan Todó, que va néixer al 1977 i amb «Anacolut», d'A butxacades, també s’acosta al tema amb una gran narració.

Podria especular sobre els canvis demogràfics i de costums de les darreres dècades i mirar de treure alguna conclusió sobre tot plegat. Però el desconcert m'inclina a deixar l'apunt inconclús.

Atentament, Joan Triadú

Atentament és alhora una fórmula de comiat —de fet recull les darreres lectures crítiques seleccionades per Joan Triadú— i també una forma de lectura: la lectura atenta. Un títol molt ben triat, doncs. I com sol passar amb els volums miscel·lanis, també en aquesta ocasió he recorregut l’índex i m’he aturat en els llibres que també he llegit, i després en els llibres que considero que cal llegir, i més endavant en els llibres que no sabia que calia llegir, i també encara en els llibres sobre autors de llibres que he llegit o que caldria llegir. I he gaudit de la cortesia amb què Joan Triadú tracta els seus lectors, una cortesia que consisteix sobretot en argumentar cadascuna de les seves afirmacions com solament ho pot fer algú que coneix molt bé la matèria que explica: no tan sols ha llegit atentament infinitat de llibres, sinó que també ha llegit molta literatura crítica, de manera que sotmet a anàlisi seu propi punt de vista tot comparant-lo amb les idees dels altres. No cal dir que aquesta activitat, la lectura atenta i la consideració de les lectures dels altres, és imprescindible per oferir uns escrits honestos, que vol dir discutibles, perquè només qui mostra els arguments i defuig l’afirmació categòrica ofereix la possibilitat de discutir, de ser atent amb els seus lectors.

Jordi de Sant Jordi

Mentre esperava que arribés a la llibreria el primer lliurament de la col·lecció Tast de Clàssics de l’editorial Barcino —Poesia de Jordi de Sant Jordi amb la versió en català de Carles Duarte—, vaig tornar al volum Poesies, l’excel·lent edició crítica d’Aniello Fratta per a la col·lecció Els Nostres Clàssics, de la mateixa editorial. Un llibre admirable, no tan sols pel rigor amb què estableix el text, que lògicament serveix de base per a la versió de Carles Duarte, sinó perquè és una autèntica festa literària: a la introducció, als davantals que precedeixen els poemes i les notes hi ha un exquisit treball de detecció de fonts i cites que es converteix en un apassionant viatge per la literatura precedent i que alhora és, també, un homenatge als estudiosos i divulgadors de l’obra de Jordi de Sant Jordi, molt especialment a Martí de Riquer. 

La primera vegada que vaig llegir aquesta edició crítica, em va desconcertar i seduir la interpretació que Aniello Fratta hi fa de «Jus lo front». Fins llavors, estava convençut que la primera estrofa es referia a l’empremta indeleble que els assassins deixaven als ulls de les seves víctimes. Es tractaria, doncs, d’una barreja dels motius de la mort per amor i de l’amor més enllà de la mort, amb una petita dosi de belle dame sans merci. Anniello Fratta, en canvi, aprofundeix en la tesi que ja havien defensat Costanzo di Girolamo i Donatella Siviero sobre la relació entre els Estramps i el Dant. 

Copio la primera estrofa de l'edició crítica d'Aniello Fratta:

Jus lo front port vostra bella semblança,

de què mon cors nit e jorn fa gran festa,

que, remiran la molt bella figura,

de vostre ffaç més romassa l’empremta,

que ja per mort no se’m partrà la forma;

ans, quant seray del tot fores d’est segle,

çels qui lo cors portaran al sepulcre

sobre me faç veuran lo vostre signe.

Aquesta és la traducció de Martí de Riquer i Lola Badia a Les poesies de Jordi de Sant Jordi, publicada per Tres i Quatre al 1984:

Sota del front porto la vostra bella semblança, per la qual cosa faig gran festa nit i dia, perquè contemplant la molt bella figura, m’ha quedat l’empremta de la vostra faç, de tal manera que encara que em mori so se me n’anirà la imatge, ans quan seré del tot fora d’aquest segle, aquells qui portaran el cos al sepulcre, veuran el vostre signe sobre la meva faç.

