Sabíem que sí, que era l’alosa, i no el rossinyol. Sabia que la fatalitat avançava fins a la mort. Però malgrat tot, desitjava que arribés l’avís de fra Llorenç —que no, que Julieta no estava morta de debò—, que Romeo no es trobés mai amb Baltasar, que el desenllaç escrit fa segles canviés per algun miracle, que la màquina assassina de Shakespeare s’espatllés amb un final menys inexorable, més edulcorat, més feliç. Sé que tornaré a veure Romeo i Julieta i sé que tornaré a desitjar que el nen aviciat de cal Montesco se salvi, que Fra Llorenç s’empesqui una solució més assenyada, que Julieta no enfonsi el punyal en el seu cor.
Potser Enki Bilal sentia alguna cosa semblant quan dibuixava Julia & Roem. En un lloc apocalíptic que és la suma de molts llocs, en un planeta desorientat per catàstrofes naturals que trastoquen l’oposició entre cel i terra i, per tant, un enlloc que podria ser qualsevol lloc en qualsevol moment, la història de Romeo i Julieta es repeteix. El gran Enki Bilal mostra els seus paisatges més inhòspits, amb un ús del color dur i extrem, opressiu, reforçat amb el minimalisme metàl·lic de la vinyeta, i focalitza l’acció en un capellà pluriconfessional, Lawrence, que pensarà com fra Llorenç, però que troba la mil·lèsima de segon necessària per canviar la història. Julia desperta i sap que Roem dorm. Un cotxe, una carretera i la nit que els acull.
2 comentaris:
Sóc molt fan del Bilal i he de dir que aquesta versió seva de R&J, tan fosca de color i argument, m'ha agradat molt.
De fet, si he desvelat el final és perquè l'àlbum és impressionant igualment. Per a mi, és un retrobament amb Enki Bilal, de qui havia perdut la pista des de feia molt.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada