L'home del calendari, reloaded

Sembla ser que hi ha qui opina que la tirada fantàstica i el final obert dels contes de Carles Bellver són la causa d’una indefinició i d’una ambigüitat que afavoreixen la suspensió del judici, amb el perill de caure en el divorci de la realitat. Estan segurs que és un estil que no agradarà a tothom, amb una certa tendència a la fragmentarietat, a la dispersió: els relats s’estiren i es bifurquen, tot sovint intercalant-hi digressions sobre temes que hi tenen una relació com a molt tangencial, o no cap. No sé si arribarien, com afirmen, a l’extrem de desconcertar els lectors fins al punt que contribueixin a allunyar el gran públic de la literatura, tancada per culpa de l’autor i el seu esteticisme en una torre d’ivori postmoderna, en un joc de miralls que es reflectirien recíprocament ad infinitum. 

També hi ha qui opina que aital judici adjudica una responsabilitat excessiva a l’autor de La vida canina, qui només sembla capaç d’escriure allò que li surt del bolígraf, i que en tot cas es tractaria d’un deteriorament general de la realitat. Que de fet només li surtin miralls, quimeres o malsons requeriria segurament una tanda de psicoanàlisi, però no es pot dir que sigui culpa seva. El material amb què treballa seria ben real: fets quotidians, coses que ha vist o que li han esdevingut directament a ell. Si al capdavall resulta que tot plegat es torç, potser és perquè no copsa el sentit de les coses igual que tothom.

La meva opinió és que, havent arribat més enllà de la pàgina 53, em calia dir que m’ho estic passant molt bé amb L’home del calendari i que, amb permís, torno a la meva butaca per llegir una estona més.