I, finalment, la versió de Carles Duarte per a la col·lecció Tast de Clàssics:

Porto sota el front el vostre bell semblant

i en fa el meu cos nit i dia gran festa,

que, contemplant la molt bella figura,

del vostre rostre, me’n queda l’empremta,

que ni la mort n’esvanirà la forma;

ans, quan seré del tot fora del món,

els qui el meu cos portaran al sepulcre

sobre el meu rostre veuran la vostra ombra.

"Jus lo front", finalment, es refereix al pensament i no als ulls, de manera que aquella primera interpretació un xic tenebrosa sembla esvanir-se davant del deute de Jordi de Sant Jordi amb la poesia del Dant, com es pot llegir a «Per una rilettura di Jus lo front di Jordi de Sant Jordi». Però, d’on venia aquella interpretació? La felicitat de tenir a les mans la nova edició en un sol volum de Los trovadores de Martí de Riquer —l’obra que he navegat tantes vegades a la biblioteca, en l’antiga edició en tres volums d’Ariel— s’ha convertit en gratitud per haver-me obert les portes de la literatura medieval fa tant de temps i he tornat als volums, tan desfasats com es vulgui però sempre estimulants, de la Història de la Literatura Catalana, el famós Riquer-Comas-Molas. Gilabert de Próixita, Ramon Savall, Andreu Febrer, Pere Queralt, Melcior de Gualbes, Arnau d’Erill... Jordi de Sant Jordi, p. 664:

És a dir, als ulls (car això significa la perífrasi “sota el front”) el poeta porta retratada la imatge de la seva dama, ja que l’ha contemplada tant i tan devotament que sembla que la seva figura ha romàs fixada i immòbil a la retina. Quan el poeta morirà, els qui portaran el seu cos al sepulcre comprovaran que la imatge ha romàs gravada a la part més noble de la faç. Hi ha ací el ressò de la creença popular segons la qual als ulls de la persona assassinada resta gravada la imatge d’aquella que l’ha occida. El poeta ha mort per amor, i a la seva retina ha restat el retrat de l’assassí, o sia la dama.

Aquesta interpretació primera, la que m’ha acompanyat tant de temps quan llegia els Estramps, manté —fins i tot ara i segurament per sempre— la seva empremta. Llegeixo la versió de Carles Duarte i les paraules de Martí de Riquer conviuen amb la interpretació d’Aniello Fratta, més exacta, admirable sens dubte; però ja mai no s’esvanirà la forma de l’altra, amb la qual faig gran festa literària.

La impaciència de l'infant d'Aragó

El dia 10 de març de 1340, l’infant Joan, primogènit d’Aragó, tramet una carta a Ferrer Sayol, protonotari de la reina. L’hereu ha escrit la resposta a un sirventès de Pere March i una traversa —probablement una contrarèplica a unes cobles de Guerau de Queralt amb resposta del rei Pere III en persona. Ha enviat els poemes pocs dies abans a la seva mare, Lionor de Sicília, amb la indicació que els mostri a la cort. El primogènit vol saber, a través de l’alt funcionari, com han estat rebuts entre els cavallers i dames notables:  

[ ... ] per tant vos pregam e manam que us prengats esment e us certifiquets de ço que ls dits senyor e senyora e les persones notables que entorn d ells sien quant se ligiran hauran dit e diran de les dites nostres traversa e resposta. E que tot larch e clar nos ho signifiquets ab vostra letra al pus tost que porets.

Malgrat que no s’ha conservat cap d’aquestes composicions, la carta recollida per Antoni Rubió i Lluch a Documents per a la història de la cultura catalana medieval ens permet situar Jaume i Pere March al seu medi natural: cavallers que comparteixen preocupacions i diversions amb els membres de la Casa Reial, al capdavant de la qual regna Pere III, que patrocina les obres d’Eiximenis, que es delecta amb la matèria de Bretanya, que llegeix llibres d’història antiga i que escriu poemes. 

Una idea que queda molt clara després de llegir els poemes dels germans March, és la fervorosa adhesió a la reialesa com a mantenidora d’un ordre social, el feudal, que començava a esquerdar-se per l’empenta de classes socials que creixien en poder econòmic i en influència política. La família March es va distingir pels serveis realitzats a la Corona, de tal manera reconeguts que el pare de Jaume i Pere March va ser adobat cavaller a l’edat de seixanta anys, sense haver participat mai en fets d’armes. 

Per comprendre millor l’ambient cultural de l’època, podem afegir algunes dades referents a la biblioteca de Pere March, tal com consta en un inventari de béns. Segons Lluís Cabré, a l’edició de l’Obra completa del poeta, dels trenta-set volums que s’hi esmenten, tan sols en trobem dos dedicats a la Gaia Ciència —un Diccionari o flor de cobles i un Cançoner—, un a la cavalleria —Institució de art de cavalleria— i un altre d’història —Canoniques de reys—, entre els que podríem considerar com a obres d’entreteniment. Un nombre molt escàs de títols però coherent amb les tendències de l’època: Stefano Maria Cingolani va establir al cèlebre estudi «Nos en leyr tales libros trobemos plazer e recreation» en un dos per cent el total de llibres d’entreteniment que podríem trobar a les biblioteques catalanes de l’època. Amb el benentès que bona part de la literatura religiosa —sermons i similars— estava plena d’exempla o breus històries que il·lustraven la tesi i que també podrien ser considerades com a entreteniment. Els altres llibres de la biblioteca de Pere March abasten els temes que caldria esperar en un cavaller que exerceix un alt càrrec i que s’interessa per la devoció i pel didactisme moral. Cal destacar dues entrades referies a De Ignocent, que amb seguretat es refereixen a dos títols d’Innocenci III: Comentarium in septem psalmos poenitentiales i De Contemptu mundi sive De miseria conditiones humanae, llibres de gran difusió a Europa i de gran influència sobre les Cobles. També hi trobem la Doctrina pueril, de Ramon Llull. 

Aquesta selecció de llibres no és estranya a la biblioteca d’un cavaller si tenim en compte que a la baixa Edat Mitjana augmenta l’interès dels laics per la cultura de la gent lletrada. Ho prova, a més a més, el fet que creix la demanda de traduccions de tractats d’instrucció moral i teològica i, fins i tot, de clàssics llatins, amb la intenció d’extreure’n idees sàvies i profitoses. Sembla ser que arran d’aquest interès es produeix la necessitat de trobar un lloc dins del pensament escolàstic on situar la literatura en llengua vulgar. La filosofia moral i la retòrica proveiran un aixopluc, amb la qual cosa la poesia en provençal esdevindrà una sciensa que se serveix de la retòrica per difondre continguts moralment profitosos. Convé no oblidar que el desenllaç de la batalla Muret, amb l’immediat desmantellament de la xarxa de relacions socials que afavoria l’existència de la cultura trobadoresca, no deixava a l’abast gaires opcions més: la Inquisició no era, precisament, una gaia institució. Les diverses redaccions de les restrictives Leys d’Amors tolosanes són un testimoni eloqüent d’aquesta operació de dignificació, sota l’atenta vigilància de teòlegs i juristes. 

A Catalunya, la poesia trobadoresca no va patir el sotrac que sí va afectar a la cultura provençal. Hi ha un fil de continuïtat que va de Cerverí de Girona i arriba fins als germans March, tot passant pel Cançoneret de Ripoll. Malgrat que no es va patir la tirania de les Leys d’Amors, que eren conegudes en tot l’àmbit català, sí que arriba la tendència de convertir la poesia en Gaia Ciència. Jaume March l’aprofita per proposar la celebració d’un certamen anual semblant a l’instituït pels set mantenidors del Consistori de la Sobregaia Companhia de Gay Saber de Tolosa. A l’objectiu de recuperació de l’ideal trobadoresc caldria afegir-ne un altre: donar a les noves classes emergent un instrument per augmentar l’honor sense malmetre l’ordre social; una operació propagandística, en definitiva. Però la poesia de Jordi de Sant Jordi i els seus col·legues cavallers no depèn dels Jocs Florals sinó que descendeix directament de la pràctica cortesana dels germans March i de reis com Joan II, que espera amb impaciència notícies de la impressió que els seus versos han causat a la cort.    

Ara és l'hora, lectors!

M’agradaria ser imparcial, però no puc i ni tan sols faré l’esforç de ser-ho: m’agrada que s’emeti L’hora del lector a la televisió pública, que és l’única mena de televisió on podria existir. Diuen que el tanquen perquè no és prou ‘prescriptiu’ i ara no vull imaginar com serà el programa ‘prescriptor’ que el substituirà. Però sí puc imaginar que convisquin. Per què no podem tenir dos programes de llibres a TV3? A banda dels programes que regularment o ocasionalment en parlen, és clar. Quines complicitats, rivalitats, discrepàncies o atzars els lligarien? No seria un gran estímul per a la lectura? Perquè, a més a més dels llibres, la conversa —o discussió— s’estendria més enllà de l’emissió de cada programa. Vull creure que seria així. Em cal creure-ho.

Opi i sardines

M’agradaria poder explicar l’estil esquerdat d’Opi i sardines, com fa avançar la història amb enginy i engany, com fa una marrada de jazz i cementiri abans d’entrar en matèria i com tot plegat m’ha semblat esplèndid. M’ha seduït, sobretot, descobrir que la prosa de Cesc Martínez no m’ha resultat previsible, que m’han calgut pàgines per sentir-m’hi còmode i gaudir de la novel·la. Pere Guixà diu, per exemple:

Cert extraviament del llenguatge, l'enumeració veloç i la juxtaposició temporal formen el correlat d'uns personatges que, tangencialment, van transitar pels fets de la història, però el sentiment últim dels quals està marcat per la grisor i el fracàs.

Em resulta estrany que Jordi Nopca, en canvi, afirmi que la novel·la transcorre “a ritme de jazz i amb una prosa tranquil·la”. Des del principi hi vaig trobar la intranquil·litat de les coses noves, de no saber ben bé com funcionava tot plegat, la incertesa i la satisfacció del descobriment. Coincideixo, en canvi, amb l’opinió de Joan M. Minguet:

Ben al contrari, Opi i sardines és un relat a voltes espasmòdic, postmodern, que ens porta per temps de ficció diferents, per mirades de personatges sorprenents (com la d’un mort i enterrat en un cementiri). L’encert del cas és que tots aquests registres, com si es tractés d’una rapsòdia romàntica, van lliscant un rere l’altre, o un al costat de l’altre. La novel·la, així, té una concepció si es vol clàssica, però la seva resolució formal és digna dels nostres temps.

El tema havia d’interessar-me per força perquè té a veure amb la relació entre personatges concrets i l’amenaça obscura del poder; però això ho vaig saber quan havia avançat força en la lectura. Fabre, el protagonista, troba una fotografia antiga on un home marcat amb una X amenaçadora. A partir d’aquí iniciarà una investigació per esbrinar qui era aquest home i quina era el perill. Pel camí es trobarà amb vides i escenaris, cada interlocutor triarà quin solo interpretarà davant d’ell, improvisat o no.

El cas Scala exemplifica l’alt preu que es va pagar per la cosa anomenada Transició. La mirada del protagonista també es deté en els barris perifèrics de ciutats industrials que van veure com l’especulació i la por van desarticular les lluites veïnals i qualsevol mena de reivindicació política que no passés pels partits, de dretes o d’esquerres, que tot just començaven a ensinistrar-se en l’ús del poder.

Els Simpson, la publicitat i la poesia

Els fulls de l’escriptori: La poesia i els seus veïnatges és un recull d’articles al voltant de la poesia i la hibridació amb altres disciplines artístiques i científiques. El principal estímul que es planteja tot llegint-lo és que explorar els límits externs de la poesia —sense un mínim acord previ sobre quina cosa sigui la poesia— esdevé un desafiament a l'hora de discernir quin és el concepte de poesia del qual parteix cadascú. Es tracta d’un llibre molt discutible i, per tant, molt i molt recomanable.  

Podria destacar acords i discrepàncies que m'han semblat rellevants, però em crida l’atenció el bon gust de Gemma Arimany a «Facin mètrica, estilística, i si troba res millor, compri-ho» sobre la relació entre poesia i publicitat. Per exemple: "la publicitat és plena de recursos propis de la poesia, i als espots de televisió, en reunir imatge, so i text, tots aquests trets hi poden ser encara més presents”. Metàfora, comparació, anàfora, sinestèsia, etc. no són exclusius de la poesia, però en un anunci poden tenir un ús poètic i provocar plaer estètic. El bon gust rau, entre altres qüestions, en saber distingir una cosa de l’altra i en no cometre imprudències i afirmar —com he sentit i llegit alguna vegada— que els poetes d’ara es troben en realitat a les agències de publicitat. 

Un anunci dura uns pocs segons i els elements retòrics que esmentàvem més amunt persegueixen dir molt amb pocs elements, però la funció és sobretot narrativa, més que poètica. Aspiren a bastir una història amb la qual es pugui identificar el segment de públic al qual s’adreça, incloent-hi els anuncis més sofisticats. Gemma Arimany escriu:

Pel que fa a l’estructura, hi ha anuncis moderns amb un guió o un text que sembla que vulgui imitar un poema. És el cas d’alguns anuncis de caves, amb un guió que intenta fer arribar la sensació d’alegria o de festa, sense dir-ho directament, com els bons poemes, o el de la BMW que reproduïa la filosofia de Bruce Lee del Be water, my friend (tot un poema) amb aquest final: No t’adaptis a la carretera. Sigues la carretera.

Evidentment, la meva tesi no contradiu les seves paraules: la prosa és plena d’exemples de concisió i intensitat semblants. Per il·lustrar la meva matisació —que la funció de determinats recursos retòrics és més narrativa que poètica— he triat una paròdia, perquè una bona paròdia ha de ser capaç d’utilitzar els trets més rellevants de l’objecte parodiat si vol reeixir. Abans, però, mirem la d’un anunci més estàndard. Homer Simpson ha decidit exercir de llevaneus durant un temporal a Springfield. És l’únic que hi ha i com que no té competència, fa un espot casolà i barat —s’emet de matinada i dura un minut— que serà suficient per rebre els primers encàrrecs:

Però apareix un llevaneus rival i l’oceà blau esdevé vermell de ràbia. Homer Simpson decideix llavors contractar els serveis d’una agència de publicitat, que produeix un anunci com els que al·ludíem més amunt:

La «Casta diva» de la Norma de Bellini apel·la a una sofisticació mainstream per captar al públic que s’hi vulgui reconèixer. La metàfora de la bola de neu enmig d’una mansió immensa al·ludeix a l’aïllament i suggereix que, malgrat totes les riqueses, la neu pot privar de la llibertat a qualsevol. Sort que apareix el llevaneus com un heroi que lluita contra el temps —del rellotge, a més a més de l’atmosfèric— i l’allibera de la seva opressió amb un simple gest: trencant la bola de neu. La metàfora al servei de la narració.

Trens i poesia

El problema de Barcelona Poesia és que hi ha massa activitat en molt poc temps. Però si no fos així, no seria un festival. I aquest inconvenient, per a un cronista que treballa i depèn de transport públic, és una complicació i un avantatge: limita l’horari però permet reflexionar sobre recitals i llibres al tren. Quan em van convidar a participar en el blog no estava segur de poder escriure un apunt al dia. Finalment ho he aconseguit, malgrat que el resultat no m’hagi satisfet gaire. I encara sort que he triat espectacles que m’atreien per diferents motius, com esmenar la meva ignorància. És el cas de l’esplèndid Jas!, una molt bona introducció a la poesia de Lluís Roda i a la música de David Pastor. Un gran espectacle on música i poesia dialogaven, amb els matisos de la conversa o de la disputa quan calia i no, com sol passar, amb la música com a ornament, de vegades fins i tot molest. És lògic que al costat d’aquest gran recital el altres actes empal·lidissin, tret del de Juan Gelman, sense música, d’una senzillesa que enlairava la força del vers. 

No sé treure conclusions de tot plegat. Potser és massa d’hora. He visitat els límits de la cosa poètica i he tornat als clàssics. He gaudit, he admirat i he patit i aquesta és la millor recompensa: l’aventura de descobrir. Si les decepcions i les alegries fossin previsibles, no caldria sortir de casa.

Barcelona Poesia 2011

Durant uns dies em trobareu al blog de Barcelona Poesia: 

Batalla a tota ultrança per la paraula

Jas! 

La lògica de l'atzar medieval

eGolem

La pastanaga barroca

Els Simpson, la publicitat i la poesia

Juan Gelman

Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2011

Calia esperar uns dies després de Sant Jordi, a les devolucions, per confirmar que Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals s’ha exhaurit. Com que la contribució d’aquest blog ha estat modesta, he modificat les bases del Premi visitem-los i subscrivim-nos-hi! per homenatjar als autèntics exhauridors: els lectors. De fet, només hi ha dos punts:

1. Guanyaran el Premi visitem-los i subscrivim-nos-hi! tots els blogs que hagin dedicat un apunt a Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals o que hagin esmentat el Premi Exhaurim-lo! abans de Sant Jordi.

2. Guanyarà el Premi visitem-los i subscrivim-nos-hi! d’Honor el blog Artista abans conegut com Subal Quinina per haver-me convençut que calia llegir la novel·la.

El llistat que segueix és incomplet i demano la col·laboració dels internautes per afegir els blogs que m’hagi deixat. 

Artista abans conegut com Subal Quinina

Riell Bulevard
De la casa al club

The Daily Avalanche

Lectures de l'Espolsada

Els orfes del senyor Boix

Can solfa

Apunts literaris

El que llegeixo

Ariadna al laberint grotesc

Un tel als ulls

Gent normal

De matinada

Un altre invent

Garnatxa club de lectura
Llegeixes o què?!

Bloguejat

Jag75

Vull agrair molt especialment la difusió del Premi Exhaurim-lo! a Montse Serra de VilaWeb Lletres perquè va ser portada de VilaWeb durant un dia, a Marina Espasa de L’Hora del Lector per la faixa artesanal que va lluir durant el programa, a Clídice per difondre el premi a Ràdio Esparreguera i a Rodamots. També als amics de Facebook, de Twitter i d’altres xarxes socials que van compartir-lo: moltes persones se'n van assabentar també gràcies a ells.

X

Le dije que yo ya llevaba una vida negra, mucho más negra de lo que él podría llegar a llevar jamás, que ésa era la vida que había llevado y la que llevaría.

La vida negra, real, crua i autèntica de Thelonious Ellison, narrador i protagonista d’X, de Percival Everett, transcorre entre l’escriptura, la docència i les ponències sobre literatura. La pesca i la fusteria l’ajuden a no enfonsar-se en un oceà d’abstraccions i de paraules: el temps de la pesca i la matèria de la fusta són concrets i situen el cos en relació amb les coses, amb el món. Però la vida negra de Thelonious Ellison també és la família. L’assassinat de la seva germana l’obligarà a tenir cura de la mare, malalta d’alzheimer, i a recuperar els seus records. Precisament, tenir cura dels pares ancians és un tema cada cop més freqüent en literatura. Quim Monzó a Mil cretins, Sergi Pàmies a La bicicleta estàtica o Fabián Casas a Los lemmings y otros són els exemples que em vénen ara al cap. Una vida negra que es defineix més pel substantiu que per l’adjectiu. 

Però:

Decidí averiguar si tenían alguno de mis libros, con la firme convicción de que, por mucho que los tuvieran, no iba a cambiar mi opinión sobre Borders. Fui a la sección de Literatura y no me vi. Fui a Narrativa Contemporánea y no me encontré, pero retrocediendo un par de escalones di con la sección llamada Estudios Afroamericanos, y allí, en orden alfabético, perfectamente dispuestos (esto es, sin que nadie los hubiera tocado siquiera), estaban cuatro de mis libros, entre ellos Los persas, cuyo único elemento ostensiblemente afroamericano era  mi fotografía de la solapa. Me enfurecí al instante; el pulso se me aceleró, se me frunció el ceño. A quien le interesaran los estudios afroamericanos no le dirían gran cosa mis libros, y su presencia en esa sección lo confundiría. Quien anduviera buscando una críptica reinterpretación de una tragedia griega tendría tanto interés en esa sección como en la de Jardinería. En ambos casos el resultado era el mismo: no habría venta. Esa puta librería estaba quitándome la comida del plato.

La naturalesa de la literatura, amb el pertinent distanciament paròdic, en relació amb els mecanismes de la indústria editorial —i la guerra de faccions acadèmiques com a soroll de fons—, les relacions familiars, afectives i amoroses, el racisme pretesament crític dels estudis culturals —anàleg a la reducció esquemàtica de la realitat operada pels mitjans de comunicació de masses—, i un cos que pensa i escriu: un conjunt de temes que Percival Everett aconsegueix reunir i desenvolupar a X de manera magistral gràcies a l’estratègia de la fricció: La novel·la X conté Mi problemàtica, una nouvelle signada per un pseudònim de Thelonious Ellison: Stagg R. Leigh. Mi problemàtica, que posteriorment canviarà aquest títol —tan del gueto o tan Belén Esteban— per Porculo —tan 'transgressor'—, erosiona X des de dins: la paròdia esdevé real, crua i, sobretot, ‘autèntica’ no tan sols per la indústria editorial sinó també per una mena d’instància literària legitimadora en forma de jurat. L’erosió causada per la fricció mena inevitablement a l’esborrament. Però m’aturo aquí: val la pena llegir el com